Josep Armengol i Ballbè va néixer a Terrassa el 4 de juny de 1891 a la casa número 11 del carrer Sant Domènec. Fill d’una família modesta, era el més petit de quatre germans, tots nois. Va cursar els primers estudis a l’escola del senyor Bastida del Raval de Montserrat. Des d’infant ja tenia bona traça i originalitat per fer figuretes manipulant fang del carrer quan plovia. Li agradaven les manualitats i se sentia atret per crear volums i formes tridimensionals. Aquestes habilitats motivaren que els pares, d’acord amb els mestres, decidissin procurar-li una formació artística adequada a les seves capacitats. A Terrassa hi havia molts artistes pintors, però no hi abundaven els escultors, que majoritàriament havien vingut a viure a Terrassa procedents d’altres poblacions.
El juliol del 1907, quan tenia setze anys, va començar a demostrar les seves capacitats en l’art donant a conèixer les primeres obres en una exposició independent d’art local celebrada a la seu de l’Agrupació Regionalista del carrer Sant Antoni de Terrassa. Ell, que era tan jove, va exposar al costat d’artistes consolidats, com Joaquim Vancells, Pere Viver o Tomàs Viver.
Va ser precoç en els inicis en l’art, però la seva vida i la seva carrera artística van ser molt curtes, desgraciadament curtes, ja que només va viure fins als vint-i-set anys. Això no obstant, al final, aquest temps va ser suficient per demostrar els valors de l’autor, que va transcendir els límits de la seva ciutat fins a figurar en el grup d’escultors representatius del període noucentista català. Historiadors i crítics d’art han valorat l’interès i l’originalitat de les seves obres, que formen un inventari reduït (a causa de la curta carrera), però potent pel que fa al contingut. Hi ha un fet que és evident: l’eficiència creadora era elevadíssima, a màxims, perquè en general tot el que feia l’artista era i és bo si es posa en relació amb el volum de producció.
Llimona i Clarà, els seus primers referents
Armengol va rebre els primers coneixements i instruccions del millor instructor que podria tenir en aquell temps: Josep Llimona. L’escultor anava sovint a Terrassa per vincles familiars: estava casat amb Mercè Benet i Sales, germana del metge Benet, que era el pare del pintor i tractadista d’art Rafael Benet, el qual va presentar Armengol al seu oncle. Així, es va iniciar la relació amb l’artista, descrit per l’historiador Francesc Fontbona com «el gran escultor modernista català fidel a les seves arrels i amb forta personalitat artística». També es va gestionar una beca perquè Armengol anés a perfeccionar coneixements al taller de Josep Clarà a París (França). A l’acta del Saló de Sessions de l’Ajuntament de Terrassa del 22 de setembre de 1915 consta l’acord d’elevar instància a la Diputació de Barcelona sol·licitant aquesta subvenció. En principi, tot anava bé, però al llarg dels anys no hi ha hagut constància de la concessió de la beca ni s’ha corroborat l’estada d’Armengol al taller de Clarà a París. En qualsevol cas, Armengol es va mantenir amatent i molt interessat en l’estudi de l’obra de Clarà i la seva evolució. En definitiva, va assimilar la riquesa i les singularitats dels principals autors del moment, i el resultat va ser una producció ubicada plenament en el món noucentista, amb empremta pròpia.
Armengol seguia modelant i ampliant coneixements a Barcelona, amb una beca concedida per l’Ajuntament de Terrassa. Estudiava a l’escola de Francesc Galí, al carrer de la Cucurulla, que exercia un paper que el crític Joan Cortès va qualificar d’importantíssim en la formació de tota una generació d’artistes a favor de la modernitat i de les noves tendències. Josep Armengol assistia a les classes, en aquell moment al costat de Joan Miró, Francesc Vayreda, Rafael Benet, Manuel Humbert, Enric C. Ricart, Marian Espinal… Passats uns quants anys, ja plenament actiu en l’art del modelatge, l’escultor es va instal·lar a l’estudi de Joaquim Vancells, del carrer Sant Pere de Terrassa. Seria precisament aquí on Armengol faria la sèrie escultòrica més important i que li va donar fama.
