Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 13 JULIOL 1936 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 13 febrer 1937, pàgs. 79-84. Fideïcomís familiar: límits del fideïcomís. - Substitució vulgar en fideïcomís. Ponent: Joan Martí i Miralles.   I. ANTECEDENTS Excms. Senyors: Víctor G. d'Echàvarri, President accidental; Joan Martí i Miralles, Eduard Micó i Busquets, Ricard de Rabassa i Prat, Ramon M." Roca i Sastre. A la ciutat de Barcelona, el dia 13 de juliol del 1936. En el judici ordinari de major quantia, sobre reivindicació de béns i altres extrems, seguit davant del Jutjat de Primera Instància número 3, dels d'aquesta ciutat, i a la Sala segona del Civil de l'Audiència d'aquest territori, pel senyor Lluís M. i M., major d'edat, apotecari i veí de Vic, contra la senyora Francesca F. i J., major d'edat, vídua, sense professió especial i veïna de la present ciutat, pendent, ara, davant aquesta Superioritat, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat pel Procurador senyor Francesc Genis, a nom de l'actor, sota la defensa de l'advocat senyor Josep Roig i Bergadà, havent comparegut la demandada sota la representació del causídic senyor Jaume Canes, i la defensa de l'advocat senyor Lluís Jover i)Nunell, a l'acte de la vista; Resultant que mitjançant escrit de data 11 de maig del 1933, el Procurador senyor Francesc Genis i Subirà, a nom i en representació del senyor Lluís M. i M., formulà la demanda del plet al·legant els següents fets: 1. Que el 1849, va morir al terme de Vic, el senyor Pere M. i S., deixant tres fills varons, i diverses fembres, segons apareix de l'arbre genealògic que acompanyà. 2. Que el senyor Pere M. i S., a la seva mort, havia atorgat testament, en data j)de desembre del 1849, obert i publicat pel Notari que ho fou de Manresa senyor Francesc d'A. Mas, el 23 de març del 1850, en el qual, entre altres disposicions a favor de l'ànima, llegats etc., establí la seva voluntat en la cláusula que a continuació es transcriu: «I en los demés béns meus mobles e immobles, presents i veniders, noms, veus, drets i accions mías, que en cualsevol part y per los motius que sien, espectar me puguin, instituesch en hereu meu universal a Salvador M. mon fill, y ell premort a sos fills, al que son hereu serà; y si lo dit mon fill a mi hereu no serà, perqué no voldrà o no podrà, o bé hereu serà meu, empero morirà sens fills llegitims y naturals y de llegitim y carnal matrimoni nats o procreats o bé amb tais, empero ningún dels cuals arribará a la dita edad de testar, en dits casos, y en quis-cun d'ells, al dit mon fill substituesch, y a mis hereus universals fas e instituesch, als predits Anton, Pere y Valentí M., altres fills meus, y als demés fills varons que lo dia de mon obit tal vegada nats o pòstums deixaré, i a las ditas mas filias Maria, Raymunda, Theresa, Josepa y Rosa M., y demés filias que lo dia de la mia mort també nadas o postumas deixaré y hauré, y ells y ellas respectivament premorts, a sos fills, al que son hereu respectiu serà, no a dits mos fills y filias junts, sino al un després del altre de grau en grau, servat entre ells lo ordre de primogenitura y preferencia dels mascles a las fembres, del mateix modo y forma que està dit del Salvador hereu en primer lloc instituït: I es ma intenció, que no se entenga cridat lo dit Anton, habenti descendencia del predit Salvador, y aixis dels demés, y en lo cas de purificarse la substitució a favor de la última de mas filias, y de morir esta sens haber deixat successió de llegitim matrimoni, o bé deixant-ne ningún de sos fills arribarà a la edat de testar, entonces vull que ma herencia pasia a aquell qui a dret toqui segons la disposició testamentaria de mon difunt pare.» 3. Que entre els béns relictes pel senyor Pere M. i S., es trobaven les finques denominades: Casa M. i heretat M., el Mas S. de Pals, actualment C, i l'heretat «Mas P. de la V.», tots tres en terme de Pals, les quals finques consten actualment inscrites a favor de la senyora Francesca F. i J.; 4. Que en morir el senyor Pere M. i S., l'any 1849, va entrar en possessió de l'herència, a to amb el que disposa la clàusula transcrita, i salvat l'usdefruit establert a favor de la vídua, el senyor Salvador M. i B., primer instituït en el testament. 5. Que l'any 1906, va morir l'esmentat primer instituït, sense successió, havent-lo premort el seu germà, primer substitut, Antoni M. i B., també sense successió, així com l'altre germà, Pere M. i B., pel qual motiu entrà a posseir l'herència el fill d'aquest últim, senyor Pere M. i F., en qualitat de substitut del seu pare, senyor Pere M. i B., acompanyant les partides de defunció que acreditaven la premoriència de Pere i de Salvador. 6. Que el senyor Pere M. i F., entrà a posseir els béns que constitueixen l'herència, no per dret transmès pel seu pare, sinó com a substitut d'aquest, a to amb la part de la clàusula testamentària que diu: «i ells (fills) i elles (filias), respectivament premorts, a sos fills, al que son hereu serà, no a dits mos fills o filias junts sinó a l'un després de l'altre, de grau en grau servant entre ells l'ordre de primogenitura i preferència dels mascles a les fembres, del mateix modo y forma que està dit pel Salvador hereu en primer lloc instituït», frase, aquesta darrera, que feia referència a que, quan un dels hereus que entrés com a substitut, no tingués descendència, vindria obligat en la mateixa forma condicional del primer instituït; que per a la millor interpretació d'aquesta clàusula, ha de recordar-se, que en dret català, i, especialment, en les antigues redaccions de testaments, s'entenen per fills, els descendents, en general (néts, etc.), puix que si no fos així, la frase transcrita «no a dits mos fills o filias junts, sinó a l'un després de l'altre, de grau en grau», no tindria sentit, puix que entre fills, pròpiament fills, no existeixen graus. 7. Que si el senyor Pere M. i F. va obtenir l'herència com a substitut del seu pare, pel que disposa el testament, i pel principi general que el que s'ha imposat a l'instituït obliga, en la mateixa forma, al substitut, ve subjecte a iguals condicions que el primer instituït, i no és hereu lliure, sinó que cal que mori amb fills legítims que arribin a l'edat de testar, per a poder disposar lliuremcnte de l'herència. 8. Que el senyor Pere M. i F., darrer posseïdor de l'herència, al qual es referien les anteriors consideracions, va morir el dia 4 de gener del 1932, sense deixar successió, i acompanya certificació de l'esmentada mort. 9. Que no essent el senyor Pere M. i F., quan va morir, hereu lliure, els béns que constituïen l'herència del senyor Pere M. i S., tenien de fer trànsit al fill que succeeix a Pere M. i B., o sigui, Valentí M. i B., i, per premoriència d'aquest, a aquell dels seus fills que sigui el seu hereu, a to amb el que disposa el testament de referència. 10. Que a més del que s'ha dit, demostrava la darrera voluntat del senyor Pere M. i S., un altre concepte o frase que constava en l'esmentat testament, que diu textualment: «Y es ma intenció que no se entenga cridat lo dit Antón, habenti descendencia del predit Salvador, y aixis deis demes», k)sigui que a l'instituït o substitut que morís sense descendència, el seguiria, en la possessió de l'herència, el següent substitut, i entrant en l'herència Pere M. i F., com a substitut, i no tenint descendència, a la seva mort hauria hagut de regular-se el curs de l'herència, pel concepte anteriorment transcrit, clarament emès pel testador, en el sentit que, mort un substitut sense descendència, havia d'entrar a posseir l'herència, el que el seguís. 11. Que el fill de Valentí M. i B., hereu seu, és l'actor senyor Lluís M. i M., segons el convingut en la clàusula 5.* de l'escriptura de capítols matrimonials atorgada pel seu pare, davant el Notari senyor Francesc Pascual, a Vic, el dia 2 d'octubre del 1876, essent per tant, l'única persona amb dret a gaudir i posseir els béns procedents del senyor Pere M. i S., acompanyant-se testimoni de la calendada escriptura, certificat de l'acta de defunció del senyor Valentí M. i del registre general de darreres voluntats, de la qual apareix que el senyor Valentí M. no havia fet testament. 12. Que amb tot i això, l'actor no havia pogut entrar en possessió dels esmentats béns, perquè la demandada, senyora Francesca F., considerant que el testament atorgat pel seu espòs, era títol bastant, i suposant-lo erròniament, hereu lliure dels béns procedents del seu avi, es negà als continuats requeriments que, extrajudicialment, i en acte conciliatori, se li adreçaren per tal que s'avingués a fer lliurament a l'actor, dels béns de la referida herència, obligant-lo a interposar aquesta demanda, acompanyant-se certificat acreditatiu d'haver-se intentat l'acte conciliatori. 13. Que la reclamació es concretava, únicament, als béns procedents del senyor Pere M. i S., subjectes a restitució, no a la part que fos de lliure disposició de Salvador M. i B., del qual, segons sembla, resultaba hereu el senyor Pere M. i F., ni als béns que aquest darrer tingués, de lliure disposició. 14. Que la demanda s'estenia, igualment, a la indemnització de danys i perjudicis, originats per la tallada abusiva del bosc que poblava les finques de l'heretat M., a la qual, amb manifest abús del seu dret, i greu mancament de les seves obligacions d'hereu gravat, procedí el senyor Pere M. i F., durant el temps que va estar en possessió de l'herència del seu avi. 15. Que per a major confirmació i pròpia seguretat del dret de l'actor, en dues ocasions diferents (en el moment de procedir a la tallada abusiva del bosc, i després de la mort del Sr. Pere M. i B.), es demanà a coneguts tractadistes de dret civil, llur opinió, la qual donaren en forma de dictamen, sobre la qüestió ací plantejada, i aquests dictàmens, en els quals es reconeixia el dret de l'actor, foren exhibits a la contrària, l)esgrimits com a una nova demostració del dret reclamat; que la negativa a atenir-se a la resolució dels esmentats dictàmens, emesos en sentit unànim per diversos tractadistes, entre ells, el senyor Jesús Sánchez Diezma i el senyor Emili Saguer, autor de diverses obres i estudis sobre substitucions i fideicomisos, i obligat àrbitre en totes les qüestions de caràcter judicial que sorgeixen en aquest sentit, suposava en la part contrària temeritat suficient, per a merèixer la imposició de costes. 16. Que la demanda quedava concretada als extrems següents: a) Pere M. i F., que entrà a posseir l'herència del seu avi, Pere M. i S., com a substitut del seu pare Pere M. i B., ve obligat, pel testament de l'esmentat avi, en la mateixa forma que ho estava el seu pare. b) Que el testament del senyor Pere M. i S., establí que, en el cas de morir el seu hereu sense descendència que arribés a l'edat de testar, passarien els béns a aquells que es determinaven com a sustituís de l'hereu. c) Que el mateix testament, obligava els substituts de l'hereu, i els substituts dels substituts, en igual forma que a l'hereu. d) Que Pere M. i F., substitut del seu pare, que ho era al seu torn de l'hereu, venia obligat en la forma expressada en l'apartat a). e) Que, mort Pere M. i F. sense descendència, els béns procedents del seu avi i llur preu de venda, haurien de fer trànsit al nou substitut, per l'ordre establert en el testament del seu avi. /) Que aquest substitut era l'actor, senyor Lluís M. i M. g) Que l'hereu gravat de restitució, no podia disposar lliurement dels béns subjectes a condició, i estava obligat a lliurar-los tal com els havia rebut h) Que Pere M. i F., hereu gravat, va infringir aquesta obligació en procedir, abusivament, a la tallada del bosc que era part del patrimoni de Pere M. i S., i venia obligat, per tant, a la seva indemnització. /') Que la temeritat de l'actora, insistint en no reconèixer el dret de l'actor, exigia la imposició de les costes processals: cità els fonaments de dret que considerà adients, i formulà la part substancial de súplica en els termes següents: Que es dictés sentència, condemnant la demandada: a que faci lliurament i dimissió, a l'actor, senyor Lluís M. i M., de les finques descrites en el fet tercer de la demanda, i dels altres béns procedents de l'herència del senyor Pere M. i S., declarant nul·les i sense cap valor, les inscripcions de les esmentades finques, en el Registre de la Propietat, a favor de la demandada, les quals inscripcions siguin cancel·lades, per tal que l'actor pugui inscriure les finques al seu favor; al pagament de la indemnització corresponent per la tallada del bosc, que existia en les esmentades finques, per la quantitat en que, peri-cialment taxada, resultés valorat el bosc, i al pagament de les costes del judici; Resultant que admesa la demanda, acordada la seva anotació preventiva, que es dugué a terme, i emplaçada la demandada per tal que la contestés, la seva representació, dins del termini concedit, va evacuar el tràmit de contestació, amb escrit de data 14 de juiol del 1933, sentant els següents fets: 1. Que l'any 1849, va morir el senyor Pere M. i S., avi de la demandada, és a dir, del seu espòs, senyor Pere M. i F., havent deixat ordenada la seva darrera voluntat, en el testament respecte al qual accepta el que diu la demanda; que en esdevenir el traspàs del causant, senyor Pere M. i S., va entrar a posseir l'herència el seu fill en primer lloc instituït, senyor Salvador M. i B., i com que aquest en morir, no va deixar successió, l'herència del senyor Pere M. i S. havia de regular-se per les normes fideïcomissàries establertes a l'esmentat testament, de manera que l'herència havia de fer trànsit al substitut en primer lloc nomenat, senyor Antoni M. i B., a favor del qual no va poder, però, purificar-se, per haver premort a l'hereu instituït, sense deixar successió, ni tampoc a favor del segon instituït, senyor Pere M. i B., expressament nomenat, per haver, també, premort; que en morir el senyor Salvador M. i B. sense deixar successió, l'herència del seu pare havia de passar al substitut nomenat pel causant, i no pogueren entrar en possessió els dos substituts successivament nomenats, Antoni i Pere M. i B., premorts a Salvador; però, havent deixat aquest, un fill, Pere M. i F., a aquest, com a substitut del seu pare, substitut a la vegada de l'instituït, féu trànsit l'herència del senyor Pere M. i S. 2. Que el senyor Lluís M. i M., fill de Valentí M. i B., que pogué ésser substitut del senyor Salvador M. i B., pretén reivindicar el patrimoni del senyor Pere M. i S., com a suposat substitut del senyor Pere M. i F., interpretant la clàusula d'institució continguda en el testament del causant, en un sentit totalment en pugna amb la voluntat del testador; que aquest va ordenar, en el seu testament, la successió dels seus béns, instituint hereu el seu fill Salvador, amb el caràcter de lliure, per al cas que arribant a adir l'herència, morís amb fills de legítim i carnal matrimoni, i, que, a més, haguessin arribat a l'edat de testar, puix que de morir sense fills, o amb fills, però cap dels quals no arribés a l'esmentada edat, el va substituir pels seus fills Antoni, Pere i Valentí, i els altres varons, nascuts o pòstums que tingués, en esdevenir la seva mort, cridant després les filles que deixés; que el testador va preveure el cas que algun dels hereus nomenats, tant l'instituït com els substituts, premorissin abans d'entrar en possessió de l'herència, deixant fills i esdevingut aquest fet, era cridat a la successió de Pere M. i S., el fill de l'instituït o del substitut respectiu, en el seu cas, que hagués estat nomenat hereu pel seu pare, en els béns de lliure disposició, és a dir, els que no estaven afectes al fideïcomís del senyor Pere M., el qual, després de fer aquesta crida a favor d'un possible nét seu, no digué res que vingués a condicionar la lliure disposició dels béns que arribessin a pertànyer-li, en purificar-se el fideïcomís que ordenava en el seu testament. 3. Que l'actor sosté, en la demanda, la doctrina contrària, sentant la conclusió que el nét cridat pel testador, es troba subjecte a la mateixa condició imposada a l'instituït o substitut, fills seus, en quant a la facultat de disposar lliurement de l'herència fideïcomisa, o sigui, l'existència, a la mort d'aquell, de fills de legítim matrimoni, i que, alhora, arribessin a l'edat de testar; que deia l'actora que no concorrent aquesta circumstància, Pere M. i S. gravava de restitució el posseïdor de la seva herència, a favor dels altres fills del testador o del fill d'aquell que resultés ésser l'hereu; que analitzant la clàusula testamentària entén que el senyor M. i S., diu: «i ells (fills varons del testador) i elles (fills fembres) respectivament premorts, als seus fills (néts del testador) al que el seu hereu respectivament serà, no als esmentats fills i filles seus plegats, sinó l'un després de l'altre, de grau en grau, seguint entre ells l'ordre de primogenitura i preferència dels varons a les fembres, del mateix modo i forma que estigui dit de Salvador, hereu en primer lloc instituït»; que aquest fragment contenia dues parts, independents entre elles: 1." «i ells (fills varons) i elles (filles fembres), respectivament premorts, a llurs fills, al que el seu hereu serà (primera part)»; 2." «no als esmentats fills o filles seus plegats, sinó l'un després de l'altre, de grau en grau, seguint entre ells l'ordre de primogenitura i preferència dels varons a les fembres, del mateix modo i forma que està dit de Salvador, hereu en primer lloc instituït (segona part)»; que en la primera part, la intenció del causant és, que la premoriència d'algun dels seus nomenats fills o filles, és a dir, «dels nascuts del meu matrimoni amb la senyora Maria B., deferirà la meva herència als seus fills, néts meus, aquell que el seu hereu, respectivament, serà» no afegeix res més, ni condiciona la lliure disposició de l'herència per part del nét; que la segona part, no guarda relació amb la primera, puix que el testador hi confirmava i precisava l'ordre substitutori que hauria de guardar-se entre els seus fills i filles, nomenats per al cas que algun d'ells morís sense fills legítims o que no arribessin a l'edat de testar; que el testador deia «no a dits fills i filles» o sigui els nomenats Salvador, Antoni, Pere, Valentí i altres varons nascuts o pòstums, que deixés a la seva mort, Maria, Raimonda, Teresa, Josefa i Rosa i les altres que, nascudes o pòstumes, tal vegada deixés en esdevenir la seva mort, venint a excloure, amb aquesta designació, tot altre descendent de grau inferior, puix que si hagués estat una altra la intenció del testador, no hauria deixat d'indicar, en forma que no oferís cap dubte, la inclusió dels néts en el fideïcomís. 4. Que Pere M. i F., va entrar en possessió de l'herència del senyor Pere M. i S., com a substitut del seu pare, senyor Pere M. i B., amb caràcter de lliure, puix que cap condició no li gravava la llibertat de disposició dels béns, ni menys va quedar afecte al fideïcomís general del seu avi, senyor Pere M. i S., ja que el causant el va excloure com a nét, de la designació que feia dels seus fills i filles, haguts del seu matrimoni amb Maria B., en la regulació del fideïcomís. 5. Que essent el senyor Pere M. i F., hereu substitut i lliure, dels béns deixats pel senyor Pere M. i S., podia disposar-ne sense cap limitació, podia tallar boscos, per tal com no perjudicava a tercer, i millorar les finques; i prova que ho féu, n'és, que l'import de les millores i obres realitzades en benefici d'aquelles, acusen un valor considerable, com ja ho sabia l'actor que, de sortir triomfant de la seva reclamació, hauria d'indemnitzar, en la quantia d'aquelles, la demandada, com a hereva del senyor Pere M. i F., hereu, aquest, dels senyors Salvador i Pere M. i B. 6. Que la demandada, impugnava la reclamació de l'actor, segura que no havia de mancar-li la confirmació judicial dels dictamen emès pel jurisconsult i Notari de Girona, senyor Emili Saguer, que fou donat per l'esmentat tractadista en data anterior al produït per l'actora, que deia, després de fer les consideracions adients, que opinava que l'herència del senyor Pere M. i S., va quedar lliure en la persona del seu nét, senyor Pere M. i F., fill del senyor Pere M. i B., acompanyant el dictamen; que l'actor no ignorava l'existència d'aquest dictamen, però com que li era precís fonamentar la seva reclamació en l'opinió d'aquell jurista, no va tenir inconvenient en aprofitar-se d'uns moments en que l'estat de salut del senyor Saguer passava per una greu crisi, per a obtenir, segurament per sorpresa un dictamen totalment contradictori a l'emès en data anterior. 7. Que l'oposició a la demanda quedava concretada als extrems següents: a) Que el senyor Pere M. i F. va entrar a posseir l'herència del seu avi Pere M. i S., com a substitut del seu pare, Pere M. i B., amb caràcter de lliure, i no afecte al gravamen restitutori imposat al seu pare. b) Que el testament del senyor Pere M. i S. estableix, que en el cas de morir el seu hereu sense fills, o amb fills que no arribessin a l'edat de testar, els béns passaran als seus altres fills, o sigui, els haguts del seu matrimoni amb la senyora Maria B. i per al cas de premoriència d'algun d'aquests, cridà llurs fills, el que el seu hereu, respectivament, serà, néts del testador. c) Que el testador, Pere M. i S., no inclou — i, per tant, exclou expressament — els néts que arribin a ésser substituts de llurs fills hereus (com a instituïts o substituts) del gravamen de restitució, d) Que el senyor Pere M. i F., substitut del seu pare, Pere M. i B., qui ho era, al seu torn, de l'hereu instituït, Salvador M. i B., va adquirir l'herència de Pere M. i S., a les seves lliures voluntats, e) Que, en morir el senyor Pere M. i F., els seus béns, i els heretats de Pere M. i S., han fet trànsit al seu hereu, o sigui, la demandada esposa de Pere M. i F., a les seves lliures voluntats, en força de la seva darrera disposició testamentària. /) Que Pere M. i F., podia disposar lliurement dels béns que integraven l'herència d'aquest, i, per tant, podia tallar el bosc, així com realitzar les millores i altres obres que havien fet augmentar tan considerablement, el valor de les finques, g) Que la temeritat de l'actor era evident, havent d'imposar-se-li el pagament de les costes, i després d'invocar els fonaments de dret que cregué adients, acabà amb la súplica que es dictés sentència, absolent-la de la demanda, imposant, a Tactor, les costes del judici; Resultant que conferit a Tactor trasllat, per a rèplica, va insistir en els punts de vista exposats en la demanda, oposant-se a l'argumentació continguda a l'escrit de contestació, demanant que es dictés sentència, de conformitat amb la seva petició inicial, i la demandada, en el tràmit de súplica, també va insistir en els seus punts de vista, ratificant la duplica del seu escrit de contestació; Resultant que practicada la prova proposada per les parts, se'ls comunicaren els autos per a conclusions, tràmit que evacuaren, successivament, insistint cada una d'elles en les seves respectives pretensions; Resultant que el Jutjat número 3 de la present ciutat, en data 13 de juny del 1934, dictà sentència, la part dispositiva de la qual diu: Que donant lloc a la demanda, ha de condemnar i condemna la demandada, senyora Francesca F. i J., a que faci lliurament i dimissió, a Tactor, senyor Lluís M. i M., de les finques descrites en el fet tercer de la demanda, i dels altres béns que procedissin de l'herència del causant, senyor Pere M. i S., i al tal efecte, i com a conseqüència d'aquesta condemna, es declaren nul·les i sense cap valor, les inscripcions de les esmentades finques al Registre de la Propietat, a favor de la demandada, decretant-se'n la cancel·lació, per tal que l'esmentat actor, senyor Lluís M. i M., pugui inscriure-les al seu favor, absolent la demandada, senyora F., de la indemnització de perjudicis per tallada de bosc, i sense fer especial imposició de costes; Resultant que la representació de la demandada, senyora Francesca F., interposà, contra la referida sentència, recurs d'apel·lació, que fou admès a tots dos efectes, per virtut del qual, la Sala segona del Civil d'aquesta Audiència, en data 29 d'abril de Tany passat, dictà sentència, la part dispositiva de la qual, fa com segueix: Decidim revocar la sentència dictada pel Jutjat de Primera Instància número 3 dels d'aquesta ciutat, en data 13 d'abril del 1934, i, en conseqüència, és absolta la demandada de l'esmentada demanda, en totes les seves parts, sense expressa condemna de costes, en cap de les instàncies; Resultant que el Procurador senyor Francesc Genis i Subirachs, a nom del senyor Lluís M. i M., mitjançant escrit, de data 14 d'octubre de Tany passat, interposà recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, contra la sentència darrerament esmentada, recolzat en els números 1 i 7 de Tart. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i al·legant els següents motius: II.  MOTIUS DEL RECURS Primer. Infracció, per manca d'aplicació, de les lleis 32 del Digest, De hered. inst., 5, tít. 5, lib. 28; i llei 4 del Digest, Qui test. jac. pos., tít. I, llib. 28, que disposen que el testament ha d'observar-se, en matèria successòria, com a llei suprema i inviolable, i de la doctrina jurisprudencial, que les ha vingut aplicant constantment, entre altres, en les sentències del Tribunal Suprem de 7 de desembre del 1927, i 18 de maig del 1933. És de tota evidència que el senyor Pere M. i S., seguint el costum general a Catalunya, amb referència als patrimonis rurals, volgué instituir, i instituí un fideïcomís familiar, amb Tobjecte que caracteritza aquesta mena de fideïcomissos, de conservar el seu patrimoni dintre de la seva família, constituint aquesta finalitat una fonda preocupació del testador, fins el punt de disposar, per al cas que la darrera substituta morís sense fills, o amb tal que no haguessin arribat a Tedat de testar, que l'herència passés a aquelles persones a les quals de dret pertoqués, segons la disposició testamentària del seu pare. La Sala sentenciadora, recolzant-ho en una desviada interpretació de la clàusula fideïcomissària, ataca i destrueix, amb la seva decisió, la voluntat del testador de crear un fideïcomís familiar, per tal que el seu patrimoni no sortís dels seus descendents. La violació i desconeixement d'aquesta voluntat, resulta de l'absolució de la demanda, en la part referent a la reivindicació dels béns fideicomisos, que porta, com a conseqüència, que aquests béns hagin sortit de la família M., per anar a mans d'una persona estranya, com ho és la vídua del substitut Pere M. i F., nét del testador. Els tractadistes de dret català, amb estranya unanimitat, com fa notar un d'ells, estan d'acord en considerar que la finalitat de la substitució fideïcomissària, ha estat sempre, a la nostra terra, en el transcurs del temps, el manteniment i la permanència del patrimoni familiar, evitant que surti de la família del testador. Per tant, tota interpretació jurídica d'aquesta substitució, que porti com a conseqüència, el fet que el patrimoni passi a mans de persones estranyes a la família, ha de rebutjar-se com a contrària a l'esperit de la institució. El notable tractadista senyor Borrell i Soler, en la seva obra El Dret Civil vigent a Catalunya, ens diu, que a Catalunya s'introduïren els fideicomisos romans des de temps antics, amotllant-se a la tradició ibèrica de la propietat familiar, essent un mitjà eficaç d'agermanar la llibertat de testar, amb la unitat i perpetuïtat del patrimoni familiar i permanent, que manta persona disfruti, successivament, d'un patrimoni sencer... Per tal d'assegurar més que el patrimoni no surti de la família, acostumen disposar-se fideicomisos escalonats, en els quals el fideïcomissari del primer, és fiduciari del segon, i així successivament, i encara és completa la previsió, designant cada fideïcomissari com a substitut vulgar del respectiu fiduciari, i, per tant, dels anteriors. També infringeix la Sala segona de l'Audiència d'aquest Territori, les lleis que es citen en el present motiu, quan declara que Pere M. i F. és hereu lliure, no subjecte a substitució, del patrimoni objecte del fideïcomís, en el cas, que ha succeït, de morir sense successió, tota vegada que el testador, en el seu testament, disposà que les substitucions es regissin del mateix modo i forma que es diu per a Salvador, hereu en primer lloc instituït. En virtut d'aquesta disposició, el substitut Pere M. i F., no va poder adquirir la lliure disposició dels béns heretats del seu avi, Pere M. i S., per la raó d'haver mort sense successió, condició que pesava sobre d'ell, igual que pesà sobre el primer instituït, perquè aquesta fou la voluntat del testador, vulnerada per la Sala sentenciadora. Segon. Infracció, igualment, per manca d'aplicació, de les lleis 74, llib. 30 i 77, par. 5 del llibre 31 del Digest, i Túnica, par. 4 i 9 llib. 6, tít. 51 del Codi de Justinià, que estableixen que en matèria de substitucions, el substitut resta subjecte a les mateixes càrregues i condicions imposades a l'instituït, a menys que el testador hagi disposat, expressament, el contrari, o que els gravàmens o condicions siguin purament personals de l'instituït. Les transcrites lleis romanes han estat emparades per la jurisprudència. En efecte, el Tribunal Suprem, en reiterades resolucions, entre elles les de 22 d'octubre del 1889, i 18 de juny del 1906, senta la doctrina que les condicions imposades a Thereu instituït, han d'entendre's, encara que no es repeteixin, per a les altres substitucions. En força d'aquestes lleis romanes, i de la doctrina jurisprudencial basada en elles, i àdhuc en el supòsit que el testador no hagués estès com en realitat va estendre, als seus néts, la condició de morir amb fills per a adquirir la lliure disposició dels béns, la Sala sentenciadora, ajustant-se a les consideracions de la sentència del Jutjat, hauria d'haver mantingut el criteri d'aquest, estimant que, pel fet de morir Pere M. i F. sense successió, l'herència fideïcomisa havia d'haver fet trànsit a favor del recurrent senyor Lluís M., nét del testador, fill de Taltre substitut, Valentí M. i B., per la raó que l'esmentat Pere M. i F., mort sense successió, es trobava subjecte a les mateixes condicions de l'instituït, com ho estaven, també, els altres; en apartar-se la Sala sentenciadora, d'aquest criteri, implícitament ha establert una injusta situació privilegiada, per al sustituí esmentat, Pere M. i F., declarant-lo exempt de l'obligació de restituir el patrimoni, en el cas, ocorregut, de morir sense successió, essent així que aquesta condició, imposada a l'instituït, comprèn, també, tots els substituts. Tercer. Error de dret, amb infracció del que disposen els arts. 675 i 1.215, 1.216 i 1.218 del Codi Civil, en l'apreciació de les proves, la Sala sentenciadora incorre en aquest error de dret, en basar la seva sentència en l'equivocada apreciació que del testament indicat, no es dedueix que el testador estengués la substitució als néts (Atès 6). Precisament pel sentit literal de les paraules de la clàusula hereditària, de les quals l'Audiència no podia apartar-se, resulta claríssima aquesta extensió que es nega a la resolució recorreguda. Tingué el testador bona cura d'expressar, en aquella clàusula, que els substituts que nomenava, entre els quals figuren els seus néts, no havien de concórrer tots junts, sinó Tun després de Taltre, de grau en grau, servant entre ells Tordre de primogenitura i preferència dels mascles a les fembres, de la mateixa manera i forma dita per a Salvador, hereu en primer lloc instituït. La locució de grau en grau, revela la intenció del testador d'extendre als néts, les substitucions. Si hagués volgut limitar-se als fills, no l'hauria emprada, perquè els fills es troben, tots, en un mateix grau. Són els néts els que es consideren descendents, en segon grau. L'altra locució que empra el testador, en disposar que les substitucions s'entenguin fetes de la mateixa manera i forma dita per a Salvador, demostra la ferma i decidida voluntat del testador, de voler estendre la condició de què es feia dependre la lliure disposició del patrimoni, pels hereus, això és, en morir amb successió, els néts del mateix testador. La Sala sentenciadora, llançant-se a suposicions aventurades i desprovistes de tot fonament, atribueix a impericia de la persona que redactà l'esmentat testament, l'ús d'aquelles locucions, que no poden ésser més correctes, i que són, a més, les que s'empren en la creació dels fideicomisos familiars. III.  ESTIMACIÓ DEL RECURS Vist essent ponent el Magistrat senyor Joan Martí i Miralles; Atès que és un fet incontravertit en la present litis, que per virtut de la clàusula hereditària de que es tracta, l'herència del senyor Pere M. i S., havent mort el seu primogènit sense fills, hauria fet trànsit al seu fill segon, Antoni, si no hagués premort; i per la seva premoriència, al fill tercer, senyor Pere M. i B., també premort en el moment que hauria pogut ésser hereu; essent igualment indiscutible, que si el senyor Pere M. i B., hagués arribat a ésser hereu, hauria, per virtut de la mateixa clàusula hereditària, estat gravat de restitució fideicomisaria condicional, per al cas de morir sense fills, o amb tals, cap dels quals no hagués arribat a l'edat de testar; Atès que és igualment cert, que el senyor Pere M. i F., fill del prenomenat senyor Pere M. i B., i nét, per tant del testador, entrà a posseir l'herència, en morir sense fills el seu oncle, el senyor Salvador M. i B., com ho és també que la seva possessió prové, d'haver estat substitut, per la vulgar, del seu pare, des del 1906, fins al 1932, en que morí sota testament, instituint hereva la seva esposa i demandada, senyora Francesca F. i J., la qual posseeix, actualment, la referida herència del senyor Pere M. i S.; de la qual cosa es desprèn que la qüestió a resoldre en el present recurs, és la de si el dit Pere M. i F., per haver mort sense fills, podia disposar lliurement de l'herència, o si, pel contrari, el fideicomís condicional ordenat en el testament de l'avi, senyor M. i S., l'obligava a restituir-la a la persona a la qual correspongués, segons el testament al·ludit; Atès que els elements que conté la clàusula hereditària del plet, són abastament demostratius que la voluntat del testador coincideix exactament, amb la que implica o comporta la naturalesa de la substitució vulgar, amb la qual el testador va cridar el seu nét, senyor M. i F., al fideïcomís per ell ordenat; elements entre els quals cal fer esment: a) De la fórmula de grau en grau, que àdhuc no referint-se, en el present cas, als graus de parentiu en línia directa descendent, com erròniament s'ha dit en aquesta litis, ans bé, als graus de la substitució successiva, entre els fills del testador, palesa que aquest volgué retenir en la seva descendència, i dintre els límits assenyalats en el testament, el seu patrimoni familiar, b) La preferència de la masculinitat que estableix la clàusula, juntament amb la que atorga a qui és de més edat, circumstàncies que, essent reminiscències de les vinculacions perpètues, ja fa temps abolides, han estat tingudes sempre com a elements demostratius de la mateixa voluntat de crear o ordenar fideicomisos familiars, tant freqüents en les substitucions testamentàries de Catalunya; c) La disposició continguda en la clàusula susdita, per tal que els substituts fideïcomissaris posteriors no puguin entrar en l'herència, mentre hi hagi descendència dels substituts anteriors; i d) I, per últim, l'ordenació, també expressa, establint que la darrera filla que arribés a ésser hereva, vindria obligada, si morís sense fills, a restituir l'herència a la persona a la qual correspondria, d'acord amb les disposicions contingudes en el testament del pare del dit testador, senyor M. i S., tots els quals elements i circumstàncies, demostren plenament que, com es deixa dit, la voluntat del testador, contràriament al que la sentència de la Sala li atribueix, fou, que si el senyor Pere M. i F., morís sense fills, no fóra hereu lliure, sinó gravat de restitució, en favor de la persona que ha donat lloc al recurs del dia, o sigui, el recurrent, senyor Lluís M. i M., infringit, per tant, la susdita Sala la llei del testament; Atès també, que en disposar el testador que era la seva intenció «que no se entenga cridat lo dit Anton havent-hi descendència del predit Salvador, i aixis dels demés», és vist que fixà encara amb major claredat, l'abast de la clàusula, perquè aquesta exclusió condicional i temporal dels substituts ulte-roirs, per virtut de la qual, mentre existís el senyor Pere M. i F., no s'havia d'entendre cridat el substitut, porta com a conseqüència que, en morir sense fills el marit i causant de la demandada, i no existint, per tant, descendència del senyor Pere M. i B., fou cridat, d'una manera inequívoca, l'actor, que era el substitut immediat en el moment de morir el senyor Pere M. i F.; sense que, donada la diafanitat i fermesa de l'esmentada conseqüència o conclusió, calgui reforçar-la ni amb el principi inclusió unius exclusió alterius, ni amb el que n'és una seqüela, que Barbosa enuncia, en l'axioma CXX del seu Tractatus Varii, dient exclusió ad tempus, inducit inclusionem post-tempus; Atès, a major abundament, que la locució havent descendència dels fills del testador, posada com a condició obstativa de la crida dels substituts ulteriors, és una locució que comprèn, sense cap limitació, tots els descendents dels fills cridats, i per tant, és igualment inqüestionable que no havent quedat descendència del senyor Pere M. i F., fill del senyor Pere M. i B., la indicada condició obstativa va quedar sense realització, i, en conseqüència, la crida del substitut immediat, o sigui, de l'actor, senyor Lluís M. i M., vingué imposada per la mateixa clàusula, car no existint descendent, no podia entrar en joc la condició obstativa de la seva crida; Atès per altra banda, que encara que la clàusula de què es tracta, no contingués els elements abans referits, la sola circumstància d'haver estat cridat a la successió el senyor Pere M. i F., com a substitut, per la vulgar, del seu pare, ens portaria a la mateixa conclusió, car la substitució vulgar, més que una substitució, és una veritable i segona institució, per virtut de la qual, el cridat a l'herència ocupa el mateix lloc que hauria ocupat el substituït, amb els mateixos drets i les mateixes obligacions, càrregues i condicions que l'haurien afectat, doctrina que sintetitza el nostre Càncer, en la part. 1", cap. I, De substitucionibus, n.° 7, de la seva obra Variarum Ressolutionum, amb les següents paraules... substitutus vulgariter dicitur secundus heres, et propie est haeres, cum assumat in omnibus et per omnia, tanquam subrogatus, omnia jura instituti, cujus locus obtinet; doctrina que l'autor recolza en la llei Cohe-redi, in princ. D. de vulgar i et pupillari substitutione, 28-6 ', en el paràgraf final de la llei Cum ex filio (39) del mateix títol del Digest, de la qual cosa es dedueix, aplicant-ho al cas en litigi, que per la voluntat del testador, s'establí una perfecta identitat de drets i d'obligacions, entre els que hauria tingut el 1.  Es tracta dc la disposició continguda a D. 28-6-41. substituït, i els que entrà a tenir el substitut com a subrogat en el lloc del seu pare premort; Atès que la Sala sentenciadora, en desestimar la demanda, en quant l'actor reclama els béns procedents de l'herència del senyor Pere M. i S., recolzant l'absolució en el supòsit que el senyor Pere M. i F. no l'afectava la substitució fideicomissària ordenada en el testament del seu avi, per la raó, segons la susdita Sala, que no es dedueix, de la repetida clàusula, que la substitució fideicomissària ordenada respecte als fills, s'estengués als néts, ultra infringir la llei del testament, invocada en el primer motiu de cassació, infringí, també els textos legals citats com vulnerats, en el segon dels motius de cassació, i dels quals n'és reproducció sintètica l'art. 780 del Codi Civil, deixant d'aplicar-los al present cas, on la crida per la substitució vulgar (per virtut de la qual entrà a ésser hereu el senyor Pere M. i F.), és determinat, com s'ha dit, d'una posició jurídica d'identitat, entre substituït i substitut, entre el pare premort gravat de substitució fideicomissària, i el fill que subrogant-lo, ocupà el seu lloc, amb els mateixos drets i les mateixes obligacions, sense exceptuar-ne la de restitució fideicomissària, que hauria gravat el seu pare, senyor Pere M. i B., si hagués estat hereu; Atès que no pot constituir cap obstacle a la solució que es dóna als dos primers motius de cassació, la consideració que es fa manta vegada, en casos parells, i que es recolza en la circumstàcia que l'instituït o els substituts precedents al que reclama l'herència, morin deixant algun fill, ço que porta a dir que, havent-se complert la condició resolutoria del fideïcomís, consistent en el fet que l'instituït o els substituts precedents, morin deixant algun fill, se'ls ha de donar el caràcter i drets corresponents a tot hereu de lliure disposició; puix que ben considerat el raonament, es veu tot seguit la seva inconsistència, ja que tota condició, no és, en realitat, altra cosa, que una circumstància accessòria o accidental del que n'és la substància, que, en el present cas, hauria consistit en el fet que el senyor Pere M. i B., hagués estat efectivament hereu fideïcomissari, i és cosa clara, que no havent estat tal hereu, degut a la seva premoriència en el moment en que ho hauria pogut ésser, la condició d'haver mort deixant un fill, és absolutament inoperant, no pot tenir cap eficàcia o transcendència en la fixació dels drets del substitut per la vulgar, puix que és cosa sabuda, que l'accessori o accidental, no té cap subsistència quan falta la substància; norma filosòfica, que la jurisprudència ha acollit en diferents textos legals, elevant-la a la categoria de principi general del Dret, en fórmules com les contingudes en la regla 42 de les del llibre sisè de les Decretáis, i en la 178 de les del títol de Regulis juris, del Digest2; Atès que contra la precedent conclusió tampoc no poden prevaler les consideracions fetes per la part demandada, i que la sentència recorreguda acull, referents a què els fideicomisos no es presumeixen, i que no s'estenen més enllà del que expressament s'hagi disposat pel testador, perquè en el present cas, l'existència del fideïcomís, amb el qual el testador va gravar els seus fills, és indubtable, i ho és també, que el fideïcomís, que per virtut de la naturalesa de la substitució vulgar afecta els néts, no és un fideïcomís nou, ni extensió de l'abans indicat, sinó que el mateix fideïcomís, i en el mateix grau de l'ordre successori, que hauria gravat el pare, és el que grava el fill, nét del testador. En el mateix grau diem, perquè el senyor M. i F., rebé l'herència, no del seu pare, 2.   Es tracta de la disposició continguda a D. 50-17-178. ans bé, directament del seu oncle Salvador, l'instituït, venint a ésser el primer substitut; Atès que estimats els dos primers motius de cassació invocats pel recurrent, és innecessari examinar el proposat en tercer i últim lloc, Decidim que hem de declarar i declarem procedent el recurs de cassació interposat pel senyor Lluís M. i M., i en conseqüència, cassem i anul·lem la sentència que el 29 d'abril del 1935, dictà la Sala segona d'aquesta Audiència Territorial, en els presents autos, sense fer declaració especial respecte a les coses d'aquest recurs.