Albert Folch (fig. 1), empresari i mecenes, net del pintor Santiago Rusiñol, pot ser considerat un dels grans col·leccionistes catalans de la segona meitat del segle xx. Folch va començar treballant de jove a l’empresa que el pare havia fundat l’any 1917, la qual, al cap dels anys es va convertir en la potent indústria de pintures Titán, una de les principals empreses del sector. Tanmateix, en paral·lel a la seva creixent activitat empresarial, les inquietuds culturals el van dur a crear dues col·leccions: una col·lecció ambiciosa i única al país dedicada a l’art de cultures del món, i una col·lecció de ceràmica espanyola, també de grans dimensions i d’excepcional qualitat.
La col·lecció d’etnografia i art de cultures del món
L’esperit col·leccionista d’Albert Folch va tenir potser els seus inicis en l’exemple del pare, l’enginyer i geòleg Joaquim Folch Girona, autor d’una col·lecció de minerals extraordinària, única, fins al punt d’esdevenir, en aquest camp, un dels principals col·leccionistes del seu temps. En aquest ambient, l’any 1943 Albert Folch va ser destinat amb dinou anys a fer el servei militar a les Illes Canàries, des d’on va tenir el primer contacte amb el continent africà, viatjant especialment al Sàhara per col·laborar en diversos treballs d’establiment d’una planta potabilitzadora. L’experiència personal a l’Àfrica colonial espanyola el va fer descobrir la tradició de talla del poble fang de la Guinea equatorial, un territori que va poder visitar de manera breu pel fet de ser encara aleshores colònia d’Espanya. D’aquell viatge va tornar amb unes primeres peces de fang i potser algunes més de la cultura fon, de Nigèria.
El cas és que la flama de la inquietud per descobrir cultures es va encendre aleshores i pocs anys més tard —després de casar-se l’any 1947 amb Margarita Corachán, filla del reconegut cirurgià Manuel Corachán—, tots dos van emprendre diversos viatges que els van permetre comprar unes primeres peces d’art africà; de les cultures fang, bembe, teka i kota, adquirides en establiments especialitzats del sud de França; de Toulouse i de Montpellier.
L’any 1951, després de passar sis mesos als Estats Units, Folch va viatjar a Veneçuela, país natal de Margarita Corachán, on va coincidir amb l’etnòleg català Josep Maria Cruixent, director del Museu de Ciències Naturals de Caracas. El contacte amb el doctor Cruixent li va permetre assistir i participar en una excavació d’un jaciment arqueològic a Maracay i entrar en contacte, també, amb el món de l’arqueologia i l’antropologia.
Sense que Albert Folch fos encara conscient de l’ambició que el duria a crear la gran col·lecció de la Fundació Folch, i coincidint amb els anys en què es va començar a interessar per l’art africà i per l’etnologia, l’escultor Eudald Serra va retornar del Japó. Després de passar tretze anys a l’arxipèlag, Serra va tornar l’any 1948 a Barcelona i es va posar en contacte amb el recentment creat Museu Etnològic. Així mateix, alhora que es va immergir en els cercles d’avantguarda de la ciutat i va entrar en contacte amb algunes de les principals famílies col·leccionistes del país, Serra va començar a col·laborar amb el Museu Etnològic en unes primeres campanyes al Marroc, els anys 1952, 1954 i 1956. En poc temps, Eudald Serra es va convertir en un referent per a diverses famílies interessades en el viatge i el col·leccionisme, com van ser els Gelabert, Yllescas, Alavedra, Muntadas, Rosal i Folch, per als quals va començar a organitzar uns primers viatges en grup cap a Orient.
El primer viatge d’Albert Folch i Eudald Serra el van dur a terme entre els mesos de juny i setembre de 1957 a l’Índia, el Nepal, el Japó, el Vietnam i Cambodja, tot recollint un primer conjunt de peces que, en arribar a Barcelona, van ser distribuïdes entre diversos col·leccionistes. El segon viatge, organitzat per Eudald Serra, tingué uns destins similars, si bé canviant el Vietnam per Tailàndia, i el van fer l’abril de 1959 els matrimonis Folch i Serra acompanyats d’un grup d’unes trenta persones més amants de l’art. Va ser aleshores que Euldald Serra i Albert Folch van entaular una amistat que va fructificar ben aviat i de la qual va sorgir una parella de viatge del tot compenetrada. Així ho recordava Maria Lluïsa Borràs:
Juntos formaron un formidable equipo que hizo grandes cosas. Serra y Folch, Folch y Serra se complementan en todo. Salta a la vista. Folch, pausado y sereno, da la impresión de que en la vida no hace otra cosa que reflexionar. Eudald Serra, todo nervio, siempre apresurado, siempre dando la impresión de que le falta tiempo. En la vida he visto una asociación más perfecta y lograda, tan satisfactoria y fructífera como la de estos dos hombres que parecen representar, respectivamente, cosas tan complementarias como la intuición y el pensamiento refinado.
De la mà de Serra, Albert Folch va fer el salt definitiu a la descoberta de la inabastable riquesa artística i cultural del món.
L’any 1962, Albert Folch va encarregar a Eudald Serra un primer viatge privat per fer la volta al món. Entre el 12 d’abril i 31 de maig, el matrimoni Folch, acompanyat de diversos amics i del mateix Serra, van viatjar per l’Iran, Sri Lanka i Indonèsia, tot fent una estada de divuit dies a la Polinèsia i després una setmana a San Francisco i a Nova York. Va ser aleshores que entre tots dos va néixer un gran projecte comú: iniciar una sèrie de viatges d’estudi de pobles del món a fi de documentar cultures llunyanes o en perill de desaparició i amb la voluntat, també, de crear una col·lecció representativa que ajudés a preservar i a difondre la riquesa d’aquest llegat. I així va ser: a partir de 1963, Albert Folch i Eudald Serra van començar a fer viatges anuals, a vegades dos per any. En algunes ocasions es tractava d’expedicions organitzades amb el Museu Etnològic, com va ser el cas del Perú (1963) i el Japó (1964), si bé en tots els casos el responsable de preparar l’estada, el trajecte, les visites i les parades era Eudald Serra. Així doncs, a la dècada dels seixanta Folch i Serra ja havien viatjat a Afganistan, Austràlia, Borneo, Cambodja, Corea, Costa Rica, Guatemala, l’Índia, Indonèsia, el Japó, Malàisia, Mèxic, Nicaragua, Papua Nova Guinea, el Perú, Sri Lanka i Tailàndia, als quals es van sumar, al llarg de les dues dècades següents, Birmània, Bhutan, Burkina Faso, Colòmbia, Costa d’Ivori, l’Equador, les Filipines, Mali, el Marroc, Pakistan, Sumatra, el Tibet i la Xina.
Els viatges van ser un aspecte primordial per a la formació de la col·lecció Folch atès que el seu gruix principal va ser el resultat de les grans expedicions efectuades a territoris com Austràlia i l’illa de Nova Guinea (fig. 2), d’on van tornar carregats amb nombroses peces, algunes de grans dimensions. Eren estades que sovint s’allargaven entre un i dos mesos i que permetien entrar en contacte amb la població, documentar maneres de viure, fotografiar i filmar pobles, cultures i tradicions i, en el cas de Serra, anar ampliant la seva galeria de retrats antropològics. Tanmateix, la col·lecció també es va nodrir d’altres fonts en tant que Albert Folch va recórrer sovint al mercat de l’art comprant peces en subhastes i establiments especialitzats d’Europa i Àsia. Des d’aquest punt de vista, una part del valor de la col·lecció Folch recau en com el col·leccionista va aconseguir complementar aquelles peces accessibles a través d’expedicions amb altres objectes i materials ja inaccessibles, procedents de cultures antigues, que tan sols podien ser adquirits a través del comerç de l’art i les antiguitats, entrant en contacte amb col·leccions particulars. El criteri que el va dur a actuar així fou el de constituir una col·lecció capaç de recollir exemples representatius de la riquesa artística i cultural prenent com a referent, tant les tendències del col·leccionisme d’art de cultures del món de l’època, com els discursos expositius que oferien alguns dels grans museus enciclopèdics d’Occident.
Un exemple de la diversitat de procedències i de la varietat de peces amb què va aconseguir enriquir la col·lecció, el tenim amb la mostra de figures de reliquiari eyema byeri organitzada al Museu Arqueològic de Montjuïc a finals de 1965, a partir de l’antiga col·lecció dels pares claretians de Barcelona (Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria). De la mateixa manera que el 1960 ja havia comprat a la comunitat de Missioners del Sagrat Cor de Jesús diverses peces australianes exposades al Palacio de las Misiones dins el marc de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, el febrer de 1966 Folch no va dubtar en adquirir als pares claretians un conjunt excepcional d’eyema byeri del poble fang exposat també a Montjuïc (fig. 3). Les primeres peces de la col·lecció Folch procedien precisament del poble fang, però Folch aspirava a tenir peces dotades d’especial valor, tant pel treball acurat de la talla com per la procedència històrica que permetés mostrar els usos originals de cadascuna de les peces.
Com en el cas dels pares claretians, Albert Folch va comprar peces, tant a comerciants i antiquaris com a altres col·leccionistes particulars de la ciutat de Barcelona, com ara: Arnaldo Rosenstingl, Eudardo Uhart, Leopoldo Gómez, Sebastian Barbagallo, Eduardo Paytuvi, Federico Benthem i Albert Costa. També va comptar amb altres catalans establerts a l’estranger, com el missioner pare Xavier Vergés, que el va posar en contacte amb molts dels pobles de l’illa de Nova Guinea, o bé Juan L. Sala, que, establert a Melbourne, va vendre a Albert Folch l’any 1973 un conjunt destacat de peces australianes, entre les quals hi havia pintures sobre escorça de la Terra d’Arnhem d’autors com Midjaw Midjaw, Lipunja, Yirawala (fig. 4) i Mawalan Marika. Amb tot, els establiments i els antiquaris amb qui va contactar van ser molts més, i de molts més països, des del negoci del marxant australià Wayne Heathcote, establert a Ambunti, a Londres i a Nova York, al comerç de Peng Seng a Bangkok, la casa de Kuni Dinnendhal a Heidelberh, la de Marc Le Berre a Montpelier, la de l’expert Charles Ratton a París o bé la del col·leccionista i marxant suís Emile Storrer, a Zurich. Igualment, va fer nombroses compres a les subhastes londinenques de Spink and son, Sotheby’s i Christie’s, gràcies a les quals la col·lecció es va poder enriquir amb peces de gran valor històric i artístic que, d’altra banda, haurien sigut del tot inaccessibles, com la figura de Padmasambhava del Tibet (fig. 5) o el bodhisattva Maitreya de Gandhara (fig. 6), totes dues adquirides a Sotheby’s el 27 d’abril de 1970. Tan sols així, valorant tota la diversitat de procedències i el treball continuat i apassionat durant més de tres dècades, es pot explicar que la col·lecció comptés amb conjunts com els de pintura aborigen australiana i d’objectes cerimonials de pobles del Sepik, així com amb peces tan excepcionals com ara una placa de llautó del segle xviii procedent del palau de l’oba del Regne de Benin, documentada pel general Augustus Pitt Rivers com a fruit de l’expedició punitiva i colonial de 1898 (fig. 7), o bé un pectoral reimiro de l’illa de Rapanui, procedent de l’antiga col·lecció del poeta dadaista Tristan Tzara i actualment considerada com una de les poquíssimes peces conegudes al món amb escriptura mama i tau, evolució del rongorongo (fig. 8).
Accés i difusió de la col·lecció de cultures del món
El 18 de desembre de 1975, Albert Folch va constituir la Fundació Folch a fi de gestionar la creixent col·lecció i arxiu, amb la voluntat de donar forma a una institució privada capaç de compartir el coneixement i els materials que anava adquirint. La finalitat última de la Fundació era la de contribuir a la recerca i a la difusió del coneixement, tant de la ceràmica com de cultures foranes, antigues o en perill de desaparició, o bé mitjançant l’organització d’exposicions o bé amb publicacions específiques. Amb Albert Folch com a president i Eudald Serra com a director tècnic, la Fundació Folch va començar a gestionar una col·lecció de gran envergadura que va ser instal·lada en un edifici de l’Avinguda Pearson de Barcelona, des d’on es va fer accessible a estudiosos i especialistes, directors i conservadors de museus, historiadors de l’art, etnògrafs, investigadors i interessats d’arreu. Tant és així que, tot just reconeguda oficialment com a Fundació el març de 1976, va ser ben aviat visitada per l’Associació d’Amics dels Museus i per especialistes d’art de l’Índia i de l’Himàlaia, procedents de Bombai i de Nova Deli; i per Elisabeth Carmichael, del British Museum, a fi d’estudiar diverses peces precolombines. D’aleshores en endavant, primer amb Eudald Serra al capdavant, i més tard amb Josefina Roma i Agustina Valls com a conservadores, la col·lecció va ser sempre accessible a tots els qui van sol·licitar la visita (fig. 9).
Al marge de la col·lecció preservada sota l’aixopluc de la Fundació Folch, cal no oblidar que al llarg dels anys, Albert Folch també va fer un nombre important de donacions al Museu Etnològic de Barcelona. En concret entre 1957 i 1988, any del seu traspàs, va fer donació d’un total de 668 peces de cultures de diversos continents al Museu Etnològic, algunes d’elles procedents de la seva col·lecció privada i d’altres adquirides expressament durant les expedicions fetes amb Eudald Serra i August Panyella, amb la voluntat d’enriquir els fons públics de la ciutat. La primera donació va ser feta la primavera de 1957 i va consistir en tretze peces etnològiques «de diversos pobles primitius», deien, mentre que les dues últimes foren les donacions dels anys 1986 i 1988 de 135 peces d’etnografia filipina i 44 peces d’indumentària d’Indonèsia, respectivament, recollides en dues expedicions organitzades per la Fundació Folch els anys 1985 i 1987. El mecenatge d’Albert Folch també es va fer palès amb altres iniciatives com ara la donació de fons per a l’adquisició de peces en les expedicions del Museu Etnològic de Barcelona al Perú (1963), al Japó (1964), a Guatemala (1965), a Mèxic (1970), a Etiòpia (1974) i a Turquia (1976).
D’altra banda, de la mateixa manera que les donacions d’Albert Folch al Museu Etnològic dels anys 1986 i 1988 van servir per organitzar dues exposicions monogràfiques a la Casa Elizalde de Barcelona, les peces que van anar conformant la col·lecció Folch van ser presentades en nombroses ocasions, tant en exposicions organitzades per l’empresari —assistit per Eudald Serra— , com mitjançant préstecs per exposicions tant del país com de l’estranger. Entre elles, van destacar tota una sèrie d’exposicions a la Sala de Santa Catalina de l’Ateneu de Madrid entre 1966 i 1976, que van servir per mostrar una selecció destacada de peces de Nova Guinea, del Perú, del Japó, de l’Àfrica subsahariana, d’Austràlia i de l’Índia adquirides en expedicions recents. A més, l’any 1973 una selecció de peces del Maprik de la col·lecció Folch va ser presentada al Col·legi Oficial d’Arquitectes de Catalunya i un altre conjunt d’obres de l’illa de Nova Guinea es va exposar el 1977 a la Fundación Juan March de Madrid. La mateixa Fundació Folch va organitzar altres exposicions destacades a partir del seu fons, com una mostra d’art d’Indonèsia al Banco de Granada (1979) i una d’art de Papua Nova Guinea a La Pedrera de Barcelona (1995), mentre que algunes de les seves peces han estat presentades més recentment en exposicions com Illes dels Mars del Sud (Fundació La Caixa, 2001), Presència divina (Casa Asia, 2003), El primer Eros (Ajuntament de Barcelona, 2004), Orígenes (Centro Cultural Conde Duque de Madrid, 2005) i Art sagrat de les tradicions índiques (Fundació La Caixa, 2005). Al llarg dels anys, totes aquestes iniciatives han permès publicar catàlegs específics omplint alguns buits a la bibliografia del país, com és el cas de l’edició del llibre L’art fang de la Guinea Equatorial, encarregat a Louis Perrois i publicat l’any 1991.
En morir Albert Folch l’any 1988, tant la col·lecció de minerals de Joaquim Folch, com el conjunt d’art i etnografia de cultures del món i el de ceràmica espanyola i catalana van passar a mans del seu fill, Joaquín, i les seves filles, Stella i Helena.
Stella Folch Corachán va tenir cura de preservar, ampliar i mantenir accessible la col·lecció de cultures del món tal com el pare havia desitjat, de la mateixa manera que Helena Folch, amb el seu marit Alejandro Maluquer, van fer-se càrrec de la col·lecció de ceràmica. De fet, fent un pas més cap a l’obertura de la col·lecció de cultures del món al públic, l’any 2011 Stella Folch Corachán va impulsar el contracte en préstec en comodat, de vint anys de durada, amb l’Institut de Cultura de Barcelona amb la voluntat de difondre la important tasca de recerca i col·leccionisme iniciada per Albert Folch a través de la incorporació d’una part molt destacada de la col·lecció, 2.300 peces, als fons adscrits del Museu Etnològic de Barcelona. Un any més tard, l’Institut de Cultura de Barcelona va iniciar les tasques d’estudi del conjunt, encomanada a un equip de trenta-dos especialistes internacionals que va donar peu a la presentació d’una part de les peces de manera integrada a l’exposició permanent del Museu de Cultures del Món, inaugurat el febrer de 2015.
La col·lecció Folch, gestionada en l’actualitat pel Museu Etnològic i de Cultures del Món, segueix sent tota ella accessible, una part exposada a la seu del carrer Montcada i l’altra part, custodiada als magatzems de la seu de Montjuïc. En última instància, la col·lecció creada per Albert Folch constitueix un conjunt únic i excepcional dins la història del col·leccionisme d’art de cultures del món a Catalunya, i la seva recent cessió a l’Ajuntament de Barcelona ha permès que el llegat del col·leccionista continuï viu i present a la ciutat.
Ricard Bru
La col·lecció de ceràmica d’Albert Folch-Rusiñol
Per motius laborals, Albert Folch-Rusiñol viatjava sovint per la península Ibèrica i aprofitava el temps lliure per visitar convents, monestirs, palaus i antiquaris. L’interès familiar pel col·leccionisme i aquestes visites extraordinàries el van motivar cap el 1958, quan comptava 36 anys d’edat, a començar la col·lecció de ceràmica espanyola. Va anar adquirint peces fins que la col·lecció va arribar a tenir un nombre tan gran d’exemplars que va tenir la necessitat de crear un museu privat a Can Costa, Cerdanyola, on rebia visites d’experts de tot el món (Fig. 10). Gràcies als arxius de la Fundació La Fontana on es conserven la majoria de les factures d’adquisició de les peces, s’ha pogut saber que l’època més activa va ser entre els anys 1961 i 1978. A aquesta última data el col·leccionista va encarregar una valoració de la seva col·lecció que, en aquell moment, constava de 5.000 peces.
Els documents també han facilitat saber on adquiria Folch les peces ceràmiques. Comprava regularment al Rastro i als antiquaris de Madrid: Nicolás Cortés, Linares, Kaiser i a antiquaris del carrer de la Palla de Barcelona com Germán Sanz, Mercedes Foz, Arnaldo Rosentingl, Pironti i Quintana entre d’altres. També va comprar peces a diferents brocanters: Morate de Cuenca, Ruíz Martínez de Granada i Agapito Franquet, que tenia un gran magatzem a la muralla de Tarragona. A la dècada dels anys seixanta, alguns col·leccionistes de Barcelona li van vendre les seves col·leccions directament: la col·lecció d’Antoni Salvá va ser adquirida a la seva vídua el 1964, la de Jaume Sans Arias al 1967, la d’Andreu Batllori i la del Sr. Centelles al 1968, i la col·lecció de Pablo Vilella, de 938 peces, al 1971.
Albert Folch-Rusiñol comptava amb un col·laborador que va ser clau en l’evolució de les col·leccions: Eudald Serra i Güell (1911-2002). Serra, quan era a Barcelona, als matins impartia classes a l’Escola Massana i dedicava les tardes a catalogar, classificar i exposar les col·leccions Folch. Donat que era un bon coneixedor de la col·lecció de ceràmica, després de la mort del col·leccionista va continuar assessorant la seva filla Helena, hereva d’aquest important conjunt. Jaume Clavell (1914-1997) —pare de Narcís Clavell i avi de Sergi Clavell, antiquaris de Barcelona— , va ser un assessor esporàdic que li va aconsellar en algunes de les adquisicions de ceràmica a l’última etapa de la seva vida.
Com ja s’ha mencionat abans, el 1988 Helena Folch i Alejandro Maluquer van rebre en herència la col·lecció de ceràmica espanyola. Atrets per la seva carismàtica bellesa popular, l’atractiva policromia, la riquesa de tècniques ornamentals i la diversitat de motius decoratius, van decidir continuar adquirint exemplars singulars i en perfecte estat de conservació per completar-la i anant omplint les llacunes existents. Van comprar peces a col·leccionistes com Jordi Llorens, Josep Colls-Alsius, o Martí Rosell, a antiquaris com Artur Ramón o Sergi Clavell de Barcelona i a Jorge Coll de Madrid. També van importar exemplars de gran importància que van trobar a antiquaris de Londres i París. Actualment, és la col·lecció més important en mans privades. El 1992, van prendre la decisió de crear una fundació pròpia i tot seguit, l’any 1993, la van dotar d’un edifici de nova planta a la finca La Fontana de Rupit. L’actual seu dels objectes col·leccionats es podria definir com un museu de sales d’estudi, on gairebé totes les peces hi són exposades. La construcció de 3.500 m2 va ser dissenyada per l’arquitecte Josep Gorgas per albergar les 12.000 peces de ceràmica espanyola i els exemplars d’instruments de etnomusicologia (Figs. 11-14). Com habitualment han fet, van encarregar a experts nacionals i estrangers la catalogació de les obres i des de l’any 2008 van començar la seva pròpia línia editorial. Les seves publicacions es troben a les biblioteques més importants del món que compten amb col·leccions de ceràmica espanyola.
María Antonia Casanovas
