Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

Sentència 8 març 1937 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 30 novembre 1937, pàgs. 18-27. Fonts del Dret civil català: La doctrina dels autors.- Quarta marital:  Natura jurídica. Pressupòsits pel naixement del dret a la quarta marital. - Congruïtat del dot: temps en que deu apreciar-se. - Separació de fet: influència en el dret a obtenir la quarta marital. - Constitució «a foragitar fraus»: aplicació. Ponent: Ramon M Roca i Sastre.   I. ANTECEDENTS Senyors: Víctor G. d'Echàvarri, President; Eduard Micó i Busquets, Ricard de Rabassa i Prat, Ramon M." Roca i Sastre i Antoni M.' Borrell i Soler. A la ciutat de Barcelona, el dia 8 de març del 1937. En el judici declaratiu de major quantia, incidental del de testamentària del senyor Francesc S. i I., en reclamació de quarta marital, seguit en el Jutjat de Primera Instància número 2, dels d'aquesta ciutat, pel senyor Joaquim S. i I., major d'edat, del comerç i veí d'aquesta ciutat, contra la senyora Manuela J. i P., vídua, major d'edat i veïna d'Olot, i després, per la seva mort, seguit contra els senyors Joan C. i V. i Pere B. i S., tots dos majors d'edat, Advocats i veïns d'aquesta ciutat, en el qual plet fou després part l'Hospital de San Jaume, d'Olot, havent-hi estat acumulat més tard en el de la mateixa classe, promogut per l'esmentada senyora Manuela J. contra el referit Hospital de San Jaume, que es seguia davant el Jutjat número 11, d'aquesta ciutat, pendent ara davant d'aquest Tribunal, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrinal legal, interposat pel legal representant del senyor Joaquim S., contra la sentència de la Sala primera d'aquesta Audiència, de data 17 de febrer de l'any passat, i en el qual no han comparegut les parts recorregudes; Resultant que en la demanda s'exposen els fets que, degudament sintetitzats i resumits, són els següents: que la senyora Manuela J. i el senyor Francesc S. contragueren matrimoni en data 24 de juliol del 1884; que en data 16 de febrer del 1890, mitjançant escriptura pública autoritzada pel Notari que fou d'aquesta ciutat, Josep Maria Vives i Mendoza, atorgaren capítols matrimonials, pel primer dels quals capítols, els pares de la senyora Manuela J., senyors Manuel i Agna, donaren a la seva filla, en donació irrevocable inter-vius, ultra un armari, roba i altres apèndixs nupcials que li foren lliurats al temps de la celebració del matrimoni en tot el qual s'invertí la suma de 1.500 ptes., la quantitat de 40.000 pessetes, a)sigui, 39.000 pessetes el pare i 1.000 la mare, que havien de servir a la donatària com a pagament dels seus drets de llegítima paterna i materna, part d'escreix i tot allò altre que pogués correspondre-li en els béns dels donadors, donació que fou feta a les lliures voluntats de la donatària; que aquesta, o sigui la senyora Manuela J., va constituir en dot estimat, la referida quantitat de 40.000 ptes., aportant-la al seu marit, Francesc S., i facultant-lo per a demanar i percebre aquella quantitat i fer-la seva, per bé que amb obligació de restituir-la sempre que legalment procedís; que el senyor Francesc S. va fer a la seva muller un escreix com a augment de dot, de la quantitat de 20.000 ptes. que va prometre pagar juntament amb aquell dot, sempre que procedís la seva restitució, volent no obstant, que l'escreix, un cop morta la seva dona, fos per als fills que naixessin del matrimoni, als quals des d'aleshores en feia donació, i que a manca dels tals fills, el referit escreix tornés després de la mort de la muller, al donador o als seus successors; que finalment, els cònjuges S.-J. signaren carta de pagament, a favor dels pares d'aquesta darrera, de la repetida quantitat de 40.000 ptes.; que per una altra escriptura autoritzada el dia 17 de febrer del 1914 pel Notari que era d'aquesta capital, senyor Adelí Fochs, els repetits cònjuges S.-J. ampliaren els capítols matrimonials que es deixen ressenyats, fent constar que la muller havia rebut del seu germà Marià J., hereu del seu pare, Manuel J., la quantitat de 10.000 ptes., en pagament del llegat que el pare havia ordenat a favor de l'esmentada Manuela J. i, a més, 2.000 ptes. en concepte d'interessos del mateix llegat, fins el moment en que fou satisfet, la qual cosa va tenir lloc mitjançant l'escriptura pública autoritzada pel Notari d'Olot, Vicenç Capdevila, en data 23 de novembre del 1900, fent constar també que la mateixa senyora Manuela J. havia percebut la quantitat de 1.000 ptes., segons escriptura de data 19 de gener del 1895, autoritzada pel Notari Melcior Canal, resultant de tot això que la repetida senyora J. i P., després de l'atorgament de capítols matrimonials esmentat al començament, havia percebut la quantitat de 13.000 ptes., que conservava i administrava com a béns parafernals de la seva exclusiva propietat; que aquestes 13.000 ptes., foren també aportades per la senyora J. al seu marit, senyor Francesc S., com a augment de dot, i el senyor S. augmentà al seu torn l'escreix fins a la quantitat de 30.000 ptes., tot d'acord amb l'escriptura de capítols matrimonials, al començament detallada, convenint-se que si la senyora Manuela J. sobrevisqués al seu espòs percebria, en concepte d'interessos del seu dot de 53.000 ptes. y del seu escreix de 30.000, l'interès anual del 5 per 100, que hauria d'ésser-li pagat per trimestres anticipats pels hereus del senyor S., fins i tant que la senyora J., percebes i reclamés els seus drets dotals, moment en el qual, aquell interès quedaria reduit a la proporció corresponent al dret de referència, i que, en garantia d'aquelles obligacions, el senyor S. constituí hipoteca especial a favor de la seva esposa, sobre la casa números ... i ... de la ronda de Sant Pau, d'aquesta ciutat, que fou degudament inscrita al Registre de la Propietat; que el mateix any 1914, data de l'escriptura darrerament resenyada, el marit i muller S.-J., van separar-se a instància b)per decidida voluntat de la muller, i amb tal motiu el senyor S. va obligar-se a passar a la seva dona una pensió, fixada de comú acord en la quantitat de 4.000 ptes. anyals, amb la qual aquella cregué que en tindria prou per atendre les seves necessitats d'acord amb la seva classe i categoria com, efectivament, així les va atendre durant la vida del seu marit, amb qui mai més no volgué reunir-se, ni tan sols en els darrers anys de la seva vida, amb tot i la malaltia crònica que patia el senyor S.; que per durant aquesta separació i continuant la senyora J. mancant al compliment dels deures conjugals, morí el senyor S., el 16 de desembre del 1921 amb testament atorgat en forma ològrafa, de data 1 de maig del 1915, i proto-colizat pel Notari Tomàs Forns i Contera en data 4 de febrer del 1922; que en aquest testament el senyor S. fa constar que no tenia fills, ni descendents ni ascendents, i llega a la seva muller, sens perjudici del convingut en les escriptures de capítols matrimonials i la seva ampliació, la pensió vitalícia de 1.850 pessetes anyals, pagadores per trimestres anticipats, instituint, després de fer altres diversos llegats, com a hereu seus, per parts iguals, i a les seves lliures voluntats, els seus germans Sabina i Joaquim; que la senyora Manuela J. acceptà aquelles disposicions testamentàries, i segons elles, a la mort del seu marit, va quedar amb els següents mitjans econòmics: el capital de 53.000 pessetes import del seu dot, del qual en treia, mentre no el cobrés, el 5 per 100 anual; l'escreix que li féu el seu marit de 30.000 pessetes, que li produïa igual renda, i finalment 1.850 ptes. anuals pel referit llegat de pensió, pujant totes aquestes quantitats a molt més de les 4.000 ptes. que percebia del seu marit durant la vida d'aquest i amb les quals atenia, ha de suposar-se que abastament, puix que mai no va demanar que s'augmentés la referida pensió, les seves neccessitats segons la seva categoria o posició social, ni va pretendre res més per cap altre concepte, segons es justifica pel conveni que, degudament assessorada per un prestigiós advocat, va subscriure amb els hereus del seu marit, en data 31 de març del 1922, o sigui, tres mesos després de la mort d'aquell, en el qual conveni, es determina que la quantitat que els esmentats hereus hauran de pagar a la senyora J., és la de 6.000 ptes. anuals, convenint-se que el pagament seria fet per trimestres anticipats al domicili del senyor Joaquim S., un dels hereus, reservant-se la senyora J. el dret de demanar en qualsevol moment, avisant sis mesos abans, el retorn del dot, que de moment va preferir no cobrar, segons es diu en el mateix document, demostrant amb això que no tenia necessitat d'aquell capital; i es determina, finalment, que la quantitat de 6.000 ptes., sofriria la corresponent reducció quan la senyora J. hagués percebut l'import del dot, i tot això sense cap reserva de drets ni pretensions, sense la més petita al·lusió a la insuficiència de mitjans per a les atencions de la seva vida; que la senyora J. va percebre puntualment les quantitats convingudes, fins que passat un any i mig no es presentà a cobrar la pensió trimestral, i alhora inicià el judici de testamentària del seu marit, al·legant, per tal de justificar la seva acció, que tenia dret a reclamar dels hereus del seu marit la quarta marital i que es proposava fer-ho; que després, la senyora Manuela J. va reclamar i percebre les 53.000 pessetes del dot, que li foren Miurades segons apoca autoritzada pel Notari Tomàs Forns i Contera, en data 5 de juny del 1924, canceHant-se la hipoteca constituïda en garantia d'aquella devolució, hipoteca que queda subsistent només pel que fa referència a l'escreix; i desdint-se del que havia dit, va percebre també els interessos de l'escreix i la pensió llegada pel seu marit que fins aleshores havia rebutjat, com continua percebent-se actualment, tal i com va convenir-se en l'esmentat contracte; que de tots aquests antecedents sorgeixen dos fets inqüestionables i decisius: el primer, que la senyora Manuela J. no és ni ha estat mai una vídua indotada, sinó el contrari, i el segon fet consisteix que l'esmentada senyora no ha pogut tenir ni ha tingut mai, la consideració de vídua pobra, per tal com no ho és ni en el sentit legal ni en el real de la paraula, aquell que compta amb els mitjans econòmics que ella disposava y disposa, superiors als que tenia durant la vida del seu marit i amb els quals en té més que suficient per a continuar vivint amb la mateixa forma i, per tant, sense minva per a la consideració i posició social que ostentava de casada; que no essent, per tant, indotada ni pobra la senyora Manuela J., a la mort del seu marit, és evident que no reuneix cap de les condicions essencials que segons la legislació aplicable al cas, han de concórrer per tal que la vídua pugui demanar i percebre la denominada quarta marital; que aquesta quarta, que és l'únic dret successori que la legislació especial de Catalunya reconeix a la vídua en l'herència del seu marit, no és quelcom que sigui inherent a la qualitat de vídua, ni que derivi de l'estat de viduïtat, sinó que és un dret condicionat per les circumstàncies assenyalades en la llei que va estatuir-la, de manera que no concorrent aquestes circumstàncies que constitueixen les condicions essencials per tal que aquest dret neixi, que tingui vida, és impossible reclamar-lo, perquè no el té ni pot tenir-lo qui no reuneixi les repetides condicions, que és el que li passa a la senyora Manuela J., que lluny d'ésser una vídua pobra i indotada, és persona acomodada i millorada de posició en enviduar; que si no té dret a la quarta, tampoc no en té a la promoció del judici de testamentària, puix que faltant-li aquell dret no té res a liquidar en l'herència del qui fou el seu marit, ni li interessen per a res les operacions divisòries d'aquella successió; que el dret del cònjuge sobrevivent a promoure el judici de testamentaria, està condicionat per l'existència dels drets que aquell cònjuge ostenti a l'herència del mort i que hagi de liquidar, havent-ho així reconegut la mateixa demandada en al·legar com a fonament de la seva acció per promoure aquell judici el suposat dret a la quarta marital, i després d'adduir els fonaments de dret que tingué per convenient, va acabar demanant que fos dictada sentència declarant: Primer. Que la senyora Manuela J. no té dret a reclamar ni a obtenir la quarta marital de l'herència del seu marit, Francesc S. i I., i segon, que en conseqüència no té dret ni acció per promoure i seguir el judici de testamentaria del seu esmentat marit, per tal com no té drets a liquidar en la seva herència, condemnant en conseqüència, la demandada, a estar i passar per aquestes declaracions, imposant-li silenci perpetu sobre les qüestions objecte del plet, i el pagament de les costes; Resultant que en un escrit posterior, el senyor Joaquim S. va demanar que la demanda formulada s'entengués produïda també contra l'Hospital de Sant Jaume, de la ciutat d'Olot, per tal com era part en el judici de testamentaria, d'on dimanen els presumptes autos, com a causa-havent de la senyora Sabina S. i I., petició a la qual va accedir el Jutjat; Resultant que degudament emplaçades les parts i posada en els autos la corresponent nota de la personalitat de cada litigant, va comparèixer el procurador senyor Josep M.* Viver i Lucena, en nom i en representació de la Junta Administrativa de l'Hospital de Sant Jaume, de la ciutat d'Olot, fent avinent que per virtut de la instrucció que regula el protectorat de beneficència, té dret a defensar-se com a pobre, emprant ja el paper corresponent a aquells que tenen l'esmentat dret i, una vegada tingut com a part, va contestar la demanda, reconeixent com a certs, acceptant, en conseqüència, i reproduint-los en tot allò que fos menester, els fets que s'exposen en la demanda, afegint que la demandada no té acció ni dret per a reclamar la quarta marital, per haver reconegut el testament del causant, Sr. Francesc S. i I., entenent que aquest reconeixement prové del fet de percebre la pensió que en el referit document li fou llegada, acte propi que constitueix un obstacle, per tal com ni moralment ni legalment, no és possible reclamar contra un testament, les clàusules del qual han estat acceptades; que hauria perdut aquest dret pel fet de no haver tractat el seu marit amb el degut afecte conjugal, dimanant això de la situació en que es trobava la senyora J., que visqué separada del seu marit durant molts anys, fins a la mort d'aquest; que tampoc no té la condició de vídua indotada i pobra, amb l'específic sentit que, pel que fa a la institució de la quarta, té aquella paraula; que el senyor Francesc S. va viure sempre modestament, i amb aquesta mateixa modèstia ha de viure la seva vídua, en el concepte de tal, oimés quan aquesta modèstia va ésser reconeguda, amb l'assenyalament a la senyora J. d'una pensió de 4.000 pessetes, durant la separació voluntària dels cònjuges, fins a la mort del marit; que com que amb el dot, l'esponsalici i la pensió testamentària, la vídua podia viure no ja amb la mateixa condició amb que vivia durant el matrimoni, sinó molt millor, no és pobra en el sentit que es tracta, fent notar, per fi, que la vídua va promoure el judici de testamentaria, sense acollir-se al benefici de pobresa; i després d'invocar els fonaments de dret que tingué per convenient, va acabar demanant que, al seu dia, es dictés sentència de conformitat amb l'escrit de demanda; Resultant que la senyora Manuela J. i P. va oposar-se a la demanda de referència, exposant substancialment els següents fets; que el seu matrimoni va celebrar-se per pur afecte, sense haver-hi intervingut instruments dotáis; que quan el senyor S. va casar-se amb la demandada, tenia una modesta situació econòmica i quan va morir, trenta set anys després, havia fet una fortuna de més d'un milió de pessetes, sense que haguessin existit fills del matrimoni; que reconeix els capítols matrimonials detallats en la demanda, atorgats però, el dia setze de juny del 1890, i no el dia 16 de febrer, reconeixent les donacions i constitucions dotáis exposades per la part actora; que reconeix també l'escriptura d'ampliació d'aquests capítols matrimonials, autoritzada en data 14 de febrer del 1914 pel Notari d'aquesta ciutat, Adolf Fochs, mostrant la seva conformitat amb els antecedents de la quantitat que la senyora Manuela J. va constituir en dot al seu marit i de l'augment de l'escreix que aquest va fer a favor de la seva muller, així com dels pactes continguts a la referida escriptura d'ampliació de capítols; que el fet de la separació dels cònjuges S.-J., que va convenir-se el mateix dia 17 de febrer del 1914, data de l'escriptura d'ampliació de capítols, el va acceptar la demandada imposada per les circumstàncies, decidida a viure en la pobresa a la qual voluntàriament es sotmeté, ja que el seu elevat sentiment de dignitat i desinterès va privar-la de tornar a traspassar la porta de la casa del seu marit, mentre aquest no se'n fes mereixedor i ella no pogués fer-ho amb tota la dignitat d'una esposa cristiana, no fent tampoc ús del dret que tenia que el seu marit li augmentés la pensió alimentària en relació amb la situació econòmica que ell aleshores tenia; que aquella pensió era una mica més del 6 por 100 del capital import del seu dot i de l'augment de dot, essent de notar que la referida pensió es trobava subjecte a la condició de reemborsament a favor del senyor S., si la demandada hagués formulat demanda de divorci, havent-se pactat en aquest cas, que la restitució s'havia de fer amb càrrec al dot, si no la fes de cap més manera la senyora J., a la qual es castigava, a més, amb la pèrdua de l'escreix, provant això que el senyor S. tenia en aquelles dates, la preocupació, que devia pesar damunt la seva consciència, de la possibilitat d'haver donat motiu a la demandada per formular la demanda de divorci, i en canvi el senyor S. s'imposava la sanció pel cas que fos ell qui promogués el divorci, que quedés de propietat plena de la seva muller l'escreix, i tot quant hagués rebut del mateix marit en concepte de pensió, com si el marit no tingués obligació de mantenir la seva muller i com si no resultés que les quantitats lliurades representaven l'interès del dot de la dona; que aquella pensió no responia a les necessitats de la senyora Manuela J. per viure, no tan solament d'acord amb el rang social que li pertocava, sino ni tan sols com una persona de la classe mitja; que la demandada havia refusat un augment de la pensió ofert pel seu marit, mes això i l'acceptació de les privacions consegüents, res no prejutja en contra de la senyora J., perquè en esdevenir-se la mort del seu marit i després de passar l'any de dol, sense fer ús de determinats drets i privilegis que com a vídua tenia des d'aquella mort, s'adreçés, en el moment que cregués oportú, als Tribunals per tal de fer ús dels seus drets, i un cop liquidada la cabalosa herència del seu marit, pogués demanar la quarta marital que li pertoca en plena propietat, per haver mort el senyor S. sense fills, i per tal de respondre a això, invocà la sentència del Tribunal Suprem de 29 d'octubre del 1894 que concedeix la quarta marital a una vídua que s'havia separat del marit poc temps després de celebrat el matrimoni, i que no havia rebut cap auxili ni socors mentre durà la separació; i si el Tribunal Suprem estimà que la vídua que pogué viure separada del seu marit sense necessitat que aquest li passés cap pensió, té dret a la quarta marital, amb major motiu ha de tenir-lo la senyora J. que necessità per a viure que el seu marit li passés una pensió; que no fou per culpa de la senyora J. si aquesta no va assistir-lo en la seva darrera malaltia, que fou molt curta, sinó que fou a conseqüència d'haver-se interceptat els avisos que li envià el seu marit pregant-li que hi anés, ja que fins i tot ignorava que estigués malalt, no havent-se assabentat de la mort fins que va llegir l'esquela als diaris; que sense la influència dels seus germans Joaquim i Sabina prop del senyor S., no hauria durat la separació tant de temps, puix que el mateix document en el qual consta la separació, diu que va ésser feta per tal de preparar els ànims per a una reconciliació, evitant tot intent de divorci que no volien ni l'un ni l'altre dels cònjuges; que no és cert que la senyora J. deixés de complir els seus deures matrimonials, que si bé és cert que el senyor S. va testar en la forma ològrafa que s'explica en el fet novè de la demanda, té la part demandada el convenciment moral que en el cas d'ésser aquella la darrera expressió de la seva voluntat, hi manquen unes memòries testamentàries, l'existència de les quals afirma després d'una sèrie de deduccions tretes dels termes del mateix testament i de les manifestacions fetes pel servei i altres persones que rodejaven el senyor S., treient la conclusió que existeixen prous elements per afirmar que en aquelles memòries testamentàries havia fet un llegat a la seva esposa de pessetes 250.000, pel cas que el sobrevisqués; que cap dels actes que hagi pogut fer la senyora J. per al cobrament dels interessos de l'escreix i del dot, no pot implicar un reconeixement que suposi una renúncia d'altres drets que li pertoquen i que expressament no hagi renunciat, en el cas que fossin renunciables, com així ho resolgué ja la sentència d'aquest Jutjat i la de l'Audiència, en decidir algun dels incidents promoguts abans, per la part actora o per la seva co-hereva, essent la data de tal sentència de 26 de juny del 1924, que per altra banda el cobrament d'aquella pensió no és cap obstacle per a la reclamació de la quarta marital, puix que en tot cas, hauria d'imputar-se l'import d'aquell llegat a compte del que li pertoca per la quarta, segons disposa la Novella 53 de Justinià; que tots els béns, dot, escreix i pensió que gaudia la senyora J. a la mort del seu marit, li produïen un rèdit de 4,150 ptes. essent per tant una pobra en concepte legal; que no hi ha necessitat que la vídua sigui pobra per a obtenir la quarta, havent-n'hi prou que tingui escassetat de mitjans per a atendre la seva subsistència amb el decòrum que exigeix la seva posició social i la fortuna del marit, i aquest era milionari; que s'ha de prescindir també del fet que durant la separació voluntària del seu marit, la demandada renunciés els honors i comoditats que li pertocaven segons aquella posició i fortuna, puix que no ha renunciat de cap manera a gaudir del que li pertoca com a vídua d'aquell senyor, ni a ocupar el rang a que té dret per la posició social que tenia en vida del seu marit; que la fortuna d'aquest, de la qual en fa una relació minuciosa, era, solament en finques urbanes a Barcelona, d'un milió de pessetes, posseint-ne, a més, moltes d'altres a Olot; també tenia diversos comptes contra diferents Bancs i molts valors fïduciaris, i aquests eren tants, que fou possible que els hereus es descuidessin de consignar a l'inventari un dipòsit d'accions de la Companyia de Madrid-Sara-gossa-Alacant, d'un valor nominal de 312.512 ptes.; que els autos de testamentària es tramiten suposant que la quantia hereditària és d'un milió de pessetes, sense que els hereus n'hagin protestat, i segurament val dos o tres milions però, àdhuc que no fos més que un milió el valor de l'herència, l'import de la quarta marital que correspondria a la senyora J., fóra de 250.000 ptes. pel primer milió, unes altres 250.000 ptes. pel segon milió i per cada altre dels milions successius, i és evident que tenint solament aquella, 53.000 ptes., li'n falten moltes per a arribar al còmput llegitimari al qual s'ha fet referència; que els béns i rendes de la senyora J, no li permeten viure amb el tren que li correspon com a vídua d'un milionari, ja que ni tan sols bastarien per a pagar l'arrendament del pis en que s'estava el senyor S., el qual, ultra el d'aquesta ciutat tenia casa pròpia a Olot, on posseïa també una magnífica casa de camp amb parcs i jardins, que havia tingut un pis a Caldetes i passava temporades als hotels i balnearis de primera classe, i que viatjava constantment; que, amb el document privat on hi ha el contracte convingut amb els hereus del seu marit, va pretendre la senyora Sabina S. deturar el dret de la senyora J. a instar la testamentària, promovent un incident per tal que així es declarés, incident que va ésser resolt a favor de la vídua, declarant el Jutjat, que la senyora J. en atorgar aquest document, no va fer cap declaració limitativa dels seus drets ni tampoc no renuncià els que poguessin pertocar-li en aquella successió, i digué també que aquests drets no foren enervats per haver cobrat quantitats corresponents a diversos trimestres d'interessos; i aquesta sentència del Jutjat va ésser confirmada per la Sala de l'Audiència Territorial, la qual hi afegí uns atesos que diuen que la quarta marital té el caràcter de deute o successió legal equiparada a la Ilegítima, que no pot renunciar-se sinó quan la renúncia estigui corroborada amb jurament i no hi hagi mitjançat engany de mitges, i finalment, que l'acceptació de la forma en que havia de percebre la pensió alimentària no enclou l'acceptació del testament del seu difunt marit, referent a la prohibició d'obrir el judici de testamentària, ni va contra la doctrina dels actes propis; que la senyora J. no va portar cap dot al matrimoni, i per tant, ha de presumir-se que aquest va celebrar-se per pur afecte, que és la primera condició de les establertes pel Dret Romà perquè neixi el dret a la quarta marital, segons opina l'autor de Dret Català, Josep M." Pella i Forgas; que si bé és cert que sis anys després de celebrat el matrimoni, la senyora J. aportà en dot al seu marit una quantitat, ampliant-la vint-i-quatre anys després, aquest dot és insuficient per atendre les seves necessitats amb el decòrum propi de la posició que tenia en vida del seu marit, i que tots els juristes estan d'acord en afirmar que l'existència del dot no és, per ell sol, cap impediment al dret de la quarta; que la paraula pobresa, segons interpretació del Tribunal Suprem, de l'antiga Audiència Catalana i dels tractadistes antics i moderns, no ha d'interpretar-se com a pobresa o indigència, sinó com a escassetat de mitjans per a sustentar-se amb el decòrum propi a la seva classe, adduint la sentència del Tribunal Suprem de 24 d'octubre del 1894 i l'article 350 del Projecte d'apèndix de Dret Català al Codi Civil, en suport d'aquella tesi, i per això, en contraposició a la de l'actora, afirma que comparant la fortuna del senyor Francesc S. amb els mitjans econòmics de la senyora J., com que els d'aquesta resulten manifestament inferiors al cabal del marit, té dret a la quarta marital que reclama; afirma que no essent d'aplicació a Catalunya la societat de ganancials, la vídua té al seu favor una contrapartida com és la quarta marital; que de tot l'exposat resulta: que la senyora J. contragué matrimoni amb Francesc S., convivint més de trenta anys; que en morir el marit, no estaven separats ni s'havia promogut demanda de divorci; que del referit matrimoni no en queda successió; que la senyora J. continua essent vídua; que no va portar cap dot en casar-se amb el senyor S., sinó fins sis anys després; que l'únic capital de la senyora J., en morir el seu marit, era el de 53.000 ptes. aportades en dot, i l'escreix que li va fer el marit consistent en els interessos legals de 30.000 ptes.; que una sola de les finques que en plena propietat va deixar el senyor S. garantia la devolució d'aquell dot i l'esponsalici, amb tot i que la finca valia molt més; que els altres béns mobles i immobles deixats pel senyor S., representen un capital superior a vint, trenta, quaranta i més vegades el capital de la seva vídua, i que les rendes de la senyora J., no arribaven al doble jornal d'un jornaler d'aquesta ciutat a la data de la mort del marit, i que amb elles la vídua no pot atendre la seva subsistència amb el decòrum propi de la seva classe, i per tot això, i per les altres circumstàncies que resulten dels autos, la senyora J. té dret a la quarta part de l'herència del marit, en lliure disposició, havent de computar-se en aquesta quarta part, les quantitats que hagi percebut en concepte de llegat de pensió, devent-se, a més, a l'esmentada senyora, els interessos legals d'aquella quarta part des de la data de la mort del causant, sobrevinguda el 16 de desembre del 1921, i en conseqüència ha de dictar-se sentència desestimant la demanda, amb imposició de costes a la part actora: adduint fonaments de dret i formulant demanda reconvencional, en la qual reproduí com a fets, tots i cada un dels al·legats en la contestació, acabant amb la súplica que després dels tràmits adients, es dictés sentència absolent-la de la demanda amb els pronunciaments interessats; i, quant a la demanda reconvencional, tenir-la per formulada contra Joaquim S. i l'Hospital de Sant Jaume, d'Olot, en la qualitat d'hereu c)dret-havent de Sabina S., i que es dictés sentència declarant que la senyora Manuela J. d)P., en la seva qualitat de vídua del senyor Francesc S. i I., i per les circumstàncies que en aquella concorren en relació als seus béns i al cabal relicte del seu marit, té dret a la quarta part d'aquest cabal hereditari, com a vídua catalana, amb els altres pronunciaments inherents a aquesta declaració; i en conseqüència que es condemnin els referits demandats a pagar-li la quarta part de l'herència, en qualsevulla de les formes reconegudes pel dret a Catalunya, a més dels interessos legals de la quota legitimaria que li correspongui d'ençà de la mort de Francesc S., i computant-se a compte del que li sigui degut, les quantitats que els hereus li hagin lliurat en concepte del llegat de pensió de 1.850 pessetes anuals, que el senyor S. disposà al seu favor, i que va percebent per trimestres anticipats, efectuant-se el pagament de l'esmentada quota vidual i dels seus interessos, en la forma procedent i imposant al senyor Joaquim S. i a l'Hospital de Sant Jaume d'Olot, les costes del judici, si s'oposessin a aquesta demanda i al senyor Joaquim S. les que li corresponguin per la seva demanda inicial del present plet; Resultant que conferit trasllat a la representació del senyor Joaquim S. per a rèplica i perquè contestés la demanda reconvencional, va evacuar-la insistint en els mateixos punts de fet de la demanda, negant els que s'hi oposessin de la contestació, i rebatent les consideracions jurídiques, principis de dret i textos legals invocats per la part contrària, demanant que la sentència, que al seu dia es dictés, fos de conformitat amb allò que tenia sol·licitat en l'escrit inicial del plet, absolent-lo de la demanda reconvencional de referència; Resultant que en la mateixa providència en que es donà a l'altre demandat, l'Hospital de Sant Jaume d'Olot, trasllat per a rèplica, va declarar-se que no hi havia lloc a tenir per formulada, pel que toca a l'esmentat Hospital, la reconvenció de la demandada, i l'esmentat Hospital en evacuar el trasllat de referència acceptà tots els fets consignats en l'escrit de rèplica de la part actora, i rebutjà especialment l'acusació feta a la seva causant, la senyora Sabina S., d'haver fet desaparèixer unes memòries testamentàries del causant senyor Francesc S.; i després d'acceptar també els fonaments de dret de l'esmentat escrit de rèplica, va acabar demanant que es dictés sentència, de conformitat amb allò que havia demanat en l'escrit de contestació a la demanda; Resultant