Carles Gumersind Vidiella Esteba

4/12/2024

Arenys de Mar (Maresme) 12/5/1856  - Barcelona 4/10/1915

Carles Gumersind Vidiella Esteba va néixer a Arenys de Mar el 12 de maig de 1856. Els primers anys d’infantesa els va viure a la localitat del Maresme fins que el 1860, per motius professionals, la família es traslladà a Barcelona. Instal·lat a la capital catalana, s’interessà per la música i començà a estudiar piano. Entre els seus mestres destacà la figura de Joan Baptista Pujol i Riu (1835-1898), a qui conegué durant unes audicions públiques amateurs que regularment se celebraven al passatge del Rellotge, en les quals Vidiella prenia part per donar-se a conèixer.

La vocació musical, unida a les necessitats familiars, el portaren a treballar al Cafè Suís i, posteriorment, al Café de las Delicias. En aquest darrer establiment, un dels més concorreguts de Barcelona durant bona part del segle xix, exercí de pianista i demostrà el seu talent al públic aficionat a la música que vivia a la Ciutat Comtal. Aquesta vinculació laboral amb el local no només li va permetre presentar les seves credencials professionals, sinó que l’ajudà a entrar en contacte amb els cercles d’escriptors, intel·lectuals i artistes catalans del moment. Entre les seves coneixences figuraven Antoni Aulèstia i Pijoan (1849-1908), Pere Aldavert (1850-1932), Lluís Domènech i Montaner (1849-1923), Àngel Guimerà (1845-1924) i Francesc Matheu (1851-1938), tots ells membres fundadors de la societat Jove Catalunya, entitat nascuda l’any 1869 i que s’erigí en el primer grup netament catalanista. També va ser l’indret on coincidí i establí forts lligams d’amistat amb Modest Urgell (1839-1919), Enric Gómez Polo (1841-1911), els germans Masriera —Josep (1841-1912) i Francesc (1842-1902)—, Simó Gómez Polo (1845-1880), Joan Llimona (1860-1926) i Lluís Graner (1863-1929). Anys després, les obres d’alguns d’aquests artistes formarien part de la seva col·lecció d’art.

Els èxits assolits com a pianista de cafè l’impulsaren a ampliar la seva formació al costat d’Anselm Barba i Balanzó (1848-1883), un dels principals difusors de la música de Richard Wagner (1813-1883) a Catalunya. El temps al costat del nou mestre resultà fonamental per començar a interessar-se per tot allò que succeïa més enllà de les nostres fronteres, descobriments que el portaren a voler marxar cap a París.

Malgrat l’ambició de traslladar-se a la capital francesa, la manca de diners impedí que el seu somni es materialitzés ràpidament. Finalment, va poder fer l’anhelat viatge gràcies a l’ajuda que li dispensaren els seus amics, especialment el gravador Enric Gómez Polo, al qual coneixia del barri on ambdós residien —el Poble-sec— i de les tertúlies al Café de las Delicias. La confiança que diposità en ell el seu cercle més proper es traduí en una beca que sufragà una aventura que Vidiella inicià durant la segona quinzena del mes de gener del 1878.

L’estada va ser molt productiva, ja que va rebre el mestratge al conservatori d’Antoine François Marmontel (1816-1898) i es relacionà amb joves músics de la seva edat, però no durà gaire per culpa d’unes febres tifoides que l’obligaren a tornar a casa. Durant una llarga temporada guardà repòs per recuperar la salut i la seva jove esposa, Carolina Ponsà, l’ajudà a restablir-se per complet. La mala experiència viscuda, que el conduí a les portes de la mort, acabà convertint-se en un dels motius pels quals Vidiella renuncià a viatjar i mai més no tornà a sortir de Barcelona.

La decisió de no moure’s de la ciutat no li impedí convertir-se en un dels millors pianistes del món. Des del 1891, la seva fama professional s’estengué per tot Catalunya, Europa i Amèrica del Sud i arribà a ser un dels professors més sol·licitats i reconeguts a escala mundial. La popularitat obtinguda gràcies a la ingent feina feta es mantingué inalterada fins al 4 d’octubre de 1915, data de la seva mort sobtada, ocorreguda a la casa on vivia des de feia anys situada al número 1 del passatge de Permanyer de Barcelona.

