Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 14 JUNY 1937 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 3 març 1938. Prescripció.- Fideïcomís. - Suspensió del temps de la prescripció per confondre's les qualitats de deutor i acreedor hipotecari en la persona de l'hereu fiduciari. - contractes simulats. - Requisits per a ésser tercer hipotecari. Ponent: Víctor G. d'Echàvarri i Castañeda.   I. ANTECEDENTS Senyors: Josep Andreu i Abelló, President; Eduard Micó i Busquets, Víctor G. d'Echàvarri, Ramon M." Roca i Sastre i Antoni M.a Borrell i Soler. A la ciutat de Barcelona, el dia 14 de juny del 1937. En el judici de major quantia sobre reivindicació d'un immoble i cancel·lació d'una hipoteca, seguit al Jutjat de Primera Instància de Vilafranca del Penedès i a la Sala 1." del Civil de l'Audiència d'aquest territori, per la senyora Josefa S. i S., major d'edat, casada, sense professió especial i veïna d'aquella ciutat, contra la senyora Eulàlia P. i O., major d'edat, vídua, sense professió especial i del mateix veïnatge, pendent ara davant aquesta superioritat, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, contra la sentència de l'esmentada Sala, del 18 de gener d'enguany, interposat per la demandada, sota la representació del Procurador senyor Josep Puig i Comes i la defensa de l'advocat senyor Francesc Sambola, havent comparegut l'ac-tora en nom propi, i defensada a l'acte de la vista per l'advocat senyor Jaume Güell i Cortina; Resultant que el 13 de març del 1935 davant el Jutjat de Primera Instància de Vilafranca del Penedès, la senyora Josefa S. i S. presentà la demanda inicial del present judici, contra la seva cunyada la senyora Eulàlia P. i O., per tal que hom declarés que el domini de l'immoble relacionat en el fet primer, pertany a l'actora i te dret de reivindicar-lo; que s'ha extingit per prescripció la hipoteca que es constituí sobre l'esmentada finca, mitjançant l'escriptura del 10 de septembre del 1892, i s'en decretés la cancel·lació i hom condemnés la demandada a dimitir la possessió de l'immoble, desallotjant-lo i deixant-lo a la lliure disposició de l'actora, amb lliurement de las rendes produïdes i pogudes produir a partir del dia 22 de novembre del 1934, i el pagament de les costes del judici, peticions que recolzen en els fets següents: Primer, que a l'esmentada data de 22 de novembre del 1934, devant del Notari de Valls senyor Josep M." Vilar i Ossorio, l'actora, pel preu de vuit mil pessetes, va comprar a la senyora Marina O. i S. la casa que és descrita a la demanda, situada a Vilafranca del Penedès, amb façana als carrers de Santa Digna, núm.       i Sol, núm  inscrivent-se l'esmentada compra al Registre de la Propietat. Segon, que per bé que el senyor Vicenç D. i N., propietari que havia estat de l'esmentada finca, l'havia venuda per escriptura pública, del 24 de setembre del 1900, atorgada a Vilafranca del Penedès, al senyor Joan C. i R., en morir aquell, el dia 15 de juliol del 1902, el seu nét Pere C. i D., marit que fou de la demandada, quedà ocupant la casa de referència i disposant-ne sense cap títol, com ha seguit ocupant-la, sense cap títol tampoc, la demandada des de la mort del seu marit, que tingué lloc el dia 16 de febrer del 1931. Tercer, que la mateixa demandada en una demanda de pobresa per a pledejar amb el senyor Josep C. i D., marit de l'actora, del 9 de setembre del 1932, manifestà que habitava la casa objecte del litigi, sense pagar lloguer, per estar-ne en possessió, acompanyant rebuts de la contribució territorial a càrrec del senyor Joan C. i R. Quart, que l'esmentat senyor Vicens D. i N., en escriptura pública del 10 de setembre del 1892, va reconèixer a favor de la seva filla Dolors D. i B., un deute de 10.000 pessetes, que es va obligar a pagar en el termini de 10 anys a comptar des de l'esmentada data, o dintre de l'any de la mort del deutor, i va constituir en garantia del deute, una hipoteca inscrita al Registre de la Propietat, sobre la finca que és descrita al fet quart de la demanda. Cinquè, que amb la finca subjecte a la hipoteca i una altre que se n'hi adjuntà, es constituí la que és objecte del plet, venuda juntament amb altres, pel senyor Vicenç D. i N. el 24 de setembre del 1900. Sisè, que la creditaria hipotecària, senyora Dolors D. i B., morí el 15 d'abril del 1908, i la seva filla i hereva, la senyora Francesca P. i D., després de obtinguda la inscripció al seu favor de l'esmentat crèdit hipotecari, el cedí al senyor Pere C. i D., i mort aquest el 16 de febrer del 1931, la seva vídua i hereva, la demandada senyora Eulàlia P. i O. va inventariar-lo mitjançant escriptura pública i fou inscrit al Registre de la Propietat. Setè, que havent mort el senyor Vicenç D. i N. el 15 de juliol del 1902, o sigui, cinquante-set dies abans d'acabar el termini dels deu anys assenyalats a l'escriptura del 10 de setembre del 1892, aquell termini quedà prorrogat per un any a comptar de l'esmentat traspàs, és a dir, fins al 15 de juliol del 1903, i com que d'ençà d'aquesta data, des de la qual el titular de la hipoteca ha pogut exercir l'acció hipotecària, han passat molt mes de vint anys, termini fixat per la llei per a la prescripció, és indubtable que ha prescrit aquella, i que procedeix la canceüació de la referida hipoteca. Vuitè, que, en resum, l'actora, com a propietària de l'immoble descrit en el fet primer, té el dret de reivindicar la plena possessió del 'esmentat immoble i a percebre les seves rendes des del 22 de novembre del 1934, així com a obtenir la cancel·lació de l'esmentada hipoteca, prèvia declaració de que ha prescrit; i la demandada, que detentà la finca sense cap títol i que figura el Registre com a titular de la hipoteca, ha d'ésser condemnada a cessar en la possessió i gaudir d'aquella, a deixar-la a disposició de l'actora, i a lliurar-li els fruits i rendes produïts des de l'esmentada data, essent així mateix procedent la cancel·lació de la hipoteca de referència; citant-se en la demanda, com a fonaments de dret, els arts. 348, 1.930, 1.961, 1.964 i 1.969 del Codi civil, 41 i 128 de la Llei Hipotecària, la Resolució de la Direcció General del Registres i del Notariat del 3 de juny del 1913, i la sentència del Tribunal Suprem del 27 de juliol del 1900; Resultant que en contestar la demanda la representació de la demandada, en escrit de 16 de maig del 1935, sunkiià que en la sentència definitiva es declarés eque éb termes de la inscripció de l'escritura de compra-venda de l'immoble reclamat a favor de l'actora no coincideixen amb la realitat jurídica, per tal com no concorden amb aquesta els de la inscripció del títol de la suposada venedora, puix que els termes de la inscripció del immoble a favor del causant d'aquesta difereixen de l'esmentada realitat, puix que no pogué adquirir-se pel Joan C. i R., del senyor Vicenç D. i N. el 24 de setembre del 1900, allò que el mateix D. havia adjudicat en una meitat indivisa al seu nét Pere C. el 9 de maig del 1899, i havia abdicat de disposar-ne quant a l'altre meitat la mateixa data i per tant que l'absolgués de la demanda, desestimant totes les pretensions de l'actora senyora Josefa S. i S., a la qual s'imposés silenci perpetu, i les costes d'aquest judici»; petició que la fonamenta en els fets següents: Primer, que amb motiu del matrimoni celebrat entre el senyor Vicenç D. i N. i la senyora Francesca B. i T., avis materns del senyor Pere C. i D., causant de la demandada senyora Eulàlia P., es varen atorgar capítols el 14 de setembre del 1833, pels quals el senyor Vicenç D. va acollir i associà a la meitat de totes les compres, millores i altres adquisicions de béns que fossin durant el matrimoni, podent la B. disposar lliurement de la part que li pertoqués. Segon, que amb ocasió del casament del senyor Francesc C. i G. amb la senyora Catarina D. i B. es varen atorgar capítols matrimonials el 22 d'abril del 1852, en els quals el Sr. Vicenç D. i N. i la senyora Francesca B. i T., pares de la senyora Caterina, feren donació a aquesta per raó del seu enllaç matrimonial, de tots els béns mobles i immobles i drets que existissin de la pertenença dels donadors al moment de llur traspàs sota certes condicions. Tercer, que pel traspàs de la senyora Caterina D. i B. ocorregut el dia 12 de febrer del 1890, i per virtut de l'heretament preventiu estipulat a l'escriptura de capítols de la mateixa senyora, resultà que el seu hereu fou el senyor Pere C. i D., marit i causant de la demandada, primer dels fills haguts del matrimoni d'aquella amb l'esmentat senyor Francesc C. i G., a favor del qual es declarà la qualitat de primogènit, mitjançant l'oportú expedient tramitat al Jutjat Municipal de Vilafranca del Penedès, per auto del 27 de gener del 1899. Quart, que el senyor Vicenç D. i N., per ell, i el senyor Pere C. i D., com a successor mediat de la seva àvia, la senyora Francesca B. i T., i com a successor immediat de la seva mare, senyora Caterina D. i B., atorgaren el dia 9 de maig del 1899, escriptura de liquidació i adjudicació dels béns de la societat conjugal D.-B., consignant, entre altres particulars, que per-tenyien a la referida societat, a més d'altres béns, els deu immobles que es descriviren en la pròpia escriptura, figurant en primer lloc la finca que es detallada al fet primer de la demanda que el senyor Vicenç D. reconeix per tal com era just, que corresponia al senyor Pere C. i li adjudicava la meitat dels relacionats béns, obligant-se a no hipotecar, gravar, vendre, ni de cap altre manera alienar, la meitat indivisa restant dels crèdits i drets pertanyents al D. i N., mentre tant no pagués al seu referit nét la meitat del diner social; i que cap dels atorgants reclamaria contra la liquidació feta a l'esmentada escriptura el contingut de la qual s'obligaren a no contradir ni permetre que es contradís. Cinquè, que per escriptura del 31 de març del 1900, el senyor Vicenç D. i N. va trametre al senyor Pere C. i D. la meitat indivisa de cinc de les deu finques descrites a l'escriptura de liquidació, declarant l'altre meitat corresponia al senyor Pere C. com a hereu preventiu de la seva mare, segons constava amb mes detalls a l'escriptura de liquidació pendent aleshores d'inscripció al Registre de la Propietat. Sisè, que l'escriptura de 31 de març del 1900 es va inscriure a l'esmentat Registre i més tard la de 9 de maig del 1899, existint entre les dues escriptures un enllaç perfecte, puix que la del 1900 es refereix expressament a la del 1899, confirmant-la en totes les sevas parts. Setè, que en un moment de malsana passió, i mal aconsellat, el senyor D. i N. pretengué destruir la societat familiar constituida l'any 1852, i tractant de contradir i burlar els pactes convinguts i consumats per les escriptures del 9 de maig del 1899 i 31 de març del 1900, atorgà en favor del senyor Joan C. i R., del qual es diu que porta dret la senyora Marina O. i S., causant de l'actora, la senyora Josefa S. i S., l'escriptura de data 24 de setembre del 1900, en la qual va manifestar el senyor D. que venia al C. las mateixes finques la meitat indivisa de les quals havia adjudicat ja al seu nét, el senyor Pere C, en l'escriptura del 9 de maig del 1899, i de cinc de les quals finques n'havia venut al mateix C. l'altre meitat indivisa, conseguint la inscripció de la descrita al primer fet de la demanda, inscripció però ineficaç en dret, perquè no pot convalidar uns actes que no s'ajustaven a la realitat i que pugnaven amb els antecedents que constaven al mateix Registre. Vuitè, que és vist que el senyor Vicenç D. i N. ni va vendre i ha pogut vendre, ni el senyor Joan C. i R. va comprar ni ha pogut comprar res del D. el 24 de setembre del 1900, i que, per tant, el suposat contracte de l'esmentada data, no fou més que una ficció posada en joc amb l'intent de desposseir el Sr. Pere C. de les herències de la seva àvia i de la seva mare, per tal de fer il·lusori el seu dret evident a heretar els béns de l'avi i per tal de burlar tots els drets que tenia a la casa del senyor Vicenç D. Novè, que essent aixó cert, fou defensat primerament el dret del senyor Pere C. i G. contra l'acció de desnonament de la finca en qüestió, que exercità el senyor Joan C, el qual fou condemnat a costes a Vilafranca, a Barcelona i a Madrid, es a dir, en primera, segona instància i en el recurs de cassació, resultant insolvent quan es va tractar de fer efectives les costes. Desè, que des del dia 10 de novembre del 1903, que fou dictada la sentència del Tribunal Suprem en el judici de desnonament, ni el senyor C. ni la seva suposada causant la senyora O., no exercitaren cap acció de desnonament sobre l'esmentada casa, sens dubte, per constar-los sobradament la ficció del seu títol. Onzè, que no podia admetre, ni admitía la demandada, que les compra-vendes a las quals es refereix la demanda siguin veritables contractes, puix que el senyor Vicenç D. no pogué afirmar en veritat que l'escriptura del 24 de setembre del 1900 que tingués, trametés i lliurés realment al senyor C. la casa objecte del present litigi, per quant una meitat indivisa pertenyia al seu nét, el senyor Pere C. en propietat i possessió en força de la liquidació i adjudicació de béns abans esmentada, i quan a l'altre meitat havia abdicat la seva lliure disposició a la mateixa escriptura — mentre no fes efectiva l'obligació de lliurar al seu esmentat nét les 2.000 ptes. que li corresponien en el numeran procedent de la societat conjugal D.-B. —; i el suposat comprador senyor C. no pogué acceptar ni donar-se per possessionat realment d'aquesta finca, perquè la possessió real i efectiva del C. excloïa la ficticia de l'escriptura tal com declara el Tribunal Suprem en la Sentència esmentada, i subsistint aquesta situació jurídica no pogué el C. trametre la propietat ni cap dret dominical sobre la referida casa, a la seva suposada causa-havent, la senyora Marina O. i S., i menys encara, pogué aquesta trametre'ls a l'actora que es titula compradora, la senyora Josefa S. i S. el 22 de novembre del 1934, o sigui quan havien transcorregut més de trenta anys des de l'atorgament de l'escriptura de liquidació i adjudicació, de la sentència denegatoria del desnona-ment i declaració d'insolvència del senyor C, trobant-se tan segura d'això la suposada venedora, la senyora O., que a l'escriptura s'hi feu constar que restava rellevada del sanejament en cas d'evicció; que l'inscripció al Registre de la Propietat d'aquesta escriptura no pot afavorir l'actora per tal com es refereix a un contracte inexistent, i la inscripció segons l'article 33 de la Llei Hipotecària, no convalida als actes o contractes nuls segons las lleis, ni els inexistents, com l'invocat per l'actora, imaginari i ineficaç per manca d'objecte cert i causa lícita; que demostren la ficció el fet de que l'immoble de qué es tracta, valorat en 25.000 ptes. a l'escriptura de liquidació, apareix venut en la del 22 de novembre del 1934, per vuit mil pessetes, que segurament valia més de 25.000; el que la demandant i compradora manifestés que el diner esmerçat en l'adquisició de l'immoble procedeix dels seus béns parafernals, essent així que mai no tingué béns de cap mena; el fet de que essent el marit de l'actora hereu fideïcomissari no reclamés la possessió i domini de la casa en qüestió per l'esmentat títol i concorregués a la simulació de la compra-venda preparada amb la finalitat de burlar els drets que pertoquen a la demandada com a hereva del fiduciari, per les millores, quarta trebeHiànica i Ilegítima, fins a la satisfacció dels quals .té dret a posseir els béns hereditaris, finalitat fraudulenta que repugna tant a la moral com al dret; i després d'advertir la contestació a la demanda en el fet 13 que el termini de prescripció de l'acció hipotecària que començà a córrer el 13 de juliol del 1903, sofrí una interrupció «degut a la circumstància que el senyor Pere C. va adquirir el crèdit de referència, el 10 de setembre del 1908, i que per tal com era hereu fiduciari del deutor, el senyor Vicenç D. i N., no pogué accionar contra si mateix, ni exercitar l'acció, i com sigui que encara que es computessin els anys transcorreguts des del dia 15 de juliol del 1903 al deu de setembre del 1908, i els transcorreguts des del dia 17 de febrer del 1931, dia de la mort del senyor Pere C, fins a la data, sumen uns nou anys i mig, termini molt inferior al de vint anys que determina la llei, es vist que no ha prescrit l'acció esmentada i que és improcedent la cancel·lació pretesa», s'indica en el fet 14 de la contestació, «sintetitzant, sostenim: que la senyora Josefa S. i S. no és mestressa ni propietària ni té cap dret dominical sobre la finca objecte de la seva demanda, per no haver-ne estat mai ni haver ostentat cap dret la senyora Marina O. i S. ni el suposat causant d'aquesta, el senyor Joan C. i R.; que la senyora S. i S. no té acció ni dret per reivindicar la finca esmentada; que la demandada com a hereva particular de l'hereu fiduciari senyor Pere C. i D., té dret a deduir la quarta trebeHiànica i la quarta Ilegítima dels béns hereditaris, a percebre l'import de les millores i obres útils i necessàries realitzades als esmentats béns, i el dels deutes pagats pel seu causant en benefici de l'herència fideïcomitida; a posseir els bens d'aquesta, fins que se li fasin efectius els seus esmentats crèdits, i a fer seus els fruits dels béns herencials com a posseïdora que és de bona fe; que subsisteix Íntegrament l'acció hipotecària i que no procedeix de cap manera la cancel·lació de la hipoteca que grava la casa d'autos»; als quals fets afegeixen com a fonaments de dret en la contestació a la demanda, els següents: irrevocabitlitat dels capítols matrimonials a Catalunya, segons la jurisprudència del Tribunal Suprem (sentències del 23 de març del 1861, 7 de febrer del 1870 i altres); el deute ineludible de cumplir els pactes i la ineficàcia dels contractes imaginaris segons la llei 54, títol 7, llibre 44 del Digest, el principi nemo dat quoà non habet, sancionat pel Tribunal Suprem en la sentència del 24 de novembre del 1887; la de 3 d'octubre del 1913, que declara que no és admisible que una persona lliuri el que per títol no invalidat es troba a poder d'una altra i 21 de febrer del 1883 i 8 de març del 1889 sobre simulació de contractes; les lleis del Digest i sentències del Tribunal Suprem relatives a cosa judicada; els articles 349, 445, 1.462, 1.251, 609, 1.005, 1.096 i 661 del Codi civil, i nombrosa jurisprudència del Tribunal Suprem i entre altres, la sentència del 27 de gener del 1894, que declara que no es computa per a la prescripció el temps que han estat confosas les qualitats de creditor i deutor en una mateixa persona; l'art. 41 de la Llei Hipotecaria, segons la reforma introduïda pel R. D. del 13 de juny del 1927; els capítols de les Decretáis que faculten l'hereu fiduciari descendent del testador per a detreure la Ilegítima i la Trebel·lià-nica; les lleis del Digest que el faculten per a exigir l'import de les millores; i el dret del fiduciari a Catalunya, per retenir l'herència fins i tant que aquelles no li siguin abonades; oposant la contestació a la demanda «l'excepció de sine actione agis i totes quantes es desprenen dels fets i fonaments de dret preinserts»; Resultant que en replicar, la representació de la senyora Josefa S. i S., manifestà, en síntesi: que no existeix cap enllaç entre les escriptures del 9 de maig del 1899 i 31 de març del 1900 a les quals es refereix la demandada, pel que fa a la casa objecte del plet que per res no s'esmenta a la darrera; que fou després d'inscrita aquella casa a favor del comprador senyor C. i R., quan el senyor Pere C. interessà l'inscripció de l'escriptura de 9 de maig del 1899, que fou denegada pel que es refereix a l'esmentada casa «per constar alienada en la seva totalitat pel senyor Vicenç D. a tercera persona», denegació consentida pel senyor C; que a aquest ha de culpar la seva vídua, la demandada, si entén que el senyor Vicenç D. no havia d'alienar la finca, per haver trigat el senyor C. un any i mig a presentar al Registre l'escriptura del 9 de maig de 1899, i haver consentit la denegació de la seva inscripció; que el senyor C. havia d'atenir-se en comprar la finca, al que resultés del Registre de la Propietat, com així ho va entendre el Registrador, inscrivint la finca a favor del senyor C; que així mateix pogué vendre-la legalment el senyor Vicenç D., els mòbils del qual en l'ordre ètic i sentimental desconeix l'actora i no té interès en esbrinar; que tant la demandada i el seu marit entengueren veritable i eficaç la venda de la finca al senyor C, que no la inclogueren en el inventari dels béns de l'herència del senyor Vicenç D. ni del consorci D.-B., i deixaren passar més de trenta anys sense impugnar aquella alienació ni la seva inscripció; que el judici de desnonament no és procediment adequat per a decidir sobre el domini, com ho reconeix la mateixa sentència del Tribunal Suprem del 10 de novembre del 1903, invocada per la demandada, demostrant amb això la inutilitat de la seva cita; que en la contestació a la demanda, no és reclamada la nul·litat de l'escriptura del 24 de setembre del 1900, anul·lant així l'esforç de la demandada que en cap moment, ni per si ni pel seu causant, ha posat en exercici les accions que li foren reservades en la sentència de desnonement per tal de reclamar la nul·litat del contracte de venda i la seva inscripció, en el cas que els assistís; que l'actora ha tingut que demanar la reivindicació de la finca perquè es troba en possessió de la demandada, i per això, sens dubte, la venedora senyora O. volgués quedar rellevada del sanejament en cas d'evicció; que la inscripció de la escriptura del 22 de novembre del 1934, és plenament eficaç i ha de produir tots els efectes legals perquè la venda va efectuarse per aquell que apareixia amb dret de fer-la, i la demandada no ha sol·licitat la seva cancel·lació ni té personalitat per a sol·licitar-la, sense que sigui cap obstacle el preu del contracte i la seva procedència, del qual l'actora no havia ni d'ocupar-se'n; que, per bé que la demandada suposa gratuïtament que l'actora i el seu marit concorregueren a la simulació del contracte de compra-venda de l'immoble, per defugir de respondre dels gravàmens de millores, trebeHiànica i Ilegítima a què es refereix la demandada, és la forma de procedir d'aquesta i del seu marit la que és digna de reprovació per haver deixat transcórrer més de trenta anys sense formular cap reclamació per la venda que hom suposa anul·la-ble, realitzada pel senyor Vicenç D. a favor del senyor Joan C. i ocorre-se-li ara a la demandada, recriminar l'hereu fideïcomissari, per no haver reclamat com a tal, el domini de l'esmentat immoble, que tant no forma part dels bens de l'herència fideïcomitida, quan ni tant sols fou inclòs en l'inventari d'aquella herència, i per això s'ha de denegar també el dret que pretén la demandada de posseir la finca, mentre no hagi rebut els