Albaida? (Vall d'Albaida), entre 1468 i 1475 - València (Horta), 10-10-1551

Aquest pintor, desconegut fins a les darreries del segle XIX, està íntimament lligat a les trajectòries professionals de Joan Vicent Macip Navarro (Joan de Joanes) i de Vicent Macip Comes (Vicent Joanes). Al capdavall, pare, fill i net conformaren una potent nissaga artística que desenvolupà el seu quefer pictòric entre les acaballes del segle XV i els inicis del segle XVII. Sense por d’equivocar-nos, podem afirmar que foren la família més productiva i influent de quantes laboraren en eixe període al regne de València, particularment des de l’eclosió de Joanes en el taller de Vicent Macip, en el qual tingué un rol decisivament renovador, que condicionà profundament la pintura valenciana durant almenys una centúria.

Tanmateix, les espesses boires que sobrevolaven la biografia de Vicent Macip —a més de les que hi hagué pel que fa al seu excels fill— almenys fins al 1979, moment en què foren parcialment aclarides gràcies a José Albi, feren que ambdues personalitats artístiques es barrejaren i confongueren de manera recurrent en benefici del patriarca de la nissaga i, lògicament, en perjudici de Joanes. Aquest statu quo es va mantenir gairebé inalterable fins que l’exposició dedicada a Vicent Macip el 1997, comissariada per Fernando Benito, i la consegüent reacció a les conclusions de la mateixa dos anys més tard per part de Ximo Company i Luisa Tolosa, provocaren una nova mostra impulsada per Benito i José Gómez Frechina. Aquesta segona mostra, dedicada a l’obra segura de Joan de Joanes, començà, un xic precipitadament, a discernir sengles personalitats artístiques d’una manera convincent, a pesar dels buits documentals en ambdós casos. Ara bé, l’estat de la qüestió, com esdevé amb Joanes i la resta de la nissaga, canvià radicalment el 2015, quan Isidro Puig, Ximo Company i Luisa Tolosa, publicaren el major corpus documental dels Macip, confrontat amb les fonts literàries. En realitat, aquest fou un abans i un després del qual eixiran beneficiats tots i cadascun dels seus membres, sobretot el patriarca, el fill i el net successivament, és a dir, el fundador de l’exitós taller, el seu insuperable renovador i el seu hereu natural i continuador més fidel.

Així doncs, des del 1999 fins a finals del 2025, el coneixement que es té de tots tres —en especial de Macip sènior i Joanes— ha tornat a demostrar les innegables bondats de l’iniciador de l’obrador i, sobretot, les relatives al seu membre més important. Així, Vicent és considerat un bon pintor, de forta personalitat després de les ensenyances de Paolo da San Leocadio, Francesco Pagano i, anys més tard, dels Hernandos, sense oblidar els deutes hispanoflamencs i els propis de l’ambient artístic del moment. Al seu fill, en canvi, correspon l’honor de crear un estil sincrètic, porós i de gran subtilitat des de dintre del taller familiar, que l’encimbellà com un dels grans creadors del Renaixement hispà.

Tot i això, les conclusions definitives sobre l’evolució de l’esmentat obrador encara no s’han escrit, entre altres raons, per la manca de documentació —a pesar dels considerables avanços— i, també, perquè, almenys fins al 1542, la data en què Joanes apareix com a titular de l’obrador, tots dos col·laboren estretament, a pesar que el fill de Vicent sobrepassava, segurament amb escreix, la trentena. En aquest escenari, el quefer renovador de Joanes apareix documentat entre el 1531 i, més en particular, el 1534, però s’intueix amb raó que comença a manifestar-se amb nitidesa en un període immediatament anterior (en iniciar-se la dècada del 1520). Per consegüent, sorgeix una complexa relació professional que s’allargarà durant almenys dos decennis.

