Cèsar Martinell era fill de Valls, com el seu avi patern, Ramon Martinell i Mas, fill d’un sastre, i com la seva àvia, Ludgarda Brunet i Voltes, més coneguda com a Josepa. L’avi Ramon havia estudiat el batxillerat, però, en lloc de fer una carrera universitària com pretenia la família, es va posar a treballar en el món industrial (concretament, en una tintoreria que era propietat del seu cunyat, Pere Molet, amb qui amb el temps feu societat).
El 1926, Cèsar Martinell es va casar amb Maria Taxonera i Puigbert, que provenia del Maresme, filla de Gabino Taxonera i Barnet, fill d’un fuster d’Arenys de Mar (Maresme), i que tenia un negoci de conserves a Galícia. Gabino va casar-se amb Josepa Puigbert i Pla, que venia de família de pagès. D’aquest matrimoni va néixer la que seria esposa de Cèsar Martinell i Brunet, Maria Taxonera i Puigbert, amb qui va tenir tres fills: Maria, Cèsar i Rosa Maria.
Martinell va estudiar el batxillerat a Tarragona (Tarragonès) i la seva inclinació per estudiar arquitectura li va venir pels consells d’un escolapi de Valls, que va saber copsar l’interès del jove per la cosa artística, les matemàtiques i el dibuix. També hi influí l’opinió de l’arquitecte vallenc Homs. Finalment, Martinell s’instal·là a Barcelona, on durant vuit anys estudià la carrera d’arquitectura, com sempre han dit el mateix Martinell i la seva filla Maria. Això no obstant, segons Bonaventura Bassegoda i Hugas, que es basa en documents que semblen acreditar-ho, Martinell estudià alguns cursos a Madrid. Desconeixem les causes per les quals això es va amagar, però possiblement devia tenir a veure amb una confrontació amb algun professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El cas és que, mentre estudiava a Barcelona, treballà al despatx de l’arquitecte Joan Rubió i Bellver.
L’any 1917 marca l’inici de Martinell en la redacció de projectes d’arquitectura agrària (ampliació del celler d’Alió, a l’Alt Camp), i això va derivar en una dinàmica constructiva extraordinària. Entre el 1918 i el 1923 projectà i dirigí 44 edificis per al cooperativisme agrari: cellers, molins d’oli, una farinera i una destil·leria, a més de locals socials per als cooperativistes.
Context cultural
Valls, bressol de Martinell, és una ciutat d’artistes i intel·lectuals que no van escapar de la ploma de l’arquitecte, que els dedicà nombrosos escrits: els escultors Anselm Nogués o la nissaga dels Bonifàs; els pintors Jaume Huguet, Jaume Mercadé, Francesc Galofré Oller o Jaume Pons; l’arquitecte carmelità fra Josep de la Concepció; escriptors o historiadors, com Narcís Oller i Indaleci Castells, arxiver i cronista, i els fotògrafs Pere Català i Pic i Francesc Català-Roca. També en dedicà a artistes del Camp de Tarragona: els arquitectes Pere Blay, Antoni Gaudí, Joan Rubió i Bellver, Josep Maria Jujol i Gibert o Francesc Berenguer Mestres, l’ajudant de Gaudí. Més tard, Cèsar Martinell s’afegí a aquesta llista tan rellevant com a artista del camp de l’arquitectura.
Durant la primera dècada del segle XX, el 1907 constitueix una data important, ja que representa la institucionalització de totes les branques del saber a través de l’Institut d’Estudis Catalans. Es duen a terme els estudis enciclopèdics d’homes com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Francesc Carreras Candi, Pompeu Fabra o Josep Pijoan; es formulen els principis ideològics d’Enric Prat de la Riba, Eugeni d’Ors… En aquest context artístic local, Cèsar Martinell s’hi involucra profundament i esdevé un home polifacètic, publicista, crític, historiador de l’art i de l’arquitectura i un activista cultural del Noucentisme i del gaudinisme. Són especialment interessants, per la tasca de recerca i divulgació portada a terme, el llibre Gaudí. Su vida. Su teoría. Su obra (1967) i la seva obra magna Arquitectura i escultura barroques a Catalunya (1959-1963), així com altres monografies d’arquitectura medieval (dedicades als monestirs de Santes Creus i Poblet) i moderna (L’art català sota la unitat espanyola, 1933). Per a més informació sobre aquesta faceta d’historiador de l’art, podeu consultar la seva biografia en el Diccionari d’historiadors de l’art català, valencià i balear.
Martinell, arquitecte i artista
Hi ha una sèrie de coincidències que van poder contribuir al fet que Martinell es convertís en l’arquitecte amb un nombre més alt de projectes d’edificis agraris. La primera és haver nascut a Valls, a la comarca de l’Alt Camp, i prop de les del sud i l’oest de Tarragona, cosa que el posà en condicions de proximitat amb els agricultors de la vinya. D’altra banda, segurament, també hi va influir el fet de conèixer les seves gents, els propietaris, els enòlegs i els enginyers dedicats a la producció del vi.
