Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 20 JULIOL 1937 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 10 maig 1938, pàgs. 102-108. Presumpció Muciana: requisits i efectes. - Llegítima: Computació legitimaria. -Supòsits d'aplicació de la Llei «Hac Edictali». Ponent: Ramon M Roca i Sastre.   I. ANTECEDENTS Senyors: Josep Andreu i Abelló, President; Eduard Micó i Busquets, Víctor G. d'Echà-varri, Joan Martí i Miralles i Ramon M.* Roca i Sastre. A la ciutat de Barcelona, el dia 20 de juliol del 1937. En el judici ordinari de major quantia seguit al Jutjat número 11 dels d'aquesta ciutat, i a la Sala Primera del Civil de la seva Audiència, pel senyor Juli J. i R., major d'edat, del comerç i veí de la present, actuant com a pare i legal representant del seu fill menor d'edat Lluís J. i P., contra la senyora Josefa J. i M., la senyora Manuela Pi i J., i el senyor Frederic P. i J., tots tres majors d'edat i veïns també d'aquesta ciutat, vídua la primera i casada la segona, totes dues sense professió especial, i ferroviari el tercer, pendent ara davant d'aquesta Superioritat, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat pel Procurador senyor Josep M.* Puig i Gener, a nom dels demandats, sota la defensa de l'Advocat senyor Ramon Nogué i Comet, no havent comparegut l'actor, que és el recorregut; Resultant que mitjançant escrit presentat pel seu Procurador causídic, el senyor Juli J. i R., en la qualitat esmentada, va formular la demanda d'aquest plet, en data 14 de gener del 1933, en la qual sentà com a fets els següents: primer, que el menor Lluís J. i P., fill de l'actor, és nét, per part de la seva mare senyora Teresa P. i J., del senyor Lluís P. i B., el qual contragué successivament matrimoni amb Manuela J. i M., del qual tingué tres fills, anomenats Lluís, Daniel i Teresa, avui morts els dos darrers, per bé que dels seus respectius matrimonis deixaren fills que es diuen Josep P. i V. i Lluís J. i P., i després l'esmentat senyor Lluís P. i B. va casar-se amb la demandada, senyora Josefa J. i M., germana de la seva primera muller, de la qual existeixen dos fills, que són els altres demandats Manuela i Frederic P. i J.; segon, que el senyor Lluís P. i B. va traspassar el dia 9 de juny del 1928, essent el seu darrer testament el que havia atorgat el dia 10 de juny del 1927 a Blanes, davant del Notari de Lloret senyor Enric Salamero, en el qual es consignen, entre altres disposicions que no són útils d'esmentar als efectes del plet, les següents clàusules: «5/ Llego a cada un dels meus néts Josep P. i V. i Lluís J. i P., en representació de llurs respectius i ja esmentats pare i mare, la quantitat de 5.000 ptes., que els tenen de servir, no tan sols com a pagament i satisfacció de llurs drets legitimaris en la seva herència, sinó també de tot el que poguessin reclamar sobre un crèdit que, a favor de la meva primera muller va reconèixer el meu pare senyor Josep P. i C. en el seu darrer testament; i si algun d'aquests legitimaris no acceptés aquella quantitat en els conceptes en els quals els hi he llegat, li assigno el que li correspongui per llegítima estricta segons llei a Catalunya; 6.' Llego a la meva muller Josefa J. i M. tots els mobles, robes i atuells de la meva propietat i, a més, les tres quartes parts indivises que em corresponen en la propietat de la casa número del carrer de l'Esperança, d'aquesta vila, i imposo a la legitimaria l'obligació de cancel·lar l'hipoteca amb que l'esmentada participació garanteix el pagament d'un deute de 3.000 pessetes de capital, de manera que no podrà reclamar res als meus hereus per raó de l'indicat crèdit; 7.' Per l'escriptura de 10 d'octubre del 1924 atorgada davant del mateix Notari que autoritza aquest testament, i mitjançant el lliurament de 5.000 ptes. al senyor Josep B. i F., aquest cancel·là una hipoteca que jo tenia constituïda sobre una finca meva, per tal de garantir-ne el pagament; i com que la meva muller Josefa m'ha lliurat del seu peculi particular la meitat de la quantitat esmentada, o sigui 2.500 ptes., vull que li sigui retornada i satisfeta amb càrrec a la meva herència, ja sigui a títol de devolució, o en darrer terme, a títol de llegat; 8.* Institueixo i nomeno únics i universals hereus meus, per parts iguals, els meus tres fills Lluís, Manuela i Frederic P. i J., per tal que facin seus tots els restants béns, drets i accions de lliure disposició que em pertanyin quan esdevingui la meva mort, o puguin pertanye'm després, per qualsevol títol; 9." Imposo al meu fill i hereu Lluís l'obligació de renunciar al que li correspondria cobrar del crèdit hipotecari que el meu pare constituí en el seu darrer testament a favor de la meva primera muller; i si no volgués fer aquesta renúncia, perdrà els seus drets a la meva herència i quedarà amb la llegítima estricta que li correspongués per llei a Catalunya»; tercer, que el plet que es promou, té com a primer objecte demostrar — a redós dels textos legals que més endavant seran invocats — que el llegat de 5.000 ptes. disposat a favor del senyor Lluís J. i P., resulta insuficient, i mermats els drets del menor per les disposicions a favor de la segona esposa de l'avi de l'actor; que amb els llegats que es fan a la vídua del testador dels mobles, robes i atuells del causant, d'un valor superior a 10.000 pessetes, i de les tres quartes parts indivises de la casa n.° ... del carrer de l'Esperança, de Blanes, que valen 30.000 pessetes, si en deduïm el crèdit hipotecari de 3.000 ptes., tindrem que solament aquelles parts de l'immoble llegat valen 27.000 ptes.; a més se li lleguen 2.500 ptes., puix que la manifestació continguda en la clàusula setena, per tal com es tracta de diner prestat per la senyora Josefa J. al seu marit, encobreix una donació amb la finalitat d'eludir el pagament d'impostos i mermar els drets legitimaris dels fills i dels néts del testador; 4. Que la comparació del que s'ha deixat a la vídua amb el llegat a favor del nét, demostra que la segona muller ha aprofitat l'afecte del marit, en perjudici dels fills del primer matrimoni, essent això molt lamentable, per tal com aquests fills ho són d'una germana de la segona, i per tant, són nebots carnals seus; 5." Que el cabal del testador és superior a 100.000 ptes. i, per tant, el llegat a favor del menor demandant, que és de 5.000 ptes., no abasta al seu dret legitima-ri, i la petició que es declari la insuficiència d'aquesta llegítima i que es procedeixi al seu suplement, és el segon objecte d'aquest plet; essent-ne el tercer, la demostració de la quantia del crèdit reconegut pel senyor Josep P. i C. a favor de