Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 8 ABRIL 1936 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 29 gener 1937. Pàg. 37-40. Esponsalici o escreix. - Condició de l'acció de reclamació. Ponent: Pere Comes i Calvet.   I. ANTECEDENTS Excel·lentíssims senyors: Víctor G. d'Echàvarri, President accidental; Pere Comas i Calvet, Joan Martí i Miralles, Eduard Micó i Busquets i Ricard de Rabassa i Prat. A la ciutat de Barcelona, el dia 8 d'abril del 1936. - En la qüestió de competència per inhibitòria entre els Jutjats de Primera Instància de Vilafranca del Penedès i el del número 2,    dels de Barcelona, per entendre del judici ordinari de major quantia, promogut davant el darrer per la senyora Teresa B. i M., sense professió especial, vídua, major d'edat i veïna d'aquesta ciutat, contra el senyor Francesc B. i S., major d'edat, casat, del comerç i veí també de la present, i contra el senyor Carles V. i C, major d'edat, casat, propietari i veí de Castellví de la Marca, havent comparegut davant aquesta Superioritat la senyora Teresa B., representada pel Procurador Lluís G. Novellas, sota la defensa de l'Advocat senyor Ignasi Janer, i a l'acte de la vista el senyor Joaquim Hospital i Rodés, i el senyor Carles V., representat pel Procurador senyor Ildefons Lago i defensat per l'Advocat senyor Manuel Benach; Resultant que en la demanda, que porta data 30 d'agost de l'any passat, després d'exposar els fets i els antecedents que s'estimà necessaris, és formulà la súplica, en quant a la substància del plet, demanant que es dictés sentència, declarant: Primer, que la senyora Teresa B. i M. té dret a l'esponsalici o escreix, de 25.000 ptes., constituït en l'escriptura de capítols matrimonials, atorgada amb motiu del seu casament amb el senyor Francesc V. i C; Segon, que l'esmentat esponsalici pertany, en plena propietat, a la senyora Teresa B. i M., per bé que, després de la seva mort, haurà de passar als fills del matrimoni; Tercer, que el tal esponsolici és exigible, per tal com ha passat més d'un any des de la mort del senyor Francesc V. i C; Quart, que la senyora Teresa B. i M. té dret a percebre el rèdit, al tipus legal, del capital de l'esponsalici, des d'un any després de la mort del senyor Francesc V., fins al dia en que li sigui pagat; Cinquè, que l'herència del senyor Francesc V. i C. ve obligada al pagament del capital de l'esponsalici i dels seus interessos; i Sisè, que aixi-mateix, respon del pagament del capital de l'esponsalici, amb subjecció als preceptes que regulen la fiança, la finca hipotecada en garantia del pagament d'aquell, la qual finca pertany avui, al senyor Carles V. i C, i en conseqüència, demanà que fossin condemnats: a) l'herència del senyor Francesc V. i C, a que, un cop ferma la sentència, pagui a la senyora Teresa B. i M., la quantitat de 25.000 ptes., capital de l'esponsalici, i el seu rèdit, al tipus legal, des del dia 18 de novembre del 1934 fins aquell en que li sigui fet el pagament; b) el senyor Carles V. i C. a que d'acord amb els preceptes legals d'aplicació a la fiança, i limitant la seva responsabilitat a la finca hipotecada en garantia de l'esponsalici, faci efectiu l'import d'aquest, en el cas que no el pagui el deutor principal, i c) qualsevol de les parts que s'oposés a la demanda, al pagament de les costes del judici; Resultant que emplaçats els demandats, havent-ho estat el senyor Carles V., mitjançant exhort al Jutjat de Vilafranca del Penedès, davant d'aquest, comparegué el senyor darrerament esmentat, amb escrit de 16 de setembre, promovent la present qüestió de competència, al·legant, per tal de recolzar-la, després de resumir l'objecte de la demanda i les seves peticions, el següent: que l'actora demana, en primer lloc, el compliment d'una obligació principal, que tan sols afecta l'herència del seu difunt marit, i amb carácter subsidiari, el d'una obligació accesoria, que afecta, exclusivament, una determinada finca, exercitant-se, per tant, una acció personal, en quant reclama la primera obligació, i una acció real hipotecària, en quant exigeix la segona; que pel que fa a la competència per entendre d'aquesta acció real, ha d'aplicar-se la regla tercera de l'art. 62, segons la qual, el Jutge competent, és el del lloc on estigui situada la cosa litigiosa; que trobant-se la finca hipotecada a les responsabilitats del pagament de l'esponsalici, en el partit judicial de Vilafranca, el Jutjat d'aquest és l'únic competent; que en contra d'aquesta conclusió no pot aHegar-se la facultat que dóna a l'actor, l'incís segon de la regla primera de l'art 62 de la Llei Processal, de poder triar el Jutjat, puix que tal facultat només es refereix al cas, en que totes les accions exercitades siguin personals i, àdhuc llavors, estableix la condició precisa que les obligacions que es reclamin, siguin mancomunades o solidàries, res del qual no passa en el cas present; que no pot, tampoc argumentar-se, que si fossin exercitades separadament i en plets diferents, l'acció personal i la real, es dividiria la continencia de la causa, per tal com l'obligació subsidiària que afecta la finca del reclamant, quedaria extingida en el moment en que els obligats principalment paguessin l'esponsalici i que, sempre, per a l'efectivitat de la fiança hipotecària, és condició precisa la prèvia excusió del béns de l'herència del senyor Francesc V. i G, de manera que podria succeir, que substanciant-se la demanda en els termes plantejats, el promotor de la competència seguís un plet inútilment; que, en conseqüència, hauria estat més adient dirigir-se prèviament contra els béns de l'herència esmentada, abans de demandar-lo; que a més, s'ha de tenir en compte, que segons diu la sentència del Tribunal Suprem de 19 de gener del 1897, l'acumulació arbitrària d'accions en una demanda, no pot perjudicar el fur dels altres demandats, i acabà amb la súplica que s'adrecés requeriment inhibitori al Jutjat de Primera Instància núm. 2 dels de la present ciutat, anunciant per altresí, que té dret al benefici de pobresa, i que li sigui assenyalat un termini per a formular la corresponent demanda; Resultant que el Jutjat de Vilafranca del Penedès, de conformitat amb el dictamen fiscal, per auto de data 18 de setembre, va acordar adreçar, a l'esmentat Jutjat de Barcelona, el requeriment que interessava el senyor Carles V. i C, al qual, mitjanant la providència del dia 16 d'aquell mateix mes, se li havia fixat el termini de deu dies, per tal que presentés la demanda de pobresa; Resultant que rebuts, al Jutjat número 2, de Barcelona, l'esmentat requeriment i el testimoni de particulars, se'n donà vista a l'actora del judici, així com al demandat senyor Francesc B., que, en aquest endemig havia comparegut, havent-se oposat tots dos, a la inhibició, al·legant la primera el que segueix: que si bé és veritat que el fiador gaudeix del benefici d'excusió, ni l'art. 1830', ni cap altre precepte legal, no li imposa l'obligació d'adreçar-se 1.  Aquesta disposició és del Codi civil. primerament contra el deutor, i un cop es trobi sense possibilitat de fer efectiva la condemna, de dirigir-se contra el fiador, mitjançant un altre plet, i com que la Llei no distingeix, no pot fer-ho tampoc el Jutjat; que la Llei no ho prohibeix, perquè en el plet en que també sigui part el deutor, té més possibilitats de designar béns d'aquell, que tal com es va dir en la demanda, es repeteix que no hi ha res que privi de fer la reclamació conjuntament, en un mateix plet, al deutor i al fiador; que no és cert que en la demanda s'hagin acumulat, arbitràriament, dues accions diferents, una de caràcter personal, contra els deutors, i una altra de caràcter real, contra el fiador; que el Tribunal Suprem, en sentències de 1 de juliol del 1897 i 23 d'abril del 1913, té declarat, que essent de diferent