Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 5 FEBRER 1936 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 21 gener 1937. Pàg. 11-17. Fonts del dret civil català: els drets romà i canònic com a supletoris. El codi civil com a supletori. - Drets successoris dels fills naturals en la successió de llur pare en concurrència amb fills legítims: natura de l'obligació dels cohereus. - Laudes dictats per amigables componedors: llur valor. - Ponent: Pere Comes i Calvet.   I. ANTECEDENTS Excms. Srs.: Santiago Gubern, President; Víctor G. d'Echàvarri, Pere Comas i Calvet, Eduard Micó i Busquets, Ricard de Rabassa i Prat. A la ciutat de Barcelona, el dia 5 de febrer del 1936. En el recurs de cassació interposat pel Procurador senyor Manuel Nadal i Cruart, en representació dels germans senyors Fèlix i Ferran B. i M., tots dos majors d'edat i veïns de la present, empleat i solter el primer, i del comerç i casat l'altre, dirigits per l'Advocat senyor Antoni Borrell, contra el laude dictat pels amigables componedors senyors Lluís S., Joan V. i C, Víctor B., Alvar C. i Lluís D. i V., per tal de decidir certes qüestions pendents amb els germans senyors Ròmul, Alexandre, Maria del Àngels, Maria de la Mercè i Maria dels Reis B. i C, vidu i del comerç, el primer, solter i també del comerç el segon, i casades les altres senyores, tots ells majors d'edat i veïns d'aquesta ciutat, que han comparegut sota la representació del Procurador senyor Joan Valls i Pallejà, dirigits per l'Advocat senyor Raimon d'Abadal; Resultant que el Jutjat de Primera Instància del Districte de l'Audiència de la present ciutat, per sentència dictada en data 21 de desembre del 1927 —la qual sentència va ésser confirmada per l'Audiència d'aquest territori, en grau d'apel·lació, no havent prosperat el recurs de cassació que contra d'ella s'interposà—, va declarar que els recurrents, senyors Fèlix i Ferran B. i M., que durant la tramitació d'aquells autos eren anomenats Fèlix i Ferran M. i LI., eren fills naturals del senyor Ròmul B. í A., amb els drets inherents a l'esmentada condició. Segons així es diu en la sentència calendada, essent els germans Alexandre, Ròmul, Maria dels Àngels, Maria de la Mercè i Maria dels Reis B. í C, els únics fills legítims que a la seva mort deixà el senyor Ròmul B. i A., alhora que els seus hereus, per virtut del testament atorgat, en data 21 de gener del 1915, davant del Notari d'aquest Il·lustre Col·legi senyor Josep Torelló i Catarineu; Resultant que els senyors Fèlix i Ferran B. i M. havien formulat diverses reclamacions del que creien llur dret, les quals no foren acceptades pels fills legítims i hereus del senyor Ròmul B. i A., però, degut a amplis i repetits canvis d'impressions entre els assessors jurídics dels senyors B. i C. i els dels senyors B. i M., arribaren a un acord tocant a l'evident aplicació a la qüestió de dret plantejada dels preceptes de la legislació romana, supletòria de la genuïna d'aquesta regió, vigent el dia de la mort del senyor Ròmul B. i A., per bé que no hi havia hagut acord tocant al veritable abast de les disposicions legals aplicables, tant per les diverses interpretacions que les parts donaven als textos legals, com per les circumstàncies de fet, que cada una d'elles, creia que havien d'ésser tingudes en compte; Resultant que havent cregut més avantatjós subjectar tals diferències a la decisió d'amigables componedors, en data 15 de març del 1935, atorgaren, davant el Notari de la present ciutat, senyor Albert Gabarró i Torres, la corresponent escriptura de compromís, amb subjecció als següents pactes: 1. Les qüestions sotmeses a la decisió dels amigables componedors, per tal que les resolguin per unanimitat o per majoria, i, segons llur lleial saber i entendre, són les següents: Reconeguts per sentència ferma, amb subjecció al dret foral català, els senyors Fèlix i Ferran B. i M., com a fills naturals del senyor Ròmul B. i A., determinin els amigables componedors: d) Si de conformitat amb el precepte de la novel·la vuitanta-nou, cap. XII, de Justinià, com a text legal regulador, a Catalunya, dels drets dels fills naturals reconeguts, els hereus del senyor Ròmul B. i A. vénen obligats a abonar aliments als senyors Fèlix i Ferran B. i M.; b) En el cas de respondre afirmativament, determinin la quantia de la pensió alimentària en vista dels antecedents de fet que se'ls donin i de la interpretació que entenguin procedent de les disposicions legals aplicables; i c) Determinin, aiximateix, en el seu cas, la durada de l'obligació que es fixi, és a dir, des de quan i fins a quan. 2. Nomenem amigables componedors els senyors els noms dels quals consten a la capçalera de la present sentència. 3. Fixen com a termini, dins del qual els amigables componedors hauran de dictar el laude, el de trenta dies hàbils, a comptar des del següent al de la darrera acceptació del càrrec; facultant, però, els amigables componedors, perquè, si no poguessin dictar el laude dins aquell termini, puguin prorrogar-lo, per quinze dies més, també hàbils, atorgant a l'efecte el corresponent instrument públic. 4. Les parts s'obliguen a executar tot el que sigui necessari per tal que el compromís tingui efecte. 