zero absolut

De fet, Planck va imposar que no només la variació de l’entropia s’anul·la en el zero absolut, sinó que és la mateixa entropia la que s’anul·la per a substàncies pures.

Això vol dir que no es pot assolir el zero absolut amb un nombre finit de passos.

Es pot veure que només al zero absolut, en un diagrama d’estats pV, una isoterma i una adiabàtica coincideixen.

Això implica que les funcions resposta, el coeficient de dilatació cúbica i el mòdul de compressibilitat isotèrmica, s’anul·lin en el zero absolut, però no així les capacitats calorífiques, tant a volum com a pressió constant, encara que experimentalment sí que es veu que s’anul·len.

Per tant, mitjançant una successió d’expansions adiabàtiques i compressions isotèrmiques es podrà acostar-se tant com es vulgui a la isoterma del zero absolut, però aquesta temperatura mai no es podrà assolir amb un nombre finit de passos.

El teorema de la calor, amb paraules del mateix Nernst, suposa que els sistemes es poden refredar de forma contínua fins al zero absolut i que «a cada petit descens de la temperatura sempre li correspon una petita extracció de calor, i això ha de ser completament cert fins al zero absolut».

De fet aquest principi no va ser necessari fins que a principis del segle XX es van desenvolupar tècniques experimentals que permetien refredar els sistemes fins a temperatures properes al zero absolut i es va començar a desenvolupar la mecànica estadística, que pretenia obtenir propietats termodinàmiques dels sistemes a partir de les propietats moleculars.