Francisco Godia Sales

15/7/2021

Barcelona  21/3/1921  - Barcelona 28/11/1990

Tot fent una mirada enrere es pot distingir la figura de Francisco Godia com un dels destacats col·leccionistes que van fer del segle xx una època privilegiada per al col·leccionisme a Catalunya. L’abast i la qualitat de les peces que va reunir van configurar un tipus de col·lecció hereu d’una tradició molt arrelada en la societat catalana i amb molts punts en comú amb els grans models de principis de segle. Per aquest motiu, a l’interès individual de cada una de les obres, cal sumar-hi el valor del conjunt artístic com a testimoni d’un esperit de col·lecció que anava desapareixent (figura 1).

Francisco Godia Sales va ser el fill primogènit d’una família benestant, amb arrels aragoneses, que vivia al nucli burgès de la Gran Via de Barcelona. El seu pare es va dedicar al pròsper negoci de la importació de matèries primeres i de productes manufacturats per a constituir després la seva pròpia empresa, Münich & Godia, dedicada a la producció d’objectes de publicitat corporativa. Dins el marc d’aquesta estabilitat econòmica, Francisco Godia estudià al col·legi dels escolapis de Barcelona i va decidir cursar la carrera d’enginyeria agrònoma a Madrid, una ciutat on també disposaven de domicili familiar. Finalment, però, va preferir estudiar la carrera de dret i, tot i que mai va dedicar-s’hi, afirmava que els coneixements legals li havien estat d’una gran utilitat en la seva activitat empresarial. Es va casar l’any 1940 amb Carmen Bull, amb qui va tenir la seva primera filla, Carmen. La seva gran afició per l’automobilisme va propiciar el seu negoci inicial de compravenda d’automòbils. Paral·lelament es va anar introduint en el comerç de cereals per a la ramaderia i al llarg de la seva vida va arribar a exercir simultàniament càrrecs directius en els consells d’administració d’indústries diverses, com ara autopistes, químiques, tèxtils, constructores, immobiliàries i hotels.

Va ser internacionalment conegut com a pilot de carreres automobilístiques al més alt nivell (figura 2). El seu historial esportiu està format per més de cent cinquanta curses de tota mena: circuit urbà, interprovincial, de resistència, esport, midgets o ral·li. Però el paper més destacat va ser la participació en més de trenta grans premis internacionals, en els quals va coincidir amb figures llegendàries com Alberto Ascari, Juan Manuel Fangio o Stirling Moss. L’any 1956 fou el més important en el seu palmarès, en assolir la sisena posició en la classificació general, una fita mai abans aconseguida per cap altre esportista espanyol. Els anys anteriors havia competit com a pilot privat i sense l’ajut de patrocinis, que aleshores estaven prohibits, i es va haver de sufragar des de la inscripció a les carreres fins al lloguer dels cotxes. Les seves qualitats van fer que l’escuderia Maserati el fitxés com a pilot oficial i, per tant, va poder optar a conduir un bòlid de primera categoria que va afavorir aquesta històrica classificació. El món del motor, però, es professionalitzava i requeria una exclusivitat que era incompatible amb la dedicació al món empresarial, al qual es va haver de concentrar arran de la mort del seu pare en un accident de trànsit el 1958. Just en aquell moment es va veure obligat a abandonar els campionats de primer nivell, però va continuar competint en carreres de diversos tipus, sobretot al circuit de Montjuïc, fins al 1969. A partir de la seva retirada com a pilot, la vinculació al món del motor es transformà en el suport a entitats com el Reial Automòbil Club de Catalunya o la Federació Espanyola d’Automobilisme. També va ser un dels promotors de la construcció del Circuit de Montmeló (figura 3).

A mesura que va anar deixant les curses es va despertar el seu interès pel col·leccionisme, fins al punt d’esdevenir la seva nova passió. Aquesta etapa de la seva vida coincideix amb el seu matrimoni amb Inés Guardiola, amb qui va tenir dues filles, Inés (1968-1972) i Liliana, que va néixer el 1970. L’any 1967 va adquirir el que seria el seu domicili familiar definitiu: un edifici històric de nucli medieval situat prop del monestir de Pedralbes i conegut amb el nom d’«el Conventet». Tenia les condicions perfectes per a acollir una gran col·lecció i, ja en la planificació de la reforma, Francisco Godia va tenir molt en compte les necessitats que requeria el fet de disposar i preservar les obres d’art. Així, partint d’unes poques peces que havien estat del seu pare, però sobretot des del 1969 i en menys d’una dècada, va reunir el gruix principal de la seva col·lecció amb una clara predilecció per l’escultura i la pintura d’època medieval i del primer Renaixement, la ceràmica hispànica dels segles xiv al xviii i la pintura espanyola del pas del segle xix al xx.