La Mancomunitat de Catalunya, a més, en plena època de formulació de les noves polítiques agràries i de desenvolupament del camp i dels pagesos, va saber trobar en Martinell un referent de sòlida preparació cultural i arquitectònica.
Martinell, pont de transmissió entre el Modernisme i el Noucentisme
De la personalitat artística de Martinell destaquen, a més de l’obra de nova planta (en especial, els edificis agraris), dos aspectes bàsics: d’una banda, la inquietud i la dedicació per conèixer, conservar i restaurar el patrimoni arquitectònic, artístic i urbanístic i, de l’altra, la dimensió pedagògica de la seva obra arquitectònica i escrita.
El context històric que l’envoltà va marcar decisivament la seva formació i, així, Martinell significà per a les generacions futures un pont de transmissió entre els mestres del Modernisme i els postulats i l’estètica del Noucentisme. La seva producció agrària mostra aquesta transició entre el Modernisme d’encuny gaudinià i domenequià —tant pel que fa a la utilització de sistemes constructius (arcs equilibrats o parabòlics d’Antoni Gaudí) com a l’ús de la fàbrica d’obra vista i la decoració ceràmica policroma (influència de Lluís Domènech i Montaner)— i l’acceptació de les fórmules arquitectòniques noucentistes, que es manifestaven en la disposició basilical de les plantes i les seccions de diversos cellers i molins d’oli.
Martinell, definidor d’una arquitectura monumental per al medi rural
En el conjunt de l’obra arquitectònica de caràcter agrari, podem distingir diverses tipologies funcionals i estilístiques, totes elles representatives de la seva peculiar manera de fer, rigorosa i artística alhora. És molt important destacar el vessant artístic de Martinell per monumentalitzar el camp. Aquest és un aspecte que el converteix en un artista singular en el terreny de l’arquitectura (especialment, l’agrària). Si la funció bàsica de l’arquitectura és crear espais amplis i bells, tenint en tot moment en compte la funcionalitat, la utilitat i l’estètica, potser per aquests motius els seus edificis vitivinícoles van ser definits com a «catedrals del vi», en franca competència amb els grans i bells espais religiosos, civils o urbans. Entre les tipologies funcionals projectades hi ha cellers de vi, molins d’oli, magatzems de cereals, caves de xampany, farineres, destil·leries, vaqueries i locals socials dels sindicats, a més d’un poblat agrícola (urbanisme) no executat. Qualsevol d’elles, per senzilla que sigui la seva construcció, gaudeix d’una singularitat que és fàcil d’identificar com a obra d’autor, en aquest cas, de Cèsar Martinell. Com hem apuntat abans, les tipologies estilístiques beuen de les fonts estètiques de Gaudí, Domènech i Montaner, el Modernisme, el Noucentisme, l’historicisme i la tradició culta i popular.
Els cellers més reconeguts —com els de Rocafort de Queralt (Conca de Barberà), el Pinell de Brai (Terra Alta), Nulles (Alt Camp), Gandesa (Terra Alta), Vila-rodona (Alt Camp), Falset (Priorat), Cornudella de Montsant (Priorat) i Barberà de la Conca (Conca de Barberà)— i la farinera de Cervera (Segarra) són els que han esdevingut, per la seva qualitat artística, arquitectònica i constructiva, béns culturals d’interès nacional. Però n’hi ha d’altres, que no són tan coneguts, que també van recolzar la idea de monumentalitzar el camp, amb el seu llenguatge modernista o noucentista. Es tracta, per exemple, dels cellers o molins d’oli d’Anglesola (Urgell), l’Albi (Garrigues), el Soleràs (Garrigues), Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental) o Vilajuïga (Alt Empordà), per esmentar-ne alguns exemples variats.
El paper de la Mancomunitat de Catalunya
Una de les grans apostes de la política cultural i social de la Mancomunitat de Catalunya va tenir com a marc el medi rural. Fins aleshores era un medi endèmicament abandonat a la seva sort, en el qual només els grans propietaris de finques i únics motors de productivitat tenien cabuda. L’aposta va ser definitiva: aprofitant la llei de sindicats agrícoles del 1906, els treballadors del camp —els rics i els pobres, els petits i mitjans propietaris, així com els que no ho eren— van tenir l’oportunitat d’associar-se en sindicats cooperatius i llançar-se a una aventura totalment novella: construir els seus propis edificis de producció de vi i d’oli, fonamentalment, a més d’alguna farinera. Però el rumb ja estava traçat: el moviment cooperatiu agrari va sentir la necessitat de crear uns espais dignes i aptes per a la producció de vi que representessin un autèntic canvi en la seva redempció social i econòmica.