l'àvia de l'actor, la senyora Manuela J. i M., crèdit al qual es refereix la clàusula 5." del testament que s'acompanya, i reivindicar la tercera part d'aquella quantitat que pertany a l'actor, per tal com és de naturalesa reservable; i després d'adduir els fonaments de dret que tingué per convenient, demanà que es dictés sentència declarant: Primer, que la senyora Josefa J. i M. està obligada a lliurar a l'actor la part que li correspon segons la llei Hac ediclali, de l'excés del valor del llegat disposat al seu favor pel seu difunt marit el senyor Lluis P. i B., per damunt de les 5.000 ptes., amb més els interessos de l'esmentat excés a raó del 5 per 100, des de la mort del senyor P.; Segon, que els hereus d'aquest senyor, els demandats senyors Lluís, Frederic i Manuela P. i J., han de pagar a l'actor la quantitat de 5.000 ptes. que els foren llegades, i, a més, els interessos a raó del 5 per 100 des de la mort del testador; Tercer, que aquests mateixos demandats han de suplir l'anterior llegat fins a la quantitat corresponent, és a dir, fins a la cinquena part d'una quarta part de l'herència, abonant-se interessos; Quart, que els esmentats hereus han de lliurar a l'actor el terç dels béns reservables que li correspon i els seus interessos des del traspàs del causant i, per virtut de la tal declaració, dictar les oportunes condemnes, per tal que siguin pagades a l'actor les quantitats que reclama i li siguin reconegudes, ultra, les costes del judici; Resultant que els demandats comparegueren i varen oposar-se a la demanda, formulant la seva contestació en la qual al·legaren els següents fets: l.r, que reconeixen el primer i el segon de la demanda i la transcripció que s'hi fa de les clàusules testamentàries. — 2.n, que negaven el fet tercer, puix que el llegat de 5.000 ptes. a favor de l'actor, és bastant, no havent quedat mermats els seus drets a l'herència del senyor Lluís P. i B., la qual no té el valor que l'hi atribueix l'actor, com tampoc el tenen els béns llegats a la senyora Josefa J., que tot junt no arriba a 500 ptes., passant quelcom igual pel que fa referència a les tres quartes parts indivises de la casa n.° ... del carrer de l'Esperança, de Blanes, que també han estat objecte de llegat a favor de la demandada senyora Josefa J., les quals no arriben de bon tros a la quantitat de 7.000 ptes., de la qual precisa deduir-ne el gravamen hipotecari de 3.000, que pesa damunt la finca, gravamen que la senyora Josefa J. té l'obligació de cancel·lar. — 3.r que, pel que fa referència a la quantitat de 2.500 ptes. que el causant senyor Lluís P. i B. va confessar que havia rebut de la seva esposa, per tal de cancel·lar un préstec amb hipoteca que el senyor Josep B. tenia damunt una finca del causant, no és certa l'afirmació que fa l'actor que aquest préstec no fos cert, i sí tan solament el mitjà d'encobrir una donació a la seva muller, puix que si aquest hagués estat el propòsit del causant, era lògic que fixés el préstec en major quantitat, tant més quant la quantitat deguda al creditor senyor B. era la de 5.000 ptes. — 4.', que ell sap, per bé que ho calla, que els béns de l'herència del senyor P. i B. eren una casa situada al Passeig de Prat de la Riba, de Blanes, que fou venuda pels hereus a la Cambra Agrícola d'aquella població, havent-se reservat el comprador en el seu poder la quantitat de 5.166,65 ptes., import de la llegítima de l'actor, que no la va voler rebre, amb tot i haver estat oportunament requerit, finca que en el moment de la successió tenia un valor de 70.000 ptes., de les quals tenia de deduir-se'n les càrregues, que pujaven 5.500 ptes. — 5.è, que de tot l'exposat resulta que els béns hereditaris tenen un valor que no arriba a 75.000 ptes.; més, àdhuc en cl supòsit, que no s'admet, que el valor d'aquells béns fos el de 100.000 ptes. com pretén l'actor, és indiscutible que el llegat de 5.000 ptes. a favor del mateix actor cobreix els drets legitimaris, que en representació de la seva difunta mare li pertoquen en l'herència del seu avi, senyor Lluís P. i B., segons el Dret Català; i suposant que el valor de l'herència fos el de 100.000 ptes., la quota legitimaria a repartir entre els hereus forçosos serien 25.000, i per tant en pertocaria a cada un, 5.000. — 6.è, a més del que s'ha dit, que tots els llegats fets a la senyora Josefa J. no arriben a la quantitat llegada a cada un dels néts del testador, ha d'afegir que per raó d'obres i construccions a la casa del carrer de l'Esperança, de la qual en foren llegades tres quartes parts a l'esmentada senyora J., aquesta tingué de pagar diversos comptes que pugen la quantitat de 8.730,90 ptes. — que es reserva la senyora J. reclamar de qui procedeixi —, i en fer el llegat a la seva muller, la demandada, senyora J., de les referides parts indivises d'aquell immoble, va proposar-se pagar una part dels avanços que havia fet la repetida demandada, per raó de la referida casa. — 7.*, que resulta de tot l'exposat, que el llegat de 5.000 ptes. a favor de l'actor cobreix amb escreix tots els drets d'aquest a l'herència del seu avi senyor Lluís P. i B.; que el llegat a favor de la senyora Josefa J. i M. no és superior a la porció que en l'herència ha correspost al fill del primer matrimoni menys afavorit, i per tant, a l'actor; i que ni per virtut de la llei Hac edictali, ni com a suplement de llegítima, no té dret a formular cap reclamació als demandats; i després d'adduir també els fonaments de dret que cregué del cas, va acabar demanant ésser absolt de la demanda; Resultant que l'actor en l'escrit de rèplica va negar tots els fets de l'adversa en allò que s'oposessin els formulats en la demanda, els quals mantingué, addicionant-los amb els següents: que en el període provatori quedaria justificada la quantia atribuïda als béns deixats pel causant; que la demandada senyora J. no justificà de cap manera, com tenia d'haver fet, que les pessetes que diu lliurades al testador estiguessin en el seu patrimoni, i que mentre això no es provi, ell continua negant-ho; el mateix ha de dir pel que fa referència al llegat de les tres quartes parts de la casa del carrer de l'Esperança, de Blanes, tant pel que fa al valor de l'esmentat llegat, com als desembossaments que la demandada diu que havia fet, per raó d'obres i construccions a l'esmentada casa, desembossaments que, segons les factures acompanyades per la mateixa demandada, resulten fets en vida del senyor Lluís P., excepció feta de tres, que pugen 1.833,25 ptes. Cinquè, que la senyora J. no pagà res durant la vida del seu marit, perquè no tenia res, i per tal de poder justificar que aquells comptes