Dit això, Vicent Macip, que anteriorment s’havia identificat amb el Mestre de Gabarda i el Mestre de Cabanyes, pertany grosso modo a un temps en què també estaven en actiu destacats pintors al reialme, com Joan Reixac, Roderic i Francesc d’Osona, Nicolau Falcó, el Mestre d’Artés (Pere Cabanes?), Gaspar Godos, Francí Joan, Miquel Esteve o Miquel del Prado, als quals cal afegir, entre d’altres, Paolo da San Leocadio —documentat fins al 1520— i el fill d’aquest darrer. Pel que fa a la seva formació, no hi ha consens, ja que hi ha hipòtesis que consideren que pogué aprendre l’ofici a l’obrador del Mestre de Xàtiva i d’altres que afirmen que ho feu en el de Paolo da San Leocadio. El que sí que se sap és que es casà amb Isabel Navarro el 1493, que al voltant del 1495 nasqué Isabel Anna Macip Navarro i que el 1507 aparegué per primera volta citat com a pintor en relació amb el retaule que els Joan contractaren amb ell per a la capella familiar en la cartoixa de Portaceli a Serra (Camp de Túria), moment en què també hi ha constància que treballava en un altre retaule d’ànimes per a la parròquia de Sant Nicolau a València. Sabem igualment que el 1508 acceptà com a aprenent l’adolescent Pere Mora (el 1527 també ho feu amb Joan Pellejero) i, l’any següent, restava domiciliat a la plaça de l’Arbre de la capital, pertanyent a la parròquia de la Santa Creu, entorn en què es mogué a partir d’aleshores la seva nissaga i, també, on trobà sepultura.

De la seva activitat professional només hi ha constància documental de dues contribucions a la tatxa reial, els anys 1510 i 1513 (hi ha una tercera contribució del 1542 a nom de Joanes, justament quan aquest pren les regnes de l’obrador). En ambdues, la quantitat consignada fou de deu sous, més o menys en la línia d’altres negocis pictòrics coetanis. D’aquesta etapa es coneixen altres obres, com el retaule que contractà per a l’església de Betxí (Plana Baixa) i alguns treballs secundaris per a la seu de València entre el 1522 i el 1526 i, una mica després, entre el 1535 i el 1536.

En el context de la Germania (1519-1522), Vicent Macip participa en alguna de les reunions dels seus col·legues per tal de sol·licitar a l’autoritat competent la creació d’un col·legi de pintors (en realitat, un gremi, ja que tradicionalment estaven associats al de fusters), com la que es va dur a terme el 15 de juny de 1521 a la confraria de Betlem de València. Nogensmenys, no consta la seva participació activa en la guerra civil, en la qual sabem que Miquel del Prado perdé la vida en el camp de batalla. El que se sap del cert és que el 1529 rebé el primer pagament per l’execució del retaule major de la seu de Sogorb (Alta Palància; figures 1 i 2), encomanat pel bisbe Gilabert Martí aprofitant la renovació de la capçalera catedralícia. Aquesta fou la gran obra en la trajectòria de Vicent Macip que, d’alguna manera, equiparava la qualitat intrínseca del seu taller amb la dels pretèrits de Paolo da San Leocadio i dels Hernandos, però aquest cop en clau netament valenciana. S’especula que l’obra es dugué a terme entre el 1528 i el 1535 i que, en la seva realització, feu eclosió definitivament Joan de Joanes.

Ara bé, aquesta relació amb la comarca de l’Alt Palància ve d’abans, almenys des dels inicis de la segona dècada del segle XVI, etapa a què correspon el retaule de Sant Vicenç Ferrer per a la desapareguda església de la Sang de Sogorb (figura 3), ja amb la participació de Joanes. També pertany a aquest període un retaule per a l’església de Sant Esteve de València, dedicat a sant Pere Apòstol, desaparegut des de la Guerra Civil espanyola.

L’any 1534 contractà el retaule de Sant Eloi per a la parròquia de Santa Caterina de València amb el gremi d’argenters, en les capitulacions del qual apareix per primera volta el nom del fill, a qui la corporació demana que es faça càrrec del mateix en solitari, el que indica que Joanes seguia encobert a l’obrador, mentre que el pare n’exercia la titularitat. Aquesta estreta cooperació segueix en la contractació del retaule major de l’església de Sant Bartomeu en la capital del regne (1537), el de la confraria de la Preciosíssima Sang de Crist (1539) i el del gremi de paraires en el temple de Sant Nicolau de València (1542) executats pel fill, a partir del qual el patriarca de la nissaga deixà de treballar i l’obrador passà definitivament a mans de Joanes.

