iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Pere Costa i Cases


Obra - Obres destacades - Exposicions - Bibliografia


Pere Costa i Cases fou un dels escultors més destacats del Barroc català i el que més contribuí a renovar la retaulística a casa nostra en el segon quart del segle XVIII. També projectà diverses obres d’arquitectura i tingué àmplies inquietuds intel·lectuals, orientades principalment a l’estudi de la història i l’heràldica. L’any 1754, el caràcter innovador de les seves propostes artístiques li valgué el grau d’acadèmic de mèrit de la Real Academia de las Tres Nobles Artes de San Fernando de Madrid, distinció que fou el primer català a rebre.

Era fill del també escultor vigatà Pau Costa i net de Pere Cases, un dels mestres de cases més actius de Vic a la fi del segle XVII. Després de passar els primers anys de vida a la seva ciutat natal, el 1707 ja es trobava a Barcelona, on es formà al costat de l’arquitecte Ferdinando Galli, dit Bibiena, i de l’escultor Conrad Rudolf, dos dels artistes que acudiren a la ciutat quan era cort de l’arxiduc Carles d’Àustria.

La primera obra que creà fou un retaule dedicat a sant Josep destinat a la capella posada sota l’advocació del patriarca a l’església prioral de Sant Pere de Reus. Quan, a l’inici del 1713, fou contractat per a la feina, encara no havia complert els vint anys i tot just feia quatre mesos que havia assolit el grau de mestre del gremi d’escultors de Barcelona. Uns relleus procedents d’aquest retaule, de composició probablement convencional, es conserven al Museu de Reus.

No ha estat possible documentar-lo al capdavant de cap altra tasca en els vuit anys que seguiren la signatura del contracte del retaule reusenc. En aquest llarg període de temps, s’absentà de Barcelona i s’integrà en el taller de Pau Costa per col·laborar en les obres que l’experimentat escultor produïa. Mentre estigué a les ordres del seu pare, treballà a diverses poblacions de Catalunya, principalment a Girona i la seva diòcesi. D’aquest període s’han conservat diversos retaules, sortits del taller familiar, a les capelles laterals de la catedral gironina.

No assumí personalment la responsabilitat de portar a terme cap nova comesa fins a l’any 1721, quan retornà a la capital del Principat i es comprometé a construir el retaule major de l’església del monestir barceloní de Santa Maria de Jonqueres. Aquest retaule, que quedà enllestit l’any 1723, només el coneixem per fotografies fetes quan, enderrocat el monestir, estava instal·lat a l’església parroquial de Gelida. A les fotografies antigues s’hi pot observar que es tractava d’un moble en el qual predominaven els elements constructius de caràcter clàssic i que la fornícula principal era el centre de la composició, mentre que els relleus historiats, freqüents en els retaules erigits fins llavors, havien estat substituïts per grans figures exemptes (figura 1). Aquestes característiques converteixen el retaule major de Jonqueres en el primer retaule conegut amb estructura arquitectònica plenament desenvolupada i concepció unitària del conjunt, un tipus que aviat desplaçà la divisió reticular de carrers i cossos habitual en els retaules del segle XVII i principis del XVIII.

En el taller barceloní produí diferents treballs per a institucions civils i religioses de la ciutat, entre les quals es troben l’Hospital de la Santa Creu i la parròquia de Santa Maria del Pi. Amb els administradors de l’Hospital, l’any 1728 concertà la construcció de la portada de la capella de l’establiment i l’estàtua de la Caritat situada al centre del frontó invertit que la corona, obra que deixà acabada l’any 1730 i que avui encara podem veure (figures 2 i 3). Amb destinació a una capella lateral de l’església del Pi, l’any 1733 inicià l’elaboració d’un retaule dedicat a sant Pere, del qual s’han conservat restes de la imatge de l’apòstol i dues imatges secundàries en bon estat tot i que fou substituït per un nou moble el segle passat.

Mentre tingué el taller a Barcelona, també treballà sovint per a altres poblacions de Catalunya, com Vic, Olot, Peralada i, principalment, Girona. A l’última ciutat, on anys abans ja s’havia guanyat la confiança del capítol catedralici, rebé l’encàrrec de projectar la reestructuració del presbiteri i la instal·lació del cor darrere de l’altar major de la seu. Vers l’any 1725 presentà la seva proposta en dues traces, que encara es conserven a l’arxiu capitular, un projecte que mai no es va materialitzar. Passat un temps, el mateix capítol li confià el disseny de l’últim cos de la façana de la catedral, del qual també es conserva la traça a l’arxiu esmentat. En aquest cas, l’activitat constructiva s’inicià el 1730, però poc després s’interrompé i la façana restà inacabada més de dos segles. Tanmateix, quan a mitjan segle XX es decidí posar fi a l’obra, s’optà per seguir el projecte original.

