Lola Anglada i Sarriera, primera il·lustradora catalana, també fou escriptora, investigadora de la cultura popular, ceramista i pintora. La seva obra, que fou àmplia, variada i rica, respon a un ideal i un criteri al qual ella és conseqüent tota la vida. Anglada volia l’èxit i ser coneguda, com la majoria d’artistes, però no tant per a ella mateixa, sinó per formar els infants, futurs ciutadans de Catalunya. Per assolir-ho, ens deixà una obra feta de bellesa, gentilesa i civisme, d’harmonia i perfecció, de cultura posada a l’abast de tothom, per a la realització de la qual no va escatimar esforços.
Nascuda al si d’una família burgesa aristocratitzant, Anglada va gaudir d’una infantesa confortable. Els pares, en adonar-se que la filla tenia una destresa fora de mida en el dibuix, li van proporcionar mestres, entre els quals hi hagueren reconeguts artistes: Antoni Utrillo i Joan Llaverias. També assistí a classes de dibuix del natural a Llotja i a l’acadèmia de Francesc Galí, on feu amistat amb Enric Cristòfol Ricart i Joan Miró, entre d’altres. Tot i haver rebut formació, es considerà autodidacte i, com més èxit tenia, més es refermava en aquesta idea. Potser amb raó, ja que dibuixava des de molt menuda i havent pres com a models els dibuixants d’En Patufet i els grans il·lustradors anglesos i francesos, els llibres dels quals avis i pares adquirien per al gaudi d’ella i els seus germans.
Malgrat l’autodidactisme, propi de la precocitat, la formació i les relacions que mestres i companys de professió li proporcionaren foren definitives per consolidar-la en el món artístic barceloní. Anglada compartí estudi amb uns joves que esdevindrien personalitats artístiques: Josep Francesc Ràfols, Joan Miró i Enric C. Ricart. Va ser a través de Llaverias que, a finals del 1910, inicià la col·laboració a la revista satírica ¡Cu-cut! I a la infantil En Patufet, ambdues de l’editor Josep Baguñà, amb qui Llaverias col·laborava. A partir d’aleshores, el dibuix no seria per a ella ni un entreteniment ni una afició ornamental de noia de casa bona, com volien els seus pares. Tampoc no va acceptar romandre com a pintora aficionada, com hagueren de fer bones artistes de la mateixa època, que, fins fa poc, han estat ignorades: per a Lola Anglada, el dibuix fou una professió.
El 1911, la revista ¡Cu-cut! destacà la seva presència —joveneta tímida i modesta— en un món professional exclusiu dels homes. La revista Feminal s’interessà per ella i també li dedicà un article; Anglada hi contribuiria regularment. Publicà al modern magazín D’Ací i d’Allà i, el 1935, a la revista Claror, creada per Francesca Bonnemaison per a la promoció de les dones.
Joan Llaverias propiciaria la primera exposició de la seva deixebla. El 1912, tots dos presentaven «La montanya del misteri», al Faianç Català. Anglada hi exposava caricatures, acudits i aquarel·les. El 1916, novament al Faianç però ja sola, exhibí il·lustracions de contes (figura 1), fetes sense encàrrec editorial i amb la voluntat de propiciar-ne. L’èxit d’aquestes dues exposicions i de la que feu el 1917 al saló de La Publicidad, la consagrà dins del món artístic barceloní.
L’esquer llançat per Anglada a l’exposició del Faianç fou efectiu, tot i que no com pretenia: no s’editaren els Contes d’Oscar Wilde, de Charles Perrault o els Contes catalans, amb tan meravellosos dibuixos, però va rebre encàrrecs de Muntañola, una innovadora editorial barcelonina. El 1917, Muntañola presentava àlbums per a infants, a tot color, amb preeminència de la il·lustració damunt del text i en gran format, una novetat editorial absoluta a Catalunya. Anglada hi fou una col·laboradora determinant. En destaquem: Magraneta, Taronges d’or, La pau de casa i altres, Contes i apòlegs de tots els països, editats el mateix 1917, i La hija de la luna i Leyendas de Oriente, editats el 1919. Anglada hi cerca l’estil personal i hi palesa la influència dels seus admirats Arthur Rackham, Edmund Dulac i Aubrey Beardsley; tanmateix, ja és una obra refinada i de remarcable personalitat.
Anglada anhelava anar a París, meca artística mundial, com els seus companys d’estudi, i ho aconseguí vers el 1919. Duia visat de turista, però hi va romandre més temps en aconseguir una borsa d’estudis de l’Estat francès. A París, feu amistat amb Josep Clarà i Juli González i la seva família i hi adquirí nines antigues, amb les quals continuà la col·lecció iniciada per l’avi. Aquesta col·lecció de nines constituiria, a la llarga, la més important de Catalunya.
Treballà per a editorials parisenques prestigioses. De l’editorial Hachette en remarquem La chatte blanche, de Madame d’Aulnoy (1926); Le bon roi Ortolan, d’H. Monquet (1929), i Histoire de Blondine (1930) i Le bon petit Henri (1931), ambdós de la comtessa de Ségur. De l’editorial Nathan en destaquem La récitation française a l’École (en dos volums, 1924 i 1925), i de Roudanez, Les Chansons du couleur du temps, d’Henri Dubus. Arran de la profitosa estada a París, que sovintejaria, combinaria les col·laboracions a cases editores parisenques amb les barcelonines.
Treballà en més publicacions per a infants. A la innovadora Virolet, crearia un dels seus personatges més populars: en Peret. Contribuí a La Mainada, Jordi, La Rondalla del Dijous i a publicacions per a adults, com Joventut Catalana, Butlletí del Centre Excursionista Els Blaus i Teatre Català. Conscient del paper secundari —si no nul— de la dona dins la societat catalana i per combatre’l, creà la revista La Nuri el 1925. A La Nuri, les nenes són protagonistes, no comparses de l’acció. Amb la mateixa intenció, donaria el protagonisme d’una de les més celebrades novel·letes seves a Margarida, una nena de la Barcelona vella i amb la qual s’identifica. I, com que considerava que el teatre per a infants que es feia no era ni divertit ni atractiu o formatiu, escriví peces teatrals que es representaren amb gran èxit al Teatre Romea de Barcelona. Per a aquestes obres, Lola feia figurins i decorats.
En els anys vint, s’inicià en la pintura de manera autodidàctica i exposà a les Galeries Dalmau, el 1925 i el 1927 a Can Parés. Lola Anglada s’encaminava vers l’artista completa que arribaria a ser.
Seguí il·lustrant. De la seva col·laboració amb L’Avenç, en destaquem La nau de les veles d’or (1925), i de la col·laboració amb H. Abadal, La llàntia meravellosa d’Aladí (1926). Il·lustrà uns quants títols de la col·lecció «Biblioteca de La Mainada». Dels que feu per a Mentora, en destaquem Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carrol (1927), traduït per Josep Carner (figura 2). Per a Políglota, escriví i il·lustrà la col·lecció «Follet» (1933). Feu dibuixos i cartells i il·lustrà llibres de lectura de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, un referent d’innovació pedagògica.
Aviat, tenint la capacitat, la inquietud i la voluntat de dur a terme tot el que cregués necessari i beneficiós per als infants, escriví, il·lustrà i edità llibres propis. Editats per Catalana, però a iniciativa seva, hi ha Contes del paradís (1920) o El Parenostre interpretat per a infants, imprès per Pal·las (1927). Entre els llibres editats per ella mateixa hi ha els títols més recordats: En Peret (1928; figura 3), Margarida (1928), Monsenyor Llangardaix (1930), Narcís (1930) i Contes d’argent (1934). A aquests volums, totalment personals, Lola Anglada triava, fins i tot, el format i la tipografia que fossin adients per als infants lectors.
Lola Anglada tenia inquietud política. Milità a la Unió Catalanista, com el seu pare, i fou secretària d’Acció Social i Cultural d’Unió, a partir del 1932. Encapçalà iniciatives per a l’alliberament de presos polítics i el retorn dels exiliats catalanistes. Amb l’adveniment de la República, inicià una intensa col·laboració a la revista Nosaltres Sols (1931-1934). L’amistat amb Francesc Macià reblà el seu republicanisme i la confirmà en la defensa de la llibertat de Catalunya, a la qual mai no renunciaria.
Ja al cim de la popularitat, seguirà obrint horitzons. El 1933 i a la Casa de l’Ardiaca de Barcelona, feu l’exposició «Visions de la Barcelona vuitcentista», amb originals que reconstruïen un tema de la seva preferència (el Vuit-cents català) i que havia desenvolupat marginalment. Molts dels útils, mobles, vestits i estris que dibuixa, els havia vist a la casa dels avis, on va viure de menuda. Coneixia per experiència i per gust personal el que configura l’atmosfera del Vuit-cents, un temps que li era familiar i benvolgut. L’èxit de l’exhibició a la Casa de l’Ardiaca la confirmà en el nou camí que emprenia. La precisió del dibuix i la capacitat per documentar-se feren d’ella la investigadora ideal del Vuit-cents català. Arran de l’exposició i, juntament amb l’historiador Francesc Curet, van iniciar un ambiciós projecte: Visions barcelonines (figura 4) en deu volums, una reconstrucció dels usos i costums de la Barcelona del Vuit-cents. Lola Anglada investigava, documentava i il·lustrava, i el text era a càrrec de Curet. L’esclat de la guerra d’Espanya interrompé el projecte i la repressió franquista posterior feren impossible l’edició, que només es començà a dur a terme a partir del 1952, amb dificultats materials de tota mena i sota censura.
Durant la guerra, Anglada no va voler participar en el Sindicat de Dibuixants per diferències ideològiques, però no va deixar de dibuixar. Col·laborà a les efímeres revistes per a infants Estel i Mirbal. Observant-los al carrer o a la Caserna Carlos Marx, dibuixà milicians i brigadistes, o voluntaris a punt de marxar al front. També, les cues del pa i, en general, l’ambient urbà de guerra. Més endavant, dibuixaria «els altres»: les vencedores tropes feixistes. En conjunt, doncs, un testimoni gràfic, precís i impagable. Tot i això, la seva aportació més important per a la Catalunya en guerra fou el llibre El més petit de tots (1937), escrit i dibuixat per ella com un encàrrec del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya (figura 5). L’obra tingué un gran èxit, se’n feren versions en diferents llengües i fou enviada a dirigents i personalitats polítiques i culturals del món democràtic per recaptar suport per a la República en guerra.
La victòria franquista significà la fi de la República, de la democràcia, del dret i les llibertats i, també, de l’esperança d’una vida justa per a la ciutadania. Per a Anglada, a més, significà caure en la misèria i la fi del seu món, del prestigi i la llibertat personals. Fou perseguida, visqué amagada i fou marginada i silenciada de manera absoluta. Durant molts anys, no pogué publicar ni fer exposicions. Si sobrevisqué, fou mercès al suport d’amics fidels i del monestir de Montserrat, que li encarregà dibuixos i estampes per promoure l’entronització de la Mare de Déu, realitzada el 1947.
En el llarg període de solitud i d’oblit, de negació de la seva obra i d’ella mateixa, d’enclaustrament al seu recer i presó de Tiana, seguí escrivint i il·lustrant, per al propi gaudi i per consolar-se. S’obrí a noves tècniques: pintà al fresc, feu ceràmica i modelà fang.
Deu anys després de la fi de la guerra, pogué participar en l’exposició col·lectiva de la Cúpula del Coliseum, i l’any següent, escriví, il·lustrà i publicà La Barcelona dels nostres avis, llibre de bibliòfil de comptats exemplars i, per això, permès en català. El 1951 feu una exposició a les Galeries Syra i publicà El Parenostre. L’Avemaria, també de bibliòfil. El 1947 publicà Contes meravellosos, escriví i il·lustrà La meva casa i el meu jardí, records personals. El 1962 feu un nou llibre per a infants: Martinet, obra fora d’època i poc adient per als joves lectors, ja que s’hi expressa plena de melangia i de decepció.
