La col·lecció «El Conventet»
La col·lecció «El Conventet» és un conjunt artístic que aplega pintura, escultura i ceràmica, preferentment hispànica, propietat de l’empresària Carmen Godia Bull (figura 1). La col·lecció pren el seu nom de l’antiga residència familiar de Pedralbes, una construcció d’origen medieval, d’interès històric i artístic, amb elements constituents que són exemples de l’escultura romànica més excel·lent.
La vida d’aquesta col·leccionista està marcada per l’art. Filla primogènita del també empresari i col·leccionista Francisco Godia Sales, apreciar l’art formà part de la seva educació, però també de la seva naturalesa intuïtiva. L’interès per col·leccionar el va experimentar de ben jove, amb preferència per l’obra d’artistes coetanis que expressaven les seves mateixes inquietuds, tot i que progressivament va incorporar-hi artistes de generacions anteriors. Les seves primeres adquisicions Sur le lit, de Josep de Togores i Parella d’enamorats, de Pere Pruna, són indicatives de la formació i la sensibilitat amb què va iniciar la col·lecció pròpia, quan va emprendre un camí que esdevingué un projecte de vida.
Carmen Godia va estar casada amb Rafael Tous, empresari tèxtil i reconegut col·leccionista d’art conceptual espanyol, amb qui va compartir l’entusiasme per l’art i va tenir tres fills.
A l’inici dels anys setanta, Carmen Godia va unir aquesta passió per l’art amb el seu esperit empresarial quan impulsà l’obertura de la sala de subhastes Gobero. Va ser la primera sala de Barcelona que, a diferència dels establiments de venda d’art tradicionals, oferia vendes periòdiques i programades. I va ser també la primera que va portar el comerç de l’art a la part alta de la ciutat. Situada al carrer de Jacinto Benavente, la Sala Gobero va tenir molt d’èxit i va contribuir a dinamitzar la vida artística d’aquella dècada.
Carmen Godia va treballar també a la sala de subhastes Brok. Aquesta participació activa en el mercat de l’art va propiciar un període molt dinàmic en adquisicions que incrementaven una col·lecció formada majoritàriament per pintura i escultura espanyoles, estructurada al voltant d’uns eixos conceptuals i històrics que exploraven les avantguardes històriques de la primera meitat del segle xx per endinsar-se en la segona meitat, prou ben representades les tendències més rellevants.
Una de les referències obligades de la col·lecció és el guaix de Joan Miró Dues banyistes, de 1936, del qual es conserva la carta autògrafa adreçada al seu marxant juntament amb el quadre, justificant l’absència de signatura que considerava, deia a la missiva, plàsticament immoral i una expressió de l’individualisme dels artistes. Joan Miró també està representat amb Composició (1931) i Les fleurs du mal (1969). De la dècada dels trenta, cal destacar, així mateix, les obres de Joaquim Torres-García Relieve constructivo - formas abstractas i un autoretrat sobre paper, ambdós de 1938; l’excel·lent Dona i nen (1931), de Josep de Togores; Camperoles amb nen (1925), de Julio González; Le Baiser (1929), d’Ismael González de la Serna; La parella (1931) i Tête de massacre (c. 1936), d’Emili Grau Sala.
De la segona part de segle xx, destaquen la composició de clima còsmic Verdugadu (1950), d’Antoni Tàpies; amb la inscripció «L’imitador del cant del rossinyol» al revers de la tela. L’artista està representat també amb Sorra grisa i negra amb cadena (1968), el guaix Interior amb gat (1950) i un cartró de 1969 que forma part del cicle en homenatge al mag Fregoli. I entre altres obres que cal esmentar hi ha Bodegón de las sardinas (1950), d’Óscar Domínguez; Composició matèrica (1958), de Modest Cuixart; Base (1958), de Luís Feito; Te quiero verde (1962), de Fernando Zóbel; Troubadour aux 9 étoiles, d’Antoni Clavé. Així mateix, cal distingir, de Salvador Dalí, La cena del comendador (1950), un esbós per als decorats de Don Juan Tenorio, de Zorrilla, i Paisatge amb cigne, un oli sobre cartró del 1974. Sobresurten també Esmorzar sobre l’herba (1974), de l’Equip Crònica; la personal visió de Nova York de Josep Guinovart (1987); Rubens como pretexto i Las tres gracias (1989), de Manolo Valdés; les grans teles de Miquel Barceló Feu (1984), Table et paysage avec moutons (1990) i Trois fétiches et quatre crânes (2000); i els caps de Jaume Plensa (1988) fruit de la fusió entre el dibuix i l’escultura (figura 2).
