Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 10 NOVEMBRE 1936 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 23 abril 1937, pàg. 111-113. Règim econòmic-matrimonial vigent a Catalunya: donacions entre marit i muller. - Presumpció Muciana. Ponent: Eduard Micó i Busquets.   I. ANTECEDENTS Senyors Víctor G. d'Echàvarri, President; Joan Martí i Miralles, Eduard Mico i Busquets, Ricard de Rabassa i Prat, i Ramon Maria Roca i Sastre. A la ciutat de Barcelona, el dia 10 de novembre del 1936. En el judici ordinari de major quantia sobre reclamació de quantitat i altres extrems, seguit al Jutjat número 15 d'aquesta ciutat, i a la Sala Primera del Civil de la seva Audiència, pel senyor Ramon M. i G., major d'edat, casat, del comerç i veí de la present, contra els marit i muller senyors Manuel P. i S. i Carme P. i S., veïns aiximateix d'aquesta capital, pendent ara, davant aquesta Superioritat, per virtut del recurs de Cassació per infracció de Llei i de doctrina legal interposat contra la sentència de l'esmentada Sala del Civil, de data 28 de desembre de l'any passat, interposat per l'actor, representat pel Procurador senyor Manuel Casals, sota la defensa de l'Advocat senyor Llorenç Massé, havent comparegut la demandada senyora Carme P., representada primerament pel Procurador senyor Josep Via, sota la defensa de l'Advocat senyor Josep Roig i Bergadà, el qual assumí després la representació de l'esmentada senyora; Resultant que el senyor Ramon M. i G., sota la representació del Procurador senyor Ramon Casals, mitjançant escrit del 6 de febrer del 1934, promogué la demanda del present judici, al·legant, substancialment, el que segueix: Que el 10 de febrer del 1932, l'actor concedí un préstec al demandat senyor Manuel P., en quantitat de 15.000 ptes., amb data de venciment al 30 de desembre del 1933, mitjançant el pagament d'interessos al 6 per 100 anual; que d'aquests interessos, tan solament li havia pagat els corresponents a dos trimestres; que en tractar d'exigir judicialment el compliment de l'obligació contreta, va assabentar-se que el deutor es trobava en estat d'insolvència absoluta, degut als mals negocis efectuats, o bé per haver-s'hi col·locat, per tal d'eludir els compromisos que havia contret; que contrastant amb aquesta insolvència del senyor P., la seva muller havia adquirit una posició envejable, i si les relacions matrimonials i patrimonials dels esposos esmentats es regeixen pel règim de separació de béns, hom es troba davant d'un cas clar i evident de donació entre marit i muller, prohibit per les lleis, donació que té la consideració de nuHa; que, ignorant les capitulacions o pactes de les relacions patrimonials del matrimoni repetit, no ha de suposar-se que siguin les de separació de béns, sinó ans el contrari, que s'atinguin als preceptes de la societat legal de ganancials, puix que tots els seus actes posteriors al matrimoni, foren realitzats d'acord amb aquest règim; que la insolvència del senyor Manuel P., és absoluta, puix que fins i tot l'inquilinat, i els contractes de subministrament d'aigua, gas, electricitat, etc, van estesos a nom de la senyora Carme P., que és la que els paga; i per això, en atenció a que tots els deutes i obligacions que contregui el marit durant el matrimoni, van a càrrec de la societat matrimonial, hom demanda també la senyora Carme P., per la raó que els béns posseïts i inscrits al seu nom exclusiu, estan afectats també a les obligacions contretes particularment pel seu marit, obligacions entre les quals es troba la que hom reclama en el plet; i, després d'adduïts els fonaments de dret que tingué per convenient, va acabar demanant que fos dictada sentència per la qual, primer, fos condemnat el senyor Manuel P. a pagar-li la quantitat de 15.000 ptes., amb els rèdits vençuts i no satisfets i els legals d'ençà de la interposició de la demanda; segon, que fos declarat solidàriament responsable d'aquests pagaments, la senyora Carme P., i en conseqüència, condemnada a fer-ho; tercer, en el cas que hom hagués demostrat en el curs del plet, que el marit i muller Manuel i Carme P., viuen sota el règim matrimonial de comunitat de béns, declarar que la totalitat d'aquests, vénen afectats a la condemna demanada, com a primer pronunciament; quart, que si en el curs del plet es demostrés que l'esmentat matrimoni viu sota el règim de separació de béns, declarar; a) la nul·litat de totes les donacions fetes pel senyor Manuel P. a la