que la representació de la senyora Manuela J., en evacuar el trasllat de dúplica, va insistir en els seus punts de vista, ampliant l'estudi jurídic de la qüestió, i demanant que es dictés sentència absolent la seva principal de la demanda del senyor Joaquim S. i que es donés lloc a la demanda reconvencional; Resultant que un cop dictat l'auto obrint el judici a prova, la representació de la demandada, senyora Manuela J., va presentar un escrit exposant que havia promogut judici ordinari de major quantia, mitjançant l'oportuna demanda, contra l'Hospital de Sant Jaume, de la ciutat d'Olot, demanda que per repartiment tocà el Jutjat número 11 d'aquesta ciutat, al·legant com a fets, substancialment, els mateixos adduïts en la seva demanda reconvencional, i demanant també, substancialment, el mateix que en la referida demanda reclamava; i al·legant que, com sigui que el Jutjat no va tenir per formulada aquella demanda reconvencional contra el demandat en cl nou plet, o sigui, l'Hospital de Sant Jaume, d'Olot, li calia promoure aquest nou procediment del qual en demanava l'acumulació als autos inicials del judici i el Jutjat, mitjançant auto de data 26 de maig del 1933, va decretar l'acumulació demanada; Resultant que mitjançant escrit de data 20 de juliol del mateix any 1933, el procurador que era de la senyora Manuela J., va manifestar que la seva principal havia mort, segons justificava amb el certificat de defunció que acompanyava, i reproduint aiximateix la còpia d'un codicil de l'esmentada senyora, pel qual llegava per parts iguals, als senyors Joan C. i V. i Pere B. i S., tots els drets que tingués i poguessin correspondre-li com a vídua pobra catalana, en els béns i herència del seu marit, senyor Francesc S. i I., que són objecte del judici de testamentaria, per tal que dins d'aquest judici o fora d'ell, poguessin reclamar i percebre l'import de la quarta marital que li pertanyia, de la mateixa manera que ho faria si visqués, i acompanyant també una escriptura de poder dels esmentats llegataris, comparegué a nom d'aquest, havent-se'l tingut per part en la indicada representació; Resultant que el Jutjat Número 11 de la present ciutat, va accedir a l'acumulació decretada pel Jutjat Número 2, a que s'ha fet referència en un dels anteriors Resultants, i comparegudes totes les parts, es donà trasllat de la segona demanda a la Junta Administrativa de l'Hospital de Sant Jaume, d'Olot, que va evacuar-lo mitjançant escrit de data 4 de gener del 1934, i havent Factora renunciat al tràmit de rèplica, també fou aquest nou plet obert a prova, en el qual tràmit, i trobant-se ja tots dos judicis en un moment processal idèntic, va donar-se curs a tots dos plets acumulats, i va proposar-se i practicar-se per totes les parts, una copiosíssima prova; Resultant que unides les referides proves als autos, foren comunicats per a conclusió, a la part actora, que va evacuar el tràmit mitjançant un voluminós escrit de data 31 d'agost del 1934, insistint que es dictés sentència en els termes demanats a la demanda; i conferit igual tràmit a la part dels senyors B. i C, successors de la senyora J., l'evacuaren també, en un altre escrit més extens encara, destinat principalment, igual que el de la part actora, a l'estudi jurídic de la qüestió, insistint també en les pretensions que tenia formulades, evacuant, per fi, el tràmit de referència, la representació de la Junta Administrativa de l'Hospital de Sant Jaume d'Olot, reproduint, aiximateix, la seva petició; Resultant que, en data 8 d'abril del 1935, el Jutjat dictà sentència, la part dispositiva de la qual, fa com segueix: «Decideixo que dec absoldre i absolc la senyora Manuela J. i P., i els seus legataris senyors Pere B. i Joan C, compareguis en els presents autos, i l'Hospital de Sant Jaume de la molt lleial ciutat d'Olot, de la demanda que contra tots ells formulà el senyor Joaquim S. i I., que va servir de començament al present plet; i donant lloc a la reconvenció de l'esmentada senyora J., avui els seus referits legataris, i a la demanda formulada per la representació de l'esmentada senyora contra l'Hospital de Sant Jaume d'Olot, que fou acumulada, he de declarar i declaro, que la senyora Manuela J. i P., amb la seva qualitat de vídua del senyor Francesc S. i I., té dret a la quarta part dels béns que constituïren el cabal relicte del seu esmentat espòs, en ocórrer la seva mort i, en conseqüència, he de condemnar i condemno el senyor Joaquim S. i I. i l'Hospital de Sant Jaume de la ciutat d'Olot, aquest com a hereu de la senyora Sabina S., la qual, al seu torn, ho era del senyor Francesc S. i L, a pagar a l'esmentada senyora Manuela J., avui els seus legataris senyors B. i C, la quarta part de la repetida herència del senyor Francesc S. i I., i a més, els interessos legals de la quantitat que en definitiva resulti ésser la corresponent a la quota Uegitimària referida e)quarta marital d'ençà de la data de la mort del senyor Francesc S., i computant-se a compte del que es degui, les quantitats que els hereus del repetit senyor Francesc S., haguessin lliurat a la senyora J., en pagament de les pensions llegades a aquesta pel seu marit, a compte del Hegat de pensió de 1.850 ptes., que aquest disposà a favor d'aquella en el seu testament, f)que percebia per trimestres a la bestreta, i aiximateix he d'imposar i imposo a l'actor senyor Joaquim S. i al demandat, Hospital de Sant Jaume de la ciutat d'Olot, el pagament de les costes causades que, com a conseqüència de l'acumulació d'autos hauran d'ésser pagades íntegrament per cada un d'ells, pel que fa referència a les actuacions especials dels judicis acumulats practicades abans del dia 9 de febrer del 1934, en que varen ésser refoses les actuacions, i per tots dos conjuntament a partir d'aquesta data fins a l'acabament.»; Resultant que la representació del senyor Joaquim S. va interposar contra l'esmentada sentència recurs d'apeUació, per virtut del qual la Sala primera d'aquesta Audiència Territorial, en data 17 de febrer de l'any passat, dictà sentència confirmant la del Jutge de primera instància, excepte en la part que fa referència a la imposició de costes, el qual extrem revocà, declarant en el seu lloc, que cada part pagués les costes causades a la seva instància, sense fer tampoc especial declaració de les que es produïren amb el recurs; Resultant que la repetida representació del senyor Joaquim S., previ el dipòsit de 1.000 pessetes, va interposar recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, contra la referida sentència a redós dels núms. 1, 2 i 7 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, recolzant-lo en els següents motius:   II.  MOTIUS DEL RECURS Primer. Comprès en els núms. 1 i 7 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per infracció de les Novel·les Lli, cap. VI i CXVIII, cap. V de les de Justinià ', i l'Authen-tica Praeterea, tít. XVIII, lib. VI del Codi de Justinià, en decidir que la senyora Manuela J. i P. tenia dret a la quarta marital: a) amb tot i resultar d'un document autèntic, com és l'escriptura de capítols matrimonials, que no era vídua .indotada, sino al contrari, dotada, i fins amplament dotada, atès el temps i el lloc de la constitució del dot; b) no obstant, com igualment resulta dels documents autèntics, com són les escriptures de capítols matrimonials i el conveni privat atorgat entre els esposos S.-J. en data 17 de febrer del 1914, reconegut per tots els litigants, que la senyora J. amb la mort del seu marit i per causa d'ella, no esdevingué en la novíssima inòpia que estableix la Novel·la 53, ans al contrari, amb els sols fruits del dot i escreix estipulats en dites capitulacions, i prescindint del llegat de pensió que disposà al seu favor el senyor Francesc S., del peculi propi, resultant del fet de l'administració dels parafernals que consta en l'escriptura d'ampliació de capítols, conservava la mateixa situació econòmica anterior a la mort, lliurement determinada per ella mateixa en l'esmentat conveni privat de 1914, i que corresponia a la del matrimoni i a la del senyor Francesc S. que el Considerando vuitè de la sentència de Primera Instància, acceptat per la de la Sala, qualifica d'humil: estimar una altra cosa, és anar contra els propis actes de la senyora J., i infringir el precepte general de dret, admès en tots els Codis i legislacions, que ningú no pot anar contra els seus propis actes; c) no obstant no haver viscut la senyora J. amb el seu marit fins la mort, com preveu la Novel·la 117, ni permanescut en estat de cònjuge legítima, és a dir, amb el degut afecte i auxili conjugal, com disposa la Novel·la 53, i és un fet admès per totes les parts litigants, que la senyora J. visqué separada del seu marit des del gener de 1914 fins a la mort d'aquest, esdevinguda el 16 de desembre del 1921, sense que sigui obstacle la consideració que no existeix sentència de divorci dels consors i que la separació fos per ells convinguda: el primer, per tal com no és una condició imposada per la Llei, i el segon perquè és un fet admès per la mateixa senyora J., en els escrits de contestació a la demanda i duplica que el senyor Francesc S., repetidament reclamà de la seva muller la reunió, a la qual es negà sempre aquesta, desapareixent amb això la concordància de voluntats que suposa el conveni de separació, per esdevenir acte unilateral violador dels deures 1.  Es tracta de la disposició continguda a la Novel·la 117, cap. 5. i afectes propis de l'estat matrimonial, condicions les tres esmentades que imposen com a indispensables les disposicions legals citades perquè la vídua tingui dret a la quarta marital. Segon. Comprès en el núm. 1 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per infracció de la Constitució única, tít. II, lib. V, vol. I de les de Catalunya, i la doctrina unànime dels autors i de la jurisprudència que no autoritza la variació unilateral del que s'hagi establert en els capítols matrimonials en perjudici de cap de les persones que hi siguin contractants; per tant, establert el règim econòmico-matrimonial del matrimoni S.-J. en uns capítols, no pot ésser variat en perjudici del marit, com ho resultaria en el cas de la sentència recorreguda, sense la declaració prèvia que en els tals capítols medià frau o engany, cosa ni tan sols al·legada ni insinuada, i en el tal sentit la sentència recorreguda infringeix la llei i doctrina legal citada. Tercer. Comprès en el número primer de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per infracció de les Novel·les LIII, cap. VI i CXVII, cap. V de les de Justinià, de la doctrina dels autors (Borrell i Soler i Maspons, entre els moderns) i de la jurisprudència establerta, entre altres, en sentència del 13 de maig del 1913, en allò que la sentència recorreguda dóna dret a la senyora J., avui els seus legataris, senyors C. i B., a la quarta part de l'herència del senyor Francesc S., sense limitació de les cent lliures d'or establertes en la Novel·la CXVII i en allò que. únicament computa a compte del que havia de percebre per la quarta i els seus interessos, les pensions pagades a la senyora J. del llegat ordenat al seu favor del seu marit, i deixa de fer-ho quant al dot no consumit a la mort del senyor Francesc S., i a les quantitats cobrades per la senyora J. en concepte de rendes del dot i de l'escreix. Quart. Comprès en els núms. 1, 2 i 3 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per infracció de l'article 359 de la Llei esmentada, de la Const. segona del tít. V, llib. VI, vol. I de les de Catalunya, de la Novel·la XVIII, cap. III de les de Justinià i de la doctrina constant dels autors (Fontanella, Decis. 578 núms. 10 i 11; Càncer, 1, 3, núms. 55 i 11, i Maspons-Peguera, 103; Vives, 11, 336 fi; Brocà Amell, 11, 402, etc.) per quant sol·licita en les demandes reconvencional i en l'acumulada de la senyora J., que es condemnés el seu representat; i l'Hospital d'Olot a pagar-li la quarta part de l'herència del senyor Francesc S., en cualquiera de las jormas reconocidas en Derecho en Calaluna i disposant la sentència recorreguda que sigui pagada en metàl·lic aquella quarta i els interessos legals de la quantitat que resulti, en definitiva, ésser la corresponent, no és conseqüent amb la petició feta i dóna més del que demana; i ultra això, establert per la pròpia sentència com a indiscutible, el caràcter de llegítima que atribueix a la quarta marital viola les disposicions i doctrina legals citades, reguladores del pagament de les Ilegítimes a Catalunya, en negar l'opció que correspon a l'hereu de pagar en metàl·lic o amb cossos hereditaris, i en aquest cas de pagar, no interessos, sinó fruits. III.  ESTIMACIÓ DEL RECURS Essent ponent el Magistrat senyor Ramon M.a Roca i Sastre; Atès que el primer motiu del recurs, planteja a fons el problema de la procedència de la quarta uxoria o marital, és a dir, el referent a quan s'ha de qualificar una vídua de pobra o indotada als efectes d'obtenir aquell dret: qüestió valde difficilis segons Bersani (De viduis, cap. n, quest. 2, n.° 1), matèria est tnultum difficilis propter diversas opiniones Doctorum, diu Fontanella (De Pact. nupt. Clau v, glos. viu, par. 9, n.° 5) i la qual dificultat, que rau principalment en la configuració imprecisa d'aquesta institució jurídica desconeguda, en el període clàssic del Dret romà, fa que sigui una institució de certa potencialitat litigiosa, cosa manifesta pels molts recursos que ha produït des d'antic davant les Rotes o Tribunals dels diferents països del Dret comú, i especialment en el nostre Senat o Reial Audiència, i modernament, per les diferents   1.  Es tracta de la disposició continguda a la Novel·la 117, cap. 5. vegades que aquesta qüestió ha arribat a interessar la cassació espanyola; Atès que de l'examen de la Novel·la 53 (cap. 6) i de la 117 (cap. 5) que la modificà, dels quals capítols l'autèntica Praeterea (Codi vi-18) n'és resum, i combinat aquest examen amb el d'altres textos del Corpus amb aquells relacionats, resulta que en Dret romà pur, l'anomenada quarta marital suggereix, en l'aspecte que ací interessa, les següents observacions: Primera. Que aquesta institució del Dret del Baix-Imperi, no encaixa del tot amb el principi del Dret romà clàssic; que el matrimoni no provoca per via de llei, cap repercussió patrimonial entre els cònjuges, fora de l'excepcional dret de successió intestada a manca d'altres parents, ja que només per via de pacte podien derivar-se relacions jurídiques sobre llurs béns, cosa que generalment es feia mitjançant l'aportació de dot i la corresponent donació propter nuptias, amb l'oportuna formalització dels instruments o cartes dotals, el qual principi de separació o autonomia patrimonial dels cònjuges, que s'adiu perfectament amb els corrents moderns, i amb tot Dret que com el català, confia més en la previsió dels interessats que en la providència del legislador, només era aplicable al matrimoni lliure, i no a l'antic in manu, d'absorció marital, i en el qual la muller, equiparada als fills, participava en l'herència del marit filiaefa-milias loco, idea aquesta, que en certa manera es respira en la institució de la quarta marital; Segona. Que la instauració per Justinià, d'aquesta quarta, més que una creació original, fou simplement una còpia o mera adaptació al cas de viduïtat, d'una altra quarta ja estatuïda pel mateix legislador en el cas de divorci de tipus repudi, com a sanció al repudiant sense causa legal principalment, la qual sanció, així com en els matrimonis amb dot consistia en la pèrdua a favor del cònjuge innocent de l'aportació dotal o de la donació propter nuptias, en els matrimonis indotats, en canvi, implicava la pèrdua de la quarta part dels béns. (Codi V-17, llei 8, par 4 i 5, i llei 11, par. 1 i 2; Novel·la 22, cap. 3, 15, 16 i 18; i Novel·la 117, cap. 8 i 9), de tota la qual cosa resulta que l'Emperador no féu altra cosa, tractant-se de matrimonis en que no intervenia dot, que emprar per al cas de dissolució matrimonial per mort d'un dels cònjuges, la mateixa quarta marital o uxoria, que actuava quan la dissolució era per causa de divorci no justificat, la qual equació entre les dues quartes, apareix ben clarament a les Novelles 53 (cap. 6), 74 (cap. 5) i 117 (cap. 5); Tercera. Que en Dret Justinià era acusada la diferenciació entre els matrimonis en que hi havia i donació per noces, o cum instrumentis dotali-bus, i els indotata matrimonia, celebrat sub puro nuptiali affectu, distinció que es correspon amb la que es pot fer entre matrimonis interessats i desinteressats, al segon grup dels quals cal situar el supòsit legal que produeix la quarta uxoria, i que és aquell en què la dona mancada de riqueses es casa amb baró ric, com diu la Novel·la (no rebuda) 106 de l'Emperador Lleó, o sigui quan hom es casa amb dona indotada pel sol i pur afecte o amor, segons clarament expressa la Novel·la 117 (cap. v); Quarta. Que aquesta institució és un succedani del dot, puix que ve a acomplir, en els matrimonis indotats, la mateixa funció de mitjà de subsistència vidual que, en els matrimonis dotats, acompleixen el dot i la donació per noces, la qual correlació és ben manifesta en la Novel·la 22 (capítol 18), quan diu que s'imposa la limitació de les 100 lliures d'or, perquè la quarta uxoria s'estatueix pensant en la quantia del dot ordinàriament màxim; Cinquena. Que l'adquisició de la quarta per la vídua pobra i indotada, és com si volgués ésser la compensació o cristal·lització patrimonial, en el cas de silenci dispositiu del marit i per mort d'aquest, d'aquell purus nuptialis af-fectus, que presideix els matrimonis indotats, ja que com es pregunta Justinià en la Novel·la 74 (Cap. v), «que altra cosa pot fer la que no té amb què dotar-se, que lliurar-se ella mateixa per tot dot?» o com diuen les Partides (llei 7, tit. 13, Part. vi) «pues que las aman e las honrran en vida, que non finquen desem-paradas a su muerte», o com qualifica Fontanella la quarta, de honor et com-pensatio matrimonii bene et honeste transacti, de tota la qual cosa sembla com si la quarta prengués la configuració d'un escreix legal o forçós, malgrat que circumstancial, que com remedium subsidiarium i sota la idea d'aliments vi-duals, venia a suplir la donació per noces, que juntament amb el dot, procura igualment la seguretat de la decorosa subsistència de la vídua, la qual consideració fa pensar en situar la quarta uxoria com una institució de Dret de família i no de Dret successori; i Sisè: Que la introducció de la quarta, va respondre a sentiments de com-misseració o de clemència, com diu la mateixa Novel·la 53, encaminats a evitar que la muller que havia estat elegida per pur afecte, que no aportà altre dot que el de les seves condicions personals, que havia compartit amb el seu espòs la posició i benestar d'aquest, i «viscut amb ell fins la mort», no es trobés, pel sol efecte de quedar vídua «sense tenir res, perquè no es féu dot ni donació antenupcial, vivint in novissima inopia» (Novel·la 53), com si el que es casa pel sol i pur afecte amb dona indotada s'hagués d'entendre, com diu Fontanella (Lloc. dit. n." 20) que havia rebut aquesta en perpètua tutela, és a dir, que havia de vetllar per ella àdhuc en estat de viduïtat, atesa la seva falta d'independència econòmica, i això, juntament amb la circumstància de la proporcionalitat que amb relació als fills manté la quarta, fa que aquesta institució, recordi aquella antiga consideració filial que al final de l'apartat primer d'aquest atès s'insinuà; Atès que si bé aquestes línies generals de la quarta uxoria s'han mantingut amb relativa puresa en el Dret comú, no obstant una excepció s'ha de fer respecte aquella que distingueix entre matrimonis dotats i indotats, i que fou recollida amb tota cruesa pel Codi de Tortosa (Llib. v, rub. 1." cost. 12) en estatuir una incompatibilitat absoluta entre la quarta i el règim dotal, fos el dot «de poc o de molt» el qual criteri que perdurà fins els primers temps de la recepció científica del Dret romà, fou considerat exagerat — amb tot i ésser institucionalment lògic —, per quant un dot insignificant podia inutilitzar la quarta, per la qual cosa els postglossadors, que varen adaptar les construccions jurídiques romanes a les noves concepcions i necessitats del temps sotmeteren a revisió aquell punt, i ja a comptar de Baldo, va aparèixer la doctrina de la con-grüitat o incongrüitat dotal, als efectes de l'autentica Praeterea, i fou consagrada la regla que nulla et pauca dos inter se non differunt, és a dir, que no solament podia obtenir la quarta la dona totalment indotada, sinó també la que tenia un dot mòdic o migrat, la qual doctrina es fonamenta: en raons d'equitat: en que la mateixa Novel·la 53 (cap. vi, par. 1.") atribueix la quarta, malgrat tenir la dona algunes coses pròpies: en no ésser obstacle a la quarta el llegat marital insuficient: en el fet que és un axioma admès el que parum pro ni-hilo reputator, perquè com diu el Castrense, inter parum et nihil non est differentia: i sobretot, en el concepte de pobresa o penúria vidual que es el directriu i prevalent de la institució. Atès que admesa aquesta equiparació entre la parvetat i la inexistència de dot, la qual com a communis opinió que és, té valor normatiu a Catalunya, segons els preceptes vigents de prelació de fonts, no obstant, en tractar d'escatir quan s'ha de considerar mòdic o migrat el dot als efectes de la quarta, sorgeixen les dificultats, ja que si bé els autors estan d'acord en qualificar de tal el dot, les rendes o fruits del qual són insuficients per alimentar o sustentar la dona, mentre es tracta d'aliments o sustentament in gènere, així com també ho estan en considerar que amb relació a cada cas concret, l'apreciació de la parvetat o modicitat del dot ha de deixar-se al prudent arbitri judicial ateses les circumstàncies del cas, no obstant cessa aquell acord quan es tracta d'especificar el mòdul de la congruïtat dotal, és a dir, de fixar regles determinadores de la condició o tipus d'aliments o sustentació que puguin dirigir el pensament del Jutge en la qualificació de la suficiència o insuficiència del dot, produïnt-se una gran diversitat de teories o opinions, que alguns autors clàssics i, Fontanella entre ells, sistematitzen en les quatre orientacions o grups fonamentals següents: Primer: aquell que estima incongru el dot, quan amb els seus fruits la vídua no pot sostenir el mateix to de vida i atendre la seva sustentació d'igual manera que, quan vivia el seu marit ella gaudia i aquest li proporcionava. (Alimenta debent esse secundum ultimum statum viri: secundum substantiam, et conditionem, et dignitatem et honorificentia mariti: ac ipso modo quo ei minis-trabantur a marito vivo); Segon: aquell que gradua la congruïtat dotal a base de distingir entre el statum conjugalem i el statum viduitatis, o sigui, prenent com a tipus no els aliments i sustentació amb què el marit atenia la seva muller, sinó moderant-ho fins a deixar el suficient per a sostenir, amb decòrum, la seva situació de vídua de tal marit. (Moderata sufficere alimenta: ad conservandum viduales statum, secundum quod viduam a tali viro relictam decet.) Tercer: aquell que considera dot congru, el que proporciona l'estrictament necessari per a viure, o l'indispensable per a socórrer les meres necessitats naturals, i evitar que la vídua es trobi en la indigència i precisada a mendicar. (Merae necessitati suficient: subveniri indigentiae vitae: ne in dedecus praedefuncti mariti uxor mendicaré cogatur.); i Quart: aquell que refereix la congruïtat del dot al temps del matrimoni que el causà, de manera que el que era congru de bon principi, d'acord amb les normes reguladores del dot, i ateses les circumstàncies de patrimoni i dignitat dels cònjuges, i les de temps i consuetud del lloc, s'ha de reputar igualment congru als efectes de la quarta marital (Mulier congrue a principio dotata, non habet quart am); Atès que essent precís decidir-se ací, per una de les quatre orientacions exposades, cal començar per establir una separació entre les tres primeres i la quarta, per divergir, quant a la circumstància del temps amb relació al qual s'ha d'apreciar la congruïtat del dot, puix que mentre l'última ho fa amb referència al temps del matrimoni, les altres tres, en canvi, prenen en compte el temps de la mort del marit, moments ben diferents, que porten a la conseqüència lògica, que segons es segueixi el primer o el segon criteri, dels dos requisits legals de dona indotada i inops, o aquest queda subsumit en aquell, o inversament, el qual resultat demostra que la institució de la quarta uxoria conté una dificultat interna (que la interferència de la figura del dot mòdic encara ve a complicar), i que és producte del joc de dos principis originaris en pugna: aquell que procura evitar la penúria de la vídua d'home de posició molt superior (criteri d'inòpia), i aquell altre que atribueix al dot la condició d'element d'un règim económico-matrimonial, que ja té prevista la ulterior situació dels cònjuges (criteri d'indotació); Atès que l'orientació que es pot denominar de la dos congrua a principio, malgrat les moltes cites d'autoritats i raonaments que la recolzen, és procedent no admetre-la: perquè àdhuc prescindint de supòsits de desvalorització mone-tòria o de pèrdua o minoració del dot, cas d'ésser inestimat, portaria al cas absurd —ja tractat per Socini (Consiliorum, pars. iv, cons. 30, n.° 16)— que un dot ínfim, però que atesa la humil condició dels cònjuges en casar-se s'havia de considerar congru, impediria la quarta, malgrat deixar el marit una riquesa considerable i trobar-se la vídua sense béns i en edat avançada, oblidant aquesta teoria — com diu Barbatiae (Consiliorum, lib. iv, cons. 74, n. 4) —, la distinta manera com s'ha d'apreciar una mateixa cosa segons el temps; perquè el mateix Fontanella, que segueix clarament aquella orientació, resta impresio-nat per aquesta conseqüència injusta, i en el fons ve a recomanar (Lloc. dit n.° 39) que en casos d'incongruïtat dubtosa s'empri la segona opinió, o sigui la dels aliments proporcionats al statum viduitatis; perquè en cas de conflicte entre els dos principis bàsics que juguen en la quarta marital, és preferible fer prevaler el d'inòpia i no el d'indotació, i això tant per equitat com perquè així compleix efectivament el dot no sols la funció d'ajudar el marit en les càrregues de la família, sinó Una altra d'ulterior: la d'ésser un mitjà de sobrevivencia vidual, per la qual cosa passen a segon pla els arguments produïts a favor d'aquesta teoria i derivats dels textos del Corpus consagradors d'aquell criteri d'indotació; perquè és comuna opinió dels autors centrar al moment de la mort del marit la qualificació de la pobresa de la vídua, atribuint a l'estat d'aquesta en aquell temps, un caràcter immutable, i així com no pot privar la quarta, ja rebuda, la riquesa sobrevinguda a la vídua, en justa correspondència tampoc no pot impedir-la una relativa riquesa pretèrita; perquè l'argument que la vídua que té dot suficient per contraure segon matrimoni no té dret, segons alguns autors, a la quarta, no demostra pas que és suficient que el dot sigui congru des del principi, sinó precisament al contrari, que ho ha d'ésser al temps de produir-se el dret a la quarta i que és el de la mort del marit; perquè tampoc no és d'apreciar el raonament que, en general, un dot es diu congru amb relació al temps de les noces, i sense pensar que un augment posterior del patrimoni del pare de la dotada el pugui transformar en incongru, perquè aquest raonament actuarà als efectes específicament dotáis, i pel que fa a l'obligació paterna de dotar, però no als altres efectes que, com els de la quarta, són tan diferents, ja que en aquesta la congruïtat funciona, tan sols, amb referència al marit, i per últim, perquè els arguments que solen fer-se, com són: que amb aquesta teoria es fixa més el Dret, s'eviten plets i es guanya seguretat jurídica, i que la interpretació ha de fer-se en el sentit d'apartar-se, com més poc millor, de la significació i propietat de les paraules de la Llei, i en aquell que derogui menys el Dret comú, i retorni més als textos legals bàsics, que, com l'autentica Praete-rea, parlen de matrimonium sit absque dote, no poden desvirtuar la motivació fonamental de la quarta uxoria, dirigida a procurar l'honesta i adequada sobrevivencia de la vídua, finalitat que cal tenir cura de fer prevaler, sobretot si es té present que una cosa és el Dret romà pur i una altra el Dret romà rebut i interpretat pels autors; Atès que eliminada la quarta teoria o orientació, cal examinar les altres tres, les quals es poden reduir a dues: una que qualifica la congruïtat dotal amb relació als aliments naturals [necessitatis naturae succurrat) i l'altra que ho fa amb relació als aliments civils, però amb les dues variants de regular aquests, o secundum statum conjugalem o secundum statum viduitatis; Atès que la teoria dels aliments naturals es pretén recolzar-la, principalment, en que les lleis parlen de novissima inopia i que, per tant, el dot susceptible d'evitar aquesta s'ha d'entendre que exclou la quarta, i que en la prestació d'aliments s'ha d'atendre a l'estat i condició de les persones, quan són deguts ex provisions hominis; però quan no es tracta de dret d'aliments derivat d'un acte jurídic sinó ex legis dispositione miserationis gratia praestandis, com els que serveixen de base a la quarta marital atribuïda a la vídua propter pieta-tem, llavors són suficients els aliments que siguin indispensables perquè la vídua pugui viure; però malgrat aquests raonaments i l'autoritat dels autors que ho sostenen, i el reforç que pogués representar les sentències de l'antic Senat de Catalunya, del 31 de juliol de 1566, 14 de juliol de 1606 i 2 d'abril de 1610, aquesta teoria no és acceptable: perquè, si fos certa, la quarta seria en general inassequible, ja que poques vegades es podria reclamar, sobretot si s'entengués, com alguns autors sostenen, que no es pot considerar pobra la vídua que segons la seva condició pot guanyar-se la vida amb el treball o que té pares o germans rics; perquè si Justinià en introduir la quarta hagués volgut referir-se als aliments naturals, inspirant-se en un tipus abstracte de pobresa, no solament ho hauria disposat clarament, sinó que no hauria emprat un signe de proporcionalitat com la quarta; perquè, les fonts, molts cops usen indistintament els conceptes de inops i de pauper i fins arriben a utilitzar com a equivalent en matèria de quarta marital la noció de «dones que no tenen riqueses», com si la paraula inopia signifiqués absència d'abundància, o com diu la sentència del Suprem de 29 d'octubre de 1894, igualment es pogués traduir indigència com escassetat o pobresa, cosa que es comprova amb el fet que la llei fa compatible la quarta amb el llegat vidual insuficient, i fins amb que la vídua tingui alguns béns, al qual resultat també condueix la doctrina dels autors que usen amb freqüència el concepte de vídua pobra i que com Merli-nus (De legitima, Llib. n, tít. I, quest. 23, n.° 30), afirmen l'axioma inops et pauper promiscue accipiuntur, com si tractant-se de la quarta, el concepte prevalent fos el de pobresa, el qual vocable, segons Barbosa (Variae Tractationes iuris, apell. 192) comprèn no solament els mendicants, sinó també els mancats de còngrua sustentació en la mesura exigida pel seu estat personal i per la seva dignitat; perquè no sempre els aliments deguts per via de llei i per motius de pietat són els naturals, sinó que també poden ésser civils, com per exemple, en el cas dels fills naturals; i per últim, perquè mantenint aquella orientació s'atemptaria a la consideració que en tot temps s'ha guardat a la vídua, comportant alhora un escarni a la memòria del marit difunt, i quedaria consagrada una doctrina que Bersani (lloc dit, n.° 9) no deixa de qualificar d'inhumana, i contrària a la pietat i a la mateixa llei; Atès que, respecte a les dues altres teories o opinions que resta examinar, la diferència entre elles no és tan fonda que no permeti conciliar-les, però sota la base de fer predominar la segona, perquè contra la primera s'hi poden oposar seriosos raonaments, com són: el que de prevaler aquesta teoria, serien fre-qüentíssims els casos de procedència de la quarta marital, atès el règim econò-mico-matrimonial seguit a Catalunya, de manera que l'excepció esdevindria regla general, quedant la quarta desnaturalitzada i no hi hauria cap més mitjà d'evitar-la que el de deixar a la vídua l'usdefruit universal, amb el qual podria continuar sense minva, el nivell de vida de casada; que esls textos del Digest (XXXIII-1, frag. 14, i XXXIV-2, frag. 22 pr.) amb els quals es vol fonamentar aquella opinió, fan referència a un cas completament distint, com és el del llegat indeterminat d'aliments, i que el sosteniment de l'estat vidual requereix moltes menors despeses que l'estat conjugal, puix que la vídua pot viure còmodament amb un to de vida força inferior al de quan vivia el marit (Vídua minore luxu tractanda est, quam si viveret maritus, diuen els expositors de la segona teoria), i per consegüent és preferible entendre que, perquè sigui congru el dot no és necessari que la vídua pugui conservar en aquest estat allò mateix que gaudia en vida del marit, i sostenir idèntic nivell de vida al que mantenia el difunt, sinó un de més modest, ja que aquell estat, per la mort del marit, ha cessat i un de nou n'ha assumit, sense que amb la restricció de l'anterior tren de vida pateixi la consideració deguda al cònjuge finat, sinó que encara se li guarda major reverència, tot el qual demostra que és exagerada la pretensió que la vídua hagi de conservar sense variació el rang de casada, perquè com diu Fontanella (Lloc dit, n." 39) no es pot admetre que després de la mort de l'espòs, s'hagi d'alimentar l'esposa com a dona casada amb tal marit, quan ja no és casada, sinó més bé com a vídua de tal marit, essent suficient segons les Partides, que la vídua pugui «bien e honestamente beuir»; per tots els quals raonaments és preferible adoptar la segona orientació, que en el fons s'harmonitza amb la primera, perquè amb ella no és fa cas omís de l'estat conjugal i de la dignitat i patrimoni del marit, ans al contrari, els aliments es consideren civils perquè precisament es tenen en compte les circumstàncies de posició i consideració que gaudia la vídua quan era casada, si bé apreciades amb la notable reducció que implica el nou estat vidual, és a dir, com clarament expressa la doctrina que sosté aquesta segona orientació, que la congruïtat dotal s'ha de graduar atenent la conservació de «l'estat vidual com a vídua del tal marit», i és d'observar que a aquesta conclusió no s'oposa la jurisprudència del nostre antic Senat, produïda sobre la quarta marital (sentències de 12 de juliol de 1527, 31 de juliol de 1566, 1 de febrer i 29 d'octubre de 1594, 30 d'agost de 1595, 28 de novembre de 1601 i 28 de novembre de 1605) perquè encara que sembli seguir l'opinió primera, en rigor no és així, perquè la sentència de 29 d'octubre de 1594, parla de congruam et honestam sustentationem conjugis superstitis, habito respectu ad qualitatem eiusdem viri, et ad illius patrimonium, és a dir, combina els dos conceptes d'estat vidual i de condició i patrimoni del marit difunt, criteri que igualment es pot deduir de l'examen conjunt de la jurisprudència del Tribunal Suprem (sentències de 20 d'octubre de 1860, 29 de gener de 1879, 13 de març de 1891, 29 d'octubre de 1894, 18 de gener de 1895, 18 de novembre de 1897, 19 d'octubre de 1898, 6 de juny de 1899, 13 de gener de 1909, 13 de març de 1913 i 8 de març de 1927) exclusió feta de la doctrina d'aquesta última sentència, que arribà a reconèixer la quarta, àdhuc en el cas d'haver quedat la vídua usufruc-tuària universal dels béns del marit; Atès que la segona orientació respon plenament al pressupòsit institucional de la quarta uxoria, tal com secularment ha estat viscuda i que no és altre que el de procurar que la muller, pel sol fet de morir el seu marit, no es vegi obligada a viure amb un to excessivament inferior al que gaudia quan era casada, ans bé que pugui suportar honestament el seu estat de vídua de tal marit, de per sí més modest, la qual consideració posa de relleu el caràcter de remedium o subsidium que molts autors clàssics atribueixen a la quarta, o de «mitjà de precaució i assegurament» que li reconeix la sentència del Suprem de 13 de gener de 1909, i que fa, juntament amb la no reciprocitat actual entre els dos cònjuges i altres circumstàncies que no són del cas exposar ací, que no es pugui atribuir a aquesta institució la naturalesa d'una veritable Ilegítima sinó, més bé, una fórmula de sobrevivencia vidual més pròpia del Dret familiar, de tota la qual cosa resulta que, seguint la segona orientació, es defuig de les exegeracions que la primera i tercera comporten, s'evita la desnaturalització de la quarta — la qual resta reduïda als seus justos límits — i sense per això deixar d'interpretar els textos legals que l'estatueixen en sentit favorable a la vídua, d'acord amb la consciència social i tendències jurídiques modernes, i malgrat que molts autors clàssics sostinguin que l'autentica Praeterea s'ha d'interpretar restrictivament per ésser una disposició odiosa, exhorbitant i correctora del Dret comú (Fontanella), irracional (Mantica) i no fundada en la bona raó natural (Alciato), entre altres motius pels de permetre a la dona participar de l'herència del marit, amb tot i haver-hi fills i percebre aquests moltes vegades, per Ilegítima, menys valor hereditari que aquella, per escantonar patrimonis amb greu perill per a la conservació dels de caràcter pairal, i per conduir a l'absurd que resulti afavorida, no la dona que ha aportat béns al marit per tal d'ajudar-lo a sostenir la família, sinó precisament la que no ha aportat res; Atès que sobretot en la doctrina moderna catalana, la teoria de la congruï-tat dotal als efectes de la quarta uxoria no ha estat formalment recollida, ans al contrari, el requisit d'indotació sembla haver quedat diluït en el de pobresa, el qual figura com a predominant, sinó exclusiu, al qual resultat s'ha arribat fatalment en debilitar-se aquell principi originari d'incompatibilitat de la quarta amb el règim dotal, provocant una evolució o procés d'encaix de la institució, que el mètode històrico-naturalista acusa, el qual debilitament té el seu germen, no sols en la mateixa doctrina de la congruïtat dotal, sinó també en el criteri entremig d'alguns autors clàssics que només atribueixen al dot qualificable de congru als efectes purament dotáis, el valor d'una presumpció de no inopia, arribant, com a final d'aquesta evolució, a la desaparició total del requisit d'indotació, com s'esdevé en el mateix projecte d'Apèndix Català (art. 350); però no obstant i això, són perfectament adaptables al concepte aïllat de pobresa, les tres primeres orientacions exposades sobre la congruïtat del dot, i com a conseqüència, es pot aplicar en aquest cas la doctrina exposada en els dos atesos precedents, ja que la tercera teoria (la dels aliments naturals) que respon a un tipus abstracte o absolut de pobresa, és igualment rebutjable ací pels raonaments indicats i, a més, perquè des de Bartolus, que sostenia que paupertas considera-tur ex qualitate personarum, s'ha seguit el criteri que expressa Menochius (De arbitrariis indicum, cas 65, n." 7), quan diu, que respecte als conceptes de ric i de pobre la seva determinació ha de quedar a l'arbitri del jutge, el qual l'apreciarà segons la qualitat o condició de les persones, és a dir, que els aliments en aquest cas han d'ésser els civils i no els naturals, i que per consegüent es tracta d'una qüestió de relativitat, però no una relativitat a base de comparar el valor econòmic del patrimoni de cada un dels cònjuges, com sembla entendre-ho la sentència impugnada, sinó una relativitat fundada en la comparació del to de vida que la vídua portava en vida del marit, amb relació amb el que pot sostenir en el nou estat vidual, jo que és precís no oblidar que la quarta uxoria no és un simple lucre hereditari, sinó un mitjà de subsistència vidual; de tot el qual resulta que s'ha de considerar pobra la vídua que amb el seu dot, escreix, llegats i donacions del marit i béns parafernals, no pot suportar amb dignitat el seu nou estat de vídua del tal marit; Atès que fent aplicació de la doctrina dels anteriors atesos sobre els conceptes de vídua indotada i pobra el cas objecte d'aquest recurs, resulta, que s'ha de denegar la procedència de la quarta marital reclamada, perquè encara que s'admetessin tots els sistemes exposats, la vídua d'autos no s'hauria trobat, en morir el seu marit, en cap d'aquells supòsits: perquè si en Dret romà pur, l'existència de cartes dotals impedeixen la quarta, en el cas del dia, els dos cònjuges atorgaren no un simple instrument dotal, sinó uns Capítols, on fins varen pactar un usdefruit universal recíproc vidual per al cas de no testar, sense que a això hi càpiga oposar el raonament que per la circumstància de no atorgar-se els capítols, amb la seva aportació de dot i assignació d'escreix, fins alguns anys després de celebrat el matrimoni, la vídua s'ha de considerar indotada, perquè, no sols va tenir lloc aquell atorgament per causa del matrimoni celebrat, com clarament així ho manifesten i resulta de la pròpia naturalesa dels Capítols, sinó perquè del conjunt de circumstàncies es desprèn que l'atorgament d'aquests i la corresponent aportació dotal, no fou altra cosa que una simple formalització d'un acte previst pels cònjuges en casar-se, i per això no escau d'admetre ací, aquell tipus de matrimoni celebrat sub puro affcctu; perquè si s'aplica la doctrina de la congruïtat dotal i dins d'ella la quarta opinió de la dos congrua a principio, resulta dels autos, que en el cas discutit, ateses les circumstàncies de condició i patrimoni dels cònjuges i les de temps (any 1890), i de lloc (Olot), s'ha de considerar congru el dot aportat, el qual, juntament amb l'escreix fet com a augment de dot i amb llurs incrementacions posteriors, suma la quantitat de 83.000 pessetes, perquè tampoc no hi cabria aplicar la tercera orientació sobre congruïtat del dot, per la raó que no es pot considerar com un cas de novissima inopia, el de la vídua, que com la d'autos, en morir el marit gaudia a més dels interessos d'aquella esmentada quantitat, d'una pensió de 1.850 pessetes anuals que li llegà el seu marit; perquè igualment no podria actuar la primera orientació per la circumstància que en el cas d'aquest recurs, uns set anys abans de morir el marit i simultàniament a la incrementació posterior del dot i escreix, els dos cònjuges varen convenir separar-se amb obligació, per part del marit, de satisfer anualment a la seva muller i per trimestres a la bestreta, la quantitat de quatre mil pessetes, la qual separació perdurà fins la dissolució, per mort, del matrimoni, d'on resulta que si un cop ocorreguda aquesta disolució, la vídua podia gaudir de la renda d'unes 6.000 pessetes anuals, no solament conservava el mateix estat anterior, percebent les mateixes rendes, substitutives dels aliments, que el seu marit abans li subministrava, sinó molt més, de manera que el fet de quedar vídua no li representava cap descens de nivell de vida ans bé al contrari, sense que això es pugui contradir amb el raonament que a aquell conveni no se li pot atribuir el valor d'una renúncia a la quarta marital, per estimar-se que la renúncia d'aquesta és nul·la o inexistent, puix que, àdhuc prescindint de la qüestió sobre la possibilitat de la tal renúncia, és precís no oblidar que una cosa és renunciar la quarta, i una altra és provocar un estat o situació preexistent que eviti que es produeixi el pressupòsit legal indispensable perquè en morir el marit neixi la quarta; i per últim, perquè tampoc no seria possible aplicar, al cas disputat, la tercera orientació, acceptada com a doctrina vigent en els anteriors atesos, per la senzilla raó, que si segons s'acaba de veure, la vídua ha pogut conservar el mateix to de vida dels últims anys de casada, majorment podia sostenir-se honestament en la nova situació vidual, àdhuc tenint en compte l'augment posterior sofert per les coses; de la qual cosa resulta que cal decidir aquest recurs en el sentit de declarar la improcedència de la quarta marital o uxoria, fins i tot prescindint de les circumstàncies que la vídua, morta durant la substitució del plet, amb institució d'hereu a una seva neboda, llegà en codicil, el dret que pogués pervenir-li de la quarta, en curs de litigi, a favor d'un germà de l'hereu i d'un estrany, advocats ambdós, els quals han prosseguit aquest plet contra els dos hereus del marit, a un dels quals l'ha succeït l'Hospital de Sant Jaume d'Olot, que és una causa pia que té tracte jurídic favorable i que, als efectes de la quarta, la doctrina equipara als fills, les quals circumstàncies, juntament amb la que el marit portava un sistema de vida desproporcionadament inferior al que la seva quantiosa fortuna permetia, podrien impressionar al jutjador, sobretot en aquesta matèria tant d'arbitri judicial, inclús en el mateix terreny de la cassació, ja que el recurrent ha tingut cura en aquest cas de fundar-se en el número setè, a més del primer, de l'art. 1.692 de la Llei Processal civil; Atès que el submotiu tercer del motiu primer, fundat en haver viscut la vídua separada del seu marit durant els set últims anys de matrimoni, suscita la qüestió relativa a si és suficient per a no obtenir la quarta marital que la separació sigui de fet, o bé si és necessari que estigui decretada judicialment, la qual qüestió potser seria atrevit considerar-la formalment resolta pel Dret romà (on inclús la mateixa figura actual de la separació judicial era desconeguda), perquè malgrat que les Novel·les 53, (cap. 6 pr.) i 117 (cap. 5) amb les paraules si perduraverint semper cum ets, et usque ad mortem cum ea vivens preamoria-tur, semblin condicionar la procedència de la quarta, no sols amb el requisit de la subsistència jurídica del matrimoni, sinó amb el de la continuada convivència absoluta en aquest punt entre els autors, ja que alguns d'ells entenen que aquelles paraules es refereixen a una simple situació de vigència del lligam matrimonial, que els textos oposen a l'altra situació contrària, derivada del repudi injustificat i produïdor d'un altre tipus de quarta, el qual criteri es pretén reforçar, per via d'analogia, amb el que consideren que regia en matèria de successió intestada a favor del cònjuge vidu instaurada per l'edicte, de la qual cosa resulta que es tracta d'una qüestió dubtosa en Dret romà, i no aclarida per la introducció posterior de la figura de la separació judicial, perquè si bé molts autors quan tracten de la privació de la quarta per causa de separació dels cònjuges, només parlen de la decretada judicialment, o bé, com fa la sentència del Suprem de 29 d'octubre del 1894, neguen transcendència jurídica a la simple separació de fet o no legalitzada considerant-la com a inexistència, no obstant poden oposar-se a aquesta doctrina serioses raons, com són, entre altres, que és exigència lògica que l'afecte nupcial generador de la quarta uxoria, o si més no la convivència conjugal, que n'és la seva exteriorització, subsisteixi fins la mort d'un dels esposos, o que sigui sense colapses finals i tan llargs, i que no és possible desconèixer jurídicament, sobretot en la fase actual del Dret, aquestes situacions de fet que en aquesta matèria (com en la d'emancipació, adopció i altres) es produeixen, i de la qual consideració, se n'ha derivat un corrent legislatiu dirigit a prendre en consideració jurídica la separació de fet, i que ha tingut la seva manifestació, per exemple, en l'article 14, paràgraf tercer del Codi del Treball, i en la mateixa legislació del divorci, on s'atribueix la categoria de causa legal per a obtenir-lo, la separació de fet acompanyada d'altres circumstàncies; Atès que davant d'aquesta disparitat d'opinions, que en el fons equival a una pugna entre la tendència dirigida a afavorit a la vídua i l'altra que procura atribuir entitat jurídica a la separació conjugal de fet, és procedent decidir-se a admetre també, en aquest punt, el primer motiu del recurs interposat, especialment per tractar-se, en el cas d'autos, no d'una simple separació qualsevol, sinó d'una separació expressament acordada pels dos cònjuges, per motius de desavinença i formalitzada documentalment, les quals circumstàncies, juntament amb d'altres (constitució pel marit d'una pensió a favor de la muller, incre-mentació apart, però simultània del dot i de l'escreix, assegurament hipotecari d'aquests, etc.) revel·len en els interessats, una intenció de donar consistència al nou estat de suspensió de la vida matrimonial, amb pretensions de semilegalitza-ció, que fa que a aquesta mena de separació se li hagi d'atribuir l'efecte d'impedir la quarta, d'acord, sinó amb la lletra, almenys amb l'esperit de les Novel·les esmentades, sense que calgui analitzar quin dels dos cònjuges té una responsabilitat més acusada en la provocació i manteniment de la separació, per la circumstància d'ésser aquesta producte d'una voluntat concordada dels cònjuges amb expressió com a causa, de la falta d'avinença, entre ells, la qual doctrina, en distingir diversos tipus de separació no decretada judicialment, ultra defugir una visió simplís-sima de la vida jurídica que sempre ha de respondre a la rica matizado de la vida real, està també d'acord en aquest extrem, amb la tendència de la nova legislació civil catalana, manifestada en l'art. 25 de la Llei de successió intestada, del 7 de juliol del 1936, quan disposa que no té dret a aquesta última successió el cònjuge que «es trobi separat de fet amb trencament de la unitat familiar, per mutu consentiment exprés», del qual precepte se'n desprèn, si no una norma de possible aplicació al cas d'autos, almenys un pensament legislatiu exterioritzador d'aquella tendència que pren en consideració jurídica la separació de fet, i del qual no se'n pot fer cas omís, als efectes de decidir en el cas concret d'aquest recurs els dubtes que ofereix la interpretació dels textos esmentats del Dret justinià; Atès que no es pot admetre el segon motiu del recurs objecte d'aquesta sentència, perquè declarant el Tribunal a quo la procedència de la quarta marital, no va infringir la constitució A foragitar fraus (vol. n, llib. v, tít. n, cons. única '), per la raó que aquesta disposició, que modalitza el sistema català de mutabilitat de pactes matrimonials, quan parla de «si alguna carta s'esdevindrà ésser feta», s'ha d'entendre com diu Mieres (Apparatus..., cap. xxvi, col. vi, números 8 i 9), que només prohibeix els contractes i instruments, és a dir, els actes jurídics que es facin en disminució, derogació o perjudici d'un hereta-ment o donació nupcial, però que no constitueix cap obstacle a la procedència de drets, que com el de la quarta marital, neixen per ministeri de la Llei, de la qual consideració en resulta, que per l'exclusiva virtualitat d'aquesta constitució, no es produeix cap incompatibilitat entre els Capítols i la quarta, ja que encara que aquesta pogués implicar una variació del règim matrimonial pactat, el seu origen no voluntari, ans necessari o legal, impossibilita tot frau, i per consegüent fa que no pugui caure dins la finalitat de l'esmentada Constitució, que no en té cap més que la de foragitar els fraus dirigits a aconseguir dots o casaments avantatjosos mitjançant l'atorgament d'heretaments o donacions considerables, que després es deixaven sense efecte, propòsit fraudulent que no és possible descobrir en matèria de quarta marital; 1.  Es tracta de la disposició continguda al vol. I, llibre V, títol 2, const. única de les de Catalunya. Atès que sentada la doctrina exposada respecte al primer motiu, és ociós entrar a examinar els dos restants motius de cassació al·legats pel recurrent, perquè aquests precisament pressuposen la declaració de procedència de la quarta marital, Decidim que hem de donar i donem lloc al recurs de cassació, per infracció de llei i de doctrina legal, interposat per Joaquim S. L, contra la sentència de la Sala primera d'aquesta Audiència, de data 17 de febrer de 1936, la qual sentència cassem i anul·lem, acordant, alhora, que sigui retornat al recurrent el dipòsit que constituí per a la interposició del recurs.