En aquells anys, l’escultor ja havia assolit la maduresa artística i les seves propostes estètiques eren generalment ben rebudes pels seus contemporanis. Això no obstant, estava enemistat amb diversos escultors barcelonins i el gremi li recriminava amb freqüència que adoptés una actitud poc respectuosa amb la corporació. També havia de fer front a insistents reclamacions per l’incompliment dels terminis de lliurament d’algunes feines i a problemes econòmics, probablement derivats d’una gestió poc encertada del taller. Sembla que tal acumulació de circumstàncies adverses fou la causa que l’induí a absentar-se de Barcelona l’any 1735 i a traslladar-se, juntament amb alguns col·laboradors, a l’Aleixar, petita vila del Baix Camp, per a l’església parroquial de la qual dos anys abans havia començat a construir el retaule major.

Per al retaule major de l’Aleixar, conservat parcialment, adoptà el mateix tipus que havia introduït en el de Jonqueres, si bé als laterals hi incorporà uns grans relleus historiats que distorsionen la composició. Durant el temps en què tingué com a prioritat l’execució d’aquesta obra, la comunitat de preveres de Reus li encarregà l’erecció del retaule de Santa Susanna, novament per a una capella de la prioral de Sant Pere. La complexa gestació del projecte i l’accidentada fàbrica del retaule reusenc potser foren el principal motiu de la prolongació de l’estada de l’escultor en terres tarragonines després que l’any 1737 hagués complert la comesa que l’havia portat a l’Aleixar.

Vers el 1740 s’instal·là a la Manresana (avui municipi de Sant Ramon, a la Segarra) per tal de construir el retaule major del monestir mercedari de Sant Ramon de Portell. Dos anys abans, s’havia compromès contractualment a fer-ne només les imatges, però en un nou document estès el 1739 assumí la responsabilitat d’ocupar-se de la totalitat de l’obra. Aquest retaule, conegut per algunes fotografies antigues, presentava les característiques pròpies dels grans retaules d’estructura arquitectònica que havia desenvolupat en els dos retaules majors esmentats anteriorment. Finalitzat el retaule mercedari a mitjan 1742, restà un temps a la Manresana, des d’on treballà per a diferents poblacions de l’entorn. A més, al final del mateix any es desplaçà a Tàrrega per assessorar la comunitat de preveres de l’església parroquial de la vila sobre la conveniència de situar el cor al mig de la nau central del temple, un projecte de llarg recorregut que en diferents moments requeriria la seva atenció.

Avançada la dècada del 1740, l’escultor es traslladà a Cervera, ciutat propera a la Manresana a la qual sovint ja havia acudit per qüestions administratives i on, sens dubte, havia tingut ocasió de relacionar-se amb persones influents. Gràcies a la recent instauració de la universitat, Cervera era aleshores un centre cultural de primera magnitud i un important focus d’oportunitats per a diferents artistes i artesans.

Integrat a la vida social de la ciutat, ultra prosseguir la pràctica de l’escultura amb treballs que desconeixem, esmerçà una part del seu temps en activitats intel·lectuals i mercantils. Cal remarcar que, per motius cronològics i estilístics, se li ha atribuït l’autoria d’alguns elements destacats de l’edifici de la universitat, que llavors estaven en una fase avançada de construcció.

El mes de juny del 1746 es desplaçà a Barcelona per arbitrar en el conflicte que enfrontava els obrers de l’església de Santa Maria del Pi amb el rector i la comunitat de preveres de la parròquia. El motiu de la discòrdia era el projecte de traslladar al presbiteri el cor, que fins llavors havia estat al centre de la nau del temple. Sobre la idoneïtat de l’actuació redactà un extens informe que complementà amb la seva pròpia proposta, que no es materialitzà mai. Al mes d’agost, quan ja havia retornat a Cervera, el claustre de la universitat li confià l’execució del túmul destinat a presidir la cerimònia fúnebre que s’havia acordat celebrar en memòria de Felip V, mort el mes anterior. Igualment a petició del claustre, traçà un dibuix del túmul, que, gravat per Ignasi Valls, il·lustra el llibre descriptiu de les exèquies imprès per ordre de la universitat el 1747 (figura 4).

