Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 15 d'octubre 1935. Pàgs. 54-60.
Fonts del Dret Civil Català: La jurispruència com a Font del Dret.- Valor del Costum contra Llei.- Valor derogatori de la llei posterior. Valor de l'article 12 del Codi Civil.- Successió intestada: Ordre de succeir abintestat.
Ponent:
Eduard Micó i Busquets
I. ANTECEDENTS
Excms. Srs.: Santiago Gubern, President; Víctor G. d'Echàvarri, Pere Comas i Calvet, Joan Martí i Miralles i Eduard Micó i Busquets.
A la ciutat de Barcelona, el dia vint-i-sis de juliol del mil nou-cents trenta-cinc. En els autos de judici declaratiu de major quantia, seguits davant del Jutjat de primera instància de Tremp i a la Sala segona del Civil de l'Audiència d'aquest territori per la senyora Antònia C. i F., major d'edat, casada, sense professió especial i veïna de Beziers (França), contra la senyora Francesca P. i T., d'iguals circumstàncies i veïna de Barcelona, i els senyors Josep M. i S. i Àngel F. i F., pagesos, casats, majors d'edat i veïns d'Alzina, sobre nul·litat de declaració d'hereus i altres extrems, pendent davant d'aquest Tribunal per virtut del recurs de cassació, per infracció de Llei, interposat per l'actora, representada pel Procurador senyor Joaquim de Casellas, i defensada per l'Advocat senyor Antoni Moles i Caubet, havent comparegut, dels demandats, tan solament la senyora Francesca P. i T., representada pel Procurador senyor Ignasi Espadaler, sota la direcció de l'Advocat senyor Marià Iglesias;
Resultant que amb escrit de data vint-i-vuit de setembre del mü nou-centes trenta-u, el Procurador senyor Carles Saura, en representació de la senyora Antònia C. i F., formulà, davant del Jutjat de primera instància de Tremp, demanda de judici declaratiu de major quantia, al·legant els fets següents: Que el senyor Josep M. i C, va adquirir, per herència dels seus pares, diverses finques, de les quals, per tant, era propietari; que l'esmentat senyor va casar-se amb la senyora Francesca P., i en ocórrer la seva mort, a Tremp, el dia divuit de setembre del mil nou-cents disset, no va deixar fills d'aquell matrimoni, havent mort el seu pare, senyor Fèlix M., el dia primer d'octubre del mil nou-cents quinze, i la seva mare, senyora Rosa C, el dia vuit d'abril del mil nou-cents sis; que el Procurador de Barcelona, senyor Izquierdo, a nom de la senyora Francesca P., va acudir al Jutjat de la Concepció de l'esmentada ciutat, sol·licitant la declaració d'hereus abintestat del senyor Josep M. i C. a favor de la seva vídua, i fou dictat auto per l'esmentat Jutjat, amb data vint-i-vuit de setembre del mil nou-cents divuit, declarant la senyora Francesca P. i T., hereva abintestat del repetit senyor Josep M. i C; que davant del Jutjat de primera instància de Tremp, amb data vint-i-nou de novembre del mil nou-cents divuit, va comparèixer la senyora Josefa C. i F., sol·licitant, també, la declaració d'hereus abintestat del seu nebot, el repetit Josep M. i C, i amb data del vint de gener del mil nou-cents dinou, el susdit Jutjat dictà auto declarant hereus abintestat d'aquest, per parts iguals, el seu oncle senyor Antoni M. i V., germà del seu pare, i les seves dues ties, les senyores Josepa i Antònia C. i F., germanes de part de mare, sens perjudici de la quarta part indivisa de l'herència pertanyent a la vídua pobre del causant, o sigui la senyora Francesca P., i, en conseqüència, l'herència havia de correspondre a cada un dels esmentats, en una quarta part indivisa; que la demandada senyora Francesca P., en virtut de l'aute de declaració d'hereus que obtingué del Jutjat de la
Concepció, de Barcelona, va inscriure, al seu nom, diverses finques, una de les quals la va vendre al senyor M. S., i aquest en va vendre part al senyor Àngel F. i F.; que les inscripcions que motivaren els autes esmentats són nul·les i sense cap valor; que els més pròxims parents del senyor Josep M. i C. eren els declarats hereus abintestat per auto del Jutjat de Tremp, dels quals hereus el senyor Antoni M. i V. havia mort el dia sis d'agost del mil nou-cents vint-i-cinc, corresponent, per tant, a llurs successors legítims la part que li pertanyia en l'herència del seu oncle, senyor M. C; que el dia cinc d'abril del mil nou-cents vint-i-quatre havia mort, també, l'altra hereva, declarada pel Jutjat de Tremp, senyora Josepa C. i F., la qual deixà una única filla, la senyora Dolors T. i C, que era la seva hereva i, per tant, li corresponia la part d'herència del senyor M. C; que de la manifesta contradicció entre les resolucions dels dos expedients d'hereus abintestat clarament es dedueix que una d'elles ha d'ésser forçosament nul·la i no pot tenir efectivitat, puix que no poden subsistir dues resolucions absolutament oposades, i per tal de desfer aquesta contradicció, es promovia la demanda; va al·legar fonaments de dret, i acabà demanant les declaracions següents: Primera. La nul·litat de l'auto del Jutjat de la Concepció, de Barcelona, en l'expedient sobre declaració d'hereus abintestat del senyor Josep M. i C, de data vint-i-vuit de setembre del mil nou-cents divuit. Segona. La validesa i eficàcia, en dret, de l'auto de declaració d'hereus abintestat del mateix senyor, dictat pel Jutjat de primera instància de Tremp, declarant la seva fermesa, i que és l'únic subsistent i amb eficàcia legal, als efectes de la successió intestada del senyor Josep M. i C. Tercera, Que la declaració de drets feta en l'auto darrerament esmentat, era l'única que podia prevaler. Quarta. Que per motiu de la mort del senyor Antoni M. i V. són els seus hereus els qui el representen i als quals corresponen els drets d'aquell. Cinquè. Que igualment, per la mort de la senyora Josepa C. i F., és la seva única filla, la senyora Dolors T. i C, per dret de representació, a la qual correspon percebre els drets d'aquella. Sisé. Que la quarta part de les finques descrites en el fet cinquè de la demanda, pertanyen a l'actora, senyora Antònia C. i F. Seté. Que com a conseqüència de tot això, és nul·la i no té cap eficàcia l'escriptura de venda d'una finca atorgada per la demandada, Francesca P., a l'altre demandat, senyor Josep M., autoritzada pel Notari de Barcelona senyor Guillem Alcover, l'onze de desembre del mil nou-cents vint, i és nuHa, així mateix, la inscripció que motivà, en els corresponents registres de la propietat, així com són nul·les i no tenen cap eficàcia les inscripcions de les altres finques, i demanà, per fi, la condemna dels demandats en les costes del judici, tot formulant demanda de pobresa;
