Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 20 DESEMBRE 1935 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 25 febrer 1936, pàg. 106-111. Testament sagramental: requisits. - Declaració dels testimonis: requisits. - Necessitat de que consti clara la voluntat d'atorgar testament. - Dret local de Girona. Ponent: Pere Comes i Calvet   I. ANTECEDENTES Excms. Srs.: Santiago Gubem, President; Víctor G. d'Echàvarri, Pere Comas i Calvet, Joan Martí i Miralles, Ricard de Rabassa i Prat. A la ciutat de Barcelona, el dia vint de desembre del mil nou-cents trenta-cinc. En l'expedient de jurisdicció voluntaria seguit en el Jutjat de primera instancia de Girona, i en la Sala segona del Civil d'aquesta Audiència, per la senyora Elena S. i A., major d'edat, casada, segons diu l'auto de l'esmentat Jutjat, i vídua, segons el de l'Audiència, sense professió especial, i veïna de la present ciutat, per tal de declarar testament sacramental les manifestacions d'uns testimonis, pendent, davant d'aquest Tribunal, per virtut del recurs de cassació per infracció de Llei i de doctrina legal, interposat per l'esmentada senyora, representada d'ofici pel Procurador senyor Joaquim Casolà i dirigida per l'Advocat senyor Antoni Aymat, en el qual expedient, i en el present recurs, és part l'Advocat de l'Estat; Resultant que en l'escrit promovent l'expedient de referència, de data 28 de maig de l'any passat, l'avui recurrent, al·legà els fets següents: Que la senyora Antònia Maria Francesca B., va néixer a Palafrugell, l'any 1876, i ha estat inscrit el seu naixement en el Registre Civil de l'esmentada població; que va casar-se amb el senyor Santiago S. i A., durant el qual matrimoni, va atorgar testament nuncupatiu, que hauria quedat destituït per la premoriència de l'hereu que havia fet, que era el seu marit; que el dia dels funerals d'aquest, o sigui el 14 de gener de l'any 1930, l'esmentada senyora Antònia Maria Francesca B., trobant-se en el ple domini de les seves facultats mentals, en el seu domicili de Barcelona, atorgà testament sacramental davant dels testimonis senyors Antoni V. i I. i senyor Pere T. i G., tots dos veïns de Barcelona; que en aquest testament, va instituir hereus universals, els germans i germanes del seu difunt marit, entre els quals es troba la promotora de l'expedient; que la testadora no va atorgar cap més testament que els dos que s'han esmentat; que va morir a Barcelona el dia 25 de desembre de 1933, sense deixar altres parents que els cunyats, els quals instituí hereus, al·legà els fonaments de dret que cregué convenients, entre els quals, la Rúbrica XXI, capítol VI, de les Consuetudines Diòcesis Gerundensis, i va acabar demanant que es tingués per promogut el referit expedient de jurisdicció voluntària i que, amb citació, mitjançant edictes, de tots aquells a qui pogués interessar, fos assenyalat dia i Església per a rebre el jurament dels testimonis, i, en definitiva, que fossin tingudes com a testament, i així declarades, les manifestacions que aquests fessin, i s'ordenés llur protocolització; Resultant que en l'esmentat escrit, la promotora de l'expedient acompanyà els documents següents: Certificació de l'acta de naixement de la senyora Antònia Maria Francesca B.; còpia senzilla del testament obert que atorgà; i certificats de l'acta de defunció del senyor Santiago S. i A., del Registre central d'actes d'última voluntat, pel que fa referència a la senyora Francesca B., i de l'acta de la seva defunció; Resultant que el Jutjat de Girona, per auto del 22 de maig de 1934, va tenir per promogut l'expedient, va admetre la informació testifical, i acordà que fos practicada, amb citació del Fiscal, a l'Església de Sant Martí Sacosta, anunciant-ho per mitjà d'edictes, en els quals es cridés les persones que es creguessin amb dret a l'herència; i units als autos un exemplar del Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya, i del periòdic de Girona, titulat «L'Autonomista», on foren inserits els edictes de referència, va comparèixer l'Advocat de l'Estat, amb escrit del 8 de juny, el qual demanà ésser part en l'expedient, i un cop acordat, va rebre's la informació testifical oportuna, amb la seva assistència i la de la part promotora de l'expedient; consta extractada a l'apuntament, l'acta de la tal declaració, en els termes següents: Información testifical verificada en la Iglesia dicha, con asistencia de la parte instante y del señor Abogado del Estado, declarando los siguientes testigos: Primero: Don Antonio V. I. Segundo: Don Pedro T. G., ambos mayores de edad y vecinos de Barcelona, sin excepción, según dijeron, a quienes se recibió el juramento de rigor, declarando: El primero, que la causante, el 14 de enero de 1930, día de los funerales de su esposo, llamó al testigo y al señor T., y les dijo que creyendo iba a fallecer y no teniendo tiempo para ir a Tarragona, para testar, les dijo quería dejar todos sus bienes a la familia de su esposo, o mejor, a los hermanos de su referido esposo, María, Elena, José, Carmen y Luis y que sirvieran ellos como testigos de tal manifestación, que era su testamento. El segundo testigo dijo: que el referido día, fue a casa de la causante para darle el pésame y llevarse un niño, y hallándose allí, llegó el señor V. y, juntos, la señora les dijo: «Que su marido y ella tenían hecho un testamento, cada uno a favor del otro, y que como su voluntad y la de su marido era que los bienes pasaran a los hermanos y hermanas de su difunto esposo, en caso de que yo muriese y no hubiese hecho testamento, les pidió que, como favor, dijeran que su voluntad era que pasaran a aquéllos sus bienes, no diciendo que quisiera hacer testamento sacramental. - Los anteriores testigos fueron repreguntados a tenor del interrogatorio que presentó el señor Abogado del Estado. Primera. Explique el testigo el sitio exacto donde se halla la casa en que la testadora otorgó el testamento sacramental. - El primero, dijo que entre la calle Aribau i Enrique Granados, y el segundo, cerca de la calle de Balmes. Segundo. Detallen la forma de la escalera de la casa, número de puertas, etc. - El primero, dijo: Que tiene una puerta de hierro, la escalera de mármol blanco, el pasamano de la barandilla de color cereza claro, no hay ascensor, que la puerta la abrió la señora y, cuando les habló del testamento, se hallaba sentada en el comedor; el segundo, dijo: Que hay una puerta de hierro, que la escalera es de mosaico, no hay ascensor, y la puerta la abrió la señora. Tercera. Detalle el testigo la forma de la habitación donde se hallaba la testadora. - El primero dijo: que era cuadrada, con un balcón, había un bufet, mesa de comedor cuadrada, varias sillas y cree que un balancín; el segundo, dijo: Que era cuadrada, haciendo idénticas manifestaciones que el anterior. Cuarta. Repita las palabras que dijo la testadora. - Ambos testigos se atienen a lo declarado. Quinta. Detalle las señas de la causante. - Ambos testigos dijeron que era de estatura baja, morena, aparentando unos 50 años, vistiendo traje oscuro, añadiendo, el primero que llevaba un pañuelo en la mano, porque lloraba y que tenía canas. Sexta. Diga las razones por las que fue llamado para ser testigo y relación que tenía con la testadora; el primero, dijo: que se enteró, por el periódico, del fallecimiento del esposo de la causante, por lo que fue a los funerales, que tenía amistad anterior con el fallecido, pues, en alguna ocasión, le proporcionó trabajo; el segundo, dijo que es de Ciudadela (Menorca), marido de la señora Elena, digo y que marido de la señora Elena, también lo era y le daba trabajo al dicente, y conoció a doña Antonia B. en casa de la señora Elena, que tenía una zapatería en el piso y daba trabajo al declarante. Séptima. Explique por qué se hallaba el día de los funerales de don Santiago S. en la casa, si conocía al marido de la testadora, cuándo y en qué forma. - El primero dijo: (la contestación de este testigo corresponde a la pregunta anterior y lo en aquella consignado sirve de respuesta a la presente), que la conoció por haber sido, en época anterior, de una cuñada de la misma, llamada Elena, que es una de las actuales herederas; el segundo, dijo: que a los demás parientes, les conoció mediante el marido de la señora Elena y actualmente se ven poco. Octava. Diga si conoce a las personas a cuyo favor se otorga el testamento y explique cómo las conoció. - El primero dijo: Que conoce a las cuñadas de la testadora, desde la misma fecha y por las mismas circunstancias que aquélla, que son vecinos y cuando se ven por la calle, se saludan; el segundo, se atiene a lo declarado. Novena. Detalle las ocupaciones del testigo en aquella época: El primero, dijo: Que era artista y el segundo, zapatero. Décima. Diga el testigo si conoce al otro. - El primero, que lo conoció en la ocasión de autos y el segundo, que lo conoce desde que era muy pequeña, porque vivía debajo del piso de la señora Elena. Undécima. Detalle los muebles que habían en la habitación donde la testadora otorgó el testamento y a qué lado y en qué situación de la testadora se hallaban los testigos. - El primero, dijo: que estaba frente a la testadora, a su derecha el señor T. y a la izquierda, sentado, un niño, todos fuera de la mesa, la señora sentada en una mecedora y los demás en sillas; el segundo, dijo: que la señora estaba sentada frente a la mesa, en una mecedora, el declarante, sentado, apartado de la mesa, y a la izquierda de la señora, y a su derecha, el señor V., y al otro extremo de la mesa, el niño jugando. Duodécima. Diga la hora en que se otorgó el testamento, si había luz artificial, si anochecía o era de día; el primero, dijo que serían las siete y media y el segundo, que serían las siete de la noche; ambos testigos que había luz artificial. Decimotercera. Diga si la testadora estaba enferma o tenía buena salud, si estaba triste o alegre. - Ambos testigos dijeron que estaba triste, pero no aparentaba estar enferma. Decimocuarta. Detalle las ropas que llevaba la testadora y las que llevaba el otro testigo y cuáles eran las del declarante. -El primero, dijo que la testadora vestía traje negro; el declarante, traje marrón, y el otro testigo, traje oscuro; el segundo, dijo no recuerda el vestido del señor V. y el declarante llevaba traje marrón. Decimoquinta. Diga cuánto tiempo estuvieron en la casa, qué persona les llamó para que acudieran al lado de la testadora, dónde se hallaban y qué palabras les dijo cuando fueron requeridas. El primero dijo que el señor T. ya estaba en la casa cuando llegó; que juntos estuvieron unos treinta minutos, que el señor T. se marchó antes, que la testadora les dijo: «Veniu que em teniu de fer un favor» y les explicó el gran dolor que tenía y que quería que sus bienes pasaran a sus cuñados; el segundo, dijo que estuvo junto con el señor V., de diez a quince minutos y nadie los llamó diciendo que iba a hacer testamento. Decimosexta. Diga quién le avisó se presentase a declarar y cuánto tiempo hace le previnieron para comparecer ante el Juzgado de Gerona. El primero, dijo que la pasada Semana Santa, encontró la señora Elena, la que dijo que la causante había fallecido, relatando el testigo lo que antecede; el segundo, dijo que hará diez días le habían avisado para venir a Gerona a declarar, la señora Elena. Decimoséptima. Diga en qué se ocupa actualmente y cuánto percibe de salario. - El primero, dijo que es artista y el salario depende del trabajo y el sitio donde lo realiza; el segundo, dijo que es zapatero y cobra 14 pesetas por día. Decimoctava. Diga si acudió al entierro de don Santiago S., quién acudió a dicho entierro y sus circunstancias. El primero, dijo que no acudió al entierro y el día de los funerales llegó hasta la puerta, por habérsele hecho tarde, y que en la casa habían las personas que antes ha explicado; el segundo, que no fue al entierro, ni a los funerales del señor S. Décimo-novena. Diga si la testadora les explicó los motivos que tenía para otorgar testamento en aquella forma. - El primero, dijo que les dijo que no tenía otra familia que los hermanos de su marido; y el segundo, que no explicó otra cosa que lo que deja relacionado». Resultant que substanciat l'expedient de referència, pels seus restants tràmits, el Jutjat de Girona, amb auto del 14 de juny de l'any passat, va decidir que no hi havia lloc a declarar testament sacramental, el resultat de l'expedient promogut per la senyora Elena S., per tal que es tinguessin com a constitutives de la darrera voluntat de la senyora Antònia Maria Francesca B., veïna que fou de Barcelona; les declaracions donades pels testimonis que presentà, per les consideracions següents: que la Rúbrica número XXVI de les Con-suetuds de Girona atorga als diocesans una forma privilegiada de testar i contitueix un privilegi semblant, per bé que no igual, al del Recognoverunt Proceres, car no assenyala cap església determinada, ja que requereix solament un altar consagrat, i ha estat establert el costum de fer-ho a l'església de Sant Martí Sacosta, altar de la Puríssima Concepció, el qual privilegi consisteix a poder testar, davant de testimonis, i després són protocolitzades les declaracions, si el Jutge així ho acorda, i com sigui que, complint les regles generals en aquesta mena de testaments, els testimonis han declarat abans dels sis mesos transcorreguts des de la mort, procedeix examinar el resultat de l'expedient, car la pressumpta testadora és oriünda de la diòcesi de Girona; que si bé en l'època de la naixença del testament sacramental l'estat religiós es manifestava en vigor i el jurament era un element coactiu, que impulsava a dir la veritat, actualment cal examinar, amb minuciositat i amb criteri objectiu, les declaracions dels testimonis, per tal de poder determinar si els fets que succeïren, i donats com a certs, són constitutius de testament, o bé tan solament manifestacions de desigs o afeccions; que hi ha discrepàncies en moltíssims dels extrems d'aquelles declaracions, puix que els esmentats testimonis no coincideixen, ni en la forma ni en el material de l'escala de la casa de la suposada testadora, ni en l'hora ni en el temps que durà l'entrevista, ni en la situació de les persones que eren a l'habitació en aquell moment; hi ha, sobretot, disparitat quant a l'essencial, és a dir, que refereixen de molt diferent manera les paraules que digué la testadora, respecte les quals estan en absolut desacord, i existeix, a més, la impossibilitat que siguin certes tal com les expressen, puix que no solament es contradiu la declaració d'un testimoni amb la de l'altre, sinó que hi ha incongruències en las mateixes respostes de cada un, puix que el senyor V. diu que la senyora volia fer testament perquè tenia por de no poder anar a Tarragona, i, en canvi, repreguntat, contesta que aparentava tenir bona salut, i per això no és procedent estimar que les declaracions referides tinguin cap valor, als efectes de declarar testament sacramental el que hom suposa succeït, perquè aquelles contradicions treuen tota possibilitat de donar eficàcia a les declaracions esmentades; que, a més, corroboren l'anterior tesi, la circumstància que cap dels testimonis no hagués anat a l'enterrament, amb tot i que l'un ho sabé pel diari, i solament l'altre va anar als funerals, per bé que hi arribà quan s'acabaven, i és estrany que tenint tan poca relació haguessin anat, personalment, a fer present llur condol a la vídua; que, a més, hi ha una altra contradicció, car l'un diu que va conèixer l'altre en aquell moment, i aquest, que coneixia el primer des de petit, i no pot, per tant, ésser certa una de les dues declaracions; que cap d'ells no havia tingut tracte amb la testadora, si bé diuen, en canvi, que havien sostingut relació d'amistat amb la promotora de l'expedient, i sembla lògic que, en el supòsit que fos cert el testament, per la delicada missió que hi representaven, s'encarregués a algú amb qui hom confiés, i que pel tracte sovintejat es cregués que compliria degudament l'encàrrec, però no a dues persones que ni tan sols van a l'enterrament i que, en canvi, tenen estreta relació amb la demandant; que, a més, la pressumpta testadora va morir tres anys després, termini més que sobrer per a testar en forma ordinària, com evidentment hauria fet, tenint en compte que no era la primera vegada que feia testament, per tal com n'ha estat presentat als autos un d'anterior; i que si tan urgent era el desig de disposar a favor de la sol·licitant, dels béns que li quedaven, per a després de la seva mort, no es comprèn com no ho hagués regularitzat en forma indiscutible; Resultant que contra aquest auto, la senyora Elena S. va interposar recurs d'apeHació, que resolgué la Sala segona, amb el seu, de data 13 de febrer d'enguany, objecte del present recurs, pel qual confirmà l'apel·lant, acceptant-ne les consideracions i considerant, a més, que àdhuc admetent la veracitat de les manifestacions dels testimonis, pel que es refereix a la seva presència a la casa de la suposada testadora, el dia 14 de gener del 1930, sempre resultaria que les manifestacions d'aquesta no demostren, d'una manera completa i rigorosa, que fossin l'expressió d'una sincera i decidida voluntat de testar, ni de la seva darrera voluntat, puix que condicionada a la possibilitat d'atorgar testament, segons diu un dels testimonis, o al fet de no haver-ne atorgat cap més, segons diu l'altre, tan solament seria manifestació d'un desig o propòsit, més o menys difús i imprecís, d'afavorir els germans del seu marit; Resultant que durant la tramitació de la segona instància, la senyora Elena S. i A., va promoure l'incident, per tal d'obtenir el benefici de pobresa, i per aquesta raó, sense fer el dipòsit que exigeix l'art. 1698 de la Llei d'Enjudiciament Civil, i mitjançant la representació del Procurador que li havia estat designat d'ofici, va interposar el present recurs de cassació, per infracció de llei, fonamentat en l'art. 1.716 de la Llei d'Enjudiciament Civil, com a comprès en els paràgrafs primer i setè de l'article 1692, pels motius següents:   II.  