seus suposats crèdits; que aquests tampoc son reclamats en la contestació a la demanda, demostrant que la seva oposició són paraules inútils, sense cap altre objecte que el de continuar en possessió de la finca en perjudici del seu legitim propietari, l'actora; que la interrupció de l'acció hipotecària, al·legada en la contestació, sota el supòsit que en adquirir el senyor Pere C. i D., el crèdit hipotecari, essent alhora hereu fiduciari del deutor senyor Vicenç D., no podia accionar en contra d'ell mateix, ni per tant, exercir l'acció, no pot admetre's; perquè, en adquirir el crèdit el senyor Pere C. la finca no pertenyia ja al patrimoni del senyor Vicenç D., puix que aquest l'havia venuda al senyor Joan C, i pel sol fet d'adquirir el senyor C. el dret real d'hipoteca que gravava la finca, que segons el Registre de la Propietat pertenyia al senyor Joan C, acceptà el senyor C. com a bona l'escriptura de venda del 1900, i la seva inscripció al Registre i reconegué que sobre la finca no tenia cap més dret que el d'hipoteca que adquiria; acceptació i reconeixement contra els quals no pot venir la seva hereva, la demandada, quedant així demostrat que l'acció hipotecària pogué exercitar-se sense cap interrupció, a partir del dia 15 de juliol del 1903 i que un cop acceptada, com ja s'ha dit, pel senyor Pere C, la venda del 24 de setembre del 1900, amb el seu assentament d'inscripció, quedà ipso facto acceptada també la clàusula de l'escriptura, segons la qual el comprador senyor C. retenia, del preu, l'import del crèdit hipotecari, per tal d'aplicar-lo a la seva extinció, i per això en C, no solament pogué exercitar l'acció hipotecària, sinó inclús la personal, sense que fos obstacle la seva condició d'hereu fiduciari del senyor Vicenç D.; per tot el qual la rèplica, afegint als fonaments de dret de la demanda les cites dels arts. 17, 20, 24, 27, 34, 36, 38, 41, 77, 79 i 82 de la Llei Hiporecària i diverses sentències del Tribunal Suprem, va acabar amb la súplica de que es donés lloc a la demanda en tots els seus extrems i es desestimés l'oposició i la declaració que pretén la demandada; Resultant que la representació d'aquesta en el seu escrit de duplica al·legà, en síntesi, el següent: que existeix enllaç entre les escriptures del 9 de maig del 1899 i 31 de març del 1900, per bé que en aquesta no s'esmenti la casa en qüestió, perquè ambdues escriptures es refereixen al consorci D.-B. i a la societat familiar C.-D., i l'esmentada casa alhora que les finques la meitat indivisa de les quals fou objecte de l'escriptura de venda del 1900, formava part de l'haver sonsorcial i l'una i les altres tenian la mateixa procedència, havent estat adquirida la finca objecte del plet, a títol onerós durant el matrimoni del senyor Vicenç D. amb la senyora Francesca B., i per això a la mort d'aquesta la meitat de la casa pertocava a la seva hereva, la senyora Caterina D., i per mort d'aquesta al seu fill el senyor Pere C. i D. (gravat de substitució) i si el senyor Vicenç D., mentre no es fés la liquidació dels bens ga-nancials o consorcials, no podia disposar de la meitat que li pertenyia en la finca de referència, un cop feta aquella liquidació i adjudicació, el senyor Pere C. quedà reconegut com a immediat successor de la seva mare i mediat de la seva àvia en la meitat indivisa de la finca discutida i el senyor Vicenç D. obligat a no alienar el seu patrimoni, fins i tant no hagués satisfet al senyor C. la part de numerari procedent de l'haver consorcial, que no és posible d'argüir que la referida liquidació i adjudicació no constava al Registre de la Propietat des del moment que l'escriptura de venda del 31 de març del 1900 fou inscrita, puix que en ella es fa referència molt expressiva de la liquidació, referència que compensa el retard inexplicable que sofri la inscripció de la darrera, que la venda pel senyor D. a en C. fou un contracte nul i ineficaç, per tal com es simulat, com ho demostren les següents circumstàncies: El suposat venedor i el suposat comprador compareixen davant el Notari autoritzant i diuen: (així diu l'escriptura) que el D. i N. es propietari d'unes finques, algunes de las quals consten inscrites al Registre de la Propietat d'aquest partit a favor del nét del que es diu venedor, senyor Pere C. i D.; i que no consta càrrega ni gravamen respecte a les finques de les quals simula efectuar la venda, quan en el Registre constava ja inscrita l'escriptura de venda de la meitat indivisa de les finques a favor del Pere C, en la qual es parlà del consorci D.-B. i de la qualitat d'hereu preventiu; fets irrefutables demostratius per si sols que tots els béns adquirits a títol onerós pel senyor Vicenç D. d'ençà del dia 27 de març del 1833, en què va tenir lloc el seu matrimoni amb la senyora Francesca B., pertenyia quan a una meitat indivisa a l'herència de l'esmentada senyora, i, per tant, que aquells béns, suposant que no consten la liquidació i adjudicació dels consorcials, no podien pertànyer mai en la seva totalitat al cònjuge sobrevivent senyor D.; el suposat comprador senyor C. i R., és parent del senyor Josep R. i B., gendre del D., a la casa del qual i en la seva companyia vivia aquest, i parent de Josep Antoni R. i B., de Sant Feliu de G., que es va prestar a simular un crèdit i a seguir un judici executiu contra el senyor Vicenç D., el suposat pagament del preu es fa d'una manera especial i inusitada, de la qual el Notari autoritzant de l'escriptura no s'atreveix a donar fe del lliurament manifestant que el suposat comprador es reté 10.000 ptes., per tal de pagar un debitori que recau sobra la finca d'autos i lliura al venedor un paquet de bitllets del Banc d'Espanya, que aquell declara que conté la resta del preu, i amb tot i que la retenció del preu de 10.000 ptes. implica un preu ajornat, no es distribueix entre les diverses finques la responsabilitat corresponent a cada una per l'esmentat preu pendent de realització»; que així mateix demostra la ficció de l'esmentada venda, el fet de no haver exercitat cap acció durant més de trenta anys sobre les finques objecte del contracte, el suposat comprador ni la seva dona i causa-havent, senyora O.; i el fet de la insolvència judicialment declarada del comprador senyor C, no controvertit per la part adversa en la seva rèplica, que «el contracte de compra-venda celebrat entre la senyora Marina O. i la senyora Josefa S. i S., és un contracte igualment nul i ineficaç en dret per tal com és també un contracte simulat, realitzat per a burlar uns crèdits de la demandada, la nul·litat, simulació i ineficàcia del qual va quedar demostrada per les raons i circumstàncies detallades a la contestació corroborades pel silenci amb que és fa la suposada compra-venda, la seva autorització per un Notari de un lloc on no radica la finca ni la compradora, la seva liquidació en una oficina en la qual no hi constaven antecedents relatius i l'irrisori preu d'aquesta, dada eloqüentíssima que per si sola demostra la impossibilitat moral i la impossibilitat legal que l'esmentat contracte pugui tenir-se per vàlid i eficaç en la justicia, car, d'esser així, hauria de convenir-se que la suposada venedora és una persona incapaç o bé pròdiga, puix que no es concep que una persona cabal, i molt més no estant necessitada vengui per 8.000 ptes. una casa que en val 25.000 ptes. com a mínimum»; que «la màxima protecció hipotecària que la llei atorga al tercer en relació a un altre tercer, no correspon ni el pot ostentar Factora, la senyora Josefa S. i S. ni els seus suposats causants el senyor Joan C. i la senyora Marina O., per tal com es manca els requisits de la bona fe que, tant la legislació hipotecària vigent com la jurisprudència exigeixen per a la concurrència de la qualitat de tercer per acte»; que la jurisprudència del Tribunal Suprem, conseqüent amb l'esperit de la Llei Hipotecària, si més no del reflectit a l'exposició de motius de la primitiva llei (diu Mon i Pascual, professor auxiliar de l'Universitat de Barcelona) i la Direcció General dels Registres amb la seva doctrina altament científica han volgut envoltar el concepte de tercer d'un aire de moralitat que dóna al nostre sistema hipotecari un caire d'espiritualitat característica de la nostra tradició jurídica; el tercer hipotecari no mereixerà el summum de la protecció legal si no es troba purificat de tota confabulació o complicitat amb els contractants; si en ell no hi resplendeix aquest valor intern que es diu bona je: la jurisprudència proclama que no pot ésser tercer hipotecari perfecte aquell que quan va inscriure el seu dret tenia coneixement adequat de l'existència d'un fet antagònic, es a dir d'un altre tercer no inscrit, que hauria de resultar perjudicat per la seva inscripció, si el comprador d'una finca sobre la qual no apareix cap gravamen, sabia, per haver fet de testimoni, per exemple, del pagament de pensions, que existia un cens damunt de l'esmentada finca; si s'aliena un immoble damunt del qual pesa una servitut no inscrita, però que es manifesta en senyals ostensibles i indubitades, si s'adquireix una finca venuda en frau de creditors i el comprador és còmplice del frau, en tots aquests casos i altres anàlegs, l'adquirent, encara que inscrigui el seu títol al Registre i no apareguin d'aquest els esmentats gravàmens o accions rescissories, no disfrutará de la protecció corresponent al tercer inscrit, per mancar-li la bona fe en la seva adquisició; requisit que ha de concorrer indispensablement segons el nostre sistema hipotecari en el tercer de màxima protecció hipotecària; que al senyor Joan C. i R. li mancava la bona fe en atorgar l'escriptura de 24 de setembre del 1900, perquè sabia sobrada-ment, per relacions de família, que existia la liquidació i aljudicació de béns ganancials i l'abdicació de disposar, lliurement efectuades i establertes per l'escriptura de venda indivisa de les finques del 31 de març del 1900 que fa referència a l'esmentada escriptura de liquidació de la societat conjugal, les quals dades obraven i obren al Registre de la Propietat d'aquest partit; a la senyora Marina O. li mancava la bona fe per la seva qualitat de sucessora i causa-havent del seu marit senyor Joan C. amb la personalitat del qual es confon per la seva qualitat d'hereva, i a la senyora Josefa S. i S. li mancava la bona fe, per les mateixes raons que als anteriors i per estar complicada en el frau intentat per l'escriptura de 22 de novembre darrer atorgada a la ciutat de Valls; per tot el qual la duplica refermant els fonaments de dret de la contestació amb noves cites de nombroses sentències del Tribunal Suprem, demanà en la súplica que es decidís el plet de conformitat amb el que havia sol·licitat a la contestació que donava per reproduïda en tots els seus extrems; Resultant que el Jutjat de Primera Instància de Vilafranca del Penedès, en la seva sentència del 29 d'octubre del 1936, estimant en els seus atesos: que una meitat indivisa de la finca objecte del plet no ha pogut ésser mai del senyor Joan C. i R., de la seva hereva Marina O. i S. ni de l'actora Josefa S. i S., perquè havent pertangut la totalitat de la finca a la societat de compres i millores de què es parla en el plet, una meitat indivisa correspongué a l'herència de Francesca B. i T., i un cop morta aquesta, passà a Caterina D. i B., per virtut de la donació post morter» que a aquesta li feren els seus pares; morta aquesta, passà, en virtut de l'herència preventiva continguda en l'escriptura de 22 d'abril 