Si us plau, feu la cerca sense accents
en el camp
 

Recurs de revisiñó matrimonial

SENTÈNCIA 15 D'ABRIL DE 1937

Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 24 de desembre de 1937, pàgs. 51-53.

Alienació mental

Ponent:

Antoni M Borrell i Soler

 

I. ANTECEDENTS

Senyors: Eduard Micó i Busquets, President; Víctor G. d'Echàvarri, Joan Martí i Miralles, Ramon M." Roca i Sastre i Antoni M.° Borrell i Soler. — A Barcelona, el dia 15 d'abril del 1937. En el judici de divorci seguit primerament davant el Jutjat de 1." Instància n.° 12 dels d'aquesta ciutat, i continuat després per la Sala Especial de Divorcis de la seva Audiència, a instància del senyor J. M.° D. i C, major d'edat, ajudant d'arquitecte i veí d'aquesta ciutat, contra la seva muller P. C. i B., per la incapacitat de la qual comparegué la seva tutora senyora C. B., les circumstàncies de la qual no consten, pendent ara davant aquest Tribunal per virtut del recurs de revisió interposat per l'actor, contra l'auto de l'esmentada Sala, de data 20 de març darrer, que no donà lloc a la demanda; ha comparegut el recurrent representat per la procurador senyora C. I. i dirigit per l'advocat E. G., no ho ha fet la part recorreguda, i s'ha tramitat el procediment amb intervenció del Procurador de Catalunya;

Resultant que en la demanda, després de consignar el fet del matrimoni, l'existència de tres fills de setze, quinze i catorze anys d'edat, i que el domicili conjugal el tingué sempre el matrimoni en aquesta ciutat, s'exposen com a fets, substancialment, els següents: que l'actor anteriorment havia promogut ja un judici de divorci contra la seva muller, en la demanda del qual s'al·legava la causa 13." de l'art. 3.r de la Llei del Divorci, demanda que sense que l'actor sàpiga com ni per què, fou després rectificada amb l'al·legació que els cònjuges vivien separats de feia més d'un any, separació lliurement consentida per tots dos; que aquest fet que desvirtuà la causa de divorci al·legada en la demanda, va motivar que la Sala 1." del Civil d'aquesta Audiència, per sentència del l.r de juliol del 1935, el denegués; que això demostra que la causa 3.' de l'art. 3.r de l'esmentada Llei del Divorci, no va ésser jbjecte d'al·legació ni discussió en aquell plet, i com que aquesta causa, derivada de l'estat d'alienació mental que pateix la demandada, desgraciadament subsisteix, en ella fonamenta l'actual demanda; que com a conseqüència de l'esmentada malaltia, la seva muller va ingressar, fa quinze anys, a la clinica mental T. C. de LI. de M.; que el Jutjat de Santa Coloma de Farners, per auto de 5 de juliol del 1934 va declarar-la incapacitada per a administrar els seus béns; que constituït el Consell de família, fou nomenada tutora la seva mare senyora C. B. i C; que l'actor va haver de demanar l'ingrés del seu fill E. D. i B. a l'Institut de nois deficients denominat «T. M.», on va entrar el dia 9 de maig del 1933, per estar afectat de dèficit mental d'origen congènit, degut a la manca de desenvolupament de les seves facultats psíquiques i afectives; que el fill petit es troba afectat de tuberculosi, l'origen de la qual és també degut a l'estat de la seva mare quan la procreació, i ha estat precís d'internar-lo en el Sanatori de «T. B.» de Terrassa, adscrit a la Caixa de Pensions per la Vellesa i d'Estalvis d'aquesta ciutat, veient-se precisat l'actor, per tal que l'internament pogués ésser fet de seguida, a subvenir amb la quantitat de 100 ptes. mensuals la seva estada, subvenció que representa un extraordinari esforç, puix que tan solament compta com a ingrés, amb l'haver de 350 ptes. del qual gaudeix com a empleat municipal; que la seva muller ja calgué assistir-la de soltera a la mateixa clínica on avui està, i, per tant, quan va casar-se sabia ja la seva família que la demandada no podia, legal ni moralment, contraure matrimoni; que per desfer aquest estat de coses, promou la seva demanda, recolzada en el n.° 13 de l'art. 3.r de la Llei, puix que no hi ha dubte que la malaltia de la seva dona impedeix en absolut la convivència espiritual, fins el punt de fer-la materialment impossible, malaltia que pel temps que porta de tractament sense haver tingut cap millora, i a més, atès el seu origen, pot afirmar-se que queda exclosa de tota possibilitat racional d'un restabliment definitiu, com ho prova el mateix expedient d'incapacitat que s'instruí a instància de la família per a la reclusió a la clínica mental; que per tant, l'única cosa a discutir en aquest judici, és l'assegurament de l'assistència de la malalta, mesura que la pròpia llei prescriu per tal de donar lloc al divorci; que per tot això precisa que es tingui en compte la disponibilitat del qui ve obligat a satisfer-la i les necessitats d'aquella que la rebi; que l'actor com a empleat de l'Ajuntament percep, com ja s'ha dit, un sou de 350 ptes., únic ingrés que té per tal de subvenir les seves necessitats, i del qual, a més, ha de pagar 100 ptes. mensuals per a la pensió del seu fill J. M." al Sanatori on està internat; que el Sanatori on està reclosa la seva muller, havia estat de propietat de l'àvia i actualment ho és d'un cosí germà de la pacient i per això no implica cap despesa; que a més, la situació econòmica de la família li permet atendre degudament la demandada, i, per si això fos poc, cal tenir en compte que una tia d'aquesta, nomenada D. B. i C, va llegar-li la quantitat de 15.000 ptes.; que si s'hi afegeix la pensió alimentària que el Jutjat ha d'assenyalar-li dins les seves possibilitats, i que està disposat a satisfer, queda completament assegurada l'assistència de la malalta que pot, sobrerament, ésser sostinguda al referit Sanatori per les circumstàncies indicades; que ell, l'actor, no pot obligar-se a impossibles, ni la llei li ho exigeix, puix que consta a la família de la demandada, que ell no té res més que el sou, del qual se n'ha de deduir actualment la pensió per al seu fill; que amb tot i això, en la mesura de les seves forces, està disposat a contribuir al sosteniment de la seva muller, en la quantitat que en concepte de pensió alimentària li assenyali el Jutjat, ja sigui allà mateix on està reclosa actualment o en un altre sanatori més modest si això fos precís o necessari; i després d'invocar els fonaments de dret que tingué per convenient, va acabar demanant que en el seu dia fos dictada sentència decretant el divorci, amb imposició de costes a la part demandada si s'hi oposés; formulà, per altresì, demanda de pobresa;

Resultant que en compliment del que disposa l'art. 44 de la Llei de Divorci, va celebrar-se la compareixença per a l'adopció de les mesures referents al dipòsit, als aliments i a la situació dels fills, havent acordat, entre l'actor i la tutora de la demandada, que els esmentats fills continuessin en la mateixa situació en què es trobaven, o sigui, el gran, E., internat a l'Institut de deficients de «T. M.»; el mitjà, J. M.*, en el sanatori antituberculós «T. B.» de Terrassa, i la filla M., que és la més petita, en poder de la seva àvia, tutora de la demandada, la compareixent senyora C. B., i pel que fa als aliments fou assenyalada pel Jutge la quantitat de trenta pessetes mensuals que haurà de pagar l'actor per mensualitats anticipades, manifestà en aquell acte la tutora de la demandada que creia insuficient aquella quantitat, reservant-se l'exercici de les accions adients;

Resultant que la tutora de la demandada, per mitjà de l'advocat i del procurador que li foren designats d'ofici per tal com manifestà que tenia dret al benefici de pobresa contestaren la demanda, i després d'exposar diverses consideracions d'ordre moral justificant la seva oposició al divorci, dient que ho feia pel benestar dels fills del matrimoni, puix que l'actor vol quedar lliure per tornar-se a casar amb una persona de dubtosa condició moral, sentí substancialment, com a fets, els següents: que no és cert que la malaltia de la demandada fos anterior al matrimoni, sinó que va contraure-la degut als mals tractaments i disgustos produïts pel seu marit, no essent cert que la suposada malaltia de la seva dona fos la causa de la del seu fill J. M.*, el qual va encomanar-se la tuberculosi a casa de les germanes de l'actor, com tampoc no és cert que la malaltia de l'altre fill, E., tingués la seva gènesi en la de la mare, puix que fou concebut tres anys abans de la d'aquesta, i que si la filla M. es troba en perfecte estat, és degut al fet que va tenir la sort que a casa del seu pare la ferissin d'un cop de puny, a conseqüència del qual fet va ésser recollida per l'àvia, que la va educar, i així ha pogut obtenir una col·locació en una important casa de comerç; que oposa a la demanda les excepcions de cosa judicada i manca d'acció i de dret; pel que fa a la primera, relaciona l'anterior judici de divorci detallant la demanda i la contestació, fent un examen de diversos atesos de la sentència que hi va recaure, del qual examen en dedueix que la malaltia al·legada com a causa de l'actual divorci no ha sobrevingut a la demandada després de la primera demanda, ni després de la primera sentència, sinó que ja era coneguda per l'actor en formular la primera demanda i que va ésser al·legada, discutida i objecte de prova i de resolució; que, per tant, existeix entre aquell judici i el present, identitat de persones, coses i accions i que, en conseqüència, cal estimar l'excepció de cosa judicada; pel que fa referència a la segona excepció, fa una exegesi de la causa n.° 13 de l'art. 3.- de la Llei del Divorci, de la qual conclou que l'alienació mental, perquè sigui motiu de divorci, ha de reunir quatre requisits, com són: que impedeixi la convivència espiritual; que aquest impediment ho sigui en termes greument perjudicials per la família; que no existeixi presumpció racional de guariment definitiu, i que quedi assegurada l'assistència del malalt, i diu que en el present cas no es dóna cap d'aquells quatre requisits, i fa especial remarca del darrer, entenent que qui ha d'assegurar l'assistència del malalt és el marit, i que si no ho fa té, com a sanció, que no pot decretar-se el divorci que demana; que en el cas present ha quedat demostrat que aquella assistència no tan solament no ha estat assegurada per al futur, sinó que tampoc no ho està en el moment actual, puix que si bé en la compareixença que va tenir lloc per tal que es decretessin les mesures previsòries, va oferir pagar cada mes la quantitat de 30 ptes., ni àdhuc aquesta, que evidentment no basta per a atendre a aquelles necessitats, no ha pagat; que és un subterfugi l'al·legació de l'actor quan diu que la situació de la família de la muller és suficientment bona perquè pugui atendre aquelles necessitats, puix que això no és cert, ja que la seva mare i tutora té a la vora de setanta anys, no compta amb béns propis, i els seus fills, alguns d'ells ja casat i amb fills, no tenen res més que el producte de llur treball, i per bé que fins ara tots hagin contribuït a l'assistència de la malalta, això no vol dir que d'ací endavant puguin fer-ho, molt menys, quan aquesta obligació pertoca al marit, ple de salut i de joventut; que el llegat de 15.000 ptes. disposat a favor de la malalta per una tia seva, va quedar reduït, com tots els altres que disposà l'esmentada senyora, a 5.000 ptes., perquè la testadora en disposar-ho, ho féu ultrapassant la quantia dels seus béns, i aquelles 5.000 pessetes, han estat ja despeses per la malalta, segons comptes aprovats pel consell de família; i després d'adduir fonaments de dret, va demanar que es dictés sentència no donant lloc a la demanda, amb expressa imposició de costes a l'actor;

Resultant que totes dues parts proposaren proves, havent-se practicat la darrera actuació en data deu de juliol de l'any passat; i que, a conseqüència dels esdeveniments que succeïren aquell mes i de la nova organització dels Tribunals, l'afer passà a coneixement de la Sala Especial de Divorics d'aquesta Audiència, davant la qual fou practicada la prova, mereixent especial esment els particulars següents: la certificació de la sentència del primer divorci, que decidí no donar-hi lloc: la comunicació de l'Alcaldia de Barcelona, fent constar que l'Actor exerceix el càrrec de delineant dels Serveis Tècnics d'aquest Ajuntament amb l'haver anual de 6.525 ptes.; la comunicació de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis, dient que no es troba internat en el Sanatori antituberculós de «T. B.», un tal J. M.' D. i C. de 17 anys, el qual hi ingressà el dia 27 de setembre del 1935 i fou alta el dia 25 de maig del 1936; els particulars que obren testimoniats amb referència als llibres registres de la T. C. de LI., dels quals resulta que la demandada pateix demència precoç hebefreno-catatònica, amb probabilitats de guariment, que no té antecedents hereditaris, i que la malaltia prové de les excentricitats i conducta del seu marit i especialment de les circumstàncies anòmales en que va deslliurar el tercer fill, sense cap assistència, i degut a això li sobrevingué una forta hemorràgia i aquesta, juntament amb el xoc emocional degut a les circumstàncies del part, foren la causa determinant de l'actual malaltia; que la direcció de la clínica T. C. corre avui a càrrec del doctor M. B. i C; que la malalta de referència té assignada una pensió mensual de 250 pessetes que amb notori retard satisfà la senyora C. B., mare de la demandada: que actualment es deuen diverses pensions, i es fa constar que per raons d'ordre familiar, la repetida malalta no es troba comptabilitzada en els llibres de la clínica;

Resultant que després de celebrada vista pública, la Sala Especial de Divorcis dictà auto pel qual, i atès que si bé ha quedat provada l'alienació mental de la demandada i ha de suposar-se que aquest estat impedeix la seva convivència espiritual amb el marit, des del moment que durant tants anys ha estat precís l'internament en una casa de salut, com que el marit ni tan solament ha ofert assegurar l'assistència de la demandada, ni pot admetre's la seva pretensió, inacceptable, que aquesta obligació recaigui sobre els familiars de la muller, per virtut del que disposa la causa 13." de l'art. 3.r de la Llei del Divorci, acordà rebutjar la demanda, de la qual n'absolgué la demandada.

 

II.   RECURS

Resultant que l'actor interposà contra l'auto de referència recurs de revisió, per virtut del qual ha comparegut davant aquesta Superioritat, on s'ha seguit el procediment segons dret, amb intervenció del Procurador de Catalunya; havent-se celebrat vista pública.

III.  DESESTIMACIÓ DEL RECURS

Essent ponent el Magistrat senyor Antoni M." Borrell i Soler;

Atès que la demanda del present divorci es funda en la causa 13.a de l'article 3.r de la Llei del 2 de març del 1932, o sigui, en l'alienació mental d'un dels cònjuges, quan es reuneixen els altres requisits que esmenta; i en el darrer incís d'aquest n.° 13 que disposa que no pot decretar-se el divorci fundat en aquesta causa «sinó queda assegurada l'assistència del malalt»; o sigui que l'obligació d'assistència mútua que tenen els cònjuges per imperi de la naturalesa i per precepte exprés de la Llei, no pot ésser desatesa ni que sigui en virtut de divorci autoritzat per la mateixa Llei, sinó que el que vol divorciar-se d'aquesta causa, ha de trobar prèviament la manera que aquella obligació no quedi desatesa; i per això la condició que imposa l'incís final del repetit article 3.r, causa 13." que no es troba imposat en cap altra de les causes de divorci, és essencial perquè pugui prosperar la demanda;

Atès que l'auto que absol de la demanda formulada per J. M.a D. i C. contra P. C. i B., es funda en l'incompliment, per part de l'actor, de l'obligació de deixar assegurada l'assistència de la malalta, i la Sala Especial de Divorcis, lluny de cometre injustícia notòria en decretar-ho així, aplica recta-ment el precepte de la Llei;

Atès que el compliment de l'esmentada obligació d'assistència, condició sine qua non per poder decretar el divorci per la causa 13.", no és incompatible amb la posició modesta del demandat, ni estableix com s'ha suposat a l'acte de la vista, dues categories de persones: els rics que poden divorciar-se per la causa 13." i els no rics, que no poden fer-ho; perquè no diu la Llei que l'assegurament de l'assistència del malalt hagi de fer-la l'actor amb recursos propis, sinó simplement que ha de fer que «quedi assegurada l'assistència del malalt»;

Atès que l'art. 62 de la Llei de Divorci disposa que les costes siguin a càrrec del vençut llevat que per motius fundats, la sentència disposi una altra cosa; i en el cas present, ja que apareix reconeguda per la Sala Especial de Divorcis, l'existència de la causa que motivà el judici i el motiu de desestimar la demanda, radica solament en no haver-se acomplert la condició de deixar assegurada l'assistència de la malalta, hi ha raó suficient perquè no s'imposin les costes a l'actor.

Decidim: Que hem de declarar i declarem que no hi ha lloc al recurs de revisió per injustícia notòria, interposat per J. M.a D. i C, contra P. C. i B., sense fer especial condemna de costes.

 

 

Creative Commons License
Aquesta obra està subjecta a una llicència de
Reconeixement 3.0 Espanya de Creative Commons
© 2009 Institut d'Estudis Catalans (Societat Catalana d'Estudis Jurídics)  


Institut d'Estudis Catalans. Carrer del Carme 47. 08001 Barcelona. Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat