Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 12 AGOST 1937 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 17 maig 1938. Pàgs. 115-118. Fonts del Dret Civil català: el Dret canònic com a supletori. - Llegítima: Dret d'aliments dels fills llegim ens la successió intestada de llur pare. Ponent: Antoni M Borrell i Soler.   I. ANTECEDENTS Senyors: Víctor G. d'Echàvarri, President; Ramon M.* Roca i Sastre, Antoni M.' Borrell i Soler, Àngel Samblancat i Salanova i Joan Tauler i Palomeres. A la ciutat de Barcelona, el dia 12 d'agost del 1937. En els autos del judici declaratiu de major quantia sobre reconeixement d'un fill natural i reclamació de drets hereditaris, seguits al Jutjat de Primera Instància número 14 de la present, i a la Sala Segona del Civil de l'Audiència d'aquest territori, per la senyora major d'edat, soltera, sense professió especial i d'aquest veïnatge, com a mare i legal representant del seu fill ... contra la senyora major d'edat, vídua, sense professió especial i del mateix veïnatge, i els seus fills com a hereus, de cassació per infracció de llei i de doctrina legal interposat per l'actora, assistida del benefici de pobresa, sota la representació del Procurador senyor Josep Vailet i la defensa de l'Advocat senyor Lluís Vailet, no havent comparegut la part demandada i recorreguda; Resultant que en la demanda s'exposaren com a fets, els següents: que l'actora va sostenir relacions íntimes amb el doctor ... i que, fruit d'aquestes relacions, als cinc anys d'haver començat, va néixer un fill, que fou inscrit al Registre Civil com a fill natural de la senyora ... amb els noms de no fent-se constar els cognoms del seu pare, per tal com la legislació, llavors vigent, prohibia inscriure a nom propi els fills extramatrimonials; que des que començaren les relacions de referència, el senyor ... subvení totes les despeses de l'actora, com també les que ocasionà el naixement de llur fill i que, posteriorment, ho féu, aiximateix, tocant les de la formació cultural d'aquest; que fou aspiració del doctor ... que el seu fill arribés a posseir el títol de metge, i per a millor realitzar aquesta aspiració, a més de fer-li estudiar el batxillerat, li explicava diàriament les lliçons; que a mitjans de l'any 1932 va agreujar-se la dolença que patia el senyor motiu pel qual fou traslladat al Sanatori de Queralt i, davant la impossibi'itat de comunicar-se personalment amb l'actora, li trametia diàriament cartes, en les quals s'interessava per la seva salut, donant-li a conèixer el seu estat i preguntant pel seu fill, del qual parlava en totes elles, i fent-se càrrec de l'an-goixós estat econòmic en que es trobaven l'actora i el seu fill cercà la manera de trametre-los-hi diners per tal que cobrissin les seves necessitats, fent-ho al principi per gir postal, i quan li fou impossible absentar-se del Sanatori, els hi va trametre per mitjà de tercera persona; acompanyà diversos documents, entre altres, les cartes de referència, fent constar que per bé que anessin signades amb nom diferent que el del doctor... de la caligrafia, signatura i paper en el qual estaven esteses les referides cartes, es deduiria la identitat de persones; que el senyor ... traspassà a finals d'octubre del 1932; que malgrat les gestions fetes prop dels demandats, havia resultat impossible solucionar particularment l'afer, puix que la negativa més rotunda havia estat la contestació feta a la petició del reconeixement dels drets que com a fill del senyor... tenia envers l'herència del seu pare, el menor ...; que desconeixent les disposicions testamentàries del senyor es dirigia el present plet contra l'esposa i fills del causant; i després d'invocar com a fonaments legals els arts. 43 de la Constitució de la República Espanyola, 114, 140, 142 i 146 del Codi Civil i la sentència del Tribunal Suprem de 26 de març del 1904, demanà que es dictés sentència declarant: que el menor ... era fill extramatrimonial del senyor ...; que s'ordenés la inscripció d'aquesta declaració al Registre Civil, mitjançant l'oportuna rectificació, en la qual no es fes constar l'estat civil dels pares, i que es decretés, a més, que s'havia de lliurar a l'esmentat menor la part de l'herència corresponent a la seva porció llegitimària, i en el seu cas, una quantitat en concepte d'aliments, tot i condemnant-se els hereus del difunt doctor ... al pagament de les quantitats que, com a conseqüència de les anteriors declaracions, li corresponguessin; Resultant que conferit trasllat al Ministeri Fiscal, aquest dictaminà en el sentit de negar els fets que en la demanda s'exposaren, excepció feta dels que resultessin acreditats per documents públics, i acabà demanant que es dictés sentència segons el resultat de les proves; Resultant que el Procurador senyor Joan Pinol, a nom i en representació dels demandats, dividí la contestació en dues parts: a) inadmissibilitat de la demanda; b) improcedència quant al fons. Respecte la primera part comentà i examinà la Constitució de la República, principalment els articles que fan referència a la investigació de la paternitat, argumentant el seu criteri que la demanda no podia admetre's, i resumint que de l'exposat resultava que la demanda tenia per objecte investigar la paternitat del menor ...; que segons els supòsits de la demanda, aquest tenia la condició de fill adulterí; que la legislació de la República no havia introduït cap modificació en la matèria d'investigació de la paternitat, puix que l'apartat 4 de l'art. 43 de la Constitució, no era més que una proposició de caràcter programàtic i no una norma de Dret vigent, i que la reclamació d'autos havia d'ajustar-se als arts. 139 i següents del Codi Civil, que regulen els drets dels fills legítims 1 que no tenen la condició legal de naturals; en contra dels fets que en la demanda s'allegaren, exposà: que dos dies després d'haver traspassat el doctor ... la seva vídua va rebre la visita d'una rellevant personalitat, la qual li va manifestar que portava l'encàrrec del seu marit, com a expressió de darrera voluntat, de confessar-li que havia sostingut relacions il·lícites amb la senyora i d'assegurar-li, en previsió de futurs esdeveniments, que no havia tingut altres fills que els del seu matrimoni; que com a conseqüència d'aquestes manifestacions, els seus representats practicaren diverses indagacions per a l'aclariment de tals fets, arribant, com a conseqüència d'aquelles averiguacions, al coneixement que el doctor ... havia fet una confessió semblant a un amic seu, pel que fa referència als seus fills; que en el supòsit que les lletres que en la demanda acompanyà l'actora fossin autèntiques del senyor tan sols demostraven que aquest era d'un caràcter tal de feblesa, que es deixava suggestionar per qualsevol persona, qualitat que ja va ésser acreditada en un judici, que anys enrera s'havia celebrat, per cinc testimonis; que negava tots els fets al·legats en la demanda en quant no s'ajustessin als de la contestació, tot i reconeixent que eren els hereus universals del seu difunt pare per parts iguals; i després de citar com a fonaments de Dret aplicables, els arts. 43 de la Constitució de la República Espanyola, 140 i 141 del Codi Civil i les sentències del Tribunal Suprem de 15 de febrer del 1916 i 23 de juny del 1919, demanà que es dictés sentència absolent els seus representats de la demanda i es condemnés l'actora a silenci i callament perpetu; Resultant que en els respectius escrits de rèplica i duplica, les parts insistiren en llurs punts de vista, que ampliaren amb diverses consideracions, la finalitat de les quals eren desvirtuar les oposades per la contrària, demanant que es dictés sentència d'acord amb llurs respectives peticions; Resultant que rebut el judici a prova es practicaren les de confessió en judici, testifical, documental, pública i privada i la pericial caligráfica, resultant d'aquesta darrera que les cartes aportades per l'actora estaven escrites pel senyor ... Resultant que evacuat el tràmit de conclusió, el Jutjat va dictar sentència absolent de la demanda la senyora per tal com s'havia provat que no era hereva del seu marit, i declarant que el noi ... era fill extramatrimonial del senyor ... que tenia dret a la part hereditària corresponent a la seva porció legitimaria, i en tot cas a una quantitat en concepte d'aliments, i que apeHada aquesta, la Sala Segona del Civil de l'Audiència d'aquest territori en dictà una altra confirmant la del Jutjat quant a la declaració de paternitat de ... i el dret d'aliments limitats fins a la seva majoria d'edat, revocant-la en tots els altres extrems; Resultant que el Procurador senyor Josep Vailet i Vilches, a nom i en representació de l'actora, interposà contra la referida sentència, recurs de cassació a redós dels números I,    2, 4 i 7 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, recolzant-lo en els següents motius: II.   