En la primera època, considerada de transició, feia escultura tradicional de Modernisme a Noucentisme, entre la qual figuraven treballs sobre el cos humà, caps i bustos, com el motlle de guix del retrat de Valentí Sallés (figura 1), un bust de vell donat a l’Ajuntament, així com encàrrecs d’escultures i dissenys de peces més monumentals. Com explica el pintor i historiador Rafael Benet, amic i company seu, Armengol posseïa una gran agilitat d’esperit, una gràcia innata i unes condicions formidables en el domini de la matèria i l’ús del cisell i l’escarpa. Francesc Galí va arribar a dir que, quan manipulava ferro, fusta, fang…, ho feia amb saviesa, amb seny d’ofici. Benet escrivia que la seva educació espiritual va ser intensament musical: eren molt enriquidores per a ell les audicions periòdiques a Can Galí; els concerts íntims del Gremi d’Artistes, amb les actuacions del violinista Vicenç Vellsolà; els concerts de música de cambra, i les festes del Ritme i de la Dansa, de Joan Llongueras, a les quals assistia sense deixar-se’n perdre cap. A més, el seu germà Marc era músic. Benet afirma que tot això era el seu mannà espiritual.
El món de les lletres també va tenir importància en la seva formació integral i en la plàstica. Benet narra que Armengol no tenia una cultura gaire extensa, però prou intensa per a la formació de la sensibilitat. Coneixia molt bé la literatura catalana moderna, de la qual estimava la bellesa i la ironia de l’obra de Josep Carner i la força de Josep Maria de Sagarra. Joan Maragall era el seu poeta més estimat. Li interessaven els clàssics Homer i Goethe, així com sant Joan de la Creu i Fray Luis de León. Segons Benet, el temperament finíssim d’Armengol s’havia format de les essències d’aquests grans artistes de les lletres.
Ell era escultor, però temps enrere havia pintat unes notes, de les quals l’amic pintor va dir que eren molt delicades de color i en va destacar també un estudi finíssim de l’església i el cementiri de Santa Maria de les esglésies de Sant Pere de Terrassa. També va pintar un fris decoratiu a la seu del Gremi d’Artistes. La seva biografia explica que escultòricament el seu amor era per als grecs, entre l’arcaisme i l’època d’or; a més, li agradaven unes determinades obres d’Auguste Rodin que anava a veure sovint al Museu de Barcelona. També li interessaven les obres de l’escultor de la Catalunya del Nord Aristides Maillol, de l’escultor francès Antoine Bourdelle, de l’escultor alemany Wilhelm Lehmbruck i, sobretot, tenia un interès especial per l’obra del francès Joseph Bernard. A l’exposició d’art francès de Barcelona celebrada el 1916, organitzada pel marxant Ambroise Vollard, Bernard va exposar La noia de la galleda, obra que va deixar petja ferma en l’esperit d’Armengol, en paraules de Benet, el qual va explicar la trobada entre els dos escultors: «Des del primer dia d’haver-se conegut es va produir un fluid de simpatia, i semblava que ja es coneguessin abans de la presentació.» En un altre article, a la revista Vell i Nou, Rafael Benet escrivia: «Bernard era per a Armengol com un amic que es troba anant pel món a qui s’estima i amb el qual hi ha afinitats sorprenents; la gràcia de Bernard és parella a la gràcia innata d’Armengol.»
Mestre de la línia
Què valoraven d’Armengol els seus companys? Doncs, des del Gremi d’Artistes deien que era el mestre de la línia, segurament el millor elogi que li podien fer com a reconeixement de les seves facultats en la pràctica del dibuix. Amb la línia, Armengol gestava, amb la facilitat d’un expert, la base inicial de les obres, delimitant espais, construint formes i volums, cercant expressions, suggerint moviments.
L’obra del seu darrer període —la més valorada— se centrava en l’escultura en bronze de la figura femenina de petit format, al voltant d’uns 30 centímetres d’alçada (figura 2). Majoritàriament eren noies, però també modelava alguna figura masculina, com El segador. La principal característica en comú de les peces era el seu disseny dinàmic. Les escultures tenen moviment i ritme en les extremitats; caminen amb soltesa, ballen i salten, i són participatives, com si volguessin apropar-se. Aquells cossos estilitzats i amb formes arrodonides, cerquen l’ideal de bellesa, d’harmonia, i eren pròpies del vigent moviment artístic. Havien nascut les danses a l’aire, les figuretes ballant, que van causar sorpresa per la seva novetat i qualitat de factura. Era un artista extraordinàriament hàbil segons les persones que l’havien vist treballar. Estudiava amb deteniment cada projecte d’escultura i posava la màxima exigència i rigor professional en el treball a fi d’intentar que cada obra fos millor, superior a l’anterior. Passejant pel paper, la línia feia estudis parcials de la cara, d’una mà o d’altres parts del cos. Quan no li agradava, estripava el dibuix —o destruïa el treball escultòric a mig fer o en l’estat que fos— i tornava a començar.
Majoritàriament, utilitzava el bronze en la seva producció. Sobretot aplicava la tècnica de la fosa a la cera perduda i, a vegades, també treballava la terra cuita i el marbre. Segons explica la professora Mireia Freixa, la seva producció artística va rebre la influència i va tenir com a font d’inspiració l’última fase del quatre-cents florentí.
Dins del Gremi d’Artistes, Armengol era un dels socis més actius i, quan s’acostava el carnaval, hi participava per mitjà de la realització de màscares de carnestoltes. En l’edició del 1915, el Gremi va muntar una carrossa que consistia en una gran olla, on hi havia personatges que llavors eren molt populars amb motiu de la guerra europea que havia començat feia mig any. Eren el rei Jordi V d’Anglaterra, el president francès Raymond Poincaré, l’emperador Francesc Josep I d’Àustria, el kàiser Guillem II de Prússia i el tsar Nicolau II de Rússia, tots molt mudats i ben caracteritzats. Les cares d’aquestes figures van ser fetes per Josep Armengol. De mig cos amunt sortien per la boca de l’olla i quedaven a una alçada dels balcons de les cases. A la base de l’olla, un grup d’indis ballaven i saltaven, tot creant una gran expectació pel nombrós públic que omplia els carrers del centre de la ciutat.
L’autoexigència personal d’Armengol en condicionava la producció artística, que era baixa, moltes vegades pel descontentament de la pròpia feina. Gairebé mai no estava satisfet de les seves escultures, sempre hi veia recorreguts de millora, aspectes a polir, cosa que va determinar que el nombre d’exposicions públiques fos reduït. Feia vendes directament als clients i atenia treballs per encàrrec. La primera exposició individual es va inaugurar a la sala d’art de Pere Sabater, de Terrassa, el dia 22 de març de 1915. Tres mesos després va exposar al Teatre Principal de Terrassa, i l’any 1918 va fer l’exposició més rellevant.
L’Art Nou i les avantguardes agafen ritme
L’art vivia moments crucials i de canvi. El Modernisme, que havia començat cap al 1888, estava arribant al final del seu camí després de més de vint anys de gran desenvolupament. El Noucentisme, impulsat per una nova intel·lectualitat, seguia avançant al ritme de creixement del catalanisme polític i, en mig de tot plegat, des del 1914, anaven emergint amb força les avantguardes, amb l’atenció posada a París.
El Modernisme, un moviment innovador i creador, va decaure per esgotament estètic i per cansament, sobretot en l’arquitectura: tanta ornamentació, espais tan recarregats, tot tan ple. Aquells idealisme i simbolisme havien arribat a extrems de saturació. Aquell estil, ja fora de temps, estava passant a la història. A Terrassa, el Modernisme industrial de l’arquitecte Lluís Muncunill era racional i funcional, orientat a millorar la qualitat en el treball i desplaçant l’aspecte decoratiu. Un dia del 1916 va anar a Terrassa un pintor barceloní que es deia Francesc Vidal-Galícia, tenia vint-i-dos anys, i se’n va anar a pintar a Sant Llorenç. Allí va fer realitat una obra singular, lluny dels cànons modernistes i de la tradició de l’escola de paisatgisme de Vancells i dels germans Viver. Va pintar una obra feta al tremp sobre cartró, de 28 × 37 cm i signada «Vidal 1916». Era una muntanya de Sant Llorenç diferent de totes les altres, feta amb taca de color, molt solta, i amb una gran vivesa cromàtica. Significava un punt d’inflexió en la prolíficament pintada muntanya. Després, van continuar els Sant Llorenç «tradicionals», però aquesta obra de Vidal-Galícia sempre serà testimoni d’una etapa de canvi en l’art català. Era Art Nou. Va sortir a la venda al mercat setmanal de brocanters de Sabadell (Vallès Occidental), en la parada del pintor Sanromà. Ara és penjada a casa meva.