Pel que fa a la seva col·lecció d’art, podem establir que s’articulà al voltant de dos clars fils conductors: les amistats i el món de la música. Cal cercar els orígens de la col·lecció en els anys de joventut, quan vivia en una habitació llogada al barri barceloní del Poble-sec i treballava com a pianista al Cafè Suís i al Café de las Delicias. L’accés diari a la tertúlia que allí celebraven Modest Urgell, Josep Masriera, Francesc Masriera, Simó Gómez, Joan Llimona o Lluís Graner no només el connectà amb la modernitat artística del seu temps, sinó que el portà a generar una forta amistat amb molts dels participants. Aquest vincle, en el qual tingué un paper fonamental Enric Gómez Polo, que exercia de nexe d’unió entre ells, acabà materialitzant-se en l’adquisició —segurament a través de regals i obsequis— de nombroses peces de creadors vuitcentistes.

El nom més ben representat a la col·lecció de Vidiella era el de Simó Gómez Polo, del qual atresorà vuit obres, entre olis i dibuixos: Violoncel·lista (1860, Museu Nacional d’Art de Catalunya [MNAC]), Cap de nen napolità (c. 1863, MNAC), Una escena del Paradís al Teatro Real (1869-1870, MNAC), Retrat del pianista Carles Gumersind Vidiella (1872-1873, MNAC), Estudi per a l’orla al·legòrica de les cançons d’en Clavé (1874, localització desconeguda), El guitarrista (1877, MNAC; fig. 1), un esbós per a una composició d’El comte Arnau (1878, MNAC) i El noi de la trompa (1879, col·lecció particular).

També ocuparen un espai destacat a la casa del passatge de Permanyer: un gravat d’Enric Gómez Polo titulat Paseo. Talavera (sense data, col·lecció particular), peça dedicada a Vidiella en honor de l’amistat existent entre ells; el Retrat del pianista Carles Gumersind Vidiella (1878, MNAC; fig. 2), pintat per Francesc Miralles Galaup quan ambdós coincidiren a París l’any 1878, i dues obres de Pau Audouard i Déglaire (1856-1918). El fotògraf, format com a pintor al taller de Francesc Torrescassana (1845-1918), hi era present amb el Retrat de Carles Gumersind Vidiella (c. 1901, Centre de Documentació de l’Orfeó Català), un dibuix realitzat a partir d’una fotografia pressa poc abans que iniciés un concert a la Sala Parés l’any 1901, i amb l’Orla fotogràfica amb els deixebles del músic durant el curs 1879-1880 (1880, Centre de Documentació de l’Orfeó Català), que testimoniava la tasca pedagògica que dugué a terme durant tota la vida.

D’altres noms que formaren part de la col·lecció foren Josep Llimona, Francisco Gómez Soler (c. 1860-1899) i Joan Brull (1863-1912). Del primer, amb el qual mantingué l’amistat durant tota la vida i compartí la passió per la música, va ser propietari de Cap de vell (1885, MNAC; fig. 3) i de Noia pescant (c. 1890, MNAC). Dels altres, ambdós formats al taller de Simó Gómez, en va tenir tres obres: el Retrat de Carles Gumersind Vidiella (1883, Museu de la Música de Barcelona), un gravat realitzat per Gómez Soler on apareix el rostre del músic envoltat d’una garlanda de flors, en la qual es poden llegir les paraules «Cant d’amor» i «Melodies Tziganes»; Crepuscle (c. 1895-1911, MNAC; fig. 4), un oli de tendència simbolista pintat per Brull en una data indeterminada, i Retrat de Carles Gumersind Vidiella (sense data, Centre Documental de l’Orfeó Català), un dibuix a llapis amb tocs de color, també fet per Brull, que capta a la perfecció el rostre i la mirada incisiva del pianista català.

Possiblement una de les obres més interessants i importants que atresorà va ser el Retrat del pianista Carles G. Vidiella (1892, MNAC; fig. 5), pintat per Ramon Casas (1866-1932). El llenç, presentat l’any 1892 a la Sala Parés, ens mostra el pianista ja madur en el moment previ a disposar-se a tocar el piano i testimonia la voluntat que sempre va tenir de congraciar-se amb artistes del seu temps encara que aquests fossin més joves que ell.

Finalment, cal esmentar algunes peces vinculades al món de la música que formaven part de la col·lecció. En primer lloc, la Caricatura de Francis Planté (c. 1882, Centre de Documentació de l’Orfeó Català), en la qual hi ha representat un dels seus companys de joventut, format com ell al Conservatori de París. La segona és Caricatura de Carles G. Vidiella (1910, Centre de Documentació de l’Orfeó Català) realitzada per Pere Rettmeyer, dibuixant i traductor dedicat al món de les arts escèniques, que acostumava a signar els treballs amb les quatre primeres lletres del cognom (Rett). També cal prestar atenció a un grup format per nombrosos gravats en què es representaven escenes musicals i per diverses escultures. La més rellevant, un Bust de Beethoven, d’autoria desconeguda, estava situada al costat del piano amb el qual Vidiella acostumava a impartir classe. La resta, de mides més petites i finalitat decorativa, estaven disposades totes elles damunt del mobiliari que es repartia per les estances de la casa. Per acabar, tot i ingressar a la col·lecció poc després de la seva mort, cal esmentar un Motllo de guix de la mà del pianista (1915, Museu de la Música de Barcelona). Sorgit de l’interès que sempre despertaren les extremitats de Vidiella entre els crítics i els aficionats a la música, el motllo testimoniava per a la posteritat la gran força física del català que, com pocs, plasmava en les seves interpretacions.

Després de la seva sobtada mort l’any 1915, totes aquestes obres romangueren a la casa del passatge de Permanyer fent companyia a Carolina Ponsà. El 20 de juny de 1933 i davant la falta de descendents directes a qui llegar-les, Ponsà va decidir cedir-les a la Junta de Museus amb l’única condició de poder-les conservar amb ella fins a la mort. Aquesta donació es va veure ampliada l’any 1935 gràcies a Carles Folch i als nebots del matrimoni Vidiella Ponsà, que entregaren documentació personal, correspondència, fotografies personals i de companys de professió, partitures dedicades i algunes obres d’art menors, amb la finalitat de preservar la memòria d’un dels millors pianistes catalans del tombant de segle.

Bibliografia

«Adquisicions, donatius i dipòsits del segon semestre de l’any 1933». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, vol. iv, núm. 33 (febrer 1934), p. 62-64.

Benet, Rafael. «El donatiu de la senyora vídua de Carles G. Vidiella». Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, vol. iv, núm. 38 (juliol 1934), p. 212-221.

«Carles G. Vidiella». El Diluvio. Diario Republicano, any lvii, núm. 279 (6 octubre 1915, ed. matí), p. 7.

Elias, Feliu. Simó Gómez. Història verídica d’un pintor del Poble Sec. Barcelona: Edicions de la Junta Municipal d’Exposicions d’Art, 1913.

Fukushima, Mutsumi. «En el centenari del debut al palau de Carles G. Vidiella». Catalunya Música. Revista Musical Catalana, núm. 283 (2008), p. 6-7.

Fukushima, Mutsumi. «La labor concertística de Carlos Gumersindo Vidiella». Matèria. Revista Internacional d’Art, núm. 6-7 (2009), p. 285-306.

Hernández Sagrera, Joan Miquel. «Els concerts històrics de Carles G. Vidiella». Recerca Musicològica, núm. 14-15 (2004-2005), p. 223-234.

Hernández Sagrera, Joan Miquel. L’escola pianística de Carles G. Vidiella. Tesi doctoral. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2010.

Hernández Sagrera, Joan Miquel. «Carles G. Vidiella». A: Intèrprets catalans històrics. Barcelona: Associació Joan Manén, s. d. [consulta: 15 novembre 2024].

Pascual, J. M. «Un gran artista catalán. Carlos G. Vidiella». La Publicidad, any xxxviii, núm. 13.123 (5 octubre 1915), p. 3.

Sánchez Sauleda, Sebastià. «Carles G. Vidiella, músic i col·leccionista d’art». A: Bassegoda, Bonaventura; Quílez, Francesc (coord.). Col·leccionistes que han fet museus 2023. Barcelona: Museu Nacional d’Art de Catalunya, 2024, p. 8-25.

Vilanova, Emili. Obres completes. Barcelona: Selecta, 1949.

Sebastià Sánchez Sauleda