foren pagats per ella, tindria de justificar la procedència del diner, puix que els béns que la muller adquireix durant el matrimoni, han de reputar-se com donats pel marit, i solament podrien tenir-se com a béns propis de la muller, quan aquesta en pugui justificar la procedència; que res no es diu en la contestació sobre la clàusula cinquena del testament del senyor P., en la qual disposà d'un crèdit que el seu pare reconegué a favor de la seva primera muller, crèdit que, en contraure el causant segon matrimoni, adquirí la condició de reservable, i no en podia disposar el causant, puix que era propietat dels descendents d'aquell matrimoni; que tan solament es fa a la contestació una vaga referència tocant a la petició de l'actor, que els hereus del senyor P. han de suplir el llegat que li féu el causant, fins a la quantitat corresponent, puix que solament es diu que amb el que se li llegà al referit actor, quedà satisfet de tots els seus drets, i espera l'actor justificar en el període de prova, que la quantia de l'herència del senyor P. i B., és superior a 100.000 ptes., i amb això quedarà demostrat que el llegat de 5.000 que se li féu, és insuficient per a cobrir els seus drets legitimaris, i que pel contrari, els ordenats a favor de la senyora Josefa J., excedeixen en molt a aquella quantitat; i addicionant els fonaments de dret, va insistir que es dictés sentència d'acord amb la súplica de la seva demanda; Resultant que en l'escrit de duplica els demandats reproduïren íntegrament tot el que havien consignat a l'escrit de contestació, negant l'exactitud de tot allò que l'altra part havia afirmat en contra, insistint que no és exacte el valor que volia atribuir-se al cabal hereditari, perquè amb el llegat de 5.000 pessetes a favor de l'actor, aquest té sobrerament satisfeta la llegítima, i la part que li pertoca en el crèdit que el senyor Josep P. i C. va reconèixer a favor de la senyora Josefa J. i M.; que sap perfectament l'actor, entre altres coses, que és indubtable que d'una escriptura autoritzada pel Notari de Blanes senyor Manuel Bellido, en data 22 de juliol del 1926, resulta que si el senyor Lluís P. i B. va poder cancel·lar una hipoteca que gravava la casa del carrer de l'Esperança, fou perquè la senyora Josefa J. li lliurà en aquell acte, en concepte de dot, la quantitat de 3.500 ptes., que també en aquell acte, l'esmentada senyora havia rebut de la seva mare la senyora Llorença M. i S., en concepte de llegítima materna; que resulta, doncs, que allò que pot reclamar el senyor Lluís J. i P., en l'herència del seu avi Lluís P. i B., com a drets legitimaris, afegit al que li pertoca en el crèdit de 1.500 pessetes reconegut pel senyor Josep P. i C. a favor de la senyora Manuela J. i M., no arriba a la quantitat de 5.000 ptes. que, per tots aquells conceptes, li llegà el seu esmentat avi a la clàusula cinquena del seu testament; i després de reproduir les cites legals de l'escrit de contestació, va acabar demanant que es tingués per evacuat el tràmit de súplica; Resultant que, després de practicada la prova proposada per les parts, el Jutge de Primera Instància dictà sentència, per la qual declarà que el senyor Lluís J. i P., nét del senyor Lluís P. i B., té dret a la cinquena part del 25 per 100 de l'herència de l'esmentat senyor, deduïdes càrregues, despeses i llegats; que igualment li pertoca la tercera part del crèdit reconegut pel senyor Josep P. i C. a favor de la senyora Manuela J. i M.; que també té dret a percebre la tercera part del llegat que pertoca a la senyora Josefa J. i M., deduïda d'aquell llegat una quantitat igual a la que correspon a l'actor com a llegítima estricta del seu avi senyor Lluís P. i B., fixant el valor dels béns d'aquest en 1.000 pessetes, pel que toca a les robes, mobles i atuells de casa; en 13.437,54 ptes., el de les tres quartes parts indivises de la casa número ... del carrer de l'Esperança, de la vila de Blanes, i en 70.000 la casa número ... del Passeig de Prat de la Riba, de la mateixa població, declarant, a més, que de l'esmentada herència procedeix que es restitueixi a la senyora Josefa J. i M. la quantitat de 2.500 pessetes, que va deixar al seu marit, el senyor Lluís P. i B.; Resultant que l'actor va interposar contra aquesta sentència recurs d'apeHació, per virtut del qual, la Sala Primera del Civil d'aquesta Audiència, en data 25 de gener d'enguany, dictà la recorreguda, que declarà que tot el que havia llegat el senyor Lluís P. i B., en el seu testament de data 17 de juny del 1927, a favor de la seva segona muller, la demandada senyora Josefa J. i M. excedeix en 9.867,17 ptes., del que havia deixat al nét Lluís J. i P., com a descendent legítim del primer matrimoni del causant, declarant que l'esmentat Lluís J. té dret a la tercera part de l'esmentat excés, condemnant la legatària senyora Josefa J. que li pagui; que a l'esmentat Lluís J. i P. li pertoca en l'herència del seu avi matern, per la seva Ilegítima estricta, la quantitat de 4.070,37 ptes., condemnant els hereus d'aquest, els demandats en aquest plet, Frederic i Manuela P. i J., i els hereus ignorats de Lluís P. i J., que paguin a l'esmentat Ilegitiman l'expressada quantitat, més el rèdit legal des de la defunció del testador, declarant també que pertoca a Lluís J. i P. una tercera part en el crèdit que el senyor Josep P. i C. reconegué a favor de la senyora Josefa J. i M., declaració que fa la Sala amb efecte solament per als demandats en aquest plet; declarà aiximateix que no hi ha lloc a les altres peticions de la demanda, i deixà sense efecte el pronunciament de la part dispositiva de la sentència recorreguda que declarà procedent la restitució a la senyora Josefa J. de les 2.500 ptes., per tal com aquesta declaració no és congruent amb les peticions de les parts, ultra que la procedència d'aquesta devolució es declara en concepte de devolució d'un préstec, i no en el de pagament d'un llegat. Resultant que el Procurador senyor Josep M." Puig i Janer, a nom dels demandats, i utilitzant el benefici de pobresa que els fou concedit per sentència ferma, interposà contra la referida, recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, a redós dels números 1 i 7 de l'art 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, recolzat en els següents motius: II.  