5. Les despeses d'escriptura de compromís, així com les de l'amigable composició, seran pagades, per meitat, pels fills legítims i hereus del senyor Ròmul B. i A. i pels fills naturals reconeguts senyors Fèlix i Ferran B. i M.; Resultant que els amigables componedors nomenats acceptaren el càrrec, havent-ho fet en data 22 del mateix mes, en que s'atorgà l'escriptura de compromís, els dos que ho feren darrerament, que són el senyor Víctor B. i el senyor Lluís D. i V.; Resultant que els repetits amigables componedors pronunciaren el laude al davant del Notari de la present senyor Albert Gabarró i Torres, en data 10 de maig del mateix any 1935, i en ell hi figuren com a resultants: Un extracte de l'escriptura de compromís i el seu preàmbul; la transcripció dels pactes; la data en que tingué lloc l'acceptació del darrer dels amigables componedors, i la manifestació que usant de la facultat concedida, va ésser prorrogat el termini, mitjançant escriptura autoritzada pel mateix Notari senyor Gabarró, en data 24 d'abril següent; que els compromitents havien facilitat als amigables componedors tots els antecedents que havien estimat oportuns, i que els senyors Fèlix B. i M. i Alexandre B. i C. els havien manifestat, de paraula, el que havien tingut per convenient; senten seguidament els següents atesos: en el primer, sintetitzen les qüestions sotmeses a la seva resolució; en el segon, diuen que la novel·la vuitanta-nou, capítol xn, paràgraf 6, de les de Justinià, estimant necessari arribar a l'escrupulositat i a la pietat, vol que si algú que té fills legítims en deixa també de naturals, siguin alimentats pels legítims, de manera decent per a ells secundum substantiae mensuram a bono viro arbitratam, o sigui a arbitri de bon baró; tercer, que la invocada disposició legal estableix, indiscutiblement, a càrrec dels fills legítims, l'obligació d'alimentar els fills naturals del seu mateix pare, deixant la determinació de les característiques d'aquella obligació a l'arbitri d'homes bons que la precisin, de manera que els fills naturals quedin alimentats decentment, d'acord amb la quantia dels béns, per aquells apreciada; quart, que per virtut del que han exposat, estimen que els germans B. i C, fills legítims i hereus del senyor Ròmul B. i A., vénen obligats a donar aliments als germans senyors Fèlix i Ferran B. i M., fills naturals d'aquell, en la proporció en que els primers han participat a l'herència del seu pare; cinquè, que en la funció d'homes bons, que els amigables componedors els assigna la submissió dels compromitents a l'invocat precepte legal, han cregut que és llur deure decidir les qüestions plantejades de manera que quedin definitivament resoltes, d'acord amb el que els compromitents digueren proposar-se en atorgar l'escriptura de compromís; i estimant que l'aplicació del concepte estricte d'aliments podia dur, com a conseqüència, la necessitat d'examinar si les circumstàncies personals i els mitjans de vida dels germans B. i M. els feia necessaris, i que el possible canvi de tals condicions podien determinar discussions i variacions ulteriors, sobre la quantia de la pensió alimentària, movent-se els amigables componedors dintre el criteri de justícia i d'equitat en que han d'inspirar llur resolució, han cregut procedent de moderar la quantia de la pensió, atribuint-li, en canvi, caràcter de permanència, que la faci independent de tota discussió, tocant les possibilitats presents i futures dels alimentistes, i dels obligats a prestar els aliments; sisè, que en virtut de tot això, i examinats els antecedents de fet que se'ls han facilitat, i tenint en compte les condicions d'uns i altres i la quantia dels béns deixats pel senyor Ròmul B. i A., estimen que una pensió fixa i vitalícia de 10.000 ptes. anuals, pagadora per mesos anticipats, a cada un dels germans senyors Fèlix i Ferran B. i M., és adequada per a la decorosa alimentació, tal com disposa la novel·la invocada, i, conseqüentment, per al degut compliment de l'obligació en ella establerta; setè, que pel que fa a la durada de l'obligació i pel que toca al seu començament, la jurisprudència té declarat repetidament que els aliments han de pagar-se des que s'interposa la demanda reclamant-los, i que havent, en aquest cas, els germans B. i M. formulat la demanda en data 6 de novembre del 1934, per bé que no arribà a presentar-se a tràmit, per haver-se iniciat les gestions amistoses que finalitzaren en l'escriptura de compromís, que donà lloc al Iaude, creuen que des d'aquella data, del 6 de novembre de l'any 1934, comença l'obligació de pagament de la pensió, i, per tant, que a comptar des d'ella ha d'ésser pagada; i que pel que es diu en els anteriors atesos, ha d'ésser-ho per durant la vida de cada un dels beneficiaris, per tot el qual decidiren, per majoria: 1. Que els hereus del senyor B. i A., senyors Ròmul, Alexandre, Maria dels Àngels, Maria de la Mercè i Maria dels Reis B. i C. vénen obligats a abonar aliments als senyors Fèlix i Ferran B. i M., en proporció a llur respectiva participació en l'herència del senyor Ròmul B. i A.; 2. Que la pensió que han de pagar els hereus del senyor Ròmul B. i A. és de 10.000 ptes. anuals a cada un dels beneficiaris, pagadora per mensualitats anticipades; i 3. Que l'esmentada pensió ha d'ésser pagada als senyors B. i M. a comptar des del dia 6 de novembre del 1934 i per durant la vida de cada un d'ells; Resultant que l'amigable componedor Àlvar C. d'A. formulà vot particular, en el qual accepta els resultants de la decisió de majoria, fent els següents atesos: 1. Que havent-se dit, en l'escriptura de compromís, de manera taxativa, pels compromitents, que l'únic