Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 7 JUNY 1937 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 18 gener 1938, pàgs. 78-80. Substitució fideicomisaria condicional «si sine liberis decesserit». - Facultats de l'hereu fideïcomissari abans de la delació fideïcomissària. - Interpretació de testament. Ponent: Ramon M Roca i Sastre.   I. ANTECEDENTS Senyors: Josep Andreu i Abelló, President; Eduard Micó i Busquets, Joan Martí i Miralles, Ramon M.a Roca i Sastre i Antonio M.' Borrell i Soler. A la ciutat de Barcelona, el dia 7 de juny del 1937. En el judici ordinari de major quantia seguit al Jutjat de Primera Instància número 9 dels d'aquesta ciutat i a la Sala segona del Civil de la seva Audiència, pel senyor Enric C. i T., major d'edat, del comerç i veí de la present, assistit del benefici de pobresa, contra els senyors Ponç R. i C. i Pere C. i F., tots dos majors d'edat, del comerç, veí de Cardedeu el primer i d'aquesta ciutat l'altre, pendent ara davant d'aquest Tribunal, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat per l'actor, sota la representació del Procurador senyor Joaquim Cassola i la defensa del l'Advocat senyor Josep M.1 Vidal, no havent comparegut la part recorreguda; Resultant que la senyora Esperança G. i O., que després d'enviduar del senyor Joan C. i C. s'havia casat amb el senyor Pere V., el 7 d'agost del 1869, atorgà testament davant el rector de Cardedeu, en el qual, després dc diferents disposicions, s'hi contenen les següents clàusules: «A Antonia, otra de mis hijas, en razón de su infeliz estado de ceguera y deseándole asegurar su porvenir en cuanto sea posible, ordeno que mi heredero le debe dar durante su vida habitación y alimentos, sin que jamás pueda tener pretexto de separarla de casa, debiendo, sin embargo, dicha Antonia, ayudarle con los medios que pueda a su sostenimiento y manutención...» «De todos los demás bienes, derechos y acciones que actualmente poseo o pueda poseer, tanto por parte de mi primer marido, que con su testamento me nombra heredera de sus bienes, como de mí misma, declaro y nombro por heredero universal a mi hijo mayor don José C. G., con la condición que caso de morir sin hijos, dicho mi heredero nombrado, declaro por herederos los demas hijos, siguiendo el orden de prioridad, o sea, el uno después del otro, imponiendo siempre la condición expresada, referente a mi hija Antònia»; Resultant que l'hereu primerament instiuït senyor Josep C. i G., desaparegué des de fa molts anys, possessionant-se dels béns que integraven l'herència de l'esmentada senyora Esperança G. la seva filla gran, Teresa C. i G., que contragué matrimoni amb el senyor Enric P. i C. i el qual instituí hereu, en el testament atorgat davant del Notari Arnau, d'aquesta ciutat, el 27 d'octubre del 1888, havent mort l'esmentada senyora Teresa C. sense successió, el dia 15 de maig del 1911; Resultant que a l'inventari, que a la mort d'Esperança G., hom prengué dels seus béns, s'hi contenia una casa situada a la carretera a la vila de Cardedeu, que pertanyia a la causant com a hereva del seu primer marit el senyor Joan C. i C, finca que hipotecàriament és la mateixa que el senyor Josep C. i P. establí al senyor Joan C. en l'escriptura autoritzada pel Notari Ramon Bosch, el 27 de desembre del 1863, i que un cop morta la Teresa C. i G., el seu marit i hereu esmentat, Enric P. i G, vengué a un dels demandats, el senyor Ponç R. i C, mitjançant document privat atorgat a Granollers, el dia 11 d'abril del 1930, que fou inscrit a conseqüència d'una instància del comprador, al Registre de la Propietat de Granollers; Resultant que la senyora Maria C. i G., morí el dia 26 d'agost del 1892, i que del seu matrimoni amb Pere C. i F., l'altre demandat, tingué un fill, Pere C. i C, germanastre de l'actor Enric C. i T.; Resultant que el senyor darrerament esmentat, un cop ferma la sentència concedint-li el benefici de pobresa, formulà la seva demanda sentant substancialment com a fets, ultra tots els exposats, els següents: que després de la mort de l'Esperança G., i pel fet que el seu fill gran i hereu, Josep, morís sense fills, l'herència de Josep C, primer marit de l'Esperança, juntament amb la d'aquesta i, per tant, la finca situada a la carretera del poble de Cardedeu, passà a la filla més gran, Maria C. i G., comprovant-se que era la gran de les filles, pel mateix testament de l'Esperança; que l'hereva Maria C. i G., del seu matrimoni amb Pere C. i F., va deixar com a únic fill en Pere C. i S., el qual morí el dia 26 de juny del 1930, sense deixar fills, havent de fer trànsit la seva herència, per virtut del que disposa la legislació catalana, al seu pare, el demandat Pere C. i F., i al seu germà, que és l'actor Enric C. i T., i acompanyant una certificació del Registre de la Propietat, còpia senzilla del testament de l'Esperança G., partida de defunció de Pere C. i C, certificat que no havia atorgat testament, i la de l'acta del seu neixement, ultra la de l'acta de conciliació, i, després d'invocar els fonaments de dret que estimà pertinents, va acabar demanant que hom dictés sentència declarant que el terreny descrit en el fet primer i les construccions o edificacions que s'hi han aixecat, pertany per parts iguals al senyor Pere C. i F., i a l'actor, com a hereus del senyor Pere C. i C, i que, per tant, s'ha d'inscriure al seu nom en el Registre de la Propietat, i que el senyor Ponç R., o qualsevol altra persona que el detenti o ocupi, han de dimitir-lo i abandonar-lo, lliurant-lo als referits pare i fill C, amb imposició de costes a qualsevol que s'hi oposés; Resultant que el demandat Ponç R. i C, representat pel Procurador Sr. Josep Rovira i Segués i auxiliat amb el benefici de pobresa, per bé que no consta que hi hagués recaigut sentència ferma, va oposar-se a la demanda, reconeixent els fets primer, segon i tercer, o sigui, l'establiment a favor dels causants del Sr. Joan C, marit i causant que fou també de l'Esperança G., d'un tros de terra a la vila de Cardedeu, on s'aixecà després la casa que posseeix avui el mateix demandat, i el fet del testament de l'Esperança G. i, per tant, els termes de la clàusula d'institució hereditària que s'hi contenen, afegint el següent: que el matrimoni Joan C-Esperança G., va tenir quatre fills: Josep, Teresa, Maria i Antònia C. i G., dels quals el primer desaparegué de Cardedeu l'any 1873, sense que se n'hagi sabut res més, havent mort les tres filles; que, segons les certificacions de defunció d'aquestes, l'Antònia va morir el 12 de juliol del 1881, la Maria el 26 d'agost del 1892 i la Teresa el 15 de maig del 1911 i, en conseqüència, els drets hereditaris que per la clàusula del testament de l'Esperança s'esta-bliren a favor de les seves filles, germanes de l'hereu instituït, pertanyien a la més gran de les esmentades germanes, que és la senyora Teresa C. i G., els drets de la qual queden reforçats per la premoriència de les altres dues germanes més petites; que la Teresa C, en el seu darrer testament, instituí hereu el seu marit Enric P. i C, herència que integraven tan solament els drets sobre la finca de referència; que el senyor Enric P. i C. va vendre la finca de què es tracta, al demandat senyor Ponç R. i C, en el document esmentat en els antecedents, finca que és la mateixa que descriu l'actor en la seva demanda amb l'única variant del nom del carrer i d'alguna de les afrontacions que tenen llur origen en el temps transcorregut; que no ha pogut inscriure la finca al seu favor, per tal com mancava la inscripció prèvia a favor de l'hereu primerament instituït per l'Esperança, o sigui, el senyor Josep C. i G., fins que per virtut del què disposa el paràgraf tercer de l'art. 20 de la Llei Hipotecària, en relació amb l'art. 265 del seu Reglament, modificats per la llei del 21 de juny del 1934, ha pogut conseguir que s'inscrigués al seu nom; que de tot això resulta que amb la desaparició de Josep C. i G., per virtut de la substitució disposada per la senyora Esperança G. i O., la filla gran d'aquesta Teresa C. entrà en l'herència en substitució del primitiu hereu Josep, herència que estava integrada per la casa de referència, la qual després passà al seu marit senyor Enric P. i C. i que és ara propietat del demandat, per virtut de la venda que aquell hereu li féu; que l'actor no pot al·legar cap dret sobre l'esmentada finca, per tal com aquesta no per-tangué mai a la seva mare la senyora Maria C, perquè aquesta no va ésser mai hereva, puix que per virtut de la substitució imposada per la senyora Esperança G. en el seu testament, va adquirir l'herència la més gran de les seves filles, que és la senyora Teresa C. i G., i tant és així, que la Maria C. va rebre de la seva germana Teresa, l'import dels seus drets legitimaris paterns i materns, mitjançant escriptura autoritzada pel Notari que fou d'aquesta ciutat senyor Pere Arnau, acte en el qual intervingueren tant el senyor Enric P. i C, com el senyor Pere C. i F., que varen consentir i aprovar el que feien les seves respectives mullers Teresa i Maria C. i G., i després d'al·legar fonaments de dret i acompanyant en el seu escrit l'escriptura d'establiment de la finca que es tracta, una altra escriptura de firma per raó de domini, còpia autèntica del testament de la senyora Esperança G. i O.; inventari dels béns deixats per l'esmentada senyora; certificació de defunció de la repetida Esperança; de naixement dels germans Josep, Teresa, Maria i Antònia C; de defunció de les tres darreres; còpia senzilla del testament de la Teresa; contracte privat de venda de la casa de què es tracta; la instància adreçada al Registrador de la Propietat pel comprador i l'època de què s'ha fet esment, va demanar ésser absolt de la demanda en totes les seves parts, imposant a l'actor silenci perpetu i les costes del judici; Resultant que totes dues parts sol·licitaren que hom dictés sentència sense cap més tràmit, i el Jutjat la pronuncià el 19 de desembre de l'any passat, absolent el demandat de la demanda, sense fer especial imposició de costes; Resultant que interposat per l'actor contra la referida sentència, recurs d'apel·lació, la Sala segona d'aquesta Audiència, el 25 de gener d'enguany, dictà la recorreguda, que confirmà la de primera instància, amb imposició de costes a l'apeHant; Resultant que el mateix actor senyor Enric C. i T., sense fer dipòsit, per estar, tal com s'ha dit, auxiliat amb el benefici de pobresa, interposà contra l'esmentada sentència, recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, a redós del número 1 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, pels següents motius: II.  MOTIUS DEL RECURS Primer. Violació de la llei fonamental en matèria de successions, com és el testament de la senyora Esperança G. i O., de la interpretació del qual es tracta, i segons el que, qualsevol dels fills substituts de l'hereu Josep, havia d'adquirir i fer ferm el seu dret a l'herència i barrava el pas a qualsevol altre trànsit pel fet de tenir successió, i com que aquest fet no es va produir en la Teresa C. i G. i sí en la Maria C. i G, és evident que el fill i successor d'aquesta darrera, reposat en el lloc i dret de la seva mare, adquirí i per tant va poder transmetre el ple i absolut dret a l'herència dels marit i muller Joan C. i C. i Esperança G. i O.; és a dir, que el cognom i la successió C no els tingué des de la mort de l'esmentat marit i muller, cap més altra persona que el senyor Pere C i C, únic fill del matrimoni Pere C. i F. i Maria C i G., sense que el fet del naixement de la Teresa amb anterioritat pogués afectar aquesta successió, des del moment que la Teresa morí sense deixar fills, i per tant, sense base per adquirir, ni menys trametre cap dret a l'herència del repetit marit i muller C-G. Segon. Infracció i violació específica dels arts. 3 i 20 de la Llei Hipotecària, per tal com la sentència reconeix i atorga bel·ligerància al dret i titulació del demandat comparegut, Ponç R.; el primer, perquè els pretesos drets d'aquests es fonamenten en un document privat no inscrit ni inscribible, si més no, en perjudici de tercer, i el segon, es a dir, el 20, per tal com, sens dubte per la força del contingut de l'anterior motiu, ni la Teresa C. i G. ni el seu pretès hereu, ni ningú que d'aquell en portés causa, no tenia prèviament inscrit al seu favor en el Registre, cap dret a l'herència dels esmentats marit i muller C-G., i per tant, no podia trametre l'herència, que, per això, consta encara inscrita a l'esmentat Registre, a nom de Joan C. i C, segons la certificació fefaent que obra en els autos, i no és just que es denegui un dret legítim per la interposició subrepticia i àdhuc fraudulenta, d'un detentador sense títol ni tradició. III.  DESESTIMACIÓ DEL RECURS Essent ponent el Magistrat senyor Ramon Maria Roca i Sastre; Atès que respecte del primer motiu del recurs objecte d'aquesta decisió, és cosa obligada, donada la simplicitat jurídica amb què les parts i el mateix jutjador s'han produït en aquest plet, fixar els termes de la qüestió disputada per tal de situar el veritable problema jurídic a resoldre, puix que ni dels autos apareix formalment plantejat ni resolt, ni figura clarament enfocat en el moment tan oportú com el de la formalització del recurs de cassació; Atès que de l'examen de la clàusula testamentària, base del plet, resulta que pot donar peu a dues interpretacions ben diferents; una, que en ella s'es-tatueix un fideïcomís sine liberis decesserit, però no de tipus encadenat, sinó d'un sol grau o crida, és a dir, amb un sol substitut, el qual seria el germà de més edat de l'hereu fiduciari, mort sense fills, interpretació que sembla que és la seguida pel jutjador d'instància; i l'altra, que en aquella clàusula s'hi disposa un fideïcomís de la mateixa classe, però encadenat, és a dir, amb successius substituts condicionadament cridats l'un després l'altre, a l'herència fideïcomitida, i sota el mateix gravamen restitutori condicional imposat a l'hereu, la qual interpretació sembla que és la que pressuposa el recurrent en cassació; Atès que d'aquestes dues interpretacions, és preferible la segona a la primera; perquè del text de la clàusula testamentària discutida resulta que és més racional deduir que, en el supòsit de morir sense descendència l'hereu instituït, el pensament del testador no fou que els béns hereditaris fessin trànsit a un sol dels seus altres fills, com si es tractés del joc específic de la substitució vulgar, en la qual de diferents crides només una pot resultar efectiva, sinó que, pel contrari, l'esmentada clàusula, en establir la substitució respira substància de fideïcomís, en el sentit d'ordenar una pluralitat de crides succedànies de substituts, per tal que, si escau, tinguin efectivitat per ordre succesiu, i no en el merament subsidiari de la vulgar, pensament del testador, que es manifesta cridant a la substitució els seus altres fills «l'un després de l'altre», les quals paraules, com ja declarà el Suprem en sentència del 27 de maig del 1899, impliquen substitució fideïcomissària en els casos com el d'autos; de manera que procedeix entendre que aquella clausula estatueix una substitució fideico-missària del tipus més corrent a Catalunya; puix que, malgrat que la condició restitutòria de morir sense fills, només està expressament formulada envers l'hereu instituït, s'ha d'entendre que igualment afecta a cada un dels substituts que entrin sucessivament al gaudi dels béns de fideïcomís, com ja ho estimà així la sentència del Suprem del 22 d'octubre del 1889, el qual criteri es pot sostenir dintre el terreny de la doctrina clàssica, com es comprova en Peregri-nus (De Fideicomissis, art. 16) i altres, i sense que pugui oferir cap obstacle en aquest punt, el fragment 75, del títol v, llibre xxvni del Digest, per referir-se més bé a les substitucions directes imposades amb ocasió d'una institució d'hereu sota condició suspensiva; Atès que un cop determinat el tipus al qual respon el fideïcomís objecte d'aquest recurs, procedeix resoldre la qüestió del dia, en sentit oposat al que pretén el recurrent per la raó, que el primer substitut que arribà a ésser hereu, la senyora Teresa C, malgrat haver mort sense deixar fills, esdevingué titular dels béns fideïcomitits en concepte de lliure del gravamen restitutori, per la circumstància que el segon substitut, la senyora Maria C, la va premorir, per bé que deixant fills, i sense aparèixer ni al·legar-se en el plet presumpcions o conjectures de crida o de transmissió del fideïcomís a favor dels fills posats en condició, o dels hereus del substitut premort, el qual resultat, és conseqüència de l'aplicació en aquest cas de la regla clàssica vigent en matèria de substitucions fideïcomissàries condicionals o sub incerto die, en les quals, per l'adaptació combinada dels principis successoris, de la necessitat de la sobrevivencia de l'hereu al moment de la delació única o successiva, i que l'hereu cridat sota condició suspensiva que mor abans que aquesta es compleixi, no tramet als seus hereus l'expectativa o dret condicionat que tenia a l'herència, es produeix en aquesta mena de fideicomisos, aquell joc de què parla la resolució de la Direcció dels Registres, del 26 de juny del 1930, en virtut del qual es «reprodueix en certa manera la situació creada per la primitiva delació hereditària a la mort de cada fiduciari», essent derivació d'aquest mecanisme l'esmentada regla clàssica, segons la qual, el fideïcomissari que mor abans del moment que li hauria pertocat d'entrar en l'herència fideïcomitida, no tramet cap dret sobre ella a favor dels seus hereus, com no hagi disposat altra cosa el causant, ja d'una manera expressa o bé tàcita o conjectural, la qual regla, que precisament constitueix un dels pressupòsits ineludibles del problema dels fills posats en condició, de tan rebuda o aplicada com és, és innecessari reforçar-la amb nombroses cites del Corpus, de la doctrina catalana antiga i moderna, del Dret comú, de la jurisprudència de l'antic Senat, Reial Audiència, Tribunal Suprem i d'aquest mateix Tribunal de Cassació, així com dels diferents avantprojectes d'Apèndix de Dret civil català; Atès que amb tot i que no són acceptables els raonaments de la sentència recorreguda, no és possible donar lloc a la seva cassació; perquè, tal com s'han produït els fets, el resultat és el mateix tant amb l'una com amb l'altra d'aquelles dues interpretacions, per la qual cosa és necessari mantenir la part dispositiva de la sentència impugnada; puix que, com ha afirmat reiteradament la jurisprudència, la cassació es dóna, no contra els atesos, sinó contra aquella part dispositiva de la resolució d'instància; Atès que tampoc no procedeix la cassació pel segon dels motius del recurs, perqué la pretesa infracció pel Tribunal a quo, dels arts. 3 i 20 de la Llei Hipotecaria, no s'ha pogut produir, per la raó que aquests preceptes, de caràcter hipotecan formal o registral, i no material, podrien actuar si s'hagués reclamat en el plet la nul·litat de la corresponent inscripció, però com que res d'això no s'ha pretès, no es pot entrar a examinar en cassació aquesta qüestió nova; però, encara que no fos així, és convenient fer observar, que no hi ha tal infracció de l'art. 3.er esmentat, perquè la constatació registral dels documents privats, però fefaents, que com el d'autos possibiliten la immatriculació o primera inscripció de finques a l'empara del paràgraf tercer de l'art. 20 de la Llei Hipotecària, és cosa clarament admesa pel paràgraf segon de la regla segona de l'art. 87 del Reglament Hipotecari en la seva redacció actual, de manera, que mal es pot dir que un acte explícitament permès pel legislador, pugui constituir una infracció legal; i ultra això, perquè en aquests casos d'immatricula-ció, el que pròpiament s'inscriu és la transmissió posterior formalitzada en document públic, i no, com creu el recurrent, el document privat on consta l'adquisició a favor del qui en aquell document públic figura com a transferent, puix que l'esmentat document privat només actua en funcions de complementari o auxiliar d'aquell, servint-li de pont, per tal de poder constituir aquell mitjà d'immartriculació d'immobles; i tampoc no espot considerar infringit l'art. 20 de la Llei Hipotecària, en el sentit apuntat pel recurrent, perquè no és cert, com aquest pretén, que l'esmentat precepte legal només permeti realitzar actes dispositius sobre immobles al titular inscrit, puix que aquest sistema, seguit per algunes de les antigues legislacions hipotecàries germàniques i que inspirà, en un temps de confusió entre l'element fiscal i el registral, el Reial Decret de 26 de novembre del 1852, i que fins arribà a introduir-se als arts. 108, n.° 5, i en el 126 de la Llei Hipotecària del 1861, i en la seva mateixa exposició de motius, en canvi, no ha estat el sistema que ha arribat a imperar, car per bé que entre els profans del Dret encara s'entengui moltes vegades d'aquella manera, no obstant, a l'empara de la teoria denominada de la convalecencia o confirmació, de forts precedents en les alienacions a non domino i en la rati-habitio o confirmatio, del Dret romà, i sobretot després de suprimits en la Llei Hipotecària aquells dos preceptes esmentats, l'abast del segon dels quals ja restringí la Resolució del l.er d'octubre del 1874, s'ha de considerar vigent el sistema contrari, que estatueix en aquest punt una separació enèrgica entre la vida registral o tabular i la extra-hipotecària, puix que exigeix la prèvia inscripció a favor del transferent, tan sols als efectes de disposar hipotecàriament del dret inscrit, és a dir, només per tal de poder inscriure Tacte dispositiu atorgat, però de cap manera per a poder realitzar vàlidament aquest, puix que com diu la Resolució de la Direcció dels Registres de 14 de febrer del 1929, l'anomenat tracte successiu, d'acord amb el paràgraf primer del referit art. 20, exigeix almenys «que en el moment d'inscriure o anotar els documents en virtut dels quals es transfereixi o gravi el domini o la possessió de béns immobles o drets reals ja inscrits en el Registre, aparegui com a titular la persona que atorgui, o en nom de la qual es faci la transmissió o gravamen», tot el qual ve a confirmar aquell caràcter predominantment formal o registral que en el sistema hipotecari vigent té l'esmentat art. 20 de la Llei Hipotecària. Decidim que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, interposat pel senyor Enric •C. i T., el qual condemnem al pagament de la quantitat que havia de constituir en concepte de dipòsit i a la de les costes, si arribes a millorar de fortuna, i siguin tornats a la Sala sentenciadora els autos que trameté, juntament amb un testimoni de la present, i nota de costes per a la seva exacció si escau.