Resultant que atorgat a l'actora l'esmentat benefici, fou posada a tràmit la demanda principal, i, emplaçats els demandants, comparegueren la senyora Francesca P. i T., representada pel Procurador senyor Germà Jordana i el Sr. Josep M. i S., sota la representació del causídic, senyor Casimir Viza, sense que resulti de l'apuntament que hagués comparegut l'altre demandat;
Resultant que la primera, o sigui la senyora Francesca P. va contestar la demanda al·legant els fets següents: Que el causant, senyor Josep M. i C, en el moment de la seva mort, estava casat amb la senyora Francesca P. i T., la qual es trobava en estat de gravidesa, com a conseqüència del qual nasqué una nena, que va viure tan solament unes hores, pel qual fet no va consumar els seus drets, i per tant, ha d'estimar-se legalment, com si no hagués nascut; i havent mort sense testar el senyor Josep M. i G, va tenir lloc la seva successió intestada; reconeix l'auto de declaració d'hereus del Jutjat de la Concepció, de Barcelona, en virtut de l'expedient per ella mateixa promogut, i en mèrits del qual fou declarada hereva del seu marit, tot afegint que contra l'esmentada resolució no va interposar-se cap recurs, amb tot i haver-se publicat els edictes corresponents en el lloc de residència de l'actora del plet, la qual, posteriorment, va instar la declaració d'hereus davant del Jutjat de Tremp, que així mateix reconeix; que de la demanda resultava que la veritable litigant no era l'actora, sinó la senyora Dolors T. i C, la qual pledejava sota la pobresa de la seva tia Antònia; que era interessant de veure com en un plet hom pretenia la declaració d'uns drets a favor de qui no era litigant, com succeïa en el present cas, i a favor d'una persona rica, com és la senyora Dolors T., la qual, sens dubte, per no tenir confiança en el resultat de la demanda, pretenia que en aquesta fossin ventilats els seus drets i els de la seva tia; que no era lícit, legalment, obligar a seguir un plet solament pel desig que els altres despenguessin el que no podia aprofitar a un, emparant-se en una pobresa, i menys ho era de pretendre una declaració de drets a favor de qui no pledejava per no voler córrer el risc de perdre, no el que es pretenia, sinó el que es tenia; que l'aportació de les partides de defunció de la senyora Josepa C. i F., la de matrimoni d'aquesta amb el senyor Antoni T., llurs capítols matrimonials, la partida de matrimoni de la senyora Dolors T. i l'apartat cinquè de la súplica de la demanda, havien de fer-se en una altra demanda que interposés la senyora Dolors T.; que en el supòsit que tingués validesa la declaració d'hereus del Jutjat de primera instància de Tremp, l'actora sols podria exercitar l'acció per a reclamar la part que a ella li pertocava, o sigui la quarta part, així com igualment podria demananar la nul·litat de les vendes i inscripcions quant a l'esmentada quarta part; que la mala fe de l'actora i de la senyora Dolors T., es demostrava solament en dir: que mentre en sol·licitar la declaració d'hereus, varen valorar els béns deixats pel senyor Josep M. en quatre mil pessetes, els valoraven ara en vin-i-una mil pessetes, per donar-se l'actora el gust que la demanda hagués d'arribar fins al Tribunal Suprem; i que no solament no pujaven els béns de l'herència a vint-i-una mil pessetes, sinó que ni arribaven a dotze mil; va acabar al·legant fonaments de dret, després de negar aplicació als citats per l'actora, amb la súplica que fos dictada sentència absolvent-la de les peticions formulades en la demanda, imposant-se a l'actora les costes; i, pel cas inesperat, d'ésser declarada la nul·litat de l'auto de declaració d'hereu abintestat, dictat pel Jutjat de la Concepció, d'aquesta ciutat, que es declarés també, donant lloc a la reconvenció, que la senyora Francesca P. i T. té millor dret a l'herèncai del seu espòs, senyor Josep M. i C, que la tia d'aquest, l'actora senyora Antònia C. i F.;
Resultant que la mateixa demandada, senyora Francesca P. i T. formulà reconvenció, que fonamentà en el següent: Que el senyor Josep M. i C, estant casat amb la senyora Francesca P. i T., morí sense deixar descendents, ascendents ni fills naturals reconeguts; fet confessat per l'adversa en la seva demanda; que el senyor Josep M. i C. morí sense haver atorgat testament ni cap altra mena de darrera voluntat; fet reconegut per l'adversa i demostrat, a més, pel certificat de declaració d'hereus, dictat pel Jutjat de primera instància del districte de la Concepció, de Barcelona; i després d'invocar diversos fonaments de dret, acabà demanant al Jutjat que tingués per formulada reconvenció i per exercitades quantes accions personals mixtes o reials poguessin correspondre a la senyora Francesca P., i es donés lloc a aquestes, fent la declaració sol·licitada;
Resultant que el segon demandat, també comparegut, senyor Josep M. i S., va contestar la demanda al·legant que res no oposava respecte als fets primer, segon, tercer, quart i cinquè de la demanda, però que rebutjava i negava les afirmacions de nul·litat fetes per l'actora en el sisè, sense que tampoc no objectés res al setè i vuitè, per ésser una exposició de raonaments de dret, i s'oposava als novè i desè; que en morir el senyor Josep M. i C, la seva vídua, senyora Francesca P., fou declarada hereva abintestat, per auto del Jutjat de la Concepció de Barcelona, de data 28 de setembre del 1918; que va formalitzar relació dels béns de l'herència, en la qual van ésser incloses, entre altres, les finques Ansovirana i Era de l'Horta, situades al poble d'Alzina, agregat de l'Ajuntament d'Alçamora, les quals va inscriure, al seu nom, al Registre de la Propietat; que passats dos anys la senyora Francesca P. i T. va vendre les dites finques al senyor Josep M. i S., per escriptura autoritzada, el dia 19 de desembre del 1920, pel Notari senyor Guillem Alcover, escriptura que fou portada al Registre de la Propietat i inscrites les finques a nom del senyor Josep M. el dia 9 de febrer del 1931, segons així resultava de la còpia autèntica de l'escriptura que acompanyà, amb nota posada pel Registrador; que el senyor Josep M., el 28 de març del 1927, va vendre, al seu veí, senyor Àngel F., per escriptura autoritzada pel Notari que era de La Pobla de Segur, senyor Enric d'Aguilar, una part de la finca A. i la denominada E. de l'H., finques que havia comprat a la senyora P. i que foren inscrites pel nou comprador al seu nom, segons resultava del contingut de les escriptures produïdes; que de l'exposat és evident que la senyora Francesca P. com a hereva del seu marit, senyor Josep M., inscrigué, el dia 11 de febrer del 1919, en el registre de la Propietat del partit de Tremp, entre altres de les finques de l'herència deixada per aquell, les anomenades A. i E. de l'H., i, per tant, aqueixes portaven tretze anys inscrites a favor de persones diferents de l'actora i els seus suposats hereus; que en aquest llarg període de temps cap dels pretendents a l'herència del senyor Josep M. no va formular reclamació de cap mena, fins que la senyora Antònia C. presentà la demanda, no tan solament contra la declaració d'hereva feta a favor de la senyora Franesca P., sinó també contra el senyor Josep M. i el senyor F., per les vendes de què s'ha fet esment, sense tenir en compte que pel transcurs del temps s'havia consolidat el dret dels compradors sobre les esmentades finques, i sense tenir tampoc en compte que acceptant per un moment que Factora fos hereva preferent del senyor M., fóra inútil tot el que fes per obtenir la nul·litat de les vendes que pretenia, per haver prescrit el dret que hagués pogut tenir per a reclamar-la, i que l'actora, en dirigir-se, amb la seva demanda, contra els senyors M. i F., posava de manifest una conducta manifestament temerària; després d'al·legar fonaments de dret, suplicà al Jutjat que dictés sentència absolent-lo de la demanda, tot imposant les costes a l'actora, i, per altresì, va sol·licitar el benefici de pobresa;
Resultant que conferit trasllat a la part actora per a rèplica, l'evacuà al·legant que donava per reproduïts tots els fets de la seva demanda, manifestant, respecte al fet tercer de la contestació de la part de la senyora Francesca P., que els edictes es publicaren també al Jutjat de Tremp, i que l'esmentada senyora tampoc no va acudir a formular recurs contra l'auto de declaració d'hereva dictat al seu favor, la qual cosa demostrava que ni l'una ni l'altra no varen informar-se de les tramitacions dels expedients de declaració d'hereus abin-testat; que protestava del consignat en els fets quart, cinquè i sisè de la contestació de la senyora P., ja que tant la senyora Antònia C, com la senyora Dolors T. i el seu marit, solament desitjaven que el dret fos restablert; que les finques valien més de 20.000 pessetes, i així ho reconeixia la demandada en no formular oposició, i amb això demostrava una d'aquestes dues coses: o bé que excedia l'herència d'aquella quantitat o que al seu client li sobraven pessetes per aplicar-Ies al lluïment dels seus representats; que formulava oposició a la demanda reconvencional, amb tot i que estava conforme amb els dos únics fets d'aquella, però afegí que el causant senyor Josep M. i C. deixà parents col·laterals en tercer grau, o sigui els seus oncles senyors Antoni M. i les senyores Josefa i Antònia C. i F., i aquests havien d'ésser els seus hereus; que quant a la contestació formulada per la representació del senyor Josep M., i com a rèplica corresponent, donava per reproduïts tots els arguments anteriors, així com els fets i fonaments de dret de la demanda, tot afegint que si l'art. 27 de la Llei Hipotecària està d'acord amb el que hom diu en la demanda, havia de citar l'art. 33 de la mateixa Llei, que estatueix que la inscripció no convalida fets o contractes que siguin nuls; que la demandada, senyora P., vengué al senyor Josep M., part de l'herència que havia adquirit en virtut d'un document nul, en el seu origen, com ho era la declaració feta al seu favor, d'hereva única del seu marit, i aquest document és nul, per estar fonamentat en una legislació que no tenia aplicació a Catalunya i solament podia tenir efectivitat en la quarta part que, a la vídua pobre i indotada, corresponia, i quant a les altres tres quartes parts, no podia el temps ni la inscripció convalidar el que des del principi era nul; i acabà demanant al Jutjat que, d'acord amb el que és disposat en l'art. 548 de la Llei d'Enjudiciament Civil, tingués per ampliada la súplica de la demanda, en el sentit que es condemnés els demandats a abonar a la senyora Antònia C. i F. els fruits produïts per les finques de l'herència durant el temps que les haguessin posseïdes, en la proporció corresponent al seu dret, segons el que fou sol·licitat en la súplica de la demanda, i que fos dictada sentència favorable en tots els altres extrems d'aquella;
Resultant que conferit trasllat per a duplica a les parts demandades, l'evacuaren les representacions del senyor Josep M. i S. i de la senyora Francesca P. i T., en el sentit de donar per reproduïts els fets dels seus escrits de contestació a la demanda, al·legant-se, per la representació de la demandada senyora Francesca P., que quedava acceptat, per l'adversa, el fet que el senyor Josep M. i C, en el moment de la seva mort, estava casat, no divorciat, de la senyora Francesca P., i que solament deixà parents que no eren ni ascendents, ni descendents, ni germans, ni nebots seus; al·legà fonaments de dret, i demanà que fos dictada sentència en la conformitat sol·licitada en l'escrit de contestació i, a més, ésser absolta de l'ampliació de la demanda, tot donant lloc a la reconvenció que reproduí;
Resultant que rebut el plet a prova, va ésser proposada la testifical, per la part de la senyora Francesca P., la qual prova, però, no pogué practicarse per la incompareixença dels testimonis; i després de celebrada vista pública, fou dictada sentencia, amb data primer d'agost del 1933, per la qual es declara: que la successió intestada, a Catalunya, ha de regular-se per la Novella 118 de Justinià; que els hereus abintestat del senyor Josep M. i C. són pro indivís i per parts iguals, els causa-havents del senyor Antoni M., en representació d'aquest, la senyora Dolors T., en representació de la seva mare, senyora Josefa C. i F. i a més la senyora Antònia C. i F., sens perjudici de la quarta part indivisa de l'herència, que correspon a la vídua pobre del causant, senyora Francesca P., i, en conseqüència, condemnà aquesta senyora, com a demandada, a que cessés en el domini i possessió de l'herència del senyor Josep M. i C, fins i tant que no es fes la divisió corresponent, i sense donar lloc a la reconvenció, declarà nul l'auto del Jutjat de primera instància del districte de la Concepció, de Barcelona, en l'expedient de declaració d'hereus abintestat del senyor Josep M. i C. i la validesa del que fou proferit pel Jutjat de Tremp; no féu especial condemna de costes, absolgué la demandada i l'altre demandat, senyor Josep M., de la part de la demanda per la qual es pretenia la nul·litat de les escriptures de venda atorgades per aquests, i condemnà l'actora al pagament de les costes causades en aquesta part del plet;
Resultant que interposat per la senyora Francesca P. recurs d'apeHació, fou resolt per la Sala segona de l'Audiència d'aquest territori, amb sentència de data 9 de gener d'enguany, la part dispositiva de la qual és com segueix: Decidim: Que amb revocació de la sentència dictada pel Jutjat el primer d'agost del 1933, i no donant lloc a la demanda, hem d'absoldre i n'absolem la part demandada; i hem de confirmar-la, i la confirmem, quant a la condemna de costes a la part actora, sobre la nul·litat de les escriptures de venda atorgades pels demandats;
Resultant que el Procurador senyor Joaquim de Castellas i Castellà, a nom i en representació de la senyora Antònia C. i F., la qual, com s'ha dit, gaudeix del benefici de pobresa, interposà recurs de cassació per infracció de Llei, que recolza en els motius següents:
II.MOTIUS DEL RECURS
Primer. Infracció del títol primer de la Novel·la 118 de Justinià i del títol 10 de la NoveH 127, vigents a Catalunya, en defecte del Dret Català, en quant determinen l'ordre successori en la successió intestada, i estableixen la prelació dels col·laterals de tercer i de quart grau, sobre el cònjuge vidu, puix que la sentència recorreguda, en declarar el dret preferent de la vídua del causant, la demandada, Francesca P. i T., a succeir el seu marit, preterint la tia d'aquesta, l'actora, senyora Antònia C. i F., i els nebots, conté una manifesta infracció dels preceptes legals referits, que constitueixen les normes aplicables a Catalunya, per a regular la successió intestada.
Segon. Informació, per violació, de l'art. 12, paràgraf segon, del Codi Civil, que, traduint l'art. 5 de la Llei de Bases, de 1*11 de maig del 1888, estableix que «en les províncies i territoris en què subsisteix Dret Foral, el conservaran, per ara, en tota la seva integritat, sense que sofreixi alteració el seu actual règim jurídic, escrit o consuetudinari, per la publicació d'aquest Codi, que regirà, tan solament, com a dret supletori», precepte que és relacionat amb el contingut del paràgraf segon de l'art. 10 del propi Codi Civil, aplicable als conflictes interregionals.
Tercer. Infracció, per interpretació errònia, de l'art. 2 de la Llei del 16 de maig del 1835, per quant en aquesta són respectats els ordres de succeir «abintestato», establerts en el dret comú i en el Dret Foral, i creats d'altres, entre els que s'hi troben el dels parents col·laterals entre el cinquè i el desè grau civil, ja que l'article del qual hom ha fet aplicació errònia, expressa que «corresponen a l'Estat els béns dels que moren o hagin mort intestats, sense deixar persones amb capacitat de succeir-les amb adequació a les lleis vigents», i solament «a manca de les dites persones succeiran...» criteri, aquest, interpretatiu, del propi Tribunal Suprem, contingut en la seva sentència del 20 de març del 1893, el qual Tribunal, en la seva jurisprudència, continuava aplicant les lleis forals en matèries de successió intestada després de la publicació de la Llei de Mostrencos i del Codi Civil, com pot comprovar-se en les sentències del 4 de maig del 1863, 19 de juny del 1865, 15 de setembre del 1866, 17 de febrer del 1868, 25 d'abril del 1868, 25 de gener del 1870, 24 de desembre del 1874, 15 de novembre del 1887, 6 d'octubre del 1888, 18 de juny del 1900, 16 d'abril del 1898, 12 de juliol del 1904, 5 de juliol del 1912 i 27 de gener del 1913, i han sostingut, per altra banda, la mateixa tesi, tots els juristes de l'època, i entre ells el senyor Benito Gutiérrez i Fernandez, al volum tercer, pàgina 588, dels seus estudis fonamentals de Dret Civil.
Quart. Infracció, per interpretació errònia, del paràgraf segon de l'art. 6 del Codi Civil, ja que no s'hi expressa que la jurisprudència sigui font de dret i, en canvi, la sentència recorreguda, com és de veure en el seu primer atès, es fonamenta en les declaracions juris-prudencials del Tribunal Suprem; consignant-se, per a demostrar que no té valor legal la jurisprudència, el que diu la disposició addicional tercera del Codi Civil, en concretar el seu abast a servir com a element informatiu de les futures reformes de la Llei, tot també d'acord amb la prohibició que conté l'art. 4 de la Llei Orgànica del poder judicial.
Cinquè. Infracció, per interpretació errònia, dels preceptes vigents sobre imposició de costes, per quant el concepte de temeritat que l'origina, té un caràcter infraccionable, per ésser un concepte moral representat cn un acte unitari i indivisible.
III.ESTIMACIÓ DEL RECURS
Vist essent Ponent el Magistrat senyor Eduard Mico i Busquets;
Atès que invocant-se en el primer motiu del recurs, i en relació amb ell, en els quatre subsegüents, la infracció de les Novel·les 118 i 127 de Justinià, en quant determinen l'ordre successori abintestat a Catalunya, tot establint la prelació dels col·laterals de tercer i quart grau, sobre el cònjuge vidu, cal decidir, abans de res, si estan o no vigent les dites Novel·les a la regió autònoma, formant part del seu dret, i són, per tant, d'aplicació, en regular la succesió intestada, que és la matèria principal sobre la qual versa el plet d'on prové el present recurs de cassació;
Atès que no és dubtós, ans bé inqüestionable, que fins després del Decret de Nova Planta, del 16 de gener del 1716, el dret vigent a Catalunya per regular la successió intestada, era el dret romà, aplicat com a supletori i contingut en les Novel·les esmentades, ultra les disposicions de caràcter singular, compreses en la Constitució 2.a, tít. li, llibre vi, volum i, donada per Pere III, en les Corts de Monçó, l'any 1263, regulant la successió dels impúbers, la qual té el seu precedent, en una altra Constitució de Jaume I, donada a Tarragona, el 1260;
Atès que promulgada, el 16 de maig del 1835, l'anomenada Llei de Mostrencos, i havent-se disposat per l'esmentat Decret de Nova Planta, contingut en la Llei i, tít. ix, llibre v, de la Novíssima Recopilació, que fossin observades a Catalunya les seves Constitucions, en tant que no s'oposessin al que era establert en el mateix Decret, i també, com a tot el territori espanyol, les lleis posteriors, mentre no hi fos expressat el contrari, s'havia d'entendre, i es va entendre així, que per bé que l'esmentada Llei de Mostrencos, donat el seu caràcter general, era d'aplicació a Catalunya, aquesta circumstàcia, no anulava pas la legislació successòria del nostre país, ni la dels altres territoris de dret foral, les quals legislacions subsistien, sense altra variació que la dimanant del text de la repetida Llei de Mostrencos, amb finalitat clarament circumscrita a establir determinada preferència, a favor de certes persones, per a succeir abans que l'Estat, ultra els drets d'aquest, sobre els béns vacants o nullius;
Atès que els precedents de l'esmentada Llei de Mostrencos, generalment entesa com s'ha dit, els trobem al libre x, títol xxir, de la Novíssima Recopilació, sota l'epígraf: «De los bienes vacantes y mostrencos», on apareixen preceptes exclusivament destinats al procediment a seguir amb els béns de les susdites classes; disposicions, les esmentades, que restaren reformades i anul·lades per la Llei del 16 de març del 1835, el preàmbul i el contingut de la qual denuncien inequívocament que es tracta d'una llei dictada amb caràcter purament administratiu, que conté ordenacions que solament es refereixen als béns mostrencs amb relació a l'Estat, i altres que assenyalen els drets d'aquest, en la successió de les herències intestades;
Atès que trobant-se comprès en l'article 2." de la citada Llei de Mostrencos, el referent a la successió de l'Estat en les herències intestades, i essent la interpretació i abast del susdit article el motiu causal de la jurisprudència del Tribunal Suprem contrària, en la seva darrera etapa, a l'aplicació del dret romà a les successions intestades dels subjectes a les anomenades legislacions forals, cal, per poder pronunciar-se amb fonaments sòlids de raó, començar per estudiar, acuradament, el text de l'esmentat art. 2.", que diu així: «Corresponden al Estado los bienes de los que mueran o hayan muerto intestados, sin dejar personas capaces de sucederles con arreglo a las leyes vigentes. A falta de dichas personas, sucederán con preferencia al Estado: Primero: Los hijos naturales, legalmente reconocidos, y sus descendientes, por lo respectivo a la sucesión del padre, y sin perjuicio del derecho preferente que tienen los mismos, para suceder a la madre. Segundo: El cónyuge no separado, por demanda de divorcio, contestada al tiempo del fallecimiento, entendiéndose que, a su muerte, deberán volver los bienes raíces de abolengo, a los colaterales. Tercero: Los colaterales, desde el quinto hasta el décimo grado inclusive, computados civilmente, al tiempo de abrirse la sucesión»;
Atès que el primer paràgraf del precepte transcrit estableix una norma de caràcter general, en dir que solament corresponen a l'Estat els béns dels que morin o hagin mort intestats sense deixar persones capacitades per succeir-los, d'acord amb les lleis vigents, la qual locució, per la seva diafanitat, no permet pas concloure — perquè seria contradictori — que precisament aquestes lleis vigents, reguladores de la successió intestada, les quals diu respectar i mantenir l'al·ludit art. 2.n, queden derogades pel mateix article, i com sigui que les lleis vigents a Catalunya, en matèria de successió intestada, en promulgar-se la de Mostrencos, eren les romanes, ja citades, és de tota evidència que a elles havia de referir-se la tants cops esmentada llei, en parlar, a l'art. 2." dels qui morin o hagin mort intestats, sense deixar persones capacitades per a succeir-los, d'acord amb les lleis vigents;
Atès que arrodoneix l'evident intenció del legislador i imposa la interpretació gramatical del text, el que és expressat a seguit del primer paràgraf del susdit art. 2.", on és llegeix: «A falta de dichas personas, sucederán con preferencia al Estado...»; concepte que ratifica el del primer paràgraf, en el sentit que mentre existeixin persones amb capacitat per adquirir l'herència intestada, d'acord amb les lleis vigents, no pot l'Estat adir l'herència, i essent així, és clar que en establir-se a continuació un ordre successori amb preferència a l'Estat, solament pel que fa al susdit ordre preferent, cap la possibilitat d'entendre parcialment modificades les lleis de caràcter successori, llavors vigents, en forma, però, que en la resta, continuïn subsistint amb la força que tenien abans de la de Mostrencos del 1835, i formant part del règim jurídic peculiar de Catalunya;
Atès que en enjuiciar les directrius que guiaren el legislador en establir, a l'art. 2.a de la Llei de Mostrencos, que a manca de persones amb capacitat per a succeir d'acord amb les lleis vigents, heretarien, amb preferència a l'Estat, els fills naturals legalment reconeguts i llurs descendents, el cònjuge no separat per demanda de divorci i els col·laterals, des del cinquè al desè grau inclusivament, computats civilment, cal tenir en compte que el dret vigent a Castella, segons les lleis de Partida — romà substancialment —, dret a tenor del qual, en la successió intestada, l'herència era per als descendents legítims (els fills naturals, no havent-n'hi de legítims, heretaven un sisè de l'herència del pare) ascendents, germans i altres col·laterals fins al desè grau, i a manca d'aquests, per al cònjuge supervivent i, en defecte de cònjuges, per a l'Estat, havia estat notablement modificat, pel R. D. del 31 de desembre del 1829 i la Instrucció del 7 de març del 1831, car aquestes disposicions, que la llei de Mostrencos va derogar, coincidien, en la seva essència, amb dues Reials Cèdules de Carles III, concordants amb una altre dictada per Carles I, el 20 de novembre del 1522, per la força de les quals quedaren exclosos de l'herència intestada, els col·laterals, després del quart grau, el vidu i la vídua, restant absorvits els seus drets, per la Reial Cambra; i, per tant, és ben comprensible, donat que la llei de Mostrencos tingué per objecte regular la successió de l'Estat, posat en el lloc de la Cambra Reial que en el seu art. 2", després d'assenyalar una preferència i de respectar, expressament, les lleis vigents en matèria de successió intestada, establís o reestablís la successió dels col·laterals fins al desè grau, i la dels cònjuges, que havien estat exclosos de l'herència i fins que volgués millorar la situació dels fills naturals, fent-ho constar tot així, en anteposar el dret de les esmentades persones, al de l'Estat;
Atès que és notori, pel que acaba de dir-se, que en promulgar-se la llei de Mostrencos, segons la legislació vigent a Castella, els parents col·laterals més enllà del quart grau, no tenient dret a l'herència intestada, ni tampoc els cònjuges, ni els fills naturals, la qual cosa, amb plausible finalitat, volgué corregir l'esmentada llei, anteposant el dret successori dels parents esmentats, al de l'Estat; i fàcil és de comprendre, que aquesta disposició fou dictada exclusivament per a Castella, car les altres regions de dret foral, entre elles Catalunya, continuaven tenint vigent i establert, per als col·laterals, un ordre de successió més llunyà, i quant a la vídua, li tenien assignat diferents drets de valor econòmic i de dignificació familiar, que la posaven a cobert de les conseqüències de l'exclusió hereditària, que afectava les vídues castellanes;
Atès que si pogués restar cap dubte, donats els termes clars de l'art. 2." de la llei de Mostrencos i vistes les consideracions que han estat fetes en estudiar els seus antecedents i les normes hermenéutiques d'aplicació, que la llei repetida no abrogà, ans bé mantingué la vigència de les anomenades legislacions forals, en matèria de successió intestada, desapareixeria qualsevol vacil·lació dels termes de l'art. 26 de la llei de Mostrencos, on s'insereix la clàusula general derogatòria, amb les paraules següents: «Quedan derogadas todas las leyes, Ordenanzas e instrucciones sobre mostrencos»; la resta, tot el que no fos legislació sobre béns mostrencs, seguia, doncs, vigent, amb plenitud d'eficàcia jurídica;
Atès que àdhuc si la clàusula derogatòria final de la llei dita de Mostrencos, no fos prou clara en limitar l'abast dels efectes merament correctoris o parcialment innovadors, amb relació a les lleis anteriors a aquella, reguladores de la successió intestada, i fos, per tal motiu, necessari recórrer a la interpretació doctrinal dels dits efectes, s'arribaria a la mateixa conclusió que, amb tanta elaredat, es desprèn de la citada clausula derogatoria, car és doctrina generalment admesa i que troba el seu fonament en distints textos legals, entre ells el sisè i paràgraf final de la llei 32, títol 62, De appellationibus, del llibre setè, del Codi de Justinià, que els efectes correctoris de les lleis, per virtut de la promulgació d'altres posteriors, són d'interpretació estricta, perquè es tracta de matèria odiosa, pels inconvenients i transtorns que tota innovació legal comporta, i s'han d'evitar en tant que sigui possible; de tal manera que, com diu Suàrez, en el seu tractat De Legibus (llibre vi, capítol xxvn, núms. 3, 4 i 5) a manera de síntesi fonamentada en diverses cites legals i doctrinals, en cas de dubte, respecte si la llei posterior — es refereix a les que no contenen clàusula derogatòria —ha volgut abrogar, o pel contrari, només corregir parcialment, o sigui, simplement derogar, la llei anterior, s'ha d'entendre, com a mal menor, que el legislador solament ha volgut modificar parcialment la llei antiga: «deroga-Ho potius quam abrogado admittenda est, ut ex duobus malis minus eligatur»;
Atès que si bé la mateixa consideració dels inconvenients dimanants de les innovacions legals, concorre respecte de les rectificacions de la jurisprudència dels Tribunals, interpretativa de les lleis, no pot impedir, la dita consideració, que un Tribunal, quan ho estima procedent, rectifiqui la doctrina per ell mateix establerta, com en compliment del que, sens dubte, entengué ésser el seu deure, ho féu el Tribunal Suprem, en aquesta matèria; com tampoc no pot impedir que un altre Tribunal de Cassació, per creure-s'hi igualment obligat, interpreti la llei d'una manera diferent, com ho fa, en el present cas, aquest Tribunal, ajustant-se al criteri d'interpretació estricta amb el qual s'han de considerar les lleis correctòries de les anteriors; entenent, així mateix, complir el seu deure de fer prevaler l'imperi de la llei, en tant que no hagi estat deixada sense efecte per una llei posterior;
Atès que un cop demostrat que la llei de Mostrencos va deixar subsistent la legislació de Catalunya en matèria de successió intestada, procedeix estudiar si el Codi Civil del 1889 la va modificar, puix que segons el Decret de Nova Planta, aquell Cos legal, hauria de tenir aplicació en el nostre país, si el dit Codi no expressés el contrari;
Atès que l'art. 12 del Codi Civil disposa que, salvat l'estatuït en el seu primer paràgraf, referent, entre altres extrems, al títol iv, llibre i, la resta, les províncies i territoris on subsisteixi el dret foral, el conservaran, per ara, en tota la seva integritat, sense que sofreixi alteració el seu actual règim jurídic, escrit o consuetudinari, per la publicació del dit Cos legal, el qual regirà tan sols com a dret supletori, en defecte del que ho sigui, en cadascuna d'aquelles, per les seves lleis especials; article aquest que té el seu complement en el 10, paràgraf segon, on es diu que les successions legítimes i les testamentàries, així respecte a l'ordre de succeir, com a la quantia dels drets succesoris, es regularan per la Llei nacional de la persona de la successió de la qual es tracti; i apareix també molt clar, dels arts. 14 i 15 del mateix Codi, que els naturals dels territoris anomenats de dret foral, en matèria succesòria, es regeixen per la pròpia llei, dita foral, igual que els passa, amb la seva —qualificada de nacional— a tots els espanyols a l'estranger i als estrangers a Espanya;