seva muller, quan els béns d'aquell no bastessin a pagar ço que fos objecte de condemna; i b) declarar que la senyora Carme P. és responsable solidària d'aquell pagament, a to amb el que és consignat en el número dos de la súplica; i cinquè, la condemna dels demandats al pagament de les costes, si s'oposessin a la demanda; Resultant que el senyor Manuel P. va comparèixer en els autos, i, abans de contestar la demanda, manifestà que algun dels pronunciaments que sol·licitats eren incompatibles amb els tràmits del judici de menor quantia, pel qual motiu va demanar que fos seguit el procediment adequat, per tal de decidir en quina mena de judici, calia ventiHar la qüestió proposada; i després de seguir els tràmits adients, fou dictat auto, declarant que el judici declaratiu que esqueia a la tramitació del present plet, era el de major quantia; Resultant que, un cop resolt l'incident de referència, el demandat, senyor Manuel P., contestà la demanda, exposant, substancialment, que acceptava el primer i segon dels fets de la demanda, que són aquells en que hom relaciona el contracte de préstec que la motivà; que si no va pagar la quantitat que devia, va ésser a conseqüència de passar per una situació econòmica difícil, per bé que desitjava pagar-la fins al darrer cèntim; que rebutjava l'afirmació de l'actor d'haver-se col·locat voluntàriament en situació d'insolvència; que el seu matrimoni s'havia regit sempre pel règim legal de separació de béns, havent atorgat capítols matrimonials, pels quals es ratificà aquell règim de separació; que l'actor no ha contribuït per a res a la posició econòmica que gaudeix la seva muller, i que no li ha fet mai cap donació; i, després d'al·legar fonaments de dret, va demanar que en el seu dia fos dictada sentència rebutjant la demanda, amb imposició de costes a l'actor; Resultant que la representació de la senyora Carme P. contestà, aiximateix, la demanda, dient en substància: que si el seu marit deu quelcom a l'actor, és lògic que li pagui, però que no hi ha cap raó ni motiu perquè sigui ella qui li hagi de pagar, àdhuc si el deutor fos insolvent; que no és veritat que el seu marit li hagi fet donació de béns, per tal de quedar-se insolvent; que tant ella com el seu marit, són, jurídicament, catalans, i llur matrimoni es troba subjecte al règim de separació de béns, no havent atorgat capítols matrimonials, circumstància que determina que, a manca de pacte, el règim matrimonial sigui el de separació; que abans ja de contraure matrimoni, tenia una posició econòmica de certa importància, i durant la vida matrimonial administrà els seus béns independentment del seu marit, i gràcies a les especulacions fetes, augmentà la seva fortuna, i posseeix actualment quatre immobles en aquesta ciutat, que representen unes 600.000 ptes. aproximadament, béns adquirits per herència de la seva mare, per la del senyor Agustí P. i per altres participacions en herències dels seus oncles; que, a més, li havia reportat moltes ganàncies l'especulació sobre moneda estrangera; que mai no ha rebut cap donació del seu marit; i, després d'al·legar els fonaments de dret que estimà adients, va acabar demanant que fos dictada sentència, absolvent-la de la demanda, amb imposició de costes a l'actor; Resultant que, renunciat el tràmit de rèplica i sense lloc a la duplica, foren practicades les proves proposades per les parts, i el Jutjat Número 15, el 16 d'octubre del 1934, dictà sentència, condemnant el senyor Manuel P., a pagar a l'actor, senyor Ramon M. i G., la quantitat de 15.000 ptes., amb interessos al 6 por 100, a comptar des del dia 16 d'agost del 1930, fins al pagament definitiu i, a més, els interessos legals dels interessos pactats i vençuts, fins al dia 6 de febrer llavors passat, data de la interposició de la demanda, i absolent els demandats dels altres pronunciaments sol·licitats, amb imposició a l'actor, de les costes causades a la senyora Carme P. per la seva defensa; Resultant que, interposat recurs d'apel·lació, la Sala primera de l'Audiència d'aquest territori, confirmà la sentència apeHada, llevat de l'extrem en que imposava a l'actor les costes causades en la defensa de la demandada; Resultant que el Procurador senyor Manuel Casals, previ el dipòsit de pessetes 1.000, interposà a nom de l'actor, recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, a redós del número primer de l'art. 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, al·legant, a l'efecte, el següent motiu de cassació: II.  