Feliu Elias i Bracons

16/10/2023

Barcelona (Barcelonès) 10/10/1878  - Barcelona (Barcelonès) 7/8/1948

Feliu Elias i Bracons nasqué al carrer de Montserrat de Barcelona. Fill del fabricant tèxtil Jaume Elias i Domènec i de Maria Bracons i Roca, Feliu fou el tercer de deu germans. Amb la mort del patriarca, Jaume Elias, i la del germà gran, Antoni, el 1899 Feliu va passar a ser el cap de la família Elias Bracons a l’edat de vint-i-un anys. Entre els seus germans destaquen: Lluís Elias, comediògraf, dibuixant i col·leccionista; Francesc Elias, ceramista i esmaltador especialitzat en gres, i Mercè, barretera de l’aristocràcia barcelonesa.

Estudià al Col·legi dels Pares Maristes de la ciutat de Sabadell, on residia la família, fins que aquesta es traslladà a Sant Gervasi (Barcelona). A les estones lliures, Feliu va rebre lliçons artístiques a l’Acadèmia Hoyos, dirigida per Claudi Hoyos i Ayala. Aviat va obrir-se nous camins, interessant-se pel Cercle Artístic de Sant Lluc i el Cercle Artístic de Barcelona, on exposà per primer cop el 1902. Va exhibir la seva obra artística a la Sala Parés, a les Galeries Dalmau, a les Galeries Laietanes, al Faianç Català, amb l’associació Les Arts i els Artistes, a l’Exposició de Primavera —en diverses ocasions— i a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, entre d’altres. Caricaturista, pintor, historiador de l’art, crític i també col·leccionista, Feliu Elias va tenir moltes vides en una. Els seus dibuixos i caricatures signats amb el pseudònim Apa —amb un important to satíric— van fer que hagués d’exiliar-se tres vegades (1911, 1936 i 1939, tots tres cops a França); la seva obra pictòrica —caracteritzada per les natures mortes, els retrats, les escenes d’interiors i els paisatges— va ser aclamada en diferents exposicions i, amb el pseudònim Joan Sacs, va deixar un nombre copiós d’articles i estudis erudits i crítics sobre art —va escriure llibres i articles. Algunes de les seves publicacions més destacades són La pintura francesa moderna fins al cubisme (1917), Kameraden (1917), La catedral de Barcelona (1926), L’escultura catalana moderna (1929), Vida i mort dels barcelonins (1929) o El moble de la Xina (1930). Així mateix, va ser col·laborador de ¡Cu-Cut!, Papitu, El Poble Català, Picarol, Vell i Nou, Revista Nova, D’Ací i d’Allà, Mirador, Iberia o La Publicitat. Malgrat mostrar-se interessat en l’art del seu temps, també va treballar per reivindicar artistes que havien estat oblidats per la història i per donar a conèixer altres cultures i formes artístiques alienes a les de la tradició local. Feliu Elias va saber captar els lectors de totes les publicacions on participà, demostrant els coneixements extensos que tenia. Les estades a París li van obrir les portes a la Sorbona, a conèixer artistes, antiquaris i col·leccions de museus com el Chernuschi i Guimet, així com el Louvre, que sempre tingué present. Fou professor d’història de l’art el 1920 a l’Escola Superior dels Bells Oficis, una assignatura que també impartí a l’Escola Elemental de Treball.

Fruit dels interessos desenvolupats al llarg de la vida, Feliu Elias va acabar conformant una col·lecció d’objectes artístics diversa, que, iniciada cap a principis del segle xx, fou un reflex dels seus interessos i la seva personalitat polifacètica. A grans trets, podem dir que va crear una col·lecció significativa de vidre bufat, que va ser complementada per un conjunt prou representatiu de peces artístiques de l’Àsia oriental i de ceràmica catalana antiga i moderna —amb obres del seu amic Francesc Quer, del seu germà Francesc Elias i amb ceràmiques populars. El gust pel col·leccionisme també el va dur a reunir una extensa col·lecció de postals del món, que guardava al seu despatx.

La col·lecció de Feliu Elias es va nodrir de compres efectuades principalment a Barcelona, a establiments del centre i antiquaris al voltant de la catedral. El seu rol com a crític d’art i com a artista el va aproximar a certs galeristes i antiquaris, de tal manera que va fer amistat amb figures rellevants com Santiago Segura, qui cada vegada que rebia objectes xinesos i japonesos a l’establiment del Faianç Català deixava que Elias triés les peces que més li podien interessar. El Celeste Imperio i les Galeries Dalmau també van ser alguns dels comerços freqüentats per Feliu Elias. A tall d’exemple, una de les estampes conservades de Kitagawa Utamaro, una reedició del retrat de la serventa Okita de la casa Naniwaya (ca. 1793-1794) és la mateixa que Josep Dalmau va utilitzar per al cartell de l’exposició i la venda de la col·lecció d’art japonès de Francesc Ferriol l’any 1921 a les Galeries Dalmau, comentada i admirada pel mateix Elias. En tot cas, la col·lecció, tot i ser modesta econòmicament, es va nodrir de l’extens coneixement d’art que tenia el seu propietari, de tal manera que, essent estimada, va dipositar algunes de les peces a la vitrina que ocupava el pany de paret del menjador de la residència familiar.

Les peces de la col·lecció d’art de l’Àsia oriental procedien d’indrets com la Xina, el Japó o l’Índia. Hi havia gerros de porcellana xinesa, una vintena de tabaqueres i escultures de petit format, alguna peça d’època Ming —com un gerro de color de sang de bou—, imatges de bronzes, pedres dures, figures d’ivori i de fusta, així com indumentària xinesa. Les obres japoneses foren també d’estils diferents; en destaquen edicions originals i reimpressions modernes d’estampes ukiyo-e d’Utamaro, Eisei, Kuniharu, Hokusai, Hiroshige, Sadahide, Kunisada o Kuniyoshi, entre d’altres, i hi sobresurt d’una manera especial un rotlle satíric il·lustrat (Kame-zu e-maki) amb setanta-cinc tortugues humanitzades que emula els famosos rotlles Chōjū-jinbutsu-giga del segle xii i que signà Baikei l’any 1867. Altres peces japoneses d’època Meiji en mans d’Elias eren diversos bronzes que representaven divinitats com Hotei i Jurōjin —algunes d’aquestes peces foren reproduïdes a la premsa de l’època i a les pintures d’Elias—, així com ceràmica d’època Edo i Meiji —principalment dels tallers de Satsuma i Kutani. Sabem que la col·lecció també incloïa diversos netsuke —peces de petit format que representaven animals o figures humanes—, que conservava Elvira Elias abans de la seva mort. D’altra banda, de procedència hindú hi hagué una figureta de Govinda, una encarnació del déu Visnú; de la llunyana illa de Java col·leccionà un batik, una part de teixit de les túniques que vestien els javanesos. El mateix Elias datà la majoria de les peces: eren dels segles xviii, xix i, més rarament, del segle xx. Algunes d’elles van servir per il·lustrar part dels continguts que va donar a conèixer als lectors dels seus articles.

L’amistat d’infància que unia Feliu Elias amb Francesc Quer, qui fou mestre ceramista de Francesc Elias i de Josep Llorens Artigas, va fer que Elias conservés algunes obres que el mateix Quer no volgué conservar. Francesc Quer, un dels primers ceramistes d’art del nostre país, experimentava molt amb la ceràmica de gres que creava i així va elaborar, segons Elias, alguns dels millors gresos del seu temps. Les peces anònimes de ceràmica popular catalana, algunes de les quals procedien de la serralada dels Pirineus catalans i dataven dels segles xviii i xix, foren peces valorades per Elias pel seu valor artístic en un temps de recuperació i revalorització de les arts del poble. Tanmateix, bona part d’aquestes peces, els gerros de Francesc Quer i part de la col·lecció oriental es va perdre després de la Guerra Civil.

Respecte de la col·lecció de vidre bufat, Elvira Elias, una de les filles de l’artista, va documentar les peces (un total de 94), de diferents èpoques, tipologies, estils, tècniques i motius decoratius. Segons la llista conservada, es tractava d’un conjunt format per obres de petit format: gerros, càntirs, copes o vasos que variaven des del segle xiv fins al xx, amb un gruix important d’obra dels segles xvii i xviii.

Sota l’ocupació militar de la ciutat de Barcelona, la residència dels Elias Cornet, al carrer de Roger de Llúria, fou una de les moltes residències ocupades, fet que significà el saqueig d’alguns dels béns que hi havia al seu interior. Fou així com es perderen, per exemple, el cadiram anglès del segle xviii que hi havia al menjador o dos grans gerros de bronze amb incrustacions daurades, que segons tota la família Elias eren preciosos, entre moltes altres peces. Altres obres, però, van restar en mans del propietari i els seus hereus, de tal manera que algunes van ser tingudes en compte de cara a l’organització l’any 1952 d’una possible exposició, mai duta a terme, destinada a donar a conèixer les col·leccions d’art oriental de Barcelona al Palau de la Virreina.

Actualment, la família Elias encara conserva alguns testimonis de la col·lecció, ja que les peces que van poder ser recuperades del domicili van ser repartides en herència entre els tres fills de l’artista: Jaume Elias, Rosa Elias i Elvira Elias.

Bibliografia

Cadena, Josep Maria. Feliu Elias Apa. Barcelona: Àmbit, 2017.

Cortès i Vidal, Joan. «El pintor Feliu Elias». Art: Publicació de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art [Barcelona], vol. i (1933-1934), p. 18-23.

Elias, Elvira. Una senyora de Barcelona. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2012.

Elias, Elvira. Un esbós del natural: Memòries d’Elvira Elias. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2022.

Fondevila, Mariàngels; Seguranyes, Mariona (ed.). Feliu Elias, la realitat com a obsessió. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2022. [Catàleg de l’exposició]

Mendoza, Cristina (coord.). Feliu Elias «Apa». Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1986. [Catàleg de l’exposició]

Molins, Miquel. Feliu Elias, la crítica d’art: Una contribució a la història de la crítica d’art a Catalunya. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Art. Facultat de Filosofia i Lletres, 1978. [Tesi de doctorat]

Sacs, Joan. «Àsia». La Nova Revista, núm. 1 (gener 1927), p. 69-75.

Sacs, Joan. El moble de la Xina. Barcelona: Llibreria Catalonia, 1930.

Sacs, Joan. «L’art extrem oriental. La pintura sínica. L’estètica de la Xina». Revista Nova, any i, núm. 5 (5 maig 1914), p. 8-9.

Sacs, Joan. «La cerámica japonesa». Cerámica Industrial y Artística, any iv, núm. 35 (setembre 1934), p. 191-194.

Sacs, Joan. «Laques». D’Ací i d’Allà, vol. xviii, núm. 139 (juliol 1929), p. 222-223.

Sacs, Joan. «Les tsubes japoneses». Vell i Nou, any i, núm. 5 (10 abril 1915), p. 3-4.

Sacs, Joan. «Pintura moderna xinesa». Mirador: Setmanari de Literatura, Art i Política, núm. 224 (18 maig 1933), p. 7.

Ricard Bru i Turull

Helena Moreno Pérez