El mateix any, emprengué la construcció del retaule de la Mare de Déu dels Dolors per a l’església parroquial de Tàrrega i potser prosseguí la seva hipotètica participació en la fàbrica de l’edifici de la universitat cerverina. L’any 1748, davant d’un notari vigatà, es comprometé a portar a terme el retaule major de l’església del convent de monges dominiques de Santa Clara de Vic, que temps enrere havien iniciat Jacint Morató i Josep Sunyer. Se li permeté modificar la part feta per aquests escultors, que, segons es dedueix dels termes del contracte, no superava l’altura del manifestador, i se li demanà que projectés la resta del moble. De retorn a Cervera, estigué novament involucrat en el conflicte provocat per la manca de consens sobre la situació del cor de l’església parroquial de Tàrrega i presentà una traça en la qual proposava emplaçar-lo en el presbiteri, un projecte que mai no es dugué a terme. Al marge de l’activitat artística, els darrers anys que residí a Cervera formà companyia amb diferents personalitats residents a la ciutat per explotar una o més fàbriques de farina.

Els primers mesos del 1752, era una vegada més a Barcelona, on participà en els treballs previs a l’erecció del retaule major de l’església del convent de Sant Agustí Nou, probablement en el context d’una intervenció més àmplia en la planificació de l’edifici que aleshores s’estava construint al Raval. Avançat el mateix any, s’instal·là a Vic per fer-se càrrec de la construcció del retaule major de l’església conventual de Santa Clara, obra que potser havia iniciat quan encara residia a Cervera i que quedà enllestida el març del 1753.

Restà a Vic tot l’any 1753 dedicat a activitats que no han transcendit. Consta, en canvi, que mentre residia a la seva ciutat natal sol·licità per escrit l’ingrés a la Real Academia de las Tres Nobles Artes de San Fernando de Madrid. Els membres de la institució, reunits en junta ordinària el 20 de gener de 1754, acordaren atorgar-li el grau d’acadèmic de mèrit, distinció que fou el primer artista català a assolir.

Quan, a l’inici del mes de febrer, conegué la notícia, ja havia deixat Vic i tornava a ser a Barcelona. La primera obra important que produí després d’ingressar a l’Academia fou el retaule major de l’església barcelonina de Sant Sever, bastida anys enrere pels preveres beneficiats de la catedral. El contracte que signà el 22 de març de 1754 amb els administradors dels sacerdots per definir les condicions que regirien l’execució de la feina és el primer document conegut on es fa referència a ell com a acadèmic. Aquest retaule, la fàbrica del qual el mantingué ocupat fins avançat el 1755, és l’únic dels grans retaules que construí que s’ha conservat íntegrament fins avui. Situat en un entorn poc alterat pel pas del temps, constitueix un magnífic exemple del tipus que l’escultor desenvolupà des de l’inici de la seva vida professional. Altrament, les imatges que allotja presenten la torsió i la curvatura del cos, característiques de les escultures sortides del seu taller, així com el suau moviment de les vestidures, que sovint s’alcen i formen un ampli plec entre la cintura i els genolls (figura 5).

La distinció que li havia atorgat l’Academia de San Fernando el col·locà en una posició de privilegi dins de l’ambient artístic de la capital del Principat i, alhora, l’eximí de reincorporar-se al gremi d’escultors de la ciutat. Valent-se de tal prerrogativa, mentre romangué a Barcelona es mantingué al marge de la corporació. En canvi, s’avingué a integrar-se en un grup d’artífexs que impartien classes de diverses disciplines en una escola creada pels pintors Manuel i Francesc Tramullas amb la voluntat d’emular l’acadèmia madrilenya. No seria estrany que participés en aquesta iniciativa en contra de la seva voluntat, cosa que explicaria que, anys a venir, quan l’escola barcelonina incrementà les seves accions per obtenir el patrocini reial, intentés infructuosament desvincular-se del grup.

Avançada la dècada del 1750, reprengué la participació en les tasques d’edificació i moblament del convent de Sant Agustí Nou i, entre altres projectes, destaca el que ideà per a la façana de l’església i el pati que l’havia de precedir. La traça que delineà, conservada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, data d’un any no anterior al 1754, com es dedueix de la referència a la seva condició d’acadèmic de San Fernando, que consignà en un lloc destacat del dibuix. Els treballs de construcció començaren no gaire després de l’any esmentat, però se suspengueren quan només s’havia alçat el cos inferior del frontispici i la resta mai no es portà a terme. Una altra obra que produí a Barcelona en aquesta època i que, com el túmul de Felip V, li valgué un primerenc esment en lletra impresa fou l’estàtua de sant Miquel que durant anys presidí el frontispici de l’església de la Barceloneta, inaugurada el 1755.

