Joaquim Mir i Trinxet

23/1/2024

Barcelona (Barcelonès) 7/1/1873  - Barcelona (Barcelonès) 27/4/1940

La crítica i la historiografia de l’art català han analitzat, des de la primera dècada del segle xx, l’original obra de Joaquim Mir i Trinxet i han interpretat i difós l’evolució de la seva visió del paisatge, protagonitzat per un ús del color singular i atrevit. Malgrat tot, potser hi ha un aspecte que no s’ha tractat o que només s’ha esmentat alguna vegada com un fet secundari: la seva vessant de col·leccionista. Com a tal, va recopilar interessants conjunts de ceràmica, vidre, pintura, escultura i ventalls, col·leccions que atresorava a la seva casa de Vilanova i la Geltrú.

Mir s’instal·là a Vilanova l’any 1922, un any després de casar-se amb Maria Estalella Asbert (1881-1967). Al cap d’un any, el matrimoni adquirí una casa construïda l’any 1869 al carrer de Sant Josep. L’edifici no experimentà grans intervencions fins al 1927, quan el pintor feu aixecar, al final del jardí, una construcció projectada per Josep F. Ràfols, que consistia en un edifici de planta i pis. A la planta baixa hi havia un garatge i dependències per als serveis domèstics. El primer pis, amb dues àmplies cambres, acollia el taller i una avantsala, on el pintor va anar instal·lant la seva gran col·lecció de ceràmica. L’any 1929, Mir encarregà la transformació —amb un conjunt d’arcs— del mur que tancava el jardí al carrer de la Fraternitat. El jardí constituí l’espai predilecte del pintor, que fou el protagonista d’algunes de les seves obres. Hi feu construir un hort i el poblà amb diverses aus, tortugues i altres animals domèstics i exòtics.

La casa del pintor es convertí, amb les diverses reformes, en una important construcció que representava l’èxit artístic i l’ascens econòmic i social de l’artista. Aquells foren els anys en què realitzà diverses exposicions notables, totes elles a la Sala Parés (1928, 1930 i 1934), les quals tingueren un veritable èxit comercial i de crítica. L’habitatge va esdevenir l’epicentre de la vida familiar i, sovint, de la vida social i cultural vilanovina: el visitaven intel·lectuals, artistes i polítics i, a més, s’hi feien petits concerts, tertúlies, dinars i celebracions diverses. La creació d’una important biblioteca l’ajudà també en la construcció de la imatge del seu ascens social. Malgrat que Josep Pla, a la seva biografia del 1944, descriu Mir com un personatge bonhomiós i limitat, es fa difícil pensar que una obra com la seva pugui sorgir d’una persona sense cap curiositat intel·lectual per la història de la pintura o per la pintura del seu temps. Mir no va viatjar ni a París ni a cap capital on poder seguir de primera mà l’evolució de la història de l’art. Segons ens explica el seu fill, Josep, el seu pare buscava sovint refugi a la biblioteca, on guardava diverses enciclopèdies d’art o llibres d’història de la pintura, del dibuix i del gravat. Així doncs, la seva imatge es correspondria amb la d’una persona més formada i amb uns interessos més amplis que els que descriu Pla.

Mir va crear una important col·lecció de pintura i escultura, formada principalment per obres d’artistes catalans: Marià Fortuny, Ramon Martí Alsina, Joaquim Vayreda, Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Alexandre de Cabanyes, Oleguer Junyent, Francesc Gimeno, Antoni Viladomat, Iu Pascual, Joaquim Sunyer, Josep Mompou, Francesc Domingo, Domènec Carles, Josep Obiols o Antoni Vila Arrufat, entre d’altres. El pintor també adquirí escultures de Manolo Hugué, Josep Clarà, Joan Rebull o Josep Cañas. Entre les pintures de la seva col·lecció, cal destacar un dels millors olis de Ramon Casas, Embarcament de tropes, una peça de dimensions considerables (90 × 180 cm) i d’una factura singular dins la producció del pintor. L’adquisició d’una obra tan original dins la trajectòria de Casas ens parla de la cultura artística de Mir.

Cal recordar també que el pintor tenia, en unes estances del primer pis del seu habitatge, una sala d’exposicions temporals on exhibia una retrospectiva d’obra pròpia a manera de petites exposicions temporals. Les pintures anaven canviant a mesura que eren adquirides pels compradors que acudien directament a casa seva. Aquesta reunió de la seva obra i les seves col·leccions acabà constituint una imatge de veritable casa museu. De fet, Mir declarava la seva voluntat de convertir la casa en un petit museu, projecte truncat per l’arribada del seu fill, Josep, que havia de ser l’hereu, i, posteriorment, per la falta de visió dels vencedors de la Guerra Civil, que no van saber veure el gran honor que representaria per a Vilanova tenir un museu com el que havia imaginat el pintor.

A la casa també es conservava una col·lecció de vidre català, que el seu fill va tenir fins a principis de la primera dècada del segle xxi, i una altra de ventalls. Aquests eren els conjunts més destacats, encara que també hi havia objectes d’orfebreria i algun teixit. Fos com fos, el repertori més nombrós era el de ceràmica catalana i valenciana, col·lecció en la confecció de la qual participà activament la seva esposa. Aquest conjunt es conservava en una sala al costat del taller del pintor i també al mateix taller, com ja hem dit, situat al final del jardí. No se n’ha conservat cap inventari complet, encara que, com veurem més endavant, posteriorment s’inventarià de manera parcial.

Sabem que alguns conjunts de rajoles provenien de l’enderroc d’antigues cases de Vilanova. Aquest és el cas, per exemple, dels plafons dels Misteris del Rosari de la Casa Pascual, conservats a la col·lecció de Mir. Les rajoles de mostra i d’oficis estaven agrupades o emmarcades individualment segons la seva jerarquia. Cal destacar també els conjunts de rajoles gòtiques de paviment i un gran nombre de plafons amb imatgeria, d’origen català i valencià, i dels segles xviii i xix. Pel que fa a la ceràmica de forma, el que es pot apreciar en les fotografies i en un inventari posterior és que es tracta majoritàriament d’obra catalana del segle xviii, amb una àmplia representació tipològica i de sèries decoratives. Tot això va romandre a la casa fins a la mort de la vídua del pintor, la primavera del 1967. Entre aquest moment i el mes de maig del 1970, el fons va ser venut pel fill a l’antiquari vilanoví Antoni Ruiz Soler.

Finalment, la col·lecció va acabar formant part del Museu Municipal Vicenç Ros, de Martorell. Aquest museu, obert l’any 1945 a l’antic convent dels Caputxins de la vila, estava constituït per les importants col·leccions de ceràmica de l’industrial Vicenç Ros i Batllevell (1883-1870). L’any 1972, el seu fill Joan Ros Saus (1907-2003) va vendre la col·lecció de ceràmica de Mir a l’Ajuntament de Martorell per tal que passés a formar part del museu que havia creat el seu pare. Segons l’escriptura de compravenda, la col·lecció estava formada per 2.552 objectes i va ser adquirida per l’Ajuntament de Martorell per 5.509.475,30 pessetes.

Tots aquests objectes no havien de passar a les sales de l’antic convent dels Caputxins, sinó que s’havien d’exposar en un edifici de nova planta construït per Isidre Poudevida Font i inaugurat el 2 de juliol de 1973. Els conjunts de rajoles es van extreure dels seus antics marcs i s’enganxaren amb guix i ciment a les parets, intervenció interrompuda poc més de deu anys després, quan els conjunts es van entelar urgentment per consolidar-los, a causa dels seriosos danys soferts per la manera com s’havien presentat. L’any 1995 es va mostrar una petita part de la col·lecció dins d’unes vitrines noves i alguns plafons restaurats, ara, penjats a la paret.

L’escriptura de compravenda agrupa els objectes segons diversos conjunts: 26 plafons de sants, obres catalanes del segle xviii constituïts per un divers nombre d’elements (un total de 422 rajoles); 224 rajoles d’ofici, la majoria del segle xviii, amb alguns exemplars anteriors; un conjunt de 86 rajoles que constituïen «Composiciones especiales en azulejos catalanes», deu conjunts del segle xviii i un del xix; un conjunt de 149 rajoles de paviment gòtiques, totes del segle xv (posteriorment, s’ha considerat que algunes d’aquestes rajoles són del segle xvi); un altre conjunt de 45 rajoles de paviment gòtiques; 588 rajoles catalanes de mostra, del segle xviii (posteriorment, s’ha considerat que moltes d’aquestes peces són del segle xix); 65 rajoles hispanoàrabs de corda seca del segle xvi; 27 plats valencians dels segles xviii i xix; 50 plats catalans del segle xviii; catorze pots de farmàcia catalans del segle xviii, i quatre gerros catalans i valencians del segle xviii.

Amb aquesta descripció sembla clar que la col·lecció que va adquirir l’Ajuntament estava sobrevalorada econòmicament. D’altra banda, segons Montse Farreño, conservadora dels Museus de Martorell, les ceràmiques adquirides no es corresponen amb la totalitat de l’antiga col·lecció de Mir. No podem saber si això va ser el resultat d’una dispersió anterior a la darrera adquisició de l’antiquari Antoni Ruiz o si aquest antiquari ja va desmembrar el conjunt abans que arribés a Martorell. Sigui com sigui, alguns dels plafons de ceràmica no arribaren a Martorell i una part de les peces de ceràmica de forma —com algunes gerres i pots de farmàcia més antics— tampoc. La col·lecció de Martorell està formada per plafons del segle xviii i conté molt pocs exemplars de rajoles d’oficis, de mostra o de paviment anteriors a aquesta cronologia.

En l’escriptura de venda, Joan Ros assegura que és propietari de la col·lecció. En canvi, la família de l’antiquari Antoni Ruiz, que morí el 2019, assegura que aquest últim n’era el posseïdor en el moment de la venda. De fet, la seva vídua i col·laboradora recorda com guardaren les peces a casa seva fins que l’edifici de nova planta que l’havia de presentar no va estar enllestit. Podria ser, doncs, que Joan Ros actués com a intermediari i que formalitzés la venda amb l’ajuda de la seva influència davant el consistori de Martorell.

La col·lecció de ceràmica conservada al Museu Municipal Vicenç Ros és un dels pocs vestigis de l’activitat com a col·leccionista de Mir. Desconeixem què se n’ha fet dels seus vidres populars catalans dels segles xviii i xix, així com de la col·lecció de ventalls i de la important col·lecció de pintura, que també es van disgregar.

Aquella vella idea del pintor de constituir un petit museu a Vilanova —potser seguint l’exemple del Cau Ferrat, del seu amic Santiago Rusiñol, a la veïna ciutat de Sitges— no es va poder formalitzar. En el projecte, el pintor buscava perpetuar la seva memòria. Sembla clar que la seva esposa Maria Estalella, que va morir gairebé trenta anys després que ell, va continuar mantenint les col·leccions a la casa, on van ser fins que l’any 1972 el seu fill va vendre la casa a la Unió General de Treballadors (UGT).

Després de la mort d’Estalella, a Vilanova hi va haver un debat sobre la possibilitat de convertir la casa del pintor en un museu (calia adquirir l’immoble i les col·leccions al seu fill). El desembre del 1967, Josep Mir va donar una obra de la col·lecció del seu pare al Museu Víctor Balaguer; en aquell moment ja devia tenir clar que no facilitaria l’operació. El desinterès per la compra que mostrà l’alcalde Antoni Ferrer Pi, que al·legà que la vila ja tenia un museu, així com una certa indiferència popular en relació amb aquest tema, van ser uns motius prou eloqüents perquè el fill del pintor no volgués continuar valorant aquesta proposta. Tanmateix, era evident que una venda «al detall» de les col·leccions i, finalment, de la casa li aportaria més beneficis, com així va ser. En conseqüència, les col·leccions de Mir es van dispersar i va resultar força difícil seguir-ne el rastre. Només una part de la ceràmica, com hem vist, s’ha mantingut unida.

Joaquim Mir, amb l’estreta col·laboració de la seva esposa, va viure la creació de les col·leccions com unes eines d’autoafirmació, que ajudaren a construir la imatge del seu èxit artístic i de la seva ascensió social. Perquè la casa de l’artista a Vilanova —amb les diverses remodelacions—, la constitució de les col·leccions i la construcció del jardí zoològic foren, probablement, algunes de les seves millors creacions.

Bibliografia

Ansón, Miguel. «Villanueva y Geltrú: La Casa Mir, singular museo particular». La Vanguardia [Barcelona] (20 desembre 1967), p. 32.

Casals, Mercè. «Vicenç Ros Batllevell». A: Repertori de col·leccionistes i col·leccions d’art i d’arqueologia de Catalunya [en línia]. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2021. [Consulta: 3 gener 2024].

Clopas, Isidre. Museos locales y particulares de la Diputación Provincial de Barcelona: Martorell, Museo municipal “Vicens Ros”. [Barcelona]: Diputación Provincial de Barcelona. Servicio de Promoción del Turismo, 1977.

Domènech Vives, Ignasi. «Joaquim Mir, col·leccionista de ceràmica». A: Bassegoda, Bonaventura; González, Maribel (ed.). Passió per l’art d’alta època: Estudis en record de Jaume Barrachina Navarro. Peralada: Fundació Castell de Peralada, 2022, p. 50-61.

Milagro, José Maria. «Villanueva y Geltrú. La casa del pintor don Joaquin Mir». La Vanguardia [Barcelona] (14 juny 1966), p. 30-32.

Omar, N. «En Mir que nosaltres coneixem». La Defensa (26 juny 1930), p. 3.

Pi de Cabanyes, Oriol. Passió i mort de Joaquim Mir. Barcelona: Parsifal, 2004.

Puig Rovira, Francesc Xavier. «Joaquim Mir, Vilanova, 1922». A: Miralles, Francesc [et al.]. Joaquim Mir a Vilanova. Vilanova i la Geltrú: Biblioteca Museu Víctor Balaguer; Barcelona: Viena, 2006, p. 35-43. [Catàleg de l’exposició]

Soler, Abdó. «Maria Estalella, vídua del pintor Mir». La Fura [en línia] (1 març 2018). [Consulta: 3 gener 2024]

Vayreda Aulet, Joaquim. «Després de la medalla d’honor. El pintor Joaquim Mir a Vilanova». Imatges [en línia]: Setmanari Gràfic d’Actualitats, núm. 3 (25 juny 1930). [Consulta: 3 gener 2024]

Ignasi Domènech i Vives