MOTIUS DEL RECURS Primer. Per infringir la resolució recorreguda, la Rúbrica XXI, cap. VI, de la recopilació Consuetudines Diòcesis Gerundensis, que en el Manuscrit de Girona es troba a la Rúbrica XXVI, que fa com segueix: «Si algú manifesta el seu testament o darrera voluntat davant de testimonis, rebuts i examinats aquests davant del Jutge, cridats aquells a qui interessa, i prestat jurament pels testimonis en alguna església, damunt d'altar consagrat, tals declaracions que siguin redactades en forma pública, i atribuïda fe per decret del Jutge; i això s'anomena testament sacramental», infracció que comet la resolució recorreguda en no tenir com a testament sacramental, ni manar que es redactin en forma pública les declaracions de dos testimonis contestes, que en la informació testifical practicada en l'església de Sant Martí Sacosta, de Girona, el dia 11 de juny de l'any passat, adveraren que la senyora Antònia Maria Francesca B., el dia 14 de gener del 1930, els havia dit que volia, i era la seva voluntat, que tots e's seus béns passessin als germans del seu difunt marit. Segon. Error de dret en l'apreciació de la prova, segons la doctrina legal continguda en reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem, entre altres, en la sentència del 28 d'octubre del 1930, que diu que el fet de lleugeres discrepàncies entre els testimonis que adveren un testament sacramental, per tractar-se de petits detalls, aliens en absolut al que és substancial de l'acte, no afecten per a res, ni poden prestar suport, per tant, a la presumpció de l'inexistència de l'acte jurídic de testar, car no n'hi ha prou, per a això, amb una mera connexió circumstancial, sinó que precisa una relació directa de necessitat lògica, que no tan solament existeix, sinó que, si quelcom pot deduir-se de la referida discrepància, és la manca de previ acord i preparació dels testimonis per tal de declarar, és a dir, l'espontaneïtat de llurs manifestacions, que harmonitzen i engranen perfectament amb el supòsit de la Llei catalana que abans s'esmenta, error que ha comès la sentència, en estimar que no procedeix donar valor a les declaracions prestades pels testimonis que deposaren en la informació practicada en l'expedient, als efectes de declarar testament sacramental de la senyora Antònia Maria Francesca B., amb tot i que el contingut de les esmentades declaracions, no presenta, en tot cas, sinó discrepàncies aparents.   III.  DESESTIMACIÓ DEL RECURS Vist essent Ponent el Magistrat Excel·lentíssim senyor Pere Comas i Calvet. Atès que els motius de cassació invocats en el present recurs, consisteixen en les infraccions que el recurrent suposa comeses per la Sala sentenciadora, de la Rúbrica XXI, cap. VI de la recopilació Consuetudines Diòcesis Gerun-densis, i de la doctrina legal sentada per reiterada jurisprudència del Tribunal Suprem, representada, entre altres, per la sentència del 28 d'octubre del 1930, referent als testaments sacramentals de Catalunya; i a més, en el suposat error de Dret, que es diu comès per la mateixa Sala, en apreciar les proves practicades en l'expedient del dia, la qual cosa fa que s'hagi d'examinar si els esmentats textos i doctrina jurisprudencial han estat o no infringits, i si hi ha hagut o no l'error atribuït a la resolució recorreguda; Atès que la compilació del jurisconsult Tomàs Mieres, conté, entre els costums vigents a la Diòcesi de Girona, l'assenyalat amb el n.° 26 en el manuscrit de la dita població, i amb el 21, capítol vi, en el que la Biblioteca de l'Escorial, segons el qual: «Si algú declarés la seva darrera voluntat davant testimonis, examinant-se aquests pel jutge, una vegada cridats els qui hi puguin estar interessats, i rebut el jurament als testimonis en alguna església, damunt altar consagrat; redueixin-se a escrit les declaracions en forma pública, i que els sigui atribuïda fe, per decret judicial, anomenant-se'l testament sacramental», costum que ha estat constantment observat i és vigent, segons és de veure dels estudis que hi han dedicat els nostres jurisconsults clàssics, com Fontanella, Decitiones, 578, n.