En la que seria l’última estada a Barcelona, sembla que donà un impuls important als seus estudis sobre heràldica, una disciplina que ja havia començat a conrear quan era jove. Tot fa pensar que, mentre residia a la ciutat, esmerçà llargues hores en la redacció i il·lustració d’un manuscrit en el qual reproduí prop de tres mil escuts d’armes i aportà notícies sobre les famílies i poblacions a les quals pertanyien. L’obra, que titulà Nobiliario catalán, es conserva relligada modernament en dos volums a la Biblioteca de Catalunya. La data d’elaboració d’una part significativa del manuscrit es desprèn de la referència a la pertinença de l’autor a l’Academia de San Fernando, que figura a la pàgina inicial, així com de la descripció en el text de diversos fets que es van produir pels volts de l’any 1750.

A la segona meitat del 1756, inicià la construcció d’un retaule presidit per la figura de sant Agustí destinat a una capella lateral de la seu de Barcelona. Fou l’únic treball que consta que assumí en aquest temple i l’últim que sortí del taller barceloní de l’escultor. L’assentà a mitjan any 1757 i es pogué veure a la capella catedralícia fins que fou desmuntat a la fi del segle XIX.

Mentre estava ocupat en la fàbrica de l’esmentat retaule de Sant Agustí, rebé la visita d’una comissió nomenada pels regidors de Berga que li proposà construir el retaule major de l’església parroquial de la vila. Decidí acceptar la feina i, en una data que es pot situar a la darreria del 1757, signà el contracte que formalitzava l’encàrrec i comportava el compromís d’absentar-se de Barcelona per treballar a peu d’obra. La decisió d’allunyar-se de la capital del Principat potser no es devia a motius únicament professionals, sinó que, com havia passat anys enrere, també obeïa a raons d’ordre personal. Una d’aquestes raons possiblement era el desacord amb els germans Tramullas i la resta dels artífexs que pretenien formar a la ciutat una acadèmia semblant a la madrilenya de San Fernando.

Fos com fos, a l’inici del 1758 ja s’havia traslladat a Berga acompanyat d’algun dels components del taller barceloní i del seu fill Antoni, el qual col·laborava discretament amb ell des de feia temps. En els mesos següents imprimí un bon ritme a l’obra del retaule, que ja devia estar acabat o en una fase d’execució molt avançada al final del 1759, atès que fou beneït abans del traspàs d’any. Fotografies del moble fetes abans que fos destruït permeten apreciar que tant l’arquitectura com l’escultura presentaven característiques similars a les d’altres retaules de dimensions similars sortits del taller de l’escultor (figura 6).

Vers el 1760, juntament amb el seu fill Antoni, emprengué la construcció del retaule de Sant Eloi destinat a la capella dedicada al sant bisbe i argenter a l’església del convent berguedà de Sant Francesc. Abans d’enllestir la feina, li arribà la mort el 13 de febrer de 1761 i fou enterrat dos dies després a la capella de la Mare de Déu dels Dolors de l’església parroquial de Berga. Antoni, d’habilitat més limitada que el seu pare, es posà tot seguit al capdavant del taller familiar i el dirigí amb escàs encert els catorze anys que li quedaven de vida.

En el decurs de la seva vida, Pere Costa sovint aplicà formes i solucions innovadores als treballs que emprengué i, quan algun projecte fou qüestionat, oferí arguments sòlidament elaborats per defensar-lo. Són coneguts alguns dels escrits que redactà amb aquesta finalitat, en els quals exposà les seves raons amb termes tècnics poc habituals entre els artífexs de mentalitat tradicional, majoritaris en el sistema de producció gremial predominant aleshores. Igualment, quan ho considerà convenient, recolzà les seves propostes amb citacions d’obres dels tractadistes italians d’arquitectura més en voga en el moment, com Andrea Pozzo i Ferdinando Galli, Bibiena, amb qui referí haver-se relacionat personalment i epistolar.

La preeminència que l’escultor donava al component intel·lectual en la pràctica del seu treball li originà l’animadversió de persones i institucions acostumades a considerar el conreu de l’escultura una activitat artesanal més. Fins i tot fou objecte de l’hostilitat del gremi barceloní d’escultors, que en més d’una ocasió qüestionà el seu comportament en els períodes que treballà a la capital del Principat. Tanmateix, entrada la dècada del 1780, ja traspassat el mestre, s’havia produït un canvi radical en la valoració que la corporació feia d’ell. En un context de progressiva implantació dels postulats de l’acadèmia madrilenya, se’l considerà com un dels membres més destacats que havia tingut el gremi en els seus cent anys d’existència i un exponent del reconeixement social que podien assolir els afiliats.

La historiografia actual, superats els prejudicis que fins fa unes dècades portaven a menystenir qualsevol manifestació del Barroc a casa nostra, ha situat Pere Costa en un lloc prominent entre els escultors i arquitectes catalans del segle XVIII. La seva principal aportació a la retaulística fou la consolidació de la modalitat de moble d’estructura arquitectònica bastit al voltant d’una gran fornícula central i poblat d’imatges monumentals, un tipus que s’imposà poc després del 1720 i fou seguit per la majoria dels escultors fins a l’inici de l’últim terç del segle. La seva contribució a l’arquitectura setcentista, si bé no tingué tant de ressò entre els artífexs contemporanis, transcendí fins a mitjan segle XX, quan, per tal de posar fi a l’obra llargament interrompuda de la façana de la catedral de Girona, es recuperà el projecte traçat més de dos-cents anys abans pel vigatà.

Obra

[Nota: Entre el 1713 i el 1721, Pere Costa intervingué en la majoria de les obres contractades pel seu pare, Pau Costa.]

Retaule de Sant Josep de l’església prioral de Reus* (1713 - c. 1717); retaule major de l’església del monestir de Santa Maria de Jonqueres (1721-1723, Barcelona); urna per a la reserva del Santíssim de l’església parroquial de Santa Maria del Mar (c. 1722, Barcelona); cadirat i faristol del cor alt per a l’església del monestir de Santa Maria de Jonqueres (1722-1723, Barcelona); models per a l’urna de plata de sant Bernat Calbó per a la catedral de Vic (1722-1728); retaule de l’oratori de la congregació de la Mare de Déu dels Dolors (1723, Olot); traça per al retaule de la capella de la Mare de Déu del Roser de l’església del convent de Santa Caterina (1723, Barcelona); renovació del retaule major de l’església parroquial dels Sants Just i Pastor (1724-1725, Barcelona); traça de la portada de l’església del convent de Sant Joan de Jerusalem i estàtua de sant Joan Baptista de la fornícula (atribucions; c. 1724 - c. 1725, Barcelona); projecte de reforma del presbiteri de la catedral de Girona i trasllat del cor al darrere de l’altar major* (data atribuïda; c. 1725); sepulcre de Francesc Ignasi d’Amigant i Olzina, comte d’Aramprunyà, de l’església del convent de Sant Joan de Jerusalem (1725-1726, Barcelona); models per a un vericle o custòdia de sol de plata per a l’església del monestir de Santa Maria de Jonqueres (1725-1726, Barcelona); retaule major de l’església del monestir de Sant Bartomeu (1726-1728, Peralada); retaule de l’aula capitular de la cartoixa de Montalegre (1726-1727, Tiana); retaule dels esposoris de la Verge i sant Josep al claustre de la cartoixa de Montalegre (1727, Tiana); retaule de la Mare de Déu del Roser per a l’atri de l’església de la cartoixa de Montalegre (c. 1727, Tiana); lauda sepulcral de Pere Pau Cuéllar per a l’església de la cartoixa de Montalegre (1727, Tiana); models per a l’urna de plata del reliquiari de la santa Cinta de la catedral de Tortosa (1727); models per a un vericle o custòdia de sol de plata per a l’església de la cartoixa d’Escaladei (1727, la Morera de Montsant); traça de la portada de l’església de l’Hospital de la Santa Creu i estàtua de la Caritat que la corona* (1728-1730, Barcelona); frontal i caixa de l’orgue de l’església del monestir de Santa Maria de Jonqueres (1729, Barcelona); traça del llanternó de la capella de Sant Bernat Calbó de la catedral de Vic (c. 1729); traça del retaule major de l’església parroquial de Santa Maria del Pi (1730, Barcelona); decoració dels passadissos, l’antecapella i les pilastres de la capella de la Mare de Déu del Roser de l’església del convent de Santa Caterina (treball acabat per Josep Sunyer, que contractà l’acabament de l’obra el 1735; 1730-1734, Barcelona); projecte per a l’acabament de la façana de la catedral de Girona* (1730); projecte de torres, escala i passadís per a la façana de la catedral de Girona* (c. 1730); traça d’una escala destinada a l’Hospital de Santa