1852 a Pere C. i D., com a hereu fiduciari, segons ho va reconèixer el Vicenç D. i N. en l'escriptura del 8 de maig del 1899, adjudicant aquella meitat indivisa al senyor Pere C. D., i, mort aquest, a la seva vídua i hereva la demandada Eulàlia P. i O., passà la finca d'autos i per tant, la meitat indivisa de referència, sense que el marit de l'actora, hereu fideïcomissari, Josep C. i D., hagi formulat cap reclamació fins a la data; que la venda continguda a l'escriptura del 24 de setembre del 1900, no pogué comprendre la meitat indivisa de la finca que no pertanyia al venedor senyor Vicenç D. i N. i no podent per aquesta raó adquirir-la en Joan C. i R., no pogué aquest trametre-la a la seva hereva, ni aquesta, al seu torn, a Factora; que la inscripció del domini de la meitat indivisa de la finca de referència al Registre de la Propietat a favor d'en G, primer, de la seva vídua després i de l'ac-.tora més tard, no ha convalidat la nul·litat de la venda, segons el previst a l'art. 33 de la Llei Hipotecària, sense que hom pugui estimar que en C, la seva vídua i l'actora siguin tercers, perquè la relació familiar amb Vicenç D. i N., per la trascendència del fet de l'adjudicació feta al senyor Pere C. i D., demostra que aquells estaven perfectament assabentats que el senyor Vicenç D. i N., no podia vendre la meitat indivisa de referència, i per tant, tenien perfecte coneixement d'un dret contradictori que havia de resultar perjudicat amb la inscripció del seu; que l'acció hipotecària dimanant de la hipoteca constituida per en Vicenç D. i N. no pot estimar-se prescrita, perquè durant el temps que fou titular de l'acció i alhora posseïdor de la finca com a hereu fiduciari, en Pere C. i D., quedà interrompuda la prescripció de l'acció, que no podia exercitar en contra d'ell mateix; i que la demandada té dret de posseir la finca mentre i tant no se li pagui la llegítima, la trebel·lià-nica i les millores i ha d'esser protegida en la possessió fins que aquesta li sigui reclamada pel titular del domini, o sigui, pel marit de la demandada Josep C. i D., dictant la següent decisió: «Resolc: I. Que he de declarar i declaro que són nul·les quant a una meitat indivisa, les inscripcions de domini fetes a favor de Joan C. i R., Marina O. i S. i Josefa S. i S., en els assentaments del Registre de la Propietat corresponents a la finca objecte del present judici; o sigui, tota aquella casa situada a la present vila, amb façana al carrer de Santa Digna assenyalada amb els números ... i amb façana al carrer del Sol, assenyalada amb el número composta de planta baixa, entresol i dos pisos, amb pati i coberts anexes, i forns i altres edificacions pròpies de una gerreria, dotada de mitja ploma d'aigua potable de l'Ajuntament d'aquesta vila, l'extensió de la qual es desconeix, i que afronta a Orient, dreta, entrant, amb Joan S. i V. i el carrer del Sol on hi obre una porta, a Migdia, davant, amb el carrer de Santa Digna i Joan S., a Ponent, esquerra, amb els hereus de Josep Torres, amb Josep C. i D. i Miquel T. i V. i al Nord amb Fèlix i Josep C. i C; i està inscrita al Registre de la Propietat d'aquesta vila al full 51 del tom 185 d'aquest Ajuntament, finca número 4770, inscripció setena. Ferma que sigui aquesta sentència, expedeixi's manament per duplicat al senyor Registrador interessant la cancel·lació de les inscripcions de domini ditas, quant a la dita meitat indivisa. II. Que he de declarar i declaro en conseqüència, que l'actora Josefa S. i S. sols té dret a la propietat d'una meitat indivisa de la finca que s'acaba de descriure; corresponent la propietat de l'altre meitat indivisa de la pròpia finca, al primer substitut, Josep C. i D. III. Que he de declarar i declaro subsistent la hipoteca que sobre la dita finca constituí Vicenç D. i N. en l'escriptura del 10 de setembre de 1892, autoritzada pel Notari Josep Maria Tomasa. IV. Que he de declarar i declaro que Eulàlia P. i O. té dret a retenir la possessió de la totalitat de la finca descrita, que fins ara ha vingut disfrutant fins i tant no se li aboni l'import de la llegítima que corresponia a Pere C. i D. sobre l'herència de Caterina D. i B., l'import de la trebel·liànica sobre la massa que es restitueixi de la pròpia herència, i el valor de les despeses útils i les millores fetes pel susdit Pere C. i D. i per ella, sobre la finca en qüestió. V. Que he de declarar i declaro que sempre i en tot cas, i sens perjudici del que s'acaba de declarar, he d'emparar i emparo Eulàlia P. i O. en la possessió de la meitat indivisa de la finca descrita no pertanyent a l'actora Josefa S. i S., mentre el titular del domini Josep C. i D., no li reclami la possessió dita. VI. Que he de manar i mano a Josefa S. i S. i Eulàlia P. i O. estar i passar per les anteriors declaracions, no donant lloc per a tant a las pretensions de la primera; i VII. Que no faig expressa imposició de costes»; Resultant que apel·lada l'esmentada sentència per la representació de Factora la senyora Josefa S. i S., la Sala Primera del Civil de l'Audiència d'aquest territori, en sentència del 18 de gener d'enguany, considerant que el pretès dret dominical sobre l'immoble objecte del plet, el recolza l'actora en les transmisions del 24 de setembre del 1900 i 22 de novembre del 1934, que produïren la seva inscripció al Registre immobiliari, l'especialitat i publicitat del qual amparan a l'actora i no hi ha obstacle que s'oposi a l'éxit de la demanda, tant pel dret civil com per l'hipotecari o de tercers; que l'oposició de la demandada no té cap eficàcia en allò que es refereix a la manca de béns parafernals de l'actora i la insolvència del senyor Joan C; que no està provada la simulació per aquell al senyor Vicenç D. i N., ni que el comprador tingués coneixement de l'adjudicació anterior feta al senyor Pere C; però, àdhuc que no fos així, mai causaria la nul·litat del contracte, títol de la demandant, que té la qualitat de tercer hipotecari, adquirent amb la garantia del Registre, en el qual no consta cap antecedent de nul·litat; que fins i tant no es demostrés que el senyor Joan C. amb coneixement de l'adquisició pel senyor Pere C, havia contractat amb qui no podia vendre el que no tenia, fet no probat, havia de resoldre's la doble alienació pels preceptes de la Llei Hipotecària i segons l'art. 1.473 del Codi civil, que dóna la preferència a l'adquirent que primer hagués inscrit; que a l'ampara de l'art 34 de la Llei Hipotecària, no constant al Registre cap causa de nul·litat, ni trobant-se el cas en cap altre supòsit que impedeixi aplicar aquest precepte, es palesa de la declaració de propietat sol·licitada a la demanda, i ho seria per bé que fos nul·la la compra-venda entre D. i C, perquè empararia l'actora l'esmentat article 34 puix que aquesta no sabia que el senyor Pere C. hagués adquirit abans, i no és comprensible que hagués simulat una compra-venda d'una cosa que en definitiva ha d'anar a parar al seu marit com a hereu fideïcomissari; que el desnonament al qual es refereix la demandada, no pot obstar el dret exercitat en aquest procediment, perquè en els desnonaments no es resol sobre el dret de propietat; que ès evident, per tant, que, prescrivint l'acció hipotecària als vint anys, i no havent al·legat la demandada en oposar-se a aquesta prescripció res més que la confusió de dret en la persona del senyor Pere C. com a creditor i propietari de la finca gravada, concorre aquesta manera d'extingir l'obligació de garantia, i procedeix acordar la cancel·lació de la inscripció; que, no posseint la demandada amb títol que autoritzi emparar-la en la possessió, ha d'ésser condemnada que l'acabi sense que obstin els presumptes drets que poguessin correspondre-li com a hereva del fiduciari, perquè l'esmentada finca no forma part de l'herència del senyor Vicenç D. i N. per haver-la venut abans de morir, segons el Registre, podent, en el seu cas la demandada, exercitar, en contra de qui procedeixi, els drets dels quals es cregui assistida a aquest respecte; i, que amb tot, procedeix qualificar la demandada posseïdora de bona fe, als efectes de percepció dels fruits fins que l'actora es possessioni de la finca «puix que la presumpció que estableix Fart. 41 de la Llei Hipotecària es troba desvirtuada per la realitat de la possessió», la Sala Primera del Civil d'aquesta Audiència dictà la següent decisió: «Decidim: Que hem de declarar i declarem, amb revocació de la sentència apel·lada. Primer: que l'immoble relacionat a la demanda i la qual es refereix el plet, correspon en ple domini a la senyora Josefa S. i S.; Segon: que està extingida per prescripció la hipoteca constituïda en l'escriptura de 10 de setembre del 1892 pel senyor Vicenç D. i N. a favor de la senyora Dolors D. i B. i decretem la seva cancel·lació al Registre de la Propietat, havent-se de lliurar al seu temps, pel Jutge, l'oportú manament al Registrador. Tercer: que cessi la demandada senyora Eulàlia P. i O. en la possessió de l'esmentat immoble, deixant-lo expedit i a la disposició de l'actora, senyora Josefa. Quart: que corresponen a l'esmentada actora els fruits que es produeixen des que se li doni la possessió de la finca d'autos: Condemnem la demandada estar i passar per aquestes declaracions i l'absolem de les altres pretensions de la demanda. No es fa expressa condemna de costas en cap de les dues instàncies»; Resultant que la representació de la demandada senyora Eulàlia P. i O. interposà recurs de cassació contra la referida sentència, a redós dels paràgrafs 1 i 7 de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjuiciament civil, al·legant com a motius de cassació els següents:   II.  MOTIUS DEL RECURS Primer. Error de fet en estimar la Sala que varen procedir de bona fe el senyor Joan C. i R., la seva hereva, senyora Marina O. i S. i l'actora senyora Josefa S., quan adquiriren el primer, la finca d'autos, del senyor Vicenç D. i N., i en atorgar després l'escriptura de compra-venda de la mateixa finca les altres dues, suposant que tots ells ignoraven que amb anterioritat havia estat venuda l'esmentada finca pel mateix Vicenç D. i N. al Pere C. i D., causant de la recurrent i que aquests eren posseïdors de l'esmentada finca amb el caràcter de propietaris des d'abans de l'any 1903; més, ultra la relació de parentiu i amistat existent entre el Vicenç D. i N., el Joan C. i la Josefa S., aquesta darrera casada amb Josep C. i D., nèt de Vicenç D. i N. (principal actor de la mala acció de la qual es pretengué fer victima el marit i casant de la demandada), existeixen altres fets resultants tots dels propis escrits dels litigants, documents acompanyats i confessió en judici de l'actora, a més de la sentència del Tribunal Suprem del 10 de novembre del 1903, dictada amb referència a la mateixa finca, en un judici de desnonament, que demostren que tots ells coneixen que l'esmentada finca procedia de l'associació a compres i millores convinguda entre Vicenç D. i N. i Francesca B. i T., i que com a conseqüència de la liquidació de l'esmentada associació passà al domini del senyor Pere C. i D., que venia posseint la indicada finca, essent aquests fets entre altres, els següents: el Joan C, la seva hereva i l'actora, mai no han posseït la finca, tot i que la tenen inscrita des de l'any 1900, la mateixa actora reconeix (fet primer) que des de la mort del Vicenç D. el 15 de juliol del 1902, són posseïdors de la finca el Pere C. i després de la mort d'aquest, la demandada; el Joan C, després d'haver-li fracasat l'acció de desnonament amb la sentència del Tribunal Suprem del 10 de novembre del 1903, no intentà res més ni contra el Pere C, ni contra el Vicenç D.; la senyora Marina O., en vendre (com a hereva del C), la referida finca a l'actora el 22 de novembre del 1934, o sigui, quan havien transcorregut més de trenta anys que posseïa la finca una altre persona contra la seva voluntat, la ven fent constar que no respon d'evicció; i l'actora que responent a la posició 10 reconeix que tenia coneixement per haver mort sense fills el senyor Pere C. i D., la finca d'autos i els altres béns del senyor Vicenç D. i N. passaven al seu marit el senyor Josep C. i D.; no hi ha cap prova millor que l'actora i els que d'ella porten causa coneixian la mala acció del Vicenç D. i de tots ells, simulant una sèrie d'escriptures, per tal de burlar els drets de Pere C. i D. Segon. Infringeix l'art. 34 de la Llei Hipotecària en relació amb el 37, perquè segons aquest precepte tan sols poden disfrutar de la protecció de l'esmentada llei, i ésser considerats com a tercers aquells que han obrat de bona fe i no son còmplices en el frau. Tercer. Infringeix la llei 54, tít. 7, llibre 44 Digest, quan dona validesa a contractes simulats com són els atorgats per Vicenç D. i N. amb Joan C, i l'atorgat per l'hereva d'aquest la senyora Marina O. amb l'actora Josefa S. i S.; així com la doctrina dels articles 609, paràgraf segon, 1.095 i 1.096 del Codi civil, concordant amb la teoria romana que considera necessària la tradició per a la transmisió del domini. Quart. Infringeix els capítols 16 i 18 de les Decretals de Testamentis, III, 26; i la doctrina dels autors Fontanella, Decisió 209, número 8, Vives, nota al títol 2, llibre 6, volum primer Constitucions de Catalunya, i R. Cèdula 27 febrer del 1722, en allò que no es reconeix a la recurrent i hereva del senyor Pere C. i D., el dret de percebre les quartes trebel·lià-niques i Ilegítima, i a retenir els bens del fideïcomís mentre no se li paguin les Ilegitimes i les millores. Cinquè. La doctrina del Tribunal Suprem mantinguda entre altres sentencies, en la del 27 de gener del 1894, quan desconeix el principi que no es computa per a la prescripció, el temps que la qualitat del deutor i creditor han estat confoses. La sentència recorreguda, en l'ultim ates, diu que procedeix qualificar la demandada senyora P. de posseïdora de bona fe, donades las circumstàncies que en ella concorren, circumstàncies que no poden ésser altres que l'actuar com hereva de qui, com el senyor Pere C. i D., posseia com a propietari i mitjançant un títol vàlid, encara que la sentència estimi que no pot prosperar en contraposició al de l'actora per tal com aquella el té inscrit, per consegüent, mentre tant no es declari per sentència ferma, que el títol de la demandada i del seu causant senyor Pere C. ha quedat, no anul·lat, sinó sense eficàcia per un altre títol, és evident que la demandada i el seu causant posseían a títol de propietaris la finca d'autos i durant aquest temps no podien exercitar contra d'ells mateixos l'acció hipotecària que els corresponia com a amos del crèdit hipotecari de 10.000 pessetes que gravava la mateixa finca. Sisé. Infringeix l'usatge Omnes causae per no haver-ne de fer aplicació. Es reconeix per l'actora en el fet segon de la demanda, que la demandada i el seu causant posseixen la finca d'autos des del 1902, data en que va morir el senyor Vicenç D. i N. Resulta de la sentència del Tribunal Suprem del 10 de novembre del 1903, que posseixen a títol de propietaris. Es presenta la demanda d'autos a començaments de l'any 1935. Es reconeix a la demandada, en la sentència recorreguda, i per tant no es pot negar, al senyor Pere C, que son posseïdors de bona fe. S'al·lega en contestar la demanda, que aquesta es formula quan han transcorregut més de trenta anys des que l'actora i els seus causants tenen la finca inscrita sense haver-la pogut posseir per la possessió de la demandada i del seu marit i causant. Doncs bé, donades aquestes circumstàncies, d'admetre's la doctrina de la sentència recorreguda, o sigui, d'atorgar validesa als contractes celebrats entre el senyor Vicenç D. i N. i el senyor Joan C, i entre la senyora Marina O. i la senyora Josefa S., hauríem de convenir que per prescripció hauria prescrit el domini sobre la mateixa finca de la demandada i el seu causant.   III.  ESTIMACIÓ DEL RECURS Vist essent ponent el Magistrat senyor Víctor G. d'Echàvarri i Castañeda; Atès que havent estat demandada la senyora Eulàlia P. i O. en aquest plet, pel que fa referència a la reivindicació de la finca que n'és l'objecte, no com hereva del seu marit el senyor Pere C. i D., el qual a títol d'hereu fiduciari ha vingut posseint la finca fins a la seva mort, ni pel senyor Pere C. i D. hereu fi-deïcomissari cridat a posseïr-la, sinó per la muller d'aquest, la senyora Josefa S. i S., la qual fonamenta el seu domini, contra la possessió sense cap títol en la qual soposa que es troba la deman III.  ESTIMACIÓ DEL RECURS Vist essent ponent el Magistrat senyor Víctor G. d'Echàvarri i Castañeda; Atès que havent estat demandada la senyora Eulàlia P. i O. en aquest plet, pel que fa referència a la reivindicació de la finca que n'és l'objecte, no com hereva del seu marit el senyor Pere C. i D., el qual a títol d'hereu fiduciari ha vingut posseint la finca fins a la seva mort, ni pel senyor Pere C. i D. hereu fi-deïcomissari cridat a posseïr-la, sinó per la muller d'aquest, la senyora Josefa S. i S., la qual fonamenta el seu domini, contra la possessió sense cap títol en la qual soposa que es troba la demandada, en haver-la comprada, por escriptura pública inscrita al Registre de la Propietat, a la senyora Marina O. i S., hereva del seu marit el senyor Joan C. i P., que alhora l'havia comprat per escriptura pública inscrita en el Registre, al senyor Vicenç D. i N., antic propietari, segons el mateix Registre, la demandada que no al·lega cap dret dominical sobre la finca i reconeix que aquesta ha de passar al domini de l'hereu fideïcomissari, marit de l'actora, en oposar-se a la pretensió personal d'aquesta, ha hagut de reproduir el vell plet que va iniciar-se amb el judici de desnonament al qual posà fi la sentència del Tribunal Suprem (tantes vegades esmentada en aquest litigi) del 10 1. Es tracta de la disposició continguda al vol. 1, llibre 7, títol 2, const. 2 de Ics Constitucions i altres drets de Catalunya. de novembre del 1903, desnonament promogut pel senyor Joan C. i R., suposat comprador de la finca, al senyor Vicenç D., contra el senyor Pere C. i D. i el seu pare, els quals allegaren en aquell judici, segons consta en els Resultants 5 i 6 de la sentència del Tribunal Suprem, que el contracte de compra-venda en el qual el senyor G. es recolzava era simulat, fraudulent i nul, perquè el senyor Vicenç D. no pogué vendre i el senyor C. no pogué comprar ni comprà el que no era ja del senyor D. el dia 24 de setembre del 1900, data de l'escriptura, essent això una ficció posada en joc per tal de desposseir el senyor Pere C de les herències de la seva àvia i de la seva mare, fer il·lusori el seu dret a heretar l'avi i burlar tots els altres que tenien els demandats sobre la casa objecte del desnonament de la que havien estat els principals sostenidors i on havien treballat durant mig segle amb intel·ligència, activitat i perseverancia; però en reproduir en el present judici la demandada senyora Eulàlia P. i O., les anteriores al·legacions, va entendre que no podia demanar vàlidament la declaració de nul·litat, per simulació, de la compra al·ludida i de la que, com a derivació d'aquella, havia realitzat l'actora senyora Josefa S. i S., perquè, no havent estat part en els esmentats contractes, i no havent estat cridats a judici els que en foren, o els seus successors o hereus, s'al·legaria, com s'ha al·legat per la part actora, la manca d'acció i de dret de la demandada per a sol·licitar tal declaració, ni tampoc podia demanar que es reconegués el seu dret de retenir la possessió de la finca fins que el fideïcomissari li abonés les millores fetes i l'import de les quartes Ilegitimaría i trebeHiànica que pertocaven al seu marit com hereu fiduciari, perquè no era l'hereu fideïcomissari el que la demanava, ni ho era per virtut del fideïcomís, ans bé la muller de l'esmentat fideïcomissari i per virtut d'un títol diferent del fideïcomís que per tal d'esquivar, precisament, les conseqüències d'aquest, suposa la demandada que ha estat simulat, i per això la senyora Eulàlia P. i G\, acoHint-se als termes literaris de l'article 41 de la Llei Hipotecària actualment en vigor, segons la reforma feta pel R. D. de 13 de juny del 1927, que invoca com a fonament de dret en la contestació a la demanda per a oposar-se a la presumpció de domini que l'actora al·legava en virtut del títol inscrit al Registre de la Propietat en què fonamenta la seva demanda, es limita a demanar en la rèplica de la contestació (Resultant n.° 2 de la present sentència) «que tot i declarant-se en la sentència definitiva que els termes de la inscripció de l'escriptura de compra-venda de l'immoble reclamat a favor de la demandant no concorden amb la realitat jurídica» s'absolgués la demandada; per bé que la sentència del Jutjat de Primera Instància de Vilafranca del Penedès, amb notòria incongruència, declarà (Resultant n.° 5) la nul·litat de les inscripcions invocades per l'actora quan a la meitat indivisa de la finca objecte del plet i que aquesta meitat correspon al marit de l'actora senyor Josep C. i D. (que no ha estat part en el present judici) i l'altra meitat a la seva muller; que la demandada té dret a retenir la possessió de la totalitat de la finca fins que li siguin abonades la Ilegítima, la TrebeHiànica i les millores; i que emparava la demandada en la possessió de la finca, quant a la meitat indivisa no pertanyent a l'actora mentre el senyor Josep C. i D. no en reclamés la possessió; Atès que la Sala Primera de l'Audiència d'aquest territori en la seva sentència (Resultant 6), estimant que no s'ha provat la simulació dels contractes inscrits en què l'actora fonamenta la seva acció, i que aquesta és un tercer al qual empara l'art. 34 de la Llei Hipotecària, declarà que la finca d'autos pertanyia a l'esmentada actora i que la demandada ha de cessar en la possessió deixant-la vàcua i lliure a disposició d'aquella, contra la qual sentència el recurs de cassació allega, en primer terme, error de fet, i en els motius segon i tercer, la infracció de l'article 34 de la Llei Hipotecaria i de la Llei 54, títol 7, llibre 44 del Digest, relativa a la ineficacia dels contractes imaginaris, que ja fou invocada a la contestació a la demanda; Atès que salvant algun cas d'extraordinària raresa, com el de la Pragmàtica donada a Girona el dia 18 d'octubre del 1384, que forma el títol 4, del llibre 7, volum 3 1 de les Constitucions de Catalunya, i que establia la presumpció d'ésser simulades o fingides i fetes en frau de creditors, les donacions alienacions en las quals el donador o alienant es retingui la possessió de la cosa, sota la forma de precari o mandat, la simulació, com tot engany, dolo o frau, no es presumeix sinó que ha d'esser provat; i si el fet de la simulació, per tal com aquesta és una ficció a la qual procura donar-se-li aparença de realitat, és sempre difícil de demostrar, pel fet que les proves de la realitat han d'ésser descobertes a través de les falses formes de versemblança amb què intencionadament fou recobert el fet suposat, quan aquest ha d'ésser examinat pel Tribunal de cassació amb les limitacions que ve a establir el núm. 7 de l'art. 1962 de la Llei d'Enjuiciament civil, per tal d'impedir que la cassació es converteixi en una nova instància, les dificultats augmenten en un grau màxim, ja que essent la missió de la Sala sentenciadora d'apreciar l'existència o inexistència de la simulació com a fet (Sentències del Tribunal Suprem del 23 de setembre del 1895, 3 de març del 1904, 9 de juliol i 13 de desembre del 1913, 2 de febrer del 1916 i 11 de juliol del 1934), per tal de salvar l'escull comú a tots els recursos de cassació en els quals es pretén subsituir arbitràriament el criteri de la Sala sentenciadora pel del recurrent, i per supòsit de la qüestió, donant per provat el que no fou apreciat d'aquesta manera en la sentència recorreguda o contrariar l'apreciació que en conjunt s'hi féu de la prova amb l'examen parcial i incomplet d'alguns dels elements provatoris, es forçós que el Tribunal examini si l'error en l'apreciació de la prova atribueix al recurrent a la sentència impugnada resulta — com diu la llei — d'un document o acte autèntic que demostrin l'equivocació evident del jutjador; Atès que en el cas present, l'estudi a fons dels nombrosos documents autèntics aportats al present litigi, i dels actes que s'hi han demostrat de forma fidedigna i per consegüent mereixen la qualificació d'autèntics, demostren a judici d'aquest Tribunal, l'error, l'equivocació evident, que el recurs atribueix a la sentència impugnada; Atès que tota simulació d'un contracte presuposa un objecte determinat que s'aspira atènyer per mitjà de la simulació, puix que no es concep una simulació, un fingiment, sense un motiu ocasional; i repasant les diferents varietats que la simulació ha revestit en els múltiples casos en que ha estat declarada pel Tribunal Suprem, s'observa que sempre fou motivada per una finalitat o objecte determinat, que quedà al descobert en el plet: el propòsit de frustrar en part una donació, que incita una mare a atorgar a favor d'un fill seu una promesa de pagament d'un crèdit que no devia (Sentència del 31 d'octubre del 1865): la cobejança d'un administrador que, sota el pretext d'alliberar el seu administrat de la promoció d'un plet, l'indueix a la simulació d'una venda al seu favor (Sentència del 26 de juny del 1903); el desig de burlar els drets dels   1.  Es tracta de la disposició continguda al vol. 2, llibre 7, títol 4, const. única de les de Catalunya. fills i del gendre, que impulsa un matrimoni a la simulació de la venda dels seus béns en favor d'un tercer i a atorgar immediatament un poder general facultant el suposat venedor per a l'administració i lliure disposició del que s'ha venut (Sentència del 15 febrer del 1908); en defraudar un creditor en favor del qual es signa un pagaré, amb simulació de la venda dels béns a un dels fills del deutor (Sentència del 16 de maig del 1904); l'afany d'una àvia de desheretar dos dels seus tres néts, simulant a favor d'un tercer alienacions per un preu que diu haver rebut abans (Sentència del 30 de novembre del 1909); el del marit, de perjudicar els drets de la seva muller, simulant uns pagaments i unes liquidacions inexistents (Sentència de 13 de desembre del 1913); el de burlar els drets dels creditors, simulant una compra-venda (Sentència de l'I de desembre del 1909); o els efectes d'un retracte mitjançant la simulació d'una permuta (Sentència del 16 d'octubre del 1916) o els drets legítims de la recorreguda per mitjà de la simulació del deutor i del seu fill del vendiment d'un crèdit a favor d'aquest, que permeté l'exercici de l'acció executiva i produí l'adjudicació de la finca (Sentència del 9 de juliol del 1931); el desig de privar de la llegítima els seus fills, que decideix a la mare la simulació de la venda dels seus béns (Sentència del 9 d'abril del 1916); Atès que en el judici de desnonament a què abans ens hem referit i en el present judici, ha estat al·legat que la venda que el senyor Vicenç D. i N., atorgà per escriptura pública del 24 de setembre de l'any 1900 a favor del senyor Joan C, va tenir per objecte desposseïr el nét del primer de les herències de la seva àvia materna i de la seva mare, i dels drets que tenia a l'herència de l'avi, burlant el que es pactà i convingué en les escriptures del 9 de maig del 1899 i 31 de març del 1900, drets hereditaris corroborants en els autos mitjançant l'aportació de l'escriptura de capítols matrimonials del 14 de setembre del 1833 atorgada davant Notari, i a la qual es referí el fet primer de la contestació (Resultant núm. 2) els atorgats així mateix, davant Notari, el 22 d'abril del 1852, al·ludits en el fet segon, i el testimoni de l'auto de declaració d'hereus a favor del senyor Pere C. i D. a què es contrau el fet tercer; com a corroboració de les obligacions concretes pel senyor Vicenç D. i N. i que aquest tractà de burlar amb la suposada venda del 24 de setembre del 1900, apareixent en les actuacions, còpies fafaents de l'escriptura de liquidació i adjudicació de béns de la societat conjugal D.-B., atorgada el 9 de maig de 1899 i la venda pel senyor Vicenç D. i N. a favor del seu nét el senyor Pere C. i D., el 31 de març del 1900, o sigui mig any abans de la simulada venda al senyor Joan C. i R.; Atès que aportats tots els esmentats antecedents, segons es consigna en el resultant de la sentència del Tribunal Suprem del 10 de novembre del 1903, al judici de desnonament promogut pel senyor Joan C. i R. contra el senyor Pere C. i D., la Sala segona de l'Audiència d'aquest territori, en denegar el desnonament, reservà a l'actor senyor C. les accions que pogués tenir per tal que les exercités en el juidici corresponent; i amb tot i això, el senyor Joan C, no solament no exercità cap acció contra C, mentre visqué, segons reconeix en els seus escrits la mateixa actora, que atribueix al C. l'obligació d'impugnar judicialment l'escriptura del 24 de setembre del 1900 i la seva inscripció al Registre de la Propietat, sinó que, requerit, en l'execució de la sentència del judici de desnonament, perquè designés béns de la seva propietat que poguessin ésser embargats, manifestà, segons diu l'auto del Jutjat de Vilafranca del Penedès del 31 de desembre del 1904, el testimoni del qual apareix en els folis 213 i 214 dels autos, que no posseïa finques de cap mena i ho corrobora la informació de dos propietaris veïns del C, que ni tan sols designà als efectes de l'embargament la finca que tenia inscrita al seu favor, i que és objecte del present plet; Atès finalment que, traspassat el senyor Pere C. i D. el 16 de febrer del 1931, quan era lògic suposar que el seu germà, el senyor Josep C. i D., reclamés com a hereu fideïcomissari la finca a la qual el present plet fa referència, apareix la vídua del senyor C, la senyora Marina O. i S., venent l'expressada finca, mitjançant l'escriptura pública del 22 de novembre del 1934, presentada amb la demanda i que obra en els autos, precisament a la muller del fideïcomissari, senyora Josefa S. i S., amb l'exprés pacte de quedar rellevada la venedora del sanejament en cas d'evicció, figurant com a preu de venda de la finca la quantitat de 8.000 ptes., de les quals n'apareixen lliurades amb anterioritat 6.500, essent el valor de la finca a l'esmentada data, segons el dictamen pericial que figura al foli 201 dels autos, el de 27.000 pessetes, manifestant-se a l'escriptura per la compradora, que el diner esmerçat en l'adquisició prové dels seus parafernals, essent així que, en absoldre posicions en el present plet, la repetida suposada compradora i actora, la senyora Josefa S. i S., preguntada en la posició 18, per tal que confessés ésser cert que no havia tingut mai béns parafernals (fol 200), contestà que ho era (fol 196): tot el qual demostra que aquesta segona venda de la finca, que ha de servir de títol a l'actora, ha estat simulada amb l'afany de burlar els drets de la demandada com a hereva del seu marit el fiduciari de la finca, de la qual fou desposseïda per un altre títol diferent, la ficció del qual és també notòria; Atès que per a l'èxit de la seva defensa, la demandada no ha tingut precisió de sol·licitar (cosa que hauria hagut de fer, si de cas, per mitjà de reconvenció) ni la nul·litat ni la rescissió dels contractes que rebutjà per simulats, perquè, entre el contracte realment celebrat, per bé que anuHable o rescindi-ble, i el simulat o fingit, d'aparent realitat, però inexistent, hi ha la diferència essencial, que el simulat, com a quelcom d'imaginari, pura ombra, pura ficció que jamai no ha tingut altre vida que l'aparent, no pot ni ha d'ésser declarat rescindit, sinó tant solament declarat inexistent, «no creador de cap vincle de Dret», com amb una ben trabada frase deia Modestí en el fragment que el Digest seleccionà amb el núm. 54 del títol 7 del seu llibre 44, encertadament també invocat en la contestació a la demanda i en el recurs de cassació, i com així ho ha reconegut el Tribunal Suprem, especialment en les seves sentències de Pi d'abril del 1899 i 30 de novembre del 1909, àdhuc que en la realitat de la vida jurídica la declaració de simulació o inexistència equivalgui en alguns casos a la de nul·litat (sentències de 26 de juny del 1903 i 13 de desembre del 1913) i en altres, els tribunals utilitzin la fórmula de declarar rescindits els contractes simulats, tenint en compte els efectes de la inexistència, com en el cas de la sentència abans esmentada del 30 de novembre del 1909 i en la de l'I de desembre del mateix any, per bé que en elles i en la jurisprudència anterior, que confirmen, es declari que en els casos de simulació no són aplicables els preceptes que regulen la rescissió, així com tampoc els de la mateixa nul·litat; Atès que per bé que les sentències que no produeixen acció ni excepció de cosa jutjada més que entre les personas que han estat part en el judici, i, per consegüent, la declaració d'ésser simulades i, per tant inexistents, les escriptures de compra-venda otorgades a favor de Josefa C. i Joan C, no pot afectar les altres persones interessades que no són part en aquest plet, això no priva que aquella declaració tingui plena eficàcia per a negar el dret de l'actora al domini de la finca, i per a justificar que la demandada sigui absolta de la demanda; Atès que la immunitat que l'art. 34 de la Llei Hipotecària concedeix al dret inscrit pressuposa que l'adquirent obrà de bona fe, no essent aplicable l'esmentat precepte a aquell que té notícia de les causas que anul·len o resolen el dret, encara que no resultin clarament del Registre, com ha declarat el Tribunal Suprem en repetides sentències, como les del 17 de juny del 1925, 7 de juliol del 1927 i 17 de novembre del 1931, doctrina que concorda amb el núm. 3 del article 37 de la mateixa Llei, que nega la condició de tercer a l'adquirent de la cosa alienada en frau de creditors, si és còmplice del frau; per la qual cosa la venda de la finca d'autos a favor de l'actora, en ésser declarada simulada, resta exclosa de la protecció de la Llei Hipotecària, i, en aquest sentit, la sentència recorreguda invoca indegudament el repetit article 34 de la Llei esmentada; Atès que quant a l'extinció per prescripció, de la hipoteca constituïda sobre la finca objecte del present litigi, el 10 de setembre del 1892 i a la seva cancel·lació solicitada per l'actora en segon lloc a la demanda, pogué la demandada que no reconeix l'actora com a mestressa de la finca gravada, negar-li l'acció i el dret de formular tal petició; més, no havent-ho fet així i havent oposat tan sols a aquella petició, ja en la contestació a la demanda, i en el cinquè motiu del recurs de cassació, el fet que la prescripció que es tracta restà en suspens durant el anys que el senyor Pere C. i D. fou posseïdor de la finca com a hereu fiduciari i del crèdit garantit amb la hipoteca d'aquesta, perquè durant l'esmentat temps no podia exercir l'acció hipotecària contra d'ell mateix, s'ha de reconèixer l'encert amb que la demandada va oposar-se a aquella declaració de prescripció i cancel·lació de la hipoteca, acollint-se a la doctrina justa que la sentència recorreguda desconeix, i que el Tribunal Suprem en la seva del 27 de gener del 1904, invocada en la contestació a la demanda i en el recurs de cassació formulà, en un cas anàleg al que ara es discuteix, declarant que mentre l'acreedor hipotecari fou alhora hereu fiduciari tingué «una existència jurídica distinta quant a la permanència dels drets i obligacions que la integren i que degué subsistir», sense que tingués lloc la confusió de les qualitats de creditor i deutor que s'indicava en el recurs de cassació, ni siguin aplicables al cas les Lleis 75 i 107 del títol 3.r, llibre 46 del Digest, que s'invocaven i que sancionen l'extinció de les accions quan recauen en la persona obligada; i que la prescripció de l'acció hipotecària que s'al·legava restà sense curs en recaure en el creditor la institució d'hereu fiduciari «moment des del qual no pogué accionar en contra d'ell mateix»; Atès que a conseqüència de tot l'exposat, procedeix donar lloc a la cassació pels motius l.r, 2.n, 3.r i 5.