precepte legal a tenir en compte els amigables componedors havia d'ésser el de la novel·la vuitanta-nou, capítol xn, de Justinià, qualificat de text legal, regulador a Catalunya dels drets dels fills naturals reconeguts, és evident que tan sols a aquest precepte havien d'atenir-se els amigables componedors, prescindint dels altres sobre aliments, tant del Codi Civil com del Dret català i del romà i canònic, supletoris del vigent a Catalunya; 2. Que el paràgraf 6 del capítol xn de la invocada novel·la és sobrerament explícit en establir que tals aliments no són els que la Llei qualifica d'aliments entre parents, i, per tant, en concedir-los no ha de tenir-se en compte que l'alimentat els necessiti per a viure, ni cap més altra norma que la fortuna de l'obligat a prestar-los secundum substanliae mensuram; 3. Que d'acord amb el precepte legal citat, interpretant-lo segons les normes de les lleis vigents, els aliments de tal mena són una càrrega de la successió, com ha declarat el Tribunal Suprem en sentències del 10 de febrer del 1862, 14 de febrer del 1895 i 26 de març del 1904; i essent, per tant, una càrrega de l'herència, el caràcter de vitalicis i continuats, no pot fonamentar-se en les raons exposades en el laude, sinó en que la llei i la jurisprudència ho han establert; 4. Que per la mateixa raó d'ésser una càrrega hereditària les normes d'acord amb les quals els bons barons han d'arbitrar-ne la quantia no poden ésser altres que l'import de l'herència del pare i la sustentació decorosa que pertoca als fills d'una persona de determinada família; 5. Que resultant de l'inventari dels béns del senyor B. i A. que la seva fortuna era de 15 milions de pessetes —que, en realitat, és més, segons dades que té el que formulà el vot particular — és racional estimar en la quantitat de 20.000 ptes. anuals, la pensió alimentària de cada un dels fills naturals del senyor B. i A., puix que quan les rendes passen de certs límits, la distància entre el que és necessari i el que és sobrer s'accentua en proporció quasi bé geomètrica, resultant una poca cosa el que per a una família modesta constituiria una fortuna; 6. Que calculant l'import de la pensió des del punt de vista dels drets que, tant el Codi Civil com l'apèndix de dret català (encara sense vigència legal)1 concedeixen als fills naturals, així com els que per successió testamentària els són concedits, la pensió que assenyala el vot particular no resultaria excessiva, puix que els interessos de les parts alíquotes d'herència que fixen els esmentats preceptes legals, resultarien molt superiors a les indicades 20.000 ptes., donada l'enorme fortuna que ha de servir de base per a la seva fixació; 7. Que en quant a la data des de la qual s'han de prestar els aliments, constituint aquests una càrrega de la successió, entén que ha d'ésser la mateixa que els autors i la jurisprudència fixen al legitima-ri per a reclamar els fruits i els rèdits de la llegítima; 8. Que prescindint de tot l'anterior, i suposant que els fills naturals tinguessin, tan solament, dret als aliments legals, des que els reclamessin formalment, no hi ha cap dubte que aquesta reclamació formal existeix, puix que s'ha reconegut pels compromitents que els germans B. i M. foren declarats fills naturals del senyor B. i A., amb els drets inherents a l'esmentada condició, per la sentència que es relaciona en els resultants, la qual sentència és ferma; 9. Que no seria racional suposar que, en el judici que motivà la referida sentència, els germans B. i M. no haguessin reclamat els aliments que els poguessin correspondre, puix que les paraules de la decisió que diuen «con los derechos inherentes a tal condición» guarden congruència amb la súplica de la demanda, transcrita en el Resultant primer de la sentència que el Tribunal Suprem va dictar en l'esmentat plet, de data 28 d'octubre del 1929 (tom 190 de la Col·lecció, pàgs. 943 i 944); i això demostra que aquells germans varen demandar tots els drets que els pertocaven i, per tant, el de percebre aliments, si això resultés ésser-ne un o l'únic; i, fonamentat en ells, va formular la següent decisió: 1. Que els germans senyors Ròmul, Alexandre, Maria dels Àngels, Maria de la Mercè i Maria dels Reis B. i C, en llur triple qualitat de fills legítims, successors i hereus del senyor Ròmul B. i A., vénen obligats a abonar aliments a llurs germans naturals senyors Fèlix i Ferran B. i M., proporcionalment a llur respectiva participació en l'herència del comú pare; 2. Que la pensió que han de pagar els germans B. i C. és de 20.000 ptes. anuals a cada un dels beneficiaris, pagadora per mensualitats anticipades; i 3. Que la indicada pensió ha d'ésser pagada als germans B. i M., a comptar des del 22 de maig del 1924, data de la presentació de la demanda de que s'ha fet mèrit en els atesos vuitè i novè, i per durant la vida de cada un d'ells; Resultant que la decisió dels amigables componedors fou notificada en data 27 de maig de l'any passat als germans senyors Fèlix i Ferran B. i M., els quals, mitjançant el dipòsit de 1.000 pessetes, i sota l'esmentada representació del Procurador senyor Manuel Nadal, amb escrit que porta data del 14 del passat any, presentat el dia 17 del mateix mes, interposaren recurs de cassació, fonamentat en l'art. 487, d'acord amb el número 3 de l'art. 1.691 de la Llei d'Enjudiciament Civil, pels següents motius:   II.  