Atès que havent deixat subsistent el Codi Civil en tota la seva integritat, i d'una manera general el nostre dret peculiar, i amb declaració específica el regulador de les successions testades i intestades, és sobrer ocupar-se dels efectes modificatius o substitutius del Codi, damunt de les lleis anteriors, de caràcter general, ja que, com hem vist, la de Mostrencos no modificà substancialment, ni menys va abrogar, el nostre règim successori, i el Codi Civil ratificà la seva vigència;
Atès que la sentència que és objecte del present recurs de Cassació, dictada per la Sala segona de l'Audiència Territorial es recolza en la jurisprudència del Tribunal Suprem, des de l'any 1914 ençà, segons la qual Llei de Mostrencos anul·la, d'una manera total i absoluta, la legislació de Catalunya en matèria de successió intestada, i el Codi Civil substituí l'esmentada llei de caràcter general, la qual cosa impossibilita que pugui tenir efecte el que disposa l'art. 12 de l'esmentat Codi, car aquest no podia fer reviure una legislació morta des de la Llei de Mostrencos; d'on conclou que solament el Codi Civil és aplicable a la successió intestada, a tot l'Estat espanyol, o sigui que la sentència recorreguda accepta com a font de dret i com a llei d'aplicació ineludible la jurisprudència del Tribunal Suprem;
Atès que en examinar les sentències dictades pel Tribunal Suprem, des del 1863 fins a la data, són ben paleses les vacil·lacions de l'esmentat Tribunal, el qual produeix doctrina contradictòria, aplicant uns cops el dret romà, afirmant altres vegades que les Novel·les de Justinià, només parcialment foren modificades per la Llei de Mostrencos (tot això, fins molt després de la publicació del Codi; concretament, fins l'any 1913), i declarant, a partir del 1914, que en matèria de successió intestada regeix a tot Espanya el Codi Civil. I a aquestes vacil·lacions i contradiccions, que no enforteixen pas el prestigi doctrinal de les sentències, car permeten opinar diferentment en la matèria, no sols a l'empar de la Llei i de la seva legal interpretació — com ho ha fet suara aquest Tribunal— ans bé recolzant el criteri en decissions jurisprudencials, han produït, entre els juristes de les regions dites forals^ i reflectint el criteri dels homes de dret, en els pobles que les formen, l'impressió que la darrera jurisprudència del Suprem, sobre successió intestada, té el seu veritable fonament en l'esperit
x)tendència d'uniformitat legislativa, portats més enllà del permès pels termes de la Llei de Mostrencos i del mateix Codi Civil, invocats com a fonaments de la dita jurisprudència;
Atès que l'art. 5.è del Codi Civil diu que les lleis solament es deroguen per altres lleis posteriors, i que no prevaldrà, contra llur observança, el desús, ni el costum o la pràctica en contrari; que l'art. 6.0 del mateix Codi preceptúa que els Tribunals, en sentenciar, han d'aplicar les lleis adients, a manca d'aquestes, el costum del lloc, i en darrer terme, els principis generals del dret, del qual precepte es desprèn que, segons el Codi, la jurisprudència no és font de dret, i, finalment, que per preceptes de la Llei Orgànica del Poder Judicial (arts. 2, 3 i 4) substancialment concordants amb l'esmentat art. 6.è del Codi Civil, la funció pròpia i primitiva dels Tribunals és la d'aplicar les lleis i fer complir el jutjat, car tenen prohibit de dictar regles o disposicions de caràcter general, respecte a l'aplicació o interpretació de les lleis, i això perquè en fer-ho invadirien les funcions dels Poders legislatiu i executiu, cosa vedada a Jutges
y)Magistrats;
Atès que en el nostre dret privatiu la jurisprudència no tingué mai altre valor que el d'una orientació o interpretació. Entre les Constitucions de Catalunya solament se'n troben dues que es refereixin a aquesta matèria; la sancionada en Corts de Carles V, ordenant que periòdicament s'imprimissin les sentències, en col·leccions, i una altra posterior, de Corts de Barcelona, que negà subsidis per a aquesta impressió. En els diversos volums de Decitiones, publicats, ja es diu que en fer-se referència a les sentències dictades, hom fa també esment de la doctrina dels autors, tractadistes de dret, contradint, moltes vegades, les sentències; Peguera, en la seva col·lecció de decitiones, expressa que si donades les circumstàncies d'un cas concret, resultés una iniquitat l'aplicació d'un text, se n'ha de prescindir, i salvar, en la decisió, l'equitat; Joan de Socarrats i Mieres, afirmen que una decisió no es pot mai fonamentar en altres anteriors, sinó en la justícia i la raó, i Fontanella, tractant, així mateix, de l'aplicació de la jurisprudència, consigna que són tan vàries les circumstàncies que la més petita diferència pot fer inaplicable una sentència anterior: mínima muta-tio facti, mutata totum ius;
Atès que aquest criteri clàssic, es recull en la introducció al projecte d'Apèndix de Dret Català al Codi Civil, datat a 4 de desembre del 1930. En fixar el contingut del nostre règim jurídic vigent, diu que l'article tercer, estableix, com a regla d'aplicació de l'Apèndix, que sempre que hi hagi incompatibilitat entre un dels seus preceptes i un altre de dret comú, que com a supletori es cregui aplicable, s'estarà a les disposicions que han estat vigents, segons la llei única, títol xxv, llibre i, volum i, de les Constitucions de Catalunya, i que són totes les fonts del nostre dret propi; afegeix, que, als mateixos efectes, es considera inadmisible la jurisprudència que vingui en contra de la preferència d'aplicació del nostre dret especial, a tot altre disposició de dret comú; i a continuació, es llegeix: «No és precisament, per un sentiment d'hostilitat a les interpretacions que del nostre dret s'hagin fet en sentències i resolucions dictades per funcionaris no catalans el per què volem suprimida la jurisprudència que sigui contrària a la preferent aplicació, a Catalunya, de la nostra pròpia llei civil. És també perquè, en la història jurídica de Catalunya, no ha tingut mai la jurisprudència la força d'una imposició autoritària que, com per acte del poder, mani subordinar el dret vivent a una interpretació oficial del text de la llei. Quan el segle xvi va ésset ordenada la publicació periòdica de les decisions de la Reial Audiència, per a instrucció dels juristes, va ésser precisament disposada, en forma que anessin acompanyades de l'exposició doctrinal de la matèria que tractaven, i al redós d'aquestes decisions, es va formar així la cultura jurídica de l'època, perquè en lloc de publicar-se el text de les sentències, es divulgava la doctrina dels Doctors, en favor o en contra de les resolucions judicials, com una demostració més que el dret del nostre poble, creat per les necessitats de la pròpia vida, no tenia d'ésser l'emanació de cap poder, ni el producte, sinó la inspiració de tota ciència jurídica»;