El 1990, Carmen Godia va heretar part del llegat artístic del seu pare, adquirit amb passió i perseverança al llarg de la seva vida: talles i retaules medievals, pintures de principis del segle xx i ceràmica de les principals manufactures espanyoles (vegeu l’entrada de la col·lecció de Francisco Godia Sales). Un conjunt d’objectes representatiu de les tipologies presents a la col·lecció de Francisco Godia, hereva d’aquelles col·leccions de principi de segle, constituïdes tant per l’art que li era coetani com pels objectes medievals que representaven el primer art nacional català. Aquest llegat compta també amb objectes singulars que no responien al criteri narratiu de la col·lecció però que formaven part de la seva història. És el cas d’una escrivania de plata que va acompanyar Jovellanos en el seu desterrament mallorquí i amb la qual Alfons XII va signar l’abolició de l’esclavitud el 1880.
Conscient de la importància d’aquest llegat artístic, Carmen Godia ha fet adquisicions que incrementen la col·lecció de talles i pintura antiga. La darrera aportació al conjunt de talles és l’excel·lent talla policromada d’Alejo de Vahía que representa les llàgrimes de sant Pere (c. 1500) (figura 3). Pel que fa a la pintura, cal assenyalar l’adquisició del majestuós Sant Antoni abat, de Jusepe de Ribera (figura 4) o Les cases penjades, de Rusiñol (figura 5). Tant aquestes obres com les que responen millor a l’interès de la col·leccionista per l’art del seu temps són adquisicions de qualitat contrastada. Segons les seves paraules, només considera obres que igualin o millorin la seva col·lecció. I ho fa amb plena consciència, assumint el risc que comporta l’adquisició dels objectes artístics que determinaran la seva col·lecció com a justificació de la seva memòria.
La col·lecció es conserva en diferents seus entre les quals la més significativa és el Conventet. El seu nucli medieval està lligat a la fundació del monestir de Pedralbes l’any 1326. La construcció era un petit convent destinat a l’allotjament de la comunitat de frares menors adscrits al culte del monestir al qual va pertànyer fins al final del segle xix, quan es va alienar a favor del bisbe de Barcelona i, més endavant, el 1918 es va vendre com a residència particular. D’entre totes les remodelacions de l’edifici, cal esmentar la de la façana occidental, encarregada a l’arquitecte Enric Sagnier, amb elements arquitectònics procedents de la col·legiata romànica de Santa Maria de Besalú. Entre aquests elements destaquen tant els capitells com la porta amb timpà que exhibeix un pantocràtor envoltat del tetramorf (figura 6).
Conscient de la importància d’aquest llegat, Carmen Godia ha gestionat la seva col·lecció amb el compromís de preservar-ne el conjunt i l’objectiu de valorar-lo mitjançant la seva investigació, conservació, restauració i exhibició. La col·lecció està sempre oberta a visites institucionals i a especialistes que en vulguin estudiar les obres, i permanentment a disposició de préstecs temporals a museus i a institucions culturals. El Conventet ha exposat part dels seus fons diverses vegades: el 2001 a Barcelona, amb motiu de l’exposició «Romànic i gòtic de la col·lecció Francisco Godia»; el 2009 a Girona i a Múrcia, a la mostra «Imatges medievals de culte. Talles de la col·lecció El Conventet»; i a Saragossa, l’any 2006, a «50 anys d’art modern espanyol: col·leccions Tous i Godia».
