El saló de descans del teatre El Jardí de Figueres acull, fins al 31 de gener, l’exposició «La superació d’un matemàtic, Ferran Sunyer i Balaguer (1912-1967)». L’exposició, que es va inaugurar el 10 de desembre, té per objectiu difondre la vida, l’obra i els valors del científic figuerenc, i apropar-lo a la comunitat científica, a l’escolar i també a la societat en general. Tal com va explicar durant la inauguració Manuel Castellet, director de la Fundació, «l’exposició no solament posa en valor la tasca del matemàtic, sinó també l’entorn ―especialment el familiar―, que va fer possible que ell pogués continuar treballant». L’acte va incloure l’estrena del documental Ferran Sunyer i Balaguer: història d’un exili interior, produït per Televisió de Catalunya i Benecé Produccions SL.

Ferran Sunyer i Balaguer (Figueres, 1912 - Barcelona, 1967), que des que va néixer patia una greu atròfia congènita del sistema nerviós, va ser un matemàtic autodidacte que va treballar a Catalunya des del final de la dècada dels anys trenta fins que va morir. La Fundació Ferran Sunyer i Balaguer, amb motiu del centenari del naixement del matemàtic català, li ret homenatge durant tot l’any, tant per l’activitat matemàtica que va dur a terme com pels valors de superació i lluita davant les adversitats. Recull de premsa

Tweet

---

El geògraf Enric Lluch i Martín (Barcelona, 1928), membre de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans, va morir el 4 de desembre a Barcelona als vuitanta-quatre anys. Segons Oriol Nel·lo, geògraf i membre de la mateixa Secció de l’IEC, Lluch «va tenir un paper clau en la renovació de la geografia: va fer de pont entre l’escola geogràfica d’abans de la Guerra Civil i les generacions que van començar a estudiar geografia als anys seixanta». La cerimònia de comiat tindrà lloc al tanatori de les Corts de Barcelona dimecres, 5 de desembre, a les tres de la tarda.

Tal com explica Nel·lo, la renovació de Lluch en el camp de la geografia es va fer en tres àmbits. Per una banda, el científic, ja que «va ser l’introductor dels corrents de la geografia moderna que havia conegut, sobretot, arran de la seva estada a la Universitat de Liverpool». Per una altra banda, Lluch es va preocupar per la docència i la divulgació de la geografia: estava vinculat amb el moviment de renovació pedagògica de Rosa Sensat i va crear el Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. També mostrava «una gran preocupació per la presència de la geografia en el coneixement ciutadà» i, en aquest sentit, va ser, amb Max Cahner, l’impulsor de la Gran enciclopèdia catalana. Finalment, Lluch «concebia la geografia com un instrument per a la consciència ciutadana: per a ell, tenia un caràcter instrumental i no solament servia per a comprendre la realitat, sinó per a transformar-la en benefici de la col·lectivitat». Enric Lluch i Martín era llicenciat en filosofia i lletres, però ben aviat es va passar a l’estudi de la geografia, especialment del vocabulari i la metodologia, així com de la geografia humana de Catalunya, l’evolució del pensament, la formació de l’escola geogràfica catalana i la geografia regional. Considerat un pedagog destacat, va excel·lir en la formació d’un equip d’estudiosos a la Universitat de Barcelona. El tema de la divisió territorial de Catalunya va constituir la seva especialització principal, i va dirigir equips de recerca (GET, 1968), va organitzar col·loquis i xerrades interdisciplinaris i en va publicar, juntament amb Oriol Nel·lo, els materials més importants: La gènesi de la divisió territorial de Catalunya (1983) i El debat de la divisió territorial de Catalunya (1984). Professor emèrit del Departament de Geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona, va participar en la comissió d’experts que van redactar el Pla Roca al llarg de l’any 2000, i en el qual es va esbossar un nou model d’organització territorial de Catalunya. El mateix any fou guardonat amb la distinció Jaume Vicens Vives en reconeixement a la seva tasca docent i investigadora. Recull de premsa

Tweet

---

El 27 de setembre de 1962, Rachel Carson publicava Primavera silenciosa (Silent Spring), un llibre que denunciava els usos perjudicials sobre els éssers vius ―en especial, els ocells― del diclorodifeniltricloroetà (DDT), que aleshores s’utilitzava com a insecticida. L’obra de Carson, considerada l’origen del moviment ecologista, va esdevenir tan popular que va ser l’inici d’un procés que va acabar amb la prohibició, el 1972, de l’ús del DDT als Estats Units i, més tard, a gran part dels països del món. Amb motiu del cinquantè aniversari de la publicació, el 4 de desembre es va celebrar a l'IEC la taula rodona «50 anys de Silent Spring, de Rachel Carson. La primavera silenciosa a casa nostra», en la qual es va anlitzar quina va ser la repercussió del llibre, quina n’és la vigència actualment i com va ser rebut a Catalunya. També es va reflexionar al voltant de dues qüestions: ha canviat la manera com la nostra societat incorpora els avenços cientificotècnics a la vida diària? Estem més protegits dels efectes dels pesticides ara que el 1962?

