Diccionari d'artistes catalans, valencians i balears - Institut d'Estudis Catalans

Julio Antonio

(Antonio Rodríguez Hernández)

Móra d'Ebre (Ribera d'Ebre), 6-2-1889 - Madrid (Comunitat de Madrid), 15-2-1919

Escultura del segle XIX Escultura del segle XX

Julio Antonio, nom amb el qual sempre s’ha conegut Antonio Rodríguez Hernández, va ser un escultor molt destacat a la seva època. Va fruir d’un entorn social, cultural i artístic molt favorable —fonamentalment els anys que romangué a Madrid—, tot i que en la seva curta vida —de només trenta anys—, també va patir escassetats.

Tradicionalment, junt amb els escultors Emiliano Barral i Victorio Macho, se’l va incloure en l’anomenat realismo castellano. Va estar vinculat al grup de membres de la Generació del 98, però això no implica que globalment se’l pugui situar en aquesta tendència (Salcedo, 1997). També rebé influències del Renaixement italià i de l’art hel·lènic, dels quals feu la seva pròpia interpretació artística.

El 6 de febrer de 1889 va néixer a Móra d’Ebre, fill del lleonès Aquilino Rodríguez García, que era sergent primer d’Infanteria, i de la morenca Lucía Hernández Costa. A causa de la carrera militar del pare i dels seus desplaçaments, va tenir poca relació amb ell i qui va exercir de protector de Julio Antonio, de les seves germanes (Pepita i Erènia) i de la seva mare, fou el seu oncle Ricardo Díaz Rodríguez, que li proporcionà un suport artístic fonamental.

El gust de Julio Antonio per modelar figuretes de fang a la ribera de l’Ebre, des de ben petit, així com el suport incondicional de la seva mare, li van facilitar l’aprenentatge artístic. El seu primer mestre va ser el dibuixant Lluís Vinyes Viñales. Quan tenia set anys, la família es traslladà a Tarragona, on assistí a les sessions de l’Ateneo Tarraconense para la Clase Obrera. Més tard, tots s’instal·laren a Barcelona i Julio Antonio es capbussà tècnicament al taller de l’escultor imatger, també morenc, Feliu Ferrer i Galzeran, que ja havia fet estades acadèmiques a París (França) i a Roma (Itàlia). Guanyà la seva primera paga setmanal d’una pesseta al taller de decoració i reproduccions artístiques d’Antoni Pocorull. Traslladada la seva família a Múrcia, als catorze anys feu el seu primer grup escultòric Flores malsanas, que el mateix artista destruí i del qual només se’n conserva una imatge. Viatjava sovint entre Barcelona i Múrcia i, als setze anys, la premsa murciana ja es feia ressò del retrat en baix relleu de Juan de la Cierva. Com que el seu oncle Ricardo Díaz fou interventor de les mines d’Almadén (Ciudad Real, Castella-la Manxa), feu una breu estada en aquesta població, on tingué un estudi a la placeta del Contador.

El 1907, quan tenia divuit anys, obtingué una beca de la Diputació de Tarragona, es traslladà a Madrid i treballà al taller de l’olotí Miquel Blay, que tenia una sòlida formació rebuda a França i a Itàlia. De Blay obtingué un aprenentatge molt significatiu.

Els primers anys d’estada a Madrid va conèixer Victorio Macho, Enrique Lorenzo Salazar, Adolfo Salazar i Mateo Barroso. Coincidí amb Miquel Viladrich i amb Lluís Bagaria al Círculo de Bellas Artes. Bagaria li va fer el magnífic retrat Julio Antonio, amb rostre de cromatisme de l’època blava picassiana. Julio Antonio també coneixia Santiago Rossinyol i el doctor Gregorio Marañón. El 1908 exposà a l’Ateneo Tarraconense para la Clase Obrera una sèrie de dibuixos al carbó i sanguina, que eren vistes nocturnes dels carrers de Toledo (Castella-la Manxa) i de Madrid i, també, el relleu Aprendiz de artista. Aquest relleu estava dedicat a Ignasi Masagués i el signà amb el nom italianitzat de Giulio Antonio, nom que, traduït al castellà, seria el que faria servir a partir d’aleshores. Traslladat a Lleida, es reuní amb Miquel Viladrich i viatjaren a Saragossa (Aragó), Pamplona (Navarra), Vitòria (Àlaba, País Basc), Burgos (Castella i Lleó), Àvila (Castella i Lleó) i Madrid. S’instal·là al carrer Villanueva d’aquesta darrera ciutat i hi passà penúries econòmiques i de salut.

