.jpg) Després de sis anys de negociacions amb el poder central que portaren a un acord de mínims, la Mancomunitat de Catalunya es constituí el 6 d’abril de 1914, ara fa cent anys, quan feia dos-cents anys justos del desastre de 1714. La Mancomunitat naixia com una federació voluntària de les quatre diputacions provincials catalanes i era el resultat de més de trenta anys de moviment catalanista.
El primer president va ser Enric Prat de la Riba, que presidia la Diputació de Barcelona des del 1907; quan morí, prematurament, el segon elegit fou Josep Puig i Cadafalch, que, a més d’arquitecte famós, era un dels membres fundadors de l’IEC i president de la seva Secció Històrico-Arqueològica.
Amb recursos molt minsos, la Mancomunitat féu una obra important. Per exemple, si el 1914 només trenta-vuit municipis catalans tenien telèfon, gràcies a la Mancomunitat arribaren a quatre-cents deu. La meitat dels municipis de Catalunya no tenien ni un camí veïnal i no s’hi arribava en carro. La Mancomunitat incorporà dos-cents divuit pobles a la xarxa de comunicacions. En ensenyament tècnic i professional, les setze escoles tècniques ―la Universitat Industrial o Universitat Nova― subministraren quadres i treballadors especialitzats a noves branques com els sectors elèctric i químic, de manera que feren més competitiva la producció catalana i assoliren unes proporcions importants: sumaven dos mil setanta-set alumnes l’any 1923, quan les cinc facultats de la Universitat estatal de Barcelona només aplegaven mil vuit-cents alumnes oficials. La Mancomunitat inaugurà el 1914 la Biblioteca de Catalunya, que havia preparat l’Institut d’Estudis Catalans, i creà les onze primeres biblioteques populars, totes fora de Barcelona però connectades amb la Biblioteca de Catalunya. Per servir-les, creà l’Escola de Bibliotecàries. Aquesta nova professió femenina, igual que l’Escola d’Infermeres, també creada per la Mancomunitat, obria noves possibilitats a les noies, que, llevat de l’Escola de Magisteri, eren molt poques a l’ensenyament superior i mitjà.
La lluita dels serveis sanitaris de la Mancomunitat contra el tifus, el paludisme i la tuberculosi fou més eficient que la perifèrica de l’Estat i, alhora, la mortalitat infantil ―encara molt alta― es reduïa notablement a la Maternitat i a les incluses. La Mancomunitat projectà l’Hospital Psiquiàtric de Santa Coloma de Gramenet i reformà el manicomi de Salt. També creà el primer Servei Meteorològic de Catalunya, fomentà la reforma educativa creant les Escoles d’Estiu de Mestres i els Estudis Normals, tres anys d’ampliació i catalanització dels coneixements adquirits a les normals de l’Estat i, alhora, publicava per als educadors Quaderns d’Estudi i Butlletí dels Mestres.
L’IEC conegué una època de gran efectivitat amb la Mancomunitat. Entre les seves moltes activitats només destacarem aquí el Cursos Monogràfics d’Alts Estudis i d’Intercanvi, on eren convidades eminències foranes per a donar cursos, que equivalien a un nivell de tercer cicle universitari en una època en què només a Madrid es podia fer el doctorat. Un dels setanta cicles professats fou a càrrec d’Einstein.
No tenim aquí l’espai per a resumir tota l’obra de la Mancomunitat, feta amb mitjans molt insuficients perquè l’Estat no li traspassà cap competència ni cap tribut. Però més important que aquest llegat, encara viu, fou que, per primer cop, Catalunya tingué un organisme democràtic que parlava en nom de tota ella i superava, així, l’esquarterament provincial, i que, durant els nou anys que durà, la llengua catalana, amb una ortografia unificada per l’Institut d’Estudis Catalans, esdevingué per primer cop llengua d’administració pública i d’ensenyament, amb les limitacions de no tenir encara el català un estatut de cooficialitat.
La Mancomunitat fou fruit de la cooperació modèlica de la dreta i l’esquerra catalanistes. Les diputacions traspassaren a la Mancomunitat tots els seus recursos, però l’Estat espanyol no li traspassà res i li negà un estatut d’autonomia quan la Mancomunitat el reclamà el 1919, després de la Primera Guerra Mundial. La dictadura de Primo de Rivera liquidà la Mancomunitat el 1925.
Però, sense la Mancomunitat de 1914 no hauria existit la Generalitat republicana de 1931 ni la Generalitat de 1977, que és l’actual. La Mancomunitat va ser el primer pas vers l’autogovern català fa cent anys.
|
.jpg)