MOTIUS DEL RECURS Primer. En fixar, els amigables componedors, la proporció en que els hereus del senyor B. i A. han de passar aliments als germans B. i M. s'excedeixen en llurs facultats, puix que no en tenien per a fer-ho, ja que l'escriptura de compromís els autoritza tan solament, per a determinar-ne la quantia, podent derivar d'aquesta declaració dels amigables componedors un perjudici per als recurrents, que tal vegada no podrien utilitzar el dret que estableixen els arts. 1.084 i 145, paràgraf segon, del Codi Civil, i el fragment tercer del llibre XXXIV, títol I, del Digest. Segon. Els amigables componedors no s'han ajustat als límits que els compromitents els fixaren, puix que consignat expressament en l'escriptura de compromís que havien de resoldre les qüestions sotmeses, de conformitat amb el precepte de la novel·la vuitanta-nou, capítol xu, de Justinià, com a text legal, regulador a Catalunya, dels drets dels fills naturals reconeguts, no han tingut en compte aquesta disposició legal, que forçosament havien d'aplicar en la decisió, segons es desprèn dels atesos que l'han motivada, i es demostra, perquè en un dels esmentats atesos es diu que han cregut procedent moderar la quantia de la pensió, atribuint-li, en canvi, caràcter de permanència, que la faci independent de tota discussió sobre 1.  Es refereix al redactat per una comissió de juristes l'any 1930, tenint present el de Duran i Bas. les necessitats presents i futures dels alimentistes i dels obligats a prestar aliments, contrariant, amb això, el repetit precepte, que tan solament té en compte la posició del finat i no la dels hereus, per a la regulació de la quantia de la pensió alimentària, afegint que els amigables componedors han de seguir el procediment que els sigui fixat pels compromitents, com així ho declara la sentència del Tribunal Suprem del 28 d'octubre del 1918. Tercer. Si segons el precepte repetit, els aliments no es donen només que en el cas de necessitat, els amigables componedors no podien disposar-ho per a tota la vida; en canvi, si aquest precepte dóna dret a aliments, prescindint de la necessitat, no podien rebaixar-los per la consideració de concedir-los per a tota la vida; si solament s'havien de pagar en el cas de necessitat no podien establir un tipus fix, sinó que, en cada cas de necessitat hauria de deter-minar-se'n la quantia, afegint que les infraccions del compromís comeses pels amigables componedors en els atesos esmentats repercuteixen, immediatament i directa, en la decisió, pel que fa a les dues darreres declaracions que en són la conseqüència necessària. Quart. Que els amigables componedors tenien de resoldre tres qüestions: la primera, si els germans B. i M. tenen dret a aliments; la segona, quantia dels aliments, i la tercera, temps per durant el qual s'havien de pagar, és a dir, des de quan i fins a quan; que cada qüestió és independent de les altres i s'havien de resoldre separadament, però els amigables componedors resolgueren la segona en una quantia inferior a la que creien justa, per tal de poder resoldre la tercera, en major extensió de la que estimaven de justícia, és a dir, establint una transacció, i com que no estaven autoritzats per a transigir, s'excediren a llurs facultats, citant, en suport de la seva tesi, les sentències del Tribunal Suprem del 26 de març del 1913 i la del 20 d'abril del 1921, que, segons diu, decideixen casos similars. Cinquè. Que el laude adoleix de nul·litat, puix que és nul·la l'escriptura del compromís que li dóna vida, per haver-se sotmès als amigables componedors qüestions a resoldre dret i no segons llur lleial saber i entendre, i, per tant, l'objecte del judici no és adequat al d'amigable composició, sinó al d'àrbitres; que per bé que ningú no pot anar, vàlidament, contra els seus propis actes, i per tant, podria dir-se que hi van els recurrents, atorgants d'aquella escriptura de compromís, també ho és que les lleis de procediment són d'ordre públic i no poden ésser alterades per pactes entre els interessats; que, per tant, l'escriptura de compromís i, en conseqüència, el laude infringeixen els arts. 816 i 833 de la Llei d'Enju-diciament Civil; que és discutible si la nul·litat que s'al·lega és matèria del recurs o ha d'ésser-ho d'un altre judici ordinari, però cal tenir en compte que si l'escriptura de compromís és nul·la, els amigables componedors, forçosament, hauran resolt punts no sotmesos a llur decisió. Sisè. El laude és nul per raó de la matèria, puix que són sotmesos als amigables componedors, i aquests decideixen qüestions sobre aliments futurs, establint-hi transaccions, cosa contrària a la Llei vuitena del llibre II, títol IV, del Codi de Justinià, precepte que, segons diu, es troba recolzat per l'art. 1.821 del Codi Civil, en relació amb el 487 i el número 3 del 483 de la Llei d'Enjudiciament Civil, afegint que aquest motiu de cassació es fonamenta en que els amigables componedors han resolt punts compresos en les excepcions consignades en el paràgraf segon de l'art. 487 de la Llei Processal Civil.   III.  DESESTIMACIÓ DEL RECURS Essent Ponent el Magistrat senyor Pere Comas i Calvet; Atès que la facultat de recórrer en cassació contra les sentències dictades per amigables componedors està reconeguda en l'apartat tercer de l'art. 1689 de la Llei d'Enjudiciament Civil, amb les limitacions consignades en el mateix número, de l'art. 1691, que fixa els motius en els quals dit recurs hauria d'ésser fonamentat, a saber: quan la sentència hagi estat dictada fora del termini assenyalat en el compromís, o resol qüestions no sotmeses, o que havent-ho estat, no siguin de naturalesa civil o estiguin compreses en les excepcions del paràgraf segon de l'art. 487 de l'esmentada Llei, limitacions que cal examinar, en relació amb les infraccions al·legades pels recurrents, per tal de separar-ne, de bell antuvi, aquelles que no constitueixin fonament legal apte per a provocar la cassació intentada; Atès que entre els motius adduïts pels recurrents hom observa, tot seguit, que el cinquè i el sisè no encaixen en el marc de l'art. 1691, n.° 3, puix que el cinquè pretén recolzar-se en la nul·litat del laude com a conseqüència d'ésser nul·la l'escriptura de compromís que l'originà, per haver estat sotmeses a la decisió d'amigables componedors qüestions a resoldre, segons dret, en lloc d'ésser-ho, segons llur «leal saber y entender», amb infracció dels arts. 816 i 833 de la Llei Processal, ja que deixant de banda la contradicció que la dita al·legació comporta amb l'actuació dels propis recurrents, és oportú recordar que el procediment adequat per a obtenir aquestes nul·litats no té res a veure amb la via escollida en promoure el present recurs, criteri del Dret processal repetidament sentat pel Tribunal Suprem, en sentències com les del 26 de març del 1913 i 11 d'abril del 1932, entre altres; Atès que pel que fa al motiu sisè, la nul·litat de la sentència, per raó de la matèria, en la forma que els recurrents la plantegen, d'infracció de la Llei vuitena del llibre iv del Codi de Justinià i l'art. 1814 del Codi Civil, tampoc no escau a la naturalesa del recurs del dia, la regulació del qual, continguda en l'art. 1691 de la Llei processal, no esmenta, entre els punts resolts pels amigables componedors en llur sentència, aptes per a provocar la cassació, més que els que no siguin d'índole civil i els que estiguin compresos en les excepcions consignades en el paràgraf segon de l'art. 487 de la llei adjetiva, el que no permet entrar en l'anàlisi de l'aplicació, a la qüestió de fons, del text i de l'article invocats, i redueix la missió d'aquest Tribunal a posar de relleu que les dites excepcions no són altres, que les demandes a que fa referència el n.° 3 de l'article 483 de la Llei Processal i aquelles en les quals la llei ordena la intervenció del Ministeri Fiscal, ometent, en absolut, les demandes relatives a aliments de tota mena; Atès que per a destacar la posició errada, escollida pels recurrents en recolzar-se en l'art. 1821 del Codi Civil, en relació amb el 1814, a fi d'obtenir l'anul-lació de la sentència, per nul·litat, del compromís contret mitjançant l'escriptura pública del 15 de març del 1935, convé recordar la seva pròpia manifestació, en ella consignada, d'haver arribat amb els seus germans, defensors del laude, a un acord sobre l'evident aplicació a la discòrdia dels preceptes del Dret romà, vigent el dia de la mort del senyor Ròmul B. i A., però encara que així no hagués estat, mai no podria estimar-se la disposició de l'art. 1821 com a ampliatòria de l'art. 483 n.° 3, de la Llei d'Enjudiciament Civil, malgrat la posterioritat aparent d'aquell, perquè, precisament, l'apartat de l'article 1691 de la dita Llei rebé la redacció actual, a rel del R. D. del 2 d'abril del 1924, confirmat pel Decret del 31 de maig i per la Llei del 30 de desembre del 1931, i amb motiu d'aquesta reforma, tingué el legislador avinentesa, si hagués volgut, de completar les excepcions de l'art. 487, n.° 2, i, per tant les del n.° 3 de l'art. 483, amb l'afegit dels aliments futurs, i, en canvi, redactà el precepte processal, definidor dels fonaments del recurs de cassació contra les sentències dels amigables componedors, de manera que sols en fossin excloses, per raó de la matèria, ultra les qüestions intervingudes pel Ministeri Fiscal, les relatives a drets polítics i honorífics, exempcions i privilegis personals, filiació, paternitat,   1.  Es refereix a la disposició continguda a C. 2.4.8. interdicció i altres que afectin l'estat civil i condició de les persones relacionades en l'esmentat apartat de l'art. 483; Atès que també és pertinent remarcar que en voler els recurrents comprendre entre les excepcions del n.° 2 de l'art. 487 de la Llei Processal aptes per a fonamentar el recurs de cassació contra les sentències dels amigables com-ponedors les que el Codi Civil estableix per a les transaccions utilitzen indegudament l'art. 1821 del dit cos legal, el qual, si bé en el primer dels seus apartats, aplica als compromisos les regles de les transaccions, en el segon salva la vigència de la Llei de Tràmits, pel que fa a la manera de procedir, a l'extensió i efectes dels compromisos, la qual extensió, com hem vist, determina l'article 1621, en relació amb els 483 i 487 d'aquella Llei; Atès que els motius segon, tercer i quart del recurs, tot pretenent impugnar la sentència per haver-hi resolt punts no sotmesos a la decisió dels amigables componedors, el que fan, en realitat, és combatre les raons que els decisors donen en llurs atesos, per tal de fonamentar o explicar la quantia i la durada fixades als aliments, oblidant els recurrents que, en comprometre's a passar pel disposat en la novel·la vuitanta-nou de Justinià, acceptaren l'arbitri d'home bo, que dita Constitució ordena, l'home probe, segons el francès Beranger, en la seva traducció de les novel·les, el qual ha d'obrar segons «su leal saber y entender», art. 833 de la Llei Processal, i sense sotmetre's a consideracions legals, és a dir, previs, només aquells raonaments que surtin del seu seny, escollit, precisament, pels interessats, d'una manera lliure, per tal de posar fi al conflicte que els separa; essent doctrina sentada pel Tribunal Suprem que «la competència dels amics comuns rau en la confiança atorgada per avenir les diferències entre els compromitents, i més que el caràcter de jutges, exerceixen, els componedors, el de conciliadors..., essent el fonament jurídic de l'amigable composició la bona fe i el camp discrecional, que els concedeix la llei...» (Sentència del 7 de gener del 1921, entre altres); indicant, tot el que acabem de dir, que res no tenen a veure els excessos dels componedors en decidir fora del marge del compromís, amb les argumentacions i consideracions que llur enteniment lleial els hagi suggerit; Atès que en raonar els amigables componedors els antecedents i circumstàncies tinguts en compte per a complir llur comesa no s'han separat ni pogut separar, als efectes de la cassació, de les clàusules del compromís, perquè aquest recurs sols es dóna, d'acord amb el número 3 de l'art. 1691 de la Llei Processal, contra el que hagin resolt, «haber resuelto puntos no sometidos a su decisión», que és allà on pot haver-hi extralimitació o excés, motiu pel qual té dit el Tribunal Suprem que «solament cap el recurs si la decisió infringeix la voluntat de les parts, manifestada en el compromís, i no els documents i antecedents que tinguin presents per a dictar el laude» (Sentència del 13 de desembre del 1921); i hom constata que els amigables s'han subjectat al pacte primer, en quant han decidit les qüestions sotmeses per majoria i segons «su leal saber y entender»; a l'apartat b del mateix pacte, en determinar la quantia de la pensió «en vista dels antecedents de fet que els foren proporcionats, i de la interpretació que entengueren pertinent de les disposicions legals aplicables»; i a l'apartat c, en determinar, aiximateix, la durada de l'obligació, és a dir, des de quin temps i fins a quan, limitacions úniques que, en aquest aspecte, els eren fixades, i que els permetien, indubtablement, definir el veritable abast de les disposicions legals aplicables, a manca de la coincidència dels compromitents sobre aquell abast; divergència nascuda, tant de la interpretació distinta que donaven als textos, com de les circumstàncies de fet que cada un d'ells estimava que havien d'ésser tingudes en compte, segons paraules de la pròpia escriptura, moderant la quantia i allargant la durada, puix que ambdues eren de llur absoluta competència, i fins preveient discussions sobre necessitats presents i futures d'uns i altres, discussions que calia evitar que es repetissin, sense que aquesta consideració signifiqui, com pretenen els recurrents, declarar o qualificar els aliments, en forma no permesa per la Novel·la aplicada en decidir; Atès que el primer motiu del recurs es basa en la declaració primera de la sentència, en quant fixa la proporció en que els hereus del senyor B. i A. han de passar aliments als senyors B. i M., estimant-la com una extralimitació del compromís, dient que aquest tan sols autoritzava per declarar l'obligació, i la seva quantia i durada, i, per tant, no podia assenyalar-se la responsabilitat proporcional dels participants en l'herència del pare comú, en el pagament de la pensió alimentària; al·legació que comporta, en primer terme, l'anàlisi de la funció dels amigables componedors i del seu abast, segons la legislació vigent a Catalunya, on per absència de suficients normes de dret autòcton, contingudes en el títol xm, llibre n del volum i de les Constitucions, cal aplicar les dels Drets supletoris, Canònic i Romà, les quals coincideixen en sentar, com a principi general, que els àrbitres no poden judicar més que d'aquelles coses sobre les quals ha recaigut compromís — Llibre i, títol 43, cap. 6, Cum dilectus, de les Decretáis —, i que el poder de l'àrbitre no ha de discrepar del que li ha donat el compromís, no podent, doncs, pronunciar-se sobre cap altra qüestió, que les que el compromís li hagi sotmès — Llibre iv, títol 8.è, fragment 32, paràgraf 15, del Digest. De receptis, principi que hom veu reproduït en els arts. 836, en resolució amb el 1961, n.° 3, de la Llei d'Enjudiciament Civil; Atès que sentat el postulat general, regulador de la comesa atribuïda als amigables componedors, cal decidir si constitueix abús de facultats, segons ho afirmen els recurrents en el motiu primer, d'haver fixat la proporció en que els hereus del senyor B. i A. han de passar aliments al senyor B i M., en respondre a la qüestió a, inserida en el pacte primer de l'escriptura de compromís, que diu: «si en conformidad al precepto de la Novela 89, cap. xn, de Justiniano, como texto legal regulador, en Cataluña, de los derechos de los hijos naturales reconocidos, los herederos de don Rómulo B. y A. vienen obligados a abonar alimentos a don Félix y a don Fernando B. y M.»; i en aquest aspecte, bo és recordar, abans de tot, que la voluntat dels compromitents, expressada com a motivació de les qüestions plantejades als amigables componedors, era solucionar el conflicte derivat de no haver pogut definir de comú acord el veritable abast de les disposicions aplicables, o sigui l'esmentada novel·la, ço que comporta, relacionant-ho amb el text d'aquesta, que els