MOTIUS DEL RECURS Primer. Infracció de tota la doctrina jurídica catalana sobre l'herència, la qual justifica de la següent manera: herència en sentit estricte és, a Catalunya, igualment que en el Dret Romà, el conjunt de béns del difunt que han de passar a l'hereu a títol universal, amb exclusió d'aquells que per disposició del causant es transfereixin a títol singular, i dels altres que la llei destina als hereus forçosos, doctrina que podríem dir universal, acceptada també per la legislació comú d'Espanya, o sia, el Codi Civil, i que la jurisprudència ha respectat i proclamat d'una manera unànime, segons les sentències de 9 de febrer del 1901 i 24 de novembre del 1911, que declaren que constitueix l'herència el romanent que quedi del conjunt de béns i drets del causant després de pagats els llegats i deutes. Per això la valoració d'una herència — diu Borrell i Soler — ve representada pel valor líquid del patrimoni del difunt, exclosos els drets instransferibles i deduïts els deutes i obligacions que passin als hereus (sentències de 12 d'octubre del 1897, 9 de febrer del 1901 y 5 de novembre del 1920), i és d'advertir que són deutes de l'herència i han de rebaixar-se, per tal de reclamar-ne el valor, els següents: les despeses de darrera malaltia i impenses funeràries del causant; les d'inventari i les altres de testamentaria, així com les fetes en la defensa dels drets de l'herència (sentències de 12 d'octubre del 1897, 13 de gener del 1911 i 31 de gener del 1920, i altres). Molt prudentment i amb tot el respecte a aquesta doctrina, la sentència del Jutjat de Primera Instància, tot i reconeixent el dret indiscutible (valorable, però no valorat) del menor Lluís J. i P., a la cinquena part del 25 per 100 de l'herència del senyor Lluís P. i B., deia que havien de deduir-se d'aquesta, les càrregues, despeses i llegats; és a dir, deixava la valoració i determinació de l'esmentat dret, com clarament es deia en el primer Atès de la sentència recorreguda, per al període d'execució, perquè, com deia també amb molt d'encert l'Atès setè, no hi constaven en el plet prous elements per tal d'efectuar l'esmentada valoració. La sentència de la Sala ací impugnada, prescindint d'aquells miraments i requisits, i sense tenir en compte les esmentades deficiències —no imputables a les parts, i de cap manera a la recurrent, la qual, tal com la demanda havia estat plantejada, tenia de concretar la seva defensa als extrems o punts d'escomesa de l'actor— féu les valoracions que tingué per convenient, tant del cabal relíete com del llegat disposat pel testador a favor de la seva segona muller, com de la quota legitimaria que adjudicà a l'actor, causant, amb aquest procediment, un greu perjudici als recurrents, que tenien perfecte dret, sobre tot la senyora Josefa J. i M., de fer consignar en la liquidació de l'herència, i d'ésser-ne reintegrades, les partides que són indispensables per a la perfecció legal d'aquells, i indiscutible, segons el nostre dret successori. Queda, doncs, ben entès, que el recurs no va contra la sentència de la Sala, quan per virtut de la seva part dispositiva es declara excessiu el llegat a favor de la senyora Josefa J. i M., i perjudicat el dret de l'actor; però estima que la determinació i la valoració d'aquest excés i de l'esmentat perjudici, que es fan a la repetida sentència, no són admissibles en una recta aplicació de les lleis vigents en el nostre territori, perquè en la valoració s'han deixat de tenir en compte conceptes que tan sols en el període de compliment de sentència — com proclamava la de primera instància — poden oportunament ésser-hi aportats. Tampoc els recurrents no refuten la declaració que siguin deguts interessos legals de la quota legitimaria determinada a favor de l'actor, ni nega el dret d'aquest a la tercera part del crèdit a favor de la seva àvia la senyora Manuela J. i M., perquè cl fonamental i el que és contradit per la sentència de la Sala, és que es practiqui una acurada valoració del cabal hereditari, per tal de poder ferse'n les deduccions que els recurrents es creuen amb dret que els siguin reconegudes. Segon. Ultra que la sentència recorreguda implica el desconeixement de drets que pertoquen als recurrents, la mateixa sentència, en proclamar les al·ludides valoracions, aprecia erròniament les proves practicades en el plet, quan ni tan solament esmenta els crèdits de la recurrent senyora Josefa J. i M. contra l'herència, per millores que hi ha realitzat i pagat del seu peculi, crèdits que foren objecte de la deguda prova i àdhuc reconeguts en part, pel mateix actor; i per això entén la recurrent que la sentència conté el defecte esmentat en el número 7 de l'art. 1.692 de la Llei Processal. La sentència del Jutgat que ordena deixar per al període d'execució de sentència, la determinació del cabal hereditari — no dels béns relictes — és cert que silencia l'extrem referent a l'admissió o inadmissió dels crèdits, la deducció dels quals reclamà la recurrent en el moment processal oportú; mes, aquell silenci té una explicació lògica, no tenint-la però la sentència de la Sala, puix que aquesta creu que havia de decidir sobre les deduccions a fer del cabal hereditari, com afirma l'Atès quart i, per tant, havia de fer esment, per tal d'acceptar-los o no, dels referits crèdits, i fer sobre el particular els pronunciaments que escaiguessin. Als efectes de la nombrosa jurisprudència que, per tal que aquest motiu de cassació pugui ésser acceptat, obliga a concretar el document que deixi palesat l'error de fet sofert pel jutjador, hem de consignar que ens referim a les peces de la prova documental acompanyades per aquesta part, consistents en diverses factures d'obres realitzades en els béns hereditaris per encàrrec de la recurrent, i reconeguts en la prova testifical per llurs respectius Uiuradors i perceptors. Tercer. Infracció dels principis fonamentals de les nostres lleis en matèria de successió, tal com són aquells que proclamen que el testament n'és la llei reguladora, i que la voluntat del testador és obligatòria per a tothom que del testament derivi els seus drets; principi recollit no tan sols pels tractadistes, sinó per la jurisprudència en nombroses sentències, entre altres les del Suprem de 20 de març del 1902, 22 de març del 1905, 1 de febrer del 1906 i 7 de març del 1921, infracció comesa per la Sala en l'extrem de la sentència que deixa sense efecte el pronunciament de la decisió de la de Primera Instància, que declarà procedent la restitució a la senyora Josefa J. i M. de les 2.500 pessetes, dient que aquest pronunciament no era congruent amb les peticions de les parts, i a més per tal com es declara, a l'esmentada decisió, la procedència de tal restitució com a retorn d'un préstec i no en concepte de llegat. En efecte, la decisió del Jutjat va declarar que els termes de la clàusula setena del testament del senyor Lluís P. i B. contenia el reconeixement d'un deute i no implicava