Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 22 OCTUBRE 1937 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 17 maig 1938. Pàg. 127-129. Fonts del Dret Civil Català: el Codi civil com a supletori. - Aliments entre parents. - Dret d'opció de l'obligat a prestar-los. Ponent: Antoni M Borrell i Soler.   I. ANTECEDENTS Senyors: Eduard Micó i Busquets, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Antoni M.* Borrell i Soler i Joan Tauler i Palomeras. A la ciutat de Barcelona, el 22 d'octubre del 1937. En el judici d'aliments provisionals, seguit davant del Jutjat de Primera Instància n.° 16 d'aquesta ciutat, i a la Sala Primera del Civil de l'Audiència d'aquest territori, per la senyora Gertrudis C. i S., major d'edat, vídua, sense professió especial i veïna de la present, contra el seu fill Miquel S. i C, major d'edat, les altres circumstàncies del qual no consten, judici pendent ara davant d'aquesta Superioritat, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de docrina legal interposat pel demandat, assistit del benefici de pobresa, sota la representació del Procurador senyor Joan Pascuet i la defensa de l'Advocat senyor Santiago Güell, sense que hagi comparegut la part actora i recorreguda. Resultant que per sentència ferma d'aliments provisionals, el senyor Miquel S. fou condemnat a passar a la seva mare, la senyora Gertrudis C, la pensió mensual de 150 ptes.; que el demandat, invocant l'art. 149 del Codi Civil, optà per rebre i mantenir a casa seva l'alimentista, en lloc de passar-li la pensió; que la senyora C. s'hi oposà, al·legant: primer, els mals tractes i poc respecte de què fou objecte quan vivien junts, fins obligar-la a abandonar la casa; segon, falta d'assistència mèdica quan estava malalta; tercer, per a esbrinar l'alteració dels aliments que li servien; afegint que, abans de viure amb el fill, se suïcidaria, i que estava delicada de salut, i que qualsevol trastorn podria ésser-li fatal; acompanyant, per a demostrar-ho, una certificació facultativa del doctor F., de 20 de febrer, que obra al foli 91, acreditant que la dita senyora sofreix una bronquitis crònica amb insuficiència cardíaca que la impossibilita de sortir de casa; que el senyor S. s'oposà a la pretensió, negant els fets al·legats i que el mal estat de salut de la seva mare ha d'atribuir-se a una afecció passatgera, ja que no la priva de concórrer al Jutjat amb temps desapacible, on romangué més de dues hores, sense que ningú pogués apreciar en ella postració, fatiga ni malestar; que cridat el Metge forense doctor Testor per tal que reconegués la senyora C, en el seu domicili, dictaminà en data 3 de març (foli 96) que la senyora C, de setanta-quatre anys estava allita-da, d'aspecte desnutrit, flaca i aparentant més edat de la que tenia, que pateix de bronquitis crònica enfisematosa i insuficiència cardíaca; que, per la seva edat avançada i estat de salut, necessita una cura especial, evitant en allò que fos possible disgustos, emocions i xocs morals que perjudicarien i agreujarien la seva salut, posant inclús en perill la vida; Resultant que el Jutge de Primera Instància negà al senyor S. el dret d'optar per a alimentar la senyora C. al seu domicili; que, contra aquest auto, el promotor de l'incident interposà recurs de reposició que fou desestimat; i, havent apel·lat davant de l'Audiència, la Sala Primera, en auto de 2 de juny del 1937, confirmà l'apel·lat; Resultant que, contra aquest auto, el senyor S., assistit del benefici de pobresa, i, per tant, sense constituir el dipòsit que preveu la llei, interposà recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal a redós del número l.r de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, que recolzà en els motius que, copiats, fan com segueixen:   II.  MOTIUS DEL RECURS Primer. Infracció, interpretació errònia i manca d'aplicació de l'art. 149 del Codi Civil, que estableix, sense minva ni limitació, el dret d'opció a favor de l'alimentista; del principi de Dret ubi lex non distinguit nec nos distinguere debemus; de la doctrina legal consignada a les sentències del Tribunal Suprem, de dates 11 de març del 1895 i 11 de maig del 1897, quan estableixen la doctrina que l'obligat a prestar aliments podrà, a elecció seva, satisfer-los pagant la pensió que sigui fixada, o rebent i mantenint en el seu propi domicili el qui té dret als aliments; i no essent lícit distingir allà on la llei no distingeix, és evident el dret a l'elecció, que l'esmentat art. 149 concedeix a l'alimentari. Segon. Infracció, interpretació errònia i manca d'aplicació de la doctrina legal que, pel que fa la limitació del lliure dret d'opció concedit per l'article 149, estableix la sentència del Tribunal Suprem de 22 d'abril del 1910, que exigeix l'existència de poderoses raons d'ordre moral que facin incompatible la convivència entre l'alimentista i l'alimentari; les de 25 de novembre del 1899 i 31 de gener del 1902, que limiten l'esmentat dret d'opció quan el seu exercici pugui pertorbar drets naturals nascuts amb anterioritat; la de 24 de gener del 1927, que assenyala com a motiu de limitació, el fet d'haver sofert amb anterioritat l'alimentista, per part de l'alimentari, lesions que requeriren intervenció mèdica; i la de 6 d'octubre del 1904, que manté el lliure dret d'opció, no estimant com suficient motiu per a limitar-lo, el relaxament del vincle d'afecte entre pares i fills. Totes aquestes sentències estableixen que la norma general és la de lliure opció, la qual ve confirmada en assenyalar com a casos excepcionals, aquells que les esmentades sentències varen resoldre. Tercer. Infracció, interpretació errònia i manca d'aplicació del principi general de Dret, que la prova incumbeix a aquell que afirma; de la doctrina legal que exigeix la demostració i prova de l'existència de les causes o raons que s'al·leguin per a limitar el dret d'opció de l'art. 149 del Codi Civil, i que no han estat provats per l'alimentista a qui corresponia tal prova; la del principi que les sentències i resolucions han de dictar-se justa alegata et probata, o sigui, de conformitat amb el que ha estat al·legat i provat, i que les sentències del Tribunal Suprem, de dates 30 de juny del 1864, 12 de juny del 1867, 27 de juny del 1871 i 12 de febrer del 1889 han confirmat; estableixen la mateixa doctrina, en el cas concret d'opció de l'esmentat art. 149, que ha de provar-se l'existència d'aquelles causes, les sentències del repetit Tribunal de 2 de juliol del 1902 i 5 de desembre del 1903; s'ha de tenir en compte, per a l'apreciació d'aquest motiu, que no pretén demostrar l'error en l'apreciació de la prova, sinó l'absència de tot element provatori encaminat a demostrar l'obstacle o causa que pogués dificultar que l'alimentista rebés els aliments en la casa i domicili del seu fill. Quart. Infracció i inaplicació dels principis de Dret ad impossibile nemo tenetur i nemo dat quod non habet, per tal com, al·legat i provat en autos, que el recurrent no té cap més altre ingrés que el seu sou setmanal i eventual de 95 ptes., i que per tant no li és possible satisfer la pensió alimentària que se li imposa, per quant no pot donar-se allò que no es posseeix, en negar-li la resolució recorreguda el dret d'opció, infringeix la docrina legal establerta a la sentència del Tribunal Suprem de data 2 de juliol del 1902, que atesos els mitjans de fortuna de l'actor i del demandat, no pot ésser imposada a aquest la càrrega d'alimentar fora del seu domicili el primer, amb la pensió fixa que li reclamava.   III.  DESESTIMACIÓ DEL RECURS Essent ponent el Magistrat senyor Antoni M.n Borrell i Soler; Atès que l'art. 149 del Codi Civil, on diu que l'obligat a prestar aliments podrà triar entre pagar la pensió que es fixi, o rebre i mantenir en la seva pròpia casa el que ha de rebre'ls, no conté una regla absoluta i inflexible, sinó una regla general amb excepcions que pot oposar el demandat, en el seu cas, com hagué de reconèixer aviat la jurisprudència, en aplicar l'esmentat article, interpretant-lo per tal que la seva aplicació literal no portés a solucions absurdes, il·legals o inconvenients; puix que l'obligat a prestar els aliments no pot optar per complir-lo en el seu domicili, si ell mateix no té domicili propi (cas de la sentència del Tribunal Suprem de 5 de juliol del 1901); si no podia fer-ho sense que resultés infringit un altre precepte legal, per exemple, quan portaria a separar els fills dels pares que els tenen sota la seva pàtria postetat (sentència de 25 de novembre del 1899); si d'estar dipositada judicialment la persona que té dret a aliments, el priva de passar al domicili de l'alimentari (sentències de 5 de juliol del 1901 i 31 de gener del 1902); quan hi ha impossibilitat moral que l'alimentista convisqui amb l'alimentari, per exemple, per haver-ne rebut mals tractes (sentència de 24 de gener del 1927); quan s'hauria de separar un menor d'edat de la persona que,l'ha separat i criat; per posar-lo en mans de qui el repudià i tingué abandonat (sentències de 5 de desembre del 1903 i 24 de juny del 1931); quan l'alimentari tria el tenir a casa l'alimentista, refiant-se que així podrà eludir l'obligació dels aliments, fent-li impossible la vida (sentència de 13 de novembre del 1929), etc; perquè les regles relatives als aliments legals són dictades per a afavorir la persona que els ha de rebre (sent. 29 novembre 1934); per la qual cosa, cessa el dret d'opció de l'art. 149, quan s'hi travessa alguna impossibilitat legal o moral, ateses les circumstàncies del cas; i per aquestes consideracions s'ha de rebutjar el primer motiu del recurs; Atès que Tactora del plet principal s'oposà a rebre els aliments en el domicili del seu fill que els hi ha de prestar, fundada en mantes consideracions: primera, mals tractes i poc respecte de què fou objecte, fins al punt de treure-la de casa quan vivia amb ell; segona, falta d'assistència, estant malalta; tercera, haver esbrinat més d'una vegada, alteració dels aliments que li servien. Es féu constar, a més, que la senyora C. havia manifestat que, abans d'anar a viure amb el seu fill, se suïcidaria; i que estava sumament delicada, i qualsevol trastorn podria ésser-li fatal, i que, segons certificació facultativa, que acompanyà, no podia sortir de casa; Atès que, segons la jurisprudència recollida en l'atès anterior, les causes al·legades com excepció per no conviure la senyora C. amb el seu fill Miquel S., són suficients a l'efecte, però només es practicà prova quant al mal estat de salut de la mare; prova que consisteix en dos dictàmens mèdics: un del doctor F., presentat per la part, de data 20 de febrer, que obra al foli 91, i declara que la senyora Gertrudis C, de 74 anys d'edat, està afecta de bronquitis crònica amb insuficiència cardíaca, que la impossibilita de sortir de casa; i més expressiu el dictamen del metge forense doctor Testor, designat pel Jutge, de data 3 de març, que obra al foli 96, en el qual declara que reconegué la malalta en el seu domicili, on la trobà enllitada, d'aspecte desnutrit, flaca, aparentant més edat que la de 74 anys que tenia, queixant-se de bronquitis enfisematosa i insuficiència cardíaca; que, per la seva edat avançada i delicat estat de salut necessita una cura especial, evitant en el possible, disgustos, emocions i xocs morals que perjudicarien i agreujarien la seva salut, posant en perill inclús la vida; per bé que, quant a la possibilitat de traslladar-la de casa, opinà que no oferia perill, feta amb els moderns mitjans de locomoció i amb les precaucions degudes i màximes comoditats per a la malalta. I la Sala de l'Audiència, en confirmar l'auto apel·lat, aprecia el mal estat de salut de l'alimentista, certificada pel metge forense, i els perills d'un canvi de vida i costums en llar diferent, per al curs de la seva malaltia. Per això procedeix negar al senyor Miquel S. el dret d'opció fundat en l'art. 149 del Codi Civil, que sol·licita, i desestimar el motiu segon del recurs; Atès que igualment ha d'ésser desestimat el motiu tercer perquè, si bé és cert que el demandat (i ho és la senyora C. en aquest incident), en excepcionar, es fa actor, i com a tal ha de provar els fets en què funda l'excepció, aquesta ha estat degudament justificada mitjançant els dictàmens mèdics en què el Tribunal a quo ha fundat l'auto recorregut; Atès que el principi de Dret ad impossibilia nemo tenetur, invocat pel recurrent en el motiu quart, no és aplicable al cas; perquè essent majors els guanys de Miquel S. que la pensió alimentària que ha de pagar, no té impossibilitat de pagar-la. El que podria haver-hi, en tot cas, és falta de proporció entre les possibilitats del deutor i la quantia de l'obligació que li ha estat imposada; però aquesta quantia li ha estat imposada en la sentència del plet principal, i el senyor S. no recorregué contra d'ella, sinó que es limità, durant el període de compliment de la mateixa sentència, en escrit de 12 de febrer, a manifestar que, usant del dret d'opció de l'art. 149 del Codi Civil, optava per mantenir a casa seva la senyora C, en lloc de passar-li una pensió. I quant a l'altre principi de Dret al·legat en el mateix motiu quart, o sigui nemo dat quod non habet, no es referix pròpiament a la impossibilitat de complir una obligació, sinó a la impossibilitat legal i material de trametre un dret que hom no té o en major extensió que el té. Però, fins en el supòsit d'entendre'l en el primer sentit, tampoc no seria aplicable al cas, per les mateixes raons exposades amb referència a l'altre principi de Dret. Per totes aquestes consideracions, procedeix desestimar també el quart motiu de cassació, i no donar lloc al recurs, Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal interposat pel senyor Miquel S. i C, al qual condemnem al pagament de les costes, i, per al cas que millori de fortuna, al de la quantitat que en concepte de dipòsit hauria hagut de constituir; siguin retornades a la Sala sentenciadora les actuacions que trameté, juntament amb un testimoni de la present, i nota de les costes causades, per a la seva exacció si s'escau.