Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 10 OCTUBRE 1936 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 20 abril 1937. Pàg. 104-106. Fonts del Dret civil català: El Dret romà com a supletori. - Comunitat de béns. -"Actio communi dividundo".  Relacions internes entre comuners. Ponent: Ramon M Roca i Sastre.   I. ANTECEDENTS Senyors: Joan Martí i Miralles, President; Eduard Micó i Busquets, Ricard de Rabassa i Prat, Ramon M." Roca i Sastre, Antoni M.' Borrell i Soler. A la ciutat de Barcelona, el dia 10 d'octubre del 1936. En el judici ordinari de major quantia sobre divisió de béns, seguit en el Jutjat de Primera Instància Número 9 dels d'aquesta ciutat, i a la Sala segona del Civil de l'Audiència, pel senyor Estanislau P. i V., major d'edat, casat, del comerç i veí de la present, contra els seus germans senyors Bartomeu i Ramon P. i V., majors d'edat, casats, propietari el primer, i del comerç el segon, i també veïns d'aquesta ciutat, pendent ara, davant d'aquesta Superioritat per virtut del recurs de cassació, per infracció de llei i de doctrina legal interposat pel senyor Ramon P., sota la representació del procurador senyor Pere Puigdollers, i la defensa de l'advocat senyor Lluís Alegre, i a l'acte de la vista del senyor Climent Vidal i Solà, no havent comparegut la part recorreguda; Resultant que el senyor Estanislau P. formulà la seva demanda, exposant substancialment els següents fets: que els tres germans P. i V. són hereus del seu pare, el senyor Bartomeu P. i T., per parts iguals a les seves lliures voluntats; (fet 24) que a l'inventari que prengueren com a tals hereus, hi foren inclosos, entre altres béns, les finques següents: A) tota aquella finca urbana constituïda per un tros de terreny, situat a Sant Cristòfor de Premià, Partit judicial i Registre de la Propietat de Mataró, d'extensió superficial 529,862 pams quadrats i 89 centèsimes de pam, i en una part del qual existeixen un edifici destinat a la fabricació de filats i teixits de cotó, situat al carrer d'en Prim, unes altres edificacions secundàries per a operacions auxiliars, una casa a l'afrontació migdia, per a habitació del propietari, i una altra casa assenyalada amb el número al mateix carrer, i la part que resta està destinada a patis i horts, constituint tot l'edificat una sola finca, per tal com té comunicació entre ella, i se'n detallen les afrontacions; B) una altra finca urbana que la constitueix una casa situada en aquesta ciutat, amb front al carrer de Casp, on està assenyalada amb el número secció 5." del Registre de la Propietat d'Orient d'aquesta capital, de la qual fa la descripció amb les corresponents afrontacions; C) una altra finca urbana, consistent en una faixa de terreny de 194 metres d'amplada, per una llargada o fons de 24 metres amb 85 centímetres, situada en el mateix carrer, de cabuda 48 metres quadrats, de la qual també consigna les afrontacions; D) una parcel·la de terreny procedent del torrent denominat d'En Tió, situat en el terme municipal de Sant Cristòfor de Premià, de superfície 640 metres quadrats, que afronta al nord amb una altra parcel·la de la mateixa procedència, venuda al senyor Francesc LI.; a migdia amb el carrer de Colom; a sol ixent, amb terreny que fou del senyor Bartomeu P., i, a ponent, amb la senyora Maria R.; (fet 3r) que en virtut de l'escriptura pública de dissolució de la societat «Hijos de B. P.» varen ésser adjudicats als germans que litiguen, entre altres immobles que no és del cas ressenyar, als efectes del present plet, la finca següent: «Immoble radicat al poble de Sant Cristòfor de Premià, corresponent al partit judicial de Mataró, consistent en una peça de terra en part regadiu, part plantada de vinya i part inculta, en la qual existeixen una sínia, un pou, un safareig i una caseta per al masover, ocupant la total superfície de 2 hectàries, 45 àrees, 90 centiàrees i 45 centímetres quadrats, afronta al nord amb la Granvia de l'esmentat poble, i amb finques de les senyores Dolors i Josefa F. i senyores Carme, Maria i Montserrat V. i F.; a sol ixent amb l'esmantada finca de les germanes F. i R., i