un llegat; i en variar la Sala sentenciadora el concepte d'aquella disposició testamentària, reputant-la com un llegat, fa créixer la diferència que la Sala sentenciadora creu que existeix contra el deixat pel testador a la seva muller i el llegat que ordenà a favor de l'actor; i aquest criteri de la Sala és errat jurídicament, i contrari a la resultancia del plet. El pronunciament del Jutjat és congruent amb les peticions deduïdes per les parts, puix que la qüestió referent a les 2.500 ptes. fou debatuda extensament en el judici, i l'actor en el fet tercer del seu escrit de demanda i en el mateix número de l'escrit de rèplica, sosté el criteri que s'entengui com un llegat de restitució, havent propugnat la part demandada el criteri contrari, demostrant que té el caràcter de restitució, criteri justificat abastament en els paràgrafs tercers de l'escrit de contestació a la demanda i del de duplica; i tractaren totes dues parts del mateix problema en els respectius escrits de conclusions. I si bé és veritat que no va demanar-se un pronunciament especial, fou perquè implícitament havia de venir comprès en la resolució que es dictés, ja que l'estimació del caràcter de l'esmentada deixa implica que fos més o menys quantiós l'excés atribuït a la legatària, la senyora Josefa J., primordial qüestió debatuda en la litis. No podem acceptar el criteri de la Sala, per les consideracions següents: a) perquè no és aplicable al cas la presumpció Muciana, que es refereix tan solament a les adquisicions oneroses de la muller casada durant el matrimoni, cas que no és el d'autos, puix que si, segons el criteri de la Sala, es tracta d'un llegat de donació, com a tal, és una adquisició lucrativa; b) perquè la senyora J. va justificar degudament la procedència del diner, manifestant a l'acte d'absoldre posicions, que posseïa ella personalment un petit establiment de comerç a Blanes, que li permetia tenir peculi propi, i amb aquest va contribuir a la cancel·lació de la hipoteca que gravava una finca del seu marit, així com a altres despeses que també féu en profit d'aquest, com reconegué el testador per la clàusula setena del seu testament, no havent estat aquesta declaració de la recurrent contradita de cap manera per la part actora, i c) perquè estima el recurrent d'una lògica controvertible, els raonaments del Jutjat, en els quals recolza el caràcter de restitució declarat pel testador, raonaments que són els continguts en l'Atès tercer de la sentència de l'esmentat Jutjat. III.  ESTIMACIÓ PARCIAL DEL RECURS Essent ponent el Magistrat senyor Ramon M.a Roca i Sastre; Atès, pel que es refereix al primer motiu del recurs interposat, que és cosa certa que, al costat del concepte propi d'herència, que és el que la considera com un universum tus, és a dir, com un conjunt dels drets i obligacions no intransferibles del causant o com el complex patrimonial d'actiu i passiu sobre el qual actua la successió, s'ha format un concepte més restringit d'herència, segons el qual aquesta està constituïda pels romanents dels béns del difunt després de deduïts els deutes; legítims i llegats, o sia, per la part de patrimoni relicte que resta als hereus, el qual concepte restringit, que més que concepte d'herència ho és de porció hereditària, ha estat exposat per alguns autors i acceptat per la jurisprudència, especialment per la sentència del Suprem de 24 de novembre del 1911, així com també ha inspirat molts cops la tècnica notarial, quan en les clàusules testamentàries d'institució d'hereu s'empren fórmules, com per exemple la que diu: «en el romanent institueix», a la qual fa referència la resolució de la Direcció dels Registres de 20 de desembre del 1929; Atès que la sentència impugnada no ha pogut infringir, com pretén el recurrent, aquest segon concepte d'herència, senzillament perquè no té res a veure amb la qüestió plantejada en el plet, puix que la principal discussió en aquest versa sobre la suficiència o insuficiència, als efectes legitimaris, d'un llegat disposat per via de llegítima a favor d'un dels descendents, que és el més poc afavorit pel testador, i amb repercussions possibles de la Llei Hac Edictali, i per aquest motiu, posades les coses en aquest pla de discussió, el concepte d'herència que interessa aquí, no és el relatiu a la porció que resta als hereus, sinó el no tant restringit d'herència global líquida, que mira el patrimoni relicte des del punt de vista econòmic o de valoració, és a dir, que sota la base del concepte ampli primerament indicat en l'anterior Atès, és el que resulta de deduir el passiu de l'actiu hereditari, aplicant la Regla Bona intelliguntur cuius-que, quae deducte aere alieno supersunt (Dig. 1-16, frag. 39, par. 1)1 i que és el que empren les Partides quan diuen que l'herència és la heredad a los hienes, a los derechos de algun finado sacando ende las debidas que debia, a las cosas que fallaran agenas (Llei viu, tít. xxxiii, partida Vil); i que és aquest el concepte hereditari que ha d'actuar en matèria de regulació de llegítimes ho demostra, el que si, segons la sentència d'aquest Tribunal de Cassació, de 22 de   1.   Es tracta de la disposició continguda a D. 50.16.39.1. març d'enguany, la Ilegítima implica una titularitat sobre una quota del valor en canvi de l'herència líquida, o pars valoris bonorum, que atribueix al Ilegitiman un dret de realització de valor hereditari, és evident que per a poder fixar la quota Ilegitimaría global o la individual, és necessari efectuar prèviament aquella operació de deduir el passiu de l'actiu de l'herència, ultra, si s'escau, la d'agregar al romanent el valor de les donacions computables, la qual deducció de les obligacions o deutes del causant als efectes de calcular la Ilegítima, igual com succeeix amb les quartes Falcídia i Trebeliànica, és preceptuada en el Corpus (Dig. v-2, frag. 8, par. 9, i altres textos). Atès que, del que resta exposat, resulta que no és acceptable el criteri del recurrent quan pretén que siguin deduïts també els llegats; perquè, si bé és procedent aquesta deducció per tal de determinar la porció d'herència que queda neta als hereus, no ho és, en canvi, quan es tracta de fixar Ilegitimes, puix que per raó de la naturalesa pròpia d'aquestes, els drets dels llegitimaris com a derivats de la llei, són anteriors i superiors als dels legataris, que són un mer producte de la voluntat del testador; i com per altra banda és evident que quan es tracta de calcular la Ilegítima, procedeix deduir, per tractar-se de drets superiors als del legitiman, les obligacions o deutes del causant, entre els quals s'hi comprenen, com encertadament entén