toxicologia

Vaig tenir l'oportunitat d'impartir la bromatologia i toxicologia a la primera promoció d'estudiants de farmàcia de la Universitat de Sevilla (1977) i el curs següent vaig fer oposicions a una plaça de professora adjunta a la Universitat de Barcelona i a continuació a professora agregada (1978) a la mateixa Universitat.

L'any 1981 vaig optar a la càtedra d'anàlisi química, bromatologia i toxicologia a la Universitat deValència, on he desenvolupat gran part de la meva vida professional dedicada a la formació d'estudiants i a la participació en programes de recerca, amb la col·laboració de companys dels quals guardo un bon record.

Una altra àrea a destacar és la participació en el govern de la Universitat, és a dir, més enllà de la gestió de la càtedra, responsabilitzantme del vicedeganat de la Facultat i sent cap del Departament de Medicina Preventiva, Salut Pública, Bromatologia, toxicologia i Medicina Curriculum vitae de Rosaura Farré Rovira Nascuda a Barcelona el 8 d'agost de 1947.

Ha estat directora del Departament de Medicina Preventiva i Salut Pública, Bromatologia, toxicologia i Medicina Legal des de l'1 juny de 1987 al 24 de juny de 1990.

El cas de Mary Blandy és citat moltes vegades com a punt d’inflexió en la toxicologia per la introducció dels assaigs químics esmentats com a criteri fonamental de detecció de l’arsènic.

Aquestes proves reduïren la seva importància, sense deixar mai d’ésser utilitzades en toxicologia, amb el desenvolupament de mètodes d’anàlisi químic més sofisticats dels que utilitzava el doctor Addington.

Fins a quin punt aquest esdeveniment inesperat va determinar els posteriors treballs d’Orfila en toxicologia, com ell mateix afirma en les seves memòries?

«La toxicologia no existeix» —es va dir Orfila— «perquè de dinou vegades sobre vint, el metge forense encarregat de descobrir si existeix o no enverinament, opera sobre matèries acolorides pels sucs alimentaris, la bilis, etc. i els autors no han mai pensat a resoldre problemes d’aquest tipus».

El llibre va ser rebut favorablement per la comunitat mèdica (una comissió d’experts de l’Institut de França en va realitzar un informe favorable) i, al cap de poc temps, va aparèixer una segona edició, a la qual en seguirien tres més i un gran nombre de traduccions a l’anglès, l’alemany, l’italià i el castellà, la qual cosa la va transformar en la principal obra de toxicologia durant els quaranta anys que van separar la primera i l’última edició.