Estanislau Canals i Tarrats va néixer a Barcelona l’any 1897 fruit del matrimoni entre Josep Oriol Canals Zamora i Dolors Tarrats Homdedéu, originaris de Reus. El seu pare era al capdavant de l’Algodonera Canals, una de les empreses cotoneres més importants del barri de Sant Andreu de Barcelona, encara que l’inici d’aquesta fou la Fabril Algodonera, SA, situada a Reus i amb Joan Tarrats i Aleu, pare de Dolors Tarrats, com a propietari principal. De fet, no és fins al 1892 que l’empresa es coneixerà com a Tarrats y Canals sociedad en comandita, ja que aleshores Josep Oriol Canals hi va entrar com a soci. Ja instal·lats a Barcelona, amb la mort de Tarrats i posteriorment la de Canals, la societat passà a ser Viuda de José Oriol Canals i, el 1922, va tornar a canviar el nom de la raó social per Algodonera Canals, sucesora de José O. Canals. Estanislau Canals, com a membre d’aquesta nissaga, es va ocupar de la secció econòmica de la fàbrica i, a més a més, en va ser un dels dos accionistes majoritaris fins al 1957, quan després de tres anys de suspensió de pagaments, la indústria va tancar definitivament. Entre els teixits produïts destaquen les panes, les sarges, el denim i les mussolines, així com la indumentària femenina, masculina i militar i la roba per a la llar.
Estanislau Canals, conegut familiarment com a Lao, va ser el desè d’onze germans, alguns dels quals van tenir una existència breu a causa de diversos problemes de salut, circumstància, d’altra banda, força habitual a l’època. Pel que fa a la seva formació, va assistir al Col·legi de Sant Ignasi de Sarrià, en el qual va obtenir el títol de batxillerat l’any 1914 per, a continuació, cursar els estudis de comerç a l’Institut Comercial Immaculada, aleshores situat al carrer de Casp de Barcelona. Des de ben jove va practicar activitats com la natació, l’excursionisme, la caça menor i la fotografia i, gairebé sempre, ho feia acompanyat del seu germà Ignasi, per la poca diferència d’edat que els separava. Ignasi Canals i Tarrats (1896-1986) va ser un important muntanyenc i fotògraf del moment, i bona part del seu llegat es conserva a l’Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya gràcies a diverses donacions de la seva família, tant d’àlbums fotogràfics com d’aparells i accessoris del fotògraf. Entre la copiosa varietat de fotografies d’Ignasi Canals, n’hi ha d’Estanislau Canals practicant tir de colom al camp de Sabadell i també d’ell a les diferents estances familiars i, fins i tot, de les noces amb Maria Soler i Coll l’any 1922.
Bona part de la seva vida va residir entre les dues finques que els seus pares regentaven a la ciutat de Barcelona: una era el pis principal del número 36 del carrer de Casp i l’altra era la torre dels Matons, situada a la cantonada del carrer de Carrasco i Formiguera (aleshores, carrer del Doctor Amigant) cantonada amb el carrer de Dolors Monserdà. Aquesta torre (figura 1), projectada per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver, que també havia fet els plànols de la seu de la fàbrica Canals, es va concloure l’any 1900 i el seu nom era degut als receptables de terrissa que la façana tenia incrustats. La casa, també anomenada Can Canals, fou concebuda com a casa d’estiueig i era un sumptuós edifici de dues plantes, golfes i una torratxa. A partir del 1922, Estanislau Canals i la seva dona la van convertir en la residència principal i, més tard, s’hi van sumar els seus fills i filles: Estanislau (†), Maria (†), Montserrat (†), Josep (†) i Jordi. Finalment, l’any 1957, amb la pèrdua de la propietat de l’empresa, també van desposseir-se d’aquesta finca, que el 1959 va ser enderrocada.
