Llista de fitxes Web del projecte

Ròmul Bosch i Catarineu

5/6/2020

Barcelona  26/5/1889  - Barcelona 26/3/1936

Escultura Miniatures Pintura Vidre

 

Figura 1. Ròmul Bosch i Catarineu. (Col·lecció particular.)

Figura 2. Ròmul Bosch i Alsina assegut al mig, amb Ròmul fill a la seva esquerra i Alejandro a la seva dreta. Al darrere, dos col·laboradors de la colònia tèxtil del Còdol Dret (c. 1912). (Col·lecció particular.)

Figura 3. El iot Santa Maria al port de Montecarlo. (Col·lecció particular.)

Figura 4. Ròmul Bosch i Catarineu i dos dels seus tres fills. (Col·lecció particular.)

Figura 5. Juan Pantoja de la Cruz, Manuel de Castelo Branco (c. 1590). Obra no lliurada a la Fundació Julio Muñoz Ramonet de Barcelona. (Col·lecció Bosch Catarineu; col·lecció Julio Muñoz Ramonet.)

 

Figura 6. Luis Paret y Alcázar, El naturalista (c. 1797). Obra no lliurada a la Fundació Julio Muñoz Ramonet de Barcelona. (Col·lecció Bosch Catarineu; col·lecció Julio Muñoz Ramonet.)

 

Ròmul Bosch i Catarineu (figura 1) era fill d’una de les famílies més notables de Barcelona. El seu pare, Ròmul Bosch i Alsina, un important industrial i navilier, fou fundador de la Societat Anònima del Tibidabo i ocupà càrrecs influents, com ara el de president de la Junta d’Obres del Port de Barcelona; també fou diputat, senador i alcalde de Barcelona (1905) pel Partit Liberal. La seva mare, M. Àngels Catarineu Ferran, descendent d’una nissaga d’industrials d’Igualada, va morir dies després del seu naixement. El matrimoni tenia quatre fills més, Alejandro, el germà gran, que es dedicà a la política, Ángeles, Mercedes i Reyes, convenientment casades amb professionals de renom i amb aristòcrates (figura 2).

Cordial i amable, Ròmul era un jove del seu temps que compartia les inquietuds pròpies del moment. Amb formació a l’estranger, sentia la moderna fascinació per la velocitat i va ser l’inventor d’un prototip de vehicle amb hèlice, apte per a anar per terra, mar i neu, produït junt amb els seus amics Antoni i Enric Fabregat (1913). Amant dels esports, sobretot dels marítims, arribà a ser president honorari del Club Natació Barcelona, i posseïdor d’un magnífic iot, el Santa Maria, amb el qual navegà per tot el Mediterrani (figura 3).

En aquesta vida reconfortant només hi ha, en aparença, una nota discordant: el seu matrimoni discret, anònim, amb Carme Rius Paulí el 23 d’octubre del 1916, dos dies abans de la mort de la jove esposa. El matrimoni se celebrà mitjançant la fórmula de «paraules de present» i no s’inscriví al Registre Civil fins a l’any 1924. La parella havia tingut tres fills, de curta edat, Ròmul, Rem i Joan (figura 4).

En morir el progenitor, el 13 de gener del 1923, Ròmul Bosch i Catarineu s’encarrega dels negocis familiars. Passa a ser el patró de la colònia tèxtil del Còdol Dret i a formar part dels consells d’administració d’altres empreses familiars, com Hijos de Rómulo Bosch, armadors i consignataris. L’any 1929, la colònia del Còdol Dret entra a formar part del grup empresarial tèxtil de la Unión Industrial Algodonera, SA.

A més d’heretar els negocis familiars, Ròmul Bosch i Catarineu també va heretar del seu pare l’afició a col·leccionar, i va esdevenir un dels col·leccionistes més importants de la ciutat a l’època. Bosch i Alsina ja havia reunit l’any 1898 una col·lecció notable de numismàtica, amb exemplars inèdits i una bona representació de monedes catalanes. La col·lecció fou llegada a l’Ajuntament i a la Diputació de Barcelona i avui forma part del Gabinet Numismàtic de Catalunya (MNAC).

Gràcies a Joaquim Folch i Torres es coneix la diversitat de la col·lecció recollida per Bosch i Catarineu. Agrupava cinc grans conjunts: pintura romànica i gòtica catalana i valenciana; col·lecció de vidres d’excavació i antiguitats procedents d’Eivissa; pintura barroca espanyola, flamenca i francesa; pintura contemporània catalana, i la col·lecció de retrats en miniatura, qualificada per Folch com d’important i magnífica.

No es conserva a penes documentació sobre l’origen i la gestació de la col·lecció. Tanmateix, les poques dades conegudes permeten parlar de dues característiques: la qualitat del conjunt reunit, i la rapidesa amb què la va formar i el poc temps que va romandre a les seves mans.

La disgregació actual de la col·lecció, inaccessible en bona part, no autoritza a fer-ne una valoració en profunditat, però quatre factors ajuden a orientar sobre el seu caràcter: l’elevada capacitat econòmica del col·leccionista —hereu de la gestió de les empreses i d’una part de la fortuna familiar—, l’existència d’un mercat artístic actiu, una relació estreta amb agents, antiquaris i assessors artístics i, per descomptat, un gust irreprotxable per saber triar i comprar conjunts de qualitat.

Bosch i Catarineu estava en contacte amb una extensa xarxa d’assessors i comerciants artístics: Josep Gudiol, de qui fou soci capitalista del seu establiment d’antiguitats, La Sagristia (1927-1931), junt amb Teresa Amatller —a banda d’altres tipus de gestions entorn de la compra i la venda d’obres o de la catalogació de la seva col·lecció de vidre—; Josep Costa i Farré, Celestí Dupont, Josep Bardolet, Alexandre Soler i March o en el cas dels retrats en miniatura, antiquaris com Leo Schidlof o Frank T. Sabin.

D’aquesta manera, va aconseguir reunir una col·lecció de gran qualitat, amb la presència d’obres d’envergadura com el conjunt romànic de pintura mural de Sant Esteve d’Andorra la Vella; les taules del Mestre de Soriguerola; de Gonçal Peris, procedents de l’església parroquial de Puertomingalvo; les de l’església de Cubells; les taules del Maestro de Olivares, procedents de l’església d’Ameyugo, entre d’altres. Conjunts que s’acompanyen amb la col·lecció de pintures de Juan Pantoja de la Cruz (figura 5), El Greco, Carreño de Miranda, Goya, Paret y Alcázar (figura 6), i Viladomat, dibuixos de Marià Fortuny, pintures d’Hermen Anglada Camarasa, etc. Sense oblidar els conjunts de vidres, d’ivoris, de teixits coptes, d’antiguitats arqueològiques i, sobretot, el de miniatures.

Malgrat la modèstia del col·leccionista, indicada per Folch, la col·lecció gaudia d’una fama notable: era coneguda i visitada per associacions artístiques i va participar en «El Arte en España», exposició organitzada al Palau Nacional de Montjuïc l’any 1929, en ocasió de l’Exposició Internacional de Barcelona, amb un nombre important d’obres. La col·lecció de miniatures se citava específicament per ser exposada a l’antic Pavelló Reial de Montjuïc (actual Palauet Albéniz) dins la nova proposta de la Junta de Museus d’aprofitament dels pavellons de la muntanya com a museus i que destinava el pavelló a la mostra de les grans col·leccions privades d’arts decoratives (1930-1931).

La brevetat de la possessió de la col·lecció, abans indicada, se circumscriu al període de final del 1923 a l’any 1932. Pocs mesos després de la mort del seu pare, el gener del 1923, ja es documenta la compra de Bosch i Catarineu d’una sèrie de retrats en miniatura i, probablement també aleshores, comença a formar i a incrementar la seva col·lecció, d’acord amb els seus interessos. Menys de deu anys després, però, algunes obres notables ja passen al circuit artístic nord-americà, amb bona fortuna en el cas del retaule de Gonçal Peris, actualment al Museu d’Art Nelson-Atkins de Kansas City, sense fortuna en el cas dels fragments de la pintura mural de Sant Esteve d’Andorra la Vella, aparaulats pel Museu d’Art Worcester, però finalment retornats a Barcelona. Poc després s’efectua una venda de la col·lecció de pintura catalana a la Sala Parés de Barcelona. La crisi econòmica afecta el món industrial i també els negocis de Bosch. Cal emprendre mesures d’estalvi, que en l’àmbit personal es tradueixen en un canvi de domicili: de viure amb els seus fills i el servei a una torre del carrer de Lleó XIII, a passar a habitar un entresol del carrer de Provença.

Dins d’aquest context de crisi es produeix la venda de la col·lecció a favor de la Unión Industrial Algodonera, SA (UIASA), consorci empresarial del qual Bosch i Catarineu era un accionista principal i que necessitava amb urgència un crèdit per poder mantenir les fàbriques del grup obertes i no agreujar la situació social problemàtica que comportaria. El crèdit per continuar treballant va ser concedit per l’Institut contra l’Atur Forçós, oficina de la Conselleria de Treball i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya. L’aval necessari per a fer-lo efectiu va ser la col·lecció de Ròmul Bosch i Catarineu. Ràpidament, la col·lecció canvia de mans, de Bosch a la UIASA (setembre del 1934) i de la UIASA passa a ser dipositada, com a garantia del préstec, a les instal·lacions de la Junta de Museus (novembre del 1934). Acabada la guerra, el propietari de la UIASA ja és Julio Muñoz Ramonet, que liquida el deute amb la Diputació de Barcelona —a càrrec dels assumptes de la dissolta Generalitat de Catalunya— i ven una part de la col·lecció a l’Ajuntament de Barcelona. El conjunt artístic restant esdevé el nucli fundacional de la col·lecció de Muñoz Ramonet, llegada a una fundació amb el seu nom i patrocinada per l’Ajuntament de Barcelona.

En el moment present, la col·lecció Bosch i Catarineu es troba dispersa: una part es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, altres conjunts són al Museu d’Arqueologia de Catalunya i a la Fundació Julio Muñoz Ramonet de Barcelona. El nucli més notable de la col·lecció continua en mans privades, dels descendents de Muñoz, reclamada judicialment i no lliurada a la fundació barcelonina.

Bibliografia

Alsina, Esther. «Julio Muñoz juga a ser col·leccionista». A: Risques, Manuel (ed.). Muñoz Ramonet: retrat d’un home sense imatge. Barcelona: Comanegra / Ajuntament de Barcelona, 2019, p. 59-97.

Fernández Esparrach, Montse. La col·lecció Bosch Catarineu. Treball de fi de curs. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2012. [Inèdit]

Folch i Torres, Joaquim. «Museos y Colecciones. La pintura románica en tabla de la colección Bosch y Catarineu». La Vanguardia (6 febrer 1936), p. 9.

Folch i Torres, Joaquim. «Ròmul Bosch i Catarineu». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona [Barcelona: Ajuntament de Barcelona], vol. vi, núm. 61 (juny 1936).

Rivero Matas, Núria. «El llegat de Julio Muñoz Ramonet: una col·lecció en discussió». A: Bassegoda, Bonaventura; Domènech, Ignasi (ed.). Agents del mercat artístic i col·leccionistes: Nous estudis sobre el patrimoni artístic a Catalunya als segles xix i xx. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions; Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona, 2017. (Memoria Artium; 23), p. 131-155.

Núria Rivero Matas

 
Documento sin título

 

Institut d'Estudis CatalansCarrer del Carme, 47; 08001 Barcelona. 
Telèfon +34 932 701 620. Fax +34 932 701 180. informacio@iec.cat - Informació legal