Home de negocis, navilier, metge i polític, Ròmul Bosch i Alsina va néixer a Calella en el si d’una família nombrosa benestant el 1846. Aquesta data de naixement ja es va confondre, al costat de molts dels detalls de la seva activa joventut, durant la seva vida. Així, a l’entrada publicada a l’Enciclopèdia Espasa, editada el 1910, consta el 1852 i han repetit aquesta data la majoria dels biògrafs.
Fill de Fèlix Bosch i Pausas i de Mercè Alsina i Costas, va ser el petit de setze germans. El 1867, després d’estudiar el batxillerat a Barcelona, va començar els estudis de medicina, que va interrompre per allistar-se com a voluntari a Cuba. Sembla que va emigrar a Santo Domingo i a Cuba, on es va dedicar al comerç i va impulsar la naviliera Jané, Bosch i Cia. En la presa d’aquesta decisió degué influir tant l’entorn social del Maresme, on «fer les Amèriques» era una sortida molt estesa, com el fet de ser net de l’indià i navilier Francesc Alsina i nebot del rellevant comerciant homònim fill de l’anterior.
De retorn a Catalunya, després de la seva aventura militar i comercial americana, va reprendre els estudis de medicina. Es va llicenciar a Barcelona el 1874 i es va doctorar a Madrid el 1876, encara que no va arribar a exercir. Alhora que es dedicava als estudis emprenia negocis vinculats al comerç i a la navegació transoceànics. El 1872 participà en la fundació dels Almacenes Generales de Depósito. A aquest negoci de consigna i crèdit en seguiren altres d’assegurança marítima que conformarien Crèdit & Docks (1884), els cellers Bosch-Güell al Penedès (1886), la naviliera de Vapores de Rómulo Bosch (1888) i una colònia tèxtil cotonera a Roda de Ter (1890).
Es va casar amb Maria dels Àngels Catarineu i Ferran el 1888. El matrimoni tingué sis fills, cinc dels quals arribaren a l’edat adulta i entre els quals cal destacar el menor, Ròmul Bosch i Catarineu, pel seu perfil de col·leccionista. La història d’aquesta família ha estat novel·lada per Lolita Bosch, una de les seves descendents. El 1892 es va acabar la casa Bosch i Alsina aixecada a la plaça de Catalunya, núm. 8, cantonada amb la ronda de la Universitat, notable obra neogòtica sota projecte de Joaquim i Bonaventura Bassegoda Amigó, amb Pere Bassegoda Mateu com a mestre d’obres, en la qual Ròmul Bosch va viure fins a la seva mort. També tenia una torre d’estiueig a Gràcia, a l’entorn de l’actual plaça de Gal·la Placídia.
Entre les diverses empreses i indústries que va promoure o de les quals va ser accionista cal afegir, entre d’altres, la implicació en la Companyia Anònima Tibidabo. També va exercir un lideratge destacat en el sector industrial i social barceloní, que es va fer palès en ocupar càrrecs directius a la patronal Foment del Treball Nacional, a la Cambra de Comerç, a la Cambra de la Propietat, a la Junta d’Obres del Port de Barcelona, a la Liga Marítima Española, al Gremio de Criadores y Exportadores de Vino, a la Junta de la Sociedad Antiesclavista Española, a la Casa d’Amèrica de Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès, a la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País i al Cercle del Liceu. En definitiva, tot un notable prohom de Barcelona.
Des de la perspectiva ideològica sempre va ser fidel al partit monàrquic liberal de Mateo Sagasta. Va seguir una carrera política activa que el va portar a ser successivament senador a les legislatures de 1898-1899 i 1901-1902 i diputat a la de 1910-1914. També fou alcalde de Barcelona entre el 22 de juliol i el 12 de desembre de 1905. El 1908, el rei Alfons XIII el va recompensar amb la concessió de la Gran Creu d’Isabel la Catòlica. Aquesta era una condecoració important creada especialment per recompensar el foment de les relacions d’Espanya amb Amèrica, però no era ni el Toisó d’Or ni la Gran Creu de Carles III que ocupaven —i encara ocupen— la primacia en el sistema d’honors espanyol.
No consta l’origen de la seva afició a la numismàtica, que, en tot cas, es va cenyir a la col·lecció de les peces, però no al seu estudi ni a la realització de treballs d’investigació. La ja citada entrada biogràfica de l’Enciclopèdia Espasa, publicada el 1910, acaba amb l’afirmació que «ha reunido una de las colecciones numismáticas más completas que entre las de índole particular existen en Barcelona». Efectivament, la seva posició privilegiada li va permetre adquirir les peces d’altres col·leccionistes coetanis. Així consta en algunes de les etiquetes que acompanyaven les seves monedes i en les quals hi ha anotacions manuscrites sobre les peces. En aquestes etiquetes, algunes poques vegades consten nom i preus d’algunes de les peces. Així, per exemple, destaquen cognoms de col·leccionistes catalans com Xavier de Bolòs o el de l’escriptor i traductor Antoni Bulbena i Tusell. El nombre significatiu de monedes que tenen aquest origen fa que ens preguntem si va adquirir la totalitat d’una col·lecció de la qual tenim poques notícies. Altres peces les va obtenir amb bescanvis diversos, com el que va fer amb el Museu Episcopal de Vic. Efectivament, en una de les etiquetes escriu, en primera persona, «dinero procedente del Museo de Vic a cambio del óbolo de este dinero. El óbolo inédito compré a Millá en 42 pts» (Capsa amb antigues etiquetes de la col·lecció. Gabinet Numismàtic de Catalunya).
El seu fill primogènit, Alexandre, es referia en la donació a un inventari del monetari datat el 1915 que no hem vist, i d’altra banda consta que la col·lecció era accessible als estudiosos coetanis, ja que les peces inèdites són publicades o esmentades per numismàtics com Botet i Sisó. Aquest darrer, que publicà la seva obra sobre les monedes catalanes entre 1908 i 1911, esmenta algunes peces inèdites del monetari de Bosch i Alsina com un quart o sisè de croat de 1609 (cat. núm. 617) o, entre d’altres de la Guerra dels Segadors, una peça de 5 rals de Banyoles de 1641 resegellada (cat. núm. 775). Cal destacar, a nivell general, el detallat article que dedica a aquesta col·lecció el metge i erudit Antoni Garcia Llansó a les pàgines de La Vanguardia (28/9/1893, p. 4). En canvi, aquest monetari curiosament no figura al detallat repertori de col·leccionistes i col·leccions publicat a la Guida numismatica universale de Francesco i Ercole Gnecchi (1889).
L’1 de març de 1923 es publicava a La Vanguardia una nota de condol a la família i l’agraïment al finat del ple del consistori de l’Ajuntament de Barcelona per la donació del seu monetari al Museu Municipal. La Junta de Museus va rebre l’endemà el monetari de Bosch i Alsina com a llegat testamentari. El 24 d’abril s’aixecava l’inventari de les 5.396 peces. La premsa, com era d’esperar, també es va fer ressò de l’adquisició. En una nota publicada a La Vanguardia (26/4/1923, p. 8) es destacava, d’una banda, l’abast material i quantitatiu del monetari i, de l’altra, el que implicava l’adquisició per a la col·lecció numismàtica de Barcelona. Així, en relació amb la primera, es deia que estava formada per 5.396 peces, 509 de les quals eren d’or, 2.223 de plata, 739 de billó, 1.800 de coure i 35 tantos de llautó. Pel que fa a la valoració global per a la ciutat, es destacava que «el monetario del museo de la Ciudadela constituye hoy, con la colección Bosch y Alsina, el núcleo numismático más importante de España y uno de los principales de Europa».
Per exposar la seva gran col·lecció amb l’obligació de mantenir-la unida es va habilitar una nova sala de numismàtica al Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic que estava presidida, com podem veure a les fotografies de l’època, per un gros medalló amb el seu bust, obra de l’escultor Manuel Fuxà, en el qual es podia llegir: «SALA ROMVLO·BOSCH Y ALSINA XIII JVNIO MCMXXIV». A partir d’aquest model, la casa Masriera i Carreras va encunyar cinc exemplars d’una medalla commemorativa amb el mateix bust, el nom i la data a l’anvers i, al revers, la inscripció «Junta de Museos / en recuerdo y agradecimiento / al patricio / Rómulo Bosch y Alsina / que legó valiosa / colección numismática / a los / Museos de Barcelona / MCMXXIV», que es van repartir entre la família i autoritats i de la qual es conserva un exemplar de coure al fons del Gabinet Numismàtic de Catalunya. Cal relacionar la inauguració de la sala aquell darrer any amb la visita a Espanya del rei d’Itàlia Víctor Manuel III que, com és ben sabut, era un gran entusiasta i reputat numismàtic i col·leccionista que el 1910 va impulsar la monumental edició del Corpus Nummorum Italicorum. Les monedes estaven disposades en cartons o monetaris exposats, tal com es pot veure a les fotografies coetànies, dins d’unes vitrines, a una o dues vessants, construïdes expressament amb fustes nobles.
Finalment, seguint les transformacions i els canvis de noms i d’ubicacions dels museus de la Ciutat Comtal, els fons numismàtics del Museu es van dipositar al nou Gabinet Numismàtic de Catalunya. Aquesta institució, constituïda el 1932 per la Junta de Museus de Barcelona, és la que avui —com a departament del Museu Nacional d’Art de Catalunya— acull, integrat en els seus fons, el monetari de Ròmul Bosch i Alsina.
Amb la instal·lació del nou Parlament de Catalunya el 1932 al palau de l’antic arsenal de la Ciutadella, seu del Museu, es van haver de desmuntar les sales de numismàtica i, mentre es concretava l’establiment del nou i modern Gabinet Numismàtic de Catalunya al pavelló del roserar de Montjuïc, entre el Museu d’Arqueologia i el Palau Nacional es va ubicar provisionalment en dues sales d’aquest darrer edifici al costat de la resta de col·leccions d’art, també traslladades al nou Museu d’Art de Catalunya. Aquest trasllat obligat va implicar desmuntar la col·lecció de les vitrines esmentades en les quals s’exposava i, juntament amb la resta de peces del monetari, la seva reubicació des dels cartons originals fins a sobres individuals amb el seu número d’inventari i situades, en fileres de sobres, en unes grans caixes de fusta fabricades de manera molt precipitada i amb acabats poc acurats. Les fonts de l’època destaquen la rapidesa amb la qual es va dur l’operació.
La ubicació provisional en aquestes caixes va facilitar la seva posterior evacuació, durant la Guerra Civil, al dipòsit de Darnius. Part del monetari Bosch i Alsina es va guardar dins la caixa número V. Es tracta de l’única caixa que es va perdre i que ja no va ser reintegrada el 1940, un cop acabada la guerra, a les col·leccions del Gabinet i, per tant, amb ella van desaparèixer una cinquena part de les peces de la col·lecció Bosch i Alsina; en concret, de la peça amb número d’inventari 8981 a la 9360. La totalitat de peces perdudes pertanyia a les sèries semita, ibèrica i provincial romana. Cal notar que la col·lecció arriba fins al número d’inventari 13799.
Les caixes improvisades esmentades, en un moment indeterminat de la postguerra, degueren de ser substituïdes per unes noves caixes amb un millor acabat, algunes de les quals encara es conserven en els fons del Gabinet Numismàtic de Catalunya. Aquest canvi es documenta en les fotografies incloses pel doctor Josep Amorós, director del Gabinet Numismàtic, en la seva monografia sobre el Gabinet publicada el 1949 i que, per tant, marquen una data post quem de la seva fabricació. A la fotografia es veu una de les caixes originals, que ja no coincideixen amb les que són molt similars conservades fins a l’actualitat, alliberades de la seva funció original, ja que no es va restituir la presentació integral de les peces en vitrines, sinó que es va adequar una dependència de l’organisme amb la funció de magatzem o reserva de peces, on hi havia les caixes. Aquesta decisió s’ha de relacionar amb el fet que el monetari de Bosch i Alsina ja no tornà a ser exposat de manera unitària i separada i, en canvi, es va consagrar una reserva o dipòsit per a les col·leccions no exposades.
La col·lecció que va aplegar Bosch i Alsina és molt àmplia i respon a uns interessos generals molt variats centrats, encara que no exclusivament, en la península Ibèrica des de la moneda antiga, passant per la medieval i moderna, fins a la contemporània. Es tracta d’un monetari propi d’una persona amb molts recursos econòmics i això es constata en repassar els excel·lents estats de conservació de moltes de les peces.
Cal destacar, per exemple, una excepcional col·lecció de 143 triens d’or visigots. També una selecció de 18 —entre múltiples, unitats i divisors— excelentes dels Reis Catòlics o 5 rars cinquentins segovians de Felip III i Felip IV. La col·lecció de ducatons i patacons dels Països Baixos espanyols és també d’una gran riquesa. Igualment destaca la moneda del Principat de Catalunya, des de la comtal fins a la local moderna, amb especial interès per la de la Guerra dels Segadors, fins a les modernes peces d’Alfons XIII o les medalles de la Unió Catalanista, passant per emissions de l’ocupació francesa i els duros i unces peninsulars i americans. També hi ha monedes dels diferents territoris de la Corona d’Aragó i de Navarra, així com exemplars paramonetals, pellofes i ponderals. Com moltes col·leccions de l’època, tenia una secció de medalla de proclamació i jura. És molt probable que la col·lecció estigués complementada amb una biblioteca especialitzada, però, si és que va existir, no va ser lliurada amb el llegat ni es menciona en cap moment la seva destinació.
Arran de la mort de Ròmul Bosch i Alsina es van publicar diverses necrològiques a la premsa (La Vanguardia, 14 i 15/2/1923). També se li van retre homenatges i reconeixements com el que, en especial, li tributà la Junta d’Obres del Port, a la qual durant tants anys de la seva vida havia estat vinculat, i que batejà l’antic Moll de la Muralla amb el seu nom i va erigir unes plaques de marbre per oficialitzar-ho. A més, la Junta va encarregar un retrat a Cristòfol Montserrat i Jorba per exhibir-lo a la seva seu corporativa i que avui s’integra a la galeria de retrats de presidents de la corporació. Aquest record continua vigent avui, en què es pot veure el monument a la seva memòria aixecat el 1992 davant la seu de la Junta d’Obres del Port, al Moll de la Fusta, i un carrer a la part alta de la ciutat que li ha estat dedicat.
Gabinet Numismàtic de Catalunya. Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Arxiu Nacional de Catalunya. Fons Junta de Museus.