mena les accions exercitades en la demanda, ha de resoldre's la competència, donant preferència a l'acció que sigui base o fonament de les altres; i en la de 17 de juny del 1929, que l'acció principal, és la que determina la competència per a conèixer de les altres que s'hi acumulin; que l'acció principal és la que s'adreça contra els deutors principals, puix que la que va adreçada contra el fiador és accessòria; que essent principal, la referida acció evidentment de caràcter personal, és indubtable que la competència per entendre-hi, rau en els Jutjats i Tribunals d'aquesta ciutat, segons disposa el número primer de l'article 62 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per tal com aquí és el lloc de l'obligació, i el del seu compliment, segons es justifica amb l'escriptura d'esponsalici que s'acompanyà amb la demanda; que a més a més, Barcelona és el domicili d'un dels demandats, i per tant, va poder-se escollir com a títol de competència, d'acord amb el paràgraf segon del citat article de la Llei d'Enjudiciament Civil; que en conseqüència, no hi fa res el diferent caràcter de les dues accions, ni això té cap influència per desviar la competència de Barcelona; que en la demanda no s'exercita l'acció real hipotecària, contra la finca del promotor de la competència, puix que només es demana una declaració tocant al dret sobre la finca esmentada, amb les limitacions que comporta el contracte de fiança, del qual deriven les accions exercitades, i no del contracte d'hipoteca; que el Tribunal Suprem, en sentència de 29 d'octubre del 1926, ha declarat que l'acció que s'exercita per al reconeixement d'un dret a la cosa, o que té el seu origen en aquest dret a la cosa mateixa, és personal i no real, i en conseqüència és personal l'acció exercitada contra tots dos demandats, i per tant, és indiscutible la competència dels Jutjats de Barcelona; que ultra tot el que s'ha dit, ha d'invocar-se la regla tercera de l'art. 63 de la Llei processal, segons la qual, en les demandes sobre obligació de garantia o compliment d'altres anteriors, serà Jutge competent el qui ho sigui per conèixer o que estigui coneixent de l'obligació principal sobre la qual recaigui; que havent justificat que el Jutjat requerit és el competent, per conèixer de l'obligació de pagament de l'esponsalici que es reclama, necessàriament ha desser-ho també, per entendre de l'obligació de garantia, pel compliment de la qual es reclama al senyor Carles V. i C, per la qual cosa va demanar que fos rebutjat el requeriment inhibitori; Resultant que l'altra part compareguda, o sigui, el senyor Francesc B. i S., va oposar-se també al requeriment d'inhibició, mitjantçant escrit de 30 de setembre, glossant els mateixos arguments de l'escrit presentat per l'actora del judici; Resultant que el Jutjat número 2 de Barcelona, d'acord amb el dictamen Fiscal, per auto de 9 d'octubre de l'any passat, rebutjà el repetit requeriment, i havent-hi insistit el de Vilafranca del Penedès, segons acord que prengué en el seu auto de 4 de novembre, comunicat al Jutjat requerit amb ofici del següent dia, tots dos Jutjats previ emplaçament de les parts, han tramès a aquesta Superioritat, llurs respectives actuacions, on s'ha seguit el procediment segons dret, i escoltat el Ministeri Fiscal, el qual comparegué també, a l'acte de la vista, informant que la competència pertoca al Jutjat número 2 d'aquesta capital. II.  