Sebastià-Anton Pascual i Inglada

10/11/2020

Vilanova i la Geltrú (Garraf) 26/6/1807  - Banhèras de Luishon (Gascunya, França) 16/8/1872

Aquest financer va aplegar, als anys centrals del segle xix al seu domicili particular de Barcelona del carrer d’en Xuclà, núm. 19, una enorme pinacoteca de més de mil pintures. Aquesta col·lecció va ser celebrada i descrita pels cronistes i les guies de l’època, i especialment per Andreu Avel·lí Pi i Arimon (Barcelona antigua y moderna, Barcelona, 1854, p. 245-246) i per J. A. S. (El Consultor. Nueva guía de Barcelona, Barcelona, 1857, p. 489). Cridava molt l’atenció l’abast numèric del conjunt, però també la presentació de 497 pintures, les més antigues i selectes, en una galeria d’uns vint metres de llarg il·luminada amb llum zenital, tal com es començava a fer aleshores als museus més moderns, i que era descrita pels cronistes com la més destacada pinacoteca barcelonina.

Pascual, fill d’una família d’hisendats de Vilanova i la Geltrú, va iniciar els seus estudis com a intern al Seminari Conciliar de Barcelona per passar després a cursar dret a la Universitat de Cervera i a la de València, on va obtenir el grau de batxiller en lleis el 10 de febrer de 1827, i el 4 de juny de 1833 la llicenciatura en dret civil per la mateixa universitat. Es va fer advocat dels Reales Consejos, adscrit a Barcelona, l’octubre de 1833, però per raons familiars va establir el seu bufet a la ciutat de Tarragona, on va consolidar amb força la seva carrera. El 1842 es va casar amb Maria Assumpció de Bofarull i Plandolit (c. 1814 - 23 de maig de 1881), de noble nissaga reusenca, i el 1844 van passar a residir a Barcelona. Aleshores es va centrar en negocis mercantils i financers i aviat va esdevenir una de les primeres fortunes de la ciutat.

Ja el 1845 va ser nomenat membre de la Junta de Govern del Banc de Barcelona, institució de la qual va ser director des del 1853 fins a la mort. La seva expertesa jurídica va fer que la seva veu fos molt escoltada en les diverses iniciatives del banc en temes financers i de fusions industrials. El personatge també va tenir una clara vocació política i va ser escollit diputat al Congrés tres cops (31-VIII-1850, 22-XI-1864 i 1-XII-1865) per la circumscripció de Barcelona. Segons Gebhardt a la necrologia de Pascual (p. 33), una vegada se li va oferir la vicepresidència del Congrés i una altra el Ministeri de Foment, tasques que va declinar. Aquesta dedicació política implicava desplaçaments freqüents a la capital de l’Estat i és molt probable que afavorissin la compra de pintura antiga de qualitat.

El seu interès per les arts es va manifestar en la formació de la seva col·lecció i en un mecenatge continuat envers la figura de Ramon Martí i Alsina. Per acreditar aquest darrer aspecte adjuntem en pdf (annex 1) la transcripció de la carta que Pascual va escriure a Valentín Carderera a Madrid el 17 d’abril de 1853, en què li demanava consell respecte a on adreçar a París el jove Martí i Alsina per completar la seva formació. El gruix de la col·lecció es va fer molt ràpidament entre 1844 i 1854, quan ja Pi i Arimon la comenta amb grans elogis, encara que va continuar fent compres puntuals fins a la mort. Per aquesta dedicació a les arts va ser escollit membre protector de l’aleshores Acadèmia Provincial de Belles Arts de Barcelona el 10 d’octubre de 1852, el mateix any en què hi ingressaren l’arquitecte Elies Rogent i l’historiador Josep de Manjarrés. Va participar activament en la vida de la corporació, on va ser consiliari primer, fins que el novembre de 1867 va renunciar-hi per raons de salut. Cal destacar les seves gestions davant del Ministeri de Foment a Madrid per tal d’obtenir el 1866 un dipòsit d’una vintena de pintures del Museo del Prado al museu de l’Acadèmia (Reial Ordre del 10 d’abril de 1866). També cal destacar el préstec d’un gran nombre d’obres de la seva propietat a la gran exposició retrospectiva del juny de 1867 organitzada per la mateixa acadèmia, on va presentar mobles i objectes (núm. 919 a 983 del fullet inventari publicat), estampes (núm. 984 a 1020) i pintures sobre taula, tela i coure (núm. 1554 a 1664).

Fins ara, el coneixement de la seva col·lecció es limitava a les antigues descripcions d’època, però gràcies a la documentació facilitada per un descendent, Sebastián de Pasqual Coll —amb la mediació de Vicente Maestre— hem pogut tenir accés a un inventari manuscrit la transcripció del qual adjuntem (annex 2). Ara sabem que el conjunt comprenia un total de 1.254 pintures que es disposaven al pis principal del carrer d’en Xuclà, núm. 19, que era la zona del domicili de caràcter més obert, mentre que el pis superior era ocupat pels dormitoris i altres estances més privades, que eren decorades amb una gran col·lecció d’estampes emmarcades, tal com recorda la tradició oral familiar i menciona Gebhardt en la seva necrologia de Pascual.

Aquest inventari inèdit és una llista relativament sumària, limitada a donar l’autoria o l’atribució del quadre quan es coneix, a enunciar el tema representat i a precisar el suport —coure, taula o vidre— quan no és tela. Malauradament, hi falten les dimensions i rarament es descriu amb detall el motiu representat, encara que a voltes es fa un breu apunt biogràfic sobre l’autor del quadre o la seva singularitat. La numeració de les peces de l’inventari és contínua i sabem que aquesta mateixa numeració també es disposava en un paper enganxat sobre les obres, ja que algunes, en mans de descendents o que han passat pel mercat, encara la conserven. Juntament amb aquest inventari manuscrit també ens ha arribat un full solt que descriu el contingut del lligall de l’arxiu privat de Pascual en què figurava el document. Segons es relaciona en aquest full, hi havia ordenada la documentació relativa a l’adquisició de les peces, les despeses de la seva restauració i del muntatge en marcs uniformes, a més de la correspondència rebuda relativa a les arts, i encara una darrera carpeta on es feia un resum de les quantitats esmerçades en quadres i altres objectes d’art i on també es donava notícia de les peces venudes. Aquesta documentació, en cas d’haver-se conservat, hauria estat un element clau per a explicar la formació de la col·lecció; ara, però, només serveix per a acreditar el caràcter minuciós del col·leccionista i l’esforç realitzat en aquesta empresa.

L’inventari fa un recorregut per les nou estances principals del pis i cita cadascuna de les pintures que hi figuren. Per això sabem que al rebedor hi havia cinc pintures; al dit «cuarto gótico» —per l’estil del mobiliari—, només dues; al despatx, vint-i-nou; a l’avantsala, vint-i-dues; a la sala del jardí, és a dir, la que donava al pati interior enjardinat, n’hi havia cent vuit; al menjador gran, cent catorze; a la sala dita «de la arquilla», per la presència d’un notable Cabinet Lluís XIV, es disposaven 319 peces, i a la sala del piano, 155. Finalment, a la gran galeria amb llum zenital n’hi havia 497. Tot junt fa un total de 1.254 pintures.