Segons recull Oteo Sans (1990), el mateix Julio Antonio informà la família de les relacions establertes mitjançant una carta del març del 1908: «Soy amigo de casi toda la juventud intelectual: Oroz, Anselmo Miguel, Valle-Inclán, Pío y Ricardo Baroja, Alcántara, Solana, Martínez Pérez, Juan Francés, Ramírez Ángel», entre d’altres. Ramón Gómez de la Serna va escriure Un escultor catalán (1909), obra en la qual mostrava admiració per Julio Antonio i, de fet, l’artista va col·laborar com a il·lustrador en certs drames de l’escriptor. També va fer il·lustracions per a la revista Prometeo. El Café del Pombo va servir de trampolí de l’escultor, envoltat per Rafael de Penagos, Julio Romero de Torres o Antonio de Hoyos, que enriquien amb intel·lectualitat les experiències i coneixements de l’artista. Al Café de Fornós coincidia amb Ramón María del Valle-Inclán, Julián Cañedo o el torero Belmonte, entre d’altres.

L’any 1909, Julio Antonio va rebre la borsa de viatge de 2.000 pessetes que atorgava la Diputació de Tarragona, que li va permetre marxar a Itàlia durant tres mesos per admirar les obres de Donatello i Miquel Àngel. Retornà a Almadén i treballà en la sèrie Els Busts de la Raça. Aquelles dones i homes anònims convergien amb els ideals de la Generació del 98. L’escultura Autoretat (1909), constitueix una forma idealitzada d’un rostre, com El esclavo, peça que Julián Lozano, el seu deixeble preferit (Olivan, 1987), va col·locar a la tomba de Julio Antonio al cap de deu anys, quan va morir.

Aquell mateix 1909, l’Ajuntament de Tarragona va acordar aixecar un monument en commemoració dels defensors de les tropes franceses en el setge del 1811 durant la Guerra de la Independència. Julio Antonio es presentà al concurs i el guanyà (figura 1).

L’amistat que va mantenir amb Julio Romero de Torres i el seu amor per Còrdova i pel toreig el conduïren a esculpir el monument al torero Rafael Molina (Lagartijo). Com que la seva família hi residí, també va tenir relació amb la ciutat de València, on compartí estudi amb els escultors José María Martínez Ballester i Alfredo Yust, al carrer Cirilo Amorós, on s’havia de culminar el Faro espiritual.

Cap al 1914, Julio Antonio tenia fins a tres tallers a Madrid: el del carrer Príncipe de Vergara, el del costat de la Fundición Codina i el del carrer Rosario. Mai no va participar en cap de les edicions de l’Exposición Nacional de Bellas Artes, a causa de la seva enemistat amb Mariano Benlliure, que era el president de la Dirección General de Bellas Artes.

Pel que fa al Monument a Francisco de Goya (figura 2), es portà a terme gràcies a l’amistat amb Ignacio Zuloaga, qui comprà la casa de Goya a Fuendetodos (Saragossa, Aragó) per crear-hi un museu. El 1922 s’edità Postal de la Pau (figura 3), presentada a partir d’un concurs que Feminal i el Comitè Femení Pacifista de Catalunya van organitzar el 1916 arran de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Tal com afirma Meix (2017), la imatge representava una denúncia de la guerra i un enaltiment de la pau.

Realitzà Wagner, encàrrec rebut per la Sociedad Wagneriana de Madrid, que després es va desdir de la comanda. També feu el Monumento a Chapí, que es portà a terme amb un projecte arquitectònic, el Mausoleu Lemonier (figura 4), encarregat arran del traspàs d’un fill infant de la família, que coincidí amb l’etapa final de l’escultor. Malauradament, la tuberculosi irrompé a la seva vida i l’escultor morí el 1919. L’enterrament de Julio Antonio fou al cementiri de l’Almudena, de Madrid, i el 2018 les despulles es van traslladar a Móra d’Ebre. A Madrid, la seva mort fou molt sentida. A Santiago de Compostel·la (Corunya, Galícia), Valle-Inclán impartí una conferència en record del seu amic (Mascato, 2003). A Barcelona fou el crític d’art Feliu Elias qui escriví un article sobre la trajectòria de l’escultor a Madrid. S’organitzà una subscripció per a l’encàrrec del bust de Julio Antonio a Enrique Lorenzo Salazar. El bust s’instal·là al jardí de la Biblioteca Nacional dos anys després de la seva mort i fou inaugurat en un acte al qual assistiren els reis d’Espanya i la infanta Isabel. Azorín fou qui llegí un emotiu text en memòria de l’artista.

El Monument als herois s’exposà el 1922 al Museu d’Art Modern de Madrid. El 1931 s’ubicà a la rambla de Tarragona, després de llargues instigacions en contra per part del diari catòlic La Cruz, l’arquebisbat i d’Acció Catòlica, que creien que els herois nus eren moralment inacceptables.

El 1962, Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT), de la Diputació de Tarragona, comprà a les germanes de l’artista la seva col·lecció, que contenia obres com Nu femení (figura 5), el Mausoleu Lemonier i la Venus mediterrània (figura 6). També promogué la publicació d’una monografia sobre l’artista (Salcedo, 1997) i creà el Premi Julio Antonio d’Escultura (biennal, 1944-2020).

«Cuantos le conocieron, le amaron; fueron breves sus días: eterno su arte. Vivió ignorado: murió glorioso» (D. Fuenmayor, 1929, reproduït a F. García i M. V. Gómez, 2004).

Obra

Maria la gitana (1908, Museu d’Art Modern de Tarragona [MAMT] i Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia [MNCARS]); Cabeza de un poeta (1908-1910, MNCARS); Minera de Puertollano (1909, MAMT i MNCARS); Ventero de Peñalsordo (1909, MAMT i MNCARS); escultura Autoretrat (1909, MNAC); pintura Autoretrat (1909, MNCARS); Rosa María (1909, MNCARS); Piedad (1909, MAMT i MNCARS); Darío (1909, MAMT i MNCARS); Mujer de Castilla (1909, MNCARS); Hombre de la Mancha (1910, MNCARS); El minero de Almadén (1910, MAMT i MNCARS); El poeta Lasso de la Vega (1910, MAMT); Héroe muerto (c. 1911, MAMT); Rafael Molina, ‘Lagartijo’ (1911, MAMT); Tarraco (1911, MAMT); Venus mediterrània (1912, MAMT i MNAC); Wagner (1912, MAMT); Mujer de la mantilla (1912, MNCARS); La Poesía (1914, MAMT); Moza de Aldea del Rey (1914, MNCARS); Cabrero de las tierras de Zamora (1914, MAMT i MNCARS); Ávila de los Caballeros (1914, MAMT); Novicio (1914, MNCARS); Faro espiritual (1915, MAMT); maqueta del Monument als herois de Tarragona (1916, MAMT); maqueta definitiva del Monument a Francisco de Goya (1916-1917, MNCARS); La Venus española (1917, MAMT); Condesita de la Gracia y el Recuerdo (1918, MAMT); Julián Cañedo (1918, MNCARS); Castor Cañedo (1918, MNCARS); projecte del Monument a Enric Granados (1918, MAMT); Gimena Menéndez Pidal (1918, MNCARS).

