Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 5 febrer 1937. Pàg. 57-59.
Fonts del Dret civil català: Doctrina dels autors i els valors del Projecte d'Apèndix del 1930. - Successió intestada.- Ordre de succeir abintestat.
Ponent:
Eduard Micó i Busquets
I. ANTECEDENTS
Excms. Srs.: Santiago Gubern, President; Joan Martí i Miralles, Eduard Micó i Busquets, Ricard de Rabassa i Prat, Ramon M.° Roca i Sastre.
A la ciutat de Barcelona, el dia 28 de maig del 1936. En els autos del judici ordinari de major quantia sobre nul·litat de declaració d'hereus, promoguts i seguits al Jutjat de Primera Instància de Sabadell, i a la Sala segona del Civil de l'Audiència d'aquest territori, per l'Advocat de l'Estat, contra els senyors Lluís i Bonaventura A. i C, Josep i Maria C. i LI., Josep, Concepció, Maria i Teresa C. i S., Rosa C. i M., Joaquim, Josefa i Salvador M. i C, Teresa
M. i T., Francesc, Josep i Antònia M. i R., Francesca A. i M., Pere A. i V., Sofia A. i C, Joan A. i B., Salvador, Francesc i Mercè S. i B., Josep, Concepció i Roser B. i S., Dolors i Teresa B. i A., Marià, Josep i Joan A. i S., Francesc G. i A., Josep, Ramon, Ignasi i Santiago C. i M., Dolors, Josefa, Concepció i Jaume F. i M., Pere i Concepció LI. i C, les circumstàncies dels quals no consten, pendents en l'actualitat davant aquest Tribunal, per virtut del recurs de cassació per infracció de llei, de doctrina legal, interposat per l'Advocat de l'Estat, contra la sentència de la Sala segona, de data 5 de novembre de l'any passat, havent comparegut el senyor Francesc S. i B., major d'edat, casat, Advocat i veí de Terrassa, sota la representació del Procurador senyor Francesc de P. Vilaseca i la defensa de l'Advocat senyor Joan Vallès i Pujáis;
Resultant que el senyor Llorenç A. i V. va morir a la vila de Cabrils, el dia 4 de setembre del 1930, havent atorgat testament, en data 2 de desembre del 1901, davant el Notari de Terrassa, senyor Ramon Estalella, instituint hereva la seva mare, senyora Isabel V., que el premorì; que previngudes, en el Jutjat de Primera Instància de Sabadell, les diligències d'abintestat d'aquell senyor, va comparèixer l'Advocat de l'Estat, en representació d'aquest, promovent la corresponent peça de declaració d'hereus, que es tramità degudament, fins arribar a l'auto dictat pel Jutjat de referència, en data 9 de setembre del 1931, pel qual foren declarats hereus abintestats de l'esmentat senyor Llorenç A. i V., els quaranta-dos demandats, parents del causant, dins el sisè grau civil de la línia col·lateral; que l'Advocat de l'Estat interposà, contra aquell auto, recurs d'apel·lació, que va ésser resolt per l'altre, de la Sala segona del Civil, d'aquesta Audiència, de data 21 d'abril del 1933, confirmatori del del Jutjat; que l'actor va preparar recurs de cassació, per infracció de llei, contra aquell auto, demanant a la Sala sentenciadora que li'n fos lliurat testimoni, així com del de Primera Instància, petició que va denegar-li aquella Sala, d'acord amb el que disposa el número 3 de l'art. 1.694 de la Llei d'Enjudiciament Civil;
Resultant que com a conseqüència d'aquesta negativa, la Direcció del Contenciós de l'Estat, fent ús de les facultats que li atorga l'art. 47 del Reglament del 18 de juny del 1925, va decidir que s'exercités l'acció adient, per tal de reclamar l'herència del senyor Llorenç A. i V., mitjançant la corresponent demanda ordinària, la qual formulà l'Advocat de l'Estat, amb escrit de data 6 de novembre del 1934, al·legant, com a fets, els que es deixen esmentats, i després d'adduir els fonaments de dret que tingué per convenient, formulà la súplica que es dictés sentència declarant: que l'Estat té dret preferent a la successió intestada, produïda per la mort del senyor Llorenç A. i V.; que, en conseqüència, es declari l'Estat, hereu abin-testat d'aquell senyor, fent-se tal declaració a benefici d'inventari, el qual es manés practicar amb citació dels creditors: que es declarés la nul·litat de l'auto dictat pel Jutjat de Primera Instància de Sabadell, en data 9 de setembre del 1931, pel qual els demandants foren declarats hereus abintestat del repetit senyor Llorenç A. i V., i se'ls condemnés a retornar els béns de l'herència d'aquest senyor, si ja se'ls haguessin lliurat, condemnant-los, així mateix, al pagament de les costes del judici;
Resultant que conferit trasllat de la demanda als demandats, comparegueren en forma de ric, als sols efectes d'evitar les conseqüències d'una declaració de rebel·lia, a excepció del senyor Salvador M. i C, que ho féu en forma de pobre, i contestà la demanda, manifestant que acceptava els fets adduïts pel senyor Advocat de l'Estat, per tal com constitueixen una relació de les actuacions fetes, i del resultat de l'expedient de declaració d'hereus del senyor Llorenç A. i V., la qual cosa ve corroborada pels documents que amb aquell escrit s'acompanyen, o bé s'hi designen, propugnant perquè fossin desestimades les pretensions de l'Advocat de l'Estat, d'acord amb els fonaments de dret que al·legà, oposant-se als adduïts per l'actor, acabant amb la súplica que es dictés sentència absolent-lo, així com els altres demandats, de la demanda promoguda per l'Advocat de l'Estat, al qual s'imposin les costes del judici;
Resultant que conferit a l'actor, trasllat per a rèplica, l'evacuà donant com a reproduïts tots els fets de la demanda, reconeguts pel demandat, i argumentant en contra dels fonaments de dret amb què aquest intentava fonamentar les excepcions oposades, insistint en demanar una sentència d'acord amb la súplica de la demanda;
Resultant que havent-se donat trasllat per a duplica al demandat, l'evacuà amb escrit de data 20 de juny del 1934, insistint en allò mateix que havia manifestat en l'escrit de contestació, rebatent els punts de vista legals de l'Advocat de l'Estat, i acabant amb la súplica que es dictés sentència en la conformitat que tenia interessada;
Resultant que per tal com es trobaven conformes les dues parts respecte els fets, no fou el plet rebut a prova, havent-se declarat closos els autos, i dictada sentència en data 11 de juliol del 1934, absolent els demandats, de la demanda formulada per l'Advocat de l'Estat;
Resultant que contra l'esmentada sentència, la representació de l'Estat interposà recurs d'apeHació que, un cop seguit pels seus tràmits, va acabar amb la sentència de data 5 de novembre de l'any passat, confirmant, l'apeHada en totes les seves parts.
Resultant que l'Advocat de l'Estat, dins de termini, i sense fer el dipòsit previngui per la Llei, per tal com n'està exempt, d'acord amb l'art. 49 del Reglament de la Direcció General del Contenciós del 18 de juny del 1925, declarat vigent per Decret del 5 de maig del 1931, interposà contra l'esmentada sentència, recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal, fonamentant-lo amb els següents motius:
II.MOTIUS DEL RECURS
Primer. La sentència recorreguda infringeix, en primer lloc, cl Decret del 16 de gener del 1716, en cl sentit que l'esmentat Decret assenyala l'època des de la qual les lleis posteriors eren aplicables a Catalunya, igualment que als altres llocs del territori espanyol, en tant que les mateixes lleis no restringissin llur imperi ni l'esfera de llur aplicació.
Segon. La Sala infringeix, també, la Llei de Mostrencos, del 16 de maig del 1875, puix que aquesta fixava un ordre de successió en el seu art. 2, qualsevol que fos l'establert anteriorment, tant a Castella, com a les províncies forals, sense que del sentit de la primera part d'aquest article pugui inferir-se'n cap restricció, i sí tan solament, que el legislador no volgué que l'Estat fos avantposat a cap persona que tingués dret de succeir el causant.
