teleosti

En aquest sentit els teleostis semblen ser més aptes per a regular la captació d'oxigen dins d'una àmplia gamma de nivells d'oxigen en l'aigua, mentre que els elasmobranquis tindrien menys aptitud.

El cortisol és el principal corticoesteroide en peixos teleostis, amb funcions glucocorticoides i mineralocorticoides.

Els peixos teleostis, en canvi, no posseeixen una glàndula adrenal aïllada, com els mamífers, i les cèl·lules que sintetitzen hormones corticals s’anomenen interrenals i estan distribuïdes al pronefró o ronyó anterior (Milano et al., 1997), principalment tocant les venes cardinals posteriors i les seves ramificacions.

Efectes sobre el metabolisme dels carbohidrats: mentre que en els mamífers, el cortisol estimula la gluconeogènesi al fetge i provoca una disminució moderada de la utilització de glucosa per les cèl·lules de l'organisme, en els peixos teleostis s'ha estudiat l'efecte del cortisol en relació als nivells de glicogen hepàtic i de glucosa plasmàtica i s'ha vist que tots dos varien substancialment segons l'espècie, l'estat de desenvolupament i l'estat metabòlic de l'animal.

Figura 1. Representació esquemàtica de les vies de comunicació entre l'eix hipotalàmic-pituïtari-interrenal (HPI) i el sistema immunitari (SI) en peixos teleostis (adaptat de Weyts et al., 1999).

Els peixos teleostis responen a l'estrès per diferents vies per poder mantenir l'homeòstasi o equilibri del medi intern (Wedemeyer et al., 1990).

L'augment en el contingut de CRH al cervell de tilàpies joves, Oreochromis mossambicus, després d'exposar-les deu dies a LPS ha demostrat, per primera vegada, la implicació de l'hormona CRH en les interaccions immunoendocrines en peixos teleostis (Pepels et al., 2004).

El GR s'ha clonat en diverses espècies de peixos teleostis: la truita, Oncorhynchus mykiss, el fals halibut del Japó, Paralichthys olivaceus (Tokuda 1998, número d'accés AB013444), la tilàpia de Moçambic, Oreochromis mossambicus, amb clonatge parcial (Tagawa et al., 1997), la tilàpia, Haplochromis burtoni, i el llobarro, Dicentrarchus labrax (Terova et al., 2005).

Diferents estudis d'unió al cortisol in vitro han identificat l'existència d'un GR en diferents espècies de peixos teleostis i en teixits diferents: a les brànquies de la truita de rierol, Salvenilus fontinalis (Chakraborti et al., 1987); al cervell del salmó real, Oncorhynchus tshawytshca (Knoebl et al., 1996), als leucòcits perifèrics de la carpa, Cyprinus carpio (Weyts et al., 1998) i a les brànquies de l'anguila europea, Anguilla anguilla (Marsigliante et al., 2000).