Si us plau, feu la cerca sense accents

Cerca general:

Cerca per camps: en el camp Trieu el camp de cerca Data sentència Data DOGC Manxeta Ponent Text de la sentència

 

SENTÈNCIA 30 JULIOL 1937 Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya de 10 maig 1938, pàg. 111-113. Fonts del Dret Civil català: el Codi civil com a supletori. - Rescissió de contractes fets en frau de creditors: requisits i efectes. Ponent: Eduard Micó i Busquets.   I. ANTECEDENTS Senyors: Josep Andreu i Abelló, President; Ricard de Rabassa i Prat, Eduard Micó i Busquets, Ramon M." Roca i Sastre, Joan Tauler i Palomeres. - A la ciutat de Barcelona, el dia 30 de juliol del 1937. En els autos del judici declaratiu de major quantia sobre reclamació de quantitat i altres extrems, seguits al Jutjat de Primera Instància número 10, d'aquesta ciutat, i a la Sala Primera del Civil de la nostra Audiència, pel senyor Estanislau P. i C, major d'edat, casat, propietari, veí de la present, contra els senyors Bartomeu L. i C, major d'edat, casat, propietari i Jaume I. i M., major d'edat, solter i veïns també tots dos d'aquesta ciutat, Josep T. i A., Francesc E. i C, Lluís A. i J., Antònia I. i C, Jaume G. i F. i Ferran R. de la F., les circumstàncies dels quals no consten, i l'entitat «R. y E. de V., S. A.» pendent ara davant d'aquesta Superioritat per virtut del recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal interposat per l'actor, sota la representació del Procurador, senyor Joan Codolà i la defensa de l'Advocat senyor Eduard Moore, auxiliat del benefici de pobresa, havent comparegut l'entitat «R. y E. de V., S. A.», sota la representació del Procurador, senyor Pere Calvo i la defensa de l'Advocat senyor Lluís Calvo; Resultant que, amb escrit de data 25 d'agost del 1931, el Procurador senyor Laureà Gay, a nom i en representació del senyor Estanislau P. i C, va formular demanda de judici declaratiu de major quantia, exposant substancialment com a fets, els següents: que en un judici que va promoure el senyor Ferran R. sobre reivindicació d'uns immobles, l'actor fou administrador judicial de les dues finques objecte del litigi, càrrec del qual va renunciar en data 26 de setembre del 1927, presentant l'oportuna liquidació de comptes, que va ésser aprovada, amb un saldo creditor de 38.402,48 ptes. que, no havent donat resultat el requeriment que es féu als litigants, per tal que fessin efectiva la quantitat abans esmentada, el Jutjat va decretar l'embargament de les finques administrades, però, en efectuar-se aquest, el Registrador de Chiva va denegar l'anotació preventiva sol·licitada, pel motiu que es trobaven inscrites a nom d'unes altres persones diferents de les executades, i això motivà que l'actor tingués coneixement que quan encara es tramitava la demanda reivindicatòria al·ludida, el que llavors era posseïdor de les finques, senyor Jaume G., va concertar amb el senyor Bartomeu L. un contracte de préstec hipotecari per la quantitat de 200.000 ptes., en garantia del qual hipotecà les finques que pretenia reivindicar el senyor R., finques que foren adjudicades a l'esmentat senyor L., per virtut del procediment sumari de la Llei Hipotecària que va seguir-se al Jutjat de Primera Instància del Districte de l'Oest, i que l'adjudicatari, per mitjà d'una escriptura atorgada davant del Notari de Chiva, va vendre a l'entitat «R. i E. de V., S. A.», tenint per objecte tot l'exposat, apropiar-se de les esmentades finques que l'actor administrava, amb l'afany d'aprofitar-se dels lliuraments de cabals que ell havia realitzat; que la mala fe dels demandats, especialment dels senyors G. i L., no podia ésser més evident, puix que coneixien les millores realitzades per l'actor l'import de les quals, encara no havia cobrat: al·legà com a fonaments del seu dret els arts. 1.293, 1.291, número 3, 1.298 del Codi Civil, els 24, 34 i 112 de la Llei Hipotecària, i les sentències del Tribunal Suprem de dates 5 d'abril del 1898 i 12 d'octubre del 1904, i acabà demanant que previs els tràmits legals es dictés sentència declarant rescindit el contracte d'hipoteca celebrat entre els senyors Jaume G. i Bartomeu L., per haver estat fet en frau de creditors; la nul·litat de les actuacions del procediment hipotecari seguides entre els senyors Jaume G. i Bartomeu L. i, en conseqüència, nul·la també l'adjudicació de les finques administrades per l'actor; rescindit el contracte de compra-venda celebrat entre el senyor Bartomeu L. i l'entitat «R. y E. de V., S. A.», per haver-se realitzat també, en frau de creditors; la nul·litat de les inscripcions o anotacions fetes al Registre de la Propietat de Chiva, com a conseqüència de les anteriors rescissions i nul·litats; la nul·litat de totes les inscripcions o anotacions que puguin realitzar els demandats, i que perjudiquessin el dret de l'actor, i que les millores fetes per aquest sobre les repetides finques que importen la quantitat de 38.402,48 ptes., no es trobaven compreses en el contracte d'hipoteca concertat entre els senyors G. i F., i que es condemnés tots els demandats, exceptuant el senyor L. i l'entitat «R. de V.», a pagar solidàriament a l'actor la quantitat de 38.402,48 pessetes, en el cas que, com a conseqüència de les anteriors decisions, tingués lloc la devolució de les esmentades finques, i si no tingués lloc la referida devolució, fossin condemnats tots els demandats solidàriament a pagar-li aquella quantitat, tot i declarant que el senyor L. i l'entitat «R. de V.», havien de fer-ho en concepte d'indemnització per danys i perjudicis; i que en el cas que no s'acordessin les reaccions, es condemnessin tots els demandats solidàriament a pagar-li la repetida quantitat per l'esmentat concepte, i al pagament de les costes del plet; Resultant que, emplaçats els demandats tantes vegades repetides, va comparèixer el Procurador senyor Joan Pascuet a nom i en representació del senyor Jaume M., manifestant que ho feia als efectes d'evitar la declaració de rebel·lia, sense que durant el curs del plet hagués fet cap petició; Resultant que la representació del senyor Josep L. va oposar-se a la demanda, exposant els següents fets: que no havent estat el seu poderdant part en el judici que en la demanda s'esmenta, tot el que amb aquest es relacionés era per al seu representant «res inter alios acta»; que no deia l'actor que el seu suposat crèdit derivava, no de la interposició de la demanda, sinó de la seva gestió com administrador judicial de les finques objecte d'aquell plet; que en data 3 d'abril del 1925, els senyors L. i G. varen concertar el préstec hipotecari al qual es refereix la demanda, i havent-se nomenat el senyor P. per al seu càrrec, en data 25 de gener del 1926, és a dir, nou mesos després d'haver-se atorgat aquella, i havent-se fet les suposades millores en época en la qual l'esmentat senyor era administrador judicial dels immobles, era evident que en atorgar-se la referida escriptura les millores encara no havien estat realitzades, i per tant els contractants no podien tenir cap idea de burlar els crèdits per millores que no s'havien, ni podien haver-se efectuat; que quan l'adjudicació feta a favor del seu representat en el procediment hipotecari al qual es refereix la demanda, s'atenia al que resultava dels autos d'aquell procediment; que no li constaven les suposades millores efectuades per l'actor, ni era cert que quan se li varen adjudicar les finques, aquestes estiguessin en plena producció; que en canvi, ho era que el seu representat, en ús del seu dret, va vendre les esmentades finques a la societat «R. y E. de V., S. A.», en data 27 de març del 1929; que no es podia acceptar que el senyor L. obrés amb mala fe, i que, ans al contrari, si algú en demostrava era precisament l'actor, puix que estant assabentat que aquell senyor no tenia cap responsabilitat per les suposades millores, com tampoc el seu successor en el domini de les finques, contra ell dirigia el plet i per tant, l'acció de l'actor devia reputar-se temerària, molt més per la inexactitud dels fets al·legats, i per la manca de fonament legal de la seva demanda: cità com a fonaments de Dret els articles 1.291, 1.294 i 1.297 del Codi Civil, i les sentències del Tribunal Suprem