El 1544 mor la seva esposa, Isabel Navarro, i Vicent redacta testament, encara que el seu traspàs es produí el 10 d’octubre de 1551. Ambdós són soterrats a l’església del convent del Carme de la ciutat del Túria, la qual esdevingué panteó familiar.

L’evolució estilística de Vicent Macip, atesa la producció conservada i coneguda, es pot resseguir en les seves obres. Cal començar pel retaule de Sant Miquel per a l’església del Villar (conservat a la catedral de València; figura 4) i continuar pel retaule de la Dormició de Maria (entre el 1994 i el 1996, en el mercat de l’art), la taula Resurrecció del Senyor (Museu Nacional d’Art de Catalunya), la predel·la de les Santes (Museu de Belles Arts de València), les diverses taules de l’antic retaule dels Joan per a la capella familiar en la cartoixa de Portaceli (espargides en alguns museus i col·leccions; figura 5), el retaule de Sant Dionís i Santa Margarida procedent del temple del monestir de Sant Joan de l’Hospital (catedral de València), el retaule de Sant Martí (Museu Termes de Cluny, a París), la taula Sant Antoni Abat (Museu de Belles Arts de València), el retaule del Judici Final amb la missa de Sant Gregori per al temple de Canet lo Roig (desaparegut; figura 6), la taula Judici Final amb la missa de Sant Gregori (Museu del Patriarca, de València; figura 7), Ecce Homo (col·lecció particular de París), Naixement de Crist (Museu Diocesà de Tarragona) i Calvari de la Redempció (Museu de Belles Arts de València). I acabar en l’excepcional conjunt de la catedral de Sogorb.

Obra

A continuació, es recull una selecció d’obres de Vicent Macip.

Retaule dels Joan (dispers en diferents museus i col·leccions); retaule de Sant Miquel de l’església del Villar (catedral de València); retaule de la Dormició de Maria (París, Col·lecció Charles Lemaire —fou subhastat a Sotheby’s Madrid—); retaule del Judici Final amb la missa de Sant Gregori (Museu Nacional d’Art de Catalunya); retaule del Judici Final amb la missa de Sant Gregori de la parròquia de Santa Maria (parròquia de Santa Maria, Onda); retaule del Judici Final amb la missa de Sant Gregori de l’església de Quart de Poblet (desaparegut); retaule del Judici Final amb la missa de Sant Gregori de la parròquia de Cortes d’Arenós (parròquia de Cortes d’Arenós); retaule del Judici Final amb la missa de Sant Gregori per al temple de Canet lo Roig (desaparegut); taula Judici Final amb la missa de Sant Gregori (Museu del Patriarca); retaule de Sant Francesc de l’ermita de Sant Francesc (ermita de Sant Francesc, Nàquera); predel·la de les Santes (Museu de Belles Arts de València); retaule de Sant Dionís i Santa Margarida per al monestir de Sant Joan de l’Hospital (catedral de València); retaule de Sant Martí (París, Museu Termes de Cluny); Resurrecció del Senyor (Museu Nacional d’Art de Catalunya); taules Naixement de Jesús i Resurrecció (Museu Catedralici de València); Crist Baró de Dolors (Museu de Belles Arts de València); Sant Antoni Abat (Museu de Belles Arts de València); Ecce Homo (París, col·lecció particular); Naixement de Crist (Museu Diocesà de Tarragona); Verge i el Nen amb àngels músics i sants (Museu Lázaro Galdiano); Calvari de la Redempció (Museu de Belles Arts de València); retaule de Sant Vicenç Ferrer per a l’església de la Sang a Sogorb (Museu Catedralici de Sogorb); retaule de Sant Pere Apòstol per a l’església de Sant Esteve a València (desaparegut); retaule major de la seu de Sogorb (Museu Catedralici de Sogorb).