soluble

El CO₂ és un gas força soluble en aigua.

És la part soluble en els greixos i que rebutja l’aigua.

En canvi, el cap és la part hidròfila, és a dir, és soluble en l’aigua i rebutja el greix.

Algunes d’aquestes sals són solubles, però n’hi ha d’altres que no.

L’única manera de fer-ho és mitjançant una reacció química anomenada complexació, en la qual els ions calci i magnesi queden envoltats d’unes substàncies orgàniques que els fan solubles en aigua malgrat la presència de l’ió carbonat.

Aquests productes són molt àcids i els carbonats en medi àcid es descomponen donant lloc a diòxid de carboni i sals de calci i de magnesi solubles.

És una mescla de proteïnes solubles en aigua utilitzades tradicionalment com a gelificant.

Es considera que en aquest sistema es produeix un abocament accidental de 1 tona d’hexaclorobenzè (HCB), compost utilitzat extensament com a fungicida en conreus de cereals, i que és poc soluble en aigua, poc volàtil, bastant inert químicament i molt hidrofòbic.

El descobriment del catalitzador de Wilkinson [RhCl(PPh₃)₃], un complex de rodi soluble que catalitza la hidrogenació d’alquens, va representar un pas decisiu en el camp de la catàlisi homogènia, i al mateix temps va obrir el camí al desenvolupament d’una versió enantioselectiva d’aquesta reacció.

En contrapartida, la velocitat de reducció de l’oxigen en medi àcid és més lenta que en medi alcalí, el Pt s’enverina pels productes de la reacció (el CO i grups COH i CHO) i el metanol es transporta cap al càtode (car és soluble en aigua i la membrana està hidratada), lloc on s’oxida i crea un potencial mixt (ja que té lloc juntament amb la reducció de l’O2), disminuint les prestacions de la pila.

D’altra banda, la síntesi en fase homogènia, sigui en dissolució o en presència de suports polimèrics solubles, també ha experimentat un desenvolupament notable.

No hi ha dubte que el desenvolupament de la catàlisi asimètrica ha estat possible gràcies al desenvolupament paral·lel de la catàlisi homogènia, és a dir, de la síntesi mitjançant complexos metàl·lics solubles.

El problema que es presenta és que els gasos són poc solubles en els electròlits líquids, i això fa que la concentració del gas reaccionant sigui petita i el seu transport cap a l’elèctrode sigui lent.

Un problema que tenen els càtodes de NiO és que són una mica solubles en el carbonat fos, de manera que els ions Ni²⁺ es difonen en direcció a l’ànode i es redueixen a la matriu ceràmica, amb la conseqüent degradació del càtode i la possibilitat de curtcircuitar els elèctrodes.