Lluís Elias i Bracons

16/10/2023

Sabadell (Vallès Occidental) 10/2/1896  - Barcelona 3/5/1953

Fill de fabricants del tèxtil llaner, Lluís Elias i Bracons (figures 1 i 4) nasqué a Sabadell l’any 1896. El seu pare, Jaume Elias, morí dos anys després i, degut a la prematura mort del primogènit, l’Antoni, el guiatge de la família recaigué sobre el seu germà Feliu de vint-i-un anys (pintor, il·lustrador i crític d’art sota els pseudònims d’Apa i Joan Sacs). Aquest fet el portà a viure a Barcelona i a obrir-se al món laboral, on als dotze anys començà a treballar en un taller de vidres decoratius. Seguidament desenvolupà la  faceta de pintor i, sobretot, dibuixant tot col·laborant en diferents revistes de l’època sota el pseudònim d’Anem, joc de paraules amb el del seu germà, Apa: «Apa, anem!». En complir la vintena, marxà a París on  residí una quinzena d’anys fins que, amb l’adveniment de la Segona República l’any 1931, retornà a Barcelona i es dedicà a escriure obres de teatre, bàsicament comèdies, que tingueren molt èxit tant a nivell de país com en l’Amèrica del Sud. Algunes de les seves obres més cèlebres d’aquella època van ser: Madame (1932), Or i fang (1932) o Amàlia, Amèlia i Emília (1935). L’any 1936 formà part del Grup dels Sis juntament amb Helios Gómez, Shum, Marcel·lí Porta, Josep Bartolí Guiu i Alfred Pascual Benigani; el mateix any aquest grup fundà el Sindicat de Dibuixants Professionals de Catalunya per tal d’aconseguir millores laborals en el seu sector i, amb la Guerra Civil, desenvoluparen una activitat frenètica de cartellisme i publicació de diaris i revistes. Sota el franquisme i amb la represa del teatre català retornà amb alguns èxits teatrals com ara Baltasar (1948), Bala perduda (1951) o Joc de dames (1952) però que, molt mal pagades, no ajudaren en la seva economia cada vegada més fràgil, que havia de compartir amb l’estampació de mocadors amb la tècnica del bàtik. Afectat per ciàtica i un fort reumatisme, morí amb tan sols 57 anys, deixant viuda  Judith Chicourel Sardà, amb qui no tingué descendència.

Tenim constància que l’any 1941 dictà testament en favor de la ciutat de Sabadell, una població on tal sols residí durant els seus primers dos anys de vida però que continuà estimant fins a la mort. Amb paraules de l’historiador Andreu Castells: «Lluís Elias va decidir donar a Sabadell el que més estimava: els seus originals i les seves obres d’art». Efectivament, Elias feu donació dels seus escrits originals, biblioteca i obres d’art. Enlloc del testament es parla pròpiament de col·lecció artística ni de quines obres eren, deixant com a usufructuària vitalícia de tot això  la seva muller Judith Chicourel. L’any 1964, en morir la seva esposa, es procedeix a l’entrega del llegat Elias que serà repartit entre el Museu de la Ciutat (avui dividit entre el Museu d’Història i el Museu d’Art) i la Fundació Bosch i Cardellach (entitat d’estudis comarcals on anaren a parar els manuscrits originals de les seves obres teatrals i part de l’arxiu privat). Fou el personal del museu qui escollí les obres i el material que conformaren el llegat Elias (i amb ell la col·lecció que ens ha arribat) que, segons sembla, estava en molt mal estat de conservació dins del domicili «amb mobles inservibles» tal com es recull de l’informe del Museu que segurament hem de lligar amb la tràgica mort accidental de Chicourel.

Després de restaurar les obres, l’any 1977 el Museu d’Art de Sabadell organitzà una exposició del llegat Elias i és a partir d’aquestes restauracions que es començaren a estudiar les peces que havien ingressat als museus municipals, donant un resultat esfereïdor, doncs moltes es tractaven de falsificacions o males atribucions (com ara unes aquarel·les que amb el present estudi hem pogut esbrinar que eren d’Alexandre Iacovleff i que ingressaren com a originals i resultaren ser simples làmines pertanyents al llibre Dessin et peintures d’Afrique, del 1927).

Segurament el gruix de la col·lecció es realitzà entre el 1916 i el 1936, lligat a la seva estada a París i a l’èxit teatral a Barcelona. Pel que fa a pintura original cal destacar el gran oli titulat Bagneuses (1917) de Francisco Iturrino (figura 2) que segurament participà en l’exposició d’aquest artista l’any 1918 a les Galeries Laietanes i molt semblant a un altre conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya; un petit paisatge vallesà d’Anglada Camarasa datat l’any 1929, dos retrats d’Antoni Canadell i Moragas de Lluís Elias (1933) (figura 1) i de la seva esposa Judith Chicourel (1932) (figura 3) segurament fets per l’amistat que unia el pintor amb Francesc Elias (ambdós integrants del grup dels Evolucionistes) i algunes altres pintures d’autors menys coneguts, a part d’obres executades pel seu germà Feliu entre les quals sobresurt el famós retrat que li va fer l’any 1905-1907 (figura 4). Pel que fa a falsificacions, podríem dir que l’obra més reeixida és una natura morta de Pierre Bonnard dels anys vint (figura 5) i un Ignacio Zuloaga titulat Dones castellanes; seguidament trobaríem falsificacions més barroeres com ara una marina de Dario de Regoyos o un jardí de Santiago Rusiñol (figura 6).  

En l’apartat d’obra sobre paper, original, sobresurt en gran mesura un dibuix de Léonard Foujita (Tsuguharu Foujita) datat cap al 1928 (figura 7) durant la seva estada a París, poc abans d’iniciar una volta a món, on apareix retratada Marie-Berthe Aurenche (artista i segona esposa de Max Ernst); també cal destacar un retrat d’Elias de la mà de Ferran Callicó, un gravat de Pere Pruna i algunes aquarel·les d’autors menys consagrats. En l’apartat de falsificacions trobem un nu de Pablo Picasso (figura 8) i un Leproso de Francisco de Goya, ambdues peces ja considerades falses en el moment d’ingressar al Museu, així com també un fals retrat femení de Ramon Casas.

Quant a escultura, aquesta sí original, trobem un bust d’Apel·les Fenosa en terra cuita premuda datat cap a l’any 1931 (figura 9), època d’un cert arcaisme de l’escultor, del qual es coneixen altres exemplars, a més de tres terra cuites de Jaume Martrús i una de Joaquim Ros.  

Amb el llegat també ingressà una petita mostra d’arts decoratives. Pel que fa  a porcellana hi trobem una sèrie de plats i gerres japoneses de finals del segle xix, alguns plats i fonts de manufactures espanyoles i franceses i, finalment, algunes peces soltes com ara bomboneres de principis del segle xx. Tot i que Elias fou un erudit en el món de la ceràmica (va escriure un estudi inèdit sobre les diferents manufactures europees) sobta que cap de les peces tingui gaire interès. A aquests objectes, entre d’altres, hi hem de sumar algunes peces de vidre català del segle xviii-xix com són una almorratxa amb decoracions de fils de lacticini, un gerro de vidre verd amb decoracions pinçades i un gerro color caramel amb decoracions pinçades i fils de lacticini (figura 10).

Sobta trobar tants falsos en una col·lecció d’una persona erudita i plenament vinculada a l’art. A aquest fet cal afegir la figura del seu germà Feliu qui, sota el pseudònim de Joan Sacs, fou dels primers en analitzar el món de les falsificacions d’art a Catalunya tot publicant dos articles a la revista Mirador als anys 1930 i 1933, just en el moment en què situem la formació de la col·lecció Elias Bracons. Alhora també és rar que en el testament de l’any 1941 no s’inclogui cap inventari de les obres d’art, tenint en compte la importància d’aquestes si fossin originals i, de la mateixa manera, també és una mica desconcertant que llegués aquesta col·lecció a un museu local d’una ciutat on sols va viure dos anys. Algunes de les obres formaren part del que fou la primera exposició de falsificacions a Catalunya que es realitzà al Museu d’Art de Sabadell de la mà de Ricard Mas i, recentment, en l’exposició «Falsos verdaders. L’art de l’engany» celebrada al Museu d’Art de Girona i comissariada per Joan Bosch i Francesc Miralpeix. Finalment, ens podem aventurar a afirmar que ell sabia plenament que es tractava de falsificacions i que, de fet, que sapiguem mai va dir el contrari sinó que, elegides per membres del Museu de Sabadell aquestes obres ingressaren amb l’etiqueta «d’originals». Un final de comèdia teatral?

Fonts i bibliografia

Arxiu Museu d’Art de Sabadell

Arxiu Fundació Bosch i Cardellach

Casamartina, Josep [com.]. L’altra col·lecció del Museu d’Art de Sabadell. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, 1995.

Castells, Andreu. «Lluís Elias va decidir donar a Sabadell el que més estimava». Sabadell, 10/3/1977.

Castells, Andreu [com.]. Exposició del llegat Lluís Elias i Bracons. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, 1977.

Mas, Lluís. «A la memoria de los que se han acordado del Museo de la Ciudad». Museo de la ciudad de Sabadell, núm. 13, 1965.

Redacció. «Francesc Elias nos habla de su hermano Lluís». Diario de Sabadell, s.d.

Patxi Ocio Casamartina