Josep Armengol tenia clares aquestes idees de canvi i les expressava amb vehemència, convençut que els nous temps requerien noves visions i interpretacions plàstiques (figura 3). Un dia en una exposició d’escultura d’obres seves al Teatre Principal, ho va demostrar públicament, donant suport a Rafael Benet, que tenia una disputa verbal sobre Art Nou amb interlocutors presents en l’acte. L’escultor era ferm en les seves posicions i, alhora, era un home molt respectuós amb les diferents maneres de pensar i amb els estils dels altres.
Amb el Noucentisme, tot va ser més clar, més simple, més ordenat… Les mirades anaven cap a la Mediterrània, cap als jaciments arqueològics d’Empúries (Alt Empordà), que tenien una gran importància per troballes i estudis científics, i que eren un referent de l’estètica classicista que s’implantava al nostre país. Com a suport a la transició al Noucentisme, va aparèixer el moviment Art Nou Català, que va comptar amb nombrosos seguidors com el nostre escultor, Josep Armengol, que va ser un actiu impulsor de la causa. A Sabadell va sorgir un grup molt dinàmic, que va organitzar una exposició sobre Art Nou Català, promoguda pel poeta Joaquim Folguera, amb el suport d’Eugeni d’Ors. Va esdevenir una de les iniciatives més rellevants de l’art modern català.
L’exposició, celebrada l’agost del 1915, va comptar amb 37 artistes, entre els quals figuraven Josep Armengol, Rafael Benet, Josep Clarà, el ja desaparegut Isidre Nonell, Marian Pidelaserra, Joaquim Mir, Enric Casanovas, Josep Obiols, Antoni Badrinas, Manuel Humbert, Joaquim Sunyer, Josep de Togores, Joaquín Torres-García, Francesc Galí… Al mateix temps, l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va organitzar una contraexposició dels academicistes reticents als canvis. Art nou era un nom prou genèric per encabir tothom que s’identifiqués amb el canvi. Josep Dalmau, marxant i galerista extraordinari, va introduir a Catalunya un «art nou», que, per a ell, també eren les avantguardes, que van significar una revolució.
L’exposició més important d’Armengol
El dia 12 d’octubre de 1918 s’obria l’exposició més important per a l’escultor terrassenc, però no era individual, sinó que era del tàndem format per Josep Armengol i Ballbè i Rafael Benet i Vancells, a la galeria Alavedra, del carrer Gavatxons de Terrassa. Hi havia expectació per conèixer la darrera producció d’Armengol, de vint-i-set anys, i de Benet, de vint-i-nou anys, que eren dos joves creadors amb una esperada llarga carrera al davant. Ningú no es podia imaginar el desenllaç tan trist que es produiria pocs dies després. L’exposició va ser un gran èxit. Es presentaven una dotzena d’estatuetes de bronze, la majoria figures femenines saltant, ballant…, d’una gran qualitat tècnica i dotades d’una força i d’una espiritualitat impregnada per l’autor. La crítica d’art va descriure Armengol com un home inquiet que emprèn camins de recerca de la gràcia que dormia al seu interior. «Després de fortes lluites», diu El Dia, «ha aconseguit el seu objectiu: les seves escultures dansen ara a l’espai amb ritmes nous i clàssics alhora.» Era una autèntica novetat escultòrica que va sorprendre. El cronista del diari expressava que els assistents estaven astorats davant l’elegància i l’exquisidesa dels bronzes exposats. També va rebre elogis la col·lecció de pintures de Benet, que mostrava el seu primer Noucentisme després d’uns inicis d’apropament a l’oncle Vancells. El catàleg raonat, editat per la Fundació Rafael Benet, fet per la historiadora Alícia Suàrez, identifica algunes obres que es van exposar al Saló Alavedra, d’entre les quals destaca Maternitat, una mare amb el fill a la falda dins d’un paisatge de fons, una peça magnífica, exemple del millor Noucentisme de l’autor, que es conserva a la Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza. La inauguració va comptar amb una elevada presència de públic i es va completar amb un refrigeri ofert per Frederic Trullàs, artista terrassenc que era una persona habitual en els ambients culturals de la ciutat.