Com era normal a l’època, i més en una col·lecció de caràcter privat, hi trobem un lot significatiu de retrats familiars. De Ramon Martí i Alsina eren el de Sebastià-Anton (núm. 159), el de la seva esposa (núm. 158) i els de quatre dels seus cinc fills: Narcís (núm. 151), Òscar (núm. 152), Manuel (núm. 154) i Sebastià (núm. 145), i d’una de les dues filles, Consol (núm. 137). També ho eren el del seu pare, Manuel Pascual i Pascual (núm. 406), i el dels seus sogres, Francesc Policarp de Bofarull (núm. 141) i Maria Antònia de Plandolit (núm. 160). Sense oblidar el retrat de bust més conegut de Pascual en la seva maduresa, fet el 1866 (núm. 778) (figura 1) i que va servir de model al pintat al vestíbul del Museu-Biblioteca Víctor Balaguer com a homenatge a l’il·lustre pròcer vilanoví. Josep Teixidor va retratar alguns fills del col·leccionista: Consol (núm. 63 i 1242), Guadalupe (núm. 150), Policarp (núm. 155), Manuel (núm. 450) i Sebastià (núm. 1243). Vicent Rodés va fer cinc retrats: una parella de pastels amb el matrimoni (núm. 1173 i 1174) i tres olis: el del pare Manuel Pascual i Pascual (núm. 142) i els dels seus germans: Joan (núm. 139) i Francisca (núm. 117). Jaume Batlle i Mir va fer una parella de retrats a l’oli del matrimoni (núm. 1247 i 1248) i el de la seva germana, Francisca Pascual i Inglada (núm. 161). Joan Franch va fer dos retrats infantils de Narcís i Òscar Pascual Bofarull (núm. 1245 i 1246).

El més destacat de la Col·lecció Pascual és la convivència de mestres antics amb peces d’artistes catalans del seu temps, i especialment de Ramon Martí i Alsina, de qui s’inventarien un total de 218 obres. Amb ell, Pascual va exercir una tasca de protecció i mecenatge des dels inicis de la seva carrera, hi va tenir una relació propera a la bona amistat i fins i tot li demanava consell davant de determinades adquisicions. Una bona part de les peces de Martí i Alsina eren simples esbossos de petit format, ja que era aquesta la manera que Pascual tenia de saldar els préstecs impagats del pintor, que sempre estava ofegat per deutes. La gran majoria d’aquestes peces se situaven a la «Sala del Jardín» i a la «Sala de la Arquilla», ja que la dita «Galería» era en gran part reservada als mestres antics de la col·lecció.

Presentem ara una relació dels principals artistes contemporanis —al marge de Martí i Alsina— segons el nombre de peces que en tenia la col·lecció: Claudio Silva (Sevilla, ? - Barcelona, 1867), trenta-quatre teles; Achille Battistuzzi (Trieste, 1830 - Barcelona, 1891), dinou; Josep Teixidor i Busquets (Barcelona, 1826 - Caldes d’Estrac, 1892), quinze; Joaquim de Cabanyes i Ballester (Vilanova i la Geltrú, 1799 - Barcelona, 1876), set; Josep Serra i Porson (Roma, 1828 - Barcelona, 1910), sis; Vicent Rodés i Aries (Alacant, 1783 - Barcelona, 1858), cinc; Claudi Lorenzale i Sugrañes (Barcelona, 1815-1889), quatre; Modest Urgell i Inglada (Barcelona, 1839-1919), tres; Joan Franch (Barcelona, c. 1825 - Madrid, 1882), dues; Francesc Sans Cabot (Barcelona, 1828 - Madrid, 1881), dues; Josep Tapiró i Baró (Reus, 1836 - Tànger, 1913), dues; Antoni Caba i Casamitjana (Barcelona, 1838-1907), dues; Marià Fortuny i Marsal (Reus 1839 - Roma 1874), dues, i Joaquim Vayreda i Vila (Girona, 1843 - Olot, 1894), dues.