el recurrent, els originats per despeses de testamentaria i defensa de drets de l'herència, última malaltia, i impenses funeràries, és per tot això que la qüestió relativa al primer motiu del recurs queda reduïda a examinar si el Tribunal a quo s'ha produït regularment en efectuar la valoració de l'herència, puix que, respecte aquest extrem, així com aquest últim Tribunal ha entès que havia de procedir i procedí, a efectuar concretament en la mateixa sentència aquesta valoració, en canvi, el recurrent sosté que ha de prevaler el criteri del jutjador de Primera Instància, de deixar per al període d'execució de sentència aquella operació, per estimar que no varen ésser aportats al plet tots els mitjans justificadors de les partides a deduir; Atès que, pel que fa a aquesta qüestió, és preferible acceptar el criteri de la sentència recorreguda; Primer: perquè si l'actor pretenia que es declarés la insuficiència de la quantitat que per Ilegítima li llegà al seu avi, i pel contrari sostenia la part demandada i avui recurrent, que aquella assignació era suficient, és natural que pertocava a aquest, principalment, produir en el plet tots els elements justificatius de les obligacions o deutes del causant que s'havien de deduir de l'actiu hereditari, i no es comprèn, pel que abans s'ha exposat, com en la sentència d'un plet en que es discuteix si una quantitat determinada cobreix o no la quota legal legitimaria, no s'hagi de valorar l'herència realitzant aquella deducció de deutes, ja que del contrari, la sentència contindria, en aquest punt, la mera declaració que la Ilegítima de l'actor consistia en la porció que resultés de dividir Ja quarta part del valor de l'herència pel nombre de fills o estirps del testador, per la qual cosa s'ha d'entendre que els pledejants varen pretendre quelcom més que aquesta estèril declaració, que no era més que una simple repetició del que clarament disposava ja la llei, punt en el qual tots estaven conformes, i per això s'ha d'estimar que la qüestió plantejada pressuposava que el problema fonamental a resoldre en la mateixa sentència era el de la valoració hereditària; Segon: perquè, com disposa l'art. 359 de la Llei Processal Civil, les sentències han de contenir les declaracions que exigeixen les pretensions adduïdes oportunament en el plet, havent de decidir tots els punts litigiosos que hagin estat objecte del debat, i segons a continuació preceptua el paràgraf segon de l'art. 360, solament en el cas que no sigui possible fixar en la sentència l'import o almenys les bases de liquidació quan hi hagi condemna de fruits, interessos, danys o perjudicis, és quan es podrà reservar en la mateixa sentència la fixació del seu import per a l'execució; preceptes dels quals n'esdevé, si no una regla absoluta, de no sempre possible compliment, si més no, un criteri que imposa al jutjador l'obligació de resoldre definitivament i concretament en la sentència tots els punts objecte de discussió, que és el que ha fet la sentència impugnada respecte de l'element bàsic del plet, com és la valoració de l'herència; Tercer: perquè, de no haver-se procedit en aquesta forma, i a manca, com s'ha vist, d'autorització legal específica, la sentència recorreguda hauria pogut patir del defecte d'incongruència, puix que com en ella es declara, cap dels pledejants, o sia, si tan sols la part demandada, no han sol·licitat l'ajornament d'aquella valoració per al temps d'executar la sentència, conducta processal que demostra que el seu pensament era que la sentència mateixa havia de resoldre especialment aquell problema de valoració; Quart: perquè en el plet ja resulta l'existència possible de deutes hereditaris, dels quals la sentència atacada fa esment especial, com són: el deute de 3.000 pessetes a favor de la senyora Josefa J., derivat d'una hipoteca que gravava la participació indivisa d'una casa del carrer de l'Esperança, de Blanes, l'import d'unes factures que es diu que va pagar aquella senyora per obres efectuades en aquesta última casa, i fins, si es segueix el criteri dels demandats, el deute de 2.500 ptes. que el causant confessà haver rebut de la seva esposa, la senyora Josefa J., de manera que, davant d'això, no és il·lògic que el jutjador presumeixi que aquells deutes són els únics que el recurrent estimava deduïbles; i per bé que no apareguin deutes relatius a despeses de testamentaria i defensa de drets de l'herència, última malaltia i impenses funeràries, és racional suposar o que no havien existit, o que eren condonats o que els hereus no volien oposar-los, puix que malgrat d'ésser deduïbles, no vol pas dir que la seva deducció sigui forçosa o constitueixi un requisit indispensable per a la validesa de la liquidació hereditària, si podent-los presentar els hereus, no ho fan; i Cinquè: perquè, en deixar per al període d'execució de sentència les operacions de valoració de l'herència i fixació de Ilegitimes, ultra els problemes que plantejaria, com per exemple el de les despeses judicials d'execució, als efectes de l'art. 950 de la Llei Processal Civil, aportació de nous documents fonamentals, i altres, en el fons d'aquella execució hi jugaria una mena de judici de testamentaria, l'aplicació del qual a les reclamacions de Ilegitimes, un cop introduït a Catalunya aquell procediment, és vista amb forta prevenció pels juristes catalans, i pel mateix sentit jurídic del poble, la qual actitud s'adiu amb la falta d'encaix d'aquell judici a les qüestions de percepció de Ilegitimes, puix que en aquestes no es tracta de cap partició d'herència entre els hereus, o sia, de cap actio fami-liae erciscundae, que és la que constitueix el fons del judici de testamentaria, sinó simplement de fixar una participació de valor hereditari que els hereus han de satisfer en diner, si no opten per fer-ho adjudicant immobles de la successió, i per a la fixació de la qual és suficient el judici ordinari, com en la pràctica judicial es fa, i així s'ha entès en aquest plet; Atès que no és admissible el segon motiu del recurs, perquè la sentència impugnada, en no reconèixer la condició de deute hereditari deduïble, a l'import de les factures que els demandats presenten com a satisfetes per la senyora Josefa J. per obres efectuades en béns del causant, no cau en l'error de fet a que fa referència el n.° 7.