DESESTIMACIÓ DEL RECURS Essent Ponent el Magistrat senyor Pere Comas i Calvet; Atès que l'actora senyora Teresa B. i M., en la demanda contra els seus fills menors d'edat, representats pel defensor judicial senyor Francesc B. i S., aspira que es declari a favor seu, el dret a l'esponsalici, constituït mitjançant escriptura de capitulacions matrimonials, per tal com li pertany en plena propietat durant la seva vida, i és exigible, així com el de percebre els seus interessos, corresponent, les obligacions correlatives dels drets esmentats, a l'herència del seu marit senyor Francesc V. i C, ostentada pels dits menors Carles i Montserrat V. i B., i subsidiàriament, en cas d'insolvència dels deutors principals, d'acord amb els preceptes reguladors de la fiança, a la finca que fou hipotecada en garantia del pagament de l'esponsalici, avui pertanyent al senyor Carles V. i C; interessant també, l'actora, en primer terme, com a complement i conseqüència de les declaracions anteriors, que l'herència del senyor Francesc V. i C, sigui condemnada a pagar-li el capital de l'esponsalici i els seus interessos legals, creditats durant el període procedent, i que, en segon terme, sigui condemnat el senyor Carles V. i C, d'acord amb els esmentats preceptes legals, reguladors de la fiança, a pagar l'esponsalici, en cas de no pagar-lo el deutor principal, limitant la responsabilitat del fiador, a la finca hipotecada en garantia d'aquelles obligacions; Atès que de les peticions que s'acaben de transcriure, apareix sense cap mena de dubte, que s'exercita una acció principal, de naturalesa personal, com és l'adreçada contra els hereus del marit de l'actora, per tal d'obtenir la devolució de l'escreix o esponsalici, constituït, en concepte d'augment de dot, en mèrits del pacte quart de l'escriptura de capítols matrimonials, atorgada davant del Notari de Barcelona, senyor Espriu i Torras, el dia 21 de març del 1922; qualificació que, tant pel que respecta al caire de preferència, com al de personalitat, mereix la conformitat dels Jutjats en conflicte, dels respectius representants del Ministeri Fiscal i dels litigants; i en dimana, també, una altra acció accessòria, nascuda de la fiança, contra el senyor Carles V. i C, hereu del senyor Carles V. i D., el qual s'obligà, segons demostren, als efectes de la qüestió del dia, els documents acompanyats amb la demanda, a satisfer l'escreix al·ludit, en el cas de no fer-ho el deutor, i a l'efecte, hipotecà una de les seves finques; discrepant les parts en litigi, pel que fa a la naturalesa de l'acció, sostenint l'actora que és de caràcter personal i el demandat que és una acció real; Atès que l'actora no exercita l'acció hipotecària contra la finca, propietat del demandat subsidiari, senyor Carles V. i C, única de caràcter real que li podria correspondre, ja que ni és mestressa de l'immoble, ni copartícip, ni hereva o cohereva, ni ostenta cap altra qualitat que pugui generar una acció d'aquesta mena, havent-se reduït, la senyora B. i M., a demandar el seu esmentat cunyat, en concepte de fiador de l'escreix, i sol·licitar la seva condemna, d'acord amb els preceptes legals d'aplicació a la fiança, al pagament del seu import, en el cas de no fer-ho el deutor principal, és a dir, acollint-se als efectes legals d'una interecessió acumulativa, personal, accessòria, definida pels autors, com un contracte accessori, unilateral, de garantia, pel qual un fiador promet al creditor d'una obligació, de complir-la, si deixa de ferho el deutor, i exercitant, per tant, l'acció personal adient, que el Tribunal Suprem classifica entre les que tenen el seu origen en el dret a la cosa, o al reconeixement d'un dret tant si neix d'obligacions consensuals, com d'actes realitzats lícitament o il·lícitament, sempre que es demani el reconeixement del suposat dret, sense consideració, i amb independència de les coses, i de la seva situació a l'espai (sentència de 29 d'octubre del 1926); Atès que tractant-se, com hem vist, de l'exercici d'accions personals, ha de coneixer-ne, d'acord amb el número l.r de l'art. 62 de la Llei d'Enjudiciament Civil, el Jutge del lloc en el qual hagi de complir-se l'obligació, que en la qüestió del dia és Barcelona, on tenen el domicili els demandats, i, per tant, on ha d'ésser pagat l'escreix, segons el paràgraf darrer de l'art. 1171 del Codi Civil, i àdhuc que no fos conegut, com ho és, el