Barcelona (Barcelonès), 27-8-1902 - Barcelona (Barcelonès), 18-2-1992

Art contemporani  Art del paper  Art del segle XX  Arts gràfiques  Avantguardes  Dibuix  Estampació  Gravat  Il·lustració  Pintura del segle XX 

Joan Commeleran Carrera és un dels més constants i fidels exponents de l’expressionisme figuratiu avantguardista de compromís social, catòlic i català del segle XX. Mai no va renunciar al seu compromís, tot i haver d’adaptar-se als diferents temps històrics viscuts: la Segona República, la Guerra Civil, el franquisme, la transició democràtica i la monarquia parlamentària. Va ser un dibuixant, il·lustrador i pintor que va qüestionar l’academicisme, tot i ser membre d’una família de tradició artística conservadora, i va conrear el paisatge, el bodegó i la figura amb un estil auster i simple. Des de 1929, es va donar a conéixer com a paisatgista de les platges i dels suburbis de Barcelona i com a dibuixant dels cabarets i de les cafeteries amb un estil simple, personal i no exempt d’influència de l’estètica naïf i expressionista. Els crítics d’art de la Segona República opinaven que els dibuixos eren les millors creacions de Commeleran, molt més espontanis i menys enfarfegats que els olis que pintava. En el paper, no estava tan cohibit per la tècnica com en la tela.

No obstant això, quan va morir (1992), tothom l’identificava com el pintor decorador catòlic de les esglésies restaurades durant els primers anys del franquisme (basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona, església de Sant Miquel de Montblanc o ermita de Bellvitge) i com el pintor del camí de Sant Jaume i l’il·lustrador de llibres religiosos. La renovada comunitat artística catalana de 1992 el va identificar com un pintor del franquisme i no va tenir cap reconeixement de pintor compromès amb les temàtiques socials i catalanes, les quals va mantenir durant els diferents temps històrics viscuts. Pocs mesos abans de morir, quan tenia vuitanta-nou anys i vivia senzillament en el seu silenci, únicament Joan Perucho Gutiérrez, en la secció «La portada tancada» del diari Avui del 5 d’octubre de 1991, el va descriure com «un dels nostres prestigiosos i juvenils veterans que atresoren la memòria del país, que és Catalunya» i va reivindicar la necessitat de «revestir-lo de la dignitat civil que li pertoca i mereix».

Joan Commeleran va nàixer a Barcelona el 27 d’agost de 1902. Era fill d’un litògraf, nebot del dibuixant i pintor escenògraf Pere Commeleran Vallhonrat i net del pintor vuitcentista Lleó Commeleran. El pare li va pagar la formació a la Llotja (Escola d’Arts i Oficis de Barcelona) des de 1915, quan tenia tretze anys. Va ser deixeble de Francesc Labarta Planas, encara que conegué i rebé una forta influència de Manolo Hugué al marge dels estudis reglats, perquè ambdós coincidiren llargues temporades a Caldes de Montbui (Vallès Oriental), on eren l’un per motius familiars, i l’altre, de salut.

En 1922 viatjà a Madrid per primera vegada, on completà la seua formació entre 1927 i 1929. Quan va tornar a Barcelona (1929), s’interessà per reflectir els carrers suburbials de Barcelona en les seues composicions. També va participar en el concurs artístic popular a Montserrat durant les festes jubilars de 1931 mogut per les seues conviccions religioses. En novembre de 1929, a la Sala Badrinas de Barcelona, va fer la primera exposició col·lectiva de pintures amb l’escultor Martí Llauradó Mariscot, una figura destacada de la generació de joves escultors postnoucentistes, que també exposava per primera vegada. Els crítics van dir de Commeleran que era un pintor en el qual s’endevinava una autèntica força i un clar concepte del seu art. També van qualificar la seua obra d’emotivitat remarcable i de fogositat intuïtiva per expressar una ponderada relació de les masses, encara que el motiu representat no arribava a assolir una eficient consistència i que el pla de fons tallava les figures, segons l’opinió del crític Màrius Gifreda, el qual va destacar un Nu de dona caracteritzat pel deformisme expressionista. Tot i això, li va criticar que el deformisme d’aplatament no acabava de ser ben explicat.

En juny de 1930, a la Sala Dalmau de Barcelona, va realitzar la seua segona exposició col·lectiva, en la qual solament va presentar dibuixos acolorits. El mateix Màrius Gifreda va qualificar els dibuixos d’excel·lents. Digué que Commeleran era millor dibuixant que pintor, perquè els dibuixos mostraven amb més claredat la sensibilitat afuada del seu temperament. A principis de 1931, a la Sala Badrinas, va fer la primera exposició individual de pintures i dibuixos. Novament, Màrius Gifreda afirmà que era millor dibuixant que pintor. De fet, en novembre del 1931, va publicar en la revista D’Ací i d’Allà un dibuix d’una dona a tota pàgina, que representava una dona jove asseguda en una cadira, vista de cara i amb una mirada melancòlica. La publicació el va donar a conéixer com un bon dibuixant entre els col·leccionistes d’art.

L’opinió que era millor dibuixant que pintor la reafirmarà anys més tard el crític Enric Fernández Gual, el qual va dir que els dibuixos exposats a les Galeries Syra, en abril de 1936, sobrepassaven la intensitat que hom acostuma a traure de la limitació del procediment i que eren més reeixits que les teles que havia pintat. En els dibuixos existia l’esperit condensat d’un pintor especial, que tot ho subordinava a la recerca de l’ambient i que representaven la sensibilitat de l’autor sense la filigrana del preciosista ni un ofici de dibuixant depurat (figura 1). El crític va destacar, com a obres excel·lentíssimes, les d’aspectes urbans, el retrat de tres nens i uns apunts de dona.

Commeleran va viure l’eclosió de manifestacions culturals desenvolupades durant la nova situació política oberta amb la proclamació de la Segona República i l’autonomia catalana. L’hivern de 1931 a 1932 va decorar el Cafè Català, un cabaret popular de la rambla de Santa Mònica, en col·laboració amb Alfred Pascual Benigani i , el pintor de la generació de 1917 que era membre del grup avantguardista Nou Ambient. Amb Pere Créixams, el mateix Francesc Camps Ribera, Josep Granyer i Martí Llauradó va crear el Grup d’Artistes Independents (GAI) en 1932, amb la finalitat d’aconseguir una clientela estable, i va participar anualment en el Saló de Montjuïc, promogut per la Junta Municipal d’Exposicions d’Art de Barcelona, que estava destinat als artistes més innovadors. La Junta va adquirir Paisatge d’Horta (1934), un oli sobre tela que es conserva en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (figura 2). També va participar en els aplecs de pintors de la Sala Busquets de Barcelona i en les edicions de la Fira de Dibuix instal·lada en el passeig de Gràcia, i va publicar dibuixos en la revista Art, editada per la Junta Municipal de Museus i dirigida per Joan Merli Pahissa, a més d’il·lustrar les portades de cinc llibres de narrativa de la col·lecció de novel·les i contes dirigida per Josep Janés Olivé.

Poc abans de començar la Guerra Civil, el mateix juliol de 1936, va participar en una exposició col·lectiva per contribuir a celebrar la Diada de la Llengua Catalana a Arenys de Mar (Maresme). Commeleran ja estava ben considerat en el món de l’art barceloní i vivia del seu art. Un fet rellevant és que va ser seleccionat per anar a l’exposició de la Societat d’Artistes Ibèrics a París (França), que organitzava el crític d’art Manuel Abril García i se celebrava al Museu del Jeu de Paume (1936). A París va exposar l’obra Crepuscle. L’inici de la guerra, però, ho va trasbalsar tot.

El compromís de Commeleran amb la Catalunya republicana va ser total, però sense renunciar a la seua llibertat creativa, catalanitat i religiositat. Va signar el Manifest de l’Associació Intel·lectual per a la Defensa de la Cultura, publicat en el diari La Vanguardia el 4 d’agost de 1936. Militava en el Sindicat d’Artistes Pintors i Escultors de la Unió General de Treballadors (UGT) i, d’acord amb les idees del manifest, va donar suport a la creació del Casal de la Cultura amb un article publicat el 15 d’abril de 1937 en el setmanari Mirador. Va intensificar la col·laboració artística en les revistes catalanes de nova creació, com Nova Iberia, AMIC i Meridià, allunyades de l’agitprop d’inspiració soviètica. També va ser un dels artesans empleats de la Generalitat de Catalunya i de l’Ajuntament de Barcelona, les creacions dels quals depenien dels encàrrecs institucionals. Això no obstant, l’obra de Commeleran feta durant la guerra es caracteritza pel predomini de la representació d’una visió civil de la guerra i de les seues repercussions (figura 3).