Eren també presents a la col·lecció amb una sola obra els pintors següents: Salvador Mayol (Barcelona, 1775-1834), Antoni Ferran i Satayol (Barcelona, 1786-1857), Josep Arrau i Barba (Barcelona, 1802-1872), Pelegrí Clavé i Roqué (Barcelona, 1811-1880), Lluís Rigalt i Farriols (Barcelona, 1814-1894), Miquel Fluixench i Trill (Tarragona, 1820 - Barcelona, 1894), Enric Ferau i Alsina (Barcelona, 1825-1887), Josep Parera i Romero (Barcelona, 1830-1902), Josep Mirabent i Gatell (Barcelona, 1831-1899), Ramon Tusquets i Maignon (Barcelona, 1838 - Roma, 1904), Josep Lluís Pellicer i Fenyé (Barcelona, 1842-1901), Josep Armet i Portanell (Barcelona, 1843-1911) i Francesc Torrescassana i Sellarés (Barcelona, 1845-1918). Val la pena destacar com, en una col·lecció en gran part feta als anys cinquanta i que en tot cas acaba amb la mort del seu creador el 1872, hi trobem representació —a voltes només puntual— d’artistes de les generacions més joves, nascuts als anys quaranta, com ara Joaquim Vayreda, Pellicer, Armet o Torrescassana, fet que demostra la curiositat de Pascual per l’art dels artistes joves del seu temps. Sorprèn també la nombrosa presència d’originals de l’artista italià Battistuzzi, amb dinou teles, i la del sevillà poc conegut Claudio Silva, amb trenta-quatre, ambdós establerts a Barcelona. Segurament cal pensar en aquest cas en alguna mena de relació personal d’amistat o fins i tot de protecció per entendre aquesta abundància d’obres seves.

La part més substancial de la col·lecció s’adreçava a la pintura antiga, o d’alta època, com diuen els antiquaris. Se citen poques pintures sobre taula amb la precisió que són d’escola alemanya del Quatre-cents, o d’escola flamenca, fet que permet suposar que podrien ser peces gòtiques del segle xv, però la seva significació dins el conjunt és residual. Pascual vol fer una galeria de pintura d’acord amb el model clàssic italià, el que va practicar la reialesa i l’alta aristocràcia castellana del segle xvii. El gust per l’art medieval propi tot just començava a desvetllar-se aleshores a casa nostra i fins a finals dels anys seixanta i setanta del segle xix no trobarem afeccionats interessats en la pintura medieval.

La Col·lecció Pascual volia ser i es presentava a l’època com un gran museu en el qual aplegar la tradició figurativa renaixentista i barroca. El predomini dels noms dels grans mestres italians era prou clara. Hi surten representats: Bernardino Luini, Andrea del Sarto, Perino del Vaga, Giorgione, Ticià, Tintoretto, Jacopo i Leandro Bassano, Jacopo da Empoli, Cristofano Allori, Federico Barocci, Agostino Carracci, Annibale Carracci, Adam Elsheimer, Bartolomeo Manfredi, Aurelio Lomi, Rutilio Manetti, Lionello Spada, Josep de Ribera, Guido Reni, Lanfranco, Guercino, Pietro Tempesta, Salvator Rosa, Giuseppe Recco, Luca Giordano, Andrea Vaccaro, Pietro da Cortona, Giovanni Benedetto Castiglione, Andrea de Ferrari, Mattia Preti, Paolo de Matteis, Carlo Maratta, Carlo Dolci, Francesco Solimena, Corrado Giaquinto, Giambattista Tiepolo, Canaletto i Andrea Appiani. L’escola flamenca i, puntualment, l’holandesa també les trobem en els noms de Pieter Brueghel, Jan Brueghel, Marten de Vos, Rubens, Anton van Dyck, Jacob Jordaens, Gaspar de Crayer, Gerard van Honthorst, Hendrick ter Brugghen, Daniel Seghers, David Teniers, Adam Frans van der Meulen, Rembrandt i Gerard Dou.

