Pau Font de Rubinat

27/10/2023

Reus (Baix Camp) 5/10/1860  - Reus (Baix Camp) 4/12/1948

Fill de Felip Font i Trullàs, Pau Font de Rubinat fou l’hereu d’una família de professionals amb propietats rurals i actuació política liberal que, per part de mare, Maria de la Concepció de Rubinat i de Baldrich, estaven emparentats amb famílies de l’aristocràcia catalana. Es llicencià en dret. Advocat de professió, es retirà després d’uns quants anys d’exercici de l’advocacia per bé que continuà gaudint de prestigi com a jurista. Home elegant i de bona aparença, es casà amb Maria Lamarca de Mier, amb qui tingué família nombrosa; per casori esdevingué concunyat de Francesc Macià. Supervivent de la Renaixença, pertanyia a un tipus de burgesia identificada amb la recuperació del patrimoni i, alhora, amb el canvi social que reflectia el procés econòmic d’una ciutat tan societàriament activa com Reus.

Catalanista militant, desplegà la seva activitat de manera polifacètica i amb diversos graus d’intensitat. Si de primer s’inclinaria pel patrimoni familiar i les incursions en política, més tard se centraria en la dedicació a la cultura, fos a través de la vessant bibliogràfica, fos a través de la projecció exercida des del Centre de Lectura de Reus i la seva Junta de Museus i les col·leccions d’objectes d’interès historicoartístic de l’entitat. Amb tot, se sentia atret també per altres àmbits culturals, plurals i variats —artístic (dibuixos, esbossos…), gràfic, arquitectònic, monumental (el salvament de les creus de terme, a tall d’exemple), amb inclusió de la numismàtica, la sigil·lografia, les medalles i l’heràldica, tot associat a un esperit col·leccionista. En aquesta línia, sumà a l’acció de mecenatge la seva contribució a obres col·lectives: sense anar més lluny, l’octubre del 1913 cedí al Centre de Lectura de Reus catorze peces —elements d’arqueologia romana, una taula gòtica del segle xv, un parell d’arquetes del segle xvii i altres objectes relacionats amb la ciutat— per a l’exposició consagrada a l’art retrospectiu. Comptava amb una xarxa de relacions personals i epistolars cada cop més extensa, que era tan àmplia com les seves vocacions.

La gestió del patrimoni familiar li comportà activitats agropecuàries. Des d’aquesta plataforma impulsà amb els reusencs Ramon Vidiella i Balart i Antoni Pascual Cugat —vinculats a la indústria i als interessos agraris— l’Associació Catalanista de Reus (1883), que tenia com a objectiu fomentar l’estudi de tot allò que fos referent a Catalunya. Ell mateix s’ocupà de fer de les propietats heretades explotacions adequades al seu temps, alhora que impulsava pràctiques d’agricultura experimental (1895). La seva incidència en aquest camp es pot trobar en la secció d’agricultura de la seva biblioteca i en el seu concurs en associacions i cambres, amb el rerefons del mas de Misericòrdia. Ho complementà amb la jardineria i amb la preocupació per garantir l’aigua de reg i l’aigua potable a Reus i el seu entorn.

Participà en un bon nombre d’activitats, entre les quals i sense ànim d’exhaustivitat, fundà i fou director de Lo Somatent (1886-1903), primer diari reusenc escrit en català; participà en els Jocs Florals del 1888; fou soci i corresponsal de l’Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa (1891); intervingué com a ponent —com a membre de la Unió Catalanista— en la redacció de les Bases de Manresa (1892); fou president de l’Associació Agrícola de Reus (1895); fou el primer president del Consell d’Administració del Manicomi de Reus (1897), creat a iniciativa del doctor Emili Briansó —posteriorment anomenat Institut Pere Mata (1910)—; fou alcalde de Reus (1899-1901); com a fotògraf amateur, a instàncies de la Secció Artística del Centre de Lectura el març del 1903 fou membre del jurat del Gran Concurs Nacional de Fotografia —juntament amb, entre d’altres, Lluís Domènech i Montaner, que el presidí, i el fotògraf Pau Audouard—, i s’adherí al Primer Congrés de la Llengua Catalana (1906) sense esquivar les polèmiques en pro dels plurals en -as i el manteniment de la y, després d’haver cooperat amb Alcover en l’obra del Diccionari, i aportant a l’estudi lingüístic, potser sense adonar-se’n, el que des de la bibliofília s’hi podia aportar. També el 1906 intervingué en la constitució del Foment Nacionalista Republicà i el 1908 fou nomenat senador. Més endavant, seria membre del Patronat de Santes Creus (1931) i jurat del Govern de la Generalitat de Catalunya (1931). Fou, a més, acadèmic corresponent de la Real Academia de la Historia de Madrid i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Com a president del Centre de Lectura de Reus (1923-1933), dugué la institució a una època d’esplendor i de prestigi (figura 1). Si bé escrigué algun article per a la premsa i altres publicacions, prengué la Revista del Centre de Lectura de Reus com la tribuna des d’on difondre els seus articles, sigui com a autor, com a col·laborador o com a transcriptor. Així, entre d’altres, amb el títol «Festas de Reus», feu la transcripció d’un article d’Andreu de Bofarull i Brocà, l’historiador i arxiver municipal de Reus, extret d’un dels volums de Vària, compostos d’impresos referents a Reus i manuscrits de Bofarull considerats inèdits per Font. Es tracta d’un compendi de danses antigues il·lustrades a color, acompanyades de música, indicació d’instrument i descripció. Com a autor, l’any 1925, amb motiu d’haver estat declarat monument històric nacional el sepulcre de Ramon Folch, hi publicà «Lo sepulcre de D. Ramon Folch, duch de Soma, Comte de Palamós», mentre que el 1928 donava a conèixer, amb el títol «La nostra biblioteca. Dos llibres interessants», la redescoberta de la primera edició de les obres de Jaume Callís, Tractatus […] Jacobi de Callicio videlicet de pace et treuga, et de sono emisso i Extragravatorium curiarum, la primera sense indicacions tipogràfiques però atribuïda a la impremta barcelonina de Pere Posa el 1518 i la segona amb inclusió d’aquestes mateixes dades al peu d’impremta. I, més tard, i signat a Reus el 1928, «La Biblioteca del Monestir de Santa Maria Poblet», article profusament il·lustrat amb una làmina de la biblioteca i altres d’enquadernacions de Pere Antoni d’Aragó, extracte, s’hi deia, de col·laboracions amb Domènech i Montaner d’obres a publicar o ja publicades. S’hi afegiria la «Descripción breve del Reino del Perú», del 1932.

No ha quedat prou definida, en canvi, la seva participació en el món de l’edició i aquí caldria parlar de la seva aportació a l’edició catalana més antiga coneguda de la Història de l’esforçat cavaller Partinobles, feta sobre l’exemplar únic de la seva biblioteca (Tarragona, Felip Robert, 1588), publicada el 1912, de la qual l’Agrupació de Bibliòfils de Tarragona feu una edició facsímil (1947; figura 2) —quan Font de Rubinat n’era el president d’honor— amb un comentari preliminar d’Armand Pin de Latour i una nota bibliogràfica de Ramon Miquel i Planas. Tampoc no ha quedat definida la seva participació com a autor en el cas d’obres tal vegada inacabades i aquí caldria remetre a textos sobre els exlibris.

Deixant oberta aquesta vessant pública, que era àmplia i heterogènia, i centrant-nos en la privada, hauríem de convenir que, a partir de la vintena, s’interessà vivament per la bibliografia, la impremta i el circuit del llibre en un sentit ampli, que afegia a la cerca, la selecció, l’adquisició i la conservació, altres elements vinculants, com ara la restauració i l’enquadernació artística, afavorida en aquells moments per la demanda dels grans bibliòfils catalans (Joaquim Montaner, Isidre Bonsoms i Leopold Rius, entre d’altres).

El 1903 fou un dels membres fundadors de la Societat Catalana de Bibliòfils (figura 3), de la qual fou nomenat president. Aquesta societat nasqué amb el propòsit, com deien els estatuts, de publicar o reproduir obres catalanes inèdites o rares que fossin d’interès a Catalunya i als altres reialmes i territoris de llengua catalana. La producció va ser escassa; tanmateix, ha estat considerada un exponent destacable de la reforma gràfica del tombant de segle a Catalunya.

L’exlibrisme fou una altra de les seves passions (figures 4, 5 i 6). Tant és així que va ser un dels seus màxims promotors: no solament col·leccionava i intercanviava exlibris, sinó que, ateses les seves habilitats per al dibuix i les arts artesanals, en dissenyava també per a la família i els amics.

Com a bibliòfil de vocació, formà al llarg de quaranta anys una biblioteca privada rellevant, especialment pel fons català que contenia, que esdevingué llegendària, d’un nombre no concret de volums —la bibliografia va dels 30.000 als 40.000 o 45.000 volums—, ben identificats per la memòria prodigiosa de Font, tot i l’absència de catàleg. En la selecció de les obres intervenien el seu bon cop d’ull, la consulta de catàlegs, la visita a llibreries i altres biblioteques —havia comprat alguna biblioteca privada d’altri i també llibres duplicats si això feia incrementar el valor d’exemplars que ja tenia o si suplien alguna deficiència— i la relació amb bibliòfils del país o forans, comerciants i alguns agents. Don Pau fou el cor d’un eixam que aplegà tant els personatges més representatius del món bibliogràfic i bibliòfil d’abast internacional com els de la cultura catalana del seu moment. Generós com era, obria la biblioteca als interessats, acompanyats sempre per la seva atenta mirada i, com testimoniejava l’arxiu, deixava a vegades llibres en préstec.

Pere Bohigas, que visità la biblioteca poc abans de la mort del patrici reusenc, destacava en un informe que feu per a la Biblioteca de Catalunya la riquesa del fons i el desordre que als ulls aliens s’hi manifestava: llibres al menjador; llibres al despatx d’advocat amb la biblioteca jurídica; llibres en un recambró contigu al despatx, alt de sostre i atapeït de volums de dalt a baix; llibres escampats pels armaris de la casa, un d’ells amb relligadures catalanes dels segles xvi al xviii… Les obres de primer rengle, però, eren al pis més alt de la casa, que no era habitat per la família, on només hi havia llibres antics, embolicats amb diaris com a mesura de preservació. Semblava talment que Font de Rubinat s’interessés més pel contingut, la bellesa i la raresa de les edicions que per l’espai que les havia de custodiar. Val a dir que, en un procés per ennoblir els edificis pairals, Font havia presentat el gener del 1898 per a l’aprovació municipal el projecte d’obres corresponent a la part exterior de la gran biblioteca dissenyada per Domènech i Montaner. Les obres foren lentes: la pedra de l’escalfapanxes porta data del 1909. Amb tot, el propietari considerà l’espai insuficient.

Bohigas quantificava els incunables en un total de 103 i les edicions de Joan Rosembach en 40. A partir d’aquí, ampliava la descripció a edicions catalanes i d’altres llocs dels segles xvi i xvii, edicions d’autors castellans del Segle d’Or impreses a Barcelona i altres territoris catalans, nombrosos fullets polítics catalans del segle xvii i obres de referència. Pel que fa a les relligadures, destacava el bon nombre de les de Pere Antoni d’Aragó, virrei de Nàpols; les d’algunes obres litúrgiques dels segles xvii i xviii, i obres amb enquadernacions artístiques, d’autor. Precisament, en un dels seus articles, sobre pells i enquadernacions, Font de Rubinat assenyalava com a capdavanter de l’enquadernació artística Hermenegild Miralles (figura 7).

Font de Rubinat no es limitava a la cerca i l’adquisició d’obres, sinó també a la seva conservació i restauració, com s’evidenciava en els llibres folrats i en els treballs de restauració, que practicava com feien altres bibliòfils del moment, com és ara el seu amic Eduard Toda.

Expert de prestigi, bona part del seu saber i erudició es perdé amb ell aquell 4 de desembre de 1948. Sembla que havia tingut alguna oferta de compra per a la biblioteca, però la desestimà. A la seva mort, els llibres de la biblioteca passaren als hereus.

Bibliografia

Anguera, Pere. Pau Font de Rubinat (Reus, 1860-1948), vida i actuacions d’un bibliòfil catalanista. Reus: Museu Comarcal Salvador Vilaseca, 1997. [Catàleg de l’exposició]

Bassegoda i Hugas, Bonaventura. Visitar les arts del passat: les exposicions retrospectives d’art a Catalunya, València i Mallorca entre el 1867 i el 1937. Bellaterra [et al.]: Universitat Autònoma de Barcelona. Servei de Publicacions [et al.], 2022.

Bohigas, Pere. La Biblioteca Pau Font de Rubinat. [Mecanoscrit conservat a l’Arxiu Administratiu de la Biblioteca de Catalunya: C1195/2]

Bohigas, Pere. «Necrològica de Pau Font de Rubinat». Biblioteconomía, vol. vi, núm. 21 (1949), p. 113-114.

Domènech i Montaner, Lluís. Historia y arquitectura del monasterio de Poblet [en línia]. 2a ed. Barcelona: Montaner y Simón, 1928. [Consulta: 9 maig 2023].

Estatuts de la Societat Catalana de Bibliòfils. Barcelona: L’Avenç, 1903.

González Muñoz, Pablo. «Sobre el dibujo del exlibris heráldico en España». Revista Ibérica de Exlibris, vol. ii, núm. 2 (1904), p. 25-28. [Consulta: 9 maig 2023].

Iglésies, Josep. Don Pau Font de Rubinat dins l’àmbit reusenc: Conferència donada a l’Associació Excursionista de Reus el dia 11 de gener de 1961, amb motiu del centenari de la seva naixença. Reus: Associació Excursionista de Reus, 1961.

Miquel i Planas, Ramon. Bibliofília: Recull d’estudis, observacions, comentaris y notícies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular [en línia]. Barcelona: Miquel Rius, 1911-1914 (vol. i); 1915-1920 (vol. ii). [Consulta: 9 maig 2023].

Quiney, Aitor [et al.]. Col·leccions privades, llibres singulars. Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 2005.

Soberanas Lleó, Amadeu J. «La biblioteca del Virrey D. Pedro Antonio de Aragón. Notas bibliográficas de los libros conservados en la Biblioteca “Font de Rubinat”». Boletín arqueológico [en línia], núm. 57-60 (1957), p. 71-82. [Consulta: 12 maig 2023].

Vélez i Vicente, Pilar. El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). Barcelona: Biblioteca de Catalunya, 1989.

Joana Escobedo