iec  mnac

Diccionari d'artistes

catalans, valencians i balears

Diccionari d'artistes

Presentació Crèdits Matèries



A B C D E F G H I J K L M N O P Q R S T U V W X Y Z

Manuel Tramullas

Barcelona (Barcelonès), 25-12-1715 - Barcelona (Barcelonès), 2-7-1791

Arts escèniques  Pintura del segle XVIII 


Obra - Exposicions - Bibliografia


Manuel Tramullas va néixer a Barcelona el dia de Nadal del 1715. Fill gran del també artista Bru Tramullas (ant. 1704 - 1730), Manuel va dur a terme projectes com a pintor i escenògraf en territori català, on va esdevenir un dels pintors més destacats del període.

Els primers anys de formació els va passar segurament sota la protecció del seu pare, que va ensenyar l’ofici a Manuel i al seu germà petit Francesc (1720-1773) fins al seu traspàs. Probablement, ambdós germans van continuar el seu aprenentatge a l’obrador del cèlebre Antoni Viladomat (1678-1755), un punt de trobada de nombrosos pintors i diletants, on, sota la guia d’un dels pintors més consolidats del moment, Manuel va progressar tècnicament. Així, doncs, malgrat la poca informació que conservem sobre els seus inicis, cal considerar la col·laboració dels germans Tramullas amb el seu mestre en la realització de grans cicles. De fet, és molt probable que, sota la direcció de Viladomat, Manuel participés en projectes d’especial envergadura durant la primera meitat del segle XVIII, com la decoració de la capella dels Dolors de l’església de Santa Maria de Mataró (1708-1755), la sèrie sobre la vida de sant Bru de la cartoixa de Montalegre (1731-1748) i el grup de pintures per a l’església de Sant Salvador a Breda (1740-1747).

El període que passà sota la protecció del mestre degué ser breu, però fonamental per a l’afirmació de la seva personalitat artística. Una de les primeres notícies documentals que fan referència a l’activitat del pintor data del 1742, any en què va sol·licitar al Col·legi de Pintors poder disposar de deixebles, tot i no tenir la mestria. El descontentament de Manuel amb relació al control que exercia el gremi sobre l’ofici es va posar de manifest en diverses ocasions al llarg de la seva trajectòria artística. Per tal de regularitzar la seva situació, el setembre del mateix any va fer la prova de llicència, acreditació que li permetia l’exercici de la pintura sense comptar, però, amb la col·laboració de cap aprenent.

L’inconformisme de Manuel es va fer sentir pocs anys després, quan entre el 1750 i el 1751 va ser multat per tenir com a deixebles Bonaventura Miraguelo (ant. 1750 - post. 1802) i Jaume Carreras (ant. 1749 - 1765). Manuel Tramullas va posar fi als inconvenients amb el gremi el 1754, quan va superar la prova de mestria acompanyat pel seu padrí, el pintor Francesc Vives (1695-1755). El seu obrador va créixer exponencialment aquests anys, ja que hi trobem documentats com a deixebles Josep Casas i Aixelà (? - post. 1815), Gabriel Duran (1749-1806), Francesc Pla (1743-1805) i Manuel Lacoma (ant. 1757 - 1814), que el 1758 van formalitzar novament la seva situació. Tot i les diferències amb el Col·legi de Pintors, Manuel hi va ocupar diferents rols administratius al llarg de la seva trajectòria, com ara el de cònsol segon el 1761 i el de clavari el 1765.

Manuel Tramullas va compaginar l’activitat a l’obrador amb les lliçons de pintura a l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, projecte que va iniciar juntament amb el seu germà al voltant del 1747 amb l’objectiu d’establir una acadèmia a la ciutat per poder acompanyar amateurs i artistes en la seva formació artística. La iniciativa, que va presidir Pere Costa (1693-1761), acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, comptava amb Carles Grau (1714-1798) i el mateix Costa com a professors d’escultura, amb Ignasi Valls (c. 1704 - post. 1764) com a professor de gravat, Ramon Esplugas (1700-1771) i Josep Martí i Amat (1705-1762) com a encarregats de les classes d’arquitectura, i els germans Tramullas eren els encarregats de les lliçons de pintura.

Segons la documentació conservada, l’escola es va establir inicialment al carrer dels Vigatans, on Manuel Tramullas residia i tenia l’obrador, però més tard es va instal·lar a la plaça de la Boqueria, on el mateix pintor es va traslladar cap al 1785. Entre tots els col·laboradors del projecte, sembla que Manuel va tenir un paper cabdal com a professor de les classes de dibuix al nu, les quals devien començar a mitjan segle XVIII, abans, per tant, de la creació de l’Escola de Dibuix (1775). El pintor exerciria de professor de dibuix fins a la seva mort, l’any 1791.

El primer encàrrec de gran envergadura que va dur a terme Manuel Tramullas es documenta l’any 1747, quan va decorar la volta de l’església de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, on possiblement va rebre l’ajuda de Bonaventura Miraguelo i Jaume Carreras. Posteriorment, Manuel va treballar repetidament com a escenògraf al Teatre Principal de la ciutat. Trobem l’autor citat per primera vegada en el llibret d’òpera d’Arianna e Teseo (25 d’agost de 1754) i va ser l’autor de les escenografies de les temporades compreses entre el 1760 i el 1767. A més, la direcció del teatre va confiar a Manuel l’organització, l’administració i les construccions de les noves escenografies després de l’incendi que va cremar l’edifici el 1787.

En aquest sentit, són d’especial interès els dibuixos de tema costumista, teatral i religiós atribuïts a Manuel Tramullas, conservats al Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i provinents de la col·lecció de Raimon Casellas. Els estudis d’autors com Marià Carbonell i Bonaventura Bassegoda sobre aquest fons reconeixen la mà del pintor en alguns dibuixos a llapis i ploma, que són un dels pocs testimonis gràfics relacionats amb el seu catàleg.

La seva habilitat com a escenògraf també es va evidenciar en l’escenificació de celebracions de caràcter públic i oficial de la ciutat, com la decoració de la catedral de Barcelona amb motiu de les exèquies de la reina Maria Amàlia de Saxònia el 1761. El projecte, dissenyat per Manuel i Francesc Tramullas, va ser l’únic treball documentat en què van col·laborar directament ambdós germans. Nomenat pintor de la ciutat el 1784, Manuel també va ser l’autor dels ornaments del túmul de Carles III i va dissenyar el programa decoratiu que el 1789 va engalanar la ciutat durant la proclamació de Carles IV.

Al llarg de la seva trajectòria artística, Manuel va obtenir un reconeixement especial com a escenògraf, però també com a pintor de temàtica religiosa, retratista i decorador de residències privades. Entre les obres més importants pel seu valor històric, artístic i documental, cal citar les pintures del retaule del convent de trinitaris calçats de Barcelona (1762), la Presa del canonicat de Carles III (1770; figura 1) a la catedral de Barcelona —l’única pintura d’història del seu catàleg—, el Retrat del marquès de la Mina (1760-1764) i la decoració i els llenços de la capella de Nostra Senyora de l’Esperança de la basílica de Santa Maria del Mar (1772). A diferència del seu germà, van ser escasses les ocasions en què Manuel Tramullas feu pintures al fresc o va dur a terme dissenys que s’haguessin de traduir a gravat. Fins ara només es coneixen Al·legoria de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (1756), Mare de Déu de Montserrat i sants. Vista de la ciutat des del mar (1756; figura 2) i el Túmul funerari del comte de Peralada (1756), on va col·laborar amb Ignasi Valls, Francesc Boix (c. 1731 - post. 1806) i Pasqual Pere Moles (1741-1797).

Tot i no conservar-se, un dels projectes més rellevants del seu catàleg va ser la decoració de la residència del duc de Sessa, al carrer Ample de Barcelona, duta a terme entre el 1776 i el 1778. Segurament l’envergadura d’aquest encàrrec va consolidar la fama del pintor en aquest tipus de gènere, si tenim en compte que el 1787 la família Mercader també el va contractar per encarregar-li diferents treballs decoratius per a la seva residència. També cal esmentar els retrats commemoratius en honor dels nous monarques que tant institucions com comitents privats van confiar al pintor. Malgrat la gran demanda d’aquest tipus d’obres, només conservem la parella de retrats de Carles III i Maria Amàlia de Saxònia del Museu d’Història de Girona (1760), el Retrat de Carles III del Saló Daurat del Palau de la Generalitat (1759) i el retrat homònim conservat a l’Espai Ermengol de la Seu d’Urgell (1759).

Tradicionalment, la historiografia ha associat l’estil de Manuel Tramullas al del seu mestre, Antoni Viladomat, amb qui sobretot en un primer període s’evidencien certs punts de contacte, particularment en els retrats i en les composicions organitzades mitjançant diversos registres cromàtics. En general, la seva pintura es caracteritza pel predomini del dibuix sobre el color i pels personatges amb ulls petits, rodons i de rictus marcat que el mateix artista va reutilitzar en diverses ocasions. A grans trets, el pintor utilitzava colors freds i poques variacions tonals, que conferien una certa imatge bidimensional als quadres. A diferència de Francesc Tramullas, Manuel evitava l’ús de clarobscurs i tractava amb un detall especial les carnacions dels personatges i els ornaments del vestuari. La majoria de les obres conservades presenten la seva firma «Emanuel Tramulla Delin» o «EManl . Tramullas del.»—, que, en el cas dels retrats, forma part integrant de la composició, a manera d’inscripció entre els elements representats.

Manuel Tramullas va estar en actiu fins pràcticament un any abans de defallir i la seva última obra va ser la decoració del cambril i la Glòria de la capella de sant Narcís a l’església de Sant Fèlix de Girona (1790). A les seves últimes voluntats, Manuel va confiar el seu material artístic al deixeble i col·laborador Pere Bofill i al pintor Tomàs Solanes (ant. 1775 - 1809), marit de la seva primogènita Maria Francisca. Al llarg de la seva activitat artística també va establir una fàbrica de teixits de seda pintats, que possiblement devia prosseguir el seu fill Bru Tramullas, qui per un període va comerciar amb teixits.

Obra

Al·legoria de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (juntament amb Ignasi Valls; 1756, Resumen histórico…); Mare de Déu de Montserrat i sants. Vista de la ciutat des del mar (juntament amb Ignasi Valls; 1756, Arxiu Nacional de Catalunya); Retrat de Carles III (1759, Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona); Retrat de Carles III (1760, Museu d’Història de Girona); Retrat de Jaime Miguel de Guzmán, marquès de la Mina (1760-1764, Museu d’Història de Barcelona); Presa del canonicat de Carles III (1770, Aula Capitular de la catedral de Barcelona); Nostra Senyora de l’Esperança i Anunciació de Maria (1771-1772, Arxiu Històric de Protocols de Barcelona; figura 3); Retrat de Maria Sadurní, marquesa de Mercader (1781-182, Museu Palau Mercader); Glòria (1790, cúpula del cambril de la capella de Sant Narcís de l’església de Sant Fèlix, Girona).

 

 

 

Exposicions

Exposicions col·lectives (selecció)

Madrid, Salas del Palacio de Bibliotecas y Museos (desembre del 1981 - febrer del 1982); Barcelona, Palau Moja i Edifici Històric de la Universitat de Barcelona (1988); Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, «Retrat de Barcelona» (26 d’abril - 13 d’agost de 1995); Barcelona, Museu Diocesà de Barcelona i Sant Sever, «Memòria del Barroc. Tresors de la Catedral i del Museu Diocesà de Barcelona» (22 de setembre de 2008 - 11 de gener de 2009); Barcelona, Palau del Lloctinent (Arxiu de la Corona d’Aragó), «Carles de Borbó. De Barcelona a Nàpols» (29 de juny - 17 d’octubre de 2017).

Bibliografia

Xavier de Salas, «La documentación del Palacio Serra o Larrard en la calle Ancha de Barcelona» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, núm. 3.2, abril 1945, p. 111-167); Santiago Alcolea, «La pintura en Barcelona durante el siglo XVIII» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, núm. 14, 1959-1960, p. 11-347); Santiago Alcolea, «La pintura en Barcelona durante el siglo XVIII» (Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona, núm. 15, 1961-1962, p. 11-257); Federico Revilla, «Un ejemplo característico de arte efímero dieciochesco: El cenotafio barcelonés de María Amalia de Sajonia» (Goya, núm. 181-182, 1984, p. 55-62); Isidre Bravo, L’escenografia catalana (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1986); Carme Miquel, Manuel i Francesc Tramulles, pintors, 2 vol. (tesi de llicenciatura inèdita; Barcelona, Universitat de Barcelona, 1986); Roger Alier i Aixalà, L’òpera a Barcelona: orígens, desenvolupament i consolidació de l’òpera com a espectacle teatral a la Barcelona del segle XVIII (Barcelona, Institut d’Estudis Catalans i Societat Catalana de Musicologia, 1990); Rosa Maria Subirana, Pasqual Pere Moles i Corones: València 1741 - Barcelona 1797 (Barcelona, Biblioteca de Catalunya, 1990); Marià Carbonell, «Manuel i Francesc Tramulles», a La col·lecció Raimon Casellas: dibuixos i gravats del Barroc al Modernisme del Museu Nacional d’Art de Catalunya (Barcelona, MNAC i Gabinet de Dibuixos i Gravats, 1992, p. 110-111); Francesc Quílez, «Una obra inèdita de Manuel Tramulles: el retrat de Carlos Antonio de Azcón Potay, comte de Vallcabra» (Butlletí del Museu Nacional d’Art de Catalunya, núm. 2, 1994, p. 185-200); Rosa Maria Subirana, La calcografia catalana del segle XVIII. Dels argenters als acadèmics, 2 vol. (tesi doctoral; Barcelona, Universitat de Barcelona, 1996); Bonaventura Bassegoda, «Observacions a l’entorn del dibuix català antic», a Miscel·lània en homenatge a Joan Ainaud de Lasarte, vol. 2 (Barcelona, MNAC, Institut d’Estudis Catalans i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1999, p. 65-71); Santi Mercader, «La caplletra del cantoral de la missa de Diumenge de Rams de la catedral de Barcelona (1745)» (Teologia Actual, setembre 2011, p. 35-40); Anna Trepat, «L’òpera al Teatre de la Santa Creu de Barcelona en el període d’entreguerres: aproximacions a l’escenografia de Manuel i Francesc Tramullas (1750-1790)» (Pedralbes: Revista d’Història Moderna, núm. 33, 2013, p. 888-904); Francesc Miralpeix, Antoni Viladomat i Manalt: 1678-1755. Vida i obra (Girona, Museu d’Art de Girona, 2014); Carmen Xam-mar, «Festa, imatge i poder: les celebracions per l’entronització de Carles III a la Seu d’Urgell (1760)» (Pedralbes. Revista d’Història Moderna, núm. 34, 2014, p. 179-204); Sílvia Canalda, «El retrat del port de Barcelona pel pintor Mariano Sánchez, 1788» (Barcelona Quaderns d’Història, núm. 22, 2015, p. 33-48); Anna Valluguera, El mercat artístic a Barcelona (1770-1808). Producció, consum i comerç d’art (tesi doctoral; Barcelona, Universitat de Barcelona, 2015); Anna Trepat, «La Verge del Cor de Valldonzella: representació i devoció des del segle XIV fins a l’actualitat», a L’art medieval en joc (Barcelona, Universitat de Barcelona, 2016, p. 373-380); Anna Trepat, «La capilla del Santo Cristo de Igualada. Conservación y salvaguarda del patrimonio», a El Barroco: universo de experiencias (Còrdova, Asociación Hurtado Izquierdo, 2017, p. 686-702); Anna Trepat, L’obra de Manuel i Francesc Tramullas en l’art català del segle XVIII. Estudi i catàleg (tesi doctoral; Barcelona, Universitat de Barcelona, 2018).

Anna Trepat Céspedes
Informació sobre l'autor

Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans - Museu Nacional d'Art de Catalunya

IEC

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. diccionari.artistes@correu.iec.cat - Informació legal

MNAC

Palau Nacional, Parc de Montjuïc, s/n, 08038 Barcelona. Telèfon +34 936 22 03 60. Contacte - Informació legal

Amb el suport de

Diputació de Barcelona

Amb la col·laboració de

Museu de Montserrat

Museu de Montserrat