Les peces eren presents en tots els espais del palauet. La col·lecció medieval i del primer Renaixement estava situada principalment en les sales situades entorn del claustre gòtic de l’edifici, en un perfecte equilibri i intercanvi artístic. Aquest privilegiat escenari i la sensació que provocava la il·luminació especial a partir dels anomenats «ulls màgics», que circumscrivien la llum estrictament a la superfície de les obres deixant en penombra la resta de la sala, aconseguien un marc escenogràfic incomparable. També resultava molt impactant la concentració de ceràmica de les principals manufactures espanyoles en la gran vitrina perimetral del menjador principal (figura 4). Francisco Godia tenia una fascinació especial per la ceràmica i la va col·locar arreu. Els conjunts de rajoles van quedar integrats en els murs del claustre i les peces de forma les va distribuir en equilibrats bodegons a l’interior de grans vitrines a la majoria dels salons. Aquests meditats aparadors dissenyats per Jordi Llorens, que és, a més a més, un dels principals experts en ceràmica catalana, convivien amb peces destacades de mobiliari antic que també sustentaven altres objectes de col·lecció com eren els morters, les arquetes, els ivoris o els ponderals. Francisco Godia s’encarregava personalment d’incorporar i de distribuir les noves ceràmiques que comprava i de definir el lloc que ocuparien les pintures i les talles. Ho considerava una part important de les satisfaccions que li reportava ser col·leccionista i no ho volia delegar en cap altra persona.

Acostumava a rebre les visites en una de les sales més nobles del nucli gòtic de l’edifici, a la qual s’accedia per una porta que tenia integrats diversos elements de la desapareguda església romànica de Santa Maria de Besalú. S’hi arribava després de gaudir de la travessia per la gran sala adjacent al claustre on es disposaven les talles medievals. En aquell espai, que era un dels seus predilectes, tenia un racó a mode de despatx i la biblioteca plena de volums d’art i de la bibliografia específica que generava la publicació de les obres de la seva pròpia col·lecció. Les parets entorn de la taula de treball estaven colgades pels dibuixos del segle xx i, de tant en tant, en col·locava un d’aïllat. En algunes fotografies conservades constatem que aquest espai d’honor l’havia ocupat el Retrat de Pere Romeu, de Picasso, i l’Autoretrat, de Torres-García (figura 5). En el seu despatx, també hi tenia algunes de les seves obres més estimades, com eren la important taula gòtica de La Mare de Déu de la Llet, de Llorenç Saragossa, i les talles de Josep d’Arimatea i de Nicodem del segle xiii, pràcticament de mida natural i amb la policromia original, pertanyents a un conjunt escultòric d’un enterrament de Crist.

La capacitat per a reunir en poc temps tantes obres importants va ser afavorida per l’oportunitat d’adquirir destacades col·leccions que en aquells temps estaven sotmeses a canvis generacionals. El fet de sumar l’esforç de col·leccionistes precedents per a agrupar obres disperses en una col·lecció depurada i global va atorgar un nou valor al conjunt artístic de Francisco Godia d’una manera automàtica. La col·lecció de ceràmica es va veure enriquida amb l’arribada de la Col·lecció Eguillor, que estava formada, principalment, per pots de farmàcia i grans plates dels segles xv i xvi de les manufactures de Paterna i Manises, decorats en reflex metàl·lic. Així mateix, la col·lecció de talles medievals i del primer Renaixement va convertir-se en una de les àrees més extraordinàries en incorporars-hi l’any 1971 el nucli més selecte de la col·lecció històrica de Narcís Ricart, que havia estat formada als anys quaranta i cinquanta. L’adquisició comprenia un total de noranta-una obres d’una gran qualitat representatives de quatre segles de creació artística: des del romànic de finals del segle xii fins al Renaixement de les primeres dècades del xvi. A excepció de vuit peces d’origen flamenc i germànic, totes eren de procedència hispànica amb una clara preponderància castellanolleonesa.