Atès que el general respecte que mereix la jurisprudència del Tribunal Suprem (respecte que comparteix aquest Tribunal, el qual, quan és adient, recull i invoca la doctrina de les seves sentències), no ha estat prou per a deturar la crítica de les resolucions dictades per tan alt Tribunal, des del 1914 ençà, en donar a la llei de Mostrencos un abast que no surt del seu text, substituint a les seves disposicions, les del Codi Civil, i aplicant íntegrament els preceptes d'aquest, a les regions de dret foral, en matèria de successió intestada. Tan fonamentada i insistent ha estat la crítica, en la qual s'han distinguit eminents civilistes, algun d'ells membres il·lustres avui, del Tribunal Suprem, i tan ajustada ha estat a la consciència jurídica dels pobles afectats per l'esmentada jurisprudència, que contra ella s'ha aixecat i mantingut fort i viu, un corrent de protesta, a través dels anys, i fins uns digníssims Magistrats de les Territorials de Saragossa i Barcelona, del tot aliens, ben segur, a l'explicable apassionament dels naturals de les regions afectades, noble i sàviament, se'n feren ressò, en sentències magistralment fonamentades, davant de les quals el Suprem, en diferents resolucions (anys 1915, 1920, 1922, 1923, 1925, 1928 i 1930), es cregué en el cas de recordar l'autoritat de les seves reiterades sentències, les quals — digué — en formar un cos de doctrina, eren d'obligada aplicació pels Tribunals d'instància, qualsevol que fossin les conviccions individuals dels seus membres components, i sense oblidar — afegí — que el Codi Civil, en la tercera de les disposicions addicionals que conté, ordena de tenir present la jurisprudència del Suprem, per a les reformes periòdiques de l'esmentat Cos legal;
Atès que precisament el text d'aquesta disposició, invocada pel Suprem, és una prova més que la jurisprudència, per se, no pot modificar ni abrogar les lleis vigents, i menys quan integren un estat de dret, concordant amb la consciència jurídica del poble on s'apliquen, puix que el que resulta de la lletra i de l'esperit de l'esmentada disposició addicional tercera, és que mentre la doctrina del Tribunal Suprem no és recollida com a norma de plausible innovació legal per la Comissió de Codificació i el Govern no fa seva la proposta de la Comissió, portant-la a les Corts, les quals la transformin en llei, la jurisprudència del Suprem no és font de dret i no té altre valor, certament preat, que el derivat de l'alt prestigi del Tribunal que la formula i del fet que en tots els casos que se li sotmetin problemes iguals és de creure que repetirà la doctrina, tot convertint-la en cosa jutjada;
Atès que després del que deixem àmpliament raonat, és ociós parlar de l'estat de dret creat a Catalunya en matèria de successió intestada, per la darrera jurisprudència del Tribunal Suprem, i suposar, com va fer-ho en l'acte de la vista l'advocat de la part recorreguda, que la força de la seva doctrina és tal, que per mantenir el règim existent i aplicat a les regions dites forals, abans de produir-se l'esmentada jurisprudència, hauria de promulgar-se una nova llei que restablís la seva vigència, perquè és per abrogar la llei catalana, per a la qual cosa, hauria estat precís dictar una nova llei; sense que al règim imposat se li pugui atribuir la força d'un costum juridic, puig que ultra no estar actualment admès el costum contra llei, donats l'origen i les circumstàncies concurrents, sempre toparíem amb l'absència del requisit essencial d'estar d'acord amb el sentit del poble, i li manca per tant, aquella condició que la llei 32 del títol hi, llibre i del Digest, assenyala, perquè la força del costum pugui tenir valor de llei, o siga, que es recolzi, com la mateixa llei, en el voler del poble. I menys encara pot parlar-se del tàcit consentiment, pel mitjà del desús, a què al·ludeix el propi text del Digest, quan, com passa aquí, la repetida doctrina jurisprudencial motivà i ha mantingut viva, en contra seu, una general protesta; tot plegat autoritza a proclamar, mentre no hi hagi prova suficient en contrari, que només han acceptat, amb voluntat lliure, la repetida jurisprudència, els qui expressament, per pacte o convenció, la tenen assentida, i que fora d'aquests solament es troben afectats per ella els obligats a respectar una sentència ferma, amb autoritat de cosa jutjada, o els qui, podent recórrer contra un auto de declaració d'hereus, dictat d'acord amb el Codi Civil, han deixat passar tot el temps de la prescripció, perdent així dret i accions. El fet de no utilitzar qualsevol acció durant més de tres anys, sense, però, esgotar el terme prescriptiu, no comporta renúncia ni abandonament de drets, com ho té declarat el Tribunal Suprem en diferents sentències;
Atès que essent aplicable a Catalunya, en matèria de successió intestada, el dret romà, i apareixent de la resultancia d'autos que, amb data del 18 de setembre del 1917, va morir, a Tremp, el senyor Josep M. i B., sense haver atorgat testament i deixant com a únics parents la seva vídua, senyora Francesca P. i T., el seu oncle Antoni M. i V. i les seves ties Antònia i Josepa C. i F., és notori que en no aplicar al present cas la Sala sentenciadora el cap. ni, i de la Novel·la de Justinià, que regula la preferent successió dels col·laterals, ha infringit l'esmentat text legal i, per tant, és procedent el motiu primer del recurs de cassació interposat per la senyora Antònia C. i F., sense que calgui ocupar-se dels tres motius següents que, amb la mateixa finalitat que el primer, va articular el recurrent;
Atès, pel que fa al cinquè i darrer motiu del recurs, que feta excepció dels casos en què la Llei ordena expressament la imposició de costes, el concepte de temeritat, determinant de la condemna, és de la lliure apreciació del Tribunal sentenciador, i no pot, conseqüentment, donar lloc a cassació,
Decidim que hem de declarar i declarem procedent el recurs de cassació, per infracció de la Llei, interposat per la senyora Antònia C. i F., contra la sentència que, el dia 9 de gener d'enguany, dictà la Sala segona d'aquesta Audiència Territorial, i, en conseqüència, cassem i anul·lem la sentència esmentada, sense fer declaració especial respecte a les costes del present recurs; i lliureu-ne certificació a la indicada Audiència, tot retornant-li l'apuntament que trameté.