Comiat d’Armengol
En ple èxit de públic i d’elogis de la premsa, ningú no es podia imaginar el desenllaç tan trist que ocorreria poc després: el 27 d’octubre de 1918 es va produir la inesperada mort de Josep Armengol, amb vint-i-set anys acabats de fer, a causa d’una violenta epidèmia de grip —l’aleshores anomenada gripe española—, que colpejava la ciutat i tot el país. Armengol, que ja de jove tenia una salut delicada, es va veure molt afectat per la malaltia, ràpida i fulminant. Va ser una gran pèrdua per a la comunitat com a persona i com a artista, perquè era la millor esperança de futur de l’art terrassenc, però la mort es va interposar en la brillant carrera d’aquest notable escultor, segons reconeixia el Gremi d’Artistes de Terrassa.
Terrassa va viure en aquells anys moments tristos i difícils en la cultura i l’art. A més del traspàs de Josep Armengol, van morir el pintor Pere Viver (quaranta-quatre anys), el promotor i activista cultural Martí Alegre (quaranta-un anys) i el violinista Vicenç Vellsolà (vint-i-sis anys). Tots eren massa joves per anar-se’n i van deixar un considerable buit en la vida terrassenca. La cultura també es va veure impactada per la marxa de la ciutat de persones puntals com eren Rafael Benet, Antoni Badrinas i Joan Llongueras, que van anar a viure a Barcelona, des d’on reiniciaren les seves activitats. El Gremi d’Artistes, creat el 1914, del qual Armengol havia estat soci fundador, va entrar en crisi a causa de les baixes i les desercions, i va acabar tancant portes l’any 1918. Els artistes de Terrassa es tornarien a agrupar l’any 1927, constituint la nova entitat Amics de les Arts.
El dia 28 d’octubre el diari El Dia de Terrassa escrivia en l’editorial en portada: «No tenim paraules per coordinar i solament llàgrimes per plorar. Catalunya ha perdut un gran artista.» La notícia es va estendre immediatament per Terrassa, Barcelona i per altres territoris. Després del Gremi, va expressar el seu condol el Cercle Artístic de Sant Lluc, del qual el finat era soci. El Cercle va lamentar la pèrdua d’un artista «meritíssim de tanta vàlua, que ens deixa en els moments en què assolia una glòria ben guanyada». El funeral i l’enterrament van ser una gran manifestació de dol a la ciutat i de profunda commoció per tan sobtada mort.
El 2 de desembre, El Dia va fer una edició especial dedicada a l’escultor, amb extensa informació i opinions. En el reportatge, el pintor i moblista Antoni Badrinas va posar en relleu el talent, la força creativa innata i la gràcia personal d’Armengol, i també va destacar la seva insistència a continuar estudiant l’anatomia del cos humà per continuar perfeccionant i explorant les formes. El músic i literat Joan Llongueras va descriure el ritme com l’element primordial, essencial, vital, en la música i en l’escultura, tal com es feia evident en l’obra d’Armengol: «Una escultura on jo no hi trobi en ella (en la seva immòbil plasticitat) una verdadera sensació de musicalitat (de moviment) per mi és una cosa morta i mancada de tota transcendència.»