Tercer. Per la mateixa raó, són infringits els arts. 955 i 956 del Codi Civil, els quals estableixen el règim de la successió intestada a favor dels parents col·laterals, substituint els preceptes de la Llei de Mostrencos, quan restringeixen el dret de successió d'aquests parents fins al sisè grau.
Quart. És infringit, per aplicació indeguda, l'art. 12 del Codi Civil, apartat segon, puix que aquest article, en declarar vigent el dret foral de les diferents regions espanyoles que el conservaven, es refereix a aquelles institucions de dret, en vigor al temps de la publicació de l'esmentat Cos legal, però no podia referir-se a aquelles que, com les relatives a la successió intestada, havien estat derogades amb anterioritat, per una Llei de caràcter general i obligatori, com era la Llei de Mostrencos de l'any 1875 '.
Cinquè. Com a conseqüència del que s'exposa al motiu anterior, resulten, també, infringides, les sentències del Tribunal Suprem del 12 de juny del 1894, 12 de febrer del 1897 i 8 de juny del 1904, les quals senten la doctrina que el règim foral és l'establert a cada regió, sempre que no es trobi derogat ni modificat per lleis de caràcter general i obligatori, i que l'art. 12 del Codi Civil manté, en front d'aquest, el dret foral, és a dir, l'excepcional, pero no el comú, que regia abans de la promulgació del Codi, per a determinades matèries, a les províncies o territoris aforats.
Sisè. Infracció de la doctrina legal i terminant, establerta pel Tribunal Suprem en sentències del 20 de març del 1893, 10 i 13 de juny del 1914, 7 de juny del 1915, 10 i 13 de desembre del 1919, 20 d'octubre del 1920, 11 de desembre del 1922, 30 de novembre del 1923, 24 de juliol del 1925, 25 de febrer del 1926, 1 de gener del 1927, 4 de juliol, 4 d'octubre i 17 de desembre del 1928 i 16 de gener i 28 de maig del 1930, totes les quals estableixen, amb perfecta unanimitat, que a les regions o províncies de legislació foral, la successió intestada fou regulada per la Llei de Mostrencos del 1875 2 i que per haver estat substi-
z)La data de !a llei és de 1835.
aa)Vegeu la nota anterior.
tuïdes les disposicions d'aquesta llei, per les dels arts. 955 i 956 del Codi Civil, l'esmentada institució ha de regular-se per les disposicions d'aquest Cos legal, no podent ésser ressuscitades disposicions de caràcter foral, derogades de fa temps.
Setè. Infracció del R. D.-llei del 13 de gener del 1928, el qual modificà els arts. 954 al 957 del Codi Civil, en el sentit, pel que interessa a l'objecte d'aquest recurs, de restringir el dret dels parents col·laterals de succeir abintestat, fins el quart grau inclusivament, disposició que ha estat convalidada, amb força de llei, pel Decret de 31 de maig del 1931, ratificat per la Llei de les Corts Constituents del 30 de desembre del mateix any, disposicions vigents a tot el territori espanyol, i dictades de conformitat amb el que disposa el Decret del Govern provisional de la República del 15 d'abril del 1931, per tal de revisar l'obra legislativa de la Dictadura, disposicions que per bé que no es digui expressament que han de regir a Catalunya, no poden deixar d'aplicar-se a aquest territori, per tal com havent estat dictades per l'únic Poder legislatiu existent a Espanya, és evident que, excepte en el cas de disposició en contrari, llur vigència és obligatòria a tota la Nació.