decissors, encarnant el paper de l'home bo concebut per Justinià, havien d'establir tot el necessari perquè l'obligació imposada als hereus legítims per la Llei restés absoluta i definitivament delimitada i concretada, de manera que, per raó d'ella, i en tant que criteri d'home honorable ho permetés, no pogués ésser motiu de cap nou dubte, conflicte o diferència, ni per la durada dels aliments, ni per llur quantia, ni molt menys per la manera de llur pagament, respecte de tot el qual, en acceptar la vigència de la Novel·la 89, es pot dir que les parts interessades, implícitament, coincidien; Atès que és normal interpretació del principi general, segons el qual l'amigable componedor té per marc la qüestió sotmesa, que en resoldre, pot establir les conseqüències, tan lògiques com legals, derivades de la qüestió solucionada en el laude, i així el Dret Canònic, en equiparar les atribucions dels àrbitres a les dels Jutges delegats de funció restringida, reduint-les a la delegació rebuda, estableix que «explorati q. de juris existit ut delegatis judicibus quibus principale committitur et accesorium committatur», tít. 29, del llibre i de les Decretals. «De officio et potestate judicis delegati», cap. xxi, «Prudentiam tuam», par. Sexta nobis, text, que la doctrina dels decretalistes ha sintetitzat, dient: Potest nihilominus arbiter cognoscere ac pronunciaré de illis, quae sunt necessario connexa, seu cohaerentia cum causa principali, quamtehace sine illis commode expediré non possit quamvis in compromisso specialiter non sint expressa. Idque de sumitur ex c. Praeterea 5 i cap. Prudentiam (21). Sexta nobis. De ofic. delegat, ubi commissa causa principali etiam accessorium committi videtur, licet speciatim non sit expressum (Reiffenstuel, de arbitris, n.° 64»; afegint en el n.° 66, que quan surt un dubte sobre si una dificultat o qüestió ve o no compresa en l'escriptura de compromís, pot l'àrbitre resoldre sobre el dit dubte, i en el n.° 67, que es pot pronunciar sobre els fruits percebuts de la cosa; la qual extensió de facultats, reconeguda als àrbitres, llavors no distingits de l'amigable componedor, és una excepció del principi general abans esmentat, sostinguda, no sols pels decretalistes, com el transcrit, sinó pels exegetes (M. Gonzàlez i Tellez, Catedràtic de Salamanca, a mitjans del segle xni, «Comentaria Perpetua in singulos quinqué librorum Decretalium», títol De Arbitris, i-iii) i per moderns tractadistes (Francesc Santi, Prof. del Seminari de Roma); Atès que les disposicions del Dret Canònic, vigent a Catalunya com a primer supletori del Dret autòcton, no fan altra cosa, en la matèria que ens ocupa, que seguir les del Dret de Justinià, segons és de veure de les contingudes en el llibre 4, títol 8, del Digest, De receptis qui arbitrium receperunt ut sen-tentiam dicant, en després de donar la regla general coneguda, es llegeix: «Tinc de pensar que l'àrbitre pot fixar l'època del pagament, i aquesta semblava ésser l'opinió de Trebatius» (fragment 31, paràgraf 2), i "entra també en les funcions de l'àrbitre el decidir com ha d'ésser concedida o acordada la nua possessió» (fragment 32, paràgraf 15 del mateix títol), havent estat glossat aquest paràgraf, en quant a les paraules cautum est, així: «arbitrum non debere fines excedere; nec iudex, nec procurator ac iuditia, nec qui est ad negotia. Faciunt tamen ea sine quibus haec commode non possunt explicaré, ut diem solutioni statuere et in fructibus et similibus»; essent interessant anotar, que la jurisprudència del Tribunal Suprem, bo i guardant també fidelitat al principi general, s'ha pronunciat, d'acord amb la interpretació clàssica donada a aquell principi, quan ha dit: «que les limitacions imposades, no poden extremar-se fins al punt de desnaturalitzar el fonament jurídic de l'amigable composició, que damunt el sustentacle de la bona fe, té, per altra banda, per a deliberar i rendir el laude, el camp discrecional, etc, etc.» (Sentència del 7 de gener del 1921); que sense violar aquesta doctrina — la general — poden resoldre totes les qüestions que siguin conseqüència lògica i legal de l'estipulat (Sentència de 1*11 de desembre del 1929); que «no s'extralimitaren en fixar un termini de pagament, de la suma concretada com a perjudicis, ni en determinar que la demora en el pagament comportaria el d'interessos legals, d'acord amb l'art. 1108 del Codi Civil (sentència de l'li d'abril del 1932); que «el compromís no comprèn únicament els objectius expressats determinadament, sinó també els que per una inducció necessària de les seves paraules, han de reputar-s'hi compresos (sentències de 21 de febrer, 8 de juny i 28 d'octubre del 1933); Atès que la facultat dels amigables componedors suara examinada, seria certament inaplicable a aquelles induccions o conseqüències agreujants de la qüestió sotmesa, com pretenen, en certa manera, plantejar els recurrents, a l'empar dels arts. 145, paràgraf 2." i 1084 del Codi Civil, i del fragment 3 del capítol 1 del llibre 34 del Digest, suposant que haurien pogut exigir a cada un dels hereus del senyor B. i A., la totalitat de la pensió alimentària, fixada en la segona declaració de la sentència, en lloc de reduir-se a fer-ne responsables els cinc, en proporció a llur respectiva participació en l'herència, tal com han estatüít els amigables componedors, aspecte que cal examinar, enjudiciant, primer, l'aplicabilitat dels dos articles esmentats; Atès