Caterina* (autoria i destinació atribuïdes; c. 1730, Girona); intervenció en el disseny de la vidriera de la façana principal de la catedral de Girona (1730-1731); projecte per a la construcció de la casa de comanda de l’Hospital de Santa Caterina* (1731, Girona); estàtues de la Caritat i de l’Esperança per a la façana de la catedral de Girona* (1731-1733); participació en una proposta de reconstrucció del pont Major de Girona (1731-1733); retaule de la Mare de Déu del Roser de l’església parroquial de Gavà (c. 1731 - c. 1732); misteri del Sant Sopar per a la confraria de la Puríssima Sang de l’església parroquial de Santa Maria del Pi* (1732-1733, Barcelona); retaule de Santa Anna de l’església del convent de Sant Francesc (c. 1733, Ciutadella); retaule major de l’església parroquial de l’Aleixar* (1733-1737); retaule de Sant Pere de l’església parroquial de Santa Maria del Pi* (1733-1738, Barcelona); retaule del Sant Crist de la Santa Espina de la cripta de l’església parroquial de Santa Maria del Pi (1734, Barcelona); retaule de Santa Susanna de l’església prioral de Reus (1735 - c. 1737); retaule major de l’església del monestir de Sant Ramon de Portell, a la Manresana (1738-1742, Sant Ramon); retaule de la capella del Sant Crist de l’església de la Curullada (1741 - c. 1743, Granyanella); projecte per situar el cor de l’església parroquial de Tàrrega al mig de la nau central (c. 1742); misteri de la confraria de Sant Joan Baptista de Paraires (1743-1744, Igualada); traça per al retaule major de l’església parroquial de Santa Coloma de Queralt* (c. 1744); retaule de la capella de la Mare de Déu de Gràcia (1745, les Oluges); retaule de les Ànimes de l’església parroquial d’Anglesola (inacabat; data desconeguda); informe sobre la construcció del cor al presbiteri de l’església parroquial de Santa Maria del Pi i projecte alternatiu (1746, Barcelona); túmul per a la cerimònia fúnebre en memòria de Felip V celebrada a la Universitat de Cervera i gravat* inclòs en el llibre Relación que hace el claustro [...] (1746-1747); retaule de la Mare de Déu dels Dolors de l’església parroquial de Tàrrega (1747 - c. 1748); projecte de presbiteri, cor i altar major per a l’església parroquial de Tàrrega (c. 1750); dues propostes per a la construcció de la catedral nova de Lleida* (data desconeguda); traça de la façana de l’església de l’oratori de Sant Felip Neri i estàtua del sant fundador per a la fornícula* (atribucions; c. 1750 - 1752, Barcelona); retaule major de l’església del convent de Santa Clara (iniciat per Josep Sunyer i Jacint Morató, que havien contractat l’obra el 1721; 1748-1753, Vic); proposta de retaule major i decoració del presbiteri de l’església de la Pietat* (atribució; c. 1753, Vic); retaule major de l’església de Sant Sever* (1754-1755, Barcelona); traça, model i direcció de l’obra del retaule major de l’església del convent de Sant Agustí (1754 - c. 1757, Barcelona); traça de la façana de l’església del convent de Sant Agustí* (després del 1754, Barcelona); traça i supervisió de l’obra del retaule de la capella de la Mare de Déu de la Pietat, annexa a l’església del convent de Sant Agustí (1755, Barcelona); estàtua de sant Miquel per a la fornícula central de la façana de l’església de Sant Miquel del Port (1755, Barcelona); traça d’un retaule dedicat a sant Felip Neri (atribució; data i destinació desconegudes); traça per al retaule major de l’església de Santa Marta de l’Hospital de Sant Pere i Santa Marta* (1756, Barcelona); retaule de Sant Agustí de la catedral de Barcelona (1756-1757); retaule major de l’església parroquial de Berga (c. 1757 - c. 1760); retaule de Sant Eloi de l’església del convent de Sant Francesc (acabat per Antoni Costa, que n’assumí la responsabilitat després del 1761; c. 1760-1761, Berga); traça del retaule de la Mare de Déu dels Dolors de l’església parroquial de Berga (atribució; c. 1760).

* Obra conservada sencera o parcialment.

Obres destacades

Exposicions

EsNulo

Bibliografia

Relación que hace el claustro de la Real y Pontificia Universidad de Cervera […] de las reales exequias que el día 8 de Octubre de 1746 consagró a la eterna memoria de […] Don Phelipe Quinto […] (Cervera, Real y Pontificia Universidad, por Manuel Ibarra, 1747, p. 8 i gravat); Distribución de los premios concedidos por el Rey Nuestro Señor a los discípulos de las tres Nobles Artes hecha por la Real Academia de San Fernando en la Junta General de 22 de diciembre de 1754 (Madrid, Oficina de D. Gabriel Ramírez, 1755, p. 98); Sebastián Coll Llopis, Breve noticia de la fábrica y construcción del nuevo barrio en la playa de Barcelona, llamado vulgarmente Barceloneta […] (Barcelona, Teresa Piferrer, 1755, p. 19-20); Juan Agustín Ceán Bermúdez, Diccionario histórico de los más ilustres profesores de las Bellas Artes en España, vol. I (Madrid, Viuda de Ibarra, 1800, p. 365-367); Fernando Araujo Gómez, Historia de la escultura en España […] y causas de su decadencia (Madrid, Manuel Tello, 1885, p. 476-477); Joseph Gudiol y Cunill, Nocions de arqueologia sagrada catalana (Vic, Viuda de R. Anglada, 1902, p. 571-572 i 584-585); Cèsar Martinell i Brunet, «A través d’una centúria de l’escultura catalana. Tres artistes oblidats [Pere Costa, Salvador Gurri, Ramon Balart]» (Revista de Catalunya, Barcelona, vol. I, núm. 4, 1924, p. 343-352); Ángeles Masiá de Ros, «Contribución al estudio del Barroco. Pablo y Pedro Costa en la catedral de Gerona» (Archivo Español de Arte, Madrid, núm. 48, 1941, p. 542-547); Joaquín Pla Cargol, Gerona arqueológica y monumental (Girona i Madrid, Dalmau Carles Pla, 1949, p. 195 i 216-218); Josep Francesc Ràfols, Diccionario biográfico de artistas de Cataluña, vol. I (Barcelona, Millà, 1951, p. 295); Lamberto Font Gratacós, Gerona, la Catedral y el Museo Diocesano (Girona, Carlomagno, 1952, p. 18 i 25); Jaime Marqués Casanovas, «La fachada de la catedral de Gerona» (Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, Girona, vol. X, 1955, p. 285-316); Jaime Marqués Casanovas, «Pedro Costa Casas. Antecedentes familiares y actividades profesionales» (Anales del Instituto de Estudios Gerundenses, Girona, vol. XI, 1956-1957, p. 349-358); Luisa Vilaseca, «Notas de Archivo XI. La Cofradía de San José» (Reus, Reus, núm. 259, 30 març 1957, p. 7); Cèsar Martinell i Brunet, Arquitectura i escultura barroques a Catalunya. Barroc acadèmic (1731-1810) (Barcelona, Alpha, 1961, «Monumenta Cataloniae», vol. XII, p. 143-145); José María de Solá-Morales y de Rosselló, «Obras de los escultores Pablo y Pedro Costa en Olot» (Pyrene, Olot, vol. II, segona època, any 1963, p. 91-98, 114-119 i 159-167); José M. Madurell Marimón, «La capilla de San Ramón Nonat del castillo de Cardona y el retablo mayor del santuario del Portell» (Analecta Sacra Tarraconensia, Barcelona, vol. XXXVIII, núm. 2, 1965, p. 281-307); Eduard Junyent i Subirà, «L’escultor vigatà Pere Costa» (Vich, Vic, 1973); Josep Danon i Bretós, Visió històrica de l’Hospital General de Santa Creu de Barcelona (Barcelona, Fundació Salvador Vives Casajuana, 1978, p. 38-39); Mercè Vidal i Solé, Descripció històrico-artística de l’església de l’Aleixar (l’Aleixar, Ajuntament de l’Aleixar i Casa Guardiola, 1983, p. 43-66); Joan-Ramon Triadó, Història de l’art català, vol. V: L’època del Barroc. Segles XVII-XVIII (Barcelona, Edicions 62, 1984); Frederic Vilà i Tornos, La catedral de Lleida (segle XVIII) (Lleida, Pagès, 1991, p. 44-46 i 203-208); Montserrat Moli Frigola, «Història dels ponts de la ciutat de Girona. La reconstrucció del Pont Major i l’inici de la urbanització de la ciutat» (Treballs de la Societat Catalana de Geografia, Barcelona, núm. 32, 1992, p. 31-59); Carles Dorico i Alujas, «Dues obres de l’escultor Pere Costa a Santa Coloma de