è, no podent ésser acceptat el 4.r, perquè ni la demandada ha demanat en el present plet que se li reconeguessin els seus drets com a hereva del fiduciari de la finca que es tracta, ni podia discutir-los amb quiñi és el fideïcomissari, no té la seva representació, ni pot fer-se en la sentència definitiva del present litigi cap pronunciament de cap mena sobre aquesta qüestió, i el 7.è, perquè parteix del supòsit que es confirmés la sentència recorreguda en la part que dóna validesa als contractes celebrats entre Vicenç D. i N. i Joan C, i entre Marina O. i Josefa S., i sota aquest supòsit, no acceptat en la present, s'al·lega una prescripció de domini de la finca a favor de la demandada i del seu causant, que pugna amb els conceptes de la possessió en que l'han tinguda i que no ha estat ni discutida ni tan solament allegada en el present judici. Decidim que hem de declarar i declarem que hi ha Hoc al recurs de cas-sació per infracció de llei interposat per la senyora Eulalia P. i O., i en conseqüència cassem i anul·lem la sentència que el 18 de gener de l'any en curs dictà la Sala primera de l'Audiència d'aquest territori. dada, en haver-la comprada, por escriptura pública inscrita al Registre de la Propietat, a la senyora Marina O. i S., hereva del seu marit el senyor Joan C. i P., que alhora l'havia comprat per escriptura pública inscrita en el Registre, al senyor Vicenç D. i N., antic propietari, segons el mateix Registre, la demandada que no al·lega cap dret dominical sobre la finca i reconeix que aquesta ha de passar al domini de l'hereu fideïcomissari, marit de l'actora, en oposar-se a la pretensió personal d'aquesta, ha hagut de reproduir el vell plet que va iniciar-se amb el judici de desnonament al qual posà fi la sentència del Tribunal Suprem (tantes vegades esmentada en aquest litigi) del 10 1. Es tracta de la disposició continguda al vol. 1, llibre 7, títol 2, const. 2 de Ics Constitucions i altres drets de Catalunya. de novembre del 1903, desnonament promogut pel senyor Joan C. i R., suposat comprador de la finca, al senyor Vicenç D., contra el senyor Pere C. i D. i el seu pare, els quals allegaren en aquell judici, segons consta en els Resultants 5 i 6 de la sentència del Tribunal Suprem, que el contracte de compra-venda en el qual el senyor G. es recolzava era simulat, fraudulent i nul, perquè el senyor Vicenç D. no pogué vendre i el senyor C. no pogué comprar ni comprà el que no era ja del senyor D. el dia 24 de setembre del 1900, data de l'escriptura, essent això una ficció posada en joc per tal de desposseir el senyor Pere C de les herències de la seva àvia i de la seva mare, fer il·lusori el seu dret a heretar l'avi i burlar tots els altres que tenien els demandats sobre la casa objecte del desnonament de la que havien estat els principals sostenidors i on havien treballat durant mig segle amb intel·ligència, activitat i perseverancia; però en reproduir en el present judici la demandada senyora Eulàlia P. i O., les anteriores al·legacions, va entendre que no podia demanar vàlidament la declaració de nul·litat, per simulació, de la compra al·ludida i de la que, com a derivació d'aquella, havia realitzat l'actora senyora Josefa S. i S., perquè, no havent estat part en els esmentats contractes, i no havent estat cridats a judici els que en foren, o els seus successors o hereus, s'al·legaria, com s'ha al·legat per la part actora, la manca d'acció i de dret de la demandada per a sol·licitar tal declaració, ni tampoc podia demanar que es reconegués el seu dret de retenir la possessió de la finca fins que el fideïcomissari li abonés les millores fetes i l'import de les quartes Ilegitimaría i trebeHiànica que pertocaven al seu marit com hereu fiduciari, perquè no era l'hereu fideïcomissari el que la demanava, ni ho era per virtut del fideïcomís, ans bé la muller de l'esmentat fideïcomissari i per virtut d'un títol diferent del fideïcomís que per tal d'esquivar, precisament, les conseqüències d'aquest, suposa la demandada que ha estat simulat, i per això la senyora Eulàlia P. i G\, acoHint-se als termes literaris de l'article 41 de la Llei Hipotecària actualment en vigor, segons la reforma feta pel R. D. de 13 de juny del 1927, que invoca com a fonament de dret en la contestació a la demanda per a oposar-se a la presumpció de domini que l'actora al·legava en virtut del títol inscrit al Registre de la Propietat en què fonamenta la seva demanda, es limita a demanar en la rèplica de la contestació (Resultant n.° 2 de la present sentència) «que tot i declarant-se en la sentència definitiva que els termes de la inscripció de l'escriptura de compra-venda de l'immoble reclamat a favor de la demandant no concorden amb la realitat jurídica» s'absolgués la demandada; per bé que la sentència del Jutjat de Primera Instància de Vilafranca del Penedès, amb notòria incongruència, declarà (Resultant n.° 5) la nul·litat de les inscripcions invocades per l'actora quan a la meitat indivisa de la finca objecte del plet i que aquesta meitat correspon al marit de l'actora senyor Josep C. i D. (que no ha estat part en el present judici) i l'altra meitat a la seva muller; que la demandada té dret a retenir la possessió de la totalitat de la finca fins que li siguin abonades la Ilegítima, la TrebeHiànica i les millores; i que emparava la demandada en la possessió de la finca, quant a la meitat indivisa no pertanyent a l'actora mentre el senyor Josep C. i D. no en reclamés la possessió; Atès que la Sala Primera de l'Audiència d'aquest territori en la seva sentència (Resultant 6), estimant que no s'ha provat la simulació dels contractes inscrits en què l'actora fonamenta la seva acció, i que aquesta és un tercer al qual empara l'art. 34 de la Llei Hipotecària, declarà que la finca d'autos pertanyia a l'esmentada actora i que la demandada ha de cessar en la possessió deixant-la vàcua i lliure a disposició d'aquella, contra la qual sentència el recurs de cassació allega, en primer terme, error de fet, i en els motius segon i tercer, la infracció de l'article 34 de la Llei Hipotecaria i de la Llei 54, títol 7, llibre 44 del Digest, relativa a la ineficacia dels contractes imaginaris, que ja fou invocada a la contestació a la demanda; Atès que salvant algun cas d'extraordinària raresa, com el de la Pragmàtica donada a Girona el dia 18 d'octubre del 1384, que forma el títol 4, del llibre 7, volum 3 1 de les Constitucions de Catalunya, i que establia la presumpció d'ésser simulades o fingides i fetes en frau de creditors, les donacions alienacions en las quals el donador o alienant es retingui la possessió de la cosa, sota la forma de precari o mandat, la simulació, com tot engany, dolo o frau, no es presumeix sinó que ha d'esser provat; i si el fet de la simulació, per tal com aquesta és una ficció a la qual procura donar-se-li aparença de realitat, és sempre difícil de demostrar, pel fet que les proves de la realitat han d'ésser descobertes a través de les falses formes de versemblança amb què intencionadament fou recobert el fet suposat, quan aquest ha d'ésser examinat pel Tribunal de cassació amb les limitacions que ve a establir el núm. 7 de l'art. 1962 de la Llei d'Enjuiciament civil, per tal d'impedir que la cassació es converteixi en una nova instància, les dificultats augmenten en un grau màxim, ja que essent la missió de la Sala sentenciadora d'apreciar l'existència o inexistència de la simulació com a fet (Sentències del Tribunal Suprem del 23 de setembre del 1895, 3 de març del 1904, 9 de juliol i 13 de desembre del 1913, 2 de febrer del 1916 i 11 de juliol del 1934), per tal de salvar l'escull comú a tots els recursos de cassació en els quals es pretén subsituir arbitràriament el criteri de la Sala sentenciadora pel del recurrent, i per supòsit de la qüestió, donant per provat el que no fou apreciat d'aquesta manera en la sentència recorreguda o contrariar l'apreciació que en conjunt s'hi féu de la prova amb l'examen parcial i incomplet d'alguns dels elements provatoris, es forçós que el Tribunal examini si l'error en l'apreciació de la prova atribueix al recurrent a la sentència impugnada resulta — com diu la llei — d'un document o acte autèntic que demostrin l'equivocació evident del jutjador; Atès que en el cas present, l'estudi a fons dels nombrosos documents autèntics aportats al present litigi, i dels actes que s'hi han demostrat de forma fidedigna i per consegüent mereixen la qualificació d'autèntics, demostren a judici d'aquest Tribunal, l'error, l'equivocació evident, que el recurs atribueix a la sentència impugnada; Atès que tota simulació d'un contracte presuposa un objecte determinat que s'aspira atènyer per mitjà de la simulació, puix que no es concep una simulació, un fingiment, sense un motiu ocasional; i repasant les diferents varietats que la simulació ha revestit en els múltiples casos en que ha estat declarada pel Tribunal Suprem, s'observa que sempre fou motivada per una finalitat o objecte determinat, que quedà al descobert en el plet: el propòsit de frustrar en part una donació, que incita una mare a atorgar a favor d'un fill seu una promesa de pagament d'un crèdit que no devia (Sentència del 31 d'octubre del 1865): la cobejança d'un administrador que, sota el pretext d'alliberar el seu administrat de la promoció d'un plet, l'indueix a la simulació d'una venda al seu favor (Sentència del 26 de juny del 1903); el desig de burlar els drets dels   1.  Es tracta de la disposició continguda al vol. 2, llibre 7, títol 4, const. única de les de Catalunya. fills i del gendre, que impulsa un matrimoni a la simulació de la venda dels seus béns en favor d'un tercer i a atorgar immediatament un poder general facultant el suposat venedor per a l'administració i lliure disposició del que s'ha venut (Sentència del 15 febrer del 1908); en defraudar un creditor en favor del qual es signa un pagaré, amb simulació de la venda dels béns a un dels fills del deutor (Sentència del 16 de maig del 1904); l'afany d'una àvia de desheretar dos dels seus tres néts, simulant a favor d'un tercer alienacions per un preu que diu haver rebut abans (Sentència del 30 de novembre del 1909); el del marit, de perjudicar els drets de la seva muller, simulant uns pagaments i unes liquidacions inexistents (Sentència de 13 de desembre del 1913); el de burlar els drets dels creditors, simulant una compra-venda (Sentència de l'I de desembre del 1909); o els efectes d'un retracte mitjançant la simulació d'una permuta (Sentència del 16 d'octubre del 1916) o els drets legítims de la recorreguda per mitjà de la simulació del deutor i del seu fill del vendiment d'un crèdit a favor d'aquest, que permeté l'exercici de l'acció executiva i produí l'adjudicació de la finca (Sentència del 9 de juliol del 1931); el desig de privar de la llegítima els seus fills, que decideix a la mare la simulació de la venda dels seus béns (Sentència del 9 d'abril del 1916); Atès que en el judici de desnonament a què abans ens hem referit i en el present judici, ha estat al·legat que la venda que el senyor Vicenç D. i N., atorgà per escriptura pública del 24 de setembre de l'any 1900 a favor del senyor Joan C, va tenir per objecte desposseïr el nét del primer de les herències de la seva àvia materna i de la seva mare, i dels drets que tenia a l'herència de l'avi, burlant el que es pactà i convingué en les escriptures del 9 de maig del 1899 i 31 de març del 1900, drets hereditaris corroborants en els autos mitjançant l'aportació de l'escriptura de capítols matrimonials del 14 de setembre del 1833 atorgada davant Notari, i a la qual es referí el fet primer de la contestació (Resultant núm. 2) els atorgats així mateix, davant Notari, el 22 d'abril del 1852, al·ludits en el fet segon, i el testimoni de l'auto de declaració d'hereus a favor del senyor Pere C. i D. a què es contrau el fet tercer; com a corroboració de les obligacions concretes pel senyor Vicenç D. i N. i que aquest tractà de burlar amb la suposada venda del 24 de setembre del 1900, apareixent en les actuacions, còpies fafaents de l'escriptura de liquidació i adjudicació de béns de la societat conjugal D.-B., atorgada el 9 de maig de 1899 i la venda pel senyor Vicenç D. i N. a favor del seu nét el senyor Pere C. i D., el 31 de març del 1900, o sigui mig any abans de la simulada venda al senyor Joan C. i R.; Atès que aportats tots els esmentats antecedents, segons es consigna en el resultant de la sentència del Tribunal Suprem del 10 de novembre del 1903, al judici de desnonament promogut pel senyor Joan C. i R. contra el senyor Pere C. i D., la Sala segona de l'Audiència d'aquest territori, en denegar el desnonament, reservà a l'actor senyor C. les accions que pogués tenir per tal que les exercités en el juidici corresponent; i amb tot i això, el senyor Joan C, no solament no exercità cap acció contra C, mentre visqué, segons reconeix en els seus escrits la mateixa actora, que atribueix al C. l'obligació d'impugnar judicialment l'escriptura del 24 de setembre del 1900 i la seva inscripció al Registre de la Propietat, sinó que, requerit, en l'execució de la sentència del judici de desnonament, perquè designés béns de la seva propietat que poguessin ésser embargats, manifestà, segons diu l'auto del Jutjat de Vilafranca del Penedès del 31 de desembre del 1904, el testimoni del qual apareix en els folis 213 i 214 dels autos, que no posseïa finques de cap mena i ho corrobora la informació de dos propietaris veïns del C, que ni tan sols designà als efectes de l'embargament la finca que tenia inscrita al seu favor, i que és objecte del present plet; Atès finalment que, traspassat el senyor Pere C. i D. el 16 de febrer del 1931, quan era lògic suposar que el seu germà, el senyor Josep C. i D., reclamés com a hereu fideïcomissari la finca a la qual el present plet fa referència, apareix la vídua del senyor C, la senyora Marina O. i S., venent l'expressada finca, mitjançant l'escriptura pública del 22 de novembre del 1934, presentada amb la demanda i que obra en els autos, precisament a la muller del fideïcomissari, senyora Josefa S. i S., amb l'exprés pacte de quedar rellevada la venedora del sanejament en cas d'evicció, figurant com a preu de venda de la finca la quantitat de 8.000 ptes., de les quals n'apareixen lliurades amb anterioritat 6.500, essent el valor de la finca a l'esmentada data, segons el dictamen pericial que figura al foli 201 dels autos, el de 27.000 pessetes, manifestant-se a l'escriptura per la compradora, que el diner esmerçat en l'adquisició prové dels seus parafernals, essent així que, en absoldre posicions en el present plet, la repetida suposada compradora i actora, la senyora Josefa S. i S., preguntada en la posició 18, per tal que confessés ésser cert que no havia tingut mai béns parafernals (fol 200), contestà que ho era (fol 196): tot el qual demostra que aquesta segona venda de la finca, que ha de servir de títol a l'actora, ha estat simulada amb l'afany de burlar els drets de la demandada com a hereva del seu marit el fiduciari de la finca, de la qual fou desposseïda per un altre títol diferent, la ficció del qual és també notòria; Atès que per a l'èxit de la seva defensa, la demandada no ha tingut precisió de sol·licitar (cosa que hauria hagut de fer, si de cas, per mitjà de reconvenció) ni la nul·litat ni la rescissió dels contractes que rebutjà per simulats, perquè, entre el contracte realment celebrat, per bé que anuHable o rescindi-ble, i el simulat o fingit, d'aparent realitat, però inexistent, hi ha la diferència essencial, que el simulat, com a quelcom d'imaginari, pura ombra, pura ficció que jamai no ha tingut altre vida que l'aparent, no pot ni ha d'ésser declarat rescindit, sinó tant solament declarat inexistent, «no creador de cap vincle de Dret», com amb una ben trabada frase deia Modestí en el fragment que el Digest seleccionà amb el núm. 54 del títol 7 del seu llibre 44, encertadament també invocat en la contestació a la demanda i en el recurs de cassació, i com així ho ha reconegut el Tribunal Suprem, especialment en les seves sentències de Pi d'abril del 1899 i 30 de novembre del 1909, àdhuc que en la realitat de la vida jurídica la declaració de simulació o inexistència equivalgui en alguns casos a la de nul·litat (sentències de 26 de juny del 1903 i 13 de desembre del 1913) i en altres, els tribunals utilitzin la fórmula de declarar rescindits els contractes simulats, tenint en compte els efectes de la inexistència, com en el cas de la sentència abans esmentada del 30 de novembre del 1909 i en la de l'I de desembre del mateix any, per bé que en elles i en la jurisprudència anterior, que confirmen, es declari que en els casos de simulació no són aplicables els preceptes que regulen la rescissió, així com tampoc els de la mateixa nul·litat; Atès que per bé que les sentències que no produeixen acció ni excepció de cosa jutjada més que entre les personas que han estat part en el judici, i, per consegüent, la declaració d'ésser simulades i, per tant inexistents, les escriptures de compra-venda otorgades a favor de Josefa C. i Joan C, no pot afectar les altres persones interessades que no són part en aquest plet, això no priva que aquella declaració tingui plena eficàcia per a negar el dret de l'actora al domini de la finca, i per a justificar que la demandada sigui absolta de la demanda; Atès que la immunitat que l'art. 34 de la Llei Hipotecària concedeix al dret inscrit pressuposa que l'adquirent obrà de bona fe, no essent aplicable l'esmentat precepte a aquell que té notícia de les causas que anul·len o resolen el dret, encara que no resultin clarament del Registre, com ha declarat el Tribunal Suprem en repetides sentències, como les del 17 de juny del 1925, 7 de juliol del 1927 i 17 de novembre del 1931, doctrina que concorda amb el núm. 3 del article 37 de la mateixa Llei, que nega la condició de tercer a l'adquirent de la cosa alienada en frau de creditors, si és còmplice del frau; per la qual cosa la venda de la finca d'autos a favor de l'actora, en ésser declarada simulada, resta exclosa de la protecció de la Llei Hipotecària, i, en aquest sentit, la sentència recorreguda invoca indegudament el repetit article 34 de la Llei esmentada; Atès que quant a l'extinció per prescripció, de la hipoteca constituïda sobre la finca objecte del present litigi, el 10 de setembre del 1892 i a la seva cancel·lació solicitada per l'actora en segon lloc a la demanda, pogué la demandada que no reconeix l'actora com a mestressa de la finca gravada, negar-li l'acció i el dret de formular tal petició; més, no havent-ho fet així i havent oposat tan sols a aquella petició, ja en la contestació a la demanda, i en el cinquè motiu del recurs de cassació, el fet que la prescripció que es tracta restà en suspens durant el anys que el senyor Pere C. i D. fou posseïdor de la finca com a hereu fiduciari i del crèdit garantit amb la hipoteca d'aquesta, perquè durant l'esmentat temps no podia exercir l'acció hipotecària contra d'ell mateix, s'ha de reconèixer l'encert amb que la demandada va oposar-se a aquella declaració de prescripció i cancel·lació de la hipoteca, acollint-se a la doctrina justa que la sentència recorreguda desconeix, i que el Tribunal Suprem en la seva del 27 de gener del 1904, invocada en la contestació a la demanda i en el recurs de cassació formulà, en un cas anàleg al que ara es discuteix, declarant que mentre l'acreedor hipotecari fou alhora hereu fiduciari tingué «una existència jurídica distinta quant a la permanència dels drets i obligacions que la integren i que degué subsistir», sense que tingués lloc la confusió de les qualitats de creditor i deutor que s'indicava en el recurs de cassació, ni siguin aplicables al cas les Lleis 75 i 107 del títol 3.r, llibre 46 del Digest, que s'invocaven i que sancionen l'extinció de les accions quan recauen en la persona obligada; i que la prescripció de l'acció hipotecària que s'al·legava restà sense curs en recaure en el creditor la institució d'hereu fiduciari «moment des del qual no pogué accionar en contra d'ell mateix»; Atès que a conseqüència de tot l'exposat, procedeix donar lloc a la cassació pels motius l.r, 2.n, 3.r i 5.è, no podent ésser acceptat el 4.r, perquè ni la demandada ha demanat en el present plet que se li reconeguessin els seus drets com a hereva del fiduciari de la finca que es tracta, ni podia discutir-los amb quiñi és el fideïcomissari, no té la seva representació, ni pot fer-se en la sentència definitiva del present litigi cap pronunciament de cap mena sobre aquesta qüestió, i el 7.è, perquè parteix del supòsit que es confirmés la sentència recorreguda en la part que dóna validesa als contractes celebrats entre Vicenç D. i N. i Joan C, i entre Marina O. i Josefa S., i sota aquest supòsit, no acceptat en la present, s'al·lega una prescripció de domini de la finca a favor de la demandada i del seu causant, que pugna amb els conceptes de la possessió en que l'han tinguda i que no ha estat ni discutida ni tan solament allegada en el present judici. Decidim que hem de declarar i declarem que hi ha Hoc al recurs de cas-sació per infracció de llei interposat per la senyora Eulalia P. i O., i en conseqüència cassem i anul·lem la sentència que el 18 de gener