Pel que fa als temes iconogràfics, les marededeus constituïen pràcticament la meitat del conjunt. Cal destacar-ne un important conjunt de romàniques, escasses i difícils d’aconseguir al mercat, i les monumentals imatges gòtiques. La figura de Crist crucificat era representada únicament per talles gòtiques, la majoria de mida natural i en un estat de conservació excel·lent. L’altre grup d’obres remarcables per la seva excepcionalitat és el de les figures que integraven diverses escenes de la Passió. Eren peces que havien format part de calvaris, un davallament, un enterrament de Crist o un conjunt la significació del qual encara està per determinar i que s’ha associat a una Ascensió o a un Noli me tangere (figura 6). Una altra peça que cal destacar és la Pietat d’Alejo de Vahía com a exemple del millor del tardogòtic d’estil flamenc que es va produir a la Península entorn de l’any 1500. Tot i que Francisco Godia no en va arribar a conèixer l’autoria, sempre la va considerar una de les peces més importants de la col·lecció. A banda de l’arribada d’aquests importants conjunts artístics, va dedicar tota la seva vida a completar i millorar la col·lecció amb adquisicions puntuals que feia personalment. Això no obstant, sempre que ho considerava necessari demanava l’opinió d’experts.

La col·lecció de pintura, dibuix i escultura del segle xx és potser l’àmbit que va créixer de manera més progressiva. Mentre que la d’art antic tenia una presència destacada a la planta baixa, la pintura ho feia als espais de la primera planta on es desenvolupava la vida familiar. Aquestes sales aplegaven obres significatives de consagrats artistes espanyols com Joaquim Sorolla, Darío de Regoyos o José Gutiérrrez Solana. Però, sobretot, dels principals artistes del període modernista i de les generacions immediatament posteriors: Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Francesc Gimeno, Josep Cusachs, Laureà Barrau, Eliseu Meifrèn, Manolo Hugué, Joaquim Mir, Ricard Canals, Joaquim Sunyer o Nicolau Raurich, entre d’altres. Moltes de les persones que hi van tenir accés recorden especialment la gran impressió que provocava veure reunides en una sola estança les nombroses pintures de gitanes d’Isidre Nonell que formaren part de la col·lecció.

Les obres que es poden adscriure als moviments d’avantguarda són una excepció, com la Composició, datada entorn de l’any 1917, de María Blanchard. De fet, alguns dels artistes que van tenir un paper destacat en la renovació de l’art hi estaven representats, però amb obres de les seves etapes figuratives. És el cas d’un arcàdic dibuix de Joan Miró de l’any 1918, que és l’estudi preparatori per a la seva obra La trilla (col·l. Adrien Maeght, Sant Pau, Alps Marítims); d’un representatiu dibuix satíric de Pablo Picasso de l’època dels Quatre Gats, com és el Retrat de Pere Romeu en un camp d’iris, c. 1901; del Rostre de noia, c. 1909, també de Picasso, fruit d’un moment creatiu fronterer amb el cubisme, i també de l’emblemàtic Autoretrat de Joaquim Torres-García fet a la seva arribada a Nova York el 1920.

Un altre petit nucli de pintures correspondria a aquells artistes que en la seva línia creativa no es van apartar de la figuració. És el cas de Josep de Togores, amb una obra de la seva millor època de París a criteri del marxant Daniel-Henry Kahnweiler, com és Femme au livre, de 1926. O de Dona reclinada, de 1947, d’Óscar Domínguez, un dels seus estudis de desconstrucció de la figura més aconseguits. També hi havia dibuixos i guaixos de la majoria dels artistes citats i d’altres que només estaven representats en obra sobre paper, com Carles Casagemas, Ismael Smith o Juan Gris. I, per descomptat, l’obra dels artistes que van ser eminentment dibuixants, com Ricard Opisso o Xavier Gosé. Encara que l’art contemporani no tenia el mateix pes que la resta d’àrees, Francisco Godia no va viure d’esquena a l’art del seu temps. Cal remarcar d’una manera especial el suport personal, proper al d’un mecenatge, que va dedicar a Joan Ponç, que és, amb diferència, l’artista més representat en aquest àmbit de la col·lecció que també disposava d’obres d’Antoni Clavé, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Josep Maria Subirachs o Antoni Tàpies.

El col·leccionisme entès amb la responsabilitat de qui guarda un important patrimoni cultural explica que ja el 1968 busqués una persona especialitzada per a tenir cura de les obres. Lluís Monreal Agustí en va ser el primer conservador fins a l’any 1978, en què el va succeir d’una manera plena Maria Peña. Monreal va fer la catalogació inicial dels fons per als quatre volums que Francisco Godia va sufragar en format d’edicions numerades no venals que regalava a les seves amistats i a les principals institucions culturals del país. Les publicacions, amb disseny d’Enric Satué i fotografies d’Oriol Maspons i de Julio Ubiña, donen una bona idea de l’abast de la col·lecció. El 1971 va veure la llum el llibre dedicat a la història de l’edifici i de l’espai de les col·leccions; el 1972, l’estudi sobre les talles; el 1974, la col·lecció de ceràmica, i el 1978, els fons de pintura antiga. Juntament amb aquest interès per difondre la recerca sobre les obres, cal afegir que sempre va permetre l’accés als estudiosos que necessitaven l’observació al natural d’alguna peça. De la mateixa manera, destaca la seva col·laboració cedint obres puntuals per a exposicions temporals i l’exposició monogràfica de l’any 1973 a les sales de l’Editora Nacional de Barcelona, on va prestar un grup d’obres mestres representatives de les diverses disciplines de la col·lecció.

Francisco Godia afirmava que despertaven el seu interès aquelles obres de les quals podia apreciar la força. Així, la línia de la col·lecció estava marcada pels seus gustos personals, sense atendre d’una manera predeterminada a la consecució d’una col·lecció universal o d’una representació estricta de períodes de temps, escoles, disciplines o artistes. Amb tot, quan s’analitza amb perspectiva, el conjunt resulta homogeni i coherent, perquè evidencia el resultat d’una col·lecció creada en primera persona amb una clara predilecció per les obres de la tradició artística espanyola i de l’art modern figuratiu. Les obres de dos artistes que en aquell temps encara no havien despuntat en el panorama internacional constitueixen un epíleg molt indicatiu dels seus interessos i de com podria haver estat l’evolució de la col·lecció. Es tracta del guaix Rinoceront, de 1981, ben característic dels animals expressionistes que pintava Miquel Barceló, i d’una obra de Jaume Plensa que duu per títol Paisatge XI. Aquesta peça datada el 1990, que correspon a les produccions sobre paper amb motius geomètrics en relleu d’aspecte metàl·lic, és del mateix any en què va morir Francisco Godia i probablement és la darrera que va adquirir.

A la seva mort, les obres d’art les van heretar a parts iguals les seves dues filles. En concepte de pagament d’impostos pel pas d’herència es va fer servir la fórmula de la dació. És per això que la Generalitat de Catalunya va passar a ser propietària d’una sèrie d’obres que actualment es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya i que periòdicament s’hi exhibeixen. Es tracta de cinc capitells procedents de l’església de Santa Maria de Besalú (MNAC 200685-200689), de les talles gòtiques de la Mare de Déu de la Llet (MNAC 200681), la Mare de Déu i donant del Cercle d’Alejo de Vahía (MNAC 200682), el Políptic de sant Joan Evangelista del taller dels Països Baixos meridionals (MNAC 200683-200684 ) i, finalment, dues pintures d’Isidre Nonell: Gitanes assegudes (MNAC 200713) i Abatiment (MNAC 200714). Carmen Godia ha continuat tractant la col·lecció d’una manera molt similar a com ho feia el seu pare, és a dir, limitant-la a l’àmbit privat, mantenint-la oberta als estudiosos i fent préstecs a exposicions temporals. En canvi, la seva filla Liliana Godia li ha atorgat una nova dimensió en crear, el 1998, la fundació que duu el nom del seu pare a manera d’homenatge i que té com a objectius principals la conservació i l’estudi de la col·lecció, que ara està integrada per part de les obres de la col·lecció històrica i les que ella mateixa ha anat incorporant, i la difusió del paper del col·leccionisme privat en la protecció del patrimoni cultural i artístic.

 

Bibliografia i fonts

V Exposición Aproarte. Madrid: Asociación de Profesionales en Arte Antiguo y Moderno, 1994.

AD, núm. 1 (octubre 1987).

Arte en El Conventet. Barcelona: Editora Nacional, 1973.

Aznar, J. L. «Paco Godia. La pasión de correr». Diario 16, 25 de novembre de 1987.

Barrachina Navarro, Jaume. La col·lecció somiada: Escultura medieval a les col·leccions catalanes. Barcelona: Museu Frederic Marès, 2002.

Borràs, Maria Lluïsa. Col·leccionistes d’art a Catalunya. Barcelona: Fundación Conde de Barcelona, 1987.

Casanovas, M. Antonia. El esplendor de la cerámica española: Colección de la Fundación Francisco Godia. Barcelona: Fundación Francisco Godia, 2002.

Casanovas, M. Antonia. El esplendor de la cerámica española: Colección de la Fundación Francisco Godia. Saragossa: Taller Escuela de Cerámica de Muel. Diputación Provincial de Zaragoza, 2003.

Casanovas, M. Antonia. El esplendor de la cerámica española: Colección de la Fundación Francisco Godia. Barcelona: Centro Municipal de las Artes de Alicante; Fundación Abertis, 2004.

Casanovas, M. Antonia. L’esplendor de la ceràmica espanyola: Col·lecció de la Fundació Francisco Godia. Girona: Centre Cultural Caixa de Girona; Fontana d’Or; Fundació Caixa de Girona, 2004.

Club (abril 1988).

Coma-Cros, Enrique; Gimeno, Pablo. Escudería Montjuïch: Afición sin límite. Barcelona: Escudería Montjuïc, 1999.

Fontbona, Francesc; Puig, Sara. De Fortuny a Barceló: Coleccionismo generación Francisco Godia. Barcelona: Fundación Francisco Godia, 2007.

Garabito Gregorio, Godofredo. «Escultura castellano-leonesa en la colección Godia». Boletín de la Real Academia de Bellas Artes de la Purísima Concepción de Valladolid, núm. 26 (1992).

Gimeno, Pablo; Coma-Cros, Enrique. Francisco «Paco» Godia Sales: Un extraordinario gentleman driver. Barcelona: Fundación Privada Escudería Montjuïc, 2015.

González, Jordi. Del Modernismo a las vanguardias: Dibujos de la colección de la Fundación Francisco Godia. Barcelona: Fundación «la Caixa», 2003.

Jiménez-Blanco, María Dolores. El coleccionismo de arte en España: Una aproximación desde su historia y su contexto. Barcelona: Fundación Arte y Mecenazgo de «La Caixa», 2013.

Loren, José Antonio. «El piloto de las 4 horas y 54 minutos». Futuro Empresarial, núm. 25 (juny 1988).

Massip, Margarita. «El Conventet». Arte-Hogar, núm. 316 (febrer-març 1972).

Massip, Margarita. «El Conventet (ii parte)». Arte-Hogar, núm. 317 (abril 1972).

Monreal Agustí, Lluís. El Conventet: Colección de cerámica. Ed. a cura de Francisco Godia. Barcelona, 1974.

Monreal Agustí, Lluís. El Conventet: Colección de escultura. Ed. a cura de Francisco Godia. Barcelona, 1972.

Monreal Agustí, Lluís. El Conventet: Historia de una casa en Pedralbes. Ed. a cura de Francisco Godia, Barcelona, 1971.

Monreal Agustí, Luis; Peña, Maria. El Conventet: Colección de pintura antigua. Ed. a cura de Francisco Godia. Barcelona, 1978.

Monreal y Tejada, Luis. Imaginería medieval en la colección de escultura Ricart. Ed. a cura de Narcís Ricart. Barcelona, 1955.

Obón, Mercè. Coleccionar arte. Sevilla: Museo de Bellas Artes de Sevilla. Junta de Andalucía, 2014.

Obón, Mercè. «La col·lecció de col·leccions. Narcís Ricart i el col·leccionisme de talles». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Agents del mercat artístic i col·leccionistes: Nous estudis sobre el patrimoni artístic de Catalunya als segles xix i xx. Barcelona et al.: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona et al., 2017.

Obón, Mercè. La esencia de la belleza. Màlaga: Palacio Episcopal de Málaga; Ayuntamiento de Málaga, Màlaga, 2017.

Obón, Mercè; Puig, Sara. Románico y Gótico de la colección Francisco Godia. Barcelona: Fundación Francisco Godia, 2001.

Obón, Mercè; Puig, Sara (ed.). La colección. Barcelona: Fundación Francisco Godia, 2008.

Obón, Mercè; Puig, Sara (ed.). La col·lecció. Barcelona: Fundación Francisco Godia, 2008.

Peña, Maria. «Evocació de Francesc Gòdia, col·leccionista d’art». Quadern de les Idees, les Arts i les Lletres, núm. 76 (1990).

Puig, Arnau, Las raíces del arte contemporáneo en la Fundación Francisco Godia. Barcelona: Museo Pablo Gargallo; Fundación Abertis, 2006.

Puig, Sara. Una mirada al segle xx: Col·lecció de la Fundació Francisco Godia. Girona: Museu d’Art de Girona, 2002.

Puig, Sara. Una mirada al segle xx: Col·lecció de la Fundació Francisco Godia. Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 2003.

Soler, M. Paz. Obras maestras de cerámica española en la Fundación Francisco Godia. València: Fundación Abertis; Museo Nacional de Cerámica González Martí, 2007.

Wirth, Rafael. «Francisco Godia». Magazine La Vanguardia, 6 de desembre de 1987.

Mercè Obón Mateos