MOTIUS DEL RECURS Infracció de l'art. 24 de la Llei Hipotecària, per aplicació indeguda, puix que la sentència es fonamenta en l'aplicabilitat de la doctrina del dret romà sobre donacions entre marit i muller, quan es tracta de compres fetes per aquesta darrera, sense complir els requisits determinats en el citat art. 24 de la Llei Hipotecària, sense tenir en compte que a l'extrem quart de la súplica de la demanda, hom sol·licitava que la nul·litat havia d'ésser decretada sobre tals béns inscrits, per bé que, desconeixent exactament quins eren, i si eren mobles 15immobles, havia de demanar-se la nul·litat en forma genèrica de les donacions del marit a la muller, i és indubtable que aquesta nul·litat, ha de recaure, si més no, sobre els béns mobles no inscrivibles en el Registre de la Propietat; i, admès aquest criteri, escau de decretar la pertinència dels altres extrems de la súplica de la demanda. III.  DESESTIMACIÓ DEL RECURS Vist essent ponent el Magistrat senyor Eduard Mico i Busquets; Atès que, declarat provat en la sentència recorreguda, per tal com accepta els resultants, i substancialment els atesos de la de primera instància, que els cònjuges demandats regien el seu patrimoni per la separació de béns, que no constava que les adquisicions a títol onerós dels immobles, fetes per la muller durant el matrimoni, fossin provinents de donacions del marit, ans al contrari, hom estima provat que el numerari, preu de les adquisicions, pertanyia exclusivament a l'esposa; i que, durant el període provatori l'actor no ha demostrat l'existència d'altres donacions del marit, és forçós partir d'aquests fets provats, en resoldre les qüestions plantejades en la litis, sense donar-les-hi un abast que no permetien les qüestions jurídiques plantejades en la demanda i en la contestació; i en aquest sentit, en ésser sol·licitada en aquella, entre altres peticions que no són del cas, la nul·litat de totes les donacions fetes pel marit demandat a la seva esposa demandada, hom pot presumir encara, davant aquesta vaguetat 16manca de precisió, que, la nul·litat no es referia als títols de les adquisicions dels béns immobles inscrits a favor de l'esposa, sinó al numerari o diner que el marit hagués pogut donar-li per a la compra; però, rebutjades en la sentència, per manca de prova, aquestes suposades donacions que, a més, no varen ésser impugnades en la demanda, com a infractores de les disposicions del dret canònic i romà, les quals, per tant, no varen ésser objecte de discussió, ni va plantejar-se la procedència o improcedència de llur aplicació, no precisava de fer suposicions jurídiques, sobre possibles nul·litats de donacions, que hom ja declara inexistents en la mateixa sentència, ni esmentar l'art. 24 de la Llei Hipotecària, que tan sols pot tenir aplicació quan és exercitada una acció contradictòria del domini, i demanada la nul·litat d'un títol inscrit al Registre de la Propietat, a favor d'una persona o entitat determinada, però que en el cas d'autos no escau, ja que, com ha estat dit abans, no eren impugnats directament, en la demanda, els títols de domini dels béns immobles adquirits per l'esposa demandada, i per tant, no podien afectar un tercer; Atès que, prescindint del major o menor encert del Tribunal a quo, en esmentar l'art. 24 de la Llei Hipotecària en un dels atesos de la sentència, és evident que aquesta no es fonamenta en el referit precepte, el qual és invocat accidentalment, i com un argument més dels fets en els anteriors atesos, per tal d'arribar a la declaració de la improcedència de totes les peticions contingudes a la súplica de la demanda, llevat de la primera; i, això sentat, és evident, que l'únic motiu de cassació al·legat pel recurrent, que es limita a afirmar l'aplicació indeguda de l'esmentat art. 24 de la Llei Hipotecària, és inadmissible, perquè resten subsistents i en tota llur integritat, tots els fonaments de la sentència recorreguda, els quals no són combatuts en la forma legal adient, per tal que pugui prosperar el recurs de cassació interposat, Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació, per infracció de llei i de doctrina legal, interposat pel senyor Ramon M. i G., el qual condemnem a totes les costes i a la pèrdua del dipòsit constituït, al qual serà donada la destinació que marca la Llei; i sigui tornat a l'Audiència sentenciadora l'apuntament que trameté, juntament amb certificació de la present.