° 23; Càncer, Variorum resolutionum, vol. 3, capítol 19, n." 67, Romaguera, Synodalis Gerundensis, llibre 3, títol 12, cap. II, n.° 102; Cortiada, Sucarrats i altres, i també els moderns tractadistes, i ho ha reconegut, de conformitat, la jurisprudència del Tribunal Suprem; Atès que tot testament, sigui o no privilegiat, i amb més raó encara si ho és, exigeix, com a element essencial, la manifestació clara de la intenció de testar, de donar-se un succesor per universitatem, ja que com diu Gaius, par. 34, Instit. de legatis, llibre 2, títol 20 «... Testamenta vim ex institutione here-dum accipiunt et ob id veluti caput atque fundamentum intel·ligitur totius testamenti heredis institutio...» Així com Ulpià, Frag. l.r, De heredibus insti-tuendis, llibre 28, títol v; estant privades d'eficiència les disposicions que contenen elements contradictoris i incompatibles, anomenades habitualment perplexes, segons llenguatge emprat per Maynz (Curs de Dret Romà, par. 382, volum in), recolzat en diversos textos del Dret de Justinià, com el Frag, 16, Digest, De conditionibus institutionum, llibre 28, títol 7, i el fragment 88, Digest, Ad legem Falcidiam, llibre 35, títol 2; i no ha de restar cap dubte sobre la intenció del testador (Frag. 73, par. 3, Digest De regulis juris, llibre 50, títol 17 i Frag. 3, Digest, De rebus dubtis, llibre 34, títol 5), perquè en aquest importantíssim acte se n'ha de donar, sobretot, al fet, i hom requereix una voluntat seriosa i concentrada, fora de tot dubte, en el cas que fos un desig o un projecte provisional del testador, en lloc d'una resolució ben determinada, tal com diu el professor Dernburg (Pandectes, vol. III, pàg. 243), i ha de subsistir, jurídicament, només quan realment contingui l'expressió de l'última voluntat del testador (Winsdscheid, Dret de les Pandectes, vol. in, part. 1.", pàg. 30, nota 2); Atès que integrat el testament sacramental per dos elements, el subjectiu 21espiritual, comú a tota ordenació testamentària, com és la intenció deliberada 22acte de disposar el testador dels seus béns per a després de la seva mort, i Pobjectiu, formal i provatori, o adveració de la seva realitat davant els que l'acte tingui lloc, cal atendre, abans de tot, a constatar l'existència del primer, el qual, com diu Càncer: «No es prova pel que diguin els testimonis solament, si no hi ha altres raons, signes o actes intrínsecs, o per la relació de les paraules del testador, de manera que de tot plegat pugui induir-se que aquest entengué testar i tingué l'ànim de declarar la seva última voluntat.» (Var. Res. part. 1.a, cap. 4, núms. 75 a 85), opinió compartida per Fontanella (Decissions, 577 per totum), i per Vives (Usatges y demás derechos de Cataluña, nota 51, pàg. 66, llibre l.r, títol xin del vol. iv); element essencial, que trobat a faltar pel Tribunal a quo, ha motivat l'atès únic de la resolució denegatoria reconeguda, on es formula una apreciació subjectiva, coincident amb les resultàncies de les actuacions, per haver declarat un dels testimonis que la testadora digué: «que es pensava morir tot seguit, i no tenia temps d'anar a Tarragona per a testar», i l'altre que «condicionà la disposició, al cas de morir sense testament, sense dir que en volia atorgar de sacramental», concordant els dos, en reconèixer la bona salut de la senyora B. que li permeté obrir-los la porta del pis, i havent mort gairabé quatre anys després de la data del suposat testament, és a dir, amb temps més que sobrer per anar a Tarragona a testar, si hagués estat cert el motiu que, per a fer-ho en forma sacramental, atribueix a la testadora, el primer dels referits testimonis; Atès que examinats els restants fonaments de la resolució recorreguda, en quant reprodueix els de l'Auto del Jutge de primera instància, hom adverteix que el jutjador es féu ressò del sentir general dels tractadistes i dels Tribunals (Càncer, obra citada, part. 1.a, cap. iv, núms. 75 a 85; Xammar «Civilis doctrina de antiquitate...», par. 15, núms. 26, 27 i 28, i diferents sentències dictades per l'antic Senat o Audiència de Catalunya), sobre la necessitat d'analitzar ben bé, en cada cas, les circumstàncies que hi hagin concorregut i la vàlua provatòria de les declaracions dels testimonis, per tractar-se d'un privilegi desaconsellat pels autors, com recorda Vives (nota citada), i del qual ja deia Fontanella, comentant una Reial sentència, que relaxa, en la confecció del testament, totes les solemnitats que segons dret es requereixen (decisió 576, n.