D’altra banda, el ceramista Josep Llorens Artigas va escriure que Josep Armengol, en morir, deixava dues excepcionalitats manifestes. «L’exemplaritat de la seva obra: forta, bella, sincera, i l’exemplaritat del seu caràcter: franc, modest, bondadós, qualitats que no són les més corrents entre els nostres artistes; Armengol era dels pocs joves que van saber menysprear el continent de tota obra per cercar d’ella el substancial, l’etern, el seu contingut.» El pintor Joaquim Vancells va escriure que joventut, seny i talent eren les qualitats que formaven l’art del malaguanyat artista: «la gràcia, l’ordre i la força d’expressió agermanades i movent-se dins d’un ritme de distinció exquisida; això és la seva obra; molts moren vells sense aconseguir acoblar aquestes forces; ell en la primera exposició ens les mostra estretament unides; és aquell gran equilibri que farà que el seu art visqui eternament». El també pintor Marian Espinal va manifestar: «la idiosincràsia d’Armengol l’integrà en gran part en un dels principals atributs de la Bellesa: la Gràcia». I va afegir que Armengol, portat per l’èxit que obtenia d’escultura en escultura, va anar accelerant el seu treball fins que, amb pocs anys, va arribar a la plenitud. «Jo l’estimava molt per la compenetració recíproca que ens unia i per la finesa del seu esperit.»
També Ramon Rucabado, home d’empresa i d’economia, escriptor i periodista, va manifestar que, en realitat, totes les figures d’Armengol dansaven, fins i tot la d’El segador. «Aquest art, per això el veiem inscrit en l’ordre universal de les coses; l’honestedat de l’artista esclata en l’íntima decència de les seves figures; creiem de poder qualificar-lo plenament de moral aquest art.»
Per acabar, Rafael Benet en el seu homenatge escrit, expressat en les pàgines del diari El Dia, va concloure: «morires jove, però les darreres escultures providencialment són d’una maduresa i d’una joventut alhora, a la qual arriben ben pocs». Benet va publicar, com a cloenda, unes paraules pòstumes d’ell que tenia guardades, molt emotives, d’un home valent que se’n va anar amb aquest comiat:
La vida se m’acaba per moments, tinc les hores comptades i vull acomiadar-me de tots. Que bonic és morir, morir com jo, havent portat una vida digna i honrada… Però és trist perquè us he de deixar a tots en el precís moment que m’acabo de fer un nom i que podria ser-vos útil. Morir a la flor de la joventut, havent assolit l’ideal que sempre he perseguit, m’omple de goig. Sento haver-me’n d’anar quan podia recompensar els sacrificis que heu fet per mi. Ara us dic adeu per sempre, per sempre potser no… Ja tornarem a veure’ns. Me’n vaig content de la meva obra, però trist de deixar-vos a tots… Us estimo tant!… M’estimàveu tant!
«Déu meu, quina dignitat en el morir, quina noblesa», cloïa Benet.
La Noia que balla, la Noia del càntir i les altres companyes (figura 4) mantenen encesa la flama de l’escultor. Segueixen ballant i saltant, repartint felicitat cada dia. Són eternes.
La revelació en el 1r Saló de Tardor
Els reconeixements a la figura d’Armengol van continuar amb la celebració del 1r Saló de Tardor, a les Galeries Laietanes de Barcelona (Gran Via de les Corts Catalanes, 613). El dissabte 7 de desembre de 1918 es va inaugurar el Saló, en el qual Josep Armengol va ser una revelació per l’impacte que va causar la seva obra, representada per les escultures següents: Noia que va a la font, Noia que balla, Noia amb un gibrell, Noia que corre, Ballet popular, Petita dansarina i Cap de noia. També hi havia un joier i dos capets. El cronista de la festa explica que les peces d’Armengol van generar interès i emoció entre els visitants. Cal destacar que les escultures van compartir espai amb les pintures de Daniel Guardiola, que també morí a causa de la grip, amb dinou anys, una altra pèrdua lamentable, un artista que, tot i la seva joventut, feia una obra prou madura i de qualitat. A partir d’aleshores, van coincidir els dos artistes, encara que fossin de gèneres diferents. En el Saló de Tardor, les peces no es confrontaven, sinó que més aviat dialogaven entre si. Les figures dinàmiques, ballant i saltant, convivien amb els quadres de Guardiola, que també vibraven, en aquest cas, per la força fauvista dels seus colors. En definitiva, hi havia un mateix fil conductor que relacionava les obres: l’Art Nou, que volia fer-se fort a la vida cultural del país.
