Francesc Vallverdú (Barcelona, 1 de desembre de 1935 - Barcelona, 12 de juny de 2014), era llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona. Membre fundador i president del Grup Català de Sociolingüística, va ser un dels introductors de la metodologia de la sociolingüística aplicada al català. En aquest àmbit, destaquen obres com L’escriptor català i el problema de la llengua, Dues llengües, dues funcions?, El fet lingüístic com a fet social i L’ús del català: un futur controvertit. Va ser assessor lingüístic del Gran Larousse català, membre del consell d’administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, director de l’Enciclopèdia de la llengua catalana i director del consell de redacció de la revista Treballs de Sociolingüística. El 1986 va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat; el 1990, amb el Premi Nacional de Periodisme de la Generalitat de Catalunya per l’article «L’alarmisme, un recurs contraproduent», publicat al diari El País l’1 de març de 1990.
Segons Marí, la intervenció de Vallverdú en la política lingüística i en el procés de normalització «va ser decisiva, tant en la dimensió social com en la configuració del model de llengua estàndard, a la qual va contribuir amb obres teòriques i com a responsable dels serveis lingüístics de la radiotelevisió catalana».
Com a poeta, va publicar llibres com ara Com llances, Somni, insomni, Retorn a Bílbilis, Leviatan i altres poemes o Encalçar el vent; com a traductor, va traslladar al català obres clau de la literatura universal: va traduir obres de Moravia, Pavese, Calvino i Boccaccio. El 1988 va guanyar el prestigiós premi Ente Nazionale Giovanni Boccaccio per la traducció del Decameró.
Recull de premsa |
.jpg)
Francesc Vallverdú, poeta, traductor, sociolingüista i membre de l’IEC, va morir el 12 de juny a Barcelona als setanta-vuit anys. La seva mort «a causa d’una malaltia tan ràpida ha produït una gran commoció», ha afirmat aquest matí el president de la Secció Filològica de l’Institut, Isidor Marí. Vallverdú, que era membre d’aquesta Secció des del 17 de juny de 2002, «era una persona especialment apreciada per la seva personalitat honesta i la seva disponibilitat permanent» i, des del punt de vista acadèmic, «la seva activitat en el camp de la sociolingüística, de la literatura i de l’edició l’havien convertit en un referent públic de primer nivell».