è de l'art. 1692 de la Llei Processal Civil, puix que no desconeix el valor provatori de les esmentades factures, sinó ans al contrari, els hi reconeix autenticitat, considerant com un fet cert el pagament que elles exterioritzen, i l'únic que fa en aquest cas el Tribunal a quo, és entendre que, per no justificar-se l'origen del diner amb que aquella senyora va pagar-les, és aplicable l'anomenada presumpció Muciana, doctrina que ja acceptà la sentència del Suprem d'11 d'octubre del 1906; Atès, quant al tercer motiu de cassació al·legat pel recurrent, que no és acceptable el primer dels raonaments que aquest exposa, per tal d'aconseguir la declaració que no és aplicable la presumpció Muciana a la clàusula testamentària d'autos, en la qual el causant fa la manifestació d'haver rebut de la seva segona muller la quantitat de 2.500 ptes., que ell va destinar a extingir un deute, i ordena que l'esmentada quantitat sigui retornada a aquella, «bé a títol de devolució, o, en últim cas, a títol de llegat», la qual presumpció és aplicada per la sentència impugnada a aquesta clàusula, qualificant per conseqüència de llegat aquella disposició del testador; i no és acceptable aquell raonament, fundat en que la presumpció Muciana es refereix a les adquisicions oneroses de la dona durant el matrimoni, i en canvi en el cas del plet es tracta, com declara la sentència recorreguda, d'un llegat, és a dir, d'una adquisició a títol lucratiu; perquè, àdhuc prescindint de la possibilitat de considerar que la muller del testador obtingué onerosament d'aquest un dret de crèdit, s'ha de tenir present, en primer lloc, que la llei Quintus Mucius del Digest (xxiv-i, frag. 51) i una llei del Codi (v-16, Llei 6.") que estatueixen aquella presumpció, parlen de unde ai mulicrem quid pervenerit, i de unde uxor... quaesierit, és a dir, que el que preocupa a aquestes normes és l'origen o procedència dels béns que durant el matrimoni han anat a parar a la muller, sense que els interessi si això s'ha produït en virtut d'una causa lucrativa o onerosa, ja que, per bé que la presumpció Muciana ha tingut més freqüent aplicació a les adquisicions oneroses, i especialment quan la dona casada figura com a compradora, en les quals es planteja el problema de la procedència de l'equivalent o diner, cosa que no passa en les donacions, aquella major actuació de la presumpció, és una circumstància merament accidental, que serà important als efectes estadístics, però sense influència en la institució; per bé que és d'advertir que quan es tracta d'una donació del marit a la muller, llavors és evident que no actuarà aquella presumpció, puix que el joc d'aquesta és precisament el de no veure, en general, res més que donacions de marit a muller; però és que en segon lloc, si el recurrent, en el cas del plet, pretén que es tracta d'una d'aquestes donacions, aquell seu raonament és equivocat, perquè no és pas cert que la sentència recorreguda apliqui la presumpció Muciana a un llegat; sinó que en ella el Tribunal, tenint en compte la disposició alternativa del causant en la clàusula esmentada, arriba a la conclusió que es tracta d'un llegat com a conseqüència d'haver inutilitzat abans la manifestació de devolució o retorn feta pel testador, mitjançant l'aplicació de la presumpció Muciana a l'element o circumstància adient, com és la relativa a la procedència del diner que l'esposa del causant va deixar a aquest, de manera que en principi, no havent-hi cap més obstacle, cal entendre que fou perfecta l'adaptació que de la llei Quintus Mucius féu al present cas l'Audiència, sense necessitat de fer cap declaració referent al ressò que respecte de la subsistència del llegat tenia l'eliminació d'aquell concepte de devolució o retorn; no solament per no ésser qüestió plantejada en el plet, sinó perquè, àdhuc en el cas de considerar-se com un llegat de deute, en aquesta classe de llegats, en general, l'esment d'un deute inexistent constitueix una falsa demostratiu que no afecta la virtualitat del llegat; Atès que, malgrat l'anterior consideració, s'ha d'entendre pel que es diu en els següents Atesos, que la presupció Muciana és inoperant en el cas discutit, la qual cosa és perfectament possible perquè, com que es tracta d'una presumpció iuris solo o tantum, la prova en contrari pot estar constituïda per una altra presumpció, indici o conjectura que enervi la força d'aquella, o bé pot produir-se una col·lisió de presumpcions en la qual una prevalgui sobre l'altra, tot d'acord amb l'axioma praesumptio una tollit aliam, sobretot quan, com en aquest cas, són dues les presumpcions contràries, puix que praesumptio una codit pluribus, segons exposa Barbosa al seu Tractatus varii (axiom. 186, núms. 2 i 4). Atès que, com diu Pomponi en el fragment Quintus Mucius ja citat, aquella presumpció fou acceptada per tal d'evitar quant a la muller casada, una turpis adquisició gratuita, emprant les fonts els mots honestius i honoste quaesierit, com igualment els autors clàssics, els quals parlen també sovint de vitanddm turpis quaestus suspicionem, tot el qual demostra que, sota una preocupació ètica o moral, la finalitat d'aquella norma no és altra que la de prevenir que a conseqüència d'un furt, maquinació o altra activitat fraudulenta d'un o dels dos cònjuges, es produeixi o simuli una incrementació del patrimoni de la muller en perjudici del marit o dels seus hereus, o bé dels seus creditors, legitimaris, o altres interessants; de manera que si s'aconsegueix demostrar que l'actitud del cònjuge o cònjuges respon a una intenció seriosa i normal, i més concretament en el cas d'aquest plet, si es pot comprovar que és real o versemblant la manifestació que en la clàusula testamentària discutida fa el testador, que aquelles 2.500 ptes. li varen ésser deixades per la seva muller, i que pertanyien al peculi propi d'aquesta, és evident que en tal situació la presumpció Muciana no podrà actuar, per mancar-li aquell presupòsit de turpitud que constitueix el seu suport; Atès que és aquesta la situació que s'ha d'entendre produïda en el cas d'autos, pel fet d'haver-hi una circumstància que permet conjecturar que aquella manifestació del testador fou seriosa i normal, i que en ella no hi ha rastre de fraus legis, o sia cap habilitat dirigida a eludir els efectes de la llei Hac Edictali, la qual circumstància, ja apreciada pel jutjador de Primera Instància, consisteix en la imposició que el testador fa a la seva segona muller, en llegar-li les tres quartes parts indivises d'una casa, de cancel·lar una hipoteca de 3.000 pessetes que llavors gravava la cosa llegada, amb l'obligació de no poder reclamar res per tal concepte als hereus; puix és racional pensar que si el testador hagués estat portat per l'afany d'afavorir, per damunt les limitacions legals, la seva esposa, emprant el mitjà de reconèixer a favor d'aquesta deutes inexistents, hauria aprofitat l'ocasió que li oferia aquell gravamen hipotecari; ja