Exposicions

Exposicions individuals

Tarragona, Ateneo Tarraconense para la Clase Obrera (1908); Madrid, Círculo de Bellas Artes (1915); Madrid, Palacio de Bibliotecas y Museos del Parque de Recoletos, seu de la Sociedad de Amigos del Arte (1918); Madrid, Sociedad de Amigos del Arte de Madrid, «El Mausoleo Lemonier» (1919); Barcelona, Sala Caralt, «Julio Antonio (óleos)» (1953); Móra d’Ebre, «Homenaje a Julio Antonio» (1969); Barcelona, Escola de Belles Arts Sant Jordi, Exposición de Esculturas: Julio Antonio (1889-1919) (1969); Madrid, Dirección General de Bellas Artes, Exposición de Esculturas: Julio Antonio (1889-1919) (1970); Madrid, Museu d’Art Contemporani, Exposición de Esculturas: Julio Antonio (1889-1919) (1971); Madrid, Galería Fénix (1980); Valls, Institut d’Estudis Vallencs i Museu d’Art Modern de Tarragona, «Julio Antonio» (1986); Barcelona, Sala Gaudí, «Julio Antonio» (1989); Madrid, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, «Julio Antonio y su tiempo» (amb motiu del centenari del seu naixement, 1989); Tarragona, Museu d’Art Modern, «Julio Antonio» (1997); Saragossa, Museu Pablo Gargallo, «Julio Antonio. Escultor (1889-1919)» (1998); Almeria, Centro Cultural La General, «Julio Antonio (1889-1919)» (2001); Granada, Centro Cultural Fundación Caja de Granada, «Julio Antonio (1889-1919)» (2001); Madrid, Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, «Julio Antonio (1889-1919)» (2002); Santillana del Mar, Palacio Caja Cantabria, «Julio Antonio (1889-1919)» (2002); Saragossa, Museu Camón Aznar, «Julio Antonio (1889-1919)» (2002); Valdepeñas, Museu Gregorio Prieto, «Julio Antonio (1889-1919) (2002).

Exposicions col·lectives

Ciutat de Mèxic, Bienal Iberoamericana de Arte (1888); Saragossa, Exposición de Arte Hispano Francés (1908); Madrid, Sala VII del Círculo de Bellas Artes, I Salón de Otoño (1920); Madrid, Palacio de Cristal, Salón de Otoño (1970); Amposta, «Llavor ebrenca» (2009); Tortosa, Palau Oliver de Boteller, «Llavor ebrenca al Palau» (2014).

Bibliografia

Monografies

J. Encina, Julio Antonio (Madrid, Saturnino Calleja, 1920); R. Rufino, Julio Antonio, el ariel de la escultura (Sevilla, Imp. Carlos Acuña, 1953); R. Santos Torroella, «El rescate de Julio Antonio. Apuntes para una biografía», a Exposición de esculturas, Julio Antonio (1889-1919) (Madrid, Dirección General de Bellas Artes, 1969, p. 5-18); R. M. Ricomà, Julio Antonio, 1889-1919. Catálogo de la obra escultórica conservada en el MAMT (Tarragona, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1977); F. X. Ricomà, Julio Antonio (Tarragona, Museu d’Art Modern de Tarragona i Dow Chemical Ibérica, 1983); L. García, Julio Antonio: monumentos y proyectos (Madrid, Fundación Universitaria Española, 1985); J. M. Infiesta, Julio Antonio (Barcelona, Nou Art Thor, 1988, col·l. «Gent Nostra», 59); R. M. Ricomà, Julio Antonio. Catàleg de dibuix i escultura (Tarragona, Diputació de Tarragona, 1989); F. X. Ricomà, «Memoria de Julio Antonio», a Julio Antonio y su tiempo (Madrid, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 1989, p. 61); R. Oteo Sans, «El Madrid de Julio Antonio: sus relaciones literarias», a El escultor Julio Antonio. Ensayos de aproximación (Tarragona, Museu d’Art Modern de Tarragona i Diputació de Tarragona, 1990, p. 14-34); R. M. Ricomà, «Julio Antonio. Epistolario», a El escultor Julio Antonio. Ensayos de aproximación (Tarragona, Museu d’Art Modern de Tarragona i Diputació de Tarragona, 1990, p. 133-159); M. Pecellín Lancharro, «Ideología, estética y erotismo en la época de Julio Antonio», a El escultor Julio Antonio. Ensayos de aproximación (Tarragona, Museu d’Art Modern de Tarragona i Diputació de Tarragona, 1990, p. 106-117); R. Pérez de Ayala, «Julio Antonio, su infancia y su adolescencia», a Ramón Pérez de Ayala y las artes plásticas (Madrid, Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 1991); M. Doñate, «La fidelitat als clàssics», a El Noucentisme, un projecte de modernitat (Barcelona, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1994, p. 317-335); A. Salcedo, Julio Antonio, 1889-1919. Escultor (Tarragona i Barcelona, Diputació de Tarragona i Àmbit, 1997); R. M. Ricomà, «Julio Antonio, serenitat mediterrània», a A. Salcedo, Julio Antonio, 1889-1919. Escultor (Tarragona i Barcelona, Diputació de Tarragona i Àmbit, 1997, p. 11-13); J. Alix, «La escultura en la época de Julio Antonio», a Julio Antonio escultor (1889-1919). Actes del Col·loqui sobre Julio Antonio (Tarragona, Diputació de Tarragona, 1999, p. 23-31); F. Fontbona, «Pintura i il·lustració a l’època de Julio Antonio», a Julio Antonio escultor (1889-1919). Actes del Col·loqui sobre Julio Antonio (Tarragona, Diputació de Tarragona, 1999, p. 33- 40); M. Suárez, «Adquisició de l’obra del llegat de Julio Antonio», a Julio Antonio escultor (1889-1919). Actes del Col·loqui sobre Julio Antonio (Tarragona, Diputació de Tarragona, 1999, p. 157-163); Julio Antonio (Madrid, Museo Reina Sofía i Museo Camón Aznar, 2001); A. Salcedo, «El escultor Julio Antonio», a Julio Antonio 1889-1919 (Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2002, p. 15-38).

Obres de referència (selecció)

J. Francés, El año artístico 1915 (Madrid, Mundo Latino, 1916); M. Nelken, Glosario (Madrid, Librería Fernando Fe, 1917); Pío Baroja, Las horas solitarias. Notas de un aprendiz de psicólogo (Madrid, Caro Raggio, 1918); J. Francés, El año artístico 1919 (Madrid, Mundo Latino, 1920); M. Aril, «La escultura española contemporánea», a K. Woerman, Historia del arte, vol. VI: Arte contemporáneo (Madrid, 1925); M. P. Paria, «L’art en Espagne et en Portugal de la fin du XVIIIè siècle a nos jours», a Histoire de l’art (París, Librerie Armand Colin, 1927, vol. VIII, p. 777-824); F. Elias, L’escultura catalana moderna, vol. II: Els artistes (Barcelona, Barcino, 1928); J. Guillot Carratala, Doce escultores españoles contemporáneos (Madrid, Mayfé, 1953); J. A. Gaya Nuño, Escultura española contemporánea (Madrid, Guadarrama, 1957, col·l. «Guadarrama de Crítica y Ensayo», 7); M. Gómez-Santos, Gregorio Marañón cuenta su vida (Madrid, Aguilar, 1961); V. Aguilera Cerni, Panorama del nuevo arte español (Madrid, Guadarrama, 1966); R. Santos Torroella, Catàleg de fons núm. II (Tarragona, Museu d’Art Modern de Tarragona, 1969); S. Alcolea, Escultura española (Barcelona, Polígrafa, 1969); J. M. Infiesta, Un siglo de escultura catalana (Barcelona, Saura, 1974); J. A. Gaya Nuño, 75 años de escultura española (Madrid, Galería Biosca, 1975); J. Marín Medina, La escultura española contemporánea (1880-1978). Historia y evaluación crítica (Madrid, Edarcon, 1978); F. Fontbona i F. Miralles, Anglada Camarasa (Barcelona, Polígrafa, 1981); J. Alix Trueba, Escultura española 1900-1936 (Madrid, Ministerio de Cultura, 1985); F. Fontbona, Història de l’art català, vol. VII: Del Modernisme al Noucentisme. 1888-1917 (Barcelona, Edicions 62, 1985); H. W. Janson, Nineteen-century sculpture (Londres, Thames and Hudson, 1985); A. Cirici, Museus d’art catalans (Barcelona, Destino i Edicions 62, 1986); R. Holh, La escultura. Siglos XIX y XX (Barcelona, Carroggio, 1986); F. García, «La novela erótica como arquetipo de modernismo literario», a El escultor Julio Antonio. Ensayos de aproximación (Tarragona, Museu d’Art Modern de Tarragona i Diputació de Tarragona, 1990, p. 55-69); F. Calvo i P. Jiménes, El autorretrato en España: de Picasso a nuestros días (Madrid, Fundación Cultural MAPFRE Vida, 1994); J. Subirachs, «El noucentisme», a X. Barral (dir.), Art de Catalunya, vol. 7: Escultura moderna i contemporània (Barcelona, L’Isard, 1998, p. 200-227); C. Fernández, «La modernización de la escultura en el primer tercio del siglo XX. Las colecciones de MNCARS», a Cambio de siglo, 1881-1925 (Madrid, Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2002, p. 55-75, col·l. «Arte para un Siglo»); F. García i M. V. Gómez, «Documentación y análisis de las críticas de arte sobre el escultor Julio Antonio (el amado de la crítica)» (Documentación de las Ciencias de la Información, Madrid, vol. 27, 2004, p. 75-96); F. Fontbona, «Richard Wagner et l’art catalan», a Richard Wagner, visions d’artistes. D’Auguste Renoir à Anselm Kiefer (Ginebra, Musées d’Art et d’Histoire, 2005, p. 48-55).