En la taula rodona, hi van participàr Joandomènec Ros, catedràtic d’Ecologia a la Universitat de Barcelona i vicepresident de l’IEC; Antonio Buj Buj, doctor en geografia humana per la Universitat de Barcelona; Joaquim Elcacho, periodista i consultor especialitzat en ciència i medi ambient, i Miquel Porta, investigador de l’Institut de Recerca Hospital del Mar (IMIM-Hospital del Mar) de Barcelona i catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona. La taula rodona forma part dels col·loquis de la Societat Catalana d’Història de la Ciència i de la Tècnica (SCHCT), filial de l’IEC, i està organitzada per Clara Florensa i Agustín López, del Centre d’Estudis d’Història de la Ciència de la Universitat Autònoma de Barcelona. Es tracta del primer acte del cicle Atmosferes tòxiques, coordinat per Ximo Guillem i José R. Bertomeu, de l’Institut d’Història de la Ciència i la Medicina López-Piñero de València. La taula rodona es pot veure a la videoteca de l'IEC Article de Joandomènec Ros, vicepresident de l'Institut

Tweet

---

Com cada any, l’IEC organitza un cicle de conferències a Barcelona i a València per explicar i debatre els treballs guardonats amb els premis Nobel, que atorga l’Acadèmia Sueca. El cicle, que enguany arriba a la catorzena edició, va començar a Barcelona el 14 de desembre amb la conferència «El Premi Nobel de Química 2012 i els receptors intel·ligents de la superfície de les cèl·lules», sobre el treball de Brian Kobilka i Robert Lefkowitz. La conferència va ser a càrrec de Rafael Franco, del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Barcelona, i va presentar l’acte Romà Tauler, president de la Societat Catalana de Química, filial de l’IEC. El cicle, que té per objectiu apropar la ciència a la ciutadania, se celebrarà a València a partir del mes de gener.

El 18 de desembre va ser el torn de Jordi Mompart Penina, del Departament de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), que va pronunciar la conferència titulada «Premi Nobel de Física 2012: Observació i manipulació de sistemes quàntics individuals», que va versar sobre el Premi, concedit a Serge Haroche i David J. Wineland. L’endemà, dimecres 19 de desembre, Ángel Raya, professor d’investigació de l’ICREA, es va centrar en el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina, concedit a John B. Gurdon i Shinya Yamanaka. Ho va fer amb la conferència «Reprogramant el destí de les cèl·lules». El 20 de desembre, Jordi Massó, degà de la Facultat d’Economia i Empresa de la UAB, va oferir la ponència «Premi Nobel d’Economia 2012: La teoria de les assignacions estables i la pràctica del disseny de mercats», del treball de Lloyd Shapley i Alvin E. Roth. Finalment, la periodista d’El Punt Avui, Valeria Gaillard, analitzarà l’obra de Mo Yan en la conferència «Premi Nobel de Literatura 2012: Dir sense parlar», el divendres 21 de desembre a la Sala Nicolau d’Olwer. La presentarà Manuel Llanas, president de la Societat Catalana de Llengua i Literatura, filial de l’IEC.

Tweet

---

Es calcula que, a mitjan segle XXI, les espècies que es pesquen més freqüentment avui dia desapareixeran si la pressió humana continua al ritme actual. S’han consumit recursos pesquers que en el passat s’havien considerat inexhauribles i cada vegada es pesca més lluny, a més profunditat i el peix capturat és més petit. L’impacte de l’activitat pesquera sobre les espècies i sobre el medi marí va ser l’eix del debat de «Can we save marine fish stocks?», la conferència que va impartir Philippe Cury, director del Centre d’Investigació Pesquera Mediterrània i Tropical (CRH) i expert de l’Institut de Recerca per al Desenvolupament (IRD– Ifremer – Universitat de Montpeller II), el 18 de desembre a la sala de graus de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB).

Philippe Cury, biòleg marí de reconegut prestigi, és coautor amb el periodista de Le Figaro Yves Miserey del llibre Una mar sense peixos, una obra traduïda recentment al català per l’Institut d’Estudis Catalans que aporta elements de reflexió al voltant de l’impacte de la pesca sobre els peixos i sobre el medi marí. L’edició catalana inclou el capítol «La pesca a la Mediterrània occidental», en què Jordi Lleonart i Francesc Maynou analitzen la situació de la pesca als Països Catalans. La conferència va ser una iniciativa de la Facultat de Biologia de la UB i de l’Institut d’Estudis Catalans.

Tweet

---