No va marxar a l’exili com els altres membres del GAI i, a la Barcelona de postguerra, va sobreviure malvenent bodegons, paisatges costumistes urbans (figura 4) i, principalment, amb les pintures murals fetes en les esglésies per encàrrec. El canvi de temàtica el va fer amb el suport de Manuel Brunet Solà, el qual va publicar un article en el setmanari Destino el 6 d’octubre de 1945 en què descrivia Commeleran com un esforçat renovador de la pintura religiosa, perquè pintava les anunciacions per devoció i havia decorat amb legions d’àngels la capella del Santíssim Sagrament de Santa Maria del Mar (figura 5). D’entre les seues pintures religioses que encara perduren, són especialment significatius els retaules de Santa Maria del Mar de Barcelona i el retaule de l’església de Sant Miquel de Montblanc. També va preparar gravats per a Edicions de la Rosa Vera dirigits als col·leccionistes, els quals van transcendir la bibliofília i van convertir la Rosa Vera en l’editorial clau del gravat català de postguerra. Un altre treball singular va ser dibuixar el camí de Santiago, motiu pel qual l’historiador de l’art Luis Monreal Tejada el va definir com «el pintor peregrino» en una felicitació de Nadal publicada el mateix any de la mort de Commeleran (1992).

L’any 1959 va entrar com a professor de litografia en la Llotja, la qual cosa li va proporcionar els recursos necessaris per viure sense la necessitat de pintar esglésies i fer exposicions a les galeries d’art, que va deixar de freqüentar. Durant els primers anys de la monarquia parlamentària, en octubre de 1980 va participar en una exposició col·lectiva antològica d’homenatge al GAI a la Pedrera de Barcelona. L’escultor Josep Granyer Giralt i els pintors Francesc Camps Ribera i Joan Commeleran van poder gaudir del retrobament quaranta-cinc anys després de la darrera exposició col·lectiva celebrada pel grup. El pintor Josep Gausachs Armengol i l’escultor Martí Llauradó Mariscot no van poder gaudir-ne, perquè el primer havia mort a Santo Domingo en 1959, i el segon, a Barcelona en 1957.

Commeleran va morir el 18 de febrer de 1992 a Barcelona sense cap reconeixement del seu compromís artístic, sobretot el de les etapes de la Segona República, la Guerra Civil i la immediata postguerra, sobre les quals ens ha llegat una visió vigorosa i personal del temps viscut amb uns dibuixos del natural de marcada espontaneïtat en l’execució i una idiosincràsia evident. Íntimament, va reprendre esta temàtica després de la jubilació (figura 6). L’única referència que hem localitzat sobre la seua mort són les notes necrològiques contractades per la seua família en la premsa catalana del dimecres 19 de febrer de 1992 (Avui i La Vanguardia). En 2019, el Museu de la Universitat d’Alacant va fer una exposició i va editar un catàleg amb la finalitat de recuperar i donar a conéixer els seus dibuixos originals més significatius i les seues il·lustracions impreses en les revistes, periòdics i llibres de cada època com a manifestació del seu compromís artístic expressionista, independent, social i religiós català.

Obra

Selecció

Joan Commeleran era partidari que totes les fortunes foren aptes per esdevenir col·leccionistes d’art, motiu pel qual la seua obra està molt repartida entre col·leccionistes i museus.

El maquinista (s. d.), tècnica mixta sobre paper (Col·lecció Martí Ferrer); Els encants (1930), oli sobre tela (Museu de Valls); Moll del Carbó (1934), dibuix (Museu Marítim de Barcelona); Paisatge d’Horta (1934), oli sobre tela (Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]); Camp de futbol de les Corts (1936), oli sobre tela (Museu de Montserrat); Corral (1937), aquarel·la (VINSEUM - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya); Carrer de Barcelona (1942), oli sobre tela (Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza); San Ferminada (1943), dibuix (Museu de l’Empordà); Flors navarreses (1944), oli sobre tela (Museu de l’Empordà); felicitació de Nadal acolorida a mà (1945), gravat sobre paper (MNAC); Manolo mort (1945), dibuix (Museu Thermalia); retaule dels Àngels (1946), oli sobre tela (capella del Santíssim Sagrament de la basílica de Santa Maria del Mar, Barcelona); Les Rambles (1948), oli sobre tela (MNAC); «Puente la Reina» de la sèrie Camino de Santiago (1948), dibuix (Museu de Valls); il·lustracions del llibre de bibliofília Poemet de claustre, de Joan M. Guasch (Barcelona, Estel, 1948); il·lustracions del llibre de bibliofília Barcelona tal com és, d’Andreu A. Artís (Barcelona, Aymà, 1948); Matí a la Rambla (1951), aiguafort i punta seca sobre paper, 28 × 18,15 cm (núm. 29 de Col·lecció de gravats contemporanis. Volum segon, Barcelona, Edicions de la Rosa Vera, 1951-1952); retaule de Sant Miquel (1949-1950), oli sobre tela (església de Sant Miquel de Montblanc); L’Anunciació (1961), oli sobre tela (MNAC); Bellvitge (1962), oli sobre tela (VINSEUM - Museu de les Cultures del Vi de Catalunya); Festes a Artajona (1963), aiguafort (Museu d’Història de Girona); L’Assumpció (1984), dibuix (Museu d’Història de Girona).