MOTIUS DEL RECURS Primer. Infracció de l'art. 43 de la Constitució de la República, del Decret de 3 de febrer del 1932, i de la resolució de la Direcció General de Registres, de data 14 de maig del mateix any. La sentència de Segona Instancia, la part dispositiva de la qual admet i declara en forma contundent la paternitat del senyor a favor del menor comet tot seguit la infracció legal d'estimar que aquesta declaració no porta implícits els drets i obligacions que reconeix la vigent Constitució de la República Espanyola, en el seu art. 43 (paràgrafs 3 i 5). Sosté el criteri que com a fill adulterí no es pot inscriure al Registre Civil la declaració de paternitat que es fa en la sentència a favor del menor criteri que implica la infracció legal d'aplicar la qualificació de fill adulterí, avui enderrocada per l'article 43 de la Constitució, quan declara, en forma terminant, que no podrà fer-se esment en les partides, ni en cap altte document, de l'estat civil dels pares en el moment de la concepció del 1.  Deu voler dir il·legítims. fill; en denegar la inscripció de la paternitat del menor admet, no tan sols la distinció entre els fills per raó de l'estat civil dels pares, sinó també l'al·legació feta per la part demandada que la Constitució té preceptes de caràcter merament programàtic, qualificació que, àdhuc admetent-la, no té aplicació al paràgraf 5 de l'esmentat art. 43, i que no es desprèn ni de la seva redacció ni de les seves disposicions aclaratòries, entre altres, el Decret de 3 de febrer del 1932, i la Resolució de la Direcció General de Registres, de 14 de maig del mateix any; de la seva redacció no es desprèn, puix que declara en forma rotunda que «no podrà hacerse declaración alguna sobre la legitimidad o ilegitimidad de los hijos»; i tampoc es desprèn de la primera de les esmentades disposicions aclaratòries, que diu que en el successiu no es consignaran en les inscripcions de naixement que es practiquin en els llibres del Registre Civil, ni les circumstàncies de legitimitat o il·legitimitat dels nascuts, objecte d'aquelles inscripcions, ni l'estat civil dels pares, en compliment de l'ordenat a l'art. 43 de la Constitució vigent, ni de la segona, que, referint-se a les circumstàncies esmentades, diu que la seva indicació en l'acta de naixement és no tan sols innecessària, sinó impertinent, per oposar-se a la prohibició terminant del repetit art. 43 de la Constitució. Per altra banda, no practicant la inscripció hi hauria una contradicció entre el que disposa la sentència i el que constaria al Registre, ja que aquella declara que el pare del menor ... és el senyor ... i en aquest no hi constaria aital paternitat, donant lloc que sempre més constés l'esmentat menor com a fill natural, i encara que aquesta paraula no constés al Registre ni en les certificacions que es lliuressin, no apareixent en la partida el nom del pare, podria equivocadament suposar-se que aquest era desconegut i, per tant, mancaria de virtualitat l'esmentada declaració feta en ambdues sentències. A més, en contra de l'opinió sustentada per la sentència recorreguda que el Codi Civil i les lleis referents al Registre Civil no admeten rectificacions en les partides un cop firmades, s'ha de tenir en compte, també, que per sentència ferma poden fer-se en el Registre tantes quantes modificacions siguin adients. La inscripció al Registre Civil podia denegar-se tan sols en el cas que es pretengués que la rectificació es fes com de filiació legítima, que no és el cas plantejat, puix que el que es demana és que s'inscrigui el reconeixement sense fer constar l'estat civil dels pares al moment del naixement, ni la condició legal del •fill. Per altra banda, el paràgraf tercer del repetit art. 43 diu: «Los padres tienen para con los hijos nacidos fuera del matrimonio los mismos deberes que para con los nacidos en él», i com sigui que un dels deures primordials del pare és el de donar el seu cognom al fill que engendra, clarament es pot arribar a la conclusió que si aquest dret no s'inscriu al Registre Civil, quedaria incomplert l'esmentat paràgraf tercer de l'art. 43 de la Constitució. Per tot el que queda exposat, es dedueix la infracció de les disposicions que encapçalen aquest motiu, per la seva interpretació errònia i, a més, ha d'ésser cassada la sentència recorreguda, per contenir, ensems, disposicions contradictòries en concedir per una banda un dret, i negar per l'altra, el seu exercici. Segon. Infracció dels arts. 119, 131 i 139 del Codi Civil i de les sentències del Tribunal Suprem de dates 18 de juny del 1896 i 6 d'abril del 1905. Segons l'art. 12 del Codi Civil i les esmentades sentències del Tribunal Suprem, a Catalunya regeix en aquesta matèria el seu Dret foral, representat pel Dret Romà, les Decretals, i la doctrina dels tractadistes. Els esmentats articles del Codi Civil regeixen tan sols com a dret supletori del propi de Catalunya; per tant, en aplicar la Sala sentenciadora els articles 119, 131 i 139 del Codi Civil, que no regeixen a Catalunya, va cometre una infracció legal avantposant un dret a un altre que amb preferència tenia d'ésser aplicat; i si a Catalunya no està vigent el Codi Civil, llevat d'algunes disposicions que regeixen a tota la República, no pot fer-se referència als tan repetits articles del Codi Civil que donen com a conseqüència el negar tot dret, excepte els aliments, al menor ... La distinció que fa la sentència entre el reconeixement de filiació i la declaració de paternitat no pot admetre's, puix que en Dret Català tot és una sola cosa i no precisa primfilar conceptes que en definitiva conduirien tots al mateix fi. A més, si la Constitució de la República aboleix els diferents qualificatius dels fills, segons l'estat dels pares en el moment de la concepció, ha d'admetre's com a conseqüència lògica i natural, que esborra també les diferències que, quant als drets dels uns i dels altres, existien a l'antiga legislació. Si no hi ha en l'actualitat distinció entre els fills, ni quant al nom, ni quant als drets, la successió dels béns relictes pel doctor ... ha de regir-se per les lleis generals, sempre que respecti els seus fills, considerats tots ells sota l'aspecte genèric d'engendrats pel mateix pare, sense entrar en distincions, que la llei no admet. Per tot el que queda exposat, es dedueix que la Sala Segona infringí els repetits articles del Codi Civil, per tal com els aplica indegudament i infringeix, a més, en no aplicar-les les esmentades sentències. Tercer. Infracció de la llei catalana de 7 de juliol del 1936 sobre successió intestada. La sentència de segona instància que emparant-se en l'esmentada Llei del Parlament de Catalunya negà el dret a la porció llegitimària de l'herència del senyor ... al seu fill infringeix l'esmentada Llei i incorre, a més, en un error de fet en considerar com a successió intestada el cas origen del present plet. L'error en el qual incorre la sentència, es crassíssim, per tal com parteix d'un fet inexacte que indueix a un error de fet manifestat. En efecte; la llei citada en la sentència de Segona Instància es refereix única i exclusivament a la successió intestada i, per tant, no pot fer mai referència a l'assumpte que ens ocupa, ja que ha de sentar-se ben clarament que el dret que un fill té a la Ilegítima no parteix, com la successió intestada, del fet de si s'ha atorgat o no testament, sinó que tant en un cas com en l'altre, la llei li dóna el dret a percebre una part alíquota de l'herència, que ni la voluntat del mateix testador no li pot fer fonedís, de no haver-hi una causa greu de les que en la Llei s'esmenten. L'error ve de la confusió establerta en la sentència recorreguda entre hereu legítim i hereu testamentan; el primer, substitueix l'hereu testamentari i el segon el substitueix sempre, tant si hi ha testament com no; s'ha de posar, però, de manifest que per bé que aquesta Llei del Parlament de Catalunya no sigui aplicable al present cas, el principi que l'anima és el de la Constitució vigent, que equipara, en tot, el fill matrimonial a l'extramatrimonial. Malgrat el que queda exposat, podria ésser aplicable la repetida Llei en el cas que es tractés de persones subjectes a Dret Català, que no fos el de Barcelona, puix que en aquest cas, pel fet d'haver estat pretèrit un fill en el testament, aquest hauria restat nul i sense efecte, cosa que no succeeix en el present plet, perquè a Barcelona està en ple vigor el Privilegi de Pere III, que manté, vàlid el testament del pare que hagi pretèrit un fill, deixant, però, salvats a aquest els drets per a reclamar la Ilegítima que li correspongui. Quart. Infracció dels arts. 142 i 146 del Codi Civil. La sentència recorreguda, en concedir tan sols aliments fins a la major edat, incorre en l'errada manifesta de fixar un límit que legalment no pot admetre's, puix que vulnera l'art. 146 del Codi Civil, i ensems, en considerar que la petició d'aliments es feia, en la súplica de la demanda, en forma alternativa, resulta que en aquest aspecte, la sentència recorreguda és incongruent amb el que es peticiona en la demanda. En efecte, la sentència dictada per la Sala Segona concedeix al menor ... aliments fins a la majoria d'edat, comprenent en aquest concepte els particulars que s'enumeren en l'esmentat art. 142 del Codi Civil, concordant amb el Dret Català. El concepte de «fins a la majoria d'edat» no pot servir per a fixar la quantia dels aliments, puix que la base per a fixar-los és, segons la llei, la que resulti proporcionada a les necessitats de l'ali-mentista i a les possibilitats de l'alimentari, i per altra banda la majoria d'edat és un límit que pot oscil·lar segons les circumstàncies, i la necessitat d'aliments pot no variar, arribada la majoria d'edat. A més a més, la petició d'aliments no es va fer, com entén la Sala sentenciadora, en forma alternativa, sinó en forma simultània, amb la finalitat que si la Ilegítima no arribava a cobrir les quantitats precises per als aliments, havia d'ésser completada fins a percebre aquests com a mínim, ja que la creació d'un nou privilegi legal, com és el de l'art. 43 de la Constitució de la República, no podia servir per a perjudicar al menor..., en concedir-li més poc del que li corresponia pel dret arcaic, que li assignava aliments. De tot el qual se'n dedueix que la sentència recorreguda infringeix els arts. 142 i 146 del Codi Civil per violació, i a més, l'esmentada sentència és incongruent amb les pretensions de la demanda. Cinquè. Infracció del Decret de la Generalitat de Catalunya de data 18 de setembre del 1936. L'art 43 de la Constitució de la República Espanyola no pot ésser programàtic, en quant el Decret de la Generalitat de Catalunya, abans calendat, autoritza els Jutges per a resoldre d'acord amb llur consciència i, per tant, la sentència dictada per la Sala Segona infringeix l'esmentat Decret, del que va fer ús el jutjador al dictar la sentència de primera instància; III.  ESTIMACIÓ DEL RECURS Essent Ponent el Magistrat senyor Antoni M." Borrell i Soler; Atès que les constitucions polítiques, com les lleis de bases, assenyalen les orientacions i contenen els principis que han d'informar el dret nou; però com que són lleis de lleis i les seves fórmules són generals i vagues, els seus preceptes van destinats al legislador, i no solen ésser aptes perquè els particulars les invoquin en els seus litigis, ni els Tribunals les apliquin directament, i àdhuc elles mateixes anuncien sovint que les seves fórmules es desenvoluparan en lleis noves. Però existeixen situacions en que aquests principis i fórmules poden tenir una aplicació immediata: ja per tal d'interpretar i d'aplicar les lleis vigents amb un criteri favorable als nous principis, com ha fet el Tribunal Suprem en sentències de 27 d'abril i 21 de novembre del 1934 i 9 de maig del 1935, que interpreten en sentit ample l'art. 135 del Codi Civil, que sempre s'havia interpretat restrictivament; ja aplicant per analogia, a institucions encara no regulades pel dret nou, regles ja promulgades per a institucions similars, com ho féu el Ministre de Justícia en Ordre de 4 d'octubre del 1933, en que aplicà la igualtat de drets entre els cònjuges, proclamada per l'art. 43 de la Constitució, a l'efecte d'autoritzar una vídua binuba per emancipar un fill de matrimoni anterior, per tal com l'art. 21 de la Llei del Divorci declara que el segon matrimoni del divorciat, en general no priva de la pàtria potestat sobre el fill tingut abans; ja com en el cas d'una sentència de 27 de desembre del 1935, relativa a la manera de computar la llegítima d'un fill natural que concorria amb un sol de llegítim, que invoca l'art. 43 de la Constitució, però sols com argument de congruència, per tal com equipara la prole il·legítima a la llegítima; Atès que el paràgraf tercer de l'esmentat art. 43 de la Constitució de la República, a diferència del que es consigna en el relatiu a la investigació de la paternitat, que remet a una llei futura, proclama en termes clars, positius i d'eficàcia immediata, que «los padres tienen para con los hijos habidos fuera del matrimonio los mismos deberes que respecto de los nacidos en él»; i com sigui que el fonamental d'aquests drets és el del reconeixement oficial de la filiació, aquesta ha de tenir la garantia de la inscripció en el Registre Civil, mitjançant fer constar els noms dels progenitors en la partida de naixement, per nota marginal: cosa que autoritzen l'art. 326 del Codi Civil, i els 18 i 60, 3.r, de la Llei del Registre Civil; Atès que, reconegut que el doctor ... fou el pare de i declarada judicialment aquesta paternitat, res no s'oposa a la rectificació, per nota marginal, de la partida de naixement d'aquest, existent al Jutjat de Sant Gervasi, avui Jutjat Popular N.