Josep Dalmau i Rafel

16/10/2023

Manresa (Bages) 1867  - Barcelona (Barcelonès) 22/9/1937

Josep Dalmau i Rafel va ser un reconegut antiquari, restaurador, pintor, col·leccionista, marxant, galerista i promotor de l’art modern català a l’estranger. Al llarg de la seva trajectòria professional va fomentar les relacions artístiques de Catalunya amb l’exterior i va ser l’introductor de l’art d’avantguarda europeu a casa nostra. El Fons Galeries Dalmau (Barcelona), adquirit pel crític d’art Rafael Santos Torroella i que forma part de l’Arxiu i Biblioteca Rafael i María Teresa Santos Torroella de l’Arxiu Municipal de Girona, conté documentació de gran interès per reconstruir la seva biografia i la seva activitat com a galerista.

Josep Dalmau va néixer a Manresa el 1867, però en desconeixem la data exacta perquè l’arxiu parroquial de la Seu va ser cremat durant la Guerra Civil. Era el primogènit dels cinc fills del matrimoni format per Josep Dalmau i Cantarell (?-1923), enquadernador i relligador de protocols notarials, i la igualadina Dolors Rafel i Morató (?-1916). El seu pare va participar activament en la vida política de la ciutat arran de la Revolució del 1868. Durant els seus anys d’infantesa i adolescència residí amb la seva família a la capital del Bages: primer al número 6 del carrer Urgell, després al carrer Botí, i finalment, al número 5 de la pujada de la Seu. Josep Dalmau i el seu germà Rafael van aprendre de molt joves l’ofici d’enquadernador del seu pare, cosa que els va permetre accedir al món de la cultura i de l’art. El 1884, ambdós germans van decidir marxar a Barcelona a la cerca d’oportunitats laborals. A la capital catalana sembla que Josep va treballar en un taller d’enquadernació, mentre que, amb el temps, Rafael va esdevenir l’enquadernador del Col·legi Notarial.

Un cop instal·lat a Barcelona, Josep Dalmau s’inicià en el món de l’art com a pintor de manera autodidàctica i, entre els anys 1896 i 1899, va ser deixeble del pintor simbolista Joan Brull (1863-1912), del qual va adoptar l’estil. També freqüentà el cercle artístic modernista de la mítica cerveseria d’Els Quatre Gats, on va participar en la seva primera i única exposició individual de dibuixos i pintures del juliol del 1899 amb gran èxit. Tanmateix, va prendre part en les edicions de l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques dels anys 1892, 1896 i 1898 i en la col·lectiva del 1906 organitzada per la Lliga Regionalista; a més, sabem que les seves obres van ser desestimades en les exposicions internacionals d’art de Barcelona dels anys 1907 i 1911. Avui en dia, la major part de la seva obra pictòrica es conserva al Museu Comarcal de Manresa.

Cap al 1900 va fer una estada de dos anys a París, durant la qual va pintar algun retrat i va viure el món de la bohèmia i l’ambient artístic de la ciutat. Posteriorment, va cursar estudis de restauració a Bruges i Gant, que li van permetre dedicar-se professionalment a aquest ofici. Tot just retornat a Barcelona (1906), va adquirir la botiga del conegut antiquari Lluís Quer i Vicens (1859-1905), que havia traspassat feia poc temps, situada al número 10 del carrer del Pi. Així, Dalmau obrí un establiment d’antiguitats amb una secció d’art modern i s’anunciava amb el nom de «Antigüedades J. Dalmau. Cuadros, Retablos, Muebles, Objetos de Arte Antiguo, Curiosidades. Antigua Casa L. Quer. Restauraciones-Exportación». A partir d’aleshores, va exercir professionalment d’antiquari, restaurador i marxant d’art principalment, i va deixar de banda la pràctica artística. En aquell temps, viatjà sovint a França, on es dedicà a la compravenda d’antiguitats, però l’esclat de la Primera Guerra Mundial va interrompre el seu comerç d’exportació amb el país veí i se centrà en el mercat interior. Tot i que la venda d’objectes antics va tenir un paper molt important en la seva activitat professional, aviat la seva secció d’art modern anà adquirint més protagonisme dins el seu negoci gràcies a l’obertura d’una sala d’exposicions en el mateix establiment del carrer del Pi. Així doncs, organitzà diverses mostres de pintura moderna com la dedicada a Mompou (1908) i una altra de conjunta de Nonell i Colom (1909). Compaginà aquestes exposicions amb mostres específiques d’antiguitats com l’Exposició d’Art Japonès (1908) i l’Exposició d’Arqueologia Americana (1915), amb peces propietat del col·leccionista Josep Costa.

Dalmau es va casar amb Dolors Montmany i Simó (1873-1956), modista de barrets i aficionada a les antiguitats, amb qui va compartir la seva passió pel col·leccionisme. No van tenir descendència. Montmany es va interessar principalment per les antiguitats i les arts decoratives. Reuní una important col·lecció de ceràmica blanca anglesa i d’Alcora de finals del segle xviii; fou una col·lecció d’una importància excepcional per l’escassetat dels exemplars, tal com recollia la revista Vell i Nou el mes de desembre del 1915. L’esposa de Dalmau va participar amb dues miniatures a l’Exposición de Retratos y Dibujos Antiguos y Modernos (Barcelona, 1910) com a propietària independent del seu marit, mentre que Josep Dalmau hi presentà diverses pintures i dibuixos atribuïts a El Greco, Goya i Joaquín Araujo.

A mitjan 1911, l’establiment va passar a denominar-se Galeries Dalmau (J. Dalmau Antiguitats, Mobles, Quadres) i s’establí al número 18 del carrer de la Portaferrissa, on de llavors ençà combinà les exposicions d’art modern amb les d’art antic i donà a conèixer els artistes estrangers més innovadors. Dalmau inaugurà l’ampliació del seu nou projecte amb una mostra de la pintora polonesa Mela Mutermilch (figura 1) el mes de juny del 1911, a la qual van seguir Gosé (1911), l’Exposició d’Art Cubista (1912), l’Exposició d’Art Polonès (1912), l’Exposición de Miniaturas Persas e Indo-Persas (1913) —amb text de Miquel Utrillo i que reunia una col·lecció francesa molt important i d’altres del país, com la de Francesc Cambó i Emili Cabot (figura 2)—, i diverses exhibicions dedicades a Joaquín Torres-García (1912, 1917 i 1918-1919), Celso Lagar (1915), Rafael Barradas (1920), etc. També va organitzar la primera exposició de Joan Miró (1918) (figura 3), de qui va adquirir bona part de la producció. Algunes d’aquestes obres com La consola, Natura morta i El raïm van ser presentades a l’Exposició d’Art Francès d’Avantguarda (1920) i a la Galerie La Licorne de París (1921). En la mostra de La Licorne, La consola va ser exposada amb el títol Le cheval, la pipe et la fleur rouge (1920), i El raïm, amb el títol Le raisin (1920), juntament amb altres pintures de Miró, que també eren propietat del galerista. Al mateix temps, presentà a la seva galeria exposicions d’art català modern, com les dedicades a Francesc Gimeno (1915), Ramon Pichot (1915), Josep Gausachs (1915), Enric Casanovas (1915), Pere Torné i Esquius (1916), el Saló dels Evolucionistes (1918), Pere Daura (1919), etc.

Durant els anys de la Primera Guerra Mundial, Dalmau acollí una sèrie de mostres dels artistes estrangers establerts a Barcelona i vinculats a l’avantguarda, com Otto Weber (1915), Kees van Dongen (1915-1916), Serge Charchoune i Helena Grunhoff (1916), Albert Gleizes (1916), Louise Sermaise Perillard (1917), Helena Grunhoff (1917), Serge Charchoune (1917), Frank Burty (1917), alguns pintors suecs —Bertil Damm, Hadar Jönzén i Folke Öström— (1918) i Francis Picabia (1922) —amb una conferència d’André Breton a l’Ateneu Barcelonès. A més, el marxant donà suport a innovadores revistes internacionals, com 391 (1917), del dadaista Francis Picabia, que tingué la redacció i l’administració a les galeries del carrer de la Portaferrissa i publicà quatre números a Barcelona, així com Troços (1917-1918), impulsada i dirigida pels poetes Josep Maria Junoy i Josep Vicenç Foix, el títol de la qual es canvià per Trossos per adaptar-ne l’ortografia.