lloc esmentat, també serien competents els Jutjats de Barcelona, perquè ací foren atorgades les dues escriptures estipuladores de l'esmentat escreix, per tal com el precepte invocat autoritza els demandats per a escollir el lloc del contracte, com a determinant de la competència; Atés que per tal d'allunyar tota recança de l'ànim del promotor de la inhibitoria, cal que tingui present que, àdhuc d'ésser admissible la seva tesi equivocada, respecte a la qualitat de real, de l'acció emprada en contra d'ell per l'actora, la naturalesa d'accessòria que li ha reconegut, comportaria l'aplicació de la regla 3." de l'art. 63 de la Llei Processal, segons la qual, en les demandes sobre obligacions de garantia o compliment d'altres anteriors, és Jutge competent el que ho sigui per a conèixer, o estigui coneixent de l'obligació principal sobre que recaigui; i en ésser demandat com a fiador de la devolució de l'escreix, per imperi de l'art. 1828 del Codi Civil, resta sotmès a la jurisdicció del Jutge del lloc on ha de complir-se l'obligació garantida, havent declarat el Tribunal Suprem que, sotmès el deutor al Jutge del domicili del creditor, la sotmissió s'estén al fiador que ni tan sols pot invocar l'expiració del termini contractual (sentències de 18 de gener del 1897 i 6 de juliol del 1923); Atès que els fonaments al·legats pel Jutjat requirent, per tal de fonamentar la inhibitoria al seu favor, de no haver-se justificat, en la demanda, el nomenament de defensor judicial dels menors demandats, de no poder-se perjudicar el fur de cap demandat per l'acumulació arbitrària d'accions, i de que l'obligació subsidiària, a càrrec del senyor V. C, pot ésser demandada separadament, i en procediment distint d'aquell en que s'exercita l'acció personal utilitzada per l'actora, han d'ésser rebutjats; en quant al primer, perquè, és aliè a la qüestió del dia, i consta en autos el degut nomenament de defensor, que ha comparegut a oposar-se, juntament amb l'actora, a la inhibitoria proposada; respecte a l'acumulació d'accions, que titlla d'arbitrària, per desconèixer el precepte de l'article 1834 del Codi Civil, que faculta el creditor per a citar el fiador, en demandar el deutor principal, i preveu la sentència contra tots dos, arribant la jurisprudència del Tribunal Suprem, a declarar indispensable la notificació de la demanda al fiador (sentència de 29 de maig del 1897) i a estimar mancomunats el deutor principal i el fiador, als efectes de la regla 1." de l'article 62 de la Llei Processal, quan ambdós són demandats alhora (sentència de 21 de desembre del 1932); i pel que fa a la possible demanda per separat, per dependre, naturalment, de la lliure voluntat de la part actora, d'apreciar-ne la conveniència; Atès que aquest Tribunal, coincidint amb la doctrina del Suprem de la República, ja té declarat (sentència d'11 de març proppassat), que essent diverses, i de diferent naturalesa, les accions que s'exerciten, els conflictes que d'una tal acumulació poden néixer, han de resoldre's per la prioritat en l'ordre de la seva relativa importància, pel seu major nombre, o bé donant la preferència a l'acció que sigui la base i el fonament de les altres; norma que ha d'ésser guia dels litigants, en casos similars, i que els evitaria l'argumentació desenfocada que hom observa en la qüestió del dia; Atès que pel que s'acaba d'exposar, la conducta processal del promotor de la competència, ha d'ésser qualificada de temerària i sancionada amb la imposició de les costes, Decidim que del judici de referència pertoca d'entendre'n el Jutjat Número 2, de la present ciutat, al qual seran trameses les actuacions que s'han tingut a la vista, amb testimoni d'aquesta sentència, la decisió de la qual serà posada a coneixement del Jutjat de Primera Instància de Vilafranca del Penedès. I imposem, expressament, al senyor Carles V. i C, totes les costes causades en la present inhibitoria.