que, amb abstenir-se simplement el testador de fer aquella manifestació favorable a la seva muller, aquell gravamen, o si més no, el deute personal respectiu, hauria quedat a càrrec dels hereus, perquè, segons disposa el Dret vigent a Catalunya, en el llegat de cosa empenyorada o hipotecada, a manca de disposició del causant, l'hereu l'ha d'alliberar, quan el creditor no és el mateix hereu, i el testador és el deutor principal i coneix l'existència del deute; i no significa cap obstacle al criteri d'aquest Atès, la doctrina tan sostinguda per la Direcció dels Registres, especialment en la Resolució de 5 de juliol del 1894, segons la qual, la declaració o assentiment del marit que el diner amb que la seva esposa compra pertany a aquesta, no constitueix prova als efectes de la presumpció Mu-ciana, puix que aquesta doctrina, ja tractada en Dret entremig, no és aplicable al cas del dia, perquè aquella manifestació tan discutida del testador respecte la procedència del diner que li presta la seva muller, no equival a aquesta declaració o assentiment de la jurisprudència hipotecària, perquè no és per la virtualitat pura i mera de l'esmentada manifestació testamentària que s'exclou aquí l'actuació de la presumpció Muciana, sinó per tal com la mateixa manifestació combinada amb d'altres circumstàncies, provoca el convenciment que aquell diner segurament era propi de la muller, com si es tractés, més que d'una confessió de part, d'una declaració testifical de gran valor provatori indiciari; Atès que, segons la doctrina dels autors clàssics, que exposa Menochius (De Praesumptionibus, III, prac. 51, n." 32), quan la dona casada exerceix el comerç, cessa aquella suspidio turpis quaestus, deixant d'actuar la presumpció Muciana, ja que el negoci pot subministrar-li béns propis, doctrina ja sostinguda en la sentència del Suprem de 19 de maig del 1903, que és aplicable al cas del plet, malgrat els condicionaments que indica aquell esmentat autor i Fabro (Còdex iv, tít. xiv, def. 41) entre molts altres, i que en relació a aquest últim recull Fontanella (De Pactis nuptialibus, glos. m, pars. 15, n.° 36), puix que dels autos resulta provat en virtut de l'absolució de posicions de la senyora Josefa J., que aquelles 2.500 ptes. «sortiren d'una tenda que tenia la confessant a Blanes», a la qual circumstància, malgrat no haver estat més hàbilment utilitzada i reforçada per la defensa, en instància de la part demandada, pel fet de no haver estat destruïda per prova contrària, se li ha d'atribuir la suficient eficàcia per a bastir sobre d'ella una contrapresumpció o prova en contrari, ener-vadora de la presumpció Muciana, sobretot si se la combina amb la que resulta dels dos atesos anteriors; Atès que, per bé que la conseqüència de declarar inoperant la presumpció de la llei Quintus Mucius al cas examinat, sigui la que aquella quantitat que manifestà el testador haver rebut de la seva muller, no s'ha de considerar com objecte d'un llegat, sinó d'un crèdit a favor de l'esposa, no afectat, per tant, per la llei Hac edictali, això no pot implicar cap incongruència amb la petició de la part recorreguda que se l'absogués de la demanda, perquè no es pot dir rigorosament, com declara la sentència impugnada, que ningú no ha sol·licitat aquell pronunciament, puix que com diu la del Suprem de 14 de desembre del 1928, si bé per regla general, tenint en compte el caràcter pregat de la jurisdicció civil, les decisions dels Tribunals s'han d'adir amb les peticions concretament formulades en les súpliques dels escrits fonamentals del plet, això no vol pas dir que no procedeixi fer cap pronunciament respecte d'aquelles qüestions que, plantejades i discutides per virtut dels fets consignats en la demanda, donen marge a l'excepció oposada per la part demandada, la qual no té cap necessitat de demanar respecte d'ella que es faci una declaració especial i precisa, sinó que li és suficient sol·licitar simplement la seva absolució, puix que en aquesta, segons reiterada jurisprudència, hi van implícitament compreses i resoltes totes les qüestions que hagin estat objecte del litigi, doctrina que és perfectament aplicable al present plet, perquè en ell ha estat fortament discutit l'abast de la repetida manifestació testamentària; Atès que, per a finalitzar l'examen del motiu tercer i últim del recurs, és suficient declarar que la sentència impugnada difícilment ha pogut infringir la regla o principi successori, que el recurrent recolza en diverses sentències del Suprem, segons el qual, el testament és la llei de la successió, i la voluntat del testador és obligatòria per a tots aquells que derivin llurs drets del testament; perquè, si bé és evident que en «els testaments s'interpreten més plenament les voluntats del testador» (Dig. l-17, regla 12), també ho és que aquesta voluntat només pot imperar dins dels motllos imposats per les limitacions i condicionaments legals, com així ho disposa un text del mateix Digest (l-16, fragment 120), que atribueix substància de llei a les disposicions del testador, i com també així ho entén el mateix Suprem en la sentència de 2 de març del 1935; i com que el que s'ha discutit en aquest judici és l'extrem relatiu a si s'havien o no produït les condicions necessàries per a poder actuar el condicionament legal de la presumpció Muciana, entenent-ho afirmativament el Tribunal a quo, no féu més que fer prevaler un text de Dret positiu, sense per això deixar de donar eficàcia a la disposició alternativa del testador, ja que se li reconeixia el valor de llegat; i si, en canvi, aquesta sentència de cassació ho ha estimat inversament, reconeixent a aquella disposició la consideració d'una confessió de deute, no ho ha fet atribuint a la voluntat del testador virtualitat pròpia i específica, sinó tan sols per tal com és reveladora d'un fet que, ateses les circumstàncies del cas, s'ha de reputar cert, o si més no, versemblant; Atès que, pel que fa a l'error de consignar que el deute que el testador mana satisfer a la seva esposa legatària, era de 3.000 ptes. i no de 3.500, no és possible subsanar-lo en aquesta sentència, com sol·licita el recurrent, perquè ultra no tractar-se d'un error produït en la substanciació del plet, no és aquest el moment oportú per a fer-ho, i a més, com diu molt bé la sentència impugnada, els demandants, en no apel·lar de la sentència de primera instància, el varen consentir, Decidim que, no donant lloc a la cassació pels motius primer i segon dels al·legats pel recurrent, i sí, en canvi, respecte del motiu tercer, hem de cassar i cassem la sentència recorreguda, sense fer declaració tocant les costes.