Paral·lelament, va organitzar rellevants subhastes dominicals d’antiguitats, precedides d’una exposició, al soterrani de Can Dalmau, que van tenir molt d’èxit. Entre els principals concurrents hi havia els senyors Bonay, Lluís Plandiura, els germans Sebastià i Carles Junyer Vidal, Miquel Utrillo, el marxant i promotor d’art Santiago Segura, l’antiquari Paul Tachard, Francesc Carreras i esposa, Marian Andreu i esposa, Josep Moragas i Pomar, Francesc Llorens i Riu, Ernest Moliné i Brasés i els pintors Ricard Canals, Joan Colom, Eliseu Meifrèn, Domènec Carles, Joaquim Sunyer i Pere Ynglada, que van adquirir objectes de ceràmica, vidres, joies, miniatures, mobles, pintures i tèxtils.

La seva tasca d’antiquari la podem resseguir a través de la revista d’art Vell i Nou, que recull els seus viatges per Catalunya i per la resta de l’Estat espanyol, durant els quals adquirí importants i valuoses peces de col·lecció, ceràmica, teixits, vidres, peces gòtiques, fragments de retaules, pintura d’alta època, gravats, etc. Segons es pot llegir al número 7 de la revista Vell i Nou (24 d’abril de 1915), durant un viatge a Madrid, va adquirir «un quadro a l’oli, atribuït al gran pintor espanyol Valdés Leal, representant una dona, altra tela de l’Escola d’Alonso Cano, representant la Verge, un retrat d’escola francesa del segle xviii, junt amb altres quadros de mida petita, i un relleu a manera de retaule». El mes de juliol va fer un segon viatge a la capital i a Tarragona «en persecució d’una bella i importantíssima pintura del Renaixement. Al costat d’aquesta pintura, el senyor Dalmau ha portat dues talles gòtiques de gran valor del segle xiv, i vàries conques de ceràmica de Talavera, de bellíssima i rara decoració». Moltes de les seves adquisicions es relacionaven amb les excursions i els viatges que feia, com una valuosa adquisició d’una ceràmica d’Alcora o una taula flamenca del segle xv —La Verge amb el Nen Jesús que juga amb una poma—, tal com podem llegir a Vell i Nou el mes de novembre del 1915. Algunes campanyes a la cerca d’antiguitats les va fer amb el pintor, antiquari i col·leccionista Sebastià Junyent i Sans.

D’acord amb el llibre de comptabilitat de Maricel, que es conserva en el Fons Miquel Utrillo de la Biblioteca Santiago Rusiñol de Sitges, podem afirmar que entre els anys 1911 i 1918, Dalmau va mantenir tractes comercials amb el seu amic Miquel Utrillo i va esdevenir un dels proveïdors de Maricel. Al local del carrer de la Portaferrissa, Utrillo va adquirir antiguitats diverses, peces de ceràmica, terracota, objectes de plata, un cap de talla de sant Joan Baptista del taller de Pedro de Mena del segle xvii, una coupe de mariage italiana del segle xvi, un sant policromat, etc. Igualment, va restaurar per al Palau de Maricel una obra de Francisco de Goya i una de Vicent López. Sabem que a l’empresari i financer Juli Barbey i Poinsard li va vendre una important col·lecció de vidres antics per a la torre de la Garriga l’any 1913. Altrament, Dalmau va mantenir una relació molt estreta amb el col·leccionista Lluís Plandiura, al qual va vendre diverses obres del pintor Joaquim Sunyer, com La síndria (figura 4), presentada a l’Exposició d’Art Francès d’Avantguarda (1920). Plandiura també adquirí a Dalmau dues obres de Daniel Vázquez Díaz i un quadre del pintor de l’escola olotina Josep Pujol, així com una talla de santa Anna del segle xv; també hi va intercanviar una verge antiga (figura 5).

El 1914 va rebre l’encàrrec per part de la Diputació del reentelatge del quadre La batalla de Tetuan de Marià Fortuny i, un any més tard, la Junta de Museus va confiar a l’antiquari Dalmau els treballs de restauració d’alguns dels retaules que s’havien d’instal·lar dins les col·leccions de pintura antiga del Museu de Barcelona, com era el cas del retaule de Sant Eloi dels argenters (1526-1529), obra de Pere Nunyes, procedent de la Diputació. Així mateix, la Junta de Museus de Terrassa li encarregà la restauració del retaule dels Sants Metges (1460), de Jaume Huguet, que es conservava a la sala rectoral de l’església de Sant Pere de Terrassa.

Entre els anys 1906 i 1911 va residir en un immoble del número 13 de la plaça d’Urquinaona, i més tard, al principal del número 4 del carrer del Bisbe, on probablement va viure fins a l’any 1929. Finalment, el 1936 el trobem residint amb la seva esposa en un immoble del número 16 del carrer de Pau Claris. Segons Santos Torroella, la casa del carrer del Bisbe era un veritable museu i, cap al 1917, va començar a obrir-la al públic els dies festius al matí per exhibir la seva col·lecció particular. Tal com queda recollit en una entrevista que José D. Benavides va realitzar al galerista l’any 1928 i que es conserva dins un document mecanografiat al Fons de les Galeries Dalmau, sembla que el marxant va reunir col·leccions de pintura, escultura, teixits antics, gravats originals al boix, iconografies populars, estampes japoneses procedents de Francesc Ferriol, així com una important biblioteca de llibres d’art. Pel que fa a la pinacoteca, estava constituïda per una àmplia col·lecció de pintura antiga, moderna i contemporània. Entre els artistes catalans, hi ha Viladomat, Fortuny, Sunyer, Domènec Carles, Canals, Anglada, Ricart, Mompou i els escultors Manolo Hugué i Enric Casanovas; entre els pintors moderns, Mela Mutermilch, Arturo Gordon i Gustavo Cochet, i entre els artistes d’avantguarda, Picasso, Gleizes, Barradas, Torres-García, Miró, Weber, Laurencin, Grunhoff, Huler, etc. També hi havia pintura espanyola d’alta època amb pintors com Zurbarán, Sánchez Coello, Valdés Leal, així com El Greco, Goya, Sorolla, Zubiaurre, Regoyos, Vicent López, Vázquez Díaz i obres de l’escola flamenca i holandesa del segle xvii.

Cap al 1920, Dalmau va inaugurar un establiment a Sitges: La Galeria d’Arts i Lletres, situada al número 36 del carrer Major. Tenia com a objectiu impulsar les vendes a la colònia d’estiuejants durant la temporada estival. Aquesta galeria acollí la mostra d’art japonès provinent de la Col·lecció Ferriol l’agost del 1920 i una exposició d’homenatge a Rafael Barradas el mes de setembre del 1928.

El 1923 les Galeries Dalmau es van traslladar al número 62 del passeig de Gràcia (figura 6), fet que comportà una ampliació de l’activitat expositora i promocional de caràcter més local, així com una aposta pels artistes postimpressionistes i els noucentistes i pels corrents més moderats. Sembla que el comerç d’antiguitats va continuar sent molt important, mentre que l’obertura de la nova sala va suposar una recessió de l’avantguarda i de les exposicions d’art estranger. Cal destacar l’exposició dedicada a Salvador Dalí (1925) (figura 7) i l’exposició de Modernisme pictòric català confrontada amb una selecció d’obres d’artistes d’avantguarda estrangers (1926), en què la selecció d’obres estrangeres estava formada per la col·lecció particular de Josep Dalmau. El 1929, entre les mostres col·lectives hi va haver l’exposició d’art abstracte i l’exposició de projectes arquitectònics «Arquitectura nova», amb obres dels membres del moviment arquitectònic català GATCPAC. Aclaparat pels deutes del lloguer del local, la competència i la manca de rendibilitat del negoci, el marxant va ser desnonat l’agost del 1930 i les Galeries Dalmau es van clausurar.

A partir d’aleshores s’encarregà de la direcció artística de les Galeries d’Art Catalònia, localitzades al soterrani de la Llibreria Catalònia (número 3 de la ronda de Sant Pere), on va organitzar exposicions pràcticament fins a l’inici de la Guerra Civil, com la dedicada a Salvador Dalí el mes de desembre del 1933. Les noves galeries estaven vinculades a les activitats d’ADLAN (Amics de l’Art Nou). Cap al 1936, Dalmau va promoure l’Associació d’Artistes Independents i va redactar-ne el manifest.

Josep Dalmau va morir a Barcelona el 22 de setembre de 1937. Després de la mort de la seva vídua, la Sala Vayreda va realitzar una subhasta amb les restes de la seva col·lecció. Al llarg de la seva vida professional, Dalmau va ser conegut sobretot com a antiquari; per tant, el comerç d’antiguitats fou la base del seu negoci, una activitat que li va permetre dedicar-se a la promoció de l’art modern i de l’avantguarda de manera quasi altruista i desinteressada.

Bibliografia i fonts

Andrés Pàmies, Elisenda. Les Galeries Dalmau: un projecte de modernitat a la ciutat de Barcelona [en línia]. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, 2013. [Consulta: 1 abril 2023]. [Treball de fi de grau]

Beltrán Catalán, Clara; Ramon Navarro, Artur. «Algunos apuntes para la historia del anticuariado en Barcelona: 1910-1936». A: Alsina Galofré, Esther; Bertrán Catalán, Clara (ed.). El reverso de la historia del arte: Exposiciones, comercio y coleccionismo (1850-1950) = El revers de la història de l’art: Exposicions, comerç i col·leccionisme (1850-1950). Gijón: Trea, 2015, p. 102-103.

Borràs, M. Lluïsa. «Crònica d’un exili». A: París-Barcelona. 1888-1937. París: Réunion des Musées Nationaux; Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Institut de Cultura: Museu Picasso, 2002, p. 346-363. [Catàleg de l’exposició]

Cirici, Alexandre. «L’aportació de Josep Dalmau». A: Galerías Dalmau. Barcelona: Colegio Oficial de Arquitectos de Cataluña y Baleares, 1969.

Dalmau i Farreres, Rafael. Memòries d’un aprenent d’antiquari. Barcelona: Llibreria Dalmau, 1946.

Hueso, Carme. Aparadors d’art: una aproximació a la història del galerisme a Catalunya: Dels inicis a la creació del Gremi de Galeries d’Art de Catalunya. Barcelona: Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, 2006.

Jardí, Enric. Josep Dalmau i el seu món. Barcelona: Sala Dalmau, 1979.

Marès Deulovol, Frederic. El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades: Memorias de la vida de un coleccionista. Barcelona: Gráfica Bachs, 1977, p. 241.

Miró, Dalmau, Gasch: L’aventura per l’art modern, 1918-1937. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1993.

Rousseau, Pascal. «La Galeria Dalmau. La introducció de l’abstracció a Catalunya i l’avantguarda parisenca durant la Primera Guerra Mundial». A: París-Barcelona. 1888-1937. París: Réunion des Musées Nationaux; Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Institut de Cultura: Museu Picasso, 2002, p. 326-337. [Catàleg de l’exposició]

Sánchez Sauleda, Sebastià. La col·lecció Deering a Maricel de Sitges i al Castell de Tamarit (1909-1921): un somni d’art hispànic frustrat. Vol. I. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2021, p. 551-555. [Tesi de doctorat]

Vidal i Oliveras, Jaume. Galerisme a Barcelona, 1877-2012: Descobrir, defensar, difondre l’art. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Art Barcelona, 2011.

Vidal i Oliveras, Jaume. Josep Dalmau: l’aventura de l’art modern. Manresa: Fundació Caixa de Manresa: Angle, 1993.

Vidal i Oliveras, Jaume. «L’origen del marxant Josep Dalmau». Dovella: Revista d’Història i Art del Bages [Manresa], núm. 39 (octubre 1991), p. 39-46.

Ester Baron Borràs