Vuitè. Infracció de l'art. 657 del Codi Civil, segons el qual, els drets a la successió d'una persona són transferits des del moment de la seva mort, la qual disposició és aplicable, tant a la successió testada com a la intestada; i deferint-se aquesta darrera per ministeri de la Llei, és indiscutible que solament la llei, vigent a la data de la mort del causant, pot regular els drets a la seva successió intestada, i en aquest sentit, havent mort el senyor Llorenç A. el 4 de setembre del 1930, resulta inqüestionable que la seva successió intestada, havia de regular-se per les disposicions vigents en aquella data, que eren les dels arts. 954 al 956 del Codi Civil, reformat pel R.D.-llei del 13 de gener del 1928, i que, per tant, demostrat que l'esmentat senyor no va deixar ascendents ni descendents ni cònjuge, ni parents col·laterals dins el quart grau, pertoca a l'Estat, de ple dret, ésser declarat el seu hereu abintestat.
Novè. És infringida, així mateix, a la sentència, la disposició transitòria de l'Estatut de Catalunya, aprovat per la Llei del 15 de setembre del 1932 3, segons la qual, mentre la Generalitat de Catalunya no legisli sobre matèries de la seva competència, i la matèria civil ho és, segons l'art. II4 del propi Estatut, continuaran en vigor les lleis actuals de l'Estat que es refereixin a aquestes matèries.
Desè. S'infringeix igualment, la doctrina establerta pel Tribunal Suprem en sentències del 24 de març del 1882, 9 de maig del 1884 i 7 de novembre del 1885, segons la qual, les opinions dels comentaristes del nostre dret, no tenen caràcter de doctrina legal, resultant-ne d'això que ni l'opinió dels components de la Comissió Jurídica Assessora, ni la dels autors del projecte d'apèndix de Dret català al Codi Civil, no poden tenir, per molt reconeguda que sigui la competència d'aquests tractadistes, el valor d'una doctrina de dret, que pugui invocar-se enfront la llei o enfront la jurisprudència del Tribunal Suprem, havent-se infringit, per la mateixa raó, l'art. 6 del Codi Civil, segons el qual solament són fonts de dret a Espanya, la llei, el costum del lloc i els principis generals del dret, i encara aquests darrers han d'ésser reconeguts com a tais, en la llei, o per la jurisprudència perqué puguin servir de fonament al recurs de cassació, segons té declarat el Tribunal Suprem en sentències dels dies 7 de febrer del 1899, 30 d'abril i 3 de desembre del 1928.
III.DESESTIMACIÓ DEL RECURS
Essent ponent el Magistrat senyor Eduard Micó i Busquets;
Atès que el Decret de Nova Planta, del 16 de gener del 1716, no abrogà el dret vigent a Catalunya a la data de la seva publicació, ans al contrari, va disposar que fos respectat en tota la seva integritat, en quant no s'oposés al que establia el mateix Decret, i, per tant, en dir-se en el primer motiu de cassació, que la sentència recorreguda infringeix l'esmentat Decret, perquè, segons ell, les lleis posteriors eren igualment aplicables a Catalunya, mentre per les prò-
bb)L'Estatut de Catalunya es promulgà per llei de 9 de setembre del 1932.
cc)La competència de la Generalitat en matèria civil es recollia a l'art. 12 de l'Estatut de Catalunya.
