Antoni Pedrol Rius

29/9/2021

Reus (Baix Camp) 10/2/1910  - Madrid 17/10/1992

Antoni Pedrol Rius va néixer a Reus el 1910 del matrimoni integrat per Pompeu Pedrol Alimbau i Dolors Rius Miró, que regentaven una modesta merceria a la localitat tarragonina (Novedades Pompeyo Pedrol). Allà va cursar els primers estudis, i es desplaçà posteriorment a Saragossa, on es llicencià en dret el 1930 (La Vanguardia, 29 de juny de 1930, p. 32). Aquell mateix any va traslladar-se a Madrid per fer el doctorat i va establir-s’hi per sempre. A la capital espanyola va desenvolupar la seva activitat com a advocat especialitzat en dret mercantil i home de negocis que va fer-se un lloc entre les elits que pul·lulaven al voltant del poder, un estatus que va saber mantenir amb la caiguda del dictador Franco i l’adveniment de la democràcia. Era una figura de prestigi i, sobretot, de consens. Les fonts i les entrevistes el presenten com algú sagaç amb els negocis i astut amb les relacions, persuasiu, dialogant, hàbil i, sobretot, conciliador, que era una característica comuna d’aquells que van saber llegir el canvi dels temps i les possibilitats reals de consolidar una democràcia després de la mort del dictador Franco (figura 1).

Va ser degà del Col·legi d’Advocats de Madrid des del 1973 i fins a la seva mort, el 1992, després de guanyar les eleccions quatre cops consecutius (figura 2). Una de les imatges que es recorda de Pedrol Rius és encapçalant en solitari la comitiva fúnebre dels advocats assassinats a Atocha (1977), abillat amb toga, un acte en què va córrer perill la seva vida per les amenaces de la ultradreta, segons apunten les fonts. I una altra imatge recurrent quan es traça el seu perfil, segurament més curiosa, és la de l’advocat que va actuar en defensa del lladre que havia robat al seu domicili (La Vanguardia, 16 de juliol de 1982, p. 31). Conservador, monàrquic i liberal, de moral profundament catòlica, va presidir el Consell General de l’Advocacia, la Unió Iberoamericana de Col·legis d’Advocats i el Cercle d’Estudis Jurídics de Madrid, institució aquesta darrera que va contribuir a fundar el 1969 i que va emprar com a plataforma de projecció. Membre de la Real Academia de Jurisprudencia y Legislación, també va ser senador per designació reial (1977-1978) i membre del Consell d’Estat (1980). Considerat peça clau de la transició pels cenacles de Madrid, va participar en la redacció de la Carta Magna el 1978.

Aquest èxit professional sembla que no va acompanyar-lo en l’àmbit familiar. El 1944 va contraure matrimoni a Barcelona amb Maria dels Àngels Huelin Rocamora (La Vanguardia, 11 de maig de 1944, p. 4), coneguda familiarment com a Angelines, membre d’una aristocràtica i acabalada família. Tanmateix, sembla que alguna cosa devia passar entre ells després de la pèrdua d’una filla que va morir pocs dies després de néixer, ja que Angelines va haver d’ingressar en diversos centres psiquiàtrics per una malaltia mental (esquizofrènia), segons s’argumenta en un parell d’informes psiquiàtrics conservats a l’arxiu del Museu de Reus, que Pedrol va enviar a Salvador Vilaseca, llavors director de l’hospital Pere Mata de Reus. Pedrol Rius va ingressar-la en un centre de Pamplona el 1959 i va aconseguir la nul·litat matrimonial —així ho afirma al seu testament del 1988, tot i que Angelines va negar-ho en unes declaracions del 1993—, d’aquí que a les diverses entrevistes que va concedir a posteriori es presentés com solter. Sigui com sigui, sempre va fer-se càrrec del manteniment de la que havia estat la seva esposa durant uns anys.

A banda de la seva activitat en l’àmbit de l’advocacia, va fer una gran fortuna econòmica en el món de l’empresa per mitjà de la seva participació en el Banc Immobiliari i Mercantil de Tànger, que va fundar el 1948. Posteriorment, va fundar un segon banc a Andorra i va participar del negoci de les màquines tocadiscos, del milió i escurabutxaques a Madrid (Compañía Eléctrica Española de Automáticos), que va abandonar per incompatibilitat amb el seu pensament cristià —va ser membre de les Congregacions Marianes, ens capdavanter del catolicisme organitzat. També va ser vicepresident de General Española de Seguros i va vincular-se a la promoció turística de la Costa Daurada i, en especial, de Salou, a través del seu càrrec de president de l’Associació Turística de la Costa Daurada i del Club Nàutic de la localitat. La seva folgada posició econòmica va permetre-li construir una espectacular mansió al cap de Salou, a Cala Morisca, que va esdevenir el seu Xanadú particular, en paraules de Miquel Bonet. En morir, va donar aquesta finca de 6.500 metres quadrats, al cinquanta per cent, al Col·legi d’Advocats de Madrid i a l’Ajuntament de Salou, probablement amb la voluntat d’establir un pont particular entre Catalunya i Espanya, com havia mirat de fer en moltes de les seves actuacions. Tanmateix, aquest desig va acabar esdevenint la sentència de mort de l’immoble, atès que problemes de gestió arran de l’herència van provocar l’abandó, degradació i, finalment, l’anorreament del xalet (2017). Altrament, va llegar a l’Ajuntament de Reus un paquet d’accions d’empreses estatals, un Dodge blindat que havia adquirit a un empresari del vi de la Rioja i, finalment, la col·lecció de trenta taules gòtiques i del Primer Renaixement que integraven la seva col·lecció personal, que més endavant centraran la nostra atenció.

Pedrol Rius era una persona interessada en la història, com acostuma a passar entre molts professionals del dret i l’advocacia. Va publicar diferents articles en revistes reusenques sobre personatges o episodis de la història local, a la vegada que va fer diferents conferències en entitats de Reus com el Círcol i el Centre de Lectura, associació de la qual va ser benefactor i que el va nomenar soci d’honor. Tanmateix, el tema al qual va dedicar més atenció va ser el de l’assassinat del general Prim, sobre el qual va publicar una monografia el 1960 a partir dels divuit mil folis del sumari judicial, treball que li va reportar elogis i homenatges a la seva ciutat nadiua, que el va declarar fill il·lustre de Reus el 1975. Els treballs historiogràfics de Pedrol Rius s’emmarquen dins la tradició dels realitzats per aquells catalans alineats amb el franquisme que tenien l’objectiu de reforçar l’espanyolitat de Catalunya, amb un accent regionalista molt marcat i una selecció de temes que no era mai innòcua. Com a reusenc i espanyol militant, esdevé comprensible la seva fascinació per la figura del general Prim, l’únic català que ha arribat a ser al capdavant del Govern espanyol. «Hay en el fondo del espíritu reusense destellos de carácter que nos hacen especialmente aptos para entendernos con las demás gentes de España», va escriure un cop. No és gens estrany, en aquest sentit, que fos prologuista de la monografia sobre Francesc Cambó publicada per Ignacio Buqueras el 1987.

Aquest interès per la història, combinat amb el seu esperit de mecenes i filantrop, va desembocar en la creació d’un parell de premis d’investigació històrica, un d’ells el 1968 convocat amb el seu nom, que ell mateix va dotar econòmicament (Reus: Semanario de la Ciudad, 831, 16 de març de 1968, p. 9), i un segon, el 1971, convocat pel CSIC i dedicat a la recerca prehistòrica en la comarca de Reus, que va dotar personalment amb 100.000 pessetes i que concedir-se a Salvador Vilaseca, director del museu municipal i amic seu (Reus: Semanario de la Ciudad, 990, 3 d’abril de 1971, p. 9; Reus: Semanario de la Ciudad, 1030, 8 de gener de 1972, p. 16). El 1973 va convocar-se per primer cop la beca Antoni Pedrol per a estudiants de belles arts (Reus: Semanario de la Ciudad, 1129, 1 de desembre de 1973, p. 4) i, posteriorment, també amb el seu nom, unes beques de catalogació dels fons bibliogràfics del Centre de Lectura de Reus (Reus: Setmanari de la Ciutat, 1129, 28 d’abril de 1984, p. 7).

En el marc d’aquest mecenatge cultural cal situar la donació feta el 1956 d’una obra al Museu de Reus (MR 1411), un retrat a cavall del general del Prim realitzat per Henri Regnault, que havia estat subhastat a París i que algú va oferir posteriorment al museu. Pedrol va costejar l’operació, atès que l’Ajuntament no tenia disponibilitat econòmica per assumir l’adquisició. L’obra en qüestió és un modellino per a una obra de gran format i amb el mateix tema que actualment es conserva al Museu del Louvre de París (Reus: Semanario de la Ciudad, 241, 24 de novembre de 1956, p. 3). Aquesta no va ser l’única donació del pròcer reusenc relacionada amb Prim. Així, el 1971 va llegar un exemplar d’una circular enviada el 1870 pel general al «Capitán General de las Provincias Vascongadas» (Reus: Semanario de la Ciudad, 986, 6 de març de 1971, p. 23).

Era ben poc el que se sabia fins avui de la faceta col·leccionista d’Antoni Pedrol Rius, atès que no se n’havia efectuat cap estudi. Tanmateix, sí que coneixíem perfectament el seu interès principal i l’eix vertebrador de la col·lecció, la pintura gòtica hispana, de la qual va aplegar una trentena d’obres la gran majoria de les quals es conserven avui al Museu de Reus, on van arribar el 1993 per disposició testamentària. La col·lecció va cedir-se íntegrament, tret de dues obres que Pedrol va excloure i reservar per a la seva secretària, companya sentimental i beneficiària parcial del testament. Sobre aquestes obres tornarem cap al final.