° 8), i que actualment encara ha perdut, pel que fa a la fe de la paraula dels que l'adveren, la força que, sens dubte, li donaven els sentiments i estats de consciència dominants en l'època que l'insigne jurisconsult escrivia el seu comentari, fins al punt que la jurisprudència del Tribunal Suprem, en la major part de les sentències dictades a propòsit de la institució, ha fet constar, explícitament, el seu criteri que, sobretot en els testaments privilegiats, s'ha de tenir cura especial de constatar que la intenció del suposat testador s'hagi manifestat tan seriosament i deliberada, que exclogui tot dubte sobre els propòsits, amb consciència de Tacte que realitza (sentència del 26 de febrer del 1907), i ha proclamat també, el Suprem, que el sentit i abast del privilegi, imposa, per la seva naturalesa delicada, una interpretació restrictiva de les seves disposicions i efectes (sentència del 27 de novembre del mateix any), doctrina que concorda amb la dels moderns juriconsults, defensors destacats del Dret Especial Gironí, entre els quals es troba Torroella, en el recull notable d'articles, titulats «Lo Dret Civil Gironí», pàg. 43, tots encaminats a evitar, com deia l'antiga Audiència, «alienarum hereditatum aucupes et venatores»; Atès que és doctrina no menys unànime que l'anterior la que, d'una manera especial, reserva la conveniència de l'ús del privilegi que el testament sacramental significa a les persones que es trobin en situació apremiant de disposar de llurs béns, a causa de perill de mort, i afirma Fontanella que es fàcil comprendre si el difunt tingué o no l'ànim de testar, si hom atén les seves paraules i la manera i circumstàncies d'expressar-les, tot mostrant-se partidari d'excloure tots els casos en els quals es volgués atribuir al tal ànim o intenció al qui no es veges atacat de malaltia, en el cas urgent de fugida o altre semblant, a no ésser que constés amb expressions clares i terminants (decisió 578, número 9), requisits que no es donaren en el cas del present plet, com han reconegut els testimonis, i ha demostrat l'òbit de la senyora B., en acreditar la seva defunció, ocorreguda quatre anys després de l'atorgament de la suposada última voluntat; Atès que l'apreciació del valor provatori de les declaracions dels testimonis, i, per tant, de llur veracitat, correspon íntegrament al Tribunal a quo, perquè no expressant les Lleis, ço és, la Rúbrica invocada, les circumstàncies que s'hagin de tenir en compte, ha d'ésser deixada a l'arbitri prudent del Jutge, com les altres coses que no estan expressament decidides (Fontanella, decisió 578, número 7); i de no fer-ho així aquest Tribunal de Cassació es convertiria en jutjador de tercera instància, desnaturalitzant el recurs, el qual no permet formular judicis sobre la prova que no resulti dels fets reconeguts pel Tribunal d'instància; i afirmant aquest, com hem vist, que no ha existit el seriós i deliberat propòsit per part de la senyora B. d'atorgar testament, ni tampoc cap garantia de certesa del que ha estat declarat pels testimonis, ha de subsistir la resolució recorreguda; Atès que les dues infraccions al·legades pel recurrent, en realitat, en constitueixen només una, la de la Rúbrica XXVI, perquè quant a la sentència del Tribunal Suprem, única citada, deixant de banda altres consideracions i el fons, que examinarem tot seguit, no serveix per a fonamentar-hi un recurs com el present, sota la invocació del número primer de l'art. 1692 de la Llei d'Enjudi-ciament Civil, per no constituir aquella sentència doctrina legal establerta arran de repetides i idèntiques decisions, aplicables al cas del plet del qual es tracta, segons exigeix constantment el propi Tribunal Suprem (sentències del 3 de juliol del 1883, 7 de novembre del 1885, 10 de febrer del 1886, 1 de juny del 1892, 28 d'abril del 1894 i 7 de març del 1933); Atès que l'esmentada sentència del Suprem, del 28 d'octubre del 1930, expressió, segons el recurrent de la doctrina legal infringida pel Tribunal a quo, recaigué en un plet provocat a base de fets i circumstàncies completament distintes de les que concorren en la qüestió del dia, perquè el testament sacramental sotmès a aquell alt Tribunal fou atorgat pel testador estant greument malalt, amb paraules precises i reveladores de voluntat darrera, demostrada pel lliurament d'una nota escrita contenint-les, després de consultades a un Lletrat, circumstàncies que, junt amb la garantia de veracitat dels testimonis, amics antics i constantment relacionats amb el testador, mort poc després, mogueren el Jutjat que tramità l'expedient a declarar l'existència del testament sacramental; resolució que havent estat anul·lada en judici de major quantia és tinguda per vàlida i eficaç en la dita sentència del Tribunal Suprem, basant-se, entre altres raons, en l'al·legada en el motiu cinquè del recurs, ço és, «que la valoració dels testimonis és matèria atribuïda exclusivament al Jutge que intervé en l'expedient», doctrina que el recurrent contraria en impugnar les apreciacions de l'Audiència i les del Jutge de Girona, respecte els testimonis que davant d'aquesta declararen; Atès que tot l'ajut que el recurrent preté trobar, pel que fa a força de l'adveració testifical, en l'esmentada sentència del Tribunal Suprem, es gira en contra seu, car la dita resolució, en el primer dels seus atesos, assenyala com a font de l'element objectiu formal de la institució que ens ocupa, l'aprovació judicial i la protocolització que li donen realitat en l'ordre jurídic; i en el segon atès afegeix que si la Llei atorga eficàcia jurídica a les manifestacions dels testimonis que adveren la voluntat dels testadors, amb les garanties i solemnitats previngudes pel privilegi, es deu, en primer terme, a la natural tendència de l'esperit humà vers la veritat i el bé, i a la força suggestiva del sentiment religiós, en el poble creient, i, després, a l'assentiment, controlat en forma solemne, que dóna l'autoritat judicial a l'expedient d'informació oportú a la incorporació a un registre notarial, assentiment de tanta eficàcia, que l'acord en el qual cristallitza es porta tot seguit a efecte, no obstant qualsevol oposició, salvats els drets dels qui hi puguin estar interessats, i adquireix d'aquesta manera el testament adverat vida i realitat jurídiques, degudament autenticades per la protocolització, doctrina que, aplicada al suposat testament de la senyora B., vol dir, ni més ni menys, que havent-ne estat negada l'aprovació i la consegüent elevació a escriptura pública pel Jutge que resolgué l'expedient, manca dels dos elements constitutius de la institució, i, per tant, comporta la seva total manca d'eficàcia jurídica; Atès que el recurrent, en pretendre cercar l'empar del número setè de l'article 1692 de la Llei de Tràmits, o sigui l'error de dret comès pel Tribunal a quo en apreciar les proves ha oblidat que la dita norma processal exigeix la cita dels preceptes inobservats, reguladors de la força que s'hagi de reconèixer als elements provatoris del plet, i, per tant, si no es fa concret esment dels dits textos legals és precís desestimar els raonaments que volen contradir o desnaturalitzar els fets provats, damunt els quals la sentència recorreguda recolza els seus pronunciaments, segons estableix la jurisprudència del Tribunal Suprem (sentencies del 26 de novembre del 1919, 26 de març del 1917, 13 d'octubre del 1913), deixant de banda el context i la substància de les declaracions dels testimonis en el testament sacramental, constitutives de la revelació de la voluntat del testador, són requisits corresponents a la part intrínseca de l'acte, que fugen del concepte de prova en el sentit emprat per la norma processal esmentada, i són de la lliure apreciació de la Sala (sentències del Tribunal Suprem del 21 de febrer del 1870, 10 d'abril del 1891 i 27 de novembre del 1909); Atès que, per tot el que és esmentat, no pot ésser estimat cap dels motius de cassació al·legats, els quals inclouen els únics elements d'impugnació de la sentència recorreguda, i de judici, per aquest Tribunal, en resoldre el present recurs, puix que el de cassació, per la seva naturalesa, no permet tenir-ne en compte d'altres que no hagin estat articulats, o que ho siguin en forma diferent de la que la Llei Processal prescriu, Decidim que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei, interposat per la senyora Elena S. i A., a la qual condemnem al pagament de la quantitat que havia de constituir en concepte de dipòsit, i al de les costes, si no li és concedit el benefici de pobresa, o si, tot i concedint-se-li, millora de fortuna; lliureu la certificació corresponent d'aquesta sentència per a ésser tramesa a l'Audiència d'aquest territori, a la qual serà tornat l'apuntament que trameté.