pies lleis no restes restringit el seu imperi i l'abast de la seva aplicació, es fa una afirmació amb caire de generalitat, inadmisible com a motiu de cassació, per tal com en aquests, és necessari concretar i citar el concepte en què se suposen infringides les lleis invocades, en el present cas, les posteriors que es creguin aplicables a Catalunya, amb relació a l'afer discutit en el plet;
Atès que segons té declara aquest Tribunal, en sentències de 26 de juliol del 1935 i 16 de maig d'enguany, l'anomenada Llei de Mostrencos, de data 16 de maig del 1835, no modificà substancialment, i menys encara abroga, el dret vigent a Catalunya, que regula la successió intestada; i així, en declarar la Sala sentenciadora que l'esmentada llei no és aplicable a Catalunya, i en afirmar que les normes jurídiques vigents per a regular la successió intestada, són les contingudes en les Novel·les 118 i 127 de Justinià, no ha pas infringit la repetida Llei de Mostrencos, com se suposa en el segon dels motius en què es fa recolzar el recurs de cassació;
Atès que de conformitat amb la doctrina sentada per aquest Tribunal en les dues esmentades sentències, l'art. 12 del Codi Civil deixà subsistent, en tota la seva integritat, i d'una manera general, el nostre dret peculiar, i amb declaració específica, el regulador de les successions testades i intestades, en l'article 15; i no havent-se modificat, com abans s'ha dit, per la llei anomenada de Mostrencos, el nostre Dret en la matèria, és ociós ocupar-se dels efectes modificatius o substitutius de l'esmentat Codi Civil, fent això improcedents els motius tercer i quart del recurs de cassació;
Atès que sense desconèixer la importància de la jurisprudència del Tribunal Suprem, i la seva doctrina, d'ençà del 1914, pel que fa a la regulació de la successió intestada a Catalunya, cal recordar que, mentre aquesta doctrina no hagi estat recollida com a norma de plausible innovació legal, pels òrgans adequats del poder executiu, per tal que, el legislatiu la transformi en llei, amb tota la força i eficàcia que la seva promulgació en derivi, no constitueix una font de dret que pugui variar la legislació vigent a Catalunya en matèria successòria, i menys encara, després de creat aquest Tribunal de Cassació, al qual pertoca, privativament, l'aplicació i interpretació del nostre Dret civil; tot això, sense oblidar tampoc, el que va ésser consignat respecte l'eficàcia de l'esmentada jurisprudència del Tribunal Suprem, en la sentència del 26 de juliol del 1935, dictada per aquest Tribunal, on es subratlla que l'esmentada jurisprudència estava inspirada, principalment, en una tendència d'uniformitat legislativa, del tot aliena a la funció pròpia dels Tribunals, la qual cosa, juntament amb les altres raons adduïdes, fa inadmissibles els motius 5.è i 6.è del recurs;
Atès que havent-se declarat reiteradament que no són aplicables a Catalunya els arts. 954 al 957 del Codi Civil, és evident que tampoc no poden afectar-la les modificacions de què hagin estat objecte els esmentats articles, per virtut del disposat en el Reial Decret-llei del 13 de gener del 1928, i per tal raó no pot haver-se comès la infracció que s'esmenta en el motiu setè del recurs;
Atès que per bé que s'accepti el principi general invocat pel recurrent en el motiu vuitè, que els drets a la successió d'una persona es transfereixen des de la seva mort, essent, per tant, la legislació aplicable, la vigent a la data del traspàs del causant, no pot, però, estimar-se procedent l'esmentat motiu, on és invocada la infracció dels articles 954 al 956 del Codi Civil, reformat pel Reial Decret-llei del 13 de gener del 1928, per quant, segons insistentment s'ha repetit, la legislació vigent a Catalunya, per a regular la successió intestada, és la romana, continguda en les Novel·les de Justinià, el que fa evident que mal han pogut infringir-se en la sentència recorreguda uns articles del Codi Civil que no són aplicables a Catalunya; essent també i per les mateixes raons inacceptable el motiu novè, que servei de fonament al recurs de cassació;
Atès que la sentència dictada per la Sala, en referir-se, en alguns dels seus atesos, a les opinions dels comentaristes del nostre dret, dels components de la Comissió Jurídica Assessora, i dels autors del Projecte dApèndix de Dret Català al Codi Civil, no es recolza, com suposa el recurrent en el motiu desè, en les tals opinions, pertinentment citades, sinó que té el seu fonament, per les raons i consideracions d'ordre legal que encertadament exposa, en les Lleis del dret romà que estima aplicables i ho són, a la qüestió debatuda, ço que fa també que hagi de desestimar-se la suposada infracció de l'art. 6.è del Codi Civil (motiu desè del recurs), on és disposat que a manca de llei aplicable per a sentenciar el plet, ho serà el costum del lloc, i, en defecte d'aquest, els principis generals del dret,
Decidim que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de Llei, interposat per l'Advocat de l'Estat, i condemnem aquest al pagament de les costes; lliureu la certificació corresponent de la present sentència per tal d'ésser tramesa a l'Audiència d'aquest territori, i sigui-li retornat Papuntament.