Publicacions periòdiques (selecció)

R. Gómez de la Serna, «Un escultor catalán» (Murcia, Múrcia, 5 novembre 1909); E. Noel, «El Wagner de Julio Antonio» (Nueva España, Madrid, 18 març 1913); E. L. Salazar, «El monumento a Saavedra» (Diario de Tarragona, Tarragona, maig 1914); J. de la Encina, «Un gran artista catalán. El escultor Julio Antonio» (Hermes, Bilbao, núm. 7, 1917); R. Gómez de la Serna, «Julio Antonio» (La Tribuna, Madrid, 16 febrer 1919); Correa, «Artistas españoles. Julio Antonio» (La Ilustración Española y Americana, Madrid, 22 juny 1920); I. Piñazo, «La sculpture contemporaine en Espagne» (La Renaissance de l’Art Français, París, octubre-novembre 1921); M. Nelken, «L’oeuvre du sculpteur espagnol Julio Antonio (1890-1919)» (Gazette des Beaux-Arts, París, juliol-agost 1923, p. 99-106); B. de Pantorba, «Artistas españoles. Julio Antonio» (Gaceta de Bellas Artes, Madrid, núm. 234, 15 febrer 1924, p. 6); L. Salazar, «Una vida intensa» (La Riuada, Móra d’Ebre, núm. 6, 15 febrer 1928, p. 7-8); Solly Azagury, «Con la madre de Julio Antonio, las obras del genial escultor se van a América» (El Liberal, Madrid, 29 gener 1929); D. Fuenmayor, «El monumento a los Mártires» (El Radical, Madrid, 31 agost 1929); B. de Pantorba, «Julio Antonio al medio siglo de su muerte» (ABC, Madrid, 21 febrer 1969); D. Giralt Miracle, «Julio Antonio» (Destino, núm. 1863, 3 gener 1970, p. 38); F. Olivan, «El escultor Julián Lozano, discípulo preferido de Julio Antonio» (Goya, Madrid, núm. 199-200, 1987, p. 58-61); F. Olivan, «El escultor Julián Lozano, discípulo preferido de Julio Antonio» (Goya, juliol-octubre 1987, núm. 199-200, p. 258-265); J. Lozano, «Julio Antonio, mi maestro» (Goya, Madrid, núm. 209, 1989, p. 258-265); R. Escoda, «Julio Antonio en la memòria de Santiago Costa i de Soriano Montagut» (La Riuada, Móra d’Ebre, 2a època, núm. 1, desembre 1994, p. 26-27); F. X. Ricomà, «Permanència en la memòria de Julio Antonio» (La Riuada, Móra d’Ebre, 2a època, núm. 1, desembre 1994, p. 28- 29); R. Mascato Rey, «Ramón del Valle-Inclán en el homenaje a Julio Antonio (1919): nuevas aportaciones de la prensa compostelana» (Anuario Valle-Inclán. Anales de la Literatura Española Contemporánea I, vol. 28, núm. 3, 2003, p. 221-241); L. Meix, «Julio Antonio il·lustrador» (La Riuada, Móra d’Ebre, 2010, núm. 32, p. 57-63); L. Meix, «Julio Antonio a la premsa escrita (1909-1929)» (La Riuada, Móra d’Ebre, 2015, núm. 36, p. 18-33); C. P. Boyd, «Julio Antonio, the “sculptor of the race”: the making of a modernist myth» (Historia y Política. Ideas, Procesos y Movimientos Sociales, Madrid, núm. 37, 2017, p. 395-413); L. Meix, «La Postal de la pau de Julio Antonio» (Miscel·lània del CERE, núm. 27, p. 109-118.

Núria Gil Duran
Informació sobre l'autor