° 11; perquè no fent-hi constar l'estat civil del pare ni la condició del fill, es pot fer la rectificació sense infringir el Decret de 3 de febrer del 1932, ni la resolució de 14 de maig del mateix any. Per això és procedent el motiu primer del recurs; Atès que, mentre els deures dels pares envers llurs fills legítims, que l'article 43, par. 3.r de la Constitució, estén als nascuts fora del matrimoni, existeix el de deixar-los la llegítima sobre el seu patrimoni, i l'aplicació d'aquest precepte a Catalunya té una base legal indicada per la sentència recorreguda, o siguin els arts. 16 i 17 de la Llei del Parlament de Catalunya de 7 de juliol del 1936 sobre successió intestada: no perquè aquests articles regulen la Ilegítima, que en general és institució propia de la successió testamentaria, ni perquè pugui aplicar-se al cas una llei de data posterior a la mort del causant; sinó perquè aquesta llei de successió intestada és com un avenç que ja s'ajusta al precepte constitucional de la igualtat de deures dels pares envers les dues menes de fills, i aquest mateix criteri s'ha d'aplicar a la successió testamentària. Per tant, en negar la sentència, al recurrent, el dret a la Ilegítima paterna, incorre en l'error expressat en el tercer motiu del recurs; Atès que els arts. 119, 131 i 139 del Codi Civil no contenen disposicions aplicables a Catalunya, segons l'art. 12 del mateix cos legal; i, per consegüent, els aliments a què podria tenir dret el recurrent no deriven dels esmentats articles; essent per això d'estimar el segon motiu del recurs; Atès que l'art. 146 del Codi Civil, que subordina la quantia dels aliments a les necessitats de l'alimentista i a les possibilitats de l'alimentari, no regula la durada del dret a aliments; com tampoc la regula l'art. 142, que fixa l'extensió del dret a aliments; per la qual cosa no han pogut ésser infringits per la Sala sentenciadora en limitar la percepció d'aliments de l'actor al temps de la seva menor edat, i per tant, no és procedent el quart motiu del recurs; Atès que, tant si la demanda sol·licitava Ilegítima i aliments en forma alternativa, acumulativa o subsidiària, la sentència havia d'atendre's al que disposa la llei sobre la possibilitat d'acumular les dues reclamacions; i a l'efecte, cal observar que hi ha dues menes d'aliments legals: una, que la llei concedeix en cas de necessitat, a càrrec de pròxims parents; i unes altres que concedeix, en lloc de drets successoris, que nega a certes persones pel seu origen il·legítim. Per això aquests darrers aliments són incompatibles amb els drets successoris de l'alimentista sobre el patrimoni de l'alimentari; i, per aquest motiu, com que la sentència recorreguda negà a ... drets legitimaris sobre l'herència paterna, per això li concedí aliments fundats en l'art. 845 del Codi Civil; i si li hagués concedit dret a la Ilegítima, hauria hagut de negar-li el dret a aliments; i en aquest sentit la sentència del Tribunal a quo no incorre en el defecte d'incongruència que se li atribueix en el quart motiu del recurs; Atès que la sentència tampoc no ha infringit el Decret de la Generalitat de 18 de setembre del 1936, pel fet de no subjectar el seu criteri al del Jutjat inferior; ja que aquests criteris, per la seva condició d'imponderables, no tenen la precisió necessària per a fundar-hi un recurs de cassació, Decidim que, pels motius primer, segon i tercer al·legats, hem de donar i donem lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal interposat pel Procurador senyor Josep Vailet i Vilches, en nom de la senyora com a mare de ... ara en nom d'aquest, per haver arribat a la major edat, contra la sentència proferida per la Sala Segona del Civil d'aquesta Audiència Territorial, de data 2 d'abril del 1937, i cassem i anul·lem la sentència esmentada, sense fer declaració especial respecte a les costes del present recurs.