A partir d’aquesta presa de consciència, ja no es feren més naus precàries construïdes per paletes amb tradició i saviesa, però sense l’element tècnic i estètic que només els arquitectes, ajudats d’enginyers i enòlegs hi podien afegir. Les primeres manifestacions arquitectòniques amb aquell nou segell monumental ja s’havien iniciat el 1912 amb el celler de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), de Pere Domènech i Roura, i, poc després, amb el del Pla de Santa Maria (Alt Camp) o el de Sarral (Conca de Barberà), també de Domènech i Roura. Això no obstant, en aquest sentit, la Mancomunitat de Catalunya va exercir un paper transcendental en matèria educativa (adreçada als pagesos). Sota el seu impuls es van construir, entre el 1918 i el 1923, 75 cellers cooperatius a tot Catalunya, que representaven el 70 % dels construïts a Espanya. A més, va crear un sistema de crèdits agraris (propis o aliens, com ara els del Banc de Valls, a l’Alt Camp) en benefici de la cooperació vitivinícola, així com caixes rurals, i, paral·lelament, va promoure la formació de nous sindicats. La idea era establir un sindicat a cada poble i una federació agrícola a cada comarca. Desplegà una activitat vertiginosa per introduir millores tecnològiques, serveis i les ensenyances necessàries per augmentar el rendiment de la producció.
Cèsar Martinell i els nous tipus arquitectònics agraris
Els nous tipus arquitectònics sortien de projectes que ja naixien amb un segell d’arquitectura d’autor, que, de retruc, implicava la recerca de la perfecció i l’excel·lència dels productes. Cèsar Martinell introduí en les seves construccions agràries una sèrie de millores tècniques que estaven relacionades amb un programa perfectament coincident amb el tarannà de l’època: economia, utilitat i bellesa, al qual s’afegia l’harmonia amb el paisatge. I amb aquests tres ingredients van sorgir les bellíssimes catedrals del vi, d’arcs parabòlics, voltes de closca d’ou i fàbrica de pedra i maó, sàviament integrades en el paisatge, com els cellers de Rocafort de Queralt (figura 1), el Pinell de Brai (figura 2), Barberà de la Conca o Gandesa (figura 3) o la farinera de Cervera.
El lema —o el leitmotiv— quedava condensat en una frase, un missatge adreçat als agricultors: «la vista d’una cosa bella educa i ennobleix l’esperit». Aquesta frase no era una metàfora, sinó la plasmació de l’ideari noucentista en el camp. La idea de monumentalitzar el camp estava en la mateixa línia que els noucentistes s’havien proposat: urbanitzar el camp per mitjà de l’acció urbanística, amb totes les garanties de control per a un creixement demogràfic ajustat al medi i d’una estètica desitjada per tots.
Aportacions de l’artista Cèsar Martinell a través de l’arquitectura i la construcció
La gran aportació de l’arquitecte Cèsar Martinell i Brunet en el terreny de la construcció i de l’arquitectura és el conjunt d’edificis de caràcter agrari que va projectar, únic en el seu tipus, en qualitat i quantitat (cellers, molins d’oli, farineres, destil·leries…). Ho és no només pel valor artístic i constructiu, sinó també perquè significà una obra de millora social sense precedents, incentivada per la Mancomunitat de Catalunya i promoguda pel cooperativisme agrari. Amb l’ajut dels pagesos i dels enòlegs, Martinell elaborà la seva pròpia teoria constructiva i artística basada en una sèrie de mitjans i sistemes constructius que convertiren unes naus rectangulars tradicionals, fetes per paletes locals sense ambicions artístiques, en autèntiques obres d’art.
Els recursos constructius o funcionals amb els quals assolí aquesta reconeguda bellesa i utilitat foren:
- Austeritat en l’elecció dels materials (maó i pedra del país o bé tàpia).
- Estructura d’arcs parabòlics (equilibrats).
- Carcanyols dels arcs transparents, a partir d’estructures de pilars prims de maó tancats en falsos arcs, que permetien formar passadissos elevats per arribar a les boques de les tines per la part superior.
- Combinació amb estructures de fusta i voltes de closca d’ou en cobertes.
- Teulades amb teules bicolors.
- Incorporació de sanefes, frisos i plafons de ceràmica vidriada d’autor, com les de Xavier Nogués a Gandesa i al Pinell de Brai.
- Formació d’un sistema de voltes de creueria de maó que serveixen de suport de les tines, de manera que es deixa la part baixa transparent i accessible per a la neteja.
- Harmonia i diàleg amb el paisatge que oferien els municipis des dels punts de vista arquitectònic, urbanístic i natural.
- Un altre aspecte que cercaven els pagesos era l’accés fàcil per tren o per carretera.
Altres enginys funcionals de gran operativitat:
- Separació dels dipòsits subterranis col·locats en sèrie per mitjà d’espais buits per aïllar la transmissió de temperatura entre ells.
- Espais buits construïts amb voltes de maó verticals i tines amb ciment armat.
- Ventilació d’aquests espais buits amb tubs de terrissa per facilitar la circulació de l’aire fresc i del calent.
- Capacitat màxima utilitzable construïda en el volum mínim i amb la màxima claror i lluminositat possibles.
- Dipòsits subterranis i tines a la planta baixa en filades amb passadissos de separació.
- Obertures de formes artístiques arran de terra protegides amb reixa per afavorir la ventilació circular.