Aquest Saló de Tardor va reunir diverses tendències, des del Noucentisme fins a les primeres avantguardes, amb autors com ara Torres-García, Picasso, Hermen Anglada-Camarasa, Mir, Sunyer, Benet, Clarà, Ricart, Manolo Hugué, Enric Galwey, Casanovas, Xavier Nogués, Francesc Gimeno, Josep Llimona, Humbert, Pere Pruna, Ricard Canals… Tots eren artistes de primera línia, amb els quals es pretenia potenciar el Saló per situar-lo a l’altura del Salon d’Automne, de París. En el transcurs de l’exposició es van vendre les escultures Noia amb un gibrell (figura 5) i un dels capets de Josep Armengol, que es van incorporar als fons del Museu d’Art Modern. El vescomte de Güell va adquirir també una escultura de l’artista.
Dins del Saló de Tardor, es va fer una tirada reduïda de gravats damunt paper cuixé d’un to ocre clar, on es van reproduir: Paisatge, de Ricard Canals; Noia que balla, de Josep Armengol; Cala Forn, de Joaquim Sunyer, i un paisatge de Rafael Benet. El volum portava també dues reproduccions del Setciències, de Xavier Nogués, i un dibuix de Daniel Guardiola.
Després del Saló de Tardor, Armengol fou exposat de nou a les Galeries Laietanes de Barcelona a principis del 1919. Rafael Benet li va dedicar un escrit emotiu d’homenatge, publicat a la primera pàgina de la revista d’art Vell i Nou, de l’1 de febrer. Benet hi explicava que la seva obra era el resultat d’una inquietud moderna, tamisada per l’harmonia i per l’equilibri del seu caràcter. «L’obra poc nombrosa, però importantíssima quant a qualitat, que l’amic ens ha llegat a tots», assenyala l’historiador, «és d’una gran plenitud, sobretot les darreres obres a la cera perduda, amb les quals Armengol haurà aconseguit immortalitat» (figura 6).
A més, l’obra de Josep Armengol era l’expressió de l’esperit estètic d’una època. El crític d’art del Diari de Terrassa, Josep Boix, manifestava en una de les seves cròniques que «si mirem les petites peces veurem en elles el tarannà noucentista amb el qual els capdavanters d’aquells dies —Ors, Josep Carner, Galí i Pompeu Fabra— pretenien tornar a Catalunya els fidedignes orígens mediterranis, mitjançant la restauració de l’anomenada Catalunya grega», la que anaven descobrint a Empúries.
A la vista de l’obra d’Armengol, el crític i historiador de l’art Enric Jardí es preguntava: «Com hauria anat evolucionant l’art d’aquest escultor desaparegut als vint-i-set anys? Probablement hauria arribat a tenir un nom molt significatiu dins del nostre Noucentisme.» L’obra d’Armengol no s’oblidava i s’engrandia amb el pas dels anys mitjançant exposicions, articles i crítiques d’art… Així, a finals del novembre del 1927 es van exposar obres seves a Barcelona, en una col·lectiva a la Sala Maragall (també hi havia obra de Pere Viver, Tomàs Viver, Joaquim Vancells, Rafael Benet, Joan Duch i Miquel Pujadas, entre d’altres). Abans de la guerra, va tenir lloc el darrer homenatge a Josep Armengol organitzat per Amics de les Arts, dins dels actes de la festa major de Terrassa el juliol del 1934. Va ser una exposició molt sentida, en què també van ser homenatjats altres artistes terrassencs traspassats, com Francesc Torras Armengol, Pau Rodó, Pere Viver i Frederic Trullàs.