A l’arxiu del Museu de Reus es conserva una còpia d’un document notarial del 1993 relacionat amb el compliment de les darreres voluntats de Pedrol Rius, i que va ser presentat com a annex d’una escriptura signada entre els marmessors del col·leccionista i l’Ajuntament de Reus. El document, que tenia la finalitat d’aixecar inventari i de deixar constància del valor econòmic de cadascuna de les obres incloses en el llegat, ens demostra que la col·lecció estava integrada per trenta-dues taules que Pedrol Rius tenia distribuïdes entre els seus diferents domicilis per motius de seguretat, «no fuera que ocurriese una desgracia, un incendio, un robo, algo así, ya me entienden, y me dejara sin estas maravillas» (Interviú, 256, 9-15 d’abril de 1981, p. 106). La gran majoria, disset en total, les conservava al seu pis madrileny de l’avinguda Menéndez Pelayo, número 11, com ell mateix ja havia declarat en alguna entrevista (Cambio 16, 543, 26 d’abril de 1982, p. 117). Vuit més es trobaven al seu despatx del Paseo de la Castellana, número 153, també a Madrid, mentre que tres les tenia a la seva finca El Pinar de San Antón, a Piedralaves (Àvila), dues a la casa reusenca de l’Arrabal Robuster, número 16, una al xalet de Cala Morisca, a Salou i, finalment, una darrera al seu despatx del Col·legi d’Advocats de Madrid, institució de la qual era degà. El mateix document ens informa que les obres inventariades del número 1 al 25 estaven declarades «al Servicio de Protección del Patrimonio de Madrid», i que les registrades amb els números 27 i 28 havien estat catalogades per la Junta de Castella i Lleó. Aquestes catalogacions responen a la voluntat de Pedrol Rius d’integrar la seva col·lecció en el sistema públic espanyol de catalogació i protecció d’obres d’art arran de la promulgació de la Llei del patrimoni històric espanyol el 1985, un gest patriòtic que esdevé una mostra més de la seva implicació legalista amb la construcció democràtica d’un estat que ell sentia molt seu.

A l’arxiu del museu reusenc es conserva també un informe de gran vàlua (una selecció de les pàgines més significatives, aquí), el qual esdevé un complement perfecte del document anterior. Duu data del 1993 i va signat per la que llavors era conservadora-restauradora de la institució, Anna Mir. El valor d’aquest dossier són les fotografies que inclou de totes les obres de la col·lecció quan encara romanien als diferents domicilis del col·leccionista (figura 3). Les imatges permeten veure com estaven ubicades les obres a les residències, així com el mobiliari i altres objectes que decoraven els espais i que dialogaven amb la pintura gòtica, una decoració que, segons va declarar ella mateixa, va ser responsabilitat de María García, la companya sentimental de Pedrol Rius durant trenta anys (Tiempo, 22 de març de 1993, p. 44). El tipus de mobiliari ens parla d’algú amb un gust afí al de la burgesia espanyola durant la dictadura franquista, amb mobiliari castellà, canelobres daurats, peces d’orfebreria, escultures dels segles xvii i xviii i elements de retaules barrocs reaprofitats en l’estructura de portes i accessos, a manera de pastitx decoratiu, seguint una tradició pròpia del col·leccionisme hispà.

Ignorem quan va començar Pedrol Rius la col·lecció, però el cert és que als anys cinquanta del segle xx ja l’havia iniciada, atès que Leandro de Saralegui esmenta algunes obres de la seva propietat en un article del 1956. En una de les entrevistes que va concedir va declarar que tot va començar «desde que un día compré la primera y me entró la afición por la pintura del siglo quince» (Interviú, 256, 9-15 d’abril de 1981, p. 106). Diversos indicis certifiquen que devia moure’s amb desimboltura pels antiquaris de Madrid i Barcelona, i que participava en subhastes. En aquest sentit, una de les millors obres de la seva col·lecció, el Lliurament de les claus a sant Pere (figura 4), avui atribuïda a Pere Nicolau, va ser adquirida a Sotheby’s (Madrid) en la subhasta del 9 de febrer de 1984 (lot 1). Mesos després, la taula era declarada no exportable pel Ministeri de Cultura, i així es publicava a El País (notícia de l’11 de setembre de 1984). En una conversa amb el periodista Juan Holgado Mejías, el col·leccionista recordava com l’havia adquirit:

— Después de los puros, ¿qué le divierte más?
— Las tablas góticas.
— ¿Me va a decir cuántas tiene?
— No.
— ¿Ni la última que ha adquirido?
— Una tabla de Pedro Nicolau, del siglo xv. Tenía interés en esa tabla porque me faltaba un pintor valenciano.
— ¿Hasta dónde llegó su interés?
— Hasta 3 millones de pesetas. Fue en una subasta. La tabla estaba valorada de inicio en 600.000. Me pareció barata, pero había otro señor empeñado en llevársela y empezamos a calentarnos.

El mateix podem dir d’un Sant Jeroni de Miguel Ximénez subhastat per Sotheby’s a Madrid el 3 de juny de 1980, juntament amb un Sant Cristòfol de mides idèntiques amb el qual segurament formava conjunt (lots 60 i 59, respectivament). El Sant Jeroni consta com procedent de la col·lecció Almodóvar, mentre que l’altra taula venia de la col·lecció Aznar, segons el catàleg de venda. En aquest sentit, una fotografia anterior al 1938 de l’arxiu fotogràfic de l’Instituto del Patrimonio Cultural de España també ens presenta el Sant Jeroni a la col·lecció Aznar (IPCE, Archivo Moreno, inv. AJP-0137). A banda, a l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona (clixés Gudiol 68700 i Gudiol 68699) ambdues taules consten catalogades com pertanyents a la col·lecció Várez Fisa. D’altra banda, Pedrol Rius també va adquirir en subhasta un Sant Joan Baptista que avui s’atribueix al taller de Blasco de Grañén. Aquesta taula havia format part de la col·lecció Deering custodiada al castell de Tamarit (Tarragonès), i va comprar-la en la subhasta organitzada per Sotheby’s (Madrid) el 31 de maig de 1988, a instàncies dels hereus del magnat nord-americà. Com hem vist més amunt, poc després la taula va ser declarada inexportable pel Ministeri de Cultura (resolució del 24 de juny de 1988).

Als darrers anys de la seva vida, Pedrol Rius va concedir una sèrie d’entrevistes en què va donar algunes pistes més sobre els seus interessos i com aconseguia les peces. La més rellevant és la concedida a José Calabuig (Interviú) el 1981, que gira monogràficament al voltant de la faceta col·leccionista del personatge i que s’il·lustra amb una significativa fotografia en què apareix Pedrol Rius, cigar en mà, assegut còmodament al davant d’una de les millors obres de la col·lecció (figura 5). Es tractava del retaule de la Mare de Déu del Mestre de Cubells, «quizás, uno de sus predilectos», una de les dues obres que no van acabar integrant-se en la donació al museu reusenc. Explica, d’altra banda, com va fer-se amb una taula atribuïda al Mestre de Monterde —avui relacionada amb el Mestre de Miguel del Rey—, que va adquirir al Rastro madrileny per 2.000 pessetes i que acabaria sent publicada el 1966 per Post (A history of spanish painting, vol. xiii, p. 324-325, figura 131). També reconeix que una de les seves premisses a l’hora d’efectuar adquisicions era «no comprarle nunca a un cura», tot i que «una vez le escribí a un obispo […] haciéndole una oferta por unas tablas que de estar en algún sitio tenía que ser allí». L’entrevista finalitzava amb unes reflexions sobre el destí de la col·lecció un cop ell traspassés, en què manifestava que les obres acabarien en un museu, com així va acabar succeint, sense descartar tampoc que ho fessin en una fundació amb el seu nom.

Una altra entrevista, aquesta del 1979 i concedida a Julián Lago i Luis Otero, s’il·lustra amb una gran fotografia de Pedrol Rius en una estança del seu bufet d’advocats del Paseo de la Castellana en què advertim el que abans esmentaven en relació amb la decoració dels espais. Hi veiem un entaulament i dues columnes d’un retaule barroc emmarcant una gran porta, dos muntatges amb escultures barroques a banda i banda, i una armadura en un dels racons de la cambra (figura 6). En una altra imatge, aquesta de petites dimensions, s’aprecia l’advocat assegut darrere la taula de despatx amb dues obres al fons, una de les quals és una Epifania relacionada amb el cercle de Miguel Ximénez. Va cridar l’atenció dels periodistes «un san Antonio Abad con su cerdito y todo de no sé qué siglo», una obra que cal identificar amb un dels compartiments procedents de la localitat de Talamantes (Saragossa), atribuïts per Post al Mestre de Tena (A history of spanish painting, vol. xiii, p. 196). I també ho va fer «un enorme óleo de azules y verdes firmado por Anglada Camarasa en el cuarenta y cuatro que vaya a calcular lo que hoy pueda costar», una pintura que Francesc Fontbona i Francesc Miralles van incloure en el catàleg raonat de l’artista. Pel que sabem, Pedrol Rius no col·leccionava pintura moderna, però hem de tenir present que la seva dona era cunyada del pintor i d’aquí que atresorés una segona obra de l’artista, en aquest cas, un bodegó, igualment inclòs al catàleg raonat de l’artista. Aquestes dues pintures d’Anglada Camarasa són les úniques que consten al fitxer sobre el col·leccionista de l’Institut Amatller d’Art Hispànic (clixés Gudiol 66995 i 66996, any 1976). A través del testament de Pedrol Rius (1988) ens assabentem que les dues obres havien de ser lliurades a Maria dels Àngels Huelin Rocamora, llavors exdona de Pedrol, ja que el bodegó havia estat un regal de noces del pintor a la seva cunyada, i el gerro amb flors va adquirir-lo ella mateixa amb diners de la seva herència materna, segons s’apunta en el document esmentat. Fins aquell moment les obres havien romàs en mans de Pedrol «dado el lugar donde se encuentra viviendo» l’exdona, això és, un hospital psiquiàtric.

Des d’un punt de vista general, la col·lecció de pintura gòtica aplegada per Antoni Pedrol Rius és molt unitària i va ser formada amb un cert criteri. En una carta que va trametre el 17 de març de 1961 a l’esmentat Salvador Vilaseca, conservada a l’arxiu del Museu de Reus, el col·leccionista l’informa de l’adquisició de «una tabla del Maestro de Guimerá que Gudiol identifica ahora con Ramón de Mur, aunque parece que Post y Saralegui no lo reconocen como artículo de fe. Ya te enseñaré una foto cuando nos veamos, porque estoy verdaderamente orgulloso de ella». S’estava referint a una Crucifixió que cal atribuir, en realitat, a l’aragonès Blasco de Grañén, però la carta és interessant perquè demostra que el col·leccionista estava al corrent de l’opinió dels experts i les darreres novetats historiogràfiques. Sembla que la relació amb Josep Gudiol devia ser propera, ja que en una altra carta tramesa a Vilaseca, aquesta del 18 d’octubre de 1973, l’informa que esperava anar a Reus aviat per a poder veure, juntament amb Gudiol, unes taules que li oferien, la qual cosa indica que s’ajudava de l’expertesa del darrer a l’hora d’efectuar adquisicions.

En la mateixa línia, en l’entrevista concedida a José Calabuig el 1981, Pedrol Rius torna a esmentar Post com un dels seus referents en matèria de coneixement: «los libros tienen mucho que ver con mi colección y el deseo de que sea, precisamente, del siglo quince. Por ejemplo, esta History of spanish painting, de un profesor de Harvard llamado Post, me ha introducido en muchos aspectos que es necesario conocer. Lo que resulta indudable es que lo que viene aquí vale». L’afirmació demostra que Pedrol Rius mirava de documentar-se mínimament i d’adquirir coneixements per tal de poder articular la col·lecció amb criteri i garanties. Sembla que, en aquest sentit, tenia el paper ben après, atès que en una entrevista concedida el 1988 a Carlos Jiménez tornava a fer ostentació del domini profund que tenia de l’obra de Post: «De hecho Pedrol Rius confiesa que conoce al dedillo los dieciocho [sic: són catorze] tomos de la obra que el profesor norteamericano Sandler [sic: Chandler] Raft [sic: Rathfon] Post, máxima autoridad mundial, dedicó al tema de la pintura medieval». Fins i tot, cofoi, s’enorgulleix davant del periodista de les consultes que li feien habitualment «sus amigos anticuarios».

Tot i que no hi ha cap obra que pugui considerar-se absolutament excepcional, la configuració de la col·lecció palesa que Pedrol tenia uns objectius i interessos ben orientats vers la pintura del segle xv hispà, encara que alguna de les obres superi lleugerament aquest límit cronològic. Donant una ullada general a les taules que la integren, i malgrat que sigui segurament necessària la revisió d’algunes atribucions, veiem que hi predominen clarament les de procedència aragonesa, ja que el cinquanta per cent tenen aquest origen. Hi trobem treballs atribuïts al Mestre Jacobo (figura 7), Blasco de Grañén, Miguel Ximénez, Domingo Ram, el Mestre de Miguel del Rey, el Mestre de Gotor o el Mestre de Tena, entre altres. No sabem si això és fruit de la casualitat, de la disponibilitat del mercat, o bé d’un interès particular de Pedrol per la pintura aragonesa. Sorprèn, en canvi, la gairebé absència de pintors catalans o actius en territori català, més enllà d’una taula (molt repintada) del taller de Pere Garcia de Benavarri, o una altra de relacionada amb Valentí Montoliu. Entre els actius en terres valencianes tenim el Mestre d’Albocàsser (identificat per alguns amb Pere Lembrí) i Pere Nicolau. Pel que fa a Castella, s’hi compten obres del Mestre de Robredo, de l’entorn del Mestre de Palanquinos, del Mestre de Paredes i del Mestre de Flechilla, cosa que ens emplaça davant un grup de pintors ja a cavall del gòtic i el Renaixement. Finalment, hi ha dues obres que se surten clarament de l’eix principal de la col·lecció, un Crist de la Passió amb àngels pintat sobre roure i que cal situar en l’entorn flamenc de cap a 1475-1500; i una Mare de Déu amb el Nen, molt tardana, amb atribució a Francesc Olives, pintor tarragoní cinccentista.

Algunes de les obres que integren la col·lecció havien estat publicades per Chandler Rathfon Post en la seva monumental A history of spanish painting, com un Sant Joan Baptista avui relacionat amb el taller de Blasco de Grañén (vol. vii, p. 523-524, figura 192, amb atribució dubtosa al Mestre de Verdú, i publicada quan encara era en mans de Charles Deering), un Sant Antoni abat del Mestre de Gotor (vol. xiii, p. 179, figura 67), un Sant bisbe que l’especialista nord-americà va relacionar amb Martín Bernat (vol. xiii, p. 354-357, figura 149), un conjunt de tres taules procedents de Fuentes de Jiloca (Saragossa) (vol. xiii, p. 357), o la taula amb les exèquies d’un sant bisbe avui atribuïda al Mestre de Miguel del Rey (vol. xiii, p. 325, figura 131, llavors relacionada amb el Mestre de Monterde). Altres havien estat publicades per Leandro de Saralegui en sengles articles de 1956 i 1962, com el Sant Martí partint la capa amb el pobre originari de Fuentes de Jiloca, o un Sant sopar que va adscriure al castellà Mestre de Robredo. Sobre la darrera, l’especialista valencià va aportar un detall curiós sobre la manera de procedir de Pedrol Rius com a col·leccionista, que havia fet radiografiar la taula segurament per a confirmar-ne l’autenticitat. Tant Post com Saralegui van veure les obres en mans del col·leccionista, la qual cosa dona pistes sobre les connexions de Pedrol amb els especialistes del moment.

Quant a la procedència i el pedigrí, a banda dels casos ja comentats més amunt en relació amb les adquisicions en subhasta, en el cas d’algunes de les obres tenim referències que permeten fer-ne un mínim seguiment. És el cas de la Crucifixió de Blasco de Grañén, que havia format part de la col·lecció Román Vicente de Saragossa. Un Sant Bartomeu de mà probablement aragonesa es trobava en comerç a Barcelona en data indeterminada segons dues fotografies de l’Institut Amatller d’Art Hispànic (clixés Mas C-93893 i Gudiol Móvil 19), com també el Sant bisbe que Post va atribuir a Martín Bernat, que en una altra fotografia de la mateixa institució apareix referenciat a la col·lecció Montagut (Barcelona) (clixé Gudiol 20151). El Sant Esteve entronitzat consta igualment en col·lecció particular barcelonina (sense núm. de clixé, ref. 80-181, amb atribució al Mestre de les Onze Mil Verges).

Sembla que Pedrol Rius gaudia lluint i mostrant la col·lecció a tot aquell que el visitava o als periodistes que l’entrevistaven, com veiem en la conversa que va mantenir amb José María Brunet el 1992, pocs mesos abans de morir: «Busque la luz. Está ahí detrás. ¿No la encuentra? Es una pera cogida a un cable blanco. Tiene que estar. ¡Clic! Ah, menos mal. Bueno, ¿qué le parece? La luz ha iluminado una tabla medieval policromada, dominada por dos colores: el dorado y un rojo atenuado, pastel. En el centro, la imagen de un obispo. “Fíjese en esta casulla. ¿No le parece muy elegante?”». Molt probablement, es referia a la taula del Mestre Jacobo (figura 7).

Aquest afany exhibidor el detectem novament en la que podria considerar-se la posada de llarg pública de Pedrol Rius com a col·leccionista, quan una selecció de les seves obres va participar en l’exposició «Tesoros de las Colecciones Particulares Madrileñas: Tablas Españolas y Flamencas: 1300-1550», organitzada per la Direcció General de Patrimoni de la Comunitat de Madrid, i que va tenir lloc entre l’octubre i el desembre del 1988 a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Comissariada per José María Azcárate, l’objectiu de la mostra era presentar al públic obres que haguessin estat incloses voluntàriament pels seus propietaris en els inventaris estatals arran de la promulgació de Llei del patrimoni històric espanyol el 1985. Malgrat que el catàleg de la mostra no esmenta Pedrol Rius en cap moment —ni cap altre dels col·leccionistes cedents—, la premsa de l’època va fer-se ressò de la seva participació cedint taules diverses. Tanmateix, el protagonisme del col·leccionista va ser molt més rellevant del que destaquen els mitjans, atès que de les vint-i-nou obres participants, amb una vintena corresponent a les escoles hispanes, Pedrol en va aportar tretze, la qual cosa el convertí en el prestador més important.

Antoni Pedrol Rius va morir el 17 d’octubre de 1992 al seu domicili de Madrid. Alguna de les necrològiques publicades arran de la seva mort el presenten com un «gran aficionado a la pintura clásica, en especial a la escuela gótica primitiva, de la que poseía una gran colección de tablas del siglo xv» (La Vanguardia, 18 d’octubre de 1992, p. 39). Pocs mesos després, la seva col·lecció de taules gòtiques, valorada aleshores en uns dos-cents milions de pessetes, arribava a Reus en un camió blindat protegit pels Mossos d’Esquadra (La Vanguardia, 28 de maig de 1993, p. 43). El 22 de desembre de 1993 s’inaugurava al Museu de Reus l’exposició temporal que presentava a la ciutadania el llegat de l’advocat i mecenes (La Vanguardia, 23 de desembre de 1993, p. 58), i no seria fins al 1998 que la col·lecció s’integraria a l’exposició permanent de la institució (La Vanguardia, 1 de maig de 1998, suplement Vivir en Tarragona, p. 3).

La resta d’obres i objectes que formaven part del paisatge domèstic de Pedrol Rius degueren vendre’s en el mercat d’art i antiguitats. Així ho deduïm d’una informació publicada arran de la celebració de la fira d’antiquaris de Barcelona a les Drassanes el 1993, en què s’afirma que els visitants podran adquirir «algunos objetos artísticos que tenía el fallecido Antonio Pedrol Rius en su bufete de La Castellana. Se trata de dos frontones de altar policromados del xvi que el ex presidente de los abogados utilizaba como marcos de puerta y biblioteca. El de mayor valor artístico cuesta 2,5 millones y Pedrol lo compró por 150.000 pesetas hace 30 años en Galicia, quitándoselo de las manos por 25.000 pesetas más al anticuario que curiosamente ahora lo vende» (La Vanguardia, 11 de desembre de 1993, p. 64). Per la descripció, un d’ells podria correspondre’s amb el que apareix a la fotografia que il·lustra l’entrevista citada que va concedir a Julián Lago i Luis Otero el 1979 (figura 6).

Entre les obres importants que també devien dispersar-se arran de la mort del personatge, hem de destacar un sarcòfag romà de marbre, decorat amb putti, que l’advocat conservava al xalet de Cala Morisca, del qual es conserva una imatge a l’arxiu fotogràfic del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona, l’existència de la qual ens ha estat amablement comunicada per Jaume Massó. N’ignorem el parador actual, però se’n fa al·lusió en una carta que Pedrol Rius va adreçar a Salvador Vilaseca el 17 de març de 1961, en què li comenta que «me sentiré muy honrado que lo guardéis en el Museo hasta que haga el “chalet” de Salou. Con ello sale ganando el sarcófago en prestigio y en buen trato. Muchas gracias por adelantado y ya sabes donde lo podéis recoger». Del que s’afirma a la carta, es dedueix que Pedrol l’acabava d’adquirir.

Ja hem esmentat més amunt que la col·lecció de pintures gòtiques va ingressar gairebé íntegra al Museu de Reus, exceptuant dues obres que Pedrol Rius va deixar en herència a la seva secretària i companya sentimental, que també acabaria sent usufructuària del xalet de Cala Morisca, a Salou. Es tracta de dues obres que havien participat en l’esmentada exposició celebrada a Madrid el 1988. Es tracta, primerament, d’un Sant Tomàs atribuït a Blasco de Grañén que cap al 1930 era propietat de l’antiquari barceloní Josep Valenciano, i que segurament havia format part d’un retaule dedicat a sant Miquel i sant Tomàs, com ja vam mirar de demostrar al seu moment. Un cop mort Pedrol Rius, la taula va ser subhastada el 16 de març de 1999 (Madrid, Finarte, lot 70). La segona obra és el Retaule de la Mare de Déu del Mestre de Cubells, avui custodiat a la col·lecció Lladró (València) (figura 8), que havia estat donat a conèixer per Saralegui el 1933 després d’haver ser venut a Madrid.

Poc després de la mort de Pedrol Rius, algun mitjà va publicar que l’advocat havia llegat a l’Ajuntament de Reus trenta-una de les trenta-tres taules que integraven la seva col·lecció (Tiempo, 22 de març de 1993, p. 43; Tiempo, 20 de desembre de 1993, p. 58). Tanmateix, es tracta d’una confusió, ja que el nombre exacte de les obres donades va ser de trenta, si tenim en compte que el llegat estava integrat per tres conjunts, un de tres taules (entorn de Martín Bernat, procedent de Fuentes de Jiloca), un altre de dues taules (Mestre de Tena, procedents de Talamantes) i un tercer de dues taules (Mestre de Flechilla), a banda de vint-i-tres taules isolades. Avui, aquest aplec de pintures tan rellevant forma part del patrimoni públic català gràcies a la generositat d’un home que va mostrar agraïment amb la ciutat que l’havia vist néixer i que tants homenatges i mostres d’afecte li havia dispensat en vida. Pedrol Rius va fer la col·lecció a Madrid, però la va llegar a Reus. Amb aquest gest les seves taules gòtiques van esdevenir un dels darrers ponts culturals que va voler bastir ―com havia fet prèviament amb les seves recerques historiogràfiques al voltant del general Prim― entre Catalunya i Espanya.

 

Bibliografia

Amill, Carles. Col·lecció de taules gòtiques del llegat Antoni Pedrol Rius. Reus: Ajuntament de Reus, 1993.

Bonet, Miquel. «Ciutadà Pedrol Rius». DelCamp.cat [en línia], 24 juny 2018. [Consulta: 12 desembre 2020].

Brunet, José María. «“El estado es ortopédico”. Pedrol Rius defiende a los colegios profesionales ante el proyecto del Gobierno». La Vanguardia: Revista (12 juliol 1992), p. 2-3.

Calabuig, José. «Qué col·lecciona… Antonio Pedrol Rius». Interviú, 256 (9-15 abril 1981), p. 106.

Carrión, Joan. «Si Pedrol Rius aixequés el cap!». NW: La Revista de Reus (26 agost 1982). També disponible en línia a: <http://www.nwrevistadereus.cat/noticia.php?id=585> [Consulta: 12 desembre 2020].

Escudero, Tristán. «Antonio Pedrol Rius. Un gramo de locura y unas gotas de pasión». El Independiente: Dominical, 34 (27 maig 1990), p. 22-25.

Fontbona, Francesc; Miralles, Francesc. Anglada-Camarasa. Barcelona: Polígrafa, 1981, p. 286 i 291.

Hernández, Alicia; Benavent, Òscar. «Retablo de la Virgen de la Leche del Maestro de Cubells». A: Arterestauración [en línia]. [Consulta: 12 desembre 2020].

Holgado Mejías, Juan. «Fue el abogado del hombre que robó en su casa». A: Penúltima Hora: Blog de Juan Holgado Mejías [en línia], 26 maig 2011. [Consulta: 12 desembre 2020].

Jiménez, Carlos. «Los amos de las nuevas fortunas lanzan la moda de coleccionar arte». Tiempo (21 novembre 1988), p. 164-168.

Lago, Julián; Otero, Luis. «La justicia española viste de harapos». Interviú, 151 (5-11 abril 1979), p. 16-18.

López Vilas, Ramón. «Antonio Pedrol, un conservador inteligente». El País (19 octubre 1992). També disponible en línia a: <https://elpais.com/diario/1992/10/19/agenda/719449201_850215.html> [Consulta: 12 desembre 2020].

Martínez Val, José María. «Semblanza de Antonio Pedrol Rius y su labor investigadora». A: Rico Pérez, Francisco (dir.). Centenario del Código Civil. V-2. Madrid: Colegio de Registradores de la Propiedad y Mercantiles de España, 1993, p. 13-16.

Martí Mingarro, Luis. «Antonio Pedrol Rius». A: Diccionario Biográfico de la Real Academia de la Historia [en línia]. [Consulta: 12 desembre 2020].

Mir, Anna. Informe sobre la documentació i estat de conservació de les taules gòtiques del llegat del Sr. Antoni Pedrol Rius, abans del seu trasllat al Museu Comarcal Salvador Vilaseca. (Informe inèdit conservat a l’arxiu del Museu de Reus, Reus, 28 de maig de 1993).

Peñate, Faci; Gómez, Alejandrina. «La compañera de Pedrol pelea por una herencia de mil millones». Tiempo, 568 (22 març 1993), p. 42-47.

Pont y Amenós, Antonio. «Pedrol Rius. Un madrileño de Reus». Torre de los Lujanes: Boletín de la Real Sociedad Económica Matritense de Amigos del País, 27 (1994), p. 79-88.

Post, Chandler Rathfon. A history of spanish painting. Cambridge (Massachusets): Harvard University Press, 1930-1966, 14 v.

Salvà i Cortès, Jordi. «Cartes des del mas. Antoni Pedrol Rius». El Foradot, núm. 63 (2010), p. 29-30.

Saralegui, Leandro de. «En torno a los Serra». Mvsevm, vol. vii, núm. 8 (1926-1936), p. 275-290.

Saralegui, Leandro de. «Sobre algunas tablas del xv al xvi». Archivo Español de Arte, tom 26, núm. 116 (1956), p. 275-290.

Saralegui, Leandro de. «Noticia de tablas españolas inéditas». Archivo Español de Arte, tom 35, núm.138 (1962), p. 67-69.

Tesoros de las colecciones particulares madrileñas: tablas españolas y flamencas 1300-1550. Madrid: Comunidad de Madrid. Dirección General de Patrimonio Cultural, 1988.

Velasco Gonzàlez, Alberto. «Novetats del mercat d’art en relació amb la pintura gòtica aragonesa: Blasco de Grañén (doc. 1422-1459)». A: Viatges a la bellesa: Miscel·lània homenatge a Maria Rosa Manote i Clivilles [en línia], 8 novembre 2015, p. 167-168. (Retrotabulum Maior; 1). [Consulta: 12 desembre 2020].

Velasco Gonzàlez, Alberto. Virgin and Child with musician angels. The Master of Belmonte and late gothic aragonese painting. Buenos Aires: Jaime Eguiguren, 2017.

Alberto Velasco Gonzàlez