Pel que fa al context de la Guerra Civil espanyola, és important esmentar que des del març del 1936 la família Canals Soler es va refugiar a Sant Quirze Safaja, concretament a la masia Barnils, que era propietat del pare de Maria Soler i Coll i que la família emprava com a casa d’estiueig. Mentrestant, a la torre dels Matons s’hi van instal·lar els seus germans Ignasi i Roser Canals amb les famílies respectives per tal d’evitar possibles confiscacions. Durant el conflicte bèl·lic, l’Algodonera Canals havia estat dirigida per un comitè de treballadors, que es van dedicar a la confecció de roba per a uniformes militars. A partir del 1939, gràcies al seu estatus social, econòmic i ideològic, Estanislau Canals va poder recuperar la torre dels Matons, la seva tasca empresarial i la situació benestant, fets que van propiciar que, just un any després, comences a interessar-se per l’art. Les primeres compres que va fer Canals van tenir lloc l’any 1940 i les va fer, principalment, a la Sala Parés i a les Galerías Augusta de Barcelona. Juntament amb aquesta passió, s’hi va sumar l’afició per la literatura, sobretot de matèries com la poesia i l’art, principalment en català.
Una de les fonts més importants per al coneixement de la Col·lecció Canals són les fotografies que en va fer Francesc Serra Dimas entre els anys 1940 i 1950, encarregades pel mateix col·leccionista i conservades a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona (AFB). El conjunt suma més d’un centenar d’obres diferents, que contenen, sobretot, pintures en què destaquen les temàtiques de paisatge, retrat i bodegó. El gruix més significatiu de les obres pertanyia als artistes de la generació de 1917, que van viure la seva màxima esplendor durant els anys vint i trenta del segle xx i, per tant, eren coetanis de Canals. El grup Els Evolucionistes, emmarcat en aquesta generació, va ser una agrupació d’artistes que pretenien desenvolupar les seves propostes al marge del Noucentisme i l’avantguardisme i tenir un espai per exposar-les sense traves. Alfred Sisquella i Oriol i Joan Serra i Melgosa van ser els seus puntals inicials i les obres d’aquests pintors, presentats per la Sala Parés a finals dels anys vint, van ser un objectiu constant per a Canals.
Sisquella va ser el pintor predilecte de Canals, la seva màxima obsessió, i, a més a més, hi va tenir molt bona amistat. D’aquest artista, va reunir més de seixanta olis, va intercanviar-hi cartes i felicitacions dedicades i, fins i tot, va ser el col·leccionista que va aportar més obra per a l’exposició antològica que es va fer a la Sala Parés l’octubre de l’any 1945, amb vint-i-cinc quadres. Segons la crònica de l’exposició, recollida al llibre de la història d’aquesta galeria, «el conjunt va centrar l’atenció dels crítics i de la premsa, perquè les individuals de Sisquella no podien fer-se sinó amb obres ja adquirides per col·leccionistes. Sisquella estava en un dels seus millors moments, i l’exposició causà una sensació molt profunda». En relació amb els quadres de l’artista que tenia, és rellevant Figura amb mantellina (c. 1933), de la qual només coneixem la fotografia que en va fer Francesc Serra, però que ja ens dona una idea de la gran qualitat de l’obra, en la qual la llum era modulada d’una manera precisa i, en bona part de l’obra, la pinzellada era esquemàtica però lliure a les mans de la figura (AFB topogràfic 012166). Ara bé, si ens fixem en la resta d’obres de Sisquella, veurem que ja eren dels anys quaranta i cinquanta, diferenciades per un realisme molt ferm però més academicista.
De Joan Serra i Melgosa, va tenir obres de Calella de Palafrugell, Horta i Eivissa, però sense oblidar també els típics bodegons i algun interior que tant caracteritzaven l’artista. Els seus olis, de pinzellada esbossada gairebé expressionista, combinaven el personal acord cromàtic del blanc intens amb una punta de blau. Del mestre de Serra, Francesc Labarta i Planas, venerat per bona part dels artistes del moment, Estanislau Canals va aplegar una trentena de quadres, adquirits generalment a les Galerías Españolas, situades a la confluència entre el carrer de Rosselló i el passeig de Gràcia de Barcelona, on va ser àmpliament representat. D’aquest artista, va escollir una sèrie de paisatges rurals de Centelles, Hostalets de Balenyà i la Garriga, així com figures majoritàriament realitzades abans de la Guerra Civil, quan l’artista pintava més regularment. Labarta, que s’havia format a l’Escola de Llotja, va destacar com a dibuixant, tot i que després va desenvolupar projectes de pintura mural, mosaics, vitralls i catifes. Era l’artista total i Canals ho va saber apreciar.
A la Sala Parés, a banda de les obres de Sisquella i de Serra, Estanislau Canals va adquirir més d’una vintena d’olis del pintor Rafael Llimona i Benet, sobretot paisatges, figures i bodegons. Un dels exemples més interessants és L’hora del te (figura 2), on Llimona aconsegueix una gamma cromàtica excel·lent —pròxima al cèlebre Renoir— i, així, la pintura esdevé una de les seves millors obres. També hi va comprar una desena de quadres de Josep Maria Mallol Suazo, amb els mateixos temes que Llimona però afegint-hi alguna marina. De Mallol, va tenir obra de la seva millor etapa, la de les biennals (entre el 1950 i el 1955), caracteritzada per una precisió en les formes i un modelatge amb aparença d’esmalt que dona un color brillant als seus treballs. Així mateix, d’aquesta generació, però en quantitats menors que les esmentades fins ara, va atresorar obra de Josep de Togores, Ramon de Capmany i Josep Amat. I va seleccionar quadres d’Ignasi Gil i Josep Serrasanta, que Canals havia vist en les exposicions de les Galerías Augusta de Barcelona. Finalment, del grup d’artistes de l’escola d’Olot, el col·leccionista va aplegar obra de Pere Gussinyé, Joaquim Marsillach i Josep Pujol i Ripoll.
Dels artistes pròpiament del segle xix, és interessant fer esment de Lluís Rigalt i Farriols, del qual tenia 37 tauletes d’oli sobre fusta, on la pintura és espontània i queda lluny de la rigorositat compositiva que accentua gran part de la seva obra. Al costat d’aquest, també hi trobarem representats Ramon Martí Alsina i Joaquim Vayreda, amb tres obres cadascun.
D’altra banda, convé destacar que Estanislau Canals va adquirir diverses obres de temàtica religiosa, un fet estretament lligat a la seva fe, sempre present com a resultat de l’educació que havia rebut i de la tasca que el seu pare, Josep Oriol Canals, va fer com a catòlic a ultrança i com a fervorós seguidor dels jesuïtes. Els artistes que van encapçalar aquest compendi van ser Alonso Cano, Pedro Atanasio Bocanegra, Bartolomé Esteban Murillo, Pedro de Moya, Juan Sánchez Cotan i Anton Raphael Mengs, dels quals tenia una o dues obres de cadascun. El gust per aquests temes també el va portar a encarregar obres religioses a artistes contemporanis com Llimona i Josep Obiols. Del primer, una Santa Llúcia, patrona dels cecs i els malalts de la vista, molt representada per l’artista, però aquesta vegada encomanada per Canals després que un fill seu se salvés d’una explosió a la torre de la família. A Josep Obiols, segurament per mitjà de Montserrat Isern, de la Galeria Syra, li va encarregar dues al·legories de la caça fruit de la seva afició per aquesta disciplina, de la qual s’ha parlat anteriorment. En darrer lloc, va completar aquest conjunt amb el llibre de bibliòfil Càntic de Salomó, imprès a la Imprenta de José M. Viader, de Sant Feliu de Guíxols, l’any 1946. El llibre és una edició numerada, consta de làmines de paper de suro i està enquadernat amb tapes de pell repujades. Canals el va escollir com a regal per a la seva esposa amb motiu de la celebració de les noces de plata i, per aquest motiu, compta amb un exlibris dedicat a «Na Maria Soler de Canals». Al seu interior, els colors vermell, groc, verd, blau i blanc componen aquesta col·lecció de poemes d’amor amb tota mena de flors, llaços, orles i lletres capitulars, i hi destaquen vuit làmines pintades a mà i daurades per Juan Ribot i sanefes il·luminades i inicials de Germán Viader.
A la Col·lecció Canals, és curiós, però no hi havia obra de cap dels grans mestres modernistes i postmodernistes com Casas, Rusiñol, Nonell o Mir; de fet, només hi ha algun Meifrèn, però cap Sunyer, figura clau del Noucentisme, ni tampoc hi trobem Miquel Villà, Grau Sala, Mompou, Pruna, Bosch Roger i Jaume Mercadé. Ara bé, la major part de la col·lecció comprenia artistes de tendències postimpressionistes, dins d’un cànon de realisme formal.
En relació amb la presència d’obres de la Col·lecció Canals en exposicions artístiques del moment, cal destacar que, gràcies a la varietat d’artistes representats, el senyor Canals sovint va ser requerit per prestar les seves obres tant en exposicions nacionals com internacionals. A tall d’exemple, el maig del 1946, va participar en l’exposició «Pintura andaluza del siglo xvii de colecciones barceloneses», celebrada a la Sala Parés, de Barcelona, a la qual va prestar obra de Pedro de Moya i Alonso Cano. Més endavant, per a l’exposició «The Pittsburgh international exhibition of paintings», del Carnegie Institute de Pittsburgh, als Estats Units, l’any 1950, va oferir un bodegó d’Alfred Sisquella.
Dels amics amb qui va compartir més estones, a banda d’Alfred Sisquella, és important esmentar el senyor José María de Ponsich de Sarriera (1900-1982), el qual en aquell context era una persona molt influent i adinerada. Ponsich, que va morir sense descendència, va dedicar gran part de la seva vida a obres de beneficència (va fer grans donacions sempre amb finalitats socials i religioses) i va ser propietari d’un edifici residencial al barri de Sarrià, catalogat com a bé cultural d’interès local, i d’una extensa finca situada a l’oest de Sant Quirze del Vallès, ambdues conegudes amb el nom de Can Ponsich. Igualment, com a anècdota familiar, és interessant recordar que les famílies Canals i Tarrats van tractar amb una certa freqüència amb Antoni Gaudí, que va aprendre a fer diverses tasques a la forja de la Fabril Algodonera, de Reus. Més tard, ja a Barcelona, Josep Oriol Canals i Antoni Gaudí mantingueren una bona amistat, que va continuar amb els fills, és a dir, Estanislau Canals i Tarrats i els seus germans. De fet, se sap que Antoni Gaudí va voler casar-se amb Dolors Canals i Tarrats, la germana a qui més estima tenia Estanislau, la qual més tard fou monja del Sagrat Cor i promotora de l’educació confessional.
La col·lecció que acabem de conèixer va estar sempre conservada a les diferents estances de la torre dels Matons i s’havia configurat a partir de les diverses adquisicions que Estanislau Canals va fer entre els anys 1940 i 1954. El projecte, afectat per complet a causa de la suspensió de pagaments de l’Algodonera Canals, es va aturar en sec i la major part de les obres es van haver de vendre per afrontar els deutes que es van desencadenar a partir de la pèrdua de l’empresa i la torre familiar. L’agost del 1957, un total de 231 quadres van ser entregats a la Sala Parés i aquesta va ser l’encarregada de posar-los de nou al mercat mitjançant, per exemple, l’exposició titulada «Venta de una importante colección particular de pintura moderna», celebrada entre el 5 i el 17 d’octubre de 1957, en la qual una bona part de les obres van tornar a ser adquirides per col·leccionistes particulars. Estanislau Canals només es va quedar una petita part de la col·lecció, però amb un altre objectiu: decorar el pis del carrer del Rector Ubach de Barcelona, que fou la darrera residència de la família. A principis del segle xxi, algunes de les obres que havien format part de la Col·lecció Canals es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), a la col·lecció de Carmen Thyssen-Bornemisza i al Museu de Montserrat. En tots els casos, es tracta de pintures que hi han arribat per compres o bé a partir d’altres llegats. Al MNAC, en concret, hi ha l’obra titulada Naufragi, de Ramon Martí Alsina (figura 3), i el Paisatge de primavera, de Joaquim Vayreda (figura 4). A la col·lecció de Carmen Thyssen-Bornemisza, hi ha l’Hort amb palmera, de Joan Serra i Melgosa (figura 5), i al Museu de Montserrat, Matinada, una de les peces més importants d’Alfred Sisquella (figura 6).