Queralt» (Recull, Santa Coloma de Queralt, núm. 4, 1996, p. 67-73); Carles Dorico i Alujas, «Els retaules de l’església parroquial de Berga» (Quaderns de l’Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga, núm. 3, 1997, p. 19-48); Carles Dorico i Alujas, «El retaule major de Sant Sever i la darrera estada de Pere Costa a Barcelona (1754-1757)» (Locus Amoenus, Bellaterra, núm. 3, 1997, p. 123-145); Carles Dorico i Alujas, «Una traça de Pere Costa per al retaule de l’església de la Pietat de Vic» (Ausa, Vic, vol. XVIII, núm. 142, 1999, p. 341-363); Aurora Pérez Santamaria, «Retaules catalans del barroc tardà. Algunes consideracions» (Locus Amoenus, Bellaterra, núm. 5, 2000-2001, p. 217-225); Sílvia Canalda i Llobet, «Una traça inèdita de Pere Costa per a Santa Coloma de Queralt. Contribució al catàleg de l’autor» (Matèria, Barcelona, núm. 1, 2001, p. 293-302); Sílvia Canalda i Llobet, «Com podia haver estat el retaule major de la parròquia de Santa Coloma: la traça de Pere Costa» (Recull, Santa Coloma de Queralt, núm. 7, 2001, p. 119-143); Ana Diéguez Rodríguez, «La columna bulbácea en España: origen y repercusión», a Barroco iberoamericano. Territorio, arte, espacio y sociedad, vol. I (Sevilla, Universidad Pablo Olavide, 2001, p. 563-569); Maria Garganté i Llanes, «L’església parroquial de Tàrrega durant els segles XVII i XVIII: del classicisme arquitectònic de Fra Josep de la Concepció al barroquisme de Pere Costa» (Urtx, Tàrrega, núm. 17, 2004, p. 183-207); Joan Bosch Ballbona, «L’art del retaule: retaulers i escultors a Catalunya (1600-1777)», a Joan Bosch Ballbona (dir.), Alba daurada. L’art del retaule a Catalunya: 1600-1792 circa (Girona, Museu d’Art de Girona, 2006, p. 26-57); Carles Dorico i Alujas, «Somni de sant Josep, Esposoris de sant Josep, Mort de sant Josep», a Joan Bosch Ballbona (dir.), Alba daurada. L’art del retaule a Catalunya: 1600-1792 circa (Girona, Museu d’Art de Girona, 2006, p. 272-281); Francesc Miralpeix i Vilamala, «L’acabament de la seu de Girona. Projectes i fases de construcció de la façana barroca (1680-1733)» (Locus Amoenus, Bellaterra, núm. 9, 2007-2008, p. 189-227); Josep M. Llobet Portella, «Documents sobre retaules catalans (1375-1863)» (Palestra Universitaria, Cervera, núm. 19, 2010, p. 95-177); Carles Dorico i Alujas, «L’escultor Pere Costa i el moblament de l’església de Santa Maria del Pi després de 1714» (Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols, Barcelona, núm. XXVIII, 2010, p. 143-203); Josep M. Llobet Portella, «Notícies documentals de dos retaules d’Anglesola (1618 i 1755)» (Urtx, Tàrrega, núm. 24, 2010, p. 375-379); Montserrat Moli Frigola, «Miquel Pontic y las fachadas de la catedral de Gerona», a Actas III Congreso Internacional sobre el franciscanismo en la península Ibérica, vol. I (Ciudad Rodrigo, 15-17 de octubre de 2009), actes del congrés (Córdoba, El Almendro, 2010, p. 395-410); Carles Dorico i Alujas, «Al·legoria de la Caritat en un projecte de Pere Costa per a l’hospital gironí de Santa Caterina» (Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, Girona, vol. LIII, 2012, p. 289-316); Carles Dorico i Alujas, «La construcció de l’urna de sant Bernat Calbó i els models de Pere Costa, Salvador Gurri i Nicolau Traver» (Locus Amoenus, Bellaterra, núm. 12, 2013-2014, p. 131-155); Carles Dorico i Alujas, «Un vericle de plata amb models de Pere Costa per a la Cartoixa d’Escaladei (1727-v. 1730)» (Podall, Montblanc, núm. 4, 2015, p. 83-104); Carles Dorico i Alujas, «La biblioteca de l’escultor vigatà Pere Costa» (Ausa, Vic, vol. XXVII, núm. 177, 2016, p. 507-539); Carles Dorico i Alujas, «La dispersió del llegat de l’escultor vigatà Pere Costa» (Ausa, Vic, vol. XXVIII, núm. 179, 2017, p. 233-257).

Carles Dorico i Alujas
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat