Terrassa (Vallès Occidental) 16/3/1875
- Matadepera (Vallès Occidental) 24/7/1936
Francesc Salvans: una col·lecció per a un palau
Francesc Salvans i Armengol (figura 1) combinà la seva activitat industrial en la terrassenca empresa tèxtil SAPHIL (Sociedad Anónima de Peinaje e Hilatura de la Lana) juntament amb la banca i amb la seva faceta de polític, i arribà a ser diputat de la Lliga Regionalista per la província de Barcelona a les Corts republicanes del 1933 al 1936.
Salvans passà llargues temporades a Matadepera, prop dels seus negocis de Terrassa però suficientment allunyat per estar en contacte amb la natura, concretament dins del terme anomenat La Barata. Allí hi feu edificar una luxosa torre d’estiueig de clara inspiració italiana, amb 983 metres quadrats distribuïts en tres plantes i un soterrani. L’edifici, acabat l’any 1929, gaudia de les comoditats més modernes que hi havia en l’època i s’hi utilitzaren materials nobles de gran qualitat. És en aquesta torre on Francesc Salvans ubicà la seva col·lecció.
En l’època, la col·lecció Salvans tingué molta anomenada arreu de la comarca; de fet, era considerada com una de les millors pel bon gust del seu propietari i la factura de les seves obres. No obstant això, hem de remarcar que fins fa poc no se sabia del cert què contenia la famosa Torre Salvans, ja que al ser de propietat privada i estar del tot dispersada el seu estudi sempre s’havia fet difícil. Tan sols es conserven un parell de fotografies antigues de l’interior on es poden apreciar alguns quadres i mobiliari (figura 2 i figura 3) i, a l’Arxiu Mas, hi podem trobar una desena de fotografies d’obres que duen la firma de: Roderic d’Osona (fill) (figura 4), Luis de Morales (figura 5 i figura 6), Martí i Alsina (figura 7), Eduardo Rosales (figura 8), Isidre Nonell (figura 9 i figura 10), Francesc Gimeno (figura 11) i un retaule anònim del segle xvi. Gràcies a la recent descoberta d’un important i exhaustiu inventari del contingut de la Torre Salvans, datat de l’any 1937, avui dia podem posar més llum a aquesta col·lecció (annex 1).
A partir d’aquest inventari podem veure com a Francesc Salvans l’atragué sobretot la pintura catalana, ja que podem trobar totes aquestes obres dels següents autors repartides per les diferents estances de la torre: un Lluís Rigalt, tres Martí i Alsina (un d’ells, de grans dimensions, pintat als afores de Granollers) (figura 7), un Francesc Torrescassana, dos Isidre Nonell (del qual destacaríem un paisatge de Caldes de Boí) (figura 9 i figura 10), dos Enric Galwey, un Joaquim Mir, dos Feliu Elies, un Francesc Gimeno (figura 11), un dibuix d’Hermen Anglada Camarasa, un Dionís Baixeras, set Joaquim Vancells, un Joaquim Vayreda, dos Tomàs Viver, un Rafael Durancamps, un Alexandre de Cabanyes, un Pere Gussinyé, un Lluís Bagaria, tres Alfred Sisquella, tretze Marian Espinal (que, a part de pintor, també era col·leccionista terrassenc), dos Francesc Torras i Armengol, un gravat acolorit d’Enric Cristòfor Ricart, sis Joaquim Mombrú, un Joan Colom, un Joan Serra, un Domènec Carles, un Joan Vila i Puig, un Manuel Humbert, un Isidre Òdena, un Lluís Mercadé, dos Jaume Mercadé, dos Benet Mercadé, dos Soler i Diffent, un Emili Bosch-Roger, un Pere Prat i Ubach, un Emili Armengol i tres Rafael Benet.
A part, dins d’aquest apartat de pintura catalana hem de fer menció d’un dibuix de Pablo Picasso i dos de Marià Fortuny (una pintura sobre taula representant un bust de personatge oriental i una aquarel·la amb figura). També d’escola catalana però d’època antiga podem destacar una pintura religiosa d’Antoni Viladomat, el pintor barroc català per excel·lència, que es trobava dins l’oratori particular.
Pel que fa a pintura espanyola, la col·lecció Salvans comptava amb un esbós i una còpia de la Verge del Fus de Luis de Morales pintats per Eduardo Rosales (figura 8), un Francisco Padilla, un paisatge de l’impressionista Darío de Regoyos i una pintura del valencià Joan Baptista Porcar. Però és potser la pintura antiga la que més sobreeixia, tot comptant amb una Anunciació del valencià Roderic d’Osona (fill) (figura 4), dos Luis de Morales (un Calvari i una Resurrecció de l’antiga col·lecció de Bonaventura Grases i Hernández) (figures 5 i 6) a més d’un Alonso Cano i un Mateo Cerezo. La col·lecció també posseïa una aquarel·la del francès Bernard Traybaud juntament amb dos tapissos francesos d’Aubusson i un altre de flamenc del segle xvii.