de dates 21 de març del 1900, 13 de març del 1902, 24 de setembre del 1906 i 1.» de desembre del 1909, negant aplicació als fonaments legals al·legats per la part actora, i acabà suplicant que en el seu dia es dictés sentència absolent el senyor L. amb expressa imposició de les costes a la part actora; Resultant que el Procurador senyor Pere Calvo, en representació de l'entitat «R. y E. de V., S. A.», va evacuar el tràmit de contestació a la demanda exposant els següents fets: que la venda que en la demanda s'impugna devia subsistir amb plena eficàcia jurídica, qualsevol que fossin els drets que l'actor al·legués i pogués tenir contra els anteriors posseïdors de les finques, puix que quan l'entitat poderdant va comprar-les, va interessar del venedor que a més dels títols de propietat presentés una certificació del Registre de la Propietat de les càrregues que gravitessin sobre les finques objecte del contracte, certificació que va obtenir-se en data 10 de gener del 1929, i en ella apareixia que el seu domini estava inscrit a favor del senyor L., no constant-hi cap anotació de la demanda del judici en mèrits del qual es conferí l'administració a l'actor, ni d'aquesta administració, i ni tampoc d'estar subjectes a cap embargament, i en conseqüència no constant-hi al Registre de la Propietat cap anotació respecte al dret que un altre pogués tenir-hi, eren d'adequada aplicació les disposicions dels arts. 34 i 36 de la Llei Hipotecària; que tot i admetent que en vendre aquelles finques, el venedor senyor L. hagués tingut l'ànim de defraudar el creditor, com que l'entitat compradora no hauria tingut cap intervenció en el frau, puix que res no li constava, no n'hauria estat còmplice, i per tant no hi cabia l'acció rescisòria que preveu l'art. 37, número tercer, paràgraf segon, de l'esmentada Llei Hipotecària, que disposa que les accions rescissòries d'alienacions fetes en frau de creditors, tan sols es donaran contra un tercer, quan aquest hagi estat còmplice del frau; que àdhuc suposant que l'entitat «R. y E. de V., S. A.» fos còmplice del suposat frau, tampoc no podria prosperar l'acció descissòria, per vedar-ho les disposicions de l'article 1.294 del Codi Civil; que per tal de rebutjar les peticions que l'actor féu recolzant-les en les resolucions judicials d'un plet seguit entre els senyors Ferran R. i Josep T., en mèrits del qual se'l nomenà dipositari de les finques objecte d'aquell, s'havia de tenir en compte que en el plet en què aquelles es dictaren no fou part la referida societat, i en conseqüència no podien perjudicar-la ni fonamentar-se en elles cap reclamació contra la seva representada; que a més, s'havia de tenir en compte que l'escriptura d'hipoteca a què fa referència la demanda va atorgar-se en data 3 d'abril del 1925, i que la providència nomenant dipositari administrador el senyor P., era de data 25 de gener de l'any següent, per la qual cosa era absurd el suposar que els atorgants pretenguessin burlar, per mitjà de la repetida escriptura, el crèdit del senyor P., quan encara ni tan sols es coneixia si seria nomenat administrador, mancant en conseqüència l'element intencional que, segons repetida jurisprudència del Tribunal Suprem, és necessari perquè puguin rescindir-se els contractes a títol onerós, concertats en frau de creditors; que a més a més, si es considerava que l'embargament de les finques va decretar-se en data 28 de febrer del 1928, i que transcorreguts quinze mesos, al final del juliol del 1929, es varen presentar els manaments al Registre de la Propietat, i que el senyor L. va incoar el procediment judicial sumari per a l'efectivitat del seu crèdit hipotecari, que gravaven les repetides finques, el dia 17 d'octubre del 1927, no essent-li adjudicades fins un any després, el dia 10 d'octubre del 1928, quan ja havien transcorregut set mesos d'haver-se acordat l'embargament de les repetides finques, es veuria clarament que per part del senyor L. no hi havia hagut cap intenció d'obrar precipitadament per tal de burlar els pretesos drets del senyor P., mentre que aquest deixà transcórrer un termini de quinze mesos fins que presentà els manaments d'embargament, donant temps a l'adjudicació i posterior venda de les finques per a poder després al·legar aqueixa suposada malícia de l'adjudicatari i de l'entitat compradora, que no es desprenia de cap dels seus actes; que ultra això, tenia de considerar-se prescrit el dret de l'actor per a sol·licitar la rescissió que pretenia, per tal com havia transcorregut més d'un any des del dia que la suposada alienació fraudulenta va realitzar-se, el qual termini és el que per a demanar-la assenyala l'art. 17 de la repetida Llei Hipotecària, termini que hauria finit el dia 27 de març del 1929; i que finalment, àdhuc prescindint de tot el que s'ha exposat, havia d'afirmar-se que fins que la societat demandada no va roturar i transformar completament les finques que havia adquirit, aquestes varen romandre incultes, no havent-hi possibilitat de presumir que l'actor o alguna altra persona haguessin invertit en elles ni un sol cèntim, ans al contrari, l'actuació dels administradors de les finques havia consistit en realitzar vendes de fusta de l'arbrat desmantellant els edificis, venent bigues, eines, útils de treball, etc, en una paraula, obtenint tot el profit possible de les finques; i, en conseqüència, no havent-se realitzat millores, mancava fonament a la reclamació de l'actor, recolzada tota ella en l'existència de les preteses millores; cità com a fonaments del Dret, els articles 34, 36, 37 i 112 de la Llei Hipotecària, els 1.291, número tercer, 1.298, 1.238 i 1.902 del Codi Civil, i les sentències del Tribunal Suprem de dates 25 de maig del 1897, 21 de març del 1900, 13 de març del 1902, 24 de setembre del 1906, primer de desembre del 1909, 30 de setembre del 1898, 10 de febrer del 1904 i 10 de juliol del 1929, i acabà demanant que en el seu dia es dictés sentència absolent la Societat «R. y E. de V.», de les peticions deduïdes per l'actor en la seva demanda; Resultant que tots els altres demandants varen ésser declarats en rebel·lia per tal com no varen comparèixer; Resultant que les parts en llurs respectius escrits de rèplica i duplica insistiren en els seus primers punts de vista, que ampliaren amb diverses consideracions, la finalitat de les quals era desvirtuar les oposades per la contrària, demanant que es dictés sentència d'acord amb les peticions respectivament formulades; Resultant que, rebut el judici a prova, es practicaren les proposades per les parts, i que, celebrada vista pública, el Jutjat va dictar sentència absolent els demandats de la demanda sense fer especial condemna de costes; i que, apel·lada aquesta, la Sala Primera del Civil de la nostra Audiència en dictà una altra, de data 14 de juliol del 1936, confirmant la del Jutjat, sense fer tampoc expressa condemna de les costes causades; I ? Resultant que el Procurador senyor Joan Codolà, a nom i en representació del senyor Es-tanislau P. i C. i sense fer el dipòsit previ, per tal com està auxiliat amb el benefici de pobresa, interposà contra la referida sentència recurs de cassació, a redós del número primer de l'article 1.692 de la Llei Processal Civil, recolzant-lo en els motius que copiats fan com segueix:   II.  MOTIUS DEL RECURS Primer. És inqüestionable que l'auto de 2 de gener del 1928, dictat pel Jutjat de Primera Instància que llavors es deia de l'Hospital d'aquesta ciutat, que aprovà els comptes de l'Administrador senyor Estanislau P., que donaven un saldo favorable de 38.402,48 pessetes, és una resolució ferma i executòria, per no haver estat impugnada amb tot i haver-ne tingut formal notícia les persones que podien fer-ho, per tal com eren part en el plet. Les sentències recorregudes desvirtuen l'eficàcia de la resolució ferma abans esmentada, o sia, l'auto de 2 de gener del 1928, resolució que serveix de suport i fonament a la demanda, puix que és el títol que justifica la quantia de la petició, ensems que la seva justesa. Totes quantes raons es donen a les sentències motiu de recurs, referents a la veracitat, versemblança, etc., de la suma demanada; a l'observància o inobservancia per part de l'Administrador judicial senyor P., i dels preceptes de caràcter processal que s'esmenten, són extemporànies, puix que tals raons tenien d'al·Iegar-se, o bé en un incident d'impugnació de comptes que haguessin formulat els interessats d'acord amb els articles 1.013, 1.014 i 1.015 de la Llei Processal, o bé mitjançant el corresponent judici ordinari sol·licitant la nul·litat d'aquell auto de 2 de gener del 1928. Res d'això no s'ha fet i, per tant, la repetida resolució, tot i els defectes que pogués contenir, ha quedat ferma. Per aquestes consideracions les sentències recorregudes infringeixen obertament l'art. 408 de la Llei Processal Civil, que preceptúa que una vegada passats els terminis per a preparar, interposar o millorar qualsevol recurs, sense haver-los utilitzat, quedarà de dret consentida i passada en autoritat de cosa judicada la resolució judicial a la qual es refereixi, sense necessitat de declaració expressa. Aquesta és la condició legal de la resolució a la qual venim referint-nos —l'auto de 2 de gener del 1928— aprovant els comptes presentats pel senyor P., i com a conseqüència d'això, els crèdits contra aquells que foren part en el judici que motivà l'administració avui demandada també en el present plet. Segon. Tan cert és que la resolució judicial tantes vegades repetida, l'auto de 2 de gener del 1928, té la indicada condició legal, quant que en una de les consideracions de la sentència del Jutjat es diu que la via d'obligament fou decretada per providència de 29 de febrer del 1928 .—atès segon de la referida sentència— contra les finques objecte de l'administració, amb la finalitat de fer efectiva la quantitat de 38.402,48 ptes. — la mateixa quantitat reclamada en el present plet— no havent-se aconseguit l'efectivitat de l'embargament, perquè les finques no estaven registrades a nom dels obligats a aquell pagament. I si es pogué entrar a la vida d'obligament, és que l'auto era ferm. I com que, en definitiva i segons ja tenim manifestat, l'únic títol de demanar és el tan repetit auto de 2 de gener del 1928, en les sentències recorregudes, podien donar-se també totes les raons que s'haguessin cregut oportunes, a excepció d'una, l'eficàcia executiva de la disposició judicial, la qual, especialment pel que fa al senyor Ferran R. de la F. i als demandats senyors Josep T. i A., Jaume I. i M., Francesc E. i C, Lluís A. i J., Antoni I. i C. i Jaume G. i F., no hi ha lloc a dubte, que constitueix un títol d'obligació, un document públic i solemne no contradit pels esmentats senyors, revelador que aquests són deutors al senyor P., de la quantitat que els reclama, és a dir, la de 38.402,48 ptes., creditada en l'administració d'unes finques, motivada per un judici en el qual els demandats de referència en foren part. En no reconèixer aquest fet, les sentències infringeixen obertament el número 7 de l'art. 596 de la Llei d'Enjudicia-ment Civil, per quant desconeixen la condició que de document públic i solemne té l'auto repetit, de 2 de gener del 1928, i el 598 del mateix Cos legal, pel que fa a la seva eficàcia en judici, i la Jurisprudència del Tribunal Suprem referent a que els defectes de forma que poguessin existir en un judici anterior executoriat, no poden servir per anul·lar, en un de posterior, la decisió d'aquell. Sentència entre altres, de 27 de febrer del 1894. I per bé que a la demanda inicial del present plet s'hi contenen peticions que han pogut, tal vegada amb raó ésser desestimades, i provocar l'absolució d'alguns dels demandats, pel que fa als que abans s'esmenten, i molt especialment pel que toca al senyor Ferran R. de la F. — promotor del judici que motivà l'administració — les sentències tenen de condemnar-los al pagament de la quantitat objecte del plet, per tal com dels autos resulta provada documentalment la realitat del deute.   III.  DESESTIMACIÓ DEL RECURS Essent Ponent el Magistrat senyor Eduard Mico i Busquets; Atès que l'actor en la súplica de la seva demanda sol·licita, en síntesi, que en la sentència es declari la rescissió, per haver-se atorgat en frau de creditors, del contracte d'hipoteca concertat en 3 d'abril del 1925 entre Jaume G. i Bartomeu L., i del contracte de compra-venda entre aquest darrer i «R. y E. de V., S. A.», en relació a les finques descrites a la demanda, a més d'altres peticions derivades de les anteriors, sol·licitant també que no es considerin compresos a l'esmentada hipoteca les millores realitzades a les finques, i diverses condemnes, pel pagament del crèdit que l'actor reclama a la demanda, a càrrec de tots els demandats solidàriament, excepció feta d'en Bartomeu L. i «R. y E. de V., S. A.» en el cas que pogués tenir lloc la devolució de les finques, i de tots els demandats, també solidàriament en altre cas; peticions cada una de les quals fou examinada per separat, en els atesos de la sentència del Tribunal a quo, consignant-se les raons i fonaments jurídics i l'apreciació de la prova que determinen la improcedència de la demanda i l'absolució de tots els demandats, fent-se constar al darrer atès, que la confirmació de la sentència de Primera Instància és procedent pels fonaments de la segona, entre els quals no se n'hi troba cap que desconegui la virtualitat i eficàcia que en les actuacions en què fou dictat, pugui tenir l'auto de 2 de gener del 1938 aprovant els comptes de l'administració judicial a càrrec de l'actor i del saldo al seu favor; Atès que després de l'exposat anteriorment es dedueix la notòria improcedència del motiu primer del recurs, que es recolza en la suposada infracció de l'art. 408 de la Llei Processal, i que es fonamenta en el particular criteri del recurrent, partint del supòsit que la sentència recorreguda desvirtua l'eficàcia de l'esmentat auto de 2 de gener del 1928, i fent consideracions sobre els atesos de la sentència de primera instància, per arribar a la conclusió que devien ésser condemnats al pagament del crèdit reclamat a la demanda, els que foren part en el judici que motivà l'administració judicial, que foren també demandats en el present plet; al·legacions que demostren que el recurrent no ha tingut en compte que tal com s'exposa a l'atès anterior, la sentència de segona instància es fonamenta en els seus propis atesos i no en els de la primera instància, que no foren acceptats, i per això són totalment improcedents les consideracions que puguin fer-se recolzades en aquesta; que no és desconeguda l'eficàcia i fermesa del repetit auto de 2 de gener del 1928, sinó que la sentència té per fonament altres raons i arguments jurídics que no han estat combatuts en cassació, i que per tant subsisteixen amb tota la seva força, i són la conseqüència de la decisió recorreguda; i que no poden en cassació plantejar-se qüestions noves no debatudes en el plet, com seria la que enclou la pretensió del recurrent que siguin condemnats al pagament del crèdit reclamat els demandats que foren part en el judici que motivà l'administració, ja que vistes les peticions contingudes en la súplica de la demanda, és evident que la tal declaració no fóra pertinent, ni tan sols congruent amb aquelles; Atès que, per les mateixes raons anteriors, resulta també notòriament improcedent el segon motiu, que no és més que repetició dels fonaments del primer, esmentant com a infringits el n.° setè de l'art. 596 i el 598, ambdós de la Llei d'Enjudiciament Civil, preceptes de caire eminentment processal i que no poden servir de fonament per al recurs de cassació per infracció de llei, quan la sentència recorreguda no es fonamenta en ells, i el Tribunal a quo no ha pogut infringir-los, i és encara més insostenible que d'ells se'n derivin drets substantius que hagin pogut ésser desconeguts o vulnerats a la sentència, per indeguda aplicació o infracció, Decidim que no hi ha lloc al recurs de cassació per infracció de llei i de doctrina legal interposat pel senyor Estanislau P. i C. al qual condemnem al pagament de les costes i a la pèrdua del dipòsit que hauria de constituir en el cas que millorés de fortuna; sigui retornat a la Sala sentenciadora l'apun-tament que trameté, juntament amb un testimoni de la present i certificació de la taxació de costes un cop aprovada, per a la seva exacció si s'escau.