V. F. i amb el senyor Antoni V., abans Josep C, mitjançant un camí; a ponent amb el carrer d'en Prim i amb la finca que pertangué al senyor Bartomeu P. i T., i a migdia amb el Mas R. V. F., i amb la finca abans descrita, que va pertànyer al senyor Bartomeu P.; que de l'esmentat, en resulta l'existència d'una comunitat de béns, per virtut de la qual pertanyen als germans Estanislau, Bartomeu i Ramon P. i V., en comú i proindivís, les finques descrites en el fet segon, i pel que fa referència a la descrita en el fet tercer a cada un dels germans Estanislau i Bartomeu P. i V., 366,666 milionèsimes parts indivises, amb 66 cèntims d'una milionèsima part, i al senyor Ramon P. i V., 266,666 milionèsimes parts amb 66 cèntims d'una milionèsima part; que no existint cap pacte que els obligui a romandre en la indivisió, cada un d'ells té dret a exercitar l'acció per tal de demanar la divisió, en la forma regulada per la llei; que els béns que integren l'expressada comunitat, són essencialment indivisibles, per tal com els constitueixen edificis i terrenys anexes, que no poden segregar-se d'aquells, en uns casos per impossibilitat física, i en altres, perquè desmereixeria de tal manera la porció segregada, que els llevaria tota finalitat econòmica, amb la consegüent depreciació de valor; per tota la qual cosa, l'única forma de divisió és la venda en subhasta pública; i, després d'al·legar els fonaments de dret que tingué per convenient, va demanar que fos dictada sentència, fent els pronunciaments següents: a) declarar acabada la comunitat de béns existent entre els germans senyors Estanislau, Bartomeu i Ramon P. i V., sobre les finques descrites anteriorment, i, com a conseqüència d'aquesta declaració, decretar la divisió dels béns que integren aquella comunitat; decretar que per tal com són essencialment indivisibles les finques objecte de la susdita comunitat, es procedeixi a la divisió d'aquesta i a l'alienació de tots els béns que la integren mitjançant subhasta pública, amb admissió de licitadors estranys, practicant-se la divisió i la venda pels tràmits previstos a la secció 2." del tít. XV, llibre II de la Llei d'Enjudiciament Civil, relatius al procediment d'apremi contra béns immobles, formant amb cada una de les finques que són objecte de divisió, un sol lot, amb independència de les altres; c) disposar que el preu que hom obtingui de la venda de les finques sigui partit entre els participants, en proporció de llurs quotes respectives, deduïdes prèviament del preu les despeses comunes de la divisió, consistents en les costes i despeses ocasionades en l'execució de la sentència, mitjançant els tràmits del procediment d'obligament; d) condemnar els demandats a estar i a passar per les declaracions anteriors, i a executar tots els actes que siguin necessaris, per tal de dur a terme l'alienació de les finques que constitueixen la comunitat, l'extinció de la qual sigui decretada, especialment l'atorgació de l'escriptura o escriptures de venda que siguin necessàries, a favor dels compradors, amb l'advertiment que en cas de rebel·lia, ho farà el Jutjat, i, per fi, la imposició de les costes als demandats que s'oposessin a la demanda; Resultant que emplaçats els demandats, comparegueren, per bé que el senyor Ramon P. ho féu al sol efecte d'impedir la declaració de rebel·lia; i contestà l'altre demandat, el senyor Bartomeu P. la demanda, al·legant en síntesi: que nega que tots els béns posseïts en comú i detallats a la demanda, siguin essencialment indivisibles; que la finca descrita en el fet tercer, és material i jurídicament divisible en parcel·les, la qual divisió no representaria cop merma en el seu valor, ni implicaria cap perjudici als interessats, no tenint, però, cap interès que l'esmentada finca sigui dividida materialment; que els relacionats en els apartats b i c del fet segon de la demanda, i els terrenys anexes a l'edifici-fàbrica relacionats en l'apartat a del mateix fet, no poden ésser segregats d'aquella; perquè, si bé podria fer-se materialment, llur valor sofriria un important desmereixement; que les finques b i c del carrer de Casp, per bé que formant-ne dues en el Registre de la Propietat, constitueixen una sola finca, per tal com la faixa de terreny fou adquirida per a formar una androna per a llums de la finca anterior; que la divisió en la forma que demanda, pel que fa a les finques de Premià, és així mateix improcedent: una d'elles, la relacionada en l'apartat d del fet 2 de la demanda, va ésser adquirida amb la finalitat que, a mesura que hom anés edificant la finca descrita en l'apartat a pogués servir d'androna d'aquesta, i utilitzada com a pas o sortida lateral, de manera que, venuda sola, no tindria cap valor i desmereixeria el de l'altra finca; que, en l'escriptura d'inventari acompanyada amb l'escrit de demanda, consten relacionades set finques constituïdes per l'aigua, dret de minar, mina construïda i conducció de canonades, de les quals la demanda no parla, és a dir, que el senyor Estanislau P. preté mantenir en estat d'indivisió; que les aigües, en part eren destinades al servei de l'edifici-fàbrica de l'apartat a del fet 2.on, i en part als terrenys de regadiu descrits en el fet 3.r i no és possible la divisió de les aigües, drets de minar, conduccions i canonades, separadement de les finques a les quals estan destinades; que, per tal d'evitar les dificultats que podrien sorgir segons la forma de divisió que fos adoptada, convingueren els condominos, mitjançant un document que és acompanyat, assenyalat de número dos —cosa que sembla haver oblidat el senyor P. — que la divisió es faria mitjançant subhasta al més-dient entre els condominos, sense admetre licitadors estranys, amb facultat per a cedir a tercera persona, i és evident que, donada la situació dels béns que l'actor i els demandats posseeixen a Premià de Mar, no pot fer-se de cap altra manera, si es vol evitar una greu desvalorització; el senyor Bartomeu P. lamenta la precipitació de l'actor en formular la demanda de conciliació i la demanda del judici, que haurien pogut ésser evitades, mitjançant conversacions i negociacions entre els interessats, que segurament haurien permès d'arribar a un acord entre ells; fa un resum dels fets exposats, en quatre paràgrafs, dels quals són de remarcar l'assenyalat de lletra A), que diu: «El senyor Bartomeu P. i V. està d'acord que cessi l'estat de comunitat de béns que existeix entre l'actor i els demandats, però no tan solament dels relacionats en la demanda, sinó de tots els posseïts en comunitat»; i l'apartat C) que diu: «EI senyor Bartomeu P. dóna la seva conformitat perquè es procedeixi a la divisió dels béns posseïts en comú i proindivís a Premià de Mar, en la forma estipulada en el conveni que acompanyat com a document número 2, en el present escrit, partint-se el preu de conformitat amb el que ha demanat l'adversa a l'apartat C) de la súplica de la demanda; i, després d'al·legar els fonaments de dret que tingué per convenient, va demanar que fos dictada sentència absolent-lo de la demanda, amb imposició de costes a l'actor; Resultant que, renunciada la rèplica i sense lloc a la duplica, fou rebut el plet a prova, i practicades les proposades per les parts i declarades pertinents; Resultant que el Jutjat de Primera Instància, el 16 de març de 1934, dictà sentència per la qual, donant lloc a la demanda, i pel seus propis fonaments, declarà extingida la total comunitat de béns que existia entre els germans Estanislau, Bartomeu i Ramon P., que comprèn no tan solament els descrits en la demanda, sinó la totalitat dels posseïts en comú, i declarà procedent, donada la conformitat de les parts i el caràcter d'indivisibles dels béns, llur venda en subhasta pública, amb admissió de licitadors estranys, en un lot diferent cada una de les finques descrites, llevat de les consignades en els apartats B i C que constituiran un sol lot, i d'acord amb les prescripcions de la secció 2", tít. XV, llib. II de la Llei d'En-judiciament Civil, i en la forma pactada en el conveni atorgat el 6 d'agost del 1929, pel que fa referència als béns existents a Premià de Mar, descrits en els apartats A i B de l'escrit de demanda, i en l'escriptura d'inventari, de l'li de juny del 1928, autoritzada pel Notari senyor Albert Gabarro i Torres, que es reparteixi el producte que s'obtingui, entre els respectius participants, en proporció de llurs quotes respectives, amb deducció prèvia de les despeses comunes de la divisió, que s'ocasionin en execució de sentència, per tota la qual cosa hauran d'estar i passar les parts litigants, les quals hauran d'executar tots aquells actes que siguin precisos per tal de complimentar el que es mana, sense fer especial imposició de costes; Resultant que en contra de la sentència esmentada, el senyor Ramon P. i V. interposà recurs d'apel·lació, en mèrits del qual la Sala segona d'aquesta Audiència, el 7 de maig de l'any passat, dictà sentència, la part dispositiva de la qual diu el següent: que hem de declarar i declarem extingida la comunitat de béns entre els germans Estanislau, Bartomeu i Ramon P. i V., i, en conseqüència, que es procedeixi a la venda en subhasta pública, amb admissió de licitadors estranys i en un sol lot, pel seu caràcter d'indivisible, de les finques descrites en els apartats B i C del fet segon de la demanda, seguint les prescripcions de la Secció segona, tít. XV, llib. II, de la Llei d'Enjudiciament Civil, i, quant als altres béns situats a Premià de Mar, descrits en la demanda, hauran d'ésser venuts en la forma pactada en el conveni celebrat el 6 d'agost del 1929, i repartir-se el producte que hom n'obtingui entre els participants, proporcionalment a llurs quotes respectives, amb deducció prèvia de les despeses comunes de la divisió que s'ocasionin en l'execució de la sentència, per la qual cosa hauran d'estar i passar les parts litigants i executar tots aquells actes que siguin precisos per tal de dur a compliment el que ha estat manat, sense fer especial imposició de costes ni en la primera ni en la segona instància; Resultant que el demandat senyor Ramon P. i V. interposà recurs de cassació al redós dels números 1, 2 i 7 de l'article 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil, fonamentant-lo en els següents motius:   II.  MOTIUS DEL RECURS Primer. En declarar l'Audiència que ha de procedir-se a la divisió dels béns posseïts en comú i proindivís en el poble de Premià de Mar, pels germans Estanislau, Bartomeu i Ramon P. i V., descrits en la demanda, en la forma establerta en el conveni atorgat pels esmentats germans, el 6 d'agost del 1929, infringeix l'art. 359 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per la seva inaplicado o per la seva interpretació equivocada; atès que, en el cas present, en la súplica de la demanda, és sol·licitat que els béns esmentats es divideixin, venent-los en lots separats, en subhasta pública, mitjançant els tràmits establerts a la Secció 2.', tít. XV, llib. II, de la Llei d'Enjudiciament Civil, que regula el procediment d'apremi contra béns immobles; el demandat, avui recurrent, no féu cap petició, per tal com compa-regué solament als efectes de la declaració de rebel·lia, i l'altre demandat, senyor Bartomeu P., pel que es refereix als béns situats al poble de Premià de Mar, en la contestació a la demanda, demanà purament ésser-ne absolt, i per això, perquè la sentència fos congruent amb les peticions de les parts, caldria haver donat lloc a la petició de la part actora, o absoldre els demandats; i no fent-ho així, i condemnant a practicar la divisió dels béns posseïts en comú i proindivís, situats al poble de Premià de Mar, descrits en la demanda, en la forma establerta en el conveni de 6 d'agost del 1929 -— forma que no ha estat objecte de súplica per cap dels litigants — la Sala sentenciadora ha incorregut en la infracció al·legada en aquest motiu, compresa en el número segon de l'article 1692 de la Llei d'Enjudiciament Civil. Segon. En declarar l'Audiència, que ha de procedir-se a la divisió dels béns posseïts al poble de Premià de Mar, en comunitat pels tres germans senyors P. i V., i descrits en la demanda, en la forma establerta en el conveni del 6 d'agost del 1929, amb exclusió, per tant, dels altres béns objecte de la comunitat, situats al mateix poble, però que no foren descrits ni esmentats en l'escrit de demanda, infringeix, per interpretació errònia, l'art. 1.091 del Codi Civil i la doctrina de la jurisprudència del Tribunal Suprem en sentències, entre altres, de 4 d'abril del 1865, 9 de març del 1874, 5 d'octubre del 1883, 6 de juliol del 1894, 12 d'abril del 1898, 20 de juny del 1900 i 10 novembre del 1927, segons les quals, els convenis vàlids i perfectes són llei per als contractants, doctrina invocada en l'atès tercer de la sentència, puix que en el conveni del 6 d'agost del 1929, estipularen els tres contractants, senyors Estanislau, Bartomeu i Ramon P. i V., que un cop passats dos anys sense que els interessats s'haguessin posat d'acord, es procediria a la venda de tots els béns posseïts en comú, al poble de Premià de Mar, mitjançant subhasta al més-dient, entre els tres germans, que hauria de celebrar-se davant d'un Notari; i quan resol la sentència, que solament una part dels esmentats béns sigui venuda en la forma esmentada, infringeix la llei del contracte, desconeixent el motiu principal de la seva atorgació, consistent en el fet que els béns radicats en el poble de Premià de Mar posseïts en comú, formen una unitat que seria destruïda venent-los per separat, amb evident perjudici per als interessos dels copropietaris, perjudici que sofririen si hagués de complimentar-se la sentència, en vendre's, per exemple, un terreny de cultiu sense l'aigua necessària per al seu regatge, degut a què el dret d'aprofitar les aigües, que constitueixen drets reals, inscrits separadament en el Registre de la Propietat, no foren descrits en la demanda esmentada; i resultant de l'escriptura d'inventari, atorgada pels germans P. davant el Notari senyor Albert Gabarró i Torres, 1*11 de juny del 1928, acompanyada amb la demanda, que al poble de Premià, i pertanyents a la comunitat, hi havien altres béns, a més dels descrits o relacionats en l'escrit expressat, i resultant que el conveni del 6 d'agost del 1929, contingut en el document privat, que aportà el senyor Bartomeu P. en l'escrit de contestació, fa referència a tots els béns sense excepció, àdhuc als béns mobles, situats en el repetit poble; essent l'escriptura pública d'inventari, un document autèntic, segons els articles 1.216 i 1.218 del Codi Civil, i 596 número primer, de la Llei d'Enjudi-ciament Civil, i tenint igual caràcter el document privat del 6 d'agost del 1929, que conté el tantes vegades esmentat conveni, segons els arts. 1.225 del Codi Civil i 602 de la Llei d'Enjudiciament Civil, per haver estat reconeguda pels atorgants a la presència judicial — caràcter que li reconeix l'atès tercer de la sentència — en considerar aquesta que tan sols estan afectats pel repetit conveni, els béns situats al poble de Premià de Mar descrits en la demanda, ha comès un error de fet, que queda demostrat mitjançant el repetit document, infracció de Llei i de doctrina legal, i error de fet, integrants d'aquest motiu de cassació, compresos en els números 1.« i 7.* de l'art. 1.692 de la Llei d'Enjudiciament Civil.   III.  DESESTIMACIÓ DEL RECURS Vist essent ponent el Magistrat senyor Ramon M.a Roca i Sastre; Atès que el primer motiu de cassació fundat en una suposada incongruència entre la sentència impugnada i les pretensions oportunament deduïdes pels pledejants, no és admissible, per la raó que, amb tot i que en la súplica de la contestació a la demanda, és sol·licitada només l'absolució, quan s'exposen en aquell escrit els punts de fet, un dels demandats, el senyor Bartomeu P., manifesta que està conforme que es procedeixi a la divisió dels béns comuns situats a Premià de Mar, sempre que es faci en la forma estipulada en el conveni del 6 d'agost del 1929, manifestació que constitueix, més una declaració de voluntat, que no pas una simple narració de fets, i per això, malgrat de no reflectir-se aquella manifestació en la súplica de l'escrit — cosa que una tècnica acurada no recomana— se li ha d'atribuir tot el valor processal d'una petició, que condiciona les pretensions de l'actor, i que integra la litis contestatio, trabada entre els litigants; ja que, d'altra manera, es concediria més importància a la confecció documental o a les formalitats dels escrits, que a llur fons o substància; Atès que aquesta doctrina ve refermada per la consideració que en els judicis divisoris, per derivació de la naturalesa pròpia de la figura de la comunitat de béns, i per tal com en ells tots els litigants volen substancialment la mateixa cosa, aquests poden tenir alhora, una actuació activa i passiva, és a dir, que cada un d'ells es pot trobar en la posició processal d'actor i de demandat (Dig. X-l, frag. 10; X-2, frag. 2, par. 3; X-3, frag. 2, par. 1; V-l, frag. 13; XLIV-7, frag. 37, par. 1), de la qual regla, que té un abast superior al que li atribuí la sentència del Suprem, del 4 de juliol del 1902, n'és conseqüència l'especial configuració de les anomenades accions mixtes, que s'exerciten en aquests judicis, denominats per això, iudicia duplicia; Atès que la circumstància que el comuner que ha interposat aquest recurs de cassació (i que és el qui va apel·lar de la sentència de primera instància), no contestà la demanda inicial d'aquest plet, no és obstacle per a sostenir l'anterior doctrina, perquè, en qüestions de comunitat de béns, es produeixen entre els comuners uns lligams de solidaritat que la lògica institucional imposa, i que té diferents manifestacions, algunes de caràcter processal, en la regulació que d'aquella figura jurídica fa el Dret clàssic vigent a Catalunya, i que la jurisprudència ha posat reiteradament de relleu (sentències del Suprem del 6 d'abril del 1896, 27 d'octubre del 1900, 24 d'octubre del 1903, 30 de maig del 1906, 5 de juny del 1918, 4 d'abril del 1921 i 18 de desembre del 1933), i és també aquí, digne d'esment, la norma processal que en alguns judicis divisoris obliga els interessats que fan causa comú, que litiguin units i sota una mateixa direcció; però ultra aquestes consideracions, en el cas concret d'aquest recurs, és suficient tenir en compte, que el fet que el mateix recurrent en cassació, hagi interposat apel·lació contra la sentència de primera instància, evidentment implica l'acceptació dels pronunciaments i resultàncies de la instància judicial, produïda respecte als particulars que no ha impugnat, i encara més, atès el valor que el mateix recurrent reconeix a l'esmentat conveni sobre el qual tan es recolza, per tal de fundar-hi la suposada incongruència, i que també utilitza als efectes del segon motiu de cassació; Atès que, àdhuc prescindint dels anteriors raonaments, caldria qualificar de perfecta l'actuació del jutjador, i concedir al conveni de 6 d'agost del 1929, plena eficàcia condicionadora de les peticions de l'actor; perquè la llei, en la divisió de la cosa comuna, obliga al Jutge a que observi el que els interessats hagin pactat (Dig. X-3, par. 1), norma que igualment s'adiu amb la naturalesa d'aquests judicis, que alguns autors sostenen que és la pròpia dels actes de jurisdicció voluntària, en els quals el Jutge es mou amb més llibertat, i sense la rígida mecànica dels de pura contenció; Atès que tampoc no és acceptable el motiu, segon del recurs, perquè precisament en limitar-se la sentència impugnada, a declarar finida la comunitat respecte als béns situats a Premià de Mar, que haguessin estat relacionats en la demanda, era cosa obligada, per tal d'evitar la incongruència que altrament s'hauria produït, si la sentència hagués estès la cessació de la comunitat a uns altres béns, a més dels determinats en aquell escrit inicial del judici; Atès que, fins i tot en el supòsit que a Premià de Mar restessin altres béns en comunitat, no afectats per la sentència discutida, no per això s'hauria infringit la Llei del contracte convingut el 6 d'agost del 1929; perquè, per a poder ésser apreciada aquesta infracció, fóra necessari que s'hagués demostrat en el plet, la pretesa unitat o dependència orgànica de tots els béns situats en aquella població que integraven la comunitat, Decidim que no hi ha lloc al recurs de cassació interposat pel senyor Ramon P. i V., al qual condemnem al pagament de totes les costes causades, i que sigui retornat a l'Audiència l'apuntament que trameté amb certificació de la present.