que, com és sabut, el Codi Civil regeix a Catalunya com a supletori en darrer terme, després dels Drets Canònic i Romà, segons l'art. 12 del mateix Cos legal, excepte en allò a que fan referència els seus títols preliminar i IV del llibre primer, i existint, com existeixen, preceptes de les legislacions canònica i romana, reguladors de les matèries que tracten els articles invocats, com veurem tot seguit, cal prescindir-ne, en la resolució del motiu primer del recurs; deixant de banda, que els recurrents portant acció d'una sentència aplicadora de la Novel·la 89, es comprometeren, taxativament, a que l'amigable composició fos decidida d'acord amb les seves disposicions, havent també declarat el Tribunal Suprem, inadmissibles els recursos de cassació fundats en preceptes del Codi Civil, si el plet havia estat resolt, com la present amigable composició, segons la legislació foral (autos de 14 desembre 1904 i 2 gener 1918) i prescindint que la matèria dels articles invocats, és del tot aliena a la del laude recorregut; Atès que tampoc no és aplicable el fragment 3 del títol I del llibre 34 del Digest, als aliments concedits per la Novel·la 89, als fills naturals: a) per ésser aquesta Constitució, molt posterior a aquella; b) perquè la Novel·la prohibeix terminanrment que els fills naturals tinguin participació en l'herència de llur pare, i el fragment suposa aliments deixats en testament; c) perquè el fragment no és preceptiu, sinó expressió d'un cert costum, apte per a fonamentar una mesura convenient, davant dificultats ocasionades per l'obligació testamentària d'alimentar persones alliberades, imposada a hereus nombrosos, concepte aliè a l'obligació legal carregada als fills legítims, envers els germans naturals; d) perquè el final del fragment, disposa que les parts dels hereus insolvents, no són càrrega dels que no ho siguin, i e) prequè la Novel·la, per res parla de solidaritat, i aquesta mai es presumeix en Dret Romà (Maynz, vol. II, parg. 186), entenent-se, en cas de dubte, que no és solidària (Pothier., vol. 18, pp. 545-xn); Atès que la solidaritat tampoc no es pot entendre emanada de la Novel·la 89, basant-se en els efectes que persegueix, de donar una pensió alimentària als fills naturals, en la forma que fixi l'arbitri d'home bo, perquè té declarat el Dret Romà, segons comentari de Charles Demangeat, al fragment onzè del títol 2, llibre 45 del Digest, De duobus reis, que essent l'objecte degut divisible, com ho és, en general, una suma de diner, segons el dret comú, hi ha tantes obligacions distintes i independents l'una de l'altra, com subjectes actius o passius, puix que la correalitat és una excepció, i per això mateix és convenient, que el qui se'n vulgui prevaler, comenci per establir-la; principi aquest, que en veritat no és més que una conseqüència d'un altre de més general, o sigui: que en el dubte, cal pronunciar-se a favor del deutor (Obligacions solidaries en Dret Romà), i fins en les obligacions indivisibles, s'ha atribuït a equivocada interpretació del terme in solidum, l'afirmació d'existir solidaritat legal entre socis, mandataris i en general entre diversos deutors (Maynz, vol. ii, paràgraf 186); arribant la Novel·la 99 de Justinià, a interpretar molt restricti-vament la solidaritat nascuda del pacte; Atès que àdhuc admetent la doctrina sentada pel Tribunal Suprem, en sentències aplicadores de la Novel·la 89, de considerar l'obligació imposada als hereus legítims del pare natural, d'alimentar els fills naturals, com una càrrega de la successió (per exemple la de 26 de març del 1904), sempre toparien els recurrents amb disposicions romanes que exclouen la solidaritat; així la Llei 1 del Codi, del títol De hereditaris accionibus, que és el 16 del llibre IV, disposa que «els hereus han de satisfer les càrregues de l'herència, fins i tot les fiscals, en proporció a llur part hereditària, excepte si hi hagués alguna penyora o hipoteca, en el qual cas tant sols estaria obligat al pagament el propietari de la cosa gravada», text que concorda amb la Llei 1, títol II, llibre IV, i amb la Llei 2 del títol XXXII, del llibre VIII del mateix Cos legal; Atès que de tot el que s'acaba d'exposar, se'n dedueix que els amigables componedors, en declarar que cada un dels hereus esmentats pels seus noms, vénen obligats a abonar aliments als recurrents, en proporció a la respectiva participació hereditària en l'herència del seu pare, no han fet altra cosa que constatar el que el dret aplicable disposa, i que si no hi haguessin fet l'aditament combatut, o si aquest fos tret, en mèrits del present recurs, no canviaria en més, ni en menys, l'obligació imposada als dits hereus, confirmant-ho el fet que l'amigable componedor, que formulà vot particular a la sentència, amb pronunciaments més favorables als alimentistes, en aquest punt de la possible extralimitació del pronunciament primer, no discrepà dels altres quatre decissors, circumstància que concorre a demostrar que no existeix aquella lessió patrimonial, exigida per la constant juriprudència per tal de fonamentar la cassació, Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació interposat pels germans senyors Fèlix i Ferran B. i M. contra el laude que, en data 10 de maig de l'any passat, 1935, dictaren els amigables componedors nomenats pels recurrents i pels germans senyors B. i C; condemnem als esmentats recurrents al pagament de les costes i a la pèrdua del dipòsit que han