Abans de les eleccions de 2011, ja s’havia evidenciat l’actitud adversa a la llengua en la campanya del candidat del PP, José Ramón Bauzá. Va anunciar que modificaria la Llei de normalització lingüística de 1986 —aprovada amb el consens general del Parlament Balear— i després va fer veure que rectificava, que sols canviaria la política educativa. Però quedava clar el seu propòsit de convertir la llengua catalana, pròpia de les Balears, en innecessària i perfectament prescindible. Es tractava d’atreure els electors no catalanoparlants. En aquelles eleccions, el PP no va créixer gaire en nombre de vots (representa poc més del 27 % dels electors), i si té majoria és per la retracció dels votants del Govern de progrés de la legislatura anterior. Això hauria pogut induir J. R. Bauzá a mantenir posicions moderades, però no ha estat així, perquè han pesat més les directrius centrals (PP-FAES) que no els interessos de les bases locals del partit: la política contra la llengua de les Balears s’inscriu en una ofensiva general contra el català (v. el Butlletí núm. 12 del Cercle XXI). Així, ben aviat (juliol de 2012) va modificar la Llei de funció pública, va suprimir el requisit general de conèixer la llengua oficial pròpia de les Balears per a accedir als serveis públics i, de pas, va canviar d’amagat la Llei de normalització lingüística perquè els topònims poguessin tenir versió castellana. El consens de la transició democràtica quedava trencat per una decisió unipartidista. D’entrada, el Govern Bauzá va pregonar la llibertat d’elecció de llengua vehicular a l’ensenyament, atribuint sense cap base el fracàs escolar a l’ús «abusiu» del català. Per contra, els informes del mateix Institut d’Avaluació i Qualitat del Sistema Educatiu de les Balears indicaven que totes les competències (no sols les lingüístiques) eren millors en els centres on l’ús del català era més general. Però el curs 2012-2013 l’elecció de llengua no va donar el resultat desitjat: malgrat les circulars reiterades que el Govern va enviar-los, més de dos terços dels pares van optar pel model educatiu centrat en el català. Aleshores la llibertat d’elecció de llengua va ser substituïda per un decret de «tractament integrat de llengües» (abril de 2013) que, amb l’excusa d’introduir l’anglès com a llengua vehicular, obligava els centres a fer en tres mesos un nou projecte educatiu en què la presència del català tendia a ser d’un terç. La precipitació amb què es pretenia implantar el decret, ignorant els informes experts i el mateix oferiment de mediació (!) de la Universitat de les Illes Balears —«institució oficial consultiva per a tot el que es refereix a la llengua catalana» (art. 35 de l’Estatut balear)—, va donar lloc a la suspensió cautelar del decret pel Tribunal Superior de Justícia de les Balears el 6 de setembre. Però l’obcecació del Govern va arribar a l’extrem d’aprovar (el mateix dia!) un decret llei encara més restrictiu que el decret d’abril. Les vagues i protestes de la comunitat educativa no s’han aturat des d’aquell moment. El 29 de setembre de 2013 es va fer alhora a totes les illes la més gran manifestació de tota la història contra aquesta imposició autoritària d’un sol partit, en contra d’un model d’escola pública inclusiva, que avançava clarament, enmig de dificultats, cap a la construcció d’una societat cohesionada entorn de la llengua pròpia. Més recentment ha reaparegut una altra estratègia de confusió: presentar la varietat comuna o estàndard usada tradicionalment a les Balears com una imposició barcelonina, contraposada amb les varietats insulars col·loquials, ignorant que en totes les llengües d’una societat moderna, si no han patit prohibicions o marginacions, la varietat estàndard conviu amb les altres varietats dialectals, i no sols no amenaça la seva continuïtat, sinó que és la condició de la cohesió interna de la comunitat lingüística, de la plena normalitat de la llengua i de la participació activa en els intercanvis amb les altres llengües del món. La intencionalitat és òbvia: manipular la identificació —lògica i positiva— dels parlants amb la seva varietat local i la manca de familiaritat amb la varietat comuna o estàndard, per aïllar i subordinar les varietats locals insulars, fragmentar la llengua catalana i dificultar la comunicació amb la resta de deu milions de parlants. El punt àlgid d’aquesta nova obsessió va ser la decisió d’introduir l’article es fins i tot en els programes formals d’IB3, com els informatius. Algunes entitats aparegudes de sobte en els darrers temps propugnen l’ús exclusiu oral i escrit de l’article es, en contra del model de llengua consolidat fa segles a les Balears. Francesc de B. Moll ja va rebatre en una conferència l’any 1978 aquesta pretensió: «Una de les coses que més retreuen els anticatalanistes baleàrics és que usem els articles el i la en lloc de es i sa.» Però «no som en el començament del camí de la restauració de la nostra llengua […]», sinó que tenim «un segle i mig de literatura acreditada, que honra les tres illes amb una llengua literària modèlica d’equilibri entre els parlars insulars i els continentals». «Estendre l’ús de el i la a tots els mots no significa més que eixamplar l’ús d’unes formes que en el llenguatge insular ja estam acostumats a emprar» i això «no és una imposició de cap gramàtic, sinó que és un ús i costum a les nostres illes des de sempre, des del segle XIII». Així es va recordar en l’acte organitzat per la Secció Filològica i la UIB el 3 de juny, deixant constància de les personalitats de les Balears que, a més de Moll, han format part de l’IEC: Miquel dels Sants Oliver, Antoni M. Alcover, Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Gabriel Alomar, Salvador Galmés, Miquel Ferrà, Miquel Dolç, Josep M. Llompart i Marià Villangómez, entre altres. Al costat d’aquests noms, de quines credencials disposen els ficticis defensors de les modalitats insulars? Els atacs a la llengua han trobat a les Balears una resistència exemplar. I han reforçat la solidaritat amb les mobilitzacions de tots els altres països de llengua catalana per un model educatiu d’èxit, en resultats pedagògics i en cohesió social. No podem cedir.    1 . «Llengua o dialecte? Català o mallorquí?», lliçó inaugural pronunciada per Francesc de B. Moll dins els cursos de llengua catalana 1978-1979 organitzats per l’Obra Cultural Balear.

Tweet

---