taca solar

Un dels treballs més destacats que Pratdesaba va realitzar amb aquest nou equipament va ser l’observació i dibuix de la taca solar apareguda l’estiu de 1918 i que fins i tot va causar interferències en els sistemes de radiocomunicació que tot just en aquells moments començaven a prendre volada.

El llibre segueix demostrant que el Sol és una esfera, la causa i lloc on es formen les taques solars i es dedica a determinar la distància entre el Sol i la Terra: entre 7.074 i 7.580 radis terrestres ja obtinguts per Riccioli (amb la corresponent excentricitat solar corresponent a 253 radis).

El desenvolupament de l’astrofísica durant la segona meitat del segle XIX, llavors, va estar motivat en gran mesura per l’activitat d’astrònoms amateurs, tal i com exemplifiquen les observacions sistemàtiques de les taques solars per part de l’amateur britànic Richard Christopher Carrington (1826-1875) al seu observatori privat (Meadows, 1970).

De fet, tot i que a la dècada de 1860 l’Observatori de Madrid començà un rudimentari programa d’observacions sistemàtiques de les taques solars, no va ser fins que Richard Carrington (18261875) visità l’observatori al gener de 1870 que es va plantejar l’ús d’un mètode de projecció.