Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

Recurs de revisió matrimonial SENTÈNCIA 6 DE FEBRER DE 1937 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 23 de novembre de 1937, pàgs. 10 i 11. Mals tractes. - Concepte de sevícia Ponent: Antoni M Borrell i Soler   I. ANTECEDENTS Senyors: Eduard Mico i Busquets, President; Joan Martí i Miralles, Francesc de P. Pujol i Germà, Ramon M.1 Roca i Sastre i Antoni M." Borrell i Soler. — A la ciutat de Barcelona, el dia 6 de febrer del 1937. En el judici de divorci promogut per la senyora C. M. i G., de vint-i-vuit anys, teixidora i veïna de Sabadell, contra el seu marit, J. C. i D., major d'edat, fuster, veí de la mateixa ciutat, pendent ara davant aquest Tribunal, per virtut del recurs de revisió interposat per l'actora contra l'auto de la Sala Especial de Divorcis, de data 23 de desembre de l'any passat, que no donà lloc a la demanda, i a conseqüència del qual han comparegut totes dues parts, la primera sota la representació del procurador nomenat d'ofici, E. R. i G., defensada per l'advocat LI. C. i G.; havent el marit comparegut personalment; Resultant que a la demanda, feta per compareixença davant la Sala de Divorcis, l'actora C. M., després de justificar la celebració del matrimoni amb els corresponents certificats, així com la naixença d'una filla del matrimoni, va exposar substancialment els següents fets: Que el marit era propietari d'un local on tenia instal·lat un taller i on va decidir aixecar un pis, demanant diners a préstec, mitjançant una hipoteca, els rèdits de la qual absorbien tots els ingressos, fins el punt que del guany del treball que realitzava amb prou feines n'hi havia per menjar, cosa que alguns cops es quedava sense fer, i d'altres es veia precisada a acollir-se a casa els seus pares juntament amb la seva filla; que en les diverses vegades que ha estat malalta, sempre l'han hagut d'atendre els seus pares, puix que si demanava diners al seu marit per a aquelles atencions, no li'n donava; que tampoc li subvenia les necessitats del seu vestir; que calgué que també s'encarreguessin els seus pares de vestir i calçar la nena; que diverses vegades l'havia amenaçada amb treure-li la criatura i fins amb calar foc a la casa, per tal que es cremessin totes dues; que contínuament es queixava de la càrrega que per ell representava l'actora i la seva filla; cansada de sentir-s'ho dir, va buscar-se feina, i lliurava al seu marit tot l'import de la setmanada, sense que ell tingués cap cura de subvenir les atencions de la casa i l'educació de la filla, i quan li ho reclamava, es limitava a contestar que anés a buscar-los a casa els seus pares; que quan van vèncer els rèdits del préstec i a conseqüència d'això, li varen exigir el retorn del capital, com que no podia pagar, va intentar calar foc a la casa pensant que amb l'import de l'assegurança podria pagar-lo, intent al qual es va oposar l'actora, i això motivà que la maltractés i que li digués constantment que l'havia arruïnat; que, veient que no podia sortir-se amb la seva — que l'actora s'avingués a la seva manera d'ésser— va intentar donar-li una beguda per a poder fer d'ella el que volgués, per bé que no va aconseguir-ho per haver-se'n adonat l'actora en anar a beure, i aleshores va intentar hipnotitzar-la, puix que moltes vegades en despertar-se a la nit se'l trobava fent-li diverses manipulacions que, segons deia, eren d'hipnotisme, ja que era molt aficionat a la literatura que es referia a aquelles pràctiques fins el punt que un dia la va maltractar d'obra, perquè, cansada l'actora que aquella literatura el destorbés del treball, va llençar-li per terra alguns llibres, i així mateix maltractà la nena perquè aquesta la va defensar, fins que a la fi, la va treure de casa, i se n'anà aleshores a casa dels seus pares juntament amb la seva filla; i tot i estant ja fora de la seva companyia, un dia esperant-la quan sortia de la feina ell li pegà davant la seva germana; demanà en la compareixença, en la qual va ratificar-se en la seva esmentada relació de fets, que es dictés sentència definitiva de divorci, i es deixés al seu poder la filla del matrimoni; Resultant que emplaçat el demandat, comparagué en data 3 de desembre, oposant-se a la demanda, negant, titllant-los de falsos, tots els fets al·legats per la seva dona, excepció feta dels referents a la celebració del matrimoni i naixement de la filla, fent constar que durant set anys ha mantingut la seva dona tot i estant delicada, treballant tot el que ha pogut per poder subvenir les despeses; que la causa de l'actitud de la seva dona, és la minva dels ingressos a conseqüència de la crisi de treball; que l'única cosa que desitja és tenir la seva filla, la qual si es troba en companyia de la seva esposa és perquè la van segrestar, i que aquesta és la causa que ell hagués anat a trobar la seva dona per demanar-li que li tornés la criatura, i com que s'hi negà i l'insultà, a més a més, li donà una bufetada; acabà amb la súplica que no es donés lloc al divorci, i que si s'acordava aquest, es declarés la culpabilitat de la seva dona, i es faci lliurament a ell de la filla del matrimoni; Resultant que després de practicada la prova proposada per ambdues parts, la Sala Especial dictà l'auto recorregut, de data 3 de desembre de l'any passat, segons el qual, atès que no s'ha provat l'existència de cap causa de divorci, es desestima la demanda formulada per C. M. i G., de la qual n'és absolt el marit, J. C. i D. II.   RECURS Resultant que contra l'auto referit, l'actora, en el mateix acte d'ésser-li notificat, interposà el recurs que autoritza el Decret de la Generalitat de Catalunya, de data 18 de setembre de l'any passat, i, a més, foren emplaçades les parts davant d'aquest Tribunal, on han comparegut en la forma esmentada, i s'ha seguit el procediment segons dret, amb celebració de vista pública, a la qual solament concorregué el defensor de l'actora, que és la recurrent; III.  DESESTIMACIÓ DEL RECURS Essent ponent el Magistrat senyor Antoni M.a Borrell i Soler; Atès que el present recurs de revisió es fonamenta en la causa tercera de l'article 57 de la Llei del 2 de març de 1932, o sigui, en suposada injustícia notòria de la sentència recorregula; i segons constant jurisprudència iniciada per la sentència del Tribunal Suprem, del 20 de desembre de 1932, la revisió no és una apel·lació, sinó un recurs extraordinari concedit a la persona perjudicada per una sentència manifestament dictada amb infracció clara i evident d'un precepte legal, o amb una apreciació de la prova palesament errònia, que contraria les Lleis de la Lògica; Atès que en demanar divorci l'actora per mitjà de compareixença, no expressà quines eren les causes de l'art. 3/ de la Llei en què fonamentava la seva demanda; ni en interposar el recurs de revisió no formulà les infraccions legals, o d'apreciació de proves que estimava comeses per l'auto recorregut, ni les raons que demostraven la suposada injustícia; per la qual cosa, a fi de resoldre el recurs, cal atendre's als fets relacionats per l'actora en un escrit que presentà en formular la petició de divorci i examinar en quina de les causes de l'art. 3.r poden classificar-se; Atès que, els fets al·legats i objecte de prova poden reduir-se a tres punts: divergències de caràcter econòmic, pràctiques de curanderisme i de magnetisme del demandat, i mals tractes d'aquest envers la seva muller; Atès que les pràctiques de curanderisme i d'esperitisme, per si soles, no són causa de divorci, com declara la sentència del Tribunal Suprem del 17 de febrer de 1933, i que no s'ha demostrat que el demandat n'abusés en perjudici de l'actora; Atès que les dificultats econòmiques que motivaren disgustos entre els cònjuges no s'ha demostrat que fossin imputables a J. C; Atès que si bé la Llei del Divorci de 1932 és més digorosa que el Dret Canònic i que el Codi Civil, donant més amplitud al concepte de sevícia, és evident, tanmateix, que no tot acte de violència d'un cònjuge contra l'altre ve comprès en el númúero 7 de l'art. 3.r de la Llei, com ho confirmen diverses sentències del Tribunal Suprem, entre elles la del 5 de juliol de 1933, segons la qual els mals tractes han d'ésser plenament provats, i implicar notòria gravetat que reveli el perill de la convivència dels cònjuges, i l'alta conveniència de no continuar units els qui clarament demostren la irreductible enemistat que espiritualment els té de fet separats; i la sentència del 14 de maig de 1935, segons la qual no basta el fet material i objectiu, abstret de les circumstàncies personals i coaccionals en què s'hagi produït, per determinar l'existència d'aquesta causa de ruptura; car, lluny d'això, no cal posar en joc aquesta causa quan es tracta d'una lleu agressió o petita violència que respon, no al menyspreu que un cònjuge senti per Taltre, sinó simplement a momentanis arravataments sorgits per incidències vulgars de la vida matrimonial o com a reacció natural d'un cònjuge enfront la conducta i les ofenses de l'altre; Atès que de malts tractes, només s'ha demostrat que J. C. en donà una sola vegada a C. M.; i en forma que no poden qualificar-se de greus; que alguns testimonis han declarat a favor de la bona conducta del marit; i, tenint en consideració totes les circumstàncies del cas en declarar el Tribunal a quo que no hi havia lloc al divorci sol·licitat, no pot dir-se que incor-regué en injustícia notòria, perquè no existeix evident contradicció entre els fets i la resolució, ni apareix un claríssim error en apreciar la prova; Atès que l'actora, en interposar el recurs de revisió es fonamentava en motius més o menys atendibles a favor de la seva pretensió, Decidim: Que hem de desestimar i desestimem el recurs de revisió interposat per l'actora, i confirmem Pauto recorregut que no dóna lloc al divorci sol·licitat per la senyora C. M. i G., contra el seu marit senyor J. C. i D., sense especial imposició de costes.