Com que Lola Anglada tenia clara voluntat que la seva obra formés part del patrimoni català i com que no hi havia cap institució pròpia de Catalunya, donà les seves col·leccions, bona part del patrimoni immobiliari i la seva obra a la Diputació de Barcelona, a canvi d’una renda vitalícia i la creació del Museu Lola Anglada. El 1983, la Diputació publicà Les meves nines (figura 6), dins la recuperació parcial de l’artista, que es produí a partir de la mort del dictador i mercès a la crida de Josep M. Espinàs, feta des del diari Avui, adreçada als infants de Catalunya, perquè amb els seus dibuixos li rendissin homenatge.
Lola Anglada és un cas excepcional entre els il·lustradors de l’època. Es compromet amb el país i la política, es diversifica artísticament, il·lustra els textos que escriu i els edita. A partir de la influència dels millors il·lustradors anglesos i dels seus mestres, creà estil. Se la considera dins del Noucentisme i n’és una part essencial: ella va contribuir a configurar-lo. Va estirar-ne els límits o, altrament, el Noucentisme hauria quedat dins d’un estàtic mediterranisme. Lola feu seu el Barroc popular i, alhora, la tradició clàssica. Evolucionà de l’estilització a figures de cànon baix, rodanxones, que la caracteritzaren; també, de la fantasia més exacerbada a una de basada en elements quotidians. Així, Lola Anglada va del misteri de les ombres a la claredat mediterrània. La seva obra palesa una adaptació al gust d’una època, però també construeix aquest gust; contribueix a materialitzar-lo. Feu servir la fantasia com a eina de coneixement per a l’infant, ajudant-se de l’estilització, les ombres i d’un ampli camp cromàtic, quan aplica color a les il·lustracions.
Sigui quina sigui la història, Anglada retrata el paisatge català camperol i costaner, habitualment el Maresme. Ho fa triant moments idíl·lics, creant una imatge de la pàtria catalana —imatge del paradís terrenal volgut i anhelat per ella per a Catalunya— que el públic lector identificarà com a propi.
Obra pròpia il·lustrada
Floriana (inèdit, 1914); Contes d’Oscar Wilde (inèdit, 1915); Contes de Perrault (inèdit, 1915); Contes catalans (inèdit, 1915); Contes del paradís (Barcelona, Editorial Catalana, 1920); El Parenostre interpretat per a infants (Barcelona, Pal·las, 1927); En Peret (Barcelona, Impremta Altés, 1928); Margarida (Barcelona, Impremta Altés, 1928); Monsenyor Llangardaix (Barcelona, Políglota, 1930); Narcís (Barcelona, Políglota, 1930); Contes d’argent (Barcelona, Llibreria Verdaguer, 1934); El més petit de tots (Barcelona, Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, 1937); Contes meravellosos (Barcelona, Indústria Gràfica Viladot, 1947); La Barcelona dels nostres avis (Barcelona, F. Rodríguez, 1949); El Parenostre. L’Avemaria (Barcelona, Dalmau i Jover, 1951); La meva casa i el meu jardí (Barcelona, 1958); Martinet (Barcelona, Joventut, 1962); Les meves nines (Barcelona, Diputació de Barcelona, 1983).
Obra il·lustrada d’altres autors
Blanca Neus i altres, de Josep Carner (Barcelona, Muntañola, 1917); Magraneta, de Joan Gay (Pere Aldavert; Barcelona, Muntañola, 1917); La pau de casa i altres, de Josep Carner (Barcelona, Muntañola, 1917); La hija de la luna i Leyendas de Oriente, de Carles Riba (Barcelona, Muntañola, 1919); La récitation française a l’École (París, Fernand Nathan, 1924 i 1925); La nau de les veles d’or, de Josep Massó Ventós (Barcelona, L’Avenç, 1925); La chatte blanche, de Madame d’Aulnoy (París, Hachette, 1926); La llàntia meravellosa d’Aladí, de Marçal Riba i Rostoll (Mataró, H. Abadal, 1926); Alícia en terra de meravelles, de Lewis Carroll (Barcelona, Mentora, 1927); Le bon roi Ortolan, d’H. Monquet (París, Hachette, 1929); Histoire de Blondine, de la comtessa de Ségur (París, Hachette, 1930); Le bon petit Henri, de la comtessa de Ségur (París, Hachette, 1931); Visions barcelonines, de Francesc Curet (deu volums; Barcelona, Dalmau i Jover, 1952-1956).