Josep Armengol va ser seleccionat i va formar part de dues grans exposicions de temàtica noucentista celebrades a Terrassa i a Barcelona, respectivament. La primera va ser «Terrassa, 100 anys d’art i cultura», que va tenir lloc del juny del 1992 al gener del 1993 al Centre Cultural Caixa Terrassa, en la qual el Noucentisme va brillar amb llum pròpia, especialment en remembrança d’aquella Terrassa, anomenada «la Nova Atenes», dels anys deu i vint. Entre les obres exposades hi havia tres escultures d’Armengol: la gran peça titulada La Caritat i l’Estalvi (1918), feta en marbre, de 101 × 132 × 18 cm, executada per Cèsar Cabanes, que va ser un encàrrec de la Caixa d’Estalvis de Terrassa; Dansarina, un bronze de 24 × 20 × 18,5 cm, i un cap, sense títol, fet amb marbre blanc, de 29 × 16 × 16 cm. La segona mostra es va titular «Noucentisme, un projecte de modernitat» i va ser l’exposició més àmplia sobre aquest moviment artístic, organitzada per la Generalitat de Catalunya i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, entre els mesos de desembre del 1994 i de març del 1995. Hi havia més d’una vintena d’escultors, entre els quals el terrassenc, amb una obra que no passava desapercebuda. Era una ballarina ballant, menudeta, que destacava entre la multitud: era Noia que balla, un bronze de 27 × 14 × 10 cm, amb una bella pàtina.
La Noia del càntir
La Noia del càntir (figura 7), la germana de la Noia que balla, aspirava i continua aspirant a viure al centre de Terrassa. L’agost del 1918, el mateix Josep Armengol va presentar a l’Ajuntament la petició de construir a la plaça Major una font coronada per una escultura en bronze de la seva propietat, que cedia a la ciutat (l’any 2019, l’estudiós i fotògraf terrassenc Rafael Aròztegui Peñarroya va treure a la llum aquesta història oblidada en el temps). En principi, la petició va ser ben rebuda i es va acordar convocar el concurs d’obres, però a causa de la mort de l’artista i d’altres circumstàncies el projecte va quedar aturat.
L’any 1931, Amics de les Arts va recuperar la iniciativa, presentant una instància a l’Ajuntament acompanyada de dues-centes signatures de suport (entre les quals hi havia les dels artistes Joaquim Vancells, Tomàs Viver, Josep Soler Diffent, Joan Llongueras, Isidre Òdena, Joan Morral i Cèsar Cabanes), però es va tornar a quedar oblidada en un calaix. Dos anys després, l’escriptor i cronista oficial de Terrassa Baltasar Ragón va fer un nou intent, que també va resultar infructuós. En aquest cas, però, hi va haver resposta: «Es tindrà en compte el seu prec quan les circumstàncies siguin favorables.» Han passat moltíssims anys des d’aquell 1918 i la Noia del càntir continua esperant. El 2 d’octubre de 1993, el cronista del Diari de Terrassa, Josep Boix, recuperava el tema i recordava el continuat incompliment d’aquell compromís adquirit de fa tants anys: «Sempre hi som a temps per a les coses bones. I una cosa bona per a Terrassa seria que el nostre Ajuntament instal·lés en un espai públic de la ciutat aquella Noia del càntir que esperava conviure diàriament entre nosaltres.» La Noia és eterna. Seguirà esperant.
Serè, reflexiu, inquiet, lluitador…
Com era l’home escultor? Com es caracteritzava el seu perfil? Armengol tenia un caràcter serè i un temperament reservat, era poc enraonador, un home reflexiu i inquiet per obrir nous camins. Rafael Benet, que el coneixia a fons, explica al diari El Dia determinats aspectes de la seva personalitat. Fins a un cert punt, era una persona dòcil i pacífica. Era un rebel, un lluitador. Armengol no era un acomodatici, sinó un heterodox de totes les coses injustes. «En les lluites socials que es desencadenaven a la ciutat», manifestava Benet, «sentia com a justes les reivindicacions obreres i menyspreava la ignorància d’una gran part de les classes directores que desconeixien o no volien conèixer que els temps havien canviat.» En paraules de l’historiador, no era tan pacífic com semblava, però la seva forma de rebel·lia era serena, gentil.
El seu pas era lent, sempre amb les mans creuades darrere, i movia ansiosos els dits, amb ganes segurament d’arribar al taller i modelar una figura femenina… Així el recordaven amics i companys seus en l’època del Gremi d’Artistes.