Tampoc no falten altres noms il·lustres com ara: Nicolas Poussin, Gaspard Dughet, Hans van Bloemen, Charles Le Brun i Anton Raphael Mengs. Atesa la precarietat de la informació disponible a l’època sobre la realitat de l’estil d’aquests mestres antics, hem de pensar que es tracta de simples atribucions aproximatives i que només en casos molt puntuals seríem davant d’una obra original. És probable també que aquesta situació fos diferent en el cas dels pintors de l’escola espanyola, que Pascual podria haver adquirit amb més facilitat en les seves estades com a diputat a Madrid. Els noms citats a l’inventari són: Joan de Joanes, Navarrete el Mudo, Luis de Morales, El Greco, Luis Tristán, Juan de Toledo, Josep i Joan Ribalta, Pedro Orrente, Jeroni Jacint Espinosa, Esteve March, Tomás Yepes, Juan Conchillos, Herrera el Vell, Zurbarán, Alonso Cano, Bartolomé Murillo, Juan de Valdés Leal, Patricio Cajés, Vicente Carducho, Juan Labrador, José de Arellano, Antonio de Pereda, Juan Rizzi, Juan Carreño, José Antolínez, Antonio Palomino, Alonso Miguel de Tovar, Luis Meléndez, Francisco Bayeu, Mariano Maella, Francisco Goya i Vicente López. Com a autors catalans, es menciona fra Josep Juncosa, Antoni Viladomat, Manuel Tramulles i Joseph Flaugier. Aquesta llista no és exhaustiva, ja que se citen altres noms d’artistes menors, però sí que   és representativa de l’ambició de la col·lecció, que només podrà ser ponderada amb versemblança mitjançant un estudi detallat de les peces identificades i localitzades amb aquesta procedència, tasca que tenim en curs.

Com és natural, entre les peces antigues predominaven les obres anònimes i bona part de les atribucions eren simplement indicatives, com es pot veure en la tela reproduïda a la figura 2, atribuïda a l’inventari (núm. 1084) a Josep de Ribera i que, un cop apareguda recentment al mercat, ha estat considerada un original del pintor de la Ligúria Bartolomeo Guidobono (1654-1709). D’altres, per contra, sí que eren ben classificades, com la majoria dels quadres de Viladomat o de Flaugier. Una de les pintures més interessants era una Anunciació del Greco (núm. 903) (figura 3) que ara para al Museu Thyssen de Madrid, de la qual es pot acreditar la procedència Pascual per una antiga fotografia de l’Arxiu Mas feta quan encara era en mans dels descendents. També és un original segur un Sant Francesc de Luis Tristán signat i inèdit (núm. 12) (figura 4), que es conserva en una col·lecció particular d’una de les branques familiars. El retrat de Nicolás de Azara atribuït a Anton Raphael Mengs (núm. 858) (figura 5), també inèdit i conservat en una altra col·lecció particular, creiem que té prou qualitat per a ser vist com una bona còpia autògrafa de l’original del Museo del Prado. Un quadre famós de la col·lecció era el coure d’Adam Frans van der Meulen (Brussel·les, 1632 - París, 1690) que representa la Trobada de Felip IV i Lluís XIV a l’illa dels Faisans per al lliurament de la infanta Maria Teresa el 1660 (núm. 956) (figura 6), ara conservat en una col·lecció particular de Londres i que ha estat presentat a l’exposició i al catàleg Cortes del Barroco de Bernini y Velázquez a Luca Giordano (Madrid, 2004, p. 172).

Com a curiositat, són destacables el conjunt de sis enconchados mexicans —pintures fetes amb incrustacions de nacre— (núm. 17-22) atribuïts actualment als germans Miguel i Juan González, actius a finals del segle xvii. Dues d’aquestes peces van sortir en subhasta a Barcelona i van ser adquirides per l’Estat i dipositades al Museo de América a Madrid. Una altra peça d’aquest conjunt amb l’Adoració dels Reis es conserva encara en mans dels descendents (núm. 20) (figura 7). Finalment, cal dir que algunes pintures destacades no figuraven a l’inventari perquè havien estat adquirides amb posterioritat a la seva redacció. Aquest és el cas d’una Judit i Holofernes (figura 8) del caravaggista francès Trophime Bigot (1579-1650), de procedència segura, ja que es conserva una carta de Pascual en què demana consell a Martí Alsina sobre la seva adquisició, i que es va vendre a la fira de Maastricht i ara és en parador desconegut. I també el d’un Alexandre i Diògenes de Giambattista Langetti (Gènova, 1635 -Venècia, 1676) que és una versió idèntica a la conservada a la Fondazione Querini Stampalia de Venècia i que fins no fa gaire es localitzava a Barcelona en una col·lecció particular dels descendents.

Pascual, en el seu testament, fet el 15 de maig de 1869 davant el notari Melitón de Llosellas, no fa cap menció del destí de la col·lecció, llevat d’uns puntuals lliuraments a familiars de retrats i objectes personals. Fa hereu de les propietats rurals de Vilanova i la Geltrú, Sant Pere de Ribes i Cubelles el fill gran Narcís, però la vídua conserva l’usdefruit de tot el patrimoni familiar. Després de la mort del financer, el 14 de setembre de 1872, i davant del mateix notari, es va fer un inventari dels seus béns mobles en el domicili del carrer d’en Xuclà i en el mas de Vilanova. És una descripció genèrica, en què les pintures no són citades individualment, sinó comptades per lots a cada estança. El 18 de juny de 1881 els set fills signen, davant del notari Manuel de Bofarull i de Palau, just després de la mort de la seva mare el 23 de maig, una escriptura dels béns de la vídua, en què tampoc no se citen les pintures de la col·lecció, i només finalment en l’escriptura de divisió i repartiment, feta davant del mateix notari el 12 d’octubre, es diu que «todas las alhajas, demás objetos preciosos y mobiliario» es reparteixin en set parts iguals. La finca del carrer d’en Xuclà passa al fill gran i a la filla Consol, que, de fet, ja hi vivia amb el seu marit, Lluís Martí-Codolar Gelabert, al segon pis, mentre que la seva mare vídua va restar a la primera planta. És probable que la col·lecció fos definitivament repartida en aquest moment, encara que no es poden descartar altres repartiments anteriors, cap dels quals no ha deixat rastre documental. A dia d’avui, per vendes i herències successives, aquest enorme conjunt pictòric es troba molt dispers.

Bibliografia i fonts

Bassegoda, Bonaventura. «El col·leccionisme d’art a Barcelona al segle xix». A: Ànimes de vidre: Les col·leccions Amatller. Barcelona: Museu d’Arqueologia de Catalunya, 2010, p. 25-36.

Catálogo de la exposición retrospectiva de obras de pintura, escultura y artes suntuarias celebrada por la Academia de Bellas Artes en junio de 1867. Barcelona: Imprenta de Celestino Verdaguer, 1867.

Cornet i Mas, Gaietà. Guía de Barcelona. Barcelona, 1876, p. 188.

Ferrer Soler, Joan. «Biografía del Ilmo. Sr. D. Sebastián Anton Pascual». Boletín de la Biblioteca-Museo Balaguer, núm. 61 (27 d’octubre de 1889), p. 2-9.

Gebhardt, Víctor. Necrología del ilustrísimo Sr. Doctor Sebastián Antón Pascual. Barcelona: Establecimiento tipográfico de Luis Tasso, 1873.

J. A. S. El Consultor: Nueva guía de Barcelona. Barcelona, 1857, p. 489.

Pi i Arimon, Andreu Avel·lí. Barcelona antigua y moderna. Vol. I. Barcelona, 1854, p. 245-246.

Relación de los ejercicios literarios, méritos y servicios del licenciado don Sebastián Anton Pascual Inglada, abogado de los Reales Consejos, 18 de mayo de 1835. Archivo Histórico Nacional. Consejos 13378. Exp.101.

Solà Parera, Àngels. «Art i societat a la Barcelona de mitjan segle xix. Aproximació sociològica al consum privat d’art». A: Fontbona, Francesc; Jorba, Manuel (ed.). El Romanticisme a Catalunya 1820-1874. Barcelona: Pòrtic, 1999, p. 52-58.

Bonaventura Bassegoda