A part, gràcies al dit inventari sabem que tenia un total de trenta-quatre quadres on sols ens especifica que eren de «pintura antiga», segurament anònima o desconeguda pels qui van fer-ne la relació. D’entre aquests, però, hauríem de fer esment d’un paisatge i quatre taules representant els sentits, tots ells de l’escola o cercle de Pieter Brueghel el Vell.
A part de la pintura també trobem escultures, concretament: tres ceràmiques de Josep Viladomat, Rafael Solanic i Francesc Torras i Armengol; un bronze de Josep Armengol i un marbre de l’italià Vannucci. A més d’aquests autors, la col·lecció estava formada per altres escultors anònims d’escola antiga.
La col·lecció Salvans també comptava amb una interessant mostra d’objectes de porcellana de Saxe, Limoges, Sargaledos i Capodimonte, així com d’anglesa i espanyola que no hem pogut identificar. A més de la porcellana també hi havia diferents objectes de ceràmica xinesa, portuguesa, anglesa, francesa i italiana (des de figuretes d’animals a soperes, passant per gerros i plats decoratius). Dins les vitrines també s’hi podia trobar una mostra de vidre antic i una vintena de morters de bronze i marbre, a part d’una petita col·lecció d’objectes d’allò que anomenaríem art oriental formada bàsicament per gerros i figuretes, tot i que l’inventari no entra en detalls i per tant es fa difícil poder precisar tant com voldríem.
No sabem del cert a partir de quin moment Francesc Salvans inicià la seva col·lecció, tot i que ens aventuraríem a dir que fou poc abans de la dècada dels anys vint quan començà la seva efervescència d’industrial i polític de renom, cosa que li hauria permès adquirir les obres que hem anat assenyalant. Val a dir que un dels seus fills, en Josep Salvans, fou iniciat pel seu pare en el món del col·leccionisme durant els anys vint i que aquest li aconsellà que s’interessés per l’art xinès. Gràcies a un estudi del Museu de Terrassa podem saber que Josep Salvans adquirí la seva col·lecció en antiquaris de l’Estat espanyol (ubicats a Saragossa, Sevilla, Burgos, Vitòria i Barcelona) i en cases de subhastes de Londres i París; per tant, és probable que el seu pare hagués fet el mateix camí.
Desgraciadament Francesc Salvans sols va poder gaudir de la seva torre engalanada amb la col·lecció durant set anys, ja que el 24 de juliol de 1936, poc després de l’esclat de la Guerra Civil, fou brutalment assassinat per Pedro Alcócer «y sus chiquillos» juntament amb el seu fill Joan i sis prohoms més considerats facciosos. Això feu que la seva família fugís cap al bàndol nacional i abandonés la Torre Salvans. Poc temps després el pintor Josep Rigol, qui havia rebut el càrrec de delegat a Terrassa de la Comissaria General de Museus de la Generalitat de Catalunya, aconseguí requisar la torre i tot el seu contingut. Rigol havia rebut ordres de tenir cura de tot el patrimoni històric i artístic del terme de Terrassa per tal de salvaguardar-lo de possibles robatoris o destrosses, tot ingressant-lo en el nou dipòsit-museu de les esglésies de Sant Pere. No obstant això, cregué oportú que aquesta col·lecció romangués a l’edifici, sense tocar-ne ni un sol objecte, i hi destinà uns masovers per tal que hi fessin guàrdia. Prèviament, Josep Rigol redactà l’inventari al qual ens hem referit anteriorment per tal de deixar constància de tot el que hi havia. Aquest document forma part del fons Josep Rigol de l’antic arxiu particular de Josep Maria Domènech i Fargas.
A finals del 1937, amb el Govern espanyol ja ubicat a Catalunya, la Torre Salvans serví de residència oficial del president de la Segona República espanyola, Manuel Azaña, i de la seva esposa, Dolores de Rivas, els quals hi visqueren fins que s’exiliaren d’Espanya a principis del 1939. Triaren aquest edifici per la situació estratègica en què es trobava i per les comoditats luxoses que oferia, unides al marc artístic de la col·lecció, en el qual se celebrà el Consell de Ministres del 5 d’abril de 1938 i diverses reunions amb Juan Negrín, Josep Tarradellas, Ángel Ossorio i altres personalitats.
Acabada la Guerra Civil, els nous propietaris de la col·lecció Salvans trobaren totes les obres sense cap mena d’alteració, penjant de les mateixes parets o dins de les vitrines habituals. A partir dels anys quaranta perdem la pista de la col·lecció, tot i que sabem que la torre s’anà buidant fins quedaren les parets nues; per tant, les obres es devien dispersar en herències de familiars més o menys directes de Francesc Salvans. Tanmateix, al Museu del Prado de Madrid podem trobar els dos quadres de Luis de Morales: el Calvari i la Resurrecció (sota els números de registre P8211 i P8212, respectivament) els quals foren donats al Museu l’any 2015 pel seu anterior propietari, Plácido Arango Arias.
