Llista de fitxesCol·leccionistes Col·leccions TipologiesAutorsCercaWeb del projecte

José Manuel Infiesta Monterde

19/7/2021

Barcelona  14/4/1949  - 

 

Figura 1. José Manuel Infiesta.

Figura 2. Inauguració d’una exposició al MEAM.

Figura 3. Sala principal de la planta noble del Palau Gomis, seu del MEAM.

Figura 4. Exposició «Un segle d’escultura catalana» al MEAM.

 Figura 5. Exposició d’escultura europea del segle xx al MEAM.

Figura 6. Exposició de les obres de l’artista hongarès Istvan Sandorfi.

Fundació de les Arts i els Artistes

El meu interès per l’art ja va començar a una edat molt primerenca, de forma gairebé innata, instintiva i, per descomptat, involuntària (Figura 1). No va formar part de l’educació rebuda ni del meu entorn, però ho vaig alimentar des del començament amb una passió personal autèntica. A la meitat dels meus estudis d’arquitectura, i davant l’anunci d’una d’aquelles vagues interminables del Sindicat d’Estudiants, em vaig decidir a escriure un ampli estudi sobre l’escultura catalana, que es conformava, ja als meus vint anys acabats de fer, com la meva gran passió. Em vaig llegir tots els diaris i revistes de la primera meitat de segle, a la biblioteca del Museu d’Art Modern, que llavors es trobava al parc de la Ciutadella, i a la qual no anava mai absolutament ningú. I des d’aquest esforç de recopilació de cites, de fotos i de visites a tallers d’escultors llavors encara vius, va sortir el llibre Un segle d’escultura catalana, acabat el 1971 i editat el 1974.

Poc després, ben entrat l’estiu del 1972, a casa dels meus pares a Sitges, i davant la prohibició de contactar amb els meus amics durant dues setmanes, vaig decidir aprofitar aquell temps per escriure l’assaig titulat La gènesis del arte, que va acabar essent editat per la Universitat de Barcelona el 1974, amb la col·laboració del meu estimat professor i amic Juan Bassegoda Nonell, amb qui vam acabar editant diverses obres conjuntament. Va ser també per aquella època que vaig començar l’edició de la revista mensual Monsalvat, dedicada a la música clàssica i, sobretot, va ser llavors l’inici de la publicació de la col·lecció de biografies de catalans importants titulada «Gent nostra».

Sempre em va apassionar l’escultura. Em captivava el volum i la sensibilitat del material. El meu projecte de final de carrera, per obtenir el títol d’arquitecte superior, va ser un museu d’escultura catalana, que havia d’anar en un solar veí del que hi havia on més tard es construiria l’actual Museu Miró, als peus de Montjuïc.

Però la meva carència absoluta de mitjans econòmics no em permetia ni tan sols plantejar-me la possibilitat d’adquirir alguna obra. No fou fins vora els cinquanta anys (cap al 1998) que la meva feina professional com a promotor immobiliari i arquitecte em va permetre somniar amb la possibilitat d’adquirir alguna petita escultura. Recordo la passió amb què vaig viatjar als mercats d’art de París —aquella ciutat que tants cops he visitat i que tant he estimat— amb els meus primers dos milions de pessetes, per fer realitat el meu somni d’adquirir algun marbre per decorar casa meva…

I d’aleshores ençà va començar la meva passió irrefrenable per omplir la meva vida, casa meva, d’escultures. Era l’inici del nou segle i m’interessava per tota l’estatuària europea, des del Modernisme fins a l’actualitat. I així vaig poder anar adquirint peces de Meunier, de Bartholomé, de Despiau, de Bourdelle, de Dejean, algun petit Rodin, seguint posteriorment amb Delamarre, Pina, Drivier, Aronson, Landowsky, Démanet, Wlérick, Klimsch, Malfray, Rivière, Letourneur i un llarg etcètera, fins a arribar a reunir unes tres-centes peces més que interessants, sense oblidar la meva amistat primerenca personal i la publicació posterior del meu llibre sobre l’escultor alemany Arno Breker.

Al mateix temps, tenia l’ocasió d’anar alimentant la meva petita col·lecció d’escultura catalana, sobretot amb alguns Llimona, Querol, Rebull, Otero, Julio Antonio, Arnau, Rosselló, Escaler, Manolo, Viladomat i un llarg etcètera, fins a arribar a reunir en menys de deu anys vora dues-centes peces (Annex). Amb Josep Cañas, vaig tenir una gran amistat i vam publicar més d’un llibre conjuntament. I algun escultor, com Seguranyes, m’ha confiat el seu fons permanentment per ser conservat i transmès.

Fou vora el 2005 que un amic em va introduir al món apassionant de les figures art-déco, conegudes com a criselefantines. Vaig aprendre’n ràpid, jo era molt passional. Les criselefantines són figures formades per una base de marbre, figura de bronze i cares, braços i cames d’ivori. En tres anys, m’havia convertit en un especialista, i n’havia reunit una col·lecció d’unes cent vuitanta peces d’autors com D. H. Chiparus, Ferdinand Preiss, Joé Descomps, Afortunato Gori, Claire-Jeanne Colinet, Gerdago, Otto Poertzel, Armand Godard, Max le Verrier, Pierre Le Faguays, Josef Lorenzl, Roland Paris, Bruno Zach, Alex Kelety i un llarg etcètera.

La meva passió per l’art em va portar a crear el 2005 la Fundació de les Arts i els Artistes, pensada sobretot per promoure l’art figuratiu com a expressió de la contemporaneïtat i per donar suport a artistes joves poc coneguts. I el 2006 es convoca el primer concurs de pintura Figurativas, sense mitjans ni coneixements específics. Quina sorpresa que vaig tenir en rebre més de nou-centes obres en aquesta primera convocatòria! Amb l’adquisició d’algunes de les obres premiades i seleccionades vam iniciar la col·lecció de pintura i escultura figurativa del segle xxi, que en el moment d’escriure aquestes línies consta de més de cinc-centres obres d’artistes dels països més diversos del món (Figura 6).

El concurs es va anar convocant cada any i, ja des del segon, en el doble vessant de pintura i d’escultura. Entre el jurat hem pogut comptar amb artistes tan destacats com Antonio López, Eduardo Naranjo, Gottfried Helnwein, Odd Nerdrum, Lita Cabellut, Richard Estes, Daniel Graves, Alex Kanevsky, Nicola Samori, els escultors Julio López, Francisco López i Luisa Granero i un llarg etcètera. És una iniciativa germen d’un important moviment artístic a escala internacional cada cop més potent.

L’any 2007, se’ns va plantejar l’oportunitat d’adquirir el Palau Gomis, un edifici del segle xviii enclavat al barri barcelonès del Born, al costat del Museu Picasso. I no m’ho vaig pensar dues vegades, encara que suposés hipotecar-nos per sobre de les nostres possibilitats, ja que suposava fer realitat un somni llargament anhelat. Així va néixer la idea de crear el Museu Europeu d’Art Modern (MEAM), la casa dels artistes, el lloc màgic en el qual tots els artistes es trobarien amb el seu públic i debatrien entre ells i on podríem mostrar allò que havia de ser el nou art del nou segle.

Lamentablement, el 2008 esclata la crisi immobiliària, que a mi, com a arquitecte, constructor i promotor, m’agafa en plena activitat. En molt pocs mesos es passa de disposar de crèdit bancari per a les promocions a una restricció comercial tan ferotge que es produeix l’esfondrament de tot un sector. Tot i això, i amb grans esforços personals, vam seguir amb les obres de restauració del Palau Gomis, i el juny del 2011 vam aconseguir inaugurar el MEAM i obrir-ne les portes al públic (figura 2 i figura 3).

Pel camí s’han hagut de fer alguns sacrificis importants: la col·lecció sencera de criselefantines es va subhastar a Sotheby’s i Bonhams, a Londres, així com alguns marbres i bronzes significatius d’escultura europea. Mentrestant, però, el Museu desenvolupa una activitat ferotge, programant concerts (cent cinquanta cada any), tallers de pintura i escultura, workshops d’artistes, visites d’escoles, visites guiades, esdeveniments i exposicions importants, com les antològiques d’artistes de la talla d’Odd Nerdrum, de Don Eddy, de Golucho, de Sandorfi, de He Jia Ying, de Richard MacDonald, de Gregorz Gwiazda i antològiques memorables com les de Josep Llimona, els guixos originals de Josep Clarà, etc. Sense oblidar la gran antològica d’escultura catalana de 2013 (figura 4) i la de tot el fons propi d’escultura europea de 2014 (figura 5), ambdues amb gairebé tres-centres peces exposades. I, en tots els casos, amb catàlegs ben cuidats.

La repercussió internacional està essent important, basada sobretot en la col·laboració anual amb el grup nord-americà de l’Art Renewal Center, així com l’intercanvi d’exposicions amb els artistes japonesos del Museu Hoki o les diverses exposicions d’artistes xinesos. El 2019 el problema de logística i emmagatzematge d’obres d’art de la Fundació s’ha solucionat completament amb l’adquisició i l’habilitació d’una nau de gairebé dos mil metres quadrats, en què es pot conservar la totalitat de les col·leccions mencionades.

El 2020, els fons de la Fundació de les Arts i els Artistes consten d’unes 1.500 obres, dividides en unes 700 pintures, 280 terracotes i guixos, 190 marbres i 330 bronzes.

 

Bibliografia

Com a arquitecte

Infiesta, José Manuel. 25 años de arquitectura. Barcelona: Columna, 1998.

Infiesta, José Manuel. Una arquitectura entre dos siglos (1998-2006). Barcelona: Altera, 2005.

 

Com a col·leccionista

«Figurativas» (convocatorias de 2006, 2007, 2008, 2009, 2010, 2011, 2013, 2015, 2017, 2019)

«Art-Deco y Criselefantinas» (2010)

«Exposició Un segle d’Escultura Catalana» (2013)

«Una mica d’escultura, si us plau»: L’escultura europea del segle xx (2014)

«Josep Llimona» (2015)

«Josep Clarà» (2016)

«Exposicions del fons permanent del MEAM» (diverses edicions, del 2006 al 2015)

«Sandorfi» (2016)

«Gregorz Gwiazda» (2017)

«Joan Seguranyes» (2018)

«Luisa Granero» (2018)

«Julià Mateu» (2019)

«Pedro del Toro» (2019)

«Realismo español contemporáneo: Exposición en Japón de los fondos del MEAM» (2019)

«El cuerpo y la materia, en la